dilluns, 28 de desembre de 2020

La diferència entre l'èxit i el fracàs

Les últimes setmanes he insistit en el fet d'estar preparat. De practicar les maniobres, de revisar els protocols, provar tot allò que ens "diuen" que cal fer i arribar a l'extrem de buscar si té alguna errada o no, i millorar-la. Trobar per allí on fallem. I fallem perquè ens falta la pràctica, perquè no ho havíem fet encara o simplement perquè detectem que ens pot faltar material o alguna cosa no funciona. I seguir. Millorar dia a dia. I per a què? Perquè el dia que calgui no dubtarem, no caldrà pensar en si una maniobra la sabrem fer o no. En definitiva, deixarem de fer intents, deixarem d'intentar per a passar a fer. I fer vol dir que les coses surtin a la primera.

I no és cap teoria conspiratòria ni estranya. Ja ho deien a StarWars. "D'acord mestre, ho intentaré de nou". I en Ioda li respon enfadat: "No, no ho intentis, fes-ho o deixa-ho. Res d'intentar-ho". I així és com hem de treballar els bombers. Res d'intents. Hem de salvar vides, hem de trobar la manera de rescatar més eficient. I l'eficiència només s'aconsegueix no malbaratant els recursos que tenim. És fàcil apagar un incendi amb 20 camions plens d'aigua i tot el seu personal. Però què passa quan arribes el primer a un servei?

Serveis com el d'IQOXE ens han d'ensenyar que per molts vehicles que arribin en un primer moment no tots poden actuar des del minut zero. Cal identificar, conèixer, saber, interpretar, buscar tot allò que pot anar passant els següents minuts (i en aquell cas hores i dies). La primera feina és saber contra què ens enfrontem. En aquell servei és molt evident que quan va arribar el primer vehicle ni sabia què havia explotat, ni què cremava, i desconeixia l'abast inicial de l'explosió o què podria passar en els següents minuts. Tornaria a explotar? Hi havia alguna mena de fuita perillosa? Algú coneixia el què estava passant? Però és exactament el mateix que quan arribem a una fuita d'aigua en un magatzem. D'on surt? Què l'ha provocat? Quins recursos necessitarem? Portem les eines necessàries?

Tota aquesta informació que desconeixem en el moment just d'arribar, cal descobrir-la. I com més informació i més ordenada la tinguem millor trobarem la fórmula per a resoldre l'actuació. Deixarem de fer intents per a trobar solucions. Ho farem i punt.

Aquest inici tant estrafolari que us he fet avui, no és res més que una crida a la metodologia i la no improvisació. Evidentment tots els accidents de trànsit són diferents, tots els incendis d'habitatge també, igual que els de bosc. Però què hem après en els últims anys del GRAF? I en els últims dels grups de Foc d'Interiors? Doncs a fer patrons de comportament per tal de tenir les millors eines d'abordatge als serveis. Als accidents, es va produir un gran canvi qualitatiu quan la "moda" dels concursos d'excarceració. Hi havia bombers cada dia posant vehicles amuntegats amb tota mena de posicions per tal d'entrenar les maniobres que ja coneixíem amb noves tàctiques i descobrint altres formes de fer espais als cotxes. Incorporar un tornavís elèctric permetia treure seients o desentapissar per a facilitar arribar a la víctima o crear-li un camí de sortida.

Els incendis d'habitatge també han millorat amb la incorporació de plegats de mànega més eficients, amb la manera com es tira l'aigua, sabent llegir els fums i les flames o tirant aigua des de l'exterior per una finestra sense que els companys que estan a l'interior s'axixarrin per la calor del fum que no pot escapar. Són solucions que hem incorporat els últims anys a base de practicar, llegir, visionar vídeos i també copiar altres mètodes.

O com he dit amb el GRAF. S'ha recuperat el fer foc per lluitar contra el foc. S'han analitzat valls, muntanyes, utilitzat simuladors i s'han realitzat mil i una simulacions per tal de quan sorgeixi un incendi saber com es comportarà. Si és pel matí o per la tarda, si el vent bufa d'una determinada manera o d'una altra. Coneixent quins son els paràmetres que fan que un incendi empitjori. I amb això preveure també si el dia pot ser crític. I si ho sabem amb antelació podem fins i tot anar a la zona on hi ha més perill per a destinar-hi ja una part dels recursos.

Això és el que significa fer, perquè intentar-ho ja ho hem intentat durant massa anys. Sovint a Can Bombers hem comprat material després de trobar-lo a faltar en els grans serveis. Perquè a ningú se li havia acudit que allò ens podria fer falta. I perquè ningú havia posat a prova el sistema? Que no es feien pràctiques abans? De qualsevol pràctica o prova n'hem d'aprendre alguna cosa. Recordo la primera pràctica de foc d'habitatge. Els veterans en 2' ja estaven tots equipats i entrant per la finestra. Jo estava encara a peu del camió escala posant-me el casc, l'espatllera i la màscara. Finalment vaig entrar... Aquell va ser el primer i últim cop que no havia mecanitzat com equipar-me totalment.

Sempre s'ha dit que el bomber ha d'estar preparat. Hem de tenir la roba a punt i hem de conèixer el material. Però no només hem de saber les maniobres sinó que cal saber quines maniobres es poden fer a cada moment. Qualsevol detall que deixem a l'atzar pot ser la font del nostre fracàs. I de vegades els minuts són molt importants. No només estem parlant dels nostres "clients" sinó també de nosaltres mateixos. Una explosió no prevista, una fuita mal dimensionada poden ser la causa d'un gran error. Esperem que durant molt temps practiquem, aprenem i millorem. Ens hi juguem l'èxit o el fracàs.

dilluns, 21 de desembre de 2020

La practica real dels grans serveis

Caram, al 2020 li queden dos telediaris! I amb això acabarem un altra any ple de novetats, de problemes i mil i una històries per explicar. Però això avui encara no toca, que tenim 10 dies per davant, i tal com és el 2020 ens pot donar alguna que altra sorpresa.

