dilluns, 19 d’agost de 2019

Estudia que estudiaràs

Això ja no és el que era. No ho havia vist mai en tots els meus anys de bomber, que ja comencen a ser un grapat. I arriba un moment en que sé més per vell que per haver anat a l'Escola...

Porto tot l'estiu observant als meus companys de torn, als del torn fantasma i també als dels torns entrant i sortint. En tots passa el mateix. Fins i tot se'n fa broma entre companys, perquè l'ànsia ens motiva i ens fa estar atents a qualsevol document que caigui entre les nostres mans. Avui és un post de l'ànsia per aprendre...

Aquest any hi ha mitja plantilla de bombers que es presenta a oposicions internes. Els bombers a caporal, els caporals a sergent i cosa mai vista, els sergents estudiant per oficial!!! A més cal sumar les hores que els forestalillos dediquen a estudiar per les properes convocatòries a bomber que sortiran els propers mesos i anys.
Estar de guàrdia s'ha tornat en una mena d'anar al cole, i un cole de motivats. Jo no em presento a res, ni a president de l'escala. Només veure a tota aquesta gent llegint, passant fulls, consultant per internet, concentrats i motivats em fa sentir raro, és així. Però ja els passarà. Uns perquè aprovaran i altres perquè es quedaran a les portes.

És curiós com uns i altres es motiven mútuament. Alguns utilitzen les pissarres de l'aula per explicar-se i compartir informació, ampliar-la o senzillament comprovar que han entès allò que llegien una estona abans. Apunts amunt i avall, dades i més dades, detalls que tenien oblidats per poc importants però que en una opo tot val i tot pot sortir...
Aquí tothom està per estudiar. A la que algú té un dubte apareixen dos o tres bombers que es posen a debatre si A o si B, els brifings dels matins també serveixen per comprovar com el torn anterior en un brot de motivació extra ha revisat algun estri (que segur està al temari, o hi podria estar) i que tenien la necessitat imperiosa de comprovar "in situ", i clar, nosaltres a mig matí fem el mateix. Revisem els dels del dia anterior i hi sumen alguna cosa més. I els de l'endemà també revisen tot l'anterior i apliquen el seu punt de neguit addicional. Vaja, que ni a la Universitat s'estudia i s'investiga tant!
I això cal afegir-ho també al que posem als Whats del torn i al del parc. Abans la gent penjàvem fotos de les vacances, de la cerveseta a la platja, d'algun parc de bombers que havies trobat en algun racó de món, alguna broma de més o menys mal gust. Però ara ja no. Ara tot son vídeos de cotxes cremant i alguna actuació nefasta d'altres bombers i comentaris al respecte, incendis i explosions en habitatges i tota l'anàlisi posterior, i fins i tot acabem descobrint que els cotxes no exploten (encara que ho digui la Vanguàrdia) sinó que són els airbags d'un vehicle elèctric. (enllaç a la notícia)

La ciència ja ha arribat a bombers. Abans els incendis s'apagaven des del sofà del parc, en una tertúlia a l'hora de dinar, entre fum de cigarreta i alguna ampolla de licor. Avui això ja no és així. Tots sabem d'internet, de trobar vídeos al Youtube i informació a les xarxes. Avui qualsevol servei el pengem als nostres grups interns de whats i telegram, els comentem, en fem un estudi més o menys acurat del perquè, de com i fins i tot de què fer per a actuar-hi millor.
Això em recorda, no fa tants anys, quan varem posar foc a la base de la torre de pràctiques, que estava inundada d'aigua i hi havíem abocat alguns litres de querosè vell... o quan amb butà líquid dins una paella li preníem foc, o inflàvem globus també amb butà líquid i veiem com sortien bombolles quan apropàvem la mà.
No hi ha res inventat. Però cada generació arriba a un punt més que l'anterior. I avui toca llegir i revisar tots aquells aparells i maniobres que tenim al nostre abast per a fer la nostra feina, cada dia una mica millor. Demà potser ja ho posarem en pràctica. Al final qui se'n beneficia és el nostre client, i de vegades l'alertant.

dilluns, 12 d’agost de 2019

la progressió de la línia d'aigua

Fa uns dies em comentaven sobre la velocitat de la línia d'aigua. És a dir, si la progressió de la línia d'aigua i el seu muntatge han variat al llarg d'aquests últims anys respecte a 10 anys enrere, fins i tot de fa 25 anys.

Aquí hi ha alguns paràmetres a tenir en compte...
Recordo alguns incendis de fa uns 10 anys, en que després de fer alguna línia molt llarga, et trobaves proper a la línia d'algun altra vehicle (o agrupació de vehicles) i "negociaves" qui feia l'última estesa de 5-6 mànegues fins trobar-se físicament amb l'altra punta de llança... sovint, hi havia alguna vella gloria, de les que no son model de res, i t'intentaven convèncer que la seva línia era més llarga... En aquell moment no tenies la sensació que uns o altres progresséssim més lents o més ràpids, simplement n'hi havia que buscaven caminar menys.
Un dels factors que és evident que ha canviat i té valors objectius, és la temperatura que, principalment aquest estiu, ha augment en un parell de graus respecte d'altres anys. També portem molts dies doblant torns, a més de les guàrdies d'estiu hi ha companys fent hores de més per tal de complir els mínims de personal dels torns. Per tant l'acumulació de jornades al parc, sortint a serveis amunt i avall (al parc de Lleida son així les guàrdies) i la calor dels 'últims mesos ens causen fatiga. Potser no ens n'adonem, però per la meva part si que puc dir que després d'alguns dies seguits de guàrdia necessito descansar, i fer esport (anar a córrer, una mica de gimnàs, etc) em costa més que en altres moments de l'any. Per tant, inconscientment podem haver baixat el ritme de progressió, no a l'inici de l'incendi, però si que el cansament et ve abans. Hem de preocupar-nos per la nostra hidratació i avituallament, que ens hem de prendre de forma seriosa i rigorosa. Aquest any hi ha hagut alguns episodis de deshidratació i cansament entre el personal. Evidentment les causes son la calor i el treball sota el sol i en condicions extremes.
Un altra factor a tenir en compte és l'edat del personal, amb 25 anys d'antiguitat, per molt que et cuidis físicament, no ets tant ràpid com quan acabes entrar al cos, potser tens més resistència però no velocitat. La mitjana d'edat dels bombers ha augmentat, el bomber més jove del parc de Lleida té 40 anys. Per sort els d'aquí es mantenen en forma, sinó ja s'haguessin marxat a altres parcs amb menys serveis. I l'edat augmentarà fins que no entri el nou personal, que possiblement els destinaran a parcs petits i allunyats dels grans nuclis urbans, però que esperem que també es pugui abastir de personal parcs com Mora, Gandesa, Falset, Mollerussa, Tàrrega... que es troben en mig d'un entorn complicat a l'estiu.

