dimarts, 29 de març de 2016

desinformacions, terlulies periodístiques i serveis d'emergència

Portem alguns dies amb la mala astrugància a sobre. Sembla com si tots els astres, els sants, els carmes o els esperits s'haguessin confabulat per a que en pocs dies hi hagués un avió estavellat a Rússia, un accident d'autocar prop d'Amposta i un doble atemptat a Brussel·les. I també ha coincidit en que fa un any de l'avió estavellat als Alps.

A partir d’aquí no sé si seguir les notícies per la tele, per la radio o simplement a través de les xarxes socials. A priori el més fiable hauria de ser seguir les fonts periodístiques tradicionals, però vist el que he vist em sembla que deixaré d'escoltar a segons qui i mirar segons quina cadena televisiva.
Si tenim en compte que un accident d'autocar passa a les 6 del matí és molt probable que tres hores més tard cap dels ferits ja no estigués al lloc dels fets, però a les connexions televisives del migdia totes les cadenes varen connectar en directe des del lloc dels fets, simplement perquè de fons hi havia vehicles de bombers i de policia. Evidentment encara hi havia l'autocar bolcat, pendent d'alguna ordre judicial i les maniobres de les grues. Però ningú acabava dient que tothom estava evacuat i sent tractat ja als centres hospitalaris.
Algun agosarat (pocs eren els que realment donaven informació de qualitat) parlava de triatge dels ferits i el tractament in situ per personal especialitzat. La notícia no era el rescat ni el tractament de les víctimes sinó la morbositat de la situació i posar un nombre més o menys encertat de morts.

Les tertúlies, sense cap informació real, posaven èmfasis en les hores que controlen els tacògrafs, els possibles consums o no d'alcohol o estupefaents i també sobre si el punt 333 de l'autopista és un punt negre perquè pel que sembla de tant en tant hi accidents. Tot eren suposicions. I al final, pel que sembla, ni alcohol ni punt negre.
I després d'un atemptat com el de Brussel·les, Madrid, París o Londres, perquè encara es posa en dubte des d'alguns mitjans que es paralitzin els mitjans de transport? Perquè la seguretat (la del moment) no pot passar per davant de la "llibertat" de mobilitat de les persones? Vaig escoltar fins i tot que perquè es confinava als nens a les escoles, i es pregava a la gent que no es mogués.

Sembla que hi ha tertulians que prefereixen la llibertat a fer i anar on volen a facilitar la labor de rescat, de seguretat de les persones que actuen, la mobilitat dels mitjans actuants (policials, bomberils i sanitaris). Perquè hi ha qui es planteja que davant un atemptat la gent no pot moure's d'on està? Perquè es demana a la gent que eviti la utilització de telèfons? No es fa per molestar, no es fa per col·lapsar els grans llocs d'afluència de la gent. Es fa per moltes raons de gestió de la pròpia emergència.
Si en cas d'emergència tots ens posem a parlar per telèfon i a enviar whatapps amb fotos i vídeos, segur que es col·lapsen les comunicacions telefòniques. Si tots ens posem a "fugir" en cotxe segur (i ho a que en cas hem vist a totes les pel·lícules de fugida de gran ciutats) ens quedaríem tots tirats al mig del carrer i les carreteres, com si fos un dilluns amb retencions d'entrada a Barcelona... llavors, si necessites moure vehicles d'emergència, per on passen? Per la mateixa raó es recomana no anar a buscar als nens al cole ni a les guarderies, no és per a putejar als profes i educadors, és per evitar tots els embolics de transit.

Però a més... si hi ha comunicacions entre els terroristes via telèfon o via xarxa d'internet... i qui les ha de trobar i identificar ho ha de fer triant entre milions i milions d'altres comunicacions, doncs és molt complicat, en canvi si reduïm l’ocupació de la xarxa estem facilitant la labor policial. De la mateixa manera que si tenim les carreters plenes de vehicles, als punts de control que es poden establir (a les sortides de les ciutats i a alguns eixos viaris importants) doncs també estem dificultant la labor de recerca.
Per aquesta i moltes altres raons sembla lògic pensar que fins i tot es poden tancar estacions de metro, autobús i fins i tot aeroports. Per una part estem desactivant objectius terroristes i per altra impedint la mobilitat d’aquests.

