No sempre és Nadal al Cos de Bombers

És curiós com Nadal, que és (o hauria de ser) una època d'alegria (consumisme a banda), en la que gaudim de la família a casa (no hi ha cole), dels familiars (que ja sabem que la família ens ve imposada)... i es celebra el naixement de Jesús i l'inici del cristianisme, en realitat poc a poc se'ns fa més costa amunt. Per una part el que ja us he dit de les famílies, però també perquè aquest any als parcs estem de comiats. Ja us vaig fer un post al respecte. Però en el fons aquest Nadal i els dies en que estem de guàrdia son tristos. Per mi ho son.

Aquests dies però, sempre hi ha qui fa vacances, qui li toca "ajust" i per tant no ens veiem tots durant aquesta última quinzena. Hi ha companys que ja fa dies que no veig i que ja no compartiré més guàrdies amb ells. Per això que la sensació d'aquest Nadal, a mi, se'm fa estranya. Potser no enyoraré a tots els que se'n van, però si a la gran majoria. De fet, el dia de Nadal, tot i no treballar vaig passar-me pel parc a veure els companys del meu torn que si estaven de guàrdia. Què menys! A partir d'aquí, el gener ja veurem què passa. Els "nous" fitxatges (com si fossin vehicles semi nous i revisats) ja veurem com funcionen. Segur que bé. Els conec a tots en major o menor mesura. Al final, Nadal és això, temps de renovació, de naixement d'alguna cosa nova. Així doncs el nou torn serà un renéixer. Esperem que tant bo o millor que l'últim. Encara que el nivell que ens deixen és molt alt.

I tot i que el futur sempre és incert, no podem perdre l'esperança que tot seguirà anant igual de bé. Curiosament, els nous ens pregunten com és el torn, quines dinàmiques tenim, què fem, com ens organitzem. És el que té conèixer a tots els que vindran en pocs dies. Doncs si, aquí fem pràctiques. Potser no exactament la que ens marquen, però provem, aprenem, repassem tot allò que en aquest parc urbà de primer nivell necessitem pel nostre dia a dia. Fins i tot tenim un protocol específic d'incendi d'habitatge. Nosaltres sortim 9, tots. I això no es pot improvisar. Cadascú té un rol segons on s'assegui al camió en que va. En conseqüència cal fer-li una repassada cada cop que hi ha canvis al torn. N'hi ha quan ens arriba un caporal nou al torn o ara que ens venen 5 companys "nous". Encara que també practiquem de tant en tant amb la llitera de rescat "sked", trenquem algunes portes de cotxe i també quan ens canvien el DEA  o porten cordes i mosquetons nous de rescat urbà. Amb els de pràctiques, just després d'explicar-los com fem la sortida d'incendi d'habitatge vàrem anar a la torre de pràctiques a fer transicionals. Encara que fes vent en contra.

Aquestes coses, es fan a diferent escala a la resta de nivells de sortida (SISCOM). No sé com es plantegen les pràctiques dels Eco (dubto que tinguin una pràctica cada guàrdia), però si que a l'estiu se'ls planteja alguna situació a nivell forestal (d'aula, amb ordinador, amb el banc de sorra), com també es fa amb els Delta/Charli. Però que tampoc és ni cada dia ni durant tot l'any. Ho justifiquen? Nosaltres si que ha de quedar registrat quan si i quan no s'ha pogut fer.

Amb el SISCOM4 la cosa es complica. Cada mes se'n programa una. Això vol dir que si hi ha 7 caps de regió, en prou feines en fan dues al cap de l'any. Evidentment és un exercici que es complica una mica més que el veure uns vídeos i fer un petit exercici amb un equip ERA, un ventilador o una eina de tall. Les practiques de SISCOM4 impliquen molta gent i logística. Jo he tingut la sort d'haver assistit a un parell i realment no només m'ho he passat molt bé sinó que he après de com es gestionen els grans serveis. L'estructura modelable en la que s'incorporen uns grups o uns altres, segons la tipologia de servei, realment funciona. Funciona l'estructura. Després cadascun dels grups ha de treballar-ho no sé com.

El GROS, que és qui s'emporta la major part del pastís, com a grup que està físicament de guàrdia pot realitzar la seva preparació de manera constant. Els grups d'especialistes també tenen integrada la seva preparació i coordinació dins la guàrdia. I la resta de grups? Ni GRIT ni GREC tenim guàrdies presencials. Per tant les pràctiques ens son molt més difícils. Hem d'aprofitar les dels SISCOM4 per poder treure rendiment del nostre potencial. Però amb una pràctica al mes i de temàtiques diferents no ens dona per poder-ne fer més d'un parell o tres a l'any. En els cas d'aquests dos últims, cada servei és una oportunitat de buscar informació, de fer simulacions, de veure quina informació s'ha donat i s'ha creat durant el servei actiu i poder comparar-ho amb tot allò que podem arribar a saber i si era o no compatible amb la celeritat en que es desenvolupa un servei d'aquestes característiques.

El GREC sovint treballa sobre talussos o parets ja caigudes i per tant la feina només és la de valorar possibles afectacions a l'entorn immediat i l'evacuació. Més difícil és tenir una paret amb una esquerda, un mur inclinat o un forat al terra provocat per una fuita d'aigua. En el cas del GRIT, que t'avisin d'un incendi de productes químics quan fa una bona estona que crema, les possibilitats de fer coses es redueixen. La de saber quins productes hi havia després de la barreja inicial no n'és una (encara que hi ha qui ho pretén conèixer). Per nosaltres és molt més interessant ordenar el servei en quant a distàncies a la font del servei. Conèixer cap on van els fums i la seva densitat. També la de poder valorar la toxicitat de fums i vessaments (sovint l'aigua d'extinció es barreja amb tot de productes), o simplement plantejar-se què fer amb el producte recollit o que ha anat a parar a un embornal. Són tot de situacions que aprofitem cada un dels serveis que tenim per a fer valoracions. Que se'ns activa, escolta i se'ns fa cas? Segurament si poguéssim estar a molts més SISCOM4, 3 i 2 la percepció que tenen alguns sobre el GREC i el GRIT milloraria i les consultes i activacions millorarien en escreix.

Curiosament, als pobrebombers que estan als seus parcs se'ls demana, guàrdia rere guàrdia, practicar i practicar, quan són els que més surten als serveis. Mentre que qui organitza, gestiona i dona seguretat als grans serveis (que és quan cal afinar i molt) només ho fan de tant en tant. I sovint també s'anul·len per noves reunions, inicis de campanya o visites del polític de torn. És el que té estar a baix de tot, som els ases dels cops.

Aquella part de la història que es va perdent

Ja haureu llegit en algun post que la història de Bombers és d'aquells patrimonis que no li hem donat prou importància. Els nostres jefes mai se n'han preocupat i segurament costarà molt trobar-ne algú que finalment doni un pas endavant. Tots, absolutament tots han estat i estan preocupats per quadrar el pressupost amb l'estructura enorme que té el Cos de Bombers de la Generalitat. El més fotut però, és que per molt que ho hagin volgut mai se n'han sortit. Els números hauran quadrat més o menys, però la infraestructura i les necessitats logístiques sempre se n'han ressentit. Només cal recordar aquella part de la història recent en que poc a poc teníem més i més interferències d'altres cossos, degut especialment a la nostra manca de finançament. Que això no sé si en un futur recull històric hi podrà quedar plasmat, però que certament és part d'aquells moments històrics en que el Cos podia acabar penjant d'un fil.

Per sort, hi ha tot d'iniciatives individuals de companys bombers que puntualment fan reculls d'història bomberil. Ja sigui perquè son els aniversaris d'un parc (100, 125, 150...), perquè algú està fent una tesi o un doctorat en història o simplement perquè el seu hobbi és la història i té aquest neguit interior d'aportar el seu gra de sorra.

