dilluns, 11 de novembre de 2019

les coses de la tardor

La tardor no és només de fred i dies més curts. A Bombers canvien més coses. Dinàmiques de guàrdia, tipologies de servei, torna la formació tant a nivell de regió com a la formació que ofereix l'Escola...
Per una banda hi ha l'activitat diària. Fer les revisions a les 8 del matí no són tant agradables com fer-les a l'estiu, i espera't, que quan estiguem a sota-zero fliparem (com sempre). Perquè ningú es pensi que les cotxeres a Can Bombers estan climatitzades. Aquí quan fa fred, en fa a tot arreu. Seguim revisant, amb la candela penjant del nas, els vehicles i maquines per als serveis. Seguim fent la revisió set,anal de les bombes, motors i fent la neteja de la cotxera (que sembla que no però en un parc gran ràpidament s'hi acumula de tot) i quan fa vent les fulles ho envaeixen tot. També tornen les escoles. És el moment en que els nens ens venen a visitar. Venen a veure camions de bombers i descubreixen que tenim una aula!. Aquí els passem un parell de vídeos de prevenció i els fem reflexionar una mica sobre els endolls i les calefaccions. També que han de trucar al 112 i tancar les portes. Uix, això potser ho hauriem d'exportar a les associacions de veïns i altres. Que això de tancar les portes, la gent ho porta força malament.

Fem pràcticament el mateix que la resta de l'any, però ara amb el folre posat i amb la foscor del matí. La pell se'ns torna més tersa 😜. Els divendres, dia de la neteja general, ens fem un fart de treure fulles. I a més o menys tots els parcs hi ha qui acaba podant els arbres. De fet ens agrada enjardinar el lloc on passem un grapat d'hores. Tenim jardins a molts parcs, amb alguns arbres més o menys bonics.
A la tardor les tardes es fan més pesades. A les 6 és fosc, no hi ha els forestals i la temperatura baixa en picat un cop el sol s'amaga. Així que és hora d'anar al gimnàs. La resta de l'any això del gimnàs és relatiu, perquè fàcilment es munten partits de futbol, volei o tennis (segons parc, torn i nombre de personal disponible). Però a la tardor i a l'hivern això es fa gairebé impossible. Toca aixecar ferro, o pujar a la bicicleta estàtica (que personalment trobo encara més avorrida que el gimnàs). Però s'ha de fer.
També hi ha les tasques comunitàries. Les de fer el dinar. I clar, el menú canvia. Passes de menjar paella a menjar paella. No, és broma. Tot i que la paella és el plat estrella a la majoria de parcs de bombers, les amanides de pasta o d'arròs passen a ser llenties i sípia amb patates. Segurament l'hora de dinar passa ser una cosa secundària. a l'estiu menjar abans de 2/4 de 2 és gairebé obligació, perquè fàcilment et quedes sense dinar si et descuides. En canvi a la tardor els serveis canvien de dinàmica i són abans de dinar o a mitja tarda. També hi ha dies en que gairebé no hi ha serveis, però en canvi és època de trencar estadístiques. Els dies de vent o pluja canvien la dinàmica d'una setmana de guàrdies gairebé improductiva a ser dies que, com al futbol, demanes l'hora.

Els serveis de tardor. D'això us n'he parlat altres vegades, però avui us escric en mig d'una tempesta de vent (a mig Catalunya) i de neu a l'Alt Pirineu. Així que és dies de sortides a arbres caiguts (sobretot després de les pluges, que estoven el sòl que els aguanta), i és que els arbres urbans tenen molt poca arrel i és el moment en que cauen al mig dels carrers. També és dia de treure persianes de finestres i balcons que la gent no ha recollit o tenien un suport muntat en precari. O simplement gent que ha deixat la finestra oberta i el vent ha fet obrir o tancar de cop i apa, fot-li, els vidres trencats.
També és època en que els pagesos van cremant marges i restes de poda de gent que neteja el jardí de casa. Llavors tenim l'alertant, que volent fer de bon samarità i creient-se tot el que diuen a la tele, "si veus foc truca al 112", acaba trucant i enviant bombers a incendis que no són incendis. Són cremes controlades. I una crema controlada no és un incendi, perquè està sota control i té definits uns perímetres i objectius de crema. I apa, ja tenim al tècnic de torn que envia un camió (o més) a un possible incendi de vegetació a qualsevol indret remot de les nostres contrades. Aix, que bonic.
 