Perquè sorpreses en tenim casa dia. Algunes són repetides, com la gran majoria de serveis normals... incendis d'habitatge, accidents de cotxe per sortida de via o per topada a la cua del semàfor o rotonda, un gos caigut al canal o una fuita d'aigua. Però tenim també les sorpreses veritables, aquelles que passen ben poquet, però que passen i que es van repetint en el temps. Van ser aquest any l'explosió d'IQOXE, les actuacions en residències i l'incendi de la nau habitada a Badalona. Però mirant enrere en podem trobar de molt similars. Un atropellament multitudinari a la via del tren, incendis on més gent hi ha perdut la vida, accidents d'autobusos (en poc temps n'hi van haver dos prop de Balaguer), rescats a l'aigua, a la muntanya, grans nevades lligades a rescats, accidents i talls de carreteres amb moltes persones atrapades pel temporal... són tot de situacions reiteratives que es van donant periòdicament.

I nosaltres com a bombers hi hem d'estar preparats. Per això és important no només conèixer el material, practicar maniobres bàsiques de rescat i extinció, sinó també tot un ventall d'accions més complexes que ens permeten estar preparats per situacions a les que no estem gaire acostumats. Segur que la gran majoria de nosaltres no hem provat mai de treure 10 persones d'un teulat sense poder utilitzar la cistella, que té capacitat limitada, o practicat maniobres d'emergència amb l'autoescala (simulant que s'espatlla el vehicle o la maquinària), o un vehicle a punt de caure d'un pont, algú dins una sèquia d'aigua darrera una reixa, o dins un tub... són situacions que pocs ens hem trobat i que segurament haurem d'improvisar algunes accions. Però com més coses se'ns hagin passat pel cap i les haguem provat, tot allò que tenim de guanyat.

I així és com en molts serveis, que a priori (i sense priori també) són molt difícils i complexes, els hi trobem la manera d'encarar i trobar la solució, que si mai ho haguéssim provat abans, difícilment hauriem trobat la manera de fer-lo sense dubtes o tenint el pla d'acció clar i que possiblement funcioni des del primer moment. Perquè les pràctiques i els exercicis són els que ens donen no només la confiança sinó també les eines per a poder realitzar exercicis molt més complexes, que son els que de debò se'ns plantegen a la realitat.

És per això que cal que el torn estigui unit, que hi hagi enteniment i tingui la suficient confiança com per a fer-se una broma sense passar-se dels límits de cadascú. Entre tots hem de ser capaços de riure'ns de nosaltres mateixos, ens hem de conèixer les limitacions individual, que pot jugar cadascun dels rols, i sobretot fer equip. La pràctica i l'exercici diari de maniobres ens ajuden a créixer tant a nivell professional com humà. I cal afrontar-les amb aquest fi, a ser millors com a equip. De poc serveix si només aprenem nosaltres i no l'equip sencer.

Perquè una cosa la tinc molt clara, la casa, mai en els més de 25 anys que hi porto, ha fet res per a que el meu company de torn estigui motivat, sigui company i sigui generós en el que fa i sap. Ho deixa en les nostres mans i les dels caps de torn. I això sovint és molt difícil d'aconseguir. No tothom ha nascut amb el do de fer equip, d'aportar lideratge ni molt menys d'escoltar, veure i treure profit de les persones que hi ha al seu voltant.

I si una cosa li he de retreure a la "casa" és això. Que de la gestió dels torns hi hagi a la pràctica una nul·la gestió des de dalt. Mai se'ns han donat recursos per a fer equip, per a confiar amb el del costat, en saber escoltar, en saber aprendre, en proposar coses, en buscar la forma de ser una mica millor. I això es fa des de l'autoanàlisi de les pròpies limitacions individuals i del grup. Evidentment cada torn té la seva manera de ser, alguns semblen millors que altres però a l'hora de la veritat el que ha de funcionar és l'equip. I els grans serveis son els que posen a la llum les virtuts i els defectes.

Les dinàmiques que hi ha els últims mesos, en un parc com el de Lleida, han aconseguit molt en aquest sentit. La motivació de molts companys en progressar, en promocionar els ha permès aprendre i tenir bases de coneixement molt importants, que s'han vist reflectides al dia a dia dels torns. Ha millorat la motivació per a les pràctiques i maniobres, que han passat de limitar-se a les rutinàries que ens "imposen" des de la casa, a completar-les amb supòsits que de tant en tant ens ha tocat gestionar des del gairebé desconeixement en els serveis complexes. I és per això que serveis com Badalona, IQOXE, Montornès o un dipòsit amb fuita son oportunitats de posar en valor aquests plusos que tenim molts torns i molts parcs. Tots ells son serveis molt complexes, en que és fàcil que algunes coses acabin sortint malament. On tot s'ha de conèixer, tot s'ha de plantejar, s'ha de provar i si totes aquestes accions són efectives o no, serà perquè la magnitud del servei ens limita tant la resposta com el saber quina és la correcta. El límit no ha de ser el no provar coses. Què i quan, per molt complicats que siguin, si no ho fem nosaltres no les farà ningú més.

Reconec que els "grans serveis" m'encanten, però perquè per a mi i molts dels meus companys són oportunitats d'aplicar coneixement, entrenament i el moment de posar en pràctica tot allò pel qual t'has preparat. I també ho són com a visió real i realista de tot allò que et limita. Per tant, són un nou incentiu per a seguir aprenent i millorant. Que bons som, però encara ho hem de ser més.

dilluns, 14 de desembre de 2020

La crua realitat de molts serveis a Bombers

Sembla que la història es repeteix i a pitjor. Aquesta setmana va fer un any de l'incendi a una nau a Montornès del Vallès. Hi varen cremar un grapat de dipòsits de dissolvents, i un mes després hi havia a mega explosió de Tarragona, al Polígon petroquímic. I dic Mega perquè ningú s'esperava que un tros de planxa de més d'una tona volés uns tres km enllà. De fet, això ens hauria de fer reconsiderar algunes de les distàncies de seguretat que prenem als serveis, perquè utilitzem distàncies standard de 50-100-200-500m, però no de 3km. Però la realitat ens diu que encara no ho hem aplicat a la formació ni a les INTs corresponents. Un simple comentari seria suficient. Tot i que les distàncies recomanades són aquestes, la realitat ens diu que hi ha projeccions a més distància i així ens cobrim les espatlles. Qualsevol químic ho entén, perquè la certesa del 100% no existeix, el concepte "orbital" ens defineix una probabilitat del 99%, però no sabem on, ni si estarà fora (1%). Posteriorment vàrem tenir un altra servei a Sant Feliu de Llobregat. Aquest ja més recent. I d'aquí a poc en tornarem a tenir, i un altra, i un altra...

