diumenge, 24 d’abril de 2011

Habemus mamam - tenim Subdirectora

Be, sembla que hi ha fumata blanca, habemus papam, millor dir, habemus mamam.


Després d'un temps sense rumb, obligats a canviar de subdirector pel desastre d'Horta i amb eleccions a quatre dies que ho va deixar tot penjat de la ma de Déu, sembla ser que aquests que anomenem polítics (per dir-los d'alguna manera) han decidit que ja està be de no tenir timoner i han posat a l'Anna Martin, inspectora del Cos de Bombers.

A l'Anna la vaig conèixer a Reus, quan jo encara era voluntari del parc. Ella era una persona normal amb ganes d'aprendre. Ningú neix ensenyat a bombers. La confrontació entre la teoria i l'experiència fa molt en aquesta professió, que no expliquen a cap mòdul ni a cap facultat. A l'Anna sempre l'he vist al costat de la Prevenció, vetllant pel compliment de la Norma Bàsica d'Edificació a locals i comerços de la Regió de Tarragona.

Des del 1995 poc a poc li vaig anar perdent el rastre. No és el mateix estar a Reus, ni que sigui de voluntari, que a Cambrils o al balneari/pressó de Montblanc. De fet, aquest últim és més proper a un Guantànamo que a un parc de bombers. Estàs aïllat de tot, fins i tots dels incendis. Posteriorment ja a Mollerussa i ara a Lleida mai he sentit a parlar de l'Anna Martín, ni per be ni per malament. Encara mantinc alguns contactes amb gent de Reus o Tarragona i mai m'han dit res dolent de l'Anna. Això de que a bombers ens coneixem tots no és del tot cert. Els tècnics es coneixen entre ells i sols entre els bombers de les pròpies regions.

Desconec la trajectòria professional de l'Anna. Permeteu-me que parli d'ella així, però sempre m'ha donat aquesta sensació de persona accessible i agradabe. L'últim cop que vaig coincidir amb ella va ser fa un parell d'estius a Riba-Roja, en el relleu d'un foc. A Lleida ens van enviar un cotxe de 5 places per tornar 6 persones i el conductor. Jo em vaig negar. Cap problema, van comunicar-ho des del CCA i es va demanar un altre vehicle. Vaig estar amb ells esmorzant fins que un cop lligat el 2n cotxe vaig marxar de l'incendi. Em recordava l'Anna d'uns anys enrera. Una persona normal que fa be la seva feina i té en compte els diferents inputs.


No sé si ha fet algun màster, MBA o qualsevol altra formació en direcció i gestió, però si està aquí espero que sigui per mèrits propis. Segur que afinitats polítiques les deu tenir, si més no amics a les altes esferes, però entenc que ha arribat aquí perquè algú ha vist en ella capacitat de portar aquest vaixell sense rumb per una ruta prou coherent i vistosa.

Els bombers estem tips de gent que no saben on van, que desconeixen el que realment volen, que els posen per tapar misèries o els draps bruts d'altres. Tampoc no volem “Rambos”  (hem vist subdirectors agafar la mànega en un foc d'indústria passant per davant de tots els comandaments i bombers...). Necessitem algú que defineixi el futur del Cos però també necessitem algú que sigui honest, i no només cal ser-ho sinó que cal semblar-ho. I aquí em sembla que l'han encertat.

Però una petita precisió. Anna, vens de la Brigada de Tarragona, de la Regió de Tarragona i la de l'Ebre. Espero i desitjo que això no et faci perdre el nord. Has estat companya durant aquests anys de gent que va estar a l'incendi d'Horta... com a comandament (això és una manera de dir-ho). Fés la feina que hagis de fer i que els arbres no et tapin el bosc, si és així, els bombers (els pobres bombers) estaran al teu costat.

Ja tinc pensat el proper article, serà com una carta als Reis, algunes propostes per a millorar o aplicar, això si, vistes des de sota de tot.

dilluns, 18 d’abril de 2011

Pràctiques bomberils en un cole

Els meus peques (per mi sempre ho seran) van a un cole on cada any fan un exercici d'evacuació de tota l’escola. Es tracta d'un cole gran, fora de població, on l'espai els sobra. Per això el seu pla d'emergència es basa en fer sortir a tothom cap als patis.