Quan anem als accidents a l'autopista o autovia ens trobem algun que altre quilòmetre de retenció de vehicles i camions. Poc a poc els anem esquivant a mesura que aquests van obrint pas (de vegades pel mig a vegades per la vora). El procés d'anar a un servei en mig d'un col·lapse circulatori és complicat, lent i sovint ens bull la sang en front d'alguns vehicles...
Deixem que els serveis d'emergència pugin fer la seva feina! 
Necessitem que les ambulàncies arribin al lloc del sinistre, que els bombers minimitzin les fuites de gas, incendis i col·laborin en el rescat de les víctimes que hi ha en llocs complicats o amb perills associats. La policia ha d'arribar per fer la seva labor d'identificació de totes aquelles pistes que aportin evidencies de qui, que i com ha produït l'accident, explosió o qualsevol cosa que hagi provocat la situació d'emergència.

dilluns, 21 de març de 2016

Entre sorolls i silencis

Avui és dilluns de Setmana Santa, la majoria de bombers no son creients, però qui més qui menys te respecte per les tradicions i actes litúrgics, ja siguin cristians o d’altres religions. Tots coneixem bombers que han estat pel Nepal o la Índia i han fet rodar les campanes o fet volar les banderetes plenes d’oracions. En tot cas l'important no es creure en una determinada religió sinó en tenir valors i fer-los respectar. (Aquests dies com a europeus potser hauríem de tenir vergonya amb el tracte que es dóna a nivell institucional als refugiats)

El següent text l'he extret duna de les pregaries de la missa del dia de Sant Joan de Deu, que es celebra al parc de Lleida, el 8 de març de cada any.
No cal dir que som un col·lectiu molt sorollós, des de les sirenes del camions fins a les converses per l’emissora, passant pels motors dels vehicles i de les eines d’escarceració. Aquest soroll és senyal inequívoca que els bombers estem anant cap a un servei o estem treballant per resoldre algun problema que afecta a la ciutadania. Els que treballem a bombers no notem el soroll o si més no, no li donem importància per què estem treballant i ens centrem en la feina que duem a terme. 

Però que passa amb els silencis?. Els silencis, a part de provocar un descans en els pavellons auditius de la gent que es troba propera, dóna un senyal inequívoc, la feina s’està acabant. A mesura que els problemes es van resolent els sorolls van disminuint i els silencis van augmentant. Els bombers estan a punt de resoldre el problema i quan, després de molta estona de feina, tornem al parc, aturem els motors i baixem les portes, el silenci s’apodera de la cotxera i del parc, i el bomber té una estona de pau interior. Hem sortit, hem actuat i hem tornat, feina ben feta.

Ara ja estem preparats per una altra emergència. Segur que no serà igual que l’anterior, segur que hi haurà algú que necessita ajuda, segur que hi haurà algun risc, però el bomber està disposat a fer-la sense dubtar-ho. És la nostra feina.

dilluns, 14 de març de 2016

eficiència energètica i lumínica bomberil

És curiós però a bombers que portem anys de retallades tant en sous, mitjans i també en ampliació d'horari per tal de mantenir l'estructura de guàrdia, i hi ha coses que ni es miren ni es fa res per tal de millorar-les.

La casa és gran i tot ho aguanta diria algú de fora can bombers i que és totalment desconeixedor de la realitat humana i de manteniment dels mitjans que tenim. Quan se'ns fa malbé una mànega des de magatzem es reposa a compte gotes, o una peça de roba (que potser ja fa més de 5 anys que portes) la qual possiblement hagis d'esperar que fabriquin, licitin i finalment arribi al magatzem... Les reparacions d'alguns equips també son un petit drama, si no és un equip gaire bàsic es pot quedar pendent de reparació per força temps, aquí l'exemple el tenim amb el cabrestant elèctric del furgó de Lleida, ja que es va reparar una part i posteriorment es va descobrir que una part de la instal·lació elèctrica no funcionava i aquesta ja no s'ha reparat. Podríem seguir comptant fins l'infinit, no sé, ara em venen al cap portes de la cotxera espatllares en la part elèctrica i com no hi havia empresa de manteniment (crec que ara torna a no haver-hi) es van quedar un grapat de mesos que funcionaven a base de mongetes o quan es van retirar del servei algunes espatlleres dels equips d'aire i anàvem amb algun equip de menys perquè les que hi havia calia repartir-les entre tots els parcs/camions... no, si les vegades que hem anat amb una mà davant i una darrera s'han de comptar a grapats!
Doncs sembla que això no és suficient com per buscar la manera que als parcs de bombers no es volatilitzin diners sense control en forma de llum i d'aigua (i també calefacció). Potser a nivell d'un sol parc no és gaire però si fem la multipicació pel total de parcs de bombers possiblement ens quedem espantats. Vaja, que haurem de demanar (al portal de transparència?) quin és el consum elèctric i d'aigua consumida als parcs de bombers i conèixer quina és aquesta despesa... i comprovar com possiblement calgui prendre alguna mesura per millorar-ho.
Els llums del vestidor son fluorescents, que gasten relativament poc, però que no es poden anar encenent i apagant cada dos per tres, i a Lleida amb 9 de mínims sempre hi ha algú voltant-hi. Això significa que o contínuament s'encenen i s'apaguen (error) o be no s'apaguen mai. I quin és el remei que se li va donar? posar-hi un temporitzador a molt llarga durada... jo en 6-7 anys de parc reformat potser he vist les llums tancades 4 o 5 cops. Curiós no?
En canvi al menjador les llums son tipus downlight de mercuri de baixa pressió (de bona eficiència), i aquí la gent poc a poc pren consciència i les obre, tanca i juga amb les persianes en funció de si mira la tele, dina o és núvol i no s'hi veu suficient.
Tenim alguns llums fixes al passadís de la planta baixa i al de la planta superior, son com les del menjador. Clar, al ser un edifici reformat (i un pressupost que es va anar reduint) no es van fer modificacions estructurals per tal de donar il·luminació a l'interior dels espais de pas, i en consequència va ser necessari instal·lar-hi il·luminació fixa, que evidentment amb l'interruptor es pot augmentar, però que al donar la llum s'encenen totes les llums de la planta baixa, estiguis a l'entrada, al passadís o agafant una emissora. I el que no he entès mai és com és que no es pot tancar del tot la llum del pis de dalt? i per la nit quan la gent descansa?, no podem tenir la porta oberta sense un llum al morros?
I com que molts dels problemes venen del mal disseny estructural de l'edifici, l'escala que comunica els dos pisos és interior i necessita llum. I aquí si que es van lluir. Dos bombetes ben potents, 24h hores i a més de llum indirecta! Ole tu!
I no només és la il·luminació... l'aigua també és una font de consum evident. Les dutxes van amb pulsador, que dura uns pocs segons (20, ho he comptat), o sigui que et rentes amb una mà al pulsador, no sigui cas que algú no tanqui l'aigua mentre s'ensabona. Però quan et rentes les mans o les dents tens l'aigua oberta fins que al coi de pulsador de la pica li doni la gana (uns 35 segons). Voleu dir tanta tonteria? Si després hem de rentar les mànegues i els camions cada dos per tres, i omplir-los a hectolitres, perquè la nostra feina és gastar aigua!

Vaja, que no entenc la política energètica ni d'aigua d'aquest parc. Espero que poc a poc vagin entrant els leds, que gasten la quarta part dels llums fluorescents i dels de mercuri, i potser algún dia algú pujarà la pressió de l'aigua de la dutxa i allargarà el temps d'aigua. Per cert, no és aquesta l'aigua a controlar, és la de netejar la cotxera, a Lleida i a la majoria de parcs.

dilluns, 7 de març de 2016

el Manolito necessita ajuda

Els seus últims dies al carrer
Ja sé que el nom no us diu gaire cosa, però en un moment us poso al corrent.

Al parc de Lleida fa no massa anys hi havia un vehicle vell, històric, al mig del jardí. Pujat sobre unes columnes anava envellint a la intempèrie, segurament després d'uns últims anys fora ja de servei on algú potser el posava en marxa sense gaires ganes de cuidar-lo i sense pensar que al cap d'uns anys un grapat de bombers il·luminats el voldrien tornar a posar a la carretera... 
Avui, encara es pot veure al Google Maps, a l'exterior del parc
Ara fa uns 3 anys, aquest grup de bombers amb el Carlos i el Joan Ramon al capdavant han anat fet diferents feines per tal de, algun dia, torna-lo a veure córrer per la nostra ciutat. Primer es va treure de la intempèrie, després es va desmuntar, es va reparar el xassís, després el motor, ara ha vingut amb la carrosseria apedaçada... i de moment fins aquí. No hi ha més pressupost.
Ara farà falta algun conveni o patrocini amb les empreses que vulguin col·laborar, alguna iniciativa del tipus micro-mecenatge, i durant aquests dies el podeu veure al parc de bombers. Exposat cara al públic, demanant ajuda, amb una urna per tots aquells que vulgueu aportar-hi alguna moneda... 
Així d'oxidat estava el 2008.
El Manolito, que ha estat un grapat d'anys sent un sense sostre (homeless) ara ens demana ajuda per recuperar el temps perdut. Aquest vehicle té una molt bona història per explicar-nos, ja que data de 1939 i n'ha passat de tots colors. L'ajudem?


Manolito, març de 2016

Vols rebre els articles per correu? apunta't!