Les darreres setmanes a Lleida hem fet un petit retrobament amb els bombers jubilats de cada torn. Concretament, cada torn ens hem fet una foto amb els bombers jubilats, alguns que han canviat de parc, els actuals i també (qui ha volgut o pogut) els que vindran a partir de l'1 de gener. Hi ha 4 fotos que ens podrien explicar molta part de la història del nostre parc. De fet n'hi ha una cinquena no menys important. La foto dels caps de parc. Malauradament les malalties vàries i la COVID s'han emportat a més d'un company. Però tot i així les 5 fotos quedaran per a perpetrar que un parc son les persones que el conformen. És la part més important. Ni les INT, ni els comunicats, ni la PGBO, ni el Gestparc, ni els camions, ni tampoc els pantalons o l'antiga camisa de bomber.

Ara que encara no fa un any del canvi de vestimenta, moltíssima gent reclamava un polo, ja ningú l'enyora. és com si tota la vida haguéssim anat amb polo. I en canvi som l'últim Cos de Bombers que l'ha incorporat. Potser per una manca de pressupost, perquè hi ha temes en que estem al paleolític, perquè als polítics no els hem interessat mai, no sé. Però de la camisa ja no en parla ningú. L'última promoció que ens ha arribat a Can Bombers ja no sap ni de què estic parlant. Camisa? Ells són de polo.

Doncs d'això va la història dels Bombers. De recuperar totes aquelles coses i punts importants que han fet créixer i superar etapes. Sempre que vaig a l'Escola de Bombers (no em resignaré mai a perdre aquest nom) miro les fotos que hi ha penjades, especialment a la zona de l'escala. Hi ha fotos dels primers helicòpters, de pràctiques a l'antiga torre de Cerdanyola i també de companys que ens han deixat. Pujar aquella escala ens porta enrere i ens fa recordar d'on venim.

Aquest any, a diferència dels anteriors, al sopar de nadal del torn, em vaig asseure amb alguns jubilats. He de reconèixer que m'ho vaig passar pipa. Potser millor que mai. I en part va ser perquè em van fer recordar grans moments que només podem explicar-nos entre nosaltres. Potser hauria estat el moment per treure un mòbil i gravar aquelles converses plenes d'història bomberil. Aquella anècdota, aquella dada concreta o simplement la vivència d'un servei que era especial. Ara que estem a l'era de portar el mòbil a tot arreu, de fer fotos i vídeos ensenyant només la part bonica de la vida, hauríem de crear també un fons fotogràfic de cada parc i cada torn, amb les imatges que hem anat recollint els últims 20 anys. I a poder ser, recuperar en un arxiu totes aquelles fotos impreses que tenim en algun racó de casa nostra. A tots els parcs hi ha fotos per les parets de moments concrets de serveis importants, de trobades al parc, d'alguna festa del Patró... formen part d'aquell llegat que tots, amb més o menys mesura, hem anat deixant a cada parc pel que hi hem passat.

Doncs res, mentre tota aquesta part de la història més o menys recent es va perdent en la memòria dels jubilats i a les targetes SD dels mòbils, a Lleida tenim al nostre company Leo, del torn A, que està preparant el llibre sobre la història dels Bombers de Lleida en el període 1980 fins l'actualitat. I jo ja tinc ganes de llegir-lo.

Una nova promo que ve a fer pràctiques

Ja tenim una nova fornada de bombers en pràctiques als parcs. Han arribat amb totes les ganes de menjar-se el món. Tot hi així hi comença a haver petites diferències amb les promocions anteriors. Les anteriors han servit per a que anessin entrant tots aquells amb campanyes forestals acumulades (3-5). I a mesura que els més forts i espavilats han estat a dins, s'ha deixat lloc als qui no tenien ni campanyes ni havien estat voluntaris. Res greu. En aquesta última promoció ja és molt evident que el perfil que entra és de persones amb molta voluntat i ganes, però que amb prou feines alguns han fet alguna campanya forestal. També és bo. Algú que porta 15 campanyes és possible que no sigui el perfil... més que res, perquè hi ha hagut algunes oposicions que si no ha superat fins ara, per alguna cosa deu ser. En tot cas, el que venia a dir-vos, és que ningú neix ensenyat, ni entra a bomber sabent fer de bomber. Per tant, tota l'experiència anterior ajuda, però no és primordial. O és que els que van entrar el 1989 o abans i els del 1991 havien fet mai campanyes abans d'entrar? L'única diferència és que aquells se'ls va anar a buscar perquè tenien un ofici. Que tot i no ser gaire hàbils en altres coses aquesta els feia ser vàlids.

Actualment però, la manera de treballar a Bombers ha canviat molt. Per començar això de fumar als parcs ha quedat més que desterrat. Com a molt hi ha qui puntualment fa la cigarreta després de dinar, però a la majoria de torns no passa. Recordo aquells estius dels 90s en que es fumava tota la nit tancats dins els Comets, durant l'estona de descans a qualsevol incendi forestal. Avui tots cuidem molt més la nostra forma física. Com també estem molt més oberts als canvis en la maneres en que s'afronten les maniobres dels serveis. També els rols dins els torns... abans hi havia el bomber veterano que s'encarregava de comprar, cuinar i que pràcticament no sortia de la cuina. Actualment qualsevol bomber de més de 55 anys està al dia en tot el que passa, tant al torn, als serveis com a les pràctiques (sempre podrem trobar l'excepció), però els torns al 2023 son molt diferents als del 2010. Ara tothom és molt més dinàmic.

I el que us deia. Els bombers que entren no han vist pràcticament una mànega a la seva vida (només a l'ISPC), ni l'han utilitzat ni han tirat aigua durant hores. Per tant no han pogut comprovar de primera mà les sensacions de tirar en ventall o en raig tens (a Chorro, de tota la vida). Tot canvi comporta beneficis però també pèrdues. Moltes d'aquestes paraules, argots i situacions "normals" als parcs s'estan perdent. Aquí és on els més veterans hem d'explicar-los als nous d'on venim. Per a que puguin apreciar encara molt més on estan. Sovint, en aquest període quan fan el canvi de parc de pràctiques, t'expliquen a l'altre parc hi ha tal cosa que es fa diferent. I no entenen perquè d'aquestes diferències. Sovint son culturals o de dinàmiques de torn. Tot i això n'hi ha que venen perquè les Regions també son, en essència, diferents. Jo sempre explico que quan vaig a la RET em sento com a casa (i porto més de 20 treballant a la REL) perquè és on vaig aprendre per primer cop. I és que les Regions són part de la manera de fer i entendre les coses del territori que representen.

Avui els nostres nous bombers en pràctiques ja han pogut gaudir de l'experiència de creuar Lleida amb sirenes i rotatius. De fer les primeres maniobres amb l'autoescala o de conduir per la ciutat un camió de bombers. Són coses que recordaran tota la vida. Però és com tot. Has d'anar aprenent cada dia una mica. És tant important que sàpiguen fer anar un disco de tall, una moto-serra o un ventilador per a desfumar, com el fet d'excarcerar vehicles, obrir ascensors o fer un petit ràpel per accedir a un habitatge. Tot són maniobres que avui les fem d'una manera, que fa 10 anys les fèiem totalment diferent i que en 10 anys també hauran tornat a canviar. Els serveis reals i les situacions quotidianes son la font d'ensenyament principal. La base l'han après a l'ISPC, però la resta es fa al carrer i també al torn. El torn és la base i el principi de tot. Com deia abans, la història del torn és la que ha portat on s'és ara mateix. El perquè tothom es lliga quan puja a la cistella, perquè es passa per un carrer i no pel que et recomana Google, perquè es va en compte al prendre una rotonda o quan s'agafa una cruïlla. Res de tot això s'ensenya a l'escola. Potser amb el temps es perdrà aquesta història i el perquè d'algunes coses, però aquí és on entrem els que fa dies que batallem per aquest servei. El donar pas a les noves generacions amb el traspàs d'informació i deixar l'empremta històrica a les següents.