A més dels boletaires, també hi ha els excursionistes mal previsors, que són sorpresos per les nevades, tempestes i la caiguda de la nit abans d'hora. Sovint, van mal tapats, o queden arrecerats a algun refugi de muntanya. Això dels polsadors i les emissores instal·lats en aquests llocs ha salvat a més d'un d'alguna que altra bronca amb la família.
I així estem. Esperant que la propera guàrdia sigui més tranquil·la que l'anterior (la del vent o la de les pluges) o que sigui una mica més moguda, que no va tenir res d'especial. Doncs això, que la tardor ja és aquí per a quedar-se fins a mitjans de desembre. La boira ja vindrà amb el fred i l'anticicló de l'hivern.

dilluns, 4 de novembre de 2019

bombers 20 30 40

Somiar és gratis, que diuen. Avui faré de futurista, i encara que falti molt per escriure la carta als reis d'orient, intentaré posar algunes bases de com hauria d'estar el Cos de Bombers del futur.

Evidentment, primer cal acabar allò que s'ha començat l'últim any. L'estat al 2020 serà encara el d'un Cos de Bombers mediocre, en reconstrucció i sobretot obert a tot d'oportunitats que ens brinda aquest moment dolç que, aparentment ens mostra la nova direcció de l'organització.

De moment el que no podem perdre de vista, ni obviar, és la il·lusió i esforç (sempre entre cometes) que des de dalt s'està afrontant aquest moment delicat. De fet, era deixar morir el Cos o revifar-lo. El 2020 veurem l'entrada dels 125 bombers que en aquest moment estan acabant l'escola, veurem l'entrada a pràctiques de la següent tongada de 250 bombers (ara en plena opo), veurem també cursos de Caporal, Sergent i Oficial, que possiblement després de l'estiu ja estiguin treballant a parc amb les seves noves funcions. També haurem de veure alguns pocs tècnics més. I amb això començaríem a respirar als parcs.
A nivell de parcs, haurien d'estar acabades obres de parcs com Girona, Moià i Granollers. Però les obres les carrega el diable. Mai se sap què pots trobar sota un edifici mal construït de 25-30 anys. Durant l'any vinent també començarem a veure alguns camions BRPs nous, i també vehicles lleugers. Sembla com si l'any que ve entre bombers i camions poguéssim obrir una vintena de parcs nous, però la realitat és que amb això només fem que tapar forats i en prou feines tornar al punt de partida.
I pel 2030 què? Doncs no s'ha de seguir tapant forats. Cal renovar-se, cal reinventar-se, cal adaptar tot allò obsolet a les normatives (antigues i noves), cal adoptar definitivament els mecanismes d'organització del control i prevenció de la salut laboral als parcs de bombers, als camions i també al material tant en roba com equips tècnics i mecànics. És hora de conèixer quina és la mesura mínima de les portes de les cotxeres. Quina és la instal·lació d'extracció de fums que cal posar als parcs i cotxeres. Cal establir totes les revisions tècniques i reglamentàries que s'han de realitzar a tots els equips tècnics que utilitzem. Des dels compressors, passant per les ampolles d'aire, les ampolles i equips d'acetilè, les instal·lacions elèctriques dels parcs i edificis de la DG. Dubto que complim el 100% dels requeriments en quant a llicències, permisos i controls en  les instal·lacions fixes i mòbils, tant en industrial com en constructiu.
Això s'hauria d'aconseguir pel 2020, però amb l'alt volum de problemes estructurals del Cos, és impossible tenir suficients recursos per a realitzar aquesta tasca que no només és feixuga, sinó que des de més amunt de l'actual direcció hi han d'apostar. No pot ser que tinguem edificis i naus que si fossin privats no obtindrien llicència d'activitats per múltiples mancances, i que aquí permetem per ser nosaltres mateixos els qui regulem i inspeccionem. El mateix passa amb la llei de Riscos Laborals. La mateixa Generalitat és la que ha permès i ha promogut que no s'apliqués en l'àmbit operatiu, quant la majoria d'actuacions tipus les tenim sobre paper. Protocols d'actuació, protocols d'activació, protocols de comandament i un llarg etc de presa de decisions i controls de seguretat dels serveis que fins ara només ens han servit per salvar culs als tribunals, però no per dirimir responsabilitats ni millorar la salut de tots els que treballem en aquesta casa.