La motivació no és un factor gaire palpable però segurament tampoc és la raó per la qual es progressi a menys velocitat que en campanyes anterior. La gent està fent un esforç per cubrir els mínims dels parcs i als parcs grans el nivell de motivació es veu en el neguit d'aprendre sempre coses noves.
El que si ha canviat és l'estat del bosc. El bosc ara és més tupid. No fa tants anys que hi progressaves com si res, però ara necessitem que ens obrin pas a base de moto-serres i eines manuals, perquè sinó avançar pel bosc és una feina molt feixuga. Però no ens ho hem de prendre com que ens aplanen el camí i per tant hem de progressar millor, sinó que tot i tenir millor pas, el combustible sobre el que treballem és més dens i cal apagar-lo amb més quantitat d'aigua, i això si ens obliga a estar més estona remullant i tirant aigua a pressió. Estic convençut que aquest és un dels factors clau que no ajuda a fer via. Aquest podria ser un bon punt treballar en la millora. Fer una segona línia per darrera, la primera anant ràpid i la segona tirant amb paciència però alhora buscant tots aquells punts calents que li han quedat a la de davant.... suposo que en parlarem els propers mesos.
També hi ha altres factors, que derivats de la implementació de la seguretat a tots els nivells, ha fet que abans de començar a tirar aigua t'asseguris on poses el vehicle, revisis la zona per evitar sustos posteriors, i també buscar punts segurs durant la progressió. Si parlem del LACES com algo molt important, també hem d'assumir que la SEGURETAT comporta un treball més pausat i no tant "a salto de mata" que fèiem abans, en que no es tenia en compte si entràvem en una fondalada o una carena exposada a alguna carrera del foc.

Avui, tot i ser agost, us volia fer reflexionar una mica. De fet fa molts anys que sento a un sector de la casa "queixant-se" que les línies d'aigua no progressen, que van lentes i que la sensació en aquest moment és que es va més poc a poc. Les dades jo no les tinc. Si algú disposa d'elles, doncs si us plau, feu-me-les arribar i intentaré completar-ho en un nou post.

Apa, fins el proper incendi.

dilluns, 5 d’agost de 2019

Els alertants que ens alerten d'una alerta

Hola, 112 telèfon d'emergències, díguim en què el podem ajudar?
Si, hola, "sóc l'alertant", és que vaig per la carretera amb el cotxe i, en lloc de mirar la carretera, mirava el paisatge. I de pas truco pel mòbil, perquè per trucar per una emergència si puc fer-ho mentre condueixo, oi?...
I així comença una trucada típica de les que ens activa als bombers.

L'alertant és aquell ésser curiós, bon samarità, que avisa d'alguna cosa que desconeix, que li sembla estranya, i que com ignora si és un perill o no, decideix trucar i avisar. Vaja, l'alertant de tota la vida.