Com en els incendis d'habitatge de la gent més dèbil. Aquests ens destapen els ulls, de tant en tant, fins que ens els tornem a embenar. Recordo fa no massa anys, 25 març 2014, al Vendrell, un incendi on van morir 4 nens d'una família amb pobresa energètica, connectada a la xarxa elèctrica de qualsevol manera. Els bombers vàrem fer la nostra feina, però ells varen perdre la vida...

A Badalona va passar fa pràcticament 2 anys. Van morir 3 persones en un incendi que es va desplaçar per tot l'edifici. Aprofitant les corrents d'aire i la ignorància de la gent. Res ha canviat. Quant anuncis a la tele heu vist (de Protecció Civil?) dient què cal fer per prevenir els incendis i la seva devastació? Doncs la realitat, que és molt crua ens segueix donant lliçons. Altra cop a Badalona, la pobresa energètica, la pobresa social, l'abandonament de la societat, ha fet que una pobre gent, sense papers, sense casa, sense recursos i SENSE OPORTUNITATS, hagin rebut una nova patacada de la vida.

Badalona és el model que es repeteix a molts edificis de TOTES les nostres ciutats. A nivell de Bombers, no podem fer gaire cosa. Estar preparats per a la propera. Perquè com us he dit, les desgràcies quan hi ha mala prevenció es repeteixen. Tots sabem d'edificis en mal estat, tots els bombers hem anat a apagar incendis plens de misèria, brossa a peu d'escales, brossa als patis interiors, pisos plens de maletes i roba i amb matalassos pel terra, edificis abandonats on s'hi refugien persones (anava a posar gent, però són persones, amb nom i cognoms). Hem estat a multitud d'edificis on les portes tanquen malament, on altres estan trencades o arrancades. Pisos, edificis i naus plens de brutícia on a la nit, ves a saber tu quantes persones s'hi refugien. I què fan els governs i entitats? Cal gestionar de forma eficient i HUMANA tota aquesta lacra social que portem arrossegant de fa massa anys. Podríem dir que a Europa no hi ha esclavitud, però és a base d'ignorar als immigrants, els sense papers i els refugiats. No hi són, per tant no podem tenir esclaus. És pitjor, són persones que no existeixen, però que estan aquí. Els han fet invisibles.

I a nosaltres com a bombers no ens toca altra cosa que estar preparats per a la propera. Per a la propera nau, edifici o habitatge ple de persones, de qualsevol edat que viuen en condicions que no desitjaríem ni al nostre pitjor enemic, però que és una realitat que ens trobem cada dia. Així que la nostra millor aportació és poder estar capacitats per al repte que se'ns planteja a cada servei. Ser hàbils en utilitzar els vehicles escala, ser hàbils en l'extinció des de l'exterior, ser hàbils en l'atac interior, en treballar a les fosques, amb poca visibilitat, esquivant i palpant l'entorn per anar progressant. Adquirir quantes més destreses en rescat de persones, en la seva recerca, en l'establiment de punts de seguretat per a poder avançar... tot un seguit d'accions "nostres" que ens han de permetre rescatar el màxim de persones. Potser una de les coses que hauríem d'entrenar en un futur proper, és el de rescatar persones per les teulades i balcons. Les nostres cistelles tenen una capacitat limitada. Si ja hi hem de pujar un mínim de dues persones, haurem de canviar la manera de fer, com podem baixar a més d'una persona? Als terrats i teulades se'ns acumulen fàcilment tres, vuit o més persones... és clar que és una escala, que tots poden baixar, però quan estàs a 15m o més del terra se't fa tot més complicat.

La nostra feina és estar preparats, establir metodologies i practicar-les. La feina dels governs és evitar que això es repeteixi o que vagi a més. En definitiva els hem d'exigir, des de totes les posicions, que es donin els recursos necessaris a tots els nivells. Cal evitar les conseqüències humanes dels accidents, les explosions, els incendis, les malalties que son provocades per la manca de la prevenció i seguretat als habitatges, els edificis, les naus, als carrers. Avui han estat els veïns sense nom que dormien a una nau, demà potser seran els residents d'un habitatge unifamiliar situat a 300m d'una nau industrial, on ha explotat alguna cosa que no estava protegida. La No seguretat ens pot treure la vida a qualsevol de nosaltres. El 99% en seguretat no és mai suficient, per tant hi hem de dedicar tots els esforços. Uns hem d'estar preparats per quan toqui actuar, però altres també han d'actuar abans que tot això passi. I quan menys pugui passar serà sempre millor a la alternativa de no haver fet res per evitar-ho. Ajudem a fer visibles als invisibles.

dilluns, 7 de desembre de 2020

al desembre pas de pardal

Al desembre pas de pardal, sí, ja sé, la dita no és exactament així. Els qui no la conegueu la busqueu, que una mica més de cultura a tots no ens aniria malament. 😜

Poc a poc anem avançant en un any estrany, on ens ha passat gairebé de tot (l'any en que va cremar la DG va ser un altra), ens hem sabut adaptar a la COVID, a tornar a estar mínims, molt mínims, als parcs, gairebé ningú a les oficines de regions, sales de control amb més positius que personal treballant-hi, trucades amunt i avall per aclarir què passava amb les mascaretes, els guants i també com és que s'havien de reutilitzar vestits de protecció química/biològica quan eren d'un sol ús. Ens hem adaptat, millorat, ens hem tornat resilients, tenim alguns protocols de protecció una mica més clars (una mica, no ens passem tampoc), hem descobert que la Bio a Can Bombers no ens l'havíem pres mai de forma seriosa (ara sembla que si, com a mínim tenim bona experiència), hem entrat a pisos on hi havia malalts de COVID perquè s'havien quedat tancats als lavabo, obert pisos on l'inquilí malauradament havia perdut la vida i un grapat de coses més en una situació de pandèmia mundial i hem SOBREVISCUT amb nota.