I tot això perquè? Senzill. Per tenir tots els parcs renovats en les millors condicions d'habitabilitat i seguretat possibles. Parcs amb espai als vestidors, amb zones ben definides (i operatives, no sobre paper) d'entrada i sortida a parc (zones netes i brutes) i si cal de colors diferents. Definir la mida de cada espai (menjadors, cotxeres, dormitoris, sala de comunicacions, gimnàs, etc) en funció de com ha de ser aquest parc. Evidentment hem de definir l'estratègia de desplegament al territori. I per tant obrit i tancar parcs allí on sigui necessari. No podem tenir parcs a menys de 15 km de distància entre ells quan hi ha llocs on n'hi ha més de 80. Potser operativament hi han de ser (Tarragona, Reus i Cambrils són un exemple de tres parcs que han de ser-hi), els habitants i la indústria ho avalen perfectament. Però tots coneixem altres casos on això no és justificable. En canvi trobem zones amb volums de trànsit de mercaderies i de persones de caire estacional que amb prou feines tenen parcs de bombers voluntaris. I ja no parlo de si son operatius o no.
I clar, després de tenir-ho tot en ordre al 2030, cal arribar al 2040. Malament aniríem si al 2030 no haguéssim començat a establir les bases pel què ha de ser un Cos de Bombers modern. Un cos de bombers en que no l'afectessin els talls de llum, les tempestes, els talls de transit, les caigudes d'internet, les mancances en el subministrament de materials i renovació d'equips. Això caldria tenir-ho per 2030, però hi ha tantes coses a fer fins llavors, que no sé si s'hi arribarà.
Al 2040 el GROS ja serà una anècdota. Tindrem drons, càmeres als cascs que enviaran les imatges per wifi o Bluetooth als camions que reenviaran als servidors de les Sales de control i del centre operatiu desplaçat (el GROS del futur). Estarem totalment monitoritzats amb captadors de temperatura externa, condicions corporals (pressió, gasos i ritme cardíac), els camions incorporaran la càrrega hidràulica de la majoria d'equips als armaris. La organització de les diferents especialitats ja tindran un bon grau d'experiència i potser serem referents mundials en més coses que els incendis forestals. Potser serem bombers del Clima. Perquè el canvi climàtic ens ve a sobre a mig termini.  per això caldrà tenir (pel 2030) totes les estructures bàsiques de Bombers adaptades (o en camí) als nous canvis i condicions climàtiques que ens esperen.
Segurament els camions, furgons i altres ja incorporaran sistemes que permetin la conducció i control dels vehicles en condicions gairebé de ceguesa total. Una gran tempesta o una gran nevada no haurien de ser un impediment per a que un camió de bombers arribés al seu destí.
En 20 anys poden canviar moltes coses, però ni al 2000 els cotxes volaven (com es somiava) ni tampoc portem vestits brillants. El 2040 tampoc canviarà tot tant. El futur està lligat a les comunicacions, la monitorització i evidentment en tenir la infraestructura suficientment ben dissenyada per a evitar els errors del passat. Hem de tenir una organització capaç de renovar-se i d'incorporar tot allò nou que ens permeti millorar. Tenir el control i el domini de les diferents àrees de coneixement. No és normal que siguem uns novells en recerca de persones, uns novells en actuacions tecnològiques, uns novells en vehicles híbrids, uns novells en el maneig d'animals (cavalls, vaques i altres animals que estan lliures a via pública).
Quan el temps s'atura...
Tenim un futur que ens espera. Avui, 2020, tenim el repte de ressuscitar, el 2030 ja ens hem de funcionar segons les bases de l'eficiència i el 2040 hem d'estar al top, hem de ser com qualsevol altra gran organització que domina el seu entorn. Els bombers hem de ser referents per a la gent. Quan algú vegi un bomber ha se saber (i ha de ser realitat) que és algú que domina, que domina molt i que darrera seu hi ha tota una estructura que li dona suport.

dilluns, 28 d’octubre de 2019

Després de les riuades

Feia setmanes que volia escriure sobre les lleres dels rius, els talussos naturals i les canalitzacions que els humans hem anat afegint als rius per tal d'adaptar la natura a la nostra conveniència. Però és evident, un cop més, que primer és la natura, i nosaltres per molt que ens hi encaparrem no hi tenim res a fer.