Així que als nous bombers en pràctiques només cal acompanyar-los en el seu procés d'aprenentatge i els qui ja estem als parcs que siguem capaços de tenir la paciència i també les ganes d'ensenyar tot allò que sabem i mostrar la nostra experiència per a que siguin, com a mínim, tant o més bons que nosaltres.

Comenceu a córrer

S'ha de reconèixer que hi ha setmanes en que quan em poso davant l'ordinador, no tinc clar de què vull escriure. En el fons, en aquest bloc he parlat de pràcticament tot allò que es pot explicar de can bombers. Això inclou alguns serveis i també anècdotes de torn. Però la principal font d'idees són les obsessions i paranoies de la nostra DGPEIS.

Dic obsessions perquè un cop i un altre insisteixen en fer les coses tal i com ells tenen pensat. Pensat i planificat. Planificat i acordat amb el Departament. I el Departament amb el d'Economia. Ho dic perquè de vegades sembla com si la casa estigués oberta a parlar (no sap què és negociar) d'alguns temes. Els 92 Scania són un exemple. Tenien més que decidit comprar-los i com havien de ser. L'únic que van fer va ser buscar (i van sortir els 4 motivats) que es van creure que "construirien" un camió de bombers. Ara passa exactament el mateix amb els BUP i Furgons que estan en procés de fabricació. Qui els ha elegit? On està la tria? On està el "nomenament" com experts carrossers de vehicles de bombers? Vaja, que al final és donar una mica de peixet a 4 motivats per a que es creguin que són alguna cosa. I de pas estan calladets, perquè quan surtin els problemes ningú pugui dir que els bombers no hi hem intervingut. Com que també serà culpa dels "motivats" no es podrà criticar en veu alta. Heu sentit alguna crítica als Scania? Doncs són  si, són un Tetris de despropòsits. Algú ho havia de dir.

Però el mateix passa amb les negociacions de Jornada i Horari o les del Pla de Carrera. No heu escoltat a cap sindicalista dir que són una merda? (Però la majoria ho penseu, a que si?). Us ho explico. Igual que amb els camions, les "no negociacions" amb la casa són així. Ells presenten un text, de dalt a baix. Et pregunten què és el que no t'agrada i et proposen d'enviar abans de la reunió de la propera setmana, les esmenes. Evidentment no hi ha temps en divendres a elaborar una contraproposta per al proper dilluns. Solució? reunions telemàtiques d'urgència els divendres al vespre i dilluns a escoltar com la casa et diu, punt per punt que allò no és possible, que Economia no ens donarà els diners o simplement que ells això ho desestimen perquè no va amb el seu "Pla vint-collons". Després t'accepten canviar una coma de lloc i es posa que entraran X bombers més. També que es crearà una comissió per estudiar si l'altra comissió (que fa 10 anys que no funcions) es reunirà o es crearà quan s'alienin els astres(vaja, tot fum). Llavors és quan algú pensa que cal fer una mani. Finalment, sota l'amenaça que si vols seguir negociant l'has d'anul·lar perquè l'alternativa és començar de zero.

Ara, que tenim les negociacions del conveni bomberil aprovat pels propers 3 anys, cal seguir negociant. Fàcil. Tot allò escrit i signat, cal posar-ho en paper de manera clara, Al·lucinant. S'ha de traspassar en un document que detalli punt per punt què vol dir fer una autopermuta, quan i com es poden fer les festes personal i tota la transposició a bombers de la llei de funció pública. Cada reunió apareixen noves línies escrites, noves interpretacions, cadascuna més Kafkiana. Allò que es va signar, que semblava una millora, ara es torna es contra dels mateixos bombers. Conciliació familiar, ara és una mena de idealisme. Tenir pares grans, si no viuen amb tu no val. Només tenir fills (que van a la guarderia o al cole). Però anar a comprar pels pares, acompanyar-los al metge o que no estiguin sols el cap de setmana (perquè no tens germans o viuen en una altra ciutat) no és conciliació. Conciliació és tenir temps per fotre un polvo a la dona el dia que ella també té festa. Si ho llegiu bé, vol dir això. Així que aprofiteu i procreeu.

De fet, ja no sóc l'únic que se n'adona que la casa ens pren el pèl des de fa molt temps. Recentment m'ha aparegut un "competidor". Per sort té molt bon humor i poc a poc s'està obrint camí entre els més joves. Es diu @codi__vermell . Realment bo. A més de fer-nos passar una bona estona, té molt encert amb els temes crítics que va triant. Personalment els millors són els que parlen de les alarmes de l'ERA i els que parlen del GRAF també.

La fugida del GRAF

I parlant de GRAF. Donde dije digo, digo diego. Ahir la DGPEIS deia una cosa, avui s'ho peten i es carreguen una subseu GRAF. La resta de subseus ja podeu anar buscant plaça en algun parc mig decent. El que deia al principi. Capacitat de negociació =0. Capacitat d'empatia =-100. Som un número i quan els interessa omplir uns parcs en buiden uns altres. Sense mirar la feina feta. I si això son capaços de fer-ho amb una especialitat què no faran a la resta de mortals. Que no us agafi amb els pixats al ventre.

500000 lectures i més

Vaig començar aquest bloc parlant de camions. Que per cert, encara estan actius al parc. I d'això fa més de 13 anys.

Avui, 500.000 lectures després, aquest bloc i cadascun dels seus posts, són part del relat històric del cos de bombers. Només cal llegir els de fa 5, 10 o els de fa 13. Perquè les coses han canviat, però no tant. Tenim algun bomber de més, també alguns camions, també s'ha remodelat algun parc. Però Manresa segueix tenint la pitjor infraestructura del cos (parc i regió).

Vaig començar dient pestes del GRAF (de la manera com anaven pels incendis) i ara em trobo defensant la gran feina acumulada i maleint el tancament de la seu de Lleida-sud.

D'aquí a 13 anys, ja veurem si estaré o no jubilat, espero seguir sent els ulls de tots aquells que volen veure. Des de caps de regió, passant pels companys de parcs petits i llunyans, on no hi he estat mai, però també d'aquells bombers jubilats que mai desconnectaran. Per tots ells val la pena continuar.

Seguiré sent molt feliç d'intercanviar somriures amb tots aquells i aquelles, que quan coincidim per aquests mons de déu (ens coneixem o no) i em dieu que sou lectors.

Moltes gràcies a tots per seguir llegint i per seguir opinant.

Deixar que cremi el Sud de Lleida

Recordeu el post de fa poques setmanes La DGPEIS contra els bombers? Doncs la creuada de la casa contra les persones segueix. Si. La DGPEIS només veu números, només veu resultats i només veu grans estructures. I s'oblida que tot, absolutament tot està recolzat per les persones. Són les persones, i de forma totalment individual les que acaben creant un col·lectiu. Son elles les que amb l'esforç diari, de cada guàrdia, de cada cop que fan grup, fan el Cos de Bombers una mica més gran amb les seves accions. Però a això a la casa l'importa zero. L'efecte de visió túnel l'impedeix veure més enllà que darrera qualsevol resultat hi ha l'esforç individual i alhora col·lectiu de les persones que conformen el Cos de Bombers.