I aquí és quan hem de fer diverses diferenciacions... aquell alertant que està a casa avorrit i que mira per la finestra, el que va amb el cotxe i no té clar per on circula, i aquell que tot i ser personal d'emergències (també hi ha bombers aquí) avisa de quelcom sense tenir una base certa.
Per una banda hauriem d'entendre a tot aquell alertant forani que veu una fumerola en un lloc que desconeix, perquè és el primer cop que hi passa i per tant no és conscient que a la primavera els pagesos cremen la poda i preparen el camps. Per tant és l'època en que aquest tipus d'alertant predomina. Generalment són serveis que un cop hi arribes comproves la crema controlada o una zona delimitada pel pagès sense perill (perquè hi ha una franja de seguretat sense vegetació). Acostumen a ser sortides a serveis previsibles, perquè l'estacionalitat ens marca i que sovint els bombers que hi anem en camió pensem (encertadament o no) que caldria filtrar i triar les trucades per evitar sortides a llocs indefinits i que la veracitat de l'emergència i perill són molt baixes. Aquí hi podem trobar des de l'alertant que per l'autopista veu un fum al fons entre dos punts quilomètrics, fent que la recerca de la fumerola perduda sigui com trobar una agulla en un paller. De vegades això passa a la nit, i cal trobar una llum a l'horitzó. El cas més bèstia (i que alguns ja heu escoltat) és quan finalment va aparèixer la lluna darrera una muntanya i que donava una bona resplandor (Si, jo he anat a apagar la lluna).
També tenim aquell alertant que des de casa (i per tant hauria de conèixer el seu territori i també veïnat) ens avisa que veu foc a l'altra costat del poble, allí lluny després del parc, o simplement que veu foc a casa d'un veí (sigui a la terrassa o a dins de casa). Aquí també tenim un nombre baix d'encerts (ep, que de vegades l'encerten) trobant-nos veïns que tenen una barbacoa a la terrassa, cremes controlades, pols d'un vehicle que passa per un camí i de vegades algú que se li ha cremat el dinar i simplement obre la finestra per a que ventili.
Finalment el pitjor, és aquell que tot i patir les conseqüències de molts alertants també fa d'"alertant" i envia a camions de bombers i ambulàncies a bestieses similars a les que us he descrit abans. En aquest cas dic bestiesa, pel simple fet que algú que treballa en emergències hauria de assegurar-se que el perill realment és una emergència, urgència o alguna cosa pitjor. Algú que treballa en emergències hauria de parar el cotxe, desviar-se per comprobar i si pot ajudar a resoldre l'emergència. Algú que treballa en emergències hauria de saber la diferència entre una sospita a una evidència i per tant quan només és sospita arribar a evidenciar que efectivament algo passa.
Podem avisar d'olor de fum. I tant! No seria el primer aparcament de cotxes que té l'extractor aturat (intencionadament) i després de posar en marxa un cotxe vell el fum envaeix l'espai. Després arriba algú que no entén de cotxes (no passa res) i creu que potser hi crema un cotxe o que alguna cosa ha passat. Aquest, tot i aparentar ser un servei "tonto" no ho és. L'acumulació de fums, la disminució d'oxigen, la presència de monòxid de carboni pot crear una atmosfera tòxica i provocar un dany major.
L'alertant hauria de servir per trobar perills reals, sempre ens podem equivocar, però no poden crear el perill de posar camions de bombers i altres vehicles d'emergència a la carretera i carrers de les ciutats amb sirenes i llums prioris passant semàfors en vermell, saltant-nos stops o esquivant vehicles a la carrera mentre intentem adelantar-los.

De tota manera no deixeu de ser alertants. Quan l'encerteu sou els millors veïns del món, els millors conductors o els millors observadors.

Avui és el primer post d'estiu, una mica desenfadat i amb un pèl d'humor, però no cregueu que l'alertant sigui cosa de broma, ens dona més feina de la que us penseu.

dilluns, 29 de juliol de 2019

L'estiu més complex per Bombers

Portem setmanes creient que portem setmanes a tope, fent un servei rera l'altra. De fet, no només ho pensem sinó que estem convençuts que és així, i tant convençuts estem, que després d'una setmana entrant dia si i dia no, el cansament ens diu que parem una mica i ens prenguem aquests dies amb més calma.

És a dir, complir amb les guàrdies que toquen i la guàrdia d'estiu que hi ha programada, sense fer gaire cas a si hi ha determinat un M1 o no, o si el torn fantasma està sota mínims. Perquè el cos et demana descans. El cap té dubtes, però saps que si vols, quan tornis a estar "on fire", podràs estar fins a finals de setembre dia per altra de guàrdia.
De fet aquí hi ha dos factors. La sensació real o no, de que hi ha un grapat més de serveis, i la realitat que fan falta bombers cada dia tant per arribar a mínims com per les necessitats puntuals (i no tant puntuals) de les onades de calor, de vent i altres que fan que la Direcció General activi plans per a augmentar -si és possible- la dotació real als parcs.

La realitat però, és molt crua, tot i ser un estiu dur, ja hem fet un grapat de relleus als incendis, a la RELL(Nalec), a RETE (Torre de l'Espanyol) i a la REMS (Capellades). Aquests últims a tocar de la RELL. I amb això no vull dir que la pobre RELL estigui més fotuda que altres, que ho està, però la realitat ens diu que la RELL a més de menjar-se els seus serveis es menja els serveis de la RETE i la REMS, perquè les tenim al costat, i el dia que peti a la REC també s'hi anirà, i no l'endemà o després de 6 hores, sinó que dels primers camions un parell seràn de la RELL.
A dia d'avui la RELL, i també la RETE, tenen pocs parcs, poc personal i a més són parcs petits. Només Lleida té 9 bombers de mínim, tota la resta estan a 4. Així que en un estiu com aquest on se'ns concentren els serveis l'activitat es fa feixuga. Però com he dit abans, l'estadística és molt cruel, i ens diu que respecte als anys anteriors no tenim un creixement extraordinari de serveis. El 2019 és fins ara el 2n en nombre d'actuacions, el mes de juny si que se'ns dispara en nombre d'actuacions, però no el juliol. Per tant, no és una realitat que aquest sigui un estiu de no parar, molt pitjor que en anys anteriors, però si que la sensació és aquesta.

Però aquí hi ha la segona part, la de la mancança de bombers. Aquesta el que provoca és que els torns de 4 (A, B, C, D) de tots els parcs siguin en realitat torns A/C i B/D. Només hem de mirar el nostre entorn un dia qualsevol a l'hora del briefing del matí. Sempre hi ha més gent del torn "fantasma" que del torn titular. I això, només és senyal que els torns es sustenten gràcies a la bona voluntat del personal que ve de guàrdia dia si dia no. I com he dit abans, a Lleida ciutat no ens fa falta l'activació d'un M1 per a poder venir a fer hores, és que sense venir a fer hores no hi hauria parc. És aixi de trist. 
I ara no ploraré. Hi ha 150 nois i noies a l'Escola, hi ha 250 opositors i opositores més a l'espera de la seva dessignació per també entrar a l'Escola, els 250 i 250 dels propers anys... això és real. I algun dia arribaran als parcs. Però aquesta és la realitat i és la radiografia del personal dels parcs. Som pocs i necessitem que vinguin els nous bombers.