Hi ha un bon nombre de vídeos que ens "ensenyen" com haurien de ser les vores dels rius. Si, plens d'arbres autòctons, que tenen una funció de frenar la velocitat de l'aigua en cas de crescuda del riu. Hi ha lleis i normes que ho regulen, també prohibicions de neteja de zones concretes, amb el pretext que primer és la seguretat del riu, i que la resta son capricis de les persones, com si el que es demanés fos que les lleres dels rius semblessin platges o jardins per a passar les tardes d'estiu. Tot i això, la teoria no acaba d'ajustar-se a la realitat i cada cert temps les pluges cauen de cop i els rius creixen.
Aquests dies hem pogut llegir entesos i ens diuen coses com aquesta: "El tema dels arbres de ribera i dels arbres de riu és complex perquè en situacions de riuades ordinàries i extraordinàries ajuden a frenar l'energia de la riuada. En casos de riuades extremes, com aquesta, no hi ha arbre que aguanti"


La doctora que surt al minut 1'50" ho deixa clar. El fenòmen va a més.

És hora d'obrir els ulls. A l'aigua no hi ha qui l'aturi. Només 1m3 pesa 1.000kg!, com voleu aturar la força de 1.200m3 que portava el riu Francolí fa uns dies? Normal que s'endugués tot el que hi havia! Arbres, cases i persones.

Aquest document és força interessant: ➡️➡️➡️ Gestió Risc Inundacions ⬅️⬅️⬅️
i us dono el detall de dues il·lustracions que hi apareixen:

En aquesta primera podem veure perfectament com la zona de Montblanc, Vilaverd i La Riba son de Risc molt alt. També veiem que ho és el terme municipal de Lleida (no la ciutat, sinó tota la part del riu que transcorre per una zona totalment plana).
I aquí la teoria mal aplicada.

Tots sabem que les lleres dels rius són plenes de canyes i herbassars, però també d'arbres a tocar de riu. A l'esquema anterior podem veure perfectament que els arbres a la zona més propera del riu son un mínim molt mínim. Seguit d'una àrea de baixa densitat arbòria (Q100 a Q500), fins a arribar a la zona ja externa (Q500) on ja hi ha els arbres normals. Doncs això, per molt que ens ho vulguin vendre, no es compleix.

Ho he posat en alguna altra ocasió, els marges dels rius són plens d'arbres i cada cop n'hi ha més. I aquests son els marges que hi havia a Vilaverd, segons ens mostra foto del Google Maps:
Aquesta zona de riu on la carretera el creua, plena d'arbres, va quedar així: (el video és meu):

Doncs ara imagineu què passaria si en zones més properes a poblacions grans hi hagués alguna cosa semblant, us ensenyo com està l'arribada de Lleida, zona inundable i que segons l'esquema anterior hauria de tenir una zona sense arbrat (entre el nivell d'aigua i Q100) i una de baixa densitat arbòria (Q100-Q500). No és una excepció, només cal seguir el riu amunt i el riu avall.

I sabeu una cosa? Que a Can bombers tenim dos problemes. Un que ens fem un fart d'apagar incendis de BOSCOS DE RIBERA (que no havíem dit que hi havia zona de baixa densitat?, llavors perquè hi tenim boscos?, i l'altra, que en cas de riuades, que podem fer? Com hem de circular per llocs plens d'aigua, camins enfangats, carreteres en que no es veuen les línies del terra?
Camí impracticable, el camió va caure pel seu pes
Tenim greus problemes estructurals, i també tenim greus mancances en protocols de seguretat i operatius, ja que el nostre deure és arribar als serveis, i sovint ens hem de posar en perill a nosaltres mateixos per arribar allí on els "jefes, els responsables de la guàrdia i els coordinadors territorials ens fan anar, perquè hi ha una avís del 112. Sovint no hi podem arribar, i sembla com que siguem nosaltres els qui no ho volguéssim fer, així que hem de fer mans i mànigues per arribar a llocs impossibles. (També comptaria anar a apagar contenidors en mig d'una batalla campal).
La pluja impedia veure els límits de la carretera

dilluns, 21 d’octubre de 2019

Policia contra bombers

Mai hauria pensat que acabaria escrivint això, però aquesta setmana que just ha acabat, he viscut coses increïbles i que no s'haurien de permetre.