Aquest cap de setmana els membres de GRAF-Lleida han publicat el següent text:

"Avui ens hem reunit Lleida Sud i en nom de tots:

En primer lloc dir-vos allò que entenem que tots ja sabeu. En cap cas la nostra defensa de la seu ha estat des d'una visió personal (cosa que també seria legítima), sinó que no trobem sentit a que la feina i projectes de Ponent es perdin per una desincronització entre el tancament de Lleida i la "futura" apertura de la 5a seu.  Sempre hem defensat obrir i no tancar. Créixer i no fer-nos petits. No només en nombre sinó sobretot amb presència al territori. Territori que queda molt lluny de les preses de decisions.

Així doncs, si s'acaba la seu s'acaba el nostre projecte dins al GRAF. Només hi ha una cosa que desitgem més que quedar-nos al GRAF, i es el fet de ser fidels a les nostres conviccions sense pretendre ser exemple de res. I sobretot actuar com un equip fins a les ultimes conseqüències.

Per tant, i molt al nostre pesar, us comuniquem la nostra renúncia en bloc. Renunciem perquè ens fan fora.

No ens estem acomiadant encara, prepararem un manifest on desgranarem tot allò que us volem explicar. I fins l'últim dia treballarem a tope amb cremes, focs i lo que convingui.

Gràcies companys."

Feia setmanes que els meus companys de parc, el GRAF-Lleida, ens explicaven que la DGPEIS volia tancar la seu de Lleida. Que la casa només volia la seu de Tremp. Que no els escoltava, que no entrava de cap de les maneres en tenir dues seus a la REL. També ens comentaven que es pretenia acabar amb la dualitat de seus, implicant en un futur a la RET i a la REMN, tancant també Rubí i Reus. Les notícies de les darreres setmanes eren que en els últims documents que estaven treballant, la seu de Lleida ja no sortia enlloc.

Els matins a Lleida, fins ara començaven amb el briefing de torn, un cop repartides les tasques de revisió i la posició a la roda de sortida, era el moment del GRAF. Cada guàrdia ens explicaven la meteo, la situació de la sequera, la previsió de comportament dels incendis, què haviem de tenir present per evitar que el foc ens sorprengués. Com havien sortit les cremes, perquè eren una manera precisa de saber el comportament dels possibles serveis del dia. I això es feia estiu i hivern. Cada dia. Cada dia que teníem GRAF al parc. Que era la meitat dels dies. L'altra meitat estaven a Tremp. Sempre ens explicaven com estava la zona d'Almatret. La pitjor zona del sud de Lleida. Un lloc on no hi ha pràcticament camins, una vessant totalment confinada pels costats i que és una veritable espai trampa. I també, perquè no dir-ho, un lloc on tots els que hem viscut la història del GRAF hi tenim una espina clavada.

Malauradament, per la DGPEIS (la gent que hi mana) tothom és prescindible. Avui n'hi ha uns i demà ja n'hi haurà uns altres. Res és permanent. Per tant, qui no estigui d'acord en les condicions d'un lloc, que plegui. Ja vindrà un altre a ocupar el seu lloc. Conclusió, que per la DGPEIS som números i no persones.

Els bombers tenim valor zero

Si fóssim persones, tindrien en compte la nostra història, les nostre virtuts, les nostres accions passades, tot el temps i esforç dedicat a fer créixer cadascuna de les especialitats i també les no especialitats. Un parc de bombers no és un lloc fred, on només es fa una pràctica rere una altra pràctica. Un parc és un lloc on hi ha molts vincles. I aquests vincles són els que fan que els serveis surtin bé. Qualsevol pot anar a obrir una porta de pis d'algú que ha caigut al seu interior. Però si no hi ha vincle, obres i marxes. Quan hi ha vincle, les persones en preocupem per trobar maneres d'obrir panys diferents, d'analitzar les dificultats de cadascun dels serveis als que hem anat. Els vincles i la implicació de la gent son els que, en qualsevol moment de la guàrdia, et trobis a tothom trencant cotxes, trencant panys, mirant videos d'altres cossos per aprendre noves tècniques (o simplement comparar). També a les xerrades de prevenció que es fan als centres escolars, a les hores de preparació (fora de guàrdia i no compensables)... i això es pot traslladar a molts nivells de l'organització.

La DGPEIS és incapaç de valorar la feina feta. Si la valoressin no et posarien traves ni dificultats. Al final et fan sentir tonto per tot el temps dedicat. Amb lo fàcil que seria anar a fer les guàrdies i esperar a que et diguin. Però la majoria ens entossudim a creure que podem canviar el món a millor. Hi ha gent que va a xerrades a explicar als joves que els accidents de transit tenen conseqüències, o a explicar que el foc et pot deixar sense casa, o que en un incendi, fent quatre accions simples pots fins i tot salvar... El GRAF Lleida també ha fet molt (i el que farà fins l'últim dia) per trobar quines son les zones del nostre territori amb més perills, amb més dificultats per als bombers, els que poden ser un polvorí. Però també per buscar de canviar totes aquestes negativitats. Fer cremes, trobar punts estratègics, eixos de confinament... tot un treball de tardor a primavera per a que els incendis d'estiu siguin més portadors. En definitiva, hi hagi una situació de major seguretat per als bombers i si pot ser que cremin menys hectàrees.

Desconec quan es farà efectiva la renuncia ni la fi del GRAF Lleida. Però al meu torn, el D de Lleida, ens deixaran un gran buit. En poques setmanes els nostres briefings no seran el mateix. Trobarem a faltar les explicacions de l'Andreu, el bon humor de l'Ivan, el somriure del David, la proximitat del Jordi, la discreció del Toni, les ocurrències del Xaxo i especialment l'humor intel·ligent del Josep.

Almatret és un lloc preciós i desconegut per la majoria

Per mi, la DGPEIS realitza un greu error deixant-vos anar. Tancar la seu de Lleida és molt més que deixar un territori orfe. És abandonar tot el treball fet durant molts anys. Tots els plans de millora, els seguiments i l'experiència acumulada es perden. És explicar al món que Lleida sud és prescindible. No hi ha parcs de bombers, ni GRAF, ni camins. El tancament de GRAF Lleida és deixar que cremi el Sud de Lleida.

Per cert, només una cosa bona. Tal com he escrit en molts altres posts, que de directors i sotsdirectors n'he tingut un grapat i que també ens els canvien. Tots tenen data de caducitat. Els plans també.

La trista evolució de l'avituallament

La setmana passada us deia que en aquest post us faria una mica de "publicitat" sindical. Doncs ho deixo per d'aquí uns dies. La setmana és més llarga i us podré donar algun suggeriment de què heu de mirar i buscar entre les diferents opcions. I com deia un, això avui no toca. I què toca?

Avui parlaré de la puta merda de menjar dels packs d'avituallament. Amb això no estic criticant ni el concepte de pack ni el de la necessitat de tenir una solució d'aquesta mena. Us explico.

Fins dissabte passat no havia tingut l'oportunitat de provar, tastar, degustar, gaudir d'aquest avituallament. Per tant sóc dels qui no havia omplert l'enquesta que ens havia preparat la DGPEIS. Si no ho havia provat no podia donar la meva opinió. Però ara estic en condicions de fer un post parlant d'això i de discutir, parlar i donar el meu punt de vista amb tot el coneixement del tema.

Primer he de dir que el concepte pack està més que justificat i per diverses raons. La seguretat alimentària (que és un concepte que conec amb escreix pel meu passat en la consultoria de sistemes de qualitat) no suporta de cap de les maneres la manera en que fins fa quatre dies ens alimentàvem als incendis. El transport no era el correcte, els tempos tampoc, ni els envasos en que es transportava i servia. Qualsevol dia podia podíem tenir un problema d'intoxicació alimentària o una disconformitat del Departament de Salut (que és qui controla els aliments). També queda totalment justificat per la improvisació i necessitats totalment aleatòries dels serveis i nombre de personal que s'ha avituallar a l'operativa del Cos de Bombers. Mai podem preveure quants bombers s'han d'alimentar en els incendis que tindrem la propera setmana. Ni sabem si hi haurà incendis ni la seva evolució. Per tant tenir packs/racions per 1000 persones sembla, sobre el paper una solució eficient. Que si tenim en compte els grans incendis dels últims anys (2022) veurem que 1000 avituallaments es poden gastar en menys d'una setmana. Oks, doncs se'n compren 5000.