El que vull dir en aquesta segona part, és que l'estadística ens ha dit que no hi ha més serveis, però si que com som menys, tot i ser els mateixos mínims als parcs, el que tenim és que treballem més dies, anem a més serveis, i acumulem més cansament i hores de parc que tots els anys anteriors. I això si que també és comprovable estadísticament. A l'aplicatiu del parc no ho puc veure (perquè les dades no ens ho permeten), però si que es podria veure al "despatx" del CC. Ja demanaré si em poden passar alguna dada.
Bé, l'estiu és dur, no només per les onades de calor, altes temperatures i gran nombre de serveis (no més que altres anys), sinó perquè cada vegada som menys i això en obliga a multiplicar-nos, doblant torns i el cansament es va acumulant. El cos ens demana que de tant en tant dormir a casa les hores que toca, fer una vida regular, menjar a l'hora, anar a la piscina a remullar-nos, una mica d'esport (a 42º difícil), i sobretot viure com la resta de persones i fer unes canyes a la nit amb els amics i familiars.

diumenge, 21 de juliol de 2019

10 anys sense vosaltres

Sembla que va ser ahir. Encara recordo el moment en que casualment vaig trobar-me pel carrer un company. Vaig aturar el cotxe i em va dir el que semblava una cosa impossible. L'incendi d'Horta havia atrapat a un grapat de companys nostres del GRAF Lleida, i per tant alguns amics possiblement haurien mort. No eren ni les 6 de la tarda, per tant encara s'estava en mig de la gestió de tot aquell succés.

Dies com aquell no s'obliden. No els podem oblidar, no s'han d'oblidar.

10 anys després segueixo recordant el somriure del David, l'esperit del Ramon i totes les històries que ens expliquen del Pau, el Jordi i en Jaume.

Son 10 anys en que cada dia, cada guàrdia i cada servei no son el mateix sense vosaltres.

Allí on estigueu, us recordem.

No hem d'oblidar ni en Pepe ni l'Andreu, que també hi eren. Van patir-ho de diferent manera. Per vosaltres també va aquest record, els passats i els futurs.

dilluns, 15 de juliol de 2019

Assistim als actes del 10è aniversari d'Horta

Ja fa algunes setmanes, mitjançant Twitter, vaig veient informació d'alguns actes que es celebraran a final d'aquesta setmana , en conmemoració de l'incendi d'Horta de 2009 i dels companys que hi van perdre la vida.

Una de les coses que mai ens hauriem de perdonar és perdre el record d'aquell dia i molt menys perdre el record dels nostres companys. Un record que no és només pels qui varen perdre la vida sinó als qui també se'ls va transformar. Qui més, en Pepe, a qui he tingut l'oportunitat de conèixer personalment i parlar sobre allò però també de la vida normal i les nostres coses. I sense oblidar a l'Andreu, que també hi era, en aquella ocasió feia de guaita i va ser l'únic que va tornar a casa l'endemà. Tots ells, els que romanen al cel i els qui comparteixen aventures i coneixements aquí no poden éssser oblidats.
Certament, com diu el pare d'en Pau, "ha plogut molt des del juliol del 2009" i vist amb la seva perspectiva, per algú que abans d’aquesta data no coneixia res del món dels incendis forestals, ha estat il·lusionant i emocionant veure com el que va succeir ha acabat sent l’impulsor de moltes iniciatives i d’un creixement exponencial del coneixement sobre la realitat, el comportament i la visió de futur del que ens espera si la societat no aprèn a valorar i estimar el nostre territori.

I per això, en la mesura que tots poguem hauríem de fer l'esforç en assistir a alguns dels actes que es preparen per aquesta ocasió. Són 10 anys, tristos si, que maleit el 21 de juliol de 2009, però hi és i per tant cal tenir-lo present amb nosaltres.
El proper 21 de juliol a Horta de Sant Joan els dia començarà amb una activitat esportiva oberta a tothom. Consistirà en una cursa i una caminada pel Massís dels Ports passant per la Zona 0. Una part del traçat passarà per espais que s’han obert específicament per aquesta cursa. Posteriorment, a les 12h hi haurà un acte institucional al mirador dels Ports, per recordar als nostres companys, amics i familiars. En aquest hacte està prevista l'assistència de les famílies i també d'autoritats catalanes, l'alcalde d’Horta, representats d'institucions, de l'administració, i també de Bombers i amics, i tota la gent d’Horta i comarca que té aquell dia gravat a la memòria.
“Horta 10 anys” és una plataforma que recull, proposa, decideix i coordina diferents iniciatives per tal d’homenatjar i recordar els amics i familiars que ens varen deixar el 21 de juliol del 2019 a l´incendi dels Ports a Horta de Sant Joan, David, Jaume , Pau, Jordi i Ramón. L'equip d'aquesta plataforma està format per familiars, bombers, amics, col·laboradors afins i entitats com la Fundació Pau Costa que aporta la logística i aspectes més tècnics. Aquest és el concepte i objectiu de “Horta 10 anys”

Hi ha un grapat més d'actes i accions al respecte. S'han fet litografies i samarretes per tal de recollir diners per poder costejar aquesta cursa i els actes conmemoratius. Intenteu en la mesura que us sigui possible col·laborar, assistir o simplement recordar.

samarreta: http://horta10.com/2019/06/27/samarreta-horta-10/
litografia: http://horta10.com/2019/06/22/litografia-commemorativa-horta10/
cursa: http://horta10.com/2019/06/13/carrera-i-marxa-de-muntanya-a-horta-de-sant-joan-en-record-i-homenatge-a-david-pau-jaume-ramon-i-jordi/

dilluns, 8 de juliol de 2019

la perspectiva del temps

No sempre som conscients ni suficientment objectius a l'hora de valorar les coses i sovint no tenim en compte l'evolució d'aquests mateix fet al llarg dels últims anys. Evidentment no estem al millor dels moments, sovint els mateixos gestors, directors i responsables del servei ens expliquen que hem arribat a un pou, que estan treballant en sortir-ne i que no serà fàcil, sobretot perquè disposar de personal nou comporta molt temps i recursos. Igual com comprar vehicles és "fàcil" però que arribin ja és una altra història, perquè ningú et fabrica 92 camions d'un dia per l'altra. I si ens posem a parlar d'edificis, de renovacions i de parcs nous podem estar parlant a 10 anys a 15 o fins i tot a 20. Com ja vaig estriure una vegada renovar 70 parcs de professionals o 140 entre professionals i voluntaris vols dir que si vols tenir-ho al dia en 10 anys et toca 14-15 actuacions per any. Venim de gestió 0 amb 0€ en els últims 10 anys, per tant necessitem fer tota aquesta feina en menys temps. Però cal ser realista i primer és el primer. Comencem pel Personal, seguim pels camions i continuem pels edificis...
Mentre tant tot això es posa en marxa, en realitat els dos primers ja estan desencallats, haurem de buscar la manera de que algun parc de bombers comenci a caure a terra de debò, per tal que els d'encara més amunt vegin que no n'hi ha prou amb el pla d'infraestructures sinó que cal fer alguna cosa extra (extraordinària?) per tal que tinguem renovats, ampliats, i acondicionats gairebé TOTS els parcs de bombers de Catalunya.

Si anem a una part més operativa, els canvis de dinàmica comencen a veure's. Només cal comparar l'incendi de La Jonquera el 2012. He recuperat un post d'aquella setmana (9/8/12) que com veureu vist aquells dies i vist ara tot ha canviat molt. https://unpobrebomber.blogspot.com/2012/08/menjar-als-incendis.html

Aquí com podeu veure hi ha dos factors principals. L'hora (distribució, logística, agilitat) i la qualitat. El primer és culpa nostra (qui diu culpa diu responsabilitat) i la qualitat depen dels diners, pressupost i voluntat de la conselleria en creure's que els bombers no podem viure un dia (de més de 24h de treball fort i condicions meteo complicades) amb uns entrepans o uns talls de llom ressec. Tot és ben complex.
Però com deia, la casa poc a poc hi està posant remei. Ara als incendis s'hi posarà un responsable d'avituallament, això soluciona la primera part. L'hora. L'hora en que TOTS menjarem i l'hora en que TOTS beurem. I si això s'engega (i a la Torre de l'Espanyol s'ha engegat) podrem descubrir que algunes de les coses funcionen i altres encara no. Un incendi amb les característiques d'aquest, moltes hectàries, molts punts de vehicles (més de 30) implica un esforç logístic important. Cal arribar als que estan al primer punt i també als que estan a l'últim. Si estas 10' a cada lloc i en tens 30 això son 300 minuts per repartir el menjar i el beure. Clar que arriba l'aigua calenta!.
No és el menjar ideal, però és el menjar somiat 😋
No em queixo, només exposo les dificultats que el propi "sistema" s'ha trobat a l'hora de repartir els avituallaments. 300' son 5 hores. Si ho fas amb dos vehicles son 2,5h, si ho fas amb 4 trigues una hora i quart. Tot depèn dels recursos que s'hi posin. Si pots prescindir de 4 vehicles lleugers i 8 persones (o de segona activitat o d'altres posicions) pots aconseguir una distribució força acurada. I així va passar algun dels dies de l'incendi. Ho explico per dues raons. Una perquè és bo conèixer les dificultats que la casa es troba per repartir l'avituallament i l'altra per a comparar el que passava fa 5 anys i el que la casa està proposant. El canvi? Segur que és bo. Suficient, sembla que no. Però si els responsables son capaços de reconèixer els encerts i els errors, ja tenim el primer pas per poder seguir millorant.
La qualitat però ja no depen tant directament de nosaltres. Si tenim un pressupost baix doncs acabarem menjant entrepans i macarrons cada relleu. Si el pressupost puja ni que sigui un euro tindrem per una mica de suc o sopa en bricks, una llesca de pa i potser un meló per vehicle. Però això no és suficient. No podem deixar a expenses del restaurant o càtering l'elaboració del què es cuinarà/aportarà. Només és una idea, però si avui li toca al restaurant 1 i fa macarrons, demà potser el restaurant 2 que està a una altra comarca (o una altra provincia perquè estem a un altra incendi) també fa macarrons, doncs menjarem macarrons dos, tres o 4 dies seguits... potser, i només és potser, una idea. Perquè no es pot establir que els dilluns sempre es serveixi macarrons, els dimarts amanida d'arròs, els dimecres amanida de pasta, dijous llegums, etc... així cuini qui cuini mai repetirà els que s'ha menjat el dia anterior. Això o potser és més fàcil. Si cal fer 400 menús, doncs 100+100+100+100 i deixar als mateixos bombers o a la distribució un repartiment equitatiu de tot plegat? Com dic, només és una idea. No hi ha tants establiments que puguin fer-te per d'aquí a 2 hores 50 menús i que a més no coincideixi amb que un altra restaurant va fer per un altra servei.
Menjar en un isotèrmic
I una vegada dissenyat tot això falta saber quant i el què. Amb aquestes calors necessitem beure tot sovint. Una ampolla d'aigua al foc de la Ribera d'Ebre et durava com a molt una hora. Si t'arribava estant assedegat i després de treballar, només 5' i no en tornaves a tenir fins al proper repartiment... Així que l'aigua cal repartir-la tot sovint i encara queda el menjar. Aigua fresca i menjar temperat (o fred segons el cas). Gens fàcil. Però com us volia explicar avui. Algunes coses comencen a canviar, algunes funcionen i altres no. Avui no he apagat cap incendi ni he arreglat cap parc de bombers. Però en un  servei tant important com el de Torre de l'Espanyol 400 persones repartides per la muntanya implica també alimentar-les i hidratar-les. Gens fàcil.

dilluns, 1 de juliol de 2019

bombers col·laboratius

Ja tenim el primer gran gran, però gran incendi de la temporada. Allò que els grans gurús portaven avisant des de feia alguns anys, finalment, s'ha complert. Els tertulians dilluns (avui, ahir, o el dia que sigui) faran l'agost. Tots entenen de foc, d'extinció i també de boscos. Qui més qui menys té un amic que ha regat les plantes i per tant és vàlid per a parlar de boscos, sequera i sobretot de la feina que han de fer els bombers. Anem a pams.
El foc crema. Aquesta que és la primera i única premissa sembla que és la única que la gent oblida. Perquè tothom especula sobre quina hauria de ser la feina que han de fer els bombers a cada lloc i punt del territori, sobretot el seu. I clar, després arriba la tele i a qui entrevisten? Doncs a aquell que diu que els bombers arriben tard, que no portaven aigua o que han passat de llarg, perquè anaven allà on, segons el seu parer, no tocava. I clar, ja comencem amb els experts.
La feina que fan els bombers és molt complicada i multidisciplinar. Per una banda hi ha la part analítica, molt complexa tècnicament i que a més de dades de satèl·lits incorpora estudis de simuladors matemàtics per a la predicció d'escenaris. Per tant, aquest grup analític el que fa és avançar-se algunes hores a l'incendi per a poder buscar els llocs on sembla més raonable i sobretot possible poder aturar el foc. I això que podria sembla fàcil, (anem tots cap allí?), resulta d'allò més complex. Perquè escenaris n'hi ha molts, i el foc no és un punt, és una franja, un perímetre i a més té punts on l'incendi avança a velocitats diferents. El foc és dinàmic. Així que no és avançar-se a un punt, és avançar-se a molts, trobar els llocs segurs per ubicar camions de bombers, definir quines són les maniobres a realitzar i trobar el moment oportú per fer-les (finestra d'actuació). I si els condicionants et diuen que no és segur, doncs no pots fer-ho i cal re-ubicar i re-calcular i tornar a trobar... 
La part tècnica és la que defineix les estratègies, segons els models predictius, la informació meteo i també els mitjans disponibles. Els que hi ha, els que venen i els que podrien venir. Algú es creu que quan surt un incendi d'aquestes característiques hi ha els 90 camions de bombers al lloc de l'incendi? No, no hi són. Per tant els vehicles vindran de llocs com Ascó i Flix però també de Reus, de Pont de Suert i de Terrassa o de la regió de Girona. I d'aquests alguns arribaran en 1 hora i altres fins a després de 6 ó 7h de l'inici del foc. Per tant des del minut zero no tenim tots els vehicles a disposició immediata, ni els tenim ni es poden tenir.

Aquests dies, i parlo exclusivament de l'àrea de Lleida, hem tingut un grapat de serveis cada dia. Incendis d'habitatge, accidents de trànsit (n'hi ha cada dia), recerques, rescats, incendis de vegetació, de marges, de sembrats... això vol dir que TOTS els bombers de Catalunya NO poden anar a l'incendi de Torre de l'Espanyol. I també cal garantir el descans i relleus a la gent que hi ha al lloc de l'incendi. El qui treballa avui, demà ha de poder descansar. I qui descansa avui, demà haurà de fer la guàrdia, a l'incendi o al seu parc, allí on es designi. Perquè hi ha d'haver bombers disponibles per la resta de serveis.
I amb tot això no és suficient. Per apagar un incendi d'aquestes característiques fan falta moltes mans. Les dels agents rurals (analitzant sobre el terreny, calculant  i valorant pèrdues agràries), les de les forces de l'ordre (tallant carreteres i accessos) impedint a qui no és necessari estar allí on no toca. Tenim helicòpters, avionetes, avions de l'exèrcit, altre personal com són ADFs, les maquinàries pesades i també la UME... i tot això ha d'ésser sota control. Ningú ha d'estar allí on no toca. I tothom ha d'estar monitoritzat.

Avui no podem tenir ningú sense controlar dins un bosc que està cremant. Perquè cal conèixer qui hi ha i cal mantenir-hi el contacte, també cal saber que has de tenir una zona de seguretat i una ruta d'escapament. I si això no ho tens assumit no t'hi pots posar. En un incendi es pot col·laborar de forma externa aportant aigua als centres de comandament i ajuntaments afectats, que els repartiran entre el personal. Ajudant als llocs on es fan entrepans, aportant logística o simplement oferint-te a l'ajuntament. I sempre, sempre, els bombers estem molt agraïts a totes aquelles persones que ens donen un cop de mà. Un entrepà o una ampolla d'aigua poden ser or per nosaltres en un moment donat. A tall d'exemple, aquest últim dissabte un veí de Lleida ens va donar 12 ampolles d'aigua mentre estàvem en un accident de transit a 42º. Aquesta persona va ser tant important com els 5 bombers, personal sanitari i policia local per poder aconseguir la millor resolució del servei.
La feina de bombers és COL·LABORATIVA, intervenen molts mitjans, tots ells especialitzats en diferents àrees de coneixement. I amb això ens hem de quedar. No podem venir a un incendi criticant a qui realment s'hi juga la vida, s'hi esforça i fa tot el possible per a que tot vagi bé, i pensar o creure que ho fan malament perquè no fan el que a nosaltres ens sembla que haurien de fer. Primer cal saber què es fa, què passa i entendre tot allò que és necessari fer. Un incendi d'aquestes característiques no s'apaga com al Solsonès en que cada camió anava per allí on podia i anava protegint de masia en masia de forma desordenada. Un incendi és una situació molt complexa, plena de tàctica i en que cal anar molt coordinat. Evidentment sempre hi ha coses que cal millorar, fer millor i dels errors se n'aprèn, però del que si estic segur és que un incendi s'apaga sumant esforços, no amb soroll.
Evidentment a qui se li ha cremat una granja, una finca o ha vist les flames al costat de la seva llar veu que els mitjans no hi han pogut arribar, ho han fet tard o que no han pogut fer res per evitar-ho. Cal assumir però que sovint hi ha llocs que son inabastables, perquè la dimensió d'un incendi de 5000 hectàrees és superior a la d'una finca i també d'una petita vall, els bombers sovint hem de donar zones per perdudes per tal de poder fer mal a l'incendi en un lloc que sigui més segur i més efectiu.

Que divendres hi hagués cops de calor entre el personal d'extinció, l'únic que demostra és que el personal que hi havia a l'incendi treballava molt. Potser en alguns moments massa, a 40º cal vigilar la salut i la integritat, també la dels bombers. Com diu la dita, poc a poc i bona lletra.

dilluns, 24 de juny de 2019

i arriba l'onada de calor

Portem dies conscienciant-nos, preparant-nos, anant als primers incendis dels quals un parell ja han estat bastant més que bons, s'ha fet el primer relleu i poc a poc ens hem posat de ple a la Campanya Forestal. Potser hi haviem entrat sense adonar-nos, però els petits incendis de maig i començament de juny ja eren l'avís que tot seguia el curs anual d'incendis a l'estiu. Per sort una petita treva amb un aminsa pluja ho va aturar tot un parell de dies.
Poc a poc hem anant veient com els helicopters també venien als incendis de sembrat i primers focs al bosc. I dia rera altra hem anat sabent que estem ja en campanya forestal. Durant l'hivern, en parcs grans sobretot, el casc lleuger i la jaqueta forestal es queda a la guixeta d'EPIs, i només tenim al penjador de la cotxera el casc F1, la jaqueta, pantalons d'intervenció i botes industrials. Si havia algun servei que requeria el casc lleuger o altra equipació doncs t'arribaves on el tenies guardat i ja està. Ara però és diferent. A més de tenir les botes forestals enllustrades (crec que jo no ho he fet mai), les tenim a mà, al costat de la jaqueta forestal, el casc lleuger, la motxila lleugera i sobretot l'aigua de la cantimplora canviada des de primera hora del matí quan entres de guàrdia. Tot allí, als penjadors.

Evidentment ja no en tens prou amb un penjador, ara en necessitem 2 ò 3, i poc a poc la peret on deixem els equips es va fent cada cop més petita, o el que és el mateix, està mes tupida en quant a material. Entrar pel matí és fer-nos nosa. Sempre hi ha qui es queda una estona més descansant i no deixa el lloc lliure fins 2/4 de 8 o les 8. I és que qui no aprofita la fresca del matí per fer l'últim tomb al llit, o simplement llevar-se sense pressa, fer un cafè al banc mentre expliques les anècdotes de la guàrdia del dia abans?
Aquest any però, els mosquits del parc de Lleida ens impedeixen fer les tertulies del capvespre, a la fresca del banc del "sinofos" (si no fos pel genoll, la vista, els anys...). Els mosquits ens blaeixen i acabem tots al menjador, mirant qualsevol pel·lícula més o menys heroica. Però sinó allí estariem explicant aventures i desventures, i mil i una històries que havien fet aquells bombers veterans de l'època en que varem arribar nosaltres al parc o ja més lluny, quan varem entrar a bombers fa més de 20 anys.
I any rere any tot es repeteix. En qualsevol moment sona el teléfon. Estiguis dinant, berenant o al banc del "sinofos". I apa, un nou servei. Un dia és una obertura de pis, una fuita d'aigua, un aparcament, una explossió en un pis, o un cotxe estampat en una botiga del carrer major. I és que per molt en que insistim en que és Campanya Forestal (que ho és) els bombers no deixem d'anar a tota una gran verietat de serveis MOLT importants. Fa cinc anys, un mes d'agost l'explosió en un pis, l'any passat l'incendi d'un vehicle (que eren 2) en una segona planta soterrani, i en fa 6 del d'un cotxe encastat dins una botiga al lloc més cèntric i conegut del centre de Lleida.
Però això si, les guàrdies passen d'incendi de vegetació en incendi de vegetció. Quan arribes al vespre, els pantalons en que havies iniciat la guàrdia caminen sols, i abans del tradicional partit de futbol a l'hora de la calor, ja portes la samarreta molla de la suor. Tenir "forestalillos" al parc vol dir a més de que el grup s'amplia, poder repartir, distribuir i donar una mca més a l'abast amb les feines de neteja i posada a punt dels vehicles. No només perquè siguem més, sinó perquè el ritme de sortides i serveis fa que els camions necessitin cuidar-se més. Cal netejar la cabina cada dia, netejar i plegar les manegues tants cops com faci falta, de tant en tant buidar la cisterna del camió perquè en alguna de les basses que hi hem oplert ha entrat una mica de fanc o areneta... revisar les llances perquè alguna sembla embussada, provar el ruixadors,... i alguns direu, i això perquè no es fa cada dia? Doncs si, es fa cada dia, sobretot a l'estiu que és quan és necessari. Però la resta de l'any la cuba, el Punt de Transit, el furgó, el BUL, el BUP, l'Autoescala, l'altra vehicle forestal i tot allò que tenim als parcs grans també es revisa. Però quan arriba l'estiu augmenta la necessitat de posar ordre, de netejar i de tenir-ho tot més a punt en aquells vehicles que ara si surten més.
 