Una d'aquestes nits revolucionàries a la ciutat de Lleida (només em va tocar estar un vespre apagant contenidors) vaig haver de "no apagar" incendis per tal de mantenir la meva integritat i no posar-me en mig de cap guerra. Ens varem mantenir a un costat, esperant que marxés la gent, que passés la policia tirant salves i projectils de foam pels carrers. Quan ja havia marxat la gent, ens varen demanar anar a un altre lloc.

Els telèfons d'emergències devien bullir, ja que tot eren avisos de contenidors cremant arreu de la ciutat. Però des d'on érem nosaltres els contenidors cremaven, però ni es cremaven vehicles, ni façanes, ni cap altra perill. Els contenidors eren enmig del carrer i feien nosa, però no eren cap perill.

Finalment, arribats a un carrer principal, sense gent, ni vehicles, varem començar a apagar un contenidor, allí sol. enmig de la via. I mentre fèiem la nostra feina, de forma segura, coherent i sense cap altra incident a la zona, varen passar els furgons policials, molt ràpid, a pocs metres de nosaltres. Ni una sirena, ni un clàxon d'avís, ni res. La sensació era d'haver estat a punt de ser atropellats pels qui en teoria ens han de protegir.

A Lleida ciutat, aquella nit, només ens protegia la Guàrdia Urbana, que era prop nostre, vigilant que no vingués ningú ni s'apropés gent aliena al nostre treball. Les persones del carrer s'hi acostaven i els preguntaven per on tornar a casa i els aconsellaven buscant carrers més allunyats d'aquella zona. Però tot i això per dues vegades vàrem ser a punt de ser envestits per furgons policials.

El segon cop ja no érem nosaltres sols, se'ns estava acostant una ambulància, que volia tornar a la seva base tot buscant una ruta segura i tranquil·la, quan un altra furgó de blau fosc els va arraconar i els van sobrepassar de mala manera. El carrer seguia buit, sense gent, així que només calia una mica de sirenes o el clàxon per fer-se notar, però no. Ells venien per darrera i tu, ja t'apartaràs. Marcaven el territori. Però nosaltres fèiem la nostra feina. Després, un cop vam acabar, i de tornada al parc, en travessar les línies policials, algunes mirades envers nosaltres feien por. Sort que no anàvem a peu!!!

Avui no hi ha més post. Em planto per uns dies.

dilluns, 14 d’octubre de 2019

l'evolució del món dels bombers

El món evoluciona i nosaltres hem d'evolucionar amb ell. Molts de nosaltres ens hem trobat al llarg de la nostra vida laboral que hi ha companys que per caràcter, inutilitat o simplement per no exposar les seves debilitats intenten convèncer a la resta que aquell canvi no és bo i que allò que ells sempre han fet és el millor, perquè ells en saben més.
Qui més qui menys té una anècdota per explicar, com aquella de no fer servir el collaret a un ferit perquè es perdrà i millor utilitzar el tou que portava l'antiga CreuRoja (quan feia el servei d'emergències). El pitjor del cas és que molts d'aquests havien començat a CreuRoja o hi havien fet la mili.

També és de manual que alguns veterans no utilitzessin els equips d'aire per protegir-se del fum dels incendis perquè ells eren molt "machotes" i amb un mocador mullat ja en tenien prou. Després sortien tossint i vomitant sucs negres, però això no era dolent, devia ser de fumar. Per cert, aquest cap de setmana alguns companys han guanyat un importantíssim premi per la investigació i millora dels ambients de fum en incendis forestals (impensable només fa 10 anys). Aquí teniu més informació: https://developer.ibm.com/callforcode/blogs/call-for-code-2019-finalist-prometeo/
Ara però poc a poc anem agafant consciència i aprenem, també perquè les noves generacions ens empenyen, i també perquè molts bombers fan de formadors. Això ens dona un plus de coneixement i ha fet que en les disciplines forestal, rescats en accidents de transit o d'instal·lacions de gas i electricitat (i també alguns sustos) haguem millorat considerablement els nostres coneixements.