Feia dies que em rondava pel cap. Finalment aquest any ha estat possible. Les últimes setmanes han estat claus per tal de reunir-nos amb la direcció i acordar què podríem fer els bombers durant el seu exercici.

Vaig plantejar simular un incendi en una aula i poder desplegar mànega. Com estem a Lleida podem disposar de l'autoescala i ja posats... doncs això muntem línia fins al tercer per dins i també per fora. Però em falta alguna cosa. Ah si, i si intentem fer un rescat per la finestra? Com que tots els alumnes son menors, el millor (per a no ocupar els profes en això en lloc de la custòdia de l’alumnat) és treure un ninot (millor treure tots els 25 alumnes, però si no pot ser, no pot ser) de la finestra, mitjançant la llitera i la plataforma de la cistella. Doncs be, ara ja ho tenim acordat i sols cal tenir dia i hora. Això no ho decidim nosaltres, al cole han de trobar el dia que interfereixi menys a la franja més crítica (batxillerat i els exàmens trimestrals).

Una setmana abans ens diuen el dia, però en lloc de les 11h que semblava una hora prou bona per tots haurà de ser a les 10 o tres quarts i cinc de 9. Be, posem-nos a treballar. Això és... el torn A, jo sortint de guàrdia. I qui hi anirà? Els de torn o els que cobreixin? Com serà pel matí, si van els de torn hauran de quedar amb la resta per poder tenir el dinar mig preparat...

Be, després d'uns dies amb la incògnita de qui anirà finalment, ens trobem que a Lleida tenim un camió de baixa. El 19.31. Sols hi ha operatiu el 19.30! i el BUL. Ups, semblava que no, però el no tenir el 19.40 (aquell camió terriblement dissenyat que ja n'he parlat altres cops) sembla que si que es nota. Be, així que caldrà buscar un parell de camions... finalment son 2 BFPs de parcs de voluntaris.

Be, arriba el dia! Pel matí quedem a 2/4 de 9, per a poder fer l'explicació pertinent, amb el suport del power point que he preparat expressament per l’ocasió. Ens retardem una mica, ja que els BFP porten retard. Repassem una mica el funcionament de la plataforma, que si que periòdicament anem provant, però que cal refrescar una mica la memòria. I abans de les 9 estic ja amb tots a l’aula explicant les característiques de tot plegat.
Explico que: anirem rodejant els edificis, amb els alumnes al pati, no sabem com anirà, si s'acostaran massa o no. Entrarem per l'accés més llarg, però que sembla més segur, ja que per l’altra porta hi ha alumnes al peu mateix de la porta d'entrada. Indico també les maniobres i les configuracions dels edificis.

I finalment, l'Edu, el Santi, el Paco i jo pugem una mica abans per preparar el ninot i la màquina de fum. El Cap de Regió el trobem allí, acaba d'arribar. També vol veure com surt tot plegat.

Mentre estem parlant a peu de cole sona l’alarma, manquen 2 minuts per les 10! Això ja està en marxa!!!
Quasi d'immediat, comencen a sortir alumnes cap a fora. Nosaltres anem entrant per preparar l’escenari i fem les primeres fotos. Tot sembla molt ordenat, com si ho fessin cada dia (de fet, el 90% d'alumnes va amb autocar i en 10 minuts passen de l’aula al cotxe corresponent). Ja al pati gran hi ha un munt d'alumnes ben distribuïts al llarg dels camps de joc. L'Edu i jo pugem cap amunt i posem el ninot i la màquina de fum. Ostres, l'aula està tancada. Han tingut temps de tancar-la i tot, i en 3 minuts tothom era a baix.

Mentre esperem que arribin els camions, posem la màquina de fum a escalfar. Quan surt fum, en tirem per la finestra... els primers crits d'emoció s'escolten. Els alumnes que quedaven més a prop però sense visió s'ha  canviat de lloc per a veure “l'espectacle”. Finalment, l'aula queda plena de fum i n'anem traient per la finestra.

 

Arriben els camions. En un moment tot de bombers preparant les eines. El caporal que porta el comandament comença a recopilar informació i a distribuir tasques. En tres minuts arriba la mànega a la porta de l'aula i l'escala ja puja amb l’altra. Amb la càmera tèrmica troben el ninot i demanen de treure'l per la finestra. En cinc minuts ja sortia tot xulo amb la caputxa. El pati del cole era una barreja d'admiració i una sensació de si passa de veritat això no ho podem fer nosaltres (ells) i que de Lleida a aquí hi ha de 10 a 15 minuts...

Be, després recollim tot i fem una mica de xerrada posterior. Les coses han sortit be. Hem estat organitzats i no hi ha hagut problemes en passar el camions. A partir d'aquí? Que pot fer el cole per primeres actuacions i anar polint cosetes i detalls que surten, tant els bons per que els faci tothom, com els dolents (que aquí no n'hi havia) i que es millorin o no es repeteixin.

divendres, 15 d’abril de 2011

Curiós servei d'autòlisi

Fa uns dies rebíem un avís d'un intent d'autòlisi. Havíem d'anar amb discreció, apagant les sirenes poc abans  d'arribar.

Així ho vàrem fer i curiosament els cotxes dels Mossos i l'ambulància estaven al carrer que creuava, fora del principal, i també vàrem aparcar-hi el nostre.

L'individu en qüestió era un que treia el cap per la finestra. No el miràvem directament, ens manteníem mig amagats sota els balcons i parlant alb mossos de què fèiem. No obria la porta i deia que no els volia veure de cap de les maneres, que sinó es tiraria.

Un moment que estava per dins, vam muntar l'autoescala amb la mala fortuna que quan estàvem a punt de pujar amunt, va sortir i sense ni immutar-se es va asseure a la barana per la part de fora.

Cony! Quin susto. Mai m'havia passat algo així. Vàrem treure a la gent que s'estava acostant cada cop més. Els pocs mossos que havíem visibles es van amagar a dins, o cap dalt a l'escala per si podien fer algo a la porta. Des de baix un company intentant raonar-hi per a que entrés i deixés d'estar tant exposat.

Algunes coses que volíem intentar. Entrar per la porta, però hi havia 2 panys i semblaven tancats. Baixar des del pis de dalt (tipo COEs) però era perillós i no teníem suficient material ni temps, es va demanar per enèsima vegada una ambulància medicalitzada (ens deien que si no estava ferit que no, però s'insistia que preferíem que hi fos ja que pintava molt malament)... però sentim crits.

Moments després baixem i veiem que ja no hi havia res a fer per evitar-ho. El company que havia estat parlant amb ell l'estava fent les primeres assistències. Tots els bombers estàvem allí al costat fent el que podíem, obrint via aèria, PLS, veient l'abast de totes les lesions... al poc va arribar l'ambulància medicalitzada.
Uns cracks! En pocs minuts estava intubat, amb massatge cardíac, amb medicació, oxigen,... el van remuntar un parell de cops. Finalment amb l'ajuda de tots el vàrem posar primer a la fusta i després a la llitera de l'ambulància.

La veritat que pels companys que el van veure caure va ser un bon trauma. La resta, imagino, que com un accident dels forts que veiem de tant en tant. Però clar, veure caure un tio des d'un tercer afecta. Hi havia mossos que també feien mala cara. Poques vegades et trobes impotent sense poder fer gairebé res i que acabi tant malament com aquest cop.

Parlant a posteriori, ens semblava que havíem tingut dues oportunitats. Per la porta impossible, ja que hi havia els dos panys tancats i una cadeneta. Amb l'escala (que ja ho provàvem) semblava la millor opció. Aquesta experiència ens ha de servir per assegurar que des de la porta distreguin la persona i potser entrar pel balcó/finestra. L'altra, pot ser molt agosarada i pel·liculera, i ja amb el tio al balcó... fer un salt amb ràpel des de sobre... però uff, pot sortir molt malament.
Bueno, després de parlar del servei al torn vàries vegades i amb el cap de guàrdia, demà tenim sessió de psicòleg. Un servei que ens dona la casa i que es va muntar fa uns tres anys com a suport als intervinents (nosaltres).

Això si, que els de Control no ens diguin “un intent d'autòlisi”, que ens diguin el que és o el que pot ser, que un intent d'autolisi també pot ser un que es vol fer mal mossegant-se la llengua, i no és el mateix!

Aquest article ha estat nomenat en un bloc de mossos (http://policiadecatalunya.blogspot.com/2011/05/davant-dun-suicidi-o-duna-temptativa.html)

Vols rebre els articles per correu? apunta't!