Doncs res, que arriba l'onada de calor entre Sant Joan i Sant Pere, així que aprofitarem per anar de festa en festa i quan estiguem de guàrdia farem el mateix que la resta de dies. Entrarem, ens canviarem, deixarem les coses a punt i a esperar que soni el teléfon (que sonarà com ho està fent ja fa algunes setmanes). I així farem mentre els boscos, els prats i el camp estigui ple de vegetació. Com deia algun geni... els incendis s'acabanan el dia en que s'acabin els boscos. Mentretant el 70% de superfície a Catalunya té bosc. No nem bé.

dilluns, 17 de juny de 2019

Tornar a l'Escola

De nou he passat per l'Escola de Bombers... bé, hi vaig anar el 1995 quan vaig entrar a Bomber professional, uns deu anys després hi vaig tornar per un curs per fer de formador de Teoria del Foc (que no vaig acabar donant mai), però que va ser l'excusa per conèixer alguns companys "locus" pel Risc Químic. I llavors vaig estar un any o dos en que hi havia anat de forma més assídua com a formador de Risc Químic. Després vaig estar alguns anys en que pràcticament no havia donat cap curs, ni tampoc els havia rebut a l'Escola de Bombers. L'any passat, i a consequència de la meva baixa per l'operació de genoll, hi vaig tornar com alumne, al curs d'Accidents de Trànsit. I m'encanta anar  a l'Escola de Bombers. Allí sempre s'hi apren alguna cosa. Potser no exactament el que es pretenia amb el curs, però la gent que t'hi trobes sempre val la pena.
Aquests dies novament hi he tornat. Per rebre evidentment continguts de Risc Químic, biològic i nuclear. Que és una temàtica que m'apassiona. Si, sóc raret. Però és el que hi ha. I sí, en els meus 25 anys de bomber he anat a l'Escola, és perquè hi he estat com a profe i no com alumne (que només ha estat de forma molt puntual.
Com he dit abans, la sensació que tinc a l'Escola és la d'estar acompanyat de gent que sap un grapat de coses. Els últims anys tot ha canviat. Anteriorment els formadors eren generalistes, i això ja no és així. Si, hi havia gent que podia explicar "escalada urbana" sense ser escalador o com m'havia trobat, a posar-se els vestits de nivell II i III sense ells tenir ni idea de com fer-ho i molt menys sobre risc químic o biològic. En aquests moment ser formador de l'escola no és haver presentat un resum extret d'internet (quan no era generalitzat), o saber-te explicar molt bé davant un tribunal (perquè tenies bona làbia), en aquest moment ser formador de l'Escola de Bomber és haver superat uns minims de coneixement sobre el tema. I això n'assegura la qualitat.
Començar un curs a l'Escola a les 8 del matí és una putada. Si, ho és. A mi em representa llevar-me  a les 5 del matí per ser al parc a 3/4 de 6, vestir-me, agafar el vehicle del servei de l'Edifici de Regió (o a on tinguis les claus guardades) i a les 6 partir. A l'Escola s'hi arriba si tot va bé, a les 7:55. Si hi ha trànsit, embús o altres no se sap. Així que si hi has d'anar de formador toca sortir a dos de sis per si de cas.
Aquests dies també hi ha els aspirants de bomber, que fan el curs bàsic. Ells a les 8 són allí, vestits, contents, alegres i ben desperts. Jo faig cara de son. Em fa feliç reconèixer cares conegudes. Gent que ha passat pel parcs de Lleida de forestalillo, fent les pràctiques de Bomber voluntari o perquè d'alguna manera o altra els he conegut fora l'ambient de bombers. I això em fa adonar de la importància del formador. Com he dit abans, un formador ha de conèixer sobre la matèria, però també ha d'ajudar als nous bombers a prendre i alhora no contradir les coses que a ells els exigiran en la seva avaluació. Tu pots exlicar trucs i anècdotes, però això no els afavoreix per passar una prova, els afavorirà un cop siguin al parc. Ara la seva feina és superar l'Escola i per això has de ser bon formador. Els has d'explicar, ensenyar i fer coneixedors de tot allò necessari per poder sortir d'allí amb el "titol" i sobretot la plaça de Bomber que tant anhelen.
Donar classe a l'Escola de bombers és un privilegi i també una responsabilitat. Ni ha de ser fàcil ni és senzill. Has de fer grup amb la resta de formadors, per explicar allò que funciona i allò que no funciona. Allò que els costa i allò que ja porten sabut de la seva preparació prèvia (no els d'has d'explicar algo que ja saben). A l'Escola aprendran a fer de bomber, a conviure amb altres companys i companyes i veuran que hi ha gent que tot i que potser no tornaran a trobar en 20 anys més, els ha ensenyat a moures amb tant material i tantes maniobres, que sense ells no podrien ser els grans bombers en que es convertiran en un futur no gaire llunyà.
Per mi, l'escola és sinònim de Risc Químic (i biològic i nuclear), i també de retrobar-me amb cares conegudes que em segueixen aportant molt. Rodejar-se de gent que en sap, que té inquietud per conèixer i compartir és de les millors coses que un pot aspirar en aquest món bomberil. L'Escola de Bombers (tot i els seus problemes, errors i mancances) em dona tot això. I n'estic molt agraït. Tant de bo, cada 5 anys haguéssim de passar una setmana a l'Escola, i cada any fer guàrdies a altres regions, i cada poc temps moure'ns entre torns i entre parcs. Segur que tots en sortiriem beneficiats.

Vols rebre els articles per correu? apunta't!