Ara tenim nous reptes. L'escalada urbana és una assignatura pendent pels qui ja no som escaladors (fa 25 anys que no em poso en una paret) o la necessitat de renovar coneixements en primers auxilis. Aquesta setmana he vist un vídeo que m'ho ha recordat. El SEM ens ensenya a fer la RCP i a trucar al 112.
Tot i això ens fa falta ser conscients que a més de bombers en dies com el de la sentència, el de la votació del 1Oct o altres, necessitem ser líders també en la utilització dels diferents DEA que hi ha escampats arreu. Quan fa 20 anys vàrem fer la formació sanitària, aquesta, ens equiparava al personal de les ambulàncies, avui però no tenim accés al mòdul oficial de tècnic sanitari, que ells si tenen i han de tenir per exercir per treballar a les ambulàncies. Segurament no ens cal una formació tant estricte, però si una renovació de tot aquest mòdul, per a fer-nos més útils davant la societat.
Els bombers a més d'apagar incendis saber tallar arbres, obrir portes, fer rescats en canals, tenir nocions de mecànica i d'electricitat, també sabem de primers auxilis però sembla que això ningú més ho sap. I també sabem trencar cotxes, però del que més en sabem, és de salvar persones i tractar-les amb molt carinyo. I qui ens ha necessitat, bé que ho sap.
Un altra problema és que quan peti una central nuclear de qui se'n recordaran és dels bombers, com a Chernobyl. El pitjor és que aquí anem peixos, molt peixos. De la mateixa manera que no cal saber de química per entendre una instal·lació química tampoc cal saber física nuclear per saber com funciona una central. Però per desgràcia de tots, mai ningú ens ha ensenyat el protocol a seguir. Com a Chernobyl.

dilluns, 7 d’octubre de 2019

coses de bombers

Hi ha setmanes en que escric sobre coses que m'han semblat interessants o que tindríem més o menys expectació, altres dies escric sobre coses que m'interessen a mi (perquè potser sóc una mica friki) a veure si em llegeix algú i curiosament més sovint del que em penso els posts que millor funcionen són els que aparentment no son tant elaborats, simplement expliquen coses quotidianes de can bombers: de tota manera, si que us he de reconèixer que 9 anys després encara em sorprèn quan coses que per mi son "normals" d'explicar sorprenen o posen a la llum temes, detalls o circumstàncies que son atípiques i que nosaltres "els pobrebombers" ja hem assumit com relativament normals.

És per això que l'anterior post, sense ser res de l'altra món, si que posava sobre la taula alguns detalls que des de fora semblaven poc interessants i que dins el col·lectiu ha tingut la seva acollida i acceptació. Entenc que és senyal que a tots en agrada que ens netegin els ulls i/o ens treguin la vena i recapacitar per a poder continuar veient-hi clar.
Ja estem a l'últim trimestre de l'any, en quatre dies haurem de canviar l'hora al rellotge (que no al mòbil, que ho fa sol) i com tot, poc a poc ens anirem acostumant a la frescor de les nits i els matins, la foscor a mitja tarda i poc a poc anirem traient els jerseis i els abrics dels armaris. I clar, a bombers això vol dir començar a tenir fred a les cotxeres, gent amb els equips bruts als passadissos dels parcs, jaquetes forestals (brutes i netes) que s'utilitzen com a jaqueta de vestir al parc... calefaccions que s'engeguen quan ja fa una setmana que fa fred i tots els torns s'han queixat, fer les revisions a primera hora del matí amb la cotxera ben freda i les portes obertes per a escampar els primers fums dels motors dels camions... I tot i això seguim sobrevivint.
I també sobrevivim als NO AVISOS als boletaires que comencen a sortir  i que aviat es començaran a perdre (però encara no hi ha bolets). Així que un cop comenci a ploure una mica per la muntanya iniciarem la nostra particular campanya de recerques de boletaires. I evidentment ni haurem repassat com fer les recerques, ni els comandaments hauran practicat l'anàlisi de totes les informacions que arriben ni coneixerem totes les possibilitats tècniques (perquè entre tots ja tenim prou feina) que els mòbils, mapes, documents i programaris ens ofereixen.
I el cicle es repeteix. Us he dit boletaires, però també engegarem les calefaccions. I un cop vingui el primer fred fort les calefaccions passaran d'anar al mínim a cremar combustible a tope. Llavors és quan descobrim que aquella revisió que fem a casa anualment, feia quatre o cinc que no l'havíem fet, que els cremadors no estaven ajustats, que el fum és molt fosc, que el fum de les xemeneies de pélets, llenya o pinyola poden fer guspires (a més d'un fum i olors característics i que cada cop és més comú olorar-lo), que algunes llars de foc s'embussen, altres tenen massa crosta i finalment s'encenen. També és moment de descobrir que el constructor havia estat massa agosarat al posar una jàssena tant propera a la xemeneia o que l'aïllant a base de temperatura també es deteriora i acaba cremant... i finalment tenim l'incendi de xemeneia, l'incendi de llosat (de sostre) o una trista mala combustió i intoxicació per monòxid de carboni.