I ara la raó principal per la qual s'ha d'anar a buscar packs comprats amb antelació. El Departament d'Economia, els pressuposts de la Generalitat i la llei de contractació pública. Perquè si vaig al bar Amigos a buscar 150 entrepans de truita aquest estarà super content (o no) i el bar Celona es queixarà de perquè no hem anat a ell. A més d'un problema de pressupostos que avui ja ningú ens pot signar el OK per a fer aquest pagament d'urgència (i exposar-se a una inspecció interna per possible frau de llei). No es pot anar a un restaurant a encarregar 300 dinars (o sopars) sense un contracte formal. I com que no es pot anar a un restaurant qualsevol, s'ha de seguir tot un complex sistema de contractació pública. Cal redactar unes condicions del servei, un pressupost i una oferta pública on qualsevol que reuneixi els requisits hi pugui optar.

Així doncs, com complim amb la seguretat alimentària, la disponibilitat de 200 dinars i 200 menjars i alhora la llei de contractació de serveis de funció pública? La solució (i n'hi ha poques més) és la de licitar packs. Ara, què hi ha dins?

Un cop entès tota aquesta prèvia, podem entrar realment a avaluar la merda de menjar que porten els packs d'avituallament. Anem a pams. Un pack es composa de dues parts, els aliments i els complements.

Complements no alimentaris: Coberts (OK), mocadors (OK), desinfectant (OK), bosses per deixalles (OK), bosses per a l'escalfament  (OK), bossa per escalfar líquids (OK). Aquí només dos comentaris. No m'agrada escalfar plàstics (sóc de formació química) els plàstics calents no es comporten igual que els freds. I per altra, prendre cafè en una bossa? Aquí caldria afegir un vas. Però a nivell general li dono bona nota.

Complements alimentaris (aquí és quan la maten):

núm10 (per dinar)

• Patates guisades amb pollastre. La presentació sembla papilla. Terrible a la vista.
• Paella valenciana. Terrible a la vista. Textura plasticosa i insípida.
• Codonyat. OK
• Galetes. Tipus cracker. No son dolces, una mica espesses però bones. OK.
• Cafè soluble. Llàstima que s'hagi de beure en una bossa de plàstic.
• Sucre
• Sobre de pols per preparar beguda isotònica (per a 250ml). Em sembla que cap de nosaltres beu només 250ml. N'hi hauria d'haver per preparar mínim un litre (o l'antic tub de pastilles que es repartia fins fa no tant). Però Ok (pel concepte, no per la quantitat)
• Xiclet. Ja que no ens podem rentar les dents... Es podria estudiar la manera de com millorar la higiene personal. Rentar dents però també anar a fer necessitats personals. Ara no tenim paper higiènic. OK, perquè no es pot criticar un xiclet.

núm11 (per sopar)

• Mongetes a la jardinera. No és la millor opció per a sopar. Amb textura i presentació hiper-industrialitzada. Terrible a la vista.
• Paella marinera. Si hem dinat paella, ole per sopar paella. Cap dels que hi estàvem la vam arribar a obrir. Segur que estava tant dolenta com la de dinar.
• La resta idèntic al  núm10

Bossa d'escalfament

Comentaris personals

• La primera conclusió és que va ser una presa de pel i estem emprenyats.
• No és el menjar que els bombers, que estem treballant intensament en un servei hem de tenir per alimentar-nos.
• La manca de tacte per part dels grans comandaments envers la necessitat de consumir, sigui com sigui, aquests packs, per tal de fer net i poder començar la compra de nous packs (que de ben segur han de ser millor). Tot i parlar-ho amb el responsable de la guàrdia, estava lligat de mans i peus. No podia fer res més. Ell no en té cap culpa.
• No és admissible repetir plats de dinar al sopar (paella per dinar i per sopar). De fet, a priori no es pot repetir de número de pack de dinar a sopar. I no només això, el celíac del torn, va tenir número 10 per dinar i per sopar. COLLONS!!!!
• Les condicions d'emmagatzematge han de ser les adients. D'això la DGPEIS n'és conscient. Potser els diferents magatzem de les regions no. A Lleida els packs estan al terra. I això incompleix qualsevol normativa bàsica de Seguretat Alimentària. Tampoc hi ha refrigeració, a l'estiu el magatzem pot estar a més de 40º. A més de compartir espai amb ampolles i màscares brutes i altre material bomberil utilitzat. Això és una línia vermella. 
• He de dir, que en un servei d'un dissabte, en que es va sortir a primera hora del matí, abans d'esmorzar, ens van portar un entrepà a les 12 del migdia (tots entenem la dificultat), però alguns portaven llonganissa crua i altres cremada. (Us poso la foto de la cremada). Una raó més per tenir cura de qui són els nostre proveïdors.
• De fet, no vaig arribar a dinar. A mitja tarda vaig aprofitar el mig entrepà que m'havia sobrat del migdia.
• Tampoc vaig sopar. Vaig aprofitar les galetes del primer pack i l'isotònic.

68% + 23% + 21% = 112%
i a més encara porta grasa de pollo i judía garrafón

Conclusions

Sóc conscient, i per això he fet la introducció tant complerta i explicativa, que el futur a mitjà termini va per aquí. Entenc perfectament el concepte. Però vaig ser incapaç de menjar-me això en un servei. Ni jo ni cap de la vintena de persones que estàvem al servei. Això genera menys residus? Crec sincerament que no. Això estalvia diners a la casa? Si ho hem de llençar, tampoc. Això fa que el bomber es senti ben tractat i confortable durant el servei? NO, NO, NO, NO, NO, NO, NO, NO, NO

Si aquest és el camí, no anem bé. Tindrem una revolució dels bombers. S'han de canviar moltes coses. Moltes.

I si em deixeu ser positiu... sé que hi ha gent que hi dedica temps i esforços. Per tant, esperem que això millori.

L'era post juliets

Abans de començar, només recordar-vos que us guardeu el 22 de novembre, per anar a votar a les eleccions sindicals. La propaganda ja us la faré el proper dilluns, o no. Ja veurem. Però el que si que heu de fer és anar a votar. Simplement perquè després no us lamenteu que no s'aconsegueix res o que tot allò que es fa està malament.

De fet, vaig començar aquest bloc on sovint criticava als sindicats. I de fet hi ha moltes coses a criticar-los. Però com que no hi ha millor remei que fer-li front, doncs em van liar. Així que formo part d'una llista. Com en les dues últimes convocatòries. I des de dins intento canviar el món.

Les últimes setmanes, a més de moltes negociacions, discussions i opinions oposades amb la nostra estimada DGPEIS, també he tingut temps per seguir gaudint dels meus companys de parc. Entre ells els auto-anomenats "juliets". És curiós com en uns pocs anys, han passat de ser uns tendres, que no els podies deixar sols als serveis ni deixant-los conduir només de tornada (fins que van dir prou). Ara ja són independents. Ara pots anar a qualsevol servei i ser l'únic "no juliet". Tenen clar el que han de fer, com i quan. I nosaltres, com a bombers més antics fem de responsables de la sortida. Tot un abisme de quan varen començar.

Ara però, alguns es creuen imprescindibles. Són la renovació del Cos de Bombers. I a veure, renovació per edat si, però ni ho saben tot ni són encara capaços de gestionar una guàrdia amb 1 ó cap sortida. On l'avorriment de l'hivern t'emboira els ulls i acabes tancat en un gimnàs aixecant peses com si no hi hagués un demà. Són etapes que encara han de viure. Que són necessàries? Segurament no, però que molts hi hem hagut de passar abans d'arribar a un destí més o menys interessant. El "juliets", molts d'ells, han tingut la sort de viure els seus primers anys gaudint de parcs importants com Lleida, Tarragona o Reus. Però no hem d'oblidar que son parcs on s'hi havia jubilat molta gent i tenien una manca important d'efectius. I els "juliets" han estat oxigen. Però no són la vida.

La vida és la renovació periòdica dels torns i dels parcs. El relleu natural d'un parc són els concursos de trasllats. No les convocatòries de nous bombers. Els concursos són els que, a partir de l'experiència i formació acumulada al llarg de la vida d'un bombers, fan que aquest aconsegueixi llocs millors. I millors poden ser simplement apropar-se a casa o tenir plaça en un parc amb més moviment o d'una tipologia més específica (normalment prop de l'àrea metropolitana). Malauradament, però això es veu sovint tergiversat. Els concursos de trasllats no s'han fer quan tocava, es fan tard, potser malament, segurament no s'hi ha valorat tot el que calia... i és que la DGPEIS té un dèficit brutal en infraestructura per a fer concursos de trasllats. Això no és Educació, on cada setmana s'actualitzen llistes de professors segons l'experiència acumulada. Aquí cada cop que es fa un concurs cal introduir un grapar de dades a mà. Així que fer un concurs és tota una aventura per al funcionari de torn, que si va de vacances (i té el seu dret) doncs s'atura tot fins que torni. Així que un concurs de trasllats "normal" pot durar perfectament un any. Ara si deixes acumular i solapar els concurs de plaça definitiva, les promocions a bomber de primera, els forats del concursos a Caporal, Sergent, comissions, especialitats, etc. És un encreuat molt difícil de fer.

I quin és el resultat? Que els "juliets" han estat dos o tres anys ocupant llocs que no els hi tocava. Tocava fer alguns concursos de trasllat. Per tant tots els bombers i bomberes que estaven fent cua, esperant en parcs menors o lluny de casa, estaven formant part d'una anomalia provocada per la mateixa casa. Ara, doncs, caldrà el relleu dels "juliets" que potser serà traumàtic. Segurament. Substituir bombers de 30 anys per als de 40-45 sempre costa. Però al seu favor, cal dir que ells mai havien tingut l'oportunitat d'obtenir una plaça com la de Lleida. Fins i tot hi ha gent de Lleida que volent marxar no ho ha pogut fer! Perquè la conseqüència que Lleida sigui una plaça molt difícil, és que els parcs mitjans del seu voltant també estiguin plens.

Estic convençut, així ho crec fermament, que la quinzena de bombers que vindran el proper gener, ho faran amb totes les ganes del món mundial. Segurs que van a un parc millor, amb més sortides i que per a ells és no només una oportunitat de créixer com a bombers, sinó la seva voluntat de posar en pràctica tot allò que porten dins. I així ho vaig viure jo en la meva evolució i pas per parcs. Des del meu inici a Reus, la meva primera plaça a Cambrils (on em vaig operar de creuats), seguit de l'impàs de 5 anys a Montblanc (quan era possiblement de les pitjors places) a Mollerussa on em vaig tornar a sentir bomber i finalment amb 37 anys arribar a Lleida. Ara tenim companys que amb 30 n'han de marxar. No passa res. Els que vindran amb 40 seran tant o més vàlids, valents i talentosos.

la DGPEIS contra els bombers

És curiós com hi ha una gran desfasament entre els parcs de bombers i l'alta "jefatura". Els torns, que ens fem un fart de parlar, som capaços de veure coses tant singulars com que els nous camions escala porten matriculats des de començament d'any i en canvi alguns estan parats a Cerdanyola. Uns altres son camí de Madrid dalt una góndola. Les garanties van passant el seu temps. Pel que sembla no som capaços de trobar a 6-7 bombers per portar-les a Madrid i tornar, però si de contractar góndoles per transportar-les, i es paguen molts més diners... I és que pagar hores a un bomber, per moure un camió no és possible, però si es pot pagar una morterada (imagino que per via d'una licitació) una empresa de transports. Des de dalt no son capaços d'oferir unes condicions normals als bombers per a fer un viatge, d'aquest tipus. Com tampoc son capaços de pagar cap despesa als qui van a concursos d'excarceració o de qualsevol altra mena. La recompensa és simplement la satisfacció d'anar-hi. Això si, deixant la família sola una setmana i pagar-te tot el menjar. Per amor a l'art. I així tantes i tantes coses. Però per contractar 6 viatges de góndola Cerdanyola-Madrid no hi ha problema.

Aquest desfasament entre parcs i DGPEIS està en molts altres àmbits. Recordo les primeres reunions amb la nova direcció bomberil. Ells tenien molt clar que havien de comprar 92 BRP. No es van moure ni un mil·límetre en que havien de ser vehicles per a tot, 4x4 i BRP. Avui però, tots sabem del gran error. 92 camions amb equip d'excarceració, equips elèctrics, de protecció química, de gas, etc. parats una setmana a foc forestal, enmig de la muntanya lluny del seu parc... Vaja, que quants SCANIA veiem a foc forestal? ben pocs. Comprar 92 BRP també és comprar 92x4 equips d'aire (espatlleres, ampolles, pulmos i ampolles de recanvi). En definitiva, tenim tot de vehicles 4x4 (4x2 amb diferencial central) per pujar muntanyes que no xafen ni un camí de terra, mentre allarguem la vida agònica dels ATEGO BRP i BFP, mentre esperen la compra de no sabem quins nous vehicles forestals. En fi, que està passant tot allò que se'ls va dir ja abans de la pandèmia. Tot s'ha complert.

Alhora seguim esperant les obres de parcs com Tarragona i Reus, però també de Manresa i la seva seu REC. Però ells ja tenen venuda la moto que tot s'arreglarà. O que aplicarem els nous acords sense problema. Doncs no hi ha setmana que no surti un nou conflicte d'interpretació. L'últim amb el GRAF. Que no son bombers? Doncs també els apliquen tots els acords. També han aflorat els invents de la REL, amb la prioritat a fer festes personals en lloc de les auto-permutes de guàrdia. Si al final serem esclaus de la DGPEIS! Tampoc et deixen fer cap activitat fora de l'horari regular, per tant només pots fer visites a empreses, centres escolars, formacions i xerrades a la població i persones de risc dins el teu horari de guàrdia. I si hi ha un servei qui es fot és el "client", que és el principal interessat. Però això si, contracten una góndola per anar a Madrid. Per diners no deu ser.

Cada dia hi ha més persones rebotades amb el sistema assolit. Tot son obligacions, però no percebem cap satisfacció. A les guàrdies fem pràctica de matí i de tarda. Ja ningú recorda quan es revisaven la resta d'equipaments dels vehicles i els magatzems. Recordo quan cada setmana es posaven en marxa totes les motobombes del parc. Els electrogeneradors. Els focus. Les electrobombes. Tothom coneixíem els "truquitos" de cada màquina. Ara ja no. Cada parc, cada comarca, cada regió té una tipologia de serveis més standard. A Lleida som molt urbans, vivim de les assistències i els incendis d'interior. I la nostra guàrdia es basa en practicar-ho i buscar maneres de millorar el que fem. Però un dia has de trobar un ERA en concret perquè te'l demanen del magatzem. Un altre has d'inventariar una altra cosa, perquè sembla que li cal una revisió extraordinària... i així cada guàrdia. I clar, el més calent està a l'aigüera.

Però bueno. Després és quan la maten. Nosaltres seguim amb el material que es va envellint i amb els nous equipaments dels SCANIA que quan s'espatllen ningú ha previst que hi hagi estoc de recanvi. Així que tornem als ventiladors a motor, espatlleres d'altres marques o models, els detectors que ja més que caducats estaran florits i tot. No sé, avui no estic gaire optimista. Més que res perquè qualsevol dia es trauran un altre colom de sota la txistera i ja en portem un grapat. Com deia aquell: Que no nos engañen, que nos digan la verdá.

Amb la prevenció no s'hi juga

Aquesta setmana no em surten els números. L'últim post no va ser llegit/obert per massa gent. Desconec el motiu, perquè vaig fer el de sempre. Curiosament però, ha estat dels posts que més interaccions m'han reportat. Algunes vegades els lectors feu algun comentari a peu de publicació. Però aquest cop he rebut missatges directes de persones amb qui tinc relació i per tant tenen el meu número de telèfon. Doncs això, tot i ser dels posts menys llegits (espero que el recupereu i llegiu aquesta setmana), he rebut diferents missatges felicitant-me pel tema i també per fer-me notar que hi ha alguna possibilitat de que finalment la prevenció a la llar sigui un tema recurrent en la publicitat institucional...

De fet, diumenge pel matí, vaig rebut un missatge que m'enllaçava a un twit del Departament d'Interior (ja no és ni Bombers, sinó el mateix departament) en que parla de les llars de foc i la necessitat de tenir instal·lat a casa un detector de fum. Twit d'interior. Sabeu que sóc l'únic que hi ha fet Like i re-Twit? O tothom està de vacances o ningú és conscient de la importància d'aquesta informació. No entenc res.

Porto molts anys amb aquest bloc, he parlat del gran nombre de serveis que tenim causats per les llars de foc (moltes d'elles imfumables) que hi ha construïdes en aquest país. Cada any, quan es comencen a posar en marxa les calefaccions i les llars de foc, el nombre de serveis de bombers per mal funcionament d'instal·lacions de gas, de cremadors, d'extractors de fum o simplement de la deficient construcció de la caixa de la xemeneia, provoquen un grapat de serveis. Alguns provoquen persones intoxicades per fum o per monòxid de carboni i d'altres directament un incendi. Moltes d'aquestes situacions son evitables. Ho son perquè cada any es repeteixen els mateixos errors tant humans com constructius com de revisió. Un simple detector de fum a casa pot salvar-nos d'un gran ensurt.

Mirant per internet, al mateix Amazon (o qualsevol de les botigues d'aparells elèctrics de la vostra ciutat) podeu aconseguir un detector de fum. Preu? el primer que surt val 19,95€ i us arriba demà. Paga la pena tenir-ne un parell a casa! I no pagaria també la pena que, la Generalitat, Interior i Bombers féssin anuncis d'aquest tipus? Potser no "incitant" a comprar detectors, però si a que la gent revisi la seva instal·lació, que prengui mesures de protecció (revisió de la caldera, de l'extractor de fums...) o simplement que facin netejar la xemeneia abans de començar el fred. Totes aquestes petites accions dificulten que puguem tenir un ensurt a la llar. Per als qui tenen llar de foc, un detector de CO (monòxid) costa a partir de 27€. També és una eina que salva vides.

A Lleida, des de Bombers anem a les escoles i instituts a explicar què poden fer els alumnes i professors per evitar ensurts i de com evitar les situacions mes comunes d'incident a la llar. Tot l'auditori acaba al·lucinant del gran nombre de coses senzilles a fer (i que no fan) per evitar un petit incendi a la cuina, al menjador o que el fum no pugui afectar ni a ells ni als pisos veïns. I és que la cultura preventiva d'aquest país és tant i tant petita! Al nostre entorn, la cultura preventiva només existeix per a dir que utilitzem el casc (com a treballadors) encara que estiguem a l'aire lliure. O per calçar-nos botes amb puntera metàl·lica, encara que ens costi una ungla o una fascitis plantar. Som meticulosos a la feina i no ens podem permetre un sol accident laboral, però en canvi l'estadística diu que el major nombre d'accidents els tenim a casa.

Amb aquest post d'avui, només espero una cosa. Que la casa comenci ja d'una vegada per totes a fer campanyes efectives (i dotades amb pressuposts suficients) per a divulgar tot de missatges a la població  de què poden fer per evitar patir un incendi o una intoxicació a la llar.

Perquè no hi ha campanyes de prevenció a la llar?

No tinc per costum donar detall dels serveis als que vaig. Tanmateix això no vol dir que mai hagi parlat de serveis en els que he estat o d'altres que n'he pogut fer seguiment. Diguem que intento ser curós en tot allò que fa referència a les persones involucrades (les víctimes i els damnificats), no sóc cap veu autoritzada per donar ni els detalls ni molt menys per saltar-me les lleis de protecció de dades. Això no vol dir que no pugui acabar parlant de serveis.

 Quants cops m'haureu llegit criticant que per una "merda" d'incendi s'hi han enviat desenes de camions... Cert, ho he fet i ho podeu trobar a l'historial. Però si una cosa tenim (o hem tingut molt de temps) en aquesta casa, és amagar-nos la informació. Potser per això molta gent no sap ni que tenim un equip de periodistes que, des de dins, informes als mitjans de comunicació. Però qui informa als propis bombers?

Per sort, des de fa alguns anys, existeix un grup de Telegram de cada regió. Desconec quants bombers segueixen el compte de la seva Regió. Jo ho faig i de tant en tant (quant tinc guàrdia de suport) faig seguiment actiu de la resta. De fet, fa molts anys que em varen convidar a seguir el grup GRAF01. Tot un descobriment per a entendre com es gestiona un incendi forestal de certa envergadura. Però també per a entendre i conèixer diàriament les previsions meteo i les últimes dades (les del dia anterior i de l'última nit). Així que qui més i qui menys, pot estar actualitzat amb les diferents actuacions que hi ha al seu voltant. Evidentment ni s'hi pengen tots els serveis, ni s'hi poden penjar tots els detalls.

Un exemple, algun dels últims serveis als que he anat. Aquesta setmana hem tingut dos serveis ben especials. En ambdós persones de certa edat, els quals (i així ho explico al meu entorn) els van recollir tots els àngels de món mundial, per a que cap dels dos tingués bitllet directe per anar a veure Sant Pere a les portes del cel. De vegades no t'expliques com algú que tenia tots els números de loteria per morir, li ha tocat l'únic que el salvava.

I és que la gent gran són, segurament, un dels nostres clients principals. Recordo una ocasió, fa anys, a Lleida, en que vàrem anar a una olor de gas a l'escala d'un bloc de pisos. En principi no sentíem res i el detector tampoc. Però en un moment vàrem percebre una petita olor que podia ser-ho... així que ens vàrem posar a indagar per l'escala. Finalment ens va sembla que potser en una planta es sentia una mica. (al final va ser tot molt intuïtiu), així que vàrem trucar a la porta (no recordo si al timbre o donant cops). Ens va obrir un home d'edat força avançada. Uffff quina pudor de gas que feia! Apa a córrer cap a la cuina. Hi havia un fogó obert deixant anar tot de gas ciutat per l'habitatge. La dona d'aquest home estava al menjador mirant la tele. Cap dels dos olorava res. I fotia una pudor de gas!

Aquesta setmana no ha estat una manca de percepció de l'olor. Sinó que ha estat la manca de la percepció de perill, el voler fer el mateix que quan eren joves. Sovint les persones grans creuen que a ells no els hi pot passar res. Així que tots aquells que tenim (o hem tingut) persones grans a la família (pares, avis, oncles) ens els podem trobar en qualsevol moment pujant a dalt una escala, utilitzant una màquina d'obra, o simplement conduint un cotxe. Quants, dels que viviu en un poble, us creueu amb persones de més de 70 anys cada dia amb el seu tractor cap al tros? I les barres anti-bolcada? Altres cauen, es perden, tenen accidents anant o tornant del tros o simplement deambulen per la ciutat fins que algú els troba a faltar.

Però per a tenir un accident o que se't cremi la casa no cal haver complert 70 anys. Només cal que no fem les coses que toquen. Que no seguim els quatre consells de seguretat i prevenció que l'administració  ens hauria de recordar periòdicament. Les campanyes que fan per la tele? Les que et diuen que et compris un mòbil de segona mà, que et protegeixis de la calor o que pots fer un curs ocupacional per millorar o aconseguir una feina. Però quantes campanyes ens ensenyen que no hem d'omplir les regletes (o lladres) d'aparells endollats? O quantes et diuen que tinguis bé la instal·lació elèctrica (per a que se't desconnecti automàticament en cas de X).

Aquest darrer estiu, a més de tota la calor, temperatura i manca de pluja, hem pogut veure a les notícies, anuncia i campanyes diverses que molts dies no es permetia anar als parcs naturals, ens recordaven contínuament de no fer foc i que davant qualsevol sospita de fum avisar al 112. El resultat ha estat que tot i la molta calor i sequera s'han cremat molt poques hectàrees i hi ha hagut molt poques ignicions. Això significa que les campanyes funcionen! (tot i que si veus fum, hauries de comprovar mínimament què és). Aquesta setmana també vaig anar un un incendi d'habitatge i era una barbacoa a la terrassa. No sé si era enveja del veí o que no li agradava l'olor de carn (que es sentia des del carrer).

El que vull dir amb això, és que cal fer campanyes per a moltes coses (també per a ser més ecològics quan haguem de canviar el mòbil), però crec que des de bombers hauríem d'insistir en que hi haguessin campanyes de conscienciació de què EVITAR a casa per a que no se'ns cremi la llar. Què hem de fer i què NO en cas d'incendi. Perquè la gent, en general actua totalment al revés de com hauria de fer-ho. Uns perquè no son conscients de les regletes elèctriques ni dels patinets al mig del menjador i els altres perquè fugir deixant-ho tot obert pot resultar fatal per als teus veïns de bloc. I sinó que ho preguntin als veïns de Badalona on es van cremar diversos pisos d'un mateix bloc, el gener del 2019.

Formadors de futur

Aquestes últimes setmanes un nou neguit ha sobrevingut a alguns companys del torn i del parc. Res important. Però sempre m'ha sorprès com hi ha gent que s'apunta a un bombardeig, perquè ha de fer punts, cursos i mèrits de tota mena, per anar acumulant punts per als pròxims concursos de trasllats. També n'hi ha que ho fan perquè els crida l'atenció algun tema en concret, són els que menys. Però el que és primordial és que t'agradi i et motivi especialment l'àmbit pel qual om es presenta.

El que deia. Fa molts anys que sóc formador de NRBQ i m'he trobat amb situacions de tota mena. Evidentment, als meus inicis em costava posar-me en front d'una classe. Poc a poc, amb l'experiència i la formació que tenia de base vaig anar agafant l'experiència que necessitava. Reconec que al principi havia tingut algun problemilla. Un cop uns alumnes de Bàsic em van dir que havia explicat malament el que era una BLEVE. Jo em vaig posar vermell i tot. Me'n vaig sortir perquè jo només volia explicar el concepte genèric del canvi de fase i augment sobtat de volum. Però certament, la definició que a ells els exigien era una altra ben diferent a la que jo els hi havia donat. Des de llavors tinc molt clara la versió que he de dir. Tot i que el 90% de la gent que explica una Bleve, com un simple canvi d'estat, ho fa malament. Coses de la vida.

Actualment no necessito massa preparació per donar una classe teòrica i/o pràctica. Però fer-la per segon cop sempre surt molt millor que la primera, simplement perquè tens els tempos molt més controlats. Llàstima que massa sovint haguem d'anar a corre-cuita perquè el temps destinat per cada taller sigui irrisori amb la feinada que s'hi vol fer.

Malgrat tot, no és el mateix donar un Bàsic que una Formació Obligatòria. Els primers venen de zero i sovint has de filar molt prim amb el que expliques. No pots anar-te'n per les branques, no pots donar un excés d'informació, has de quedar-te amb els grans conceptes bàsics de com muntar X, com vestir-se Y o simplement com funciona l'aparell Z. El que acabin fent bé una maniobra de taponament o de transvasament és tant relatiu! Necessiten posar-se un nivell 2 i un nivell 3, però no els pots demanar meravelles. Han de veure el seu confort, què han de tenir present i també els punts clau de cara a l'examen del mòdul. Que acabin posant bé una cinta amb tensor de carraca me la sua bastant. A mi el que m'interessa és que vegin que amb guants químics, i el vestit de protecció pertinent, és força dificultés d'emprar les eines habituals. Doncs imagina les que no tenen per la ma! Per qualsevol treball per simple que sigui, la possibilitat de fer-lo malament o de manera molt lenta és molt gran. Sovint els acabo dient que l'especialitat de l'NRBQ consisteix en acabar fent de mecànic. Posar cargols, utilitzar cintes i carraques, inflar coixins d'aire i posar adaptadors a les sortides de producte de dipòsits. El més fàcil és posar-se un vestit de protecció a líquids o a gasos. Fer-hi coses és una altre món.

En canvi, els alumnes de Formació Obligatòria tot i no ser tant agraïts, sempre són més fàcils. A tots els hi pots ensenyar (i ho agraeixen) trucs i detalls de qualitat. També tenen un perfil molt més col·laborador, pel simple fet que tots ja tenen assolit l'ofici de bomber. Llavors només els has de demanar que facin X i ja saben com fer-ho. Que li posin més ganes o menys depèn de molts altres factors. I la millor anècdota, la tinc amb un grup de caporals ja fa una pila d'anys. Un bomber, que em constava com a follonero, em va agrair ser el primer que li havia fet entendre l'ús dels detectors de gasos amb el tema dels límits inferior i superior d'inflamabilitat. De fet, sovint aquelles regions més canyeres, amb més serveis, també son les més dinàmiques durant la formació.

A l'últim curs per habilitació de GRIT, s'hi van presentar gent de parcs de FRQ (ara URT) i també formadors NRBQ. La veritat és que amb la majoria dels seleccionats no hi havia coincidit mai, senyal que majoritàriament eren de parcs de Furgó. Alguns sense ser ni formadors, ni dels 4 parcs preferents, tenien formació específica. Per tant, no només has de voler, tenir ganes i la predisposició, sinó que has de tenir formació i/o experiència. El resultat va ser que es va formar un grup prou gran i heterogeni, en que les aptituds i les habilitats personals es sumaven, demostrant-se un cop més que la suma de coneixements és la qui dona millors resultats. Ningú és millor que ningú. Un sap una cosa i l'altre en coneix una altra. I entre tots aportem i trobem la millor de les solucions, tot i que en NRBQ no hi ha una solució única, provablement hi varies maneres de resoldre el "problema", unes més eficients que altres.

Doncs el que us deia. Potser en un futur, com en el meu cas. Després d'alguns anys assistint a jornades, fent de formador i acumulant experiències, molts d'aquests nous formadors que es presenten en aquesta última convocatòria, podran acabar en algun lloc que hores d'ara no podem arribar a imaginar. De fet, fa 5 anys ningú es podia imaginar que avui hi hagués un grup preparat per intervencions tecnològiques, GRIT. I molt menys amb el bon resultat que està donant.