Molts bombers ara serien capaços de muntar una ABD (sembla que també sabem el que significa), fer una barreja amb el % de lleixiu potser costaria una mica més, però segur que sabríem trobar la info sobre la proporció. També molts bombers es posarien el Nivell II sense gaires preocupacions, que bàsicament els assegura una bona protecció. Molts hem (i m'incloc) après a fer videotrucades amb el Zoom, el Meet, els Teams i un grapat de plataformes més. Fem un grapat de reunions des de casa, amb la comoditat de no posar-nos pantalons, sinó el pijama. També ens hem hagut d'acostumar a netejar les superfícies més comuns de la cuina i les habitacions quan entrem de guàrdia, així com ventilar el parc a primera hora del matí (per molt fred que faci), i també som molt més nets. Mai havia pujat a un camió de bombers que no fes pudor de fum, de mullat o simplement que em piqués el nas per la pols del tauler de comandaments. Ja no hi ha cendrers amb alguna cigarreta de fa 5 anys, ni la cendra corresponent. Hem sobreviscut i hem après. Som molt millors.

I poc a poc, a pas de pardal, les coses van arribant. Ja tenim al servei (a l'espera d'algun detall) els dos primers camions BRP. Són els dos primers models que havien de servir per a comprovar que tot estigués ben dissenyat, que ningú s'hagués oblidat algun detall, o simplement que no hi hagués cap  incomoditat subsanable. Segurament aquests dos models es quedaren així. Ja no seran reformats, però esperem que els que ens vindran a partir del trimestre vinent ja portaran les millores que s'hi volen afegir. Així que si algun dia passeu per Cerdanyola (al GROS) o per l'Escola hi veureu els dos primers i flamants camions de bombers, de la sèrie dels 92 BRP. I com que ja tenim les eleccions a tocar, ningú s'hi posarà per la foto. De fet, els mateixos que l'han acabat comprant, son els mateixos polítics que van deixar de comprar-ne durant molts i molts anys. Per molt que les aixetes de Madrid estiguessin tancades. Per cert, algú els hauria de preguntar durant la campanya electoral, quan renovaran els parcs de bombers. I no em val la resposta de que ja hi ha un pla. Perquè el pla fa anys que està fet. Quan s'executarà?

Així que a pas de pardal anem millorant la nostra plantilla. En poques setmanes els nous 250 bombers en pràctiques acabaran la seva formació i podrem disposar d'ells als parcs al 100%. Fins ara els hem tractat com a nens, els ensenyem i ens segueixen a tot arreu on anem. En poques setmanes ja s'integraran com un més als parcs, i ajudaran a pal·liar la crítica situació que encara vivim de manca de personal. I que seguirem tenint.

I seguirem, perquè és evident que si volem ser (i ho hem de ser) ambiciosos vol dir que hem de tenir la plantilla complerta i segurament incrementada encara una mica més. Hem de poder arribar a tot arreu, i no només aquells dies en que els riscos, les tempestes o grans catàstrofes s'han esdevingut, sinó també en el dia a dia de la prevenció i el fer coses "normals" de bomber. Quines? Anar amb el camió per la ciutat i parar en algun hidrant i comprovar-lo. Resseguir aquells carrers de la ciutat que recentment han canviat de sentit. Aquells carrers que han estat reformats per a ser de vianants, semi-vianants o simplement perquè hi han instal·lat llums i senyals noves, i per tant cal comprovar que l'autoescala es pot desplegar entre cablejats, ferros i estructures, que tot i els necessaris llums de Nadal, podem seguir passant amb els camions i desplegar els 30m de l'escala. Sense descuidar de fer pràctiques decents (no les de mirar un vídeo) sinó les de fer tot un muntatge al pati del parc, utilitzant cordes, desplegant mànegues o tirant litres i litres d'escuma. Per a tot això no cal 2500 bombers, en necessitem molts més. I és que el dia que fa falta, i de tant en tant som necessaris, cal buscar i trobar bombers de sota les pedres.

I per acabar la dita... per any nou pas de bou. Doncs a veure si és veritat i l'any 2021 comencem a tenir alguna alegria.

dilluns, 30 de novembre de 2020

Les coses del Centralisme Bomberil

Tot allò que els catalans denuncien de l'Espanya centralista ho podríem aplicar a cadascuna de les regions d'emergència de Bombers respecte a la Direcció General i al Cos de Bombers. També ho podem aplicar de Sala Central a les Sales de Regió. I de la nostra "estimadíssima" sala de regió a cadascun dels parcs de bombers. Evidentment hi ha parcs i parcs, torns i torns i sales i sales, però en general cada dia ens trobem amb el centralisme del propi servei de Bombers.

Sense anar gaire lluny ho podem aplicar directament als serveis. Des d'un despatx de cap de guàrdia o des de la taula del TEOC (amb tots els respectes per ambdues figures) sovint no s'entén el que passa als serveis (a peu de carrer) i xoca clarament amb allò que s'interpreta o sembla que es vulgui entendre que és un servei en determinats casos.

I us poso dos exemples molt senzills. En un, l'avís consistia en una fuita d'aigua i en arribar aquesta era d'una escomesa general, provocant un gran forat, brollant aigua a l'ample del carrer, inundant baixos d'edificis i preveient-se el tall d'una gran avinguda. En aquest cas, des de sala de regió no entenien com es demanava la presència del cap de guàrdia ni la importància del servei. Una fuita d'aigua és tancar una aixeta i prou, no cal un tècnic de bombers. Però en aquest cas hi havia afectació d'estructures en edificis, totalment fora de la capacitat de la dotació d'un camió de bombers. Finalment, i després de molt demanar es va aconseguir que vingués. (parlo de fa ja alguns anys). En un altre, i molt més recent, necessitàvem la presència de la Policia Local per un problema entre veïns. I en demanar-los se'ns va contestar que ja estaven avisats des del primer moment. Però clar, no era el que dèiem, els necessitàvem si o si, i per tant calia reclamar-los de nou, perquè del primer avís a la necessitat actual hi havia diferència. Finalment vàrem marxar del servei passada una bona estona i sense que la PL acabés arribant.

Per tant els ulls del servei, que som nosaltres, sovint (i ho dic a consciència), en els serveis urbans no som escoltats, principalment en les assistències tècniques. En molts casos cal la presència del tècnic municipal, que és l'autoritat en la prescripció de mesures contundents sobre els immobles, però també sovint se'ns delega als bombers tasques de revisió per la qual no estem preparats. Esquerdes, petits ensorraments de bigues o parets, humitats o un arrebossat de paret són avaluats pel bomber (caporal o no) que intervé en el servei. I això sovint ens dona una responsabilitat per la qual no estem preparats ni tècnicament ni competencialment.

Però quan parlem de la centralitat de la DG no és només en aquests aspectes de delegació i defugi de responsabilitats. Sinó també en la diferenciació real del territori. Evidentment hi ha representants del territori (els cap de regió), que amb més encert o menys aporten el flux informatiu i de necessitat en ambdós sentits. Cap a Cerdanyola i cap als parcs. Però tot i aquesta funció la centralitat es fa palesa quan des del territori es demana material específic per a les particularitats de cada indret.

Fa alguns dies parlava de la necessitat de disposar de lliteres i material de transport de persones de gran volum i pes. Que segurament caldria ampliar en algunes demarcacions. Però quan arriba la tardor i l'hivern és quan es veu perfectament que el servei està pensat (en quan a recursos particulars) per a l'entorn de Barcelona i la resta hem de disposar del mateix material comú de la resta de parcs d'arreu. I aquí és quan s'equivoquen.

No és el primer cop que es demana que els parcs del Pirineu disposin de rodes de contacte, tant a vehicles grans com petits, també se'ls ha demanat roba pel fred i material específic de rescat per a la recerca de persones. I clar, dir que hi ha un material específic a demanada al GROS, centralitzat en aquest moment a Cerdanyola, doncs demora algunes actuacions, i més si les distàncies i els desplaçaments són els que són.

Qualsevol bomber del GROS o altre àmbit de suport que puja al Pirineu se n'adona que el folre (que cada comanda és més prim) no dona escalfor suficient, ni disposa de botes calentes per caminar per la neu, ni té material impermeable de qualitat per caminar pel camp a l'hivern en plena tempesta o simplement estar en un reten (o un simple servei de matinada a -5º). Així que la demanda de material específic d'hivern s'ha fet crònica. I més quan els suposats folres van arribar als parcs ja fa alguns anys. Però no és el mateix el rendiment d'un folre prim a Cerdanyola o Badalona un 30 de novembre, que en un servei a Tremp, Sort o a la Cerdanya el mateix dia. Mentre a Barcelona fa sol i una temperatura força agradable, a la muntanya el que més, està a 5º. El que qualsevol de nosaltres per sortir a passejar ho faríem amb jersei i jaqueta gruixuda quan estem de guàrdia ho hem de fer amb un folre que transparenta i sense jaqueta (o l'impermeable taronja, que tampoc està pensat per donar gaire escalfor).

I és que sovint des dels despatxos de Cerdanyola, o qualsevol altra parc de la Metropolitana, es veu Catalunya com la veus des de la finestra de casa. En canvi, sortir a donar una volta pel Pre-Pirineu o el Pirineu et fa adonar que les distàncies per anar a l'Escola passen de 30 minuts a més de dues hores, que el fred a l'hora d'arribar a l'ISPC passa a l'hora d'esmorzar però que a la muntanya no et treus el fred si no et poses al costat de la calefacció.

A veure, si aquests posts, que de vegades, serveixen també per millorar i que algú obri els ulls, donen als parcs de muntanya, una mica més de material i també de comprensió. També des de Ponent demanem que l'ISPC no comenci els cursos a les 8 del matí, perquè la realitat és que a més d'estar lluny de BCN, entre nosaltres de vall a vall ja tenim més d'una hora. I aquesta realitat comporta que qualsevol servei mínimament gran es fa etern, esperant l'ajuda del parc més proper, que està a una hora de camí, doncs imagineu-vos la resta de dotacions.

dilluns, 23 de novembre de 2020

Les coses que s'escriuen i es compleixen

He estat llegint alguns posts anteriors, i 10 anys d'escrits donen per molta lectura. Alguns són més encertats que altres, evidentment, i els posts han donat peu a debat. I no només debat. Molts cops he pensat que també han servit per canviar situacions que ens eren desfavorables. Algú des de dalt ha llegit o li han arribat algunes de les meves "cròniques" negres sobre el que passa a la casa.

No cal anar gaire lluny. Algunes són favorables, com quan es parlava del 5è torn i que gairebé es va arribar a implementar. Per sort no va ser així. Hagués estat la nostra fi. Si avui amb 4 torns ens hem quedat pràcticament sense bombers i encara menys comandaments, que faríem amb un torn més? Si avui generem més de mig milió d'hores extra que són més de 10 milions d'euros (i em quedo curt), què faríem sense bombers als torns?

En altres moments, els posts han estat aprofitats per la mateixa DG per conèixer que pensàvem els de baix, amb quines coses no volíem creuar línies vermelles i aprofitar-ho al seu favor per anar-nos eliminant dels diferents acords i negociacions aquestes "cartes" amb les que podíem anar salvant algunes situacions compromeses. Evidentment quan t'adones d'aquesta circumstància deixes d'escriure segons què. Diguem que talles la informació que dones també a l'enemic.

Doncs això, que escriure un bloc com aquest, comporta anar canviant les coses poc a poc. Com l'aleteig de la papallona, que pel fet de moure una mica d'aire, que algú la vegi o simplement existir, fa que poc a poc el món vagi tenint-la en compte. No sé si realment cap papallona ha provocat un huracà, però segur que algun depredador l'ha intentat caçar, o s'ha aparellat amb una altra papallona, ha alimentat algun ocell o simplement ha fet que un camp de roselles pol·linitzés.

I si, hi ha coses que canvien tot just després de escriure un post, de comentar-les al torn, o simplement de parlar amb algun tècnic de ment oberta. Les últimes setmanes hem tingut dues batalles. Una ha estat el Punt de Trànsit, les comunicacions i el funcionament d'aplicacions mòbils que ens ajuden a funcionar operativament molt millor. En definitiva, a ser eficients en els serveis. No és només tenir gent, és tenir-los organitzats i fer que la informació flueixi en ambdós sentits per tal que aquesta sigui processada en el menor temps possible i es creï el miracle, que no és altre que la bona resolució d'una recerca, una fuita, un incendi o accident.

Altres crees el neguit i l'estudi intern a la casa com poden ser les compartimentacions dels nous vehicles de transport de persones del que, des de fa molt poques setmanes, disposem a la casa. Vehicles de 9 places amb gps i amplis per viatjar còmodes i portant tot l'equipament personal que hem de dur als serveis i relleus. En aquest cas la separació de càrrega no existia. I de moment s'ha començat l'estudi de com fer una compartimentació no només física per a que en una frenada no et piqui un casc o una emissora que voli des del darrera, sinó que cal també evitar que els vapors, les olors i també la brutícia del que pots estar transportant  pugui afectar a nivell respiratori. Per una vegada he de reconèixer que la possible solució que li vol donar la casa em sorprèn favorablement. Ara només ens quedarà millorar  el material de rescat per a persones de gran volum i pes. Ja veurem si ens quedem només amb l'adquisició d'una llitera niu o alguna encara més complerta.

Altres cops, però, el fet d'escriure posts, articles i ser algú amb criteri propi ha provocat que altres es creguin que el que escriu és el dolent de la pel·lícula. I sense anar gaire lluny, fa pocs dies, al voltant de l'edifici de Regió, mentre feia esport un tècnic em va fer acostar per comentar-me una tema relatiu al servei, i curiosament això va provocar la reacció contrària d'algú que era a prop. Uix, és l'Alfons, marxo... com si jo anés pel món insultant a la gent o creant conflictes. Bé, van tornar al seu parc, aferrats al seu pensament, sense compartir ni escoltar altres posicionaments. Sembla com si el diàleg només pogués ser en un sentit, el seu. Perquè per la meva part mai he negat una conversa a ningú, sigui tècnic, professional o voluntari. I molt orgullós de tenir bons amics en el món dels bombers voluntaris. Tothom pot tenir opinions ben diferents, les hem de respectar, compartir i també valorar. Tot sovint tenen raó, en altres ni ells ni nosaltres en sabíem de la missa la meitat.

Però el que no puc acceptar de cap manera és que se'm vulgui discriminar pel fet d'escriure aquest blog. En una ocasió se'm va vetar l'entrada a una reunió amb representants d'altres cossos d'emergència. Jo estava d'ajudant d'algú que hi havia de ser, en la que hi assistien fins i tot laborals d'estiu. El primer sorprès era qui m'ho va haver de dir. Qualsevol "mindundi" podia estar en aquella taula menys jo. Com si algun cop hagués escrit algun secret. Que de ser així ja m'haurien tallat les ales. Pel que sembla allò que escric al bloc es va complint poc a poc, Les coses bones i les dolentes, i quan arribi una de les més esperades, que arribarà, la penso celebrar amb tots vosaltres.

dilluns, 16 de novembre de 2020

Incompetències digitals

Sembla que poc a poc la tecnologia va arribant a Can Bombers. Bé, és un sembla amb la boca petita. Tal i com us vaig explicar fa algunes setmanes, la utilització de la tecnologia ens és molt útil per trobar boletaires i accidents de muntanya. I els grups de Whatsapp i Telegram poc a poc van entrant en el dia a dia dels serveis. Evidentment són un recurs més, però hi són i s'han de quedar per a utilitzar-los, fins que aparegui alguna eina millor.

Tot i això no som prou conscients de la necessitat de portar el mòbil del servei sempre que sortim amb el camió, encara que sigui a obrir una porta de pis, tallar una branca o treure un gat de sota la reixa d'una claveguera. I és tant senzill com pensar que mentre estàs "salvant el món" tallant una branca, pots acabar a l'altra punta de la ciutat (o en una altra comarca) fent un reten per una possible inundació, buscant un boletaire o canal avall perseguint algú que hi ha caigut. Els serveis en aquest món de les emergències són del tot capritxosos. Surts sense les botes forestals a un incendi d'habitatge i acabes a l'altra punta de Catalunya en un incendi forestal... sense botes de muntanya.

Per tant sempre cal anar amb l'equipament i estar preparat per a qualsevol cosa. El fet de fer guàrdia a Montblanc (on en 5 anys només em vaig haver de posar l'equip d'aire 2 cops) no vol dir que no puguis tenir un incendi d'habitatge, pujar al sostre d'un edifici per un operari malferit o dalt un helicòpter per portar un equip a un incendi de mal accés pels camions. Tots els parcs tenen serveis que surten del seu standard. I cal, a més dels coneixements i el material, portar sempre a sobre el telèfon (que no deixa de ser un ordinador) amb tot l'accés a la informació.

Tenim informació tant senzilla i útil com els mapes de Google, que ens porten a qualsevol adreça per lloc desconegut que sigui (el polígons petroquímics de Tarragona, les residències d'avis d'arreu de Catalunya i també un parc de bombers d'una altra regió on no hi havies estat anteriorment. Però també hi tenim els "bot", que han penjat alguns companys crack, amb les INTs per tipus d'actuació.

El més curiós és la utilització que en fem cadascun de nosaltres. Alguns només volen el mòbil per a que els hi enviïn l'adreça del servei, altres (els pocs que hi tenen accés) hi pengen l'actualització de l'inventari de camins, l'estat de les basses i altres recursos logístics per als incendis forestals. El fet de saber trobar sobre un mapa on estan els vehicles i les emissores sembla que encara no és prou motivador ni per uns ni per altres. La feina que s'estalviarien les sales territorials enviant posicions! Ningú ha estat capaç de promoure l'autosuficiència del bomber amb un telèfon a les mans. Sembla que per l'únic que sigui necessari és per a que "algú" t'hi posi el destí, les instruccions i si pot ser que no et miri la posició (no sigui que descobreixi alguna cosa rara).

Un mòbil a la mà ha de ser una eina i un recurs per ajudar-te a tirar el servei endavant. Hi has de buscar la informació que tu necessites, no la que esperes que algú t'hi enviï. Si et trobes un camió de matèries perilloses, hi hem de saber buscar la informació dels números de perill i de producte, i no haver d'esperar que des d'una sala ens la trobin, entenguin què vol dir i ens la donin amb tota mena de detalls de seguretat per no prendre mal (això si, amb les instruccions que algú que no va als serveis ha de trobar per tu). Per això us parlo sempre de l'autosuficiència. Hem de saber quina informació necessitem, on trobar-la i saber utilitzar els recursos tecnològics que ja tenim.

"Moraleja": Que fàcil és crear tracks del Wikiloc, fer memes al Picart i editar vídeos de la nostra última proesa amb la BTT, però que poc competents ens tornem quan ens fan obrir una aplicació de la casa.

I aquí és on entra la nova intranet de Bombers. Una nova web que de moment només és un rentat de cara. Preparada això si per a poder-se utilitzar sense teclat (amb pantalla tàctil). Llàstima que els ordinadors del servei amb intranet no siguin tàctils. Bé, és només un detall. La resta d'informació ja és pràcticament la que era. Segurament hi ha algun menú una mica més ordenat i organitzat, però la diferència entre regions és abismal. S'hi aprecia perfectament quina utilitza els recursos digitals i quina no. Només cal tocar el botó de cada regió i veure com el blanc predomina sobre la majoria de les pàgines de les regions (algunes no, eh).

Jo m'hi esperava el resum de la reunió del matí de la Sala central, amb la informació rellevant del dia. També la de la meva regió (els recursos humans i de vehicles) que fins no fa tant enviaven al correu i ara ja ni això. Cada matí hem de preguntar qui són els responsables de la guàrdia, on estan els comandaments (perquè a Lleida no en tenim) i esperar el Zoom de les 10 del matí per a la roda de preguntes i no respostes de cada dia.

Doncs això, que ja tenim una nova intranet corporativa que serà tant útil com els telèfons del servei. Tant útil com les persones que ens han de posar tota la informació i donar la informació per poder-ho utilitzar. Per sort, el món dels bombers és ple de persones que amb el neguit d'aprendre naveguen, remenen, practiquen i aprenen malgrat l'esforç zero de la majoria de responsables d'aquesta meravellosa regió nostra.

dilluns, 9 de novembre de 2020

I les emergències de Lleida què?

Fa setmanes que vull parlar de parcs de bombers. Si, aquells que estan caient a trossos i la premsa del país s'entussudeix a no dir res i per tant que no sigui notícia. Però la realitat hi és. Un grapat de parcs de bombers tant de professionals com de voluntaris estan per tancar-los. Exemples n'hi ha molts. El principal a hores d'ara és el de Granollers, que està immers en obres de rehabilitació. Però no és l'únic. Tarragona i Reus ja fa dies que estan amb tractes amb l'ajuntament per tal d'ocupar terrenys i/o obtenir llicències per les obres. Però són obres sense data i això que són parcs fonamentals en l'estructura de bombers de l'àrea del camp de Tarragona.
Fa 25 anys que vaig marxar del parc de Reus i no hi ha hagut cap obra important. Les poques vegades que hi he anat se'm fa un nus al cor en veure el seu llastimós estat. Però el pitjor no és cap d'aquests. El pitjor és el Parc de bombers de Seròs. Puntals i més puntals. I els diaris de Lleida ja no se'n fan ressò. El Segre i la Mañana n'haurien de parlar cada dia, igual que les emissores locals i la televisió de Lleida, però no és així. I potser no és notícia perquè ells ja no en fan notícia. Un peix que es mossega la cua. La veritat? Una vergonya tot plegat.
I aixi moltes coses de les que passen en aquestes contrades. Tenim parcs de muntanya com el de Pont de Suert allunyats de tot arreu, amb ajudes a més d'una hora. Un parc amb deficiències com a lloc de treball (les avaluacions de riscos així ho indiquen), un parc amb uns equipaments operatius escassos per la dificultat que té en rebre ajuda d'altres parcs. Un parc que a l'estiu cobreix a un bon nombre de turistes de muntanya, i els caps de setmana d'hivern al gruix dels esquiadors que van i venen tant de la Vall de Boí com de la Val d'Aran. Un parc que caldria potenciar amb equipaments de muntanya, a l'igual que Sort. Ambdós són parcs que haurien de ser mimats i potenciats logísticament i operativament per a donar ajut i cobertura a tots els serveis que hi ha en una extensa zona del Pirineu.
Dos parcs que pel seu nombre de serveis, relativament baix en comparació a altres molt més urbans, podrien donar una resposta operativa eficient a les recerques i rescats de muntanya, I suficient no vol dir enviar un vehicle 4x4 amb dos o tres bombers, sinó a disposar de material de rescat com són cordes, lliteres de muntanya, i altra material específic, així com també amb roba adient com són botes de muntanya, folres o roba hidròfuga i termoaïllant. I no només això, Pont de Suert forma part d'un eix europeu de transport de matèries perilloses. I què costa tenir-los formats específicament per a intervencions a vehicles cisterna de transport de materies perilloses?
Potser qui ho ha de proposar no són aquells que seuen pensant i gratant pressupostos, potser és feina d'altres que estan més propers. Segurament és d'aquells que permeten que a Lleida no hi hagi gairebé comandaments, ni estigui previst ampliar-los de forma generosa. Sovint els bombers dels parcs ens fem creus de que tots som conscients que a la nostra regió hi manquen bombers i comandaments i quan surten concursos de trasllat i places de comandament se n'ofereixen a la majoria de parcs grans de les regions menys a la nostra. Aquí sempre ens hem de quedar amb les escurrialles. I així és molt difícil tenir una regió que pugui cobrir les espectatives operatives que des de Cerdanyola volen promoure.
Aquí, per molts bombers que estiguin entrant i per molts caporals i sergents que promocionin, seguirem sent els rarets de les regions de bombers. Som els qui tenim el territori més gran, la geografia més diversa i també els qui patim una manca de recursos més gran. La nostra regió porta massa temps fent aigües. A Lleida li cal un nou capità, amb esperit de líder, capaç de donar tot l'impuls que ens és necessari així com un vaixell nou, amb millors prestacions i més mariners.

dilluns, 2 de novembre de 2020

Motivacions extra

Durant molts anys havia dit que mentre estigués motivat faria de bomber, que quan em deixés d'interessar ho deixaria. I porto ja més de 25 anys fent de bomber. I m'encanta. Suposo que escriure un post setmanal parlant de bombers és un senyal inequívoc de que és així. Però la realitat sempre s'entossudeix i no totes les guàrdies són precioses, van com oli en un llum i de tant n'hi ha alguna que et deixa sensació de que aquell dia has estat perdent el temps.

Però us he de dir, que el balanç sempre acaba sent positiu. La motivació se l'ha de fer un mateix, dia a dia, guàrdia a guàrdia i company a company. No tots els companys deixen la mateixa empremta, ni de tots pots aprendre coses bones, però de tots pots fer-ne un motiu per tornar la propera guàrdia i fer-ho una mica millor.

Els serveis en un parc gran ajuden i molt. Lleida és un parc eminentment urbà. No és Barcelona, ni Badalona ni cap de l'àrea metropolitana de la gran urbs catalana, tampoc tenim un poligon com el de Tarragona que dona feina o com a mínim és una font de possibles incidents que, si en tens ganes, pots fer-ne un màster en grans emergències. Però Lleida és un parc que dona servei a 130.000 habitants de forma directa més tots els de la comarca del Segrià (una de les més grans de Catalunya) i amb un únic parc de bombers professional. Per tant la dependència i disponibilitat dels 3 parcs de bombers voluntaris fa que gairebé cada guàrdia et voltis la comarca amunt o avall.

El que està sent un dels pitjors anys en la vida de molta gent, per bombers i per mi especialment no ho és (laboralment i motivacionalment parlant). Per mi és un dels millors anys com a bomber. Aquest any vaig estar a Girona pel Glòria, a Tarragona per l'explosió a IQOXE, després la COVID m'ha permès aprofundir els meus coneixements en NRBQ i aplicar-los a les residències de gent gran i de persones amb discapacitats intel·lectuals, També m'he pogut comparar amb gent de Madrid, Badajoz, Bilbao, Àvila... en un curs NRBQ a la ENPC... certament tot això m'ha donat molta vidilla. Però no és això el que et dona la major part de les endorfines. La serotonina ve produïda per tot l'anterior, la felicitat, però la sensació de "subidón", eufòria i plaer absolut te la dona la resolució favorable dels grans serveis.

I les últimes setmanes han estat molt favorables en aquest sentit. Per començar la dinàmica general que aporten els nous bombers en pràctiques, els quals venen àvids de pràctiques, coneixements aplicats i sobretot de fer coses noves cada guàrdia. Enganxar-s'hi ho recomano a tothom. Tant de bo hi haguessin bombers en pràctiques a tots els parcs i durant la major part de l'any. Per altra hi ha alguns serveis que han acabat de la millor manera possible i amb la sensació que hi has pogut aportar el teu gra de sorra. L'home perdut a Comiols i que varem acabar trobant va ser una font d'endorfines només comparable a l'alegria dels familiars quan van escoltar que l'haviem trobat i estava bé (respecte a totes les previsions desfavorables). I això també es va encomanar al torn, ja que com explicava al post de la setmana passada, cal aprofitar totes les oportunitats tecnològiques que tenim al nostre abast.

Com fins ara la casa no ha pogut, volgut o disposat de recursos per fer-nos partíceps d'aquests coneixements, l'última guàrdia ens vàrem trobar tot el torn per aprendre compartint coneixements i fer que tots poguéssim utilitzar part d'aquestes noves eines. La veritat és que la unió del torn en aquest sentit dona una bona empenta a tot el grup.

Després és quan ja et vé el "regal" del dia. Vàrem tenir un servei molt diferent al que estem sempre acostumats. Una persona estava penjada d'un balcó. Feia anys que no sortia tant disparat cap un servei com aquell dia. Sempre sortim de presa, però hi ha serveis on encara vas amb més celeritat. Recordo el del vehicle encastat dins una botiga al centre de la ciutat, un incendi on els veïns es "tiraven" per la finestra o el d'un home caigut al canal prop de la fira. Són potser els tres on he sortit més depressa. Ara ja en són 4.

Aquest 2020 serà recordat com un any terrible, l'any del Coronavirus, l'any en que moltes botigues i negocis tancaran perquè no poden superar les dificultats econòmiques provocades pel confinament de la pandèmia. Però per molts bombers el 2020 serà recordat com un any amb molta feina, feina diferent, que ens ha aportat a nivell personal motius per sentir-nos contents de les actuacions fetes i el sentir-nos encara més útils. Esperem que aquesta segona onada i el confinament que de ben segur ens espera no acabi amb l'esperança i la vida de més persones. Nosaltres els bombers seguirem donant el millor de nosaltres.

Vols rebre els articles per correu? apunta't!