Jo voldria llegir i veure aquests dies per les teles, radios i diaris que cal revisar les calefaccions, netejar les xemeneies, anar al bosc amb el mòbil amb bateria, el GPS activat i saber enviar la posició als familiars. Avui per Instagram i Facebook sabem que el nostre "amic" ha estat a la muntanya, ens ensenya el cistell de bolets i ens fa dentetes amb el remenat de bolets. Però massa sovint algun d'ells es perd i per desgràcia de tant en tant n'hi ha que no tornen.
Jo voldria que féssim campanyes (Bombers, Protecció Civil, els ajuntaments, els ADF o qui sigui) per tal d'advertir dels perills de la tardor. Les calefaccions, les llars de foc, les instal·lacions elèctriques manipulades, i també els perills de voltar per la muntanya. Tots tenim dret a una calefacció, a no patir fred, a passejar pel camp, però tenim el DEURE de saber el que fem. Fa uns dies us confessava que no sempre faig cas als avisos de neu, però perquè vaig a esquiar i porto equipament. Avui us parlo que quan l'equipament no el portem, no el sabem fer anar o simplement el tenim malament. Repeteixo: Calefaccions, xemeneies, instal·lacions en general i també els boletaires. Bona tardor, i us vull a tots sencers quan comenci l'hivern.

dilluns, 30 de setembre de 2019

Bombers sense bombers

Fa un any aproximadament a Bombers es posava la cosa calenta. Poc a poc les queixes sobre la manca de personal, de vehicles i l'estat de molts parcs anava influint negativament cada dia més en l'estat d'ànim del personal. Això va provocar que en en poc temps es decidís dir prou i no realitzar més hores extraordinàries als parcs de bombers.

Aquella mesura va destapar les mancances reals del nombre de bombers que estem als parcs fent guàrdies. També ho podem fer tenint en compte les posicions de comandament  Eco i Delta, que sovint també havien de ser cobertes de forma "especial" ja que tampoc hi havia gent suficient i es dissimulava les hores extra en hores de guàrdia avançades implicant la realització de les hores extra en un altra període de l'any (posterior al de les movilitzacions).
I això va permetre obrir els ulls a molta gent en quant a que no hi ha bombers. El nombre de bombers és insuficient per tal de cobrir totes les posicions de guàrdia d'un dia normal. El problema és que per nosaltres un dia normal ho són tots els de l'any. Així que 365 dies a l'any manquen bombers. En un dia qualsevol hi ha gairebé un 20% dels bombers que han de realitzar hores extraordinàries.

El pitjor del cas, és que tots ens posàvem les mans al cap, que no podia ser que visquéssim de fer hores extra, que no podia ser que un servei essencial com Bombers, depengués que el seu personal anés al parc amb un afegit d'hores, pagades evidentment, però que no deixen de ser un "extra" a la vida personal de cadascú. Uns mesos després, tot es va esfumar, signant un acord a corre-cuita. Aquest corre-corre venia per diferents fronts.

Un era el del bombers que per motius diversos necessitaven els diners de les hores extraordinàries per pagar hipoteques, escoles, material esportiu, o altres despeses familiars que tots teniem ja compromeses i que sense aquest suplement feia difícil arribar a final de mes (molts d'aquests venien perquè es compta amb la previsió d'hores a l'hora d'entrampar-se quan vol comprar un cotxe millor o una casa més grana . Per altra hi ha els que deien que la situació política aconsellava anar ràpid a lligar un acord abans que es desfés l'actual govern, o s'apliqués un nou 155. Però en aquest joc de la por penso que hi van jugar els de la Direcció General i també algun sindicat amb interessos particulars.
No cal oblidar que al març d'aquest any hi va haver eleccions sindicals. Aquí hi valia tot. Fins i tot provocar una situació de malestar amb el personal (per això es va fer la vaga, opinió personal meva) i un cop votat i decidits els delegats només calia tornar a la normalitat. I per això la necessitat de córrer a signar uns acords, bons-dolents-pitjors, que ja no eren justificables doncs ningú en podia treure rèdit sindico-electoral.
Avui ens trobem en que seguