Tarragona m'esborrona

Avui la cosa va de química. Suposo que alguna cosa en sé, tot i haver fet la carrera durant el segle passat, alguna cosa de coneixements em deu quedar. O això penso jo. Algú més també. I algú pensa que ho hauria de saber absolutament tot, però com no és així, els tossuts segueixen sent tossuts i així quedaran, sense aprendre ni escoltar res ni a ningú.

Anecdotari a banda, la veritat és que "escapar-se" a una altra regió a un servei d'aquesta tipologia és tota una aventura. Primer perquè a la 1 de la nit rebo la possibilitat d'anar al servei, i perquè a les 8 del matí s'havia d'estar al relleu dels comandament i assistir a la reunió de relleu i informació del servei. Així que dormir aquella nit, vaig dormir poquet.

Anem a pams. Sirenes si o no? Vosaltres què creieu?  Hauria de ser un tema senzill de resoldre. Hi ha una gran explosió seguida d'un espectacular incendi que s'escolta des de Tarragona fins a Reus, que en un minut està rebent tot de fotos i vídeos d'un espectacular incendi i columna de fum... hauria de ser fàcil de fer sonar les sirenes. Tothom tancat fins a saber què collons ha passat. I després ja les aturarem, farem programes especials de radio i tele o el que convingui. Però la sensació de la gent de que mig polígon ha explotat i que les sirenes no hagin sonat no ens ho hauriem de permetre de cap de les maneres.

Un cop sabem que la explosió és d'Òxid d'Etilè ja podem començar a fer especulacions. Al meu whats, després de 11 minuts, ja m'arriba que l'explosió sembla d'OxEt. I si l'explosió és d'això, què? És una fuita? no. Per tant si explota, i pel que hem vist a les imatges és això. Una explosió no és més que una combustió (en aquest cas molt bèstia) d'aquest producte orgànic. Mirant la fórmula C2H4O el resultat de la combustió només pot ser CO2 i vapor d'aigua, com qualsevol estufa i caldera de combustió. Si hi manca oxigen, igual que a les calderes, també podem tenir CO, que ja és més problemàtic. Però aparentment no hi ha més. Perquè senzillament de cremar una molècula amb C, H i O, només podem tenir CO2 i H2O.

I aquí la primera qüestió resolta. Hi ha fuita? No. si no hi ha fuita la preocupació per la toxicitat del Òxid d'Etilè l'hauríem de deixar en segon terme. Per molt que sapiguem que és tòxic, i no sé quantes coses més. És un producte que s'ha cremat, per tant el que tenim ja és una altra cosa.

Però hi ha alguna cosa més? Doncs això sembla. Al voltant de la indústria hi ha altres indústries, la que ha explotat forma part d'una xarxa d'empreses i instal·lacions comunicades entre elles. Totes a poca distància. I sabem si tot està immaculat o hi ha més desperfectes? Doncs si hi ha més desperfectes, que n'hi havia i molts, sembla que la situació no està controlada. I per tant tot pot anar a pitjor. Així que riscos de fuites i d'explosions no es poden descartar fins a avaluar tota la magnitud del servei. I això no es fa ni en 5 minuta i en 10. I qualsevol altra risc que aparegui és susceptible de ser molt perillós (com el que acabem de viure) i per tant la gent on ha d'estar és a casa. On sinó? Així que segueixo pensant que les sirenes han de sonar davant qualsevol explosió o fuita al polígon.

I un cop respost això. Quina passada haver pogut viure un servei com aquest. No vaig estar durant les primeres hores, ni quan encara cremaven part de les instal·lacions de l'edifici del reactor, ni alguns edificis i dipòsits del voltant. Però poder comparar les fotos fetes pocs minuts després de l'explosió amb el que vaig veure l'endemà, fa vertigen. L'endemà semblava un camp de guerra. Edificis plens de cops, de forats, planxes a mig caure. Carrers plens de ferralla. Ferros rebregats arreu. I un cop t'atansaves a l'estructura on hi havia el reactor, t'adonaves del petits i fràgils que som.

En aquest servei hi ha temps per a moltes coses. Bones i dolentes. Les distàncies de 100m o de 700m són tan petites! i alhora tan grans, que decidir anar a peu des del cotxe fins al lloc és un gran dilema. Una de les coses que potser hauriem de plantejar-nos a nivell operatiu és utilitzar el vehicle dins les zones d'exclusió, perquè d'altra manera el temps i les hores passen sense gairebé adonar-te'n i tot es fa molt més lent. Recordo en la meva època d'estudiant veure als treballadors de les químiques anar amb bicicleta per les instal·lacions.

Veus que hi ha gent amb temors, altres que només es miren el melic i que creuen que tot el que hi ha al voltant és tòxic. Altres que pel fet d'estar al costat del camió de bombers ja pots treure't el casc i si has fet una parada de descans també pots treure't el jaquetó. Després ve quan s'apaga la flama del dipòsit i algú fa el recordatori que ara si podem tenir un gas o vapor inflamable en l'ambient i que no s'han de tenir els motors en marxa, ni els cascs a la mà, ni els sotacasc a la butxaca ni els equips d'aire fora de l'espatlla.

Per algú com jo, que "només" faig de bomber, i que mai havia vist el camió del CCB (Centre de comandament de bombers) per dins, ha estat una gran i una grata experiència. L'organització, els plans tàctics, els relleus de comandaments, reunions amb el personal de l'empresa, recollir informació per tal de preveure altres perills o avançar el temps en que trigaríem a buidar el dipòsit és tota una experiència educativa.

De tota manera aquest servei no és res estrany per a mi. Per moltes raons. Haver estudiat la carrera de químiques a Tarragona i haver visitat el polígon en diverses ocasions, fa que ho pugui considerar com "casa meva". Entenc els processos de fabricació de la indústria, les grans estructures plenes de tubs, dipòsits, reactors, intercanviadors de calor, torres de destil·lació i d'absorció... També he viscut molts anys prop del polígon, no és el primer accident, incendi ni explosió. I també hi tinc amics treballant.

Finalment, i abans d'acabar. L'aprenentatge més important que m'emporto: no donar res per cert, ni per decidit. Ni l'incendi del dipòsit d'Oxid de Propilpè (el de les fotos) era per la fuita dels vapors, ni el forat era tan gran com tothom pensava, ni moltes de les teories que m'havien explicat al matí eren com el que finalment va ser. El dipòsit va cremar unes 18 hores, i efectivament podia ser degut als vapors, si, però finalment va ser el líquid que vessava per una petita escletxa. En conseqüència, prenia sentit que moltes de les accions fetes fins llavors no haguessin funcionat. Evidentment fins aquell moment no ho podíem saber, les flames ens impedien veure el forat. Després vas sumant esforços i eines. Els DRONS amb càmera tèrmica varen confirmar que el dipòsit contenia líquid fins l'altura del forat, i la deducció és, com a tots els incendis, que va apagar-se quan ell va voler, en aquest cas quan va deixar de fuitar. I així amb moltes altres coses. Que els equips de detecció també es queden sense bateria, que d'altres es descalibren, i que has de comparar dades i contrastar-les. També que els simuladors informàtics que alguns utilitzem ens serveixen per moltes coses, però que has de tenir moltes de les dades que no pots obtenir al primer moment. Suposicions se'n poden fer mil, però has de conèixer el producte, les dimensions, com és la fuita, com crema, etc.... la ciència és així. Cada dia et sorprèn i cada dia t'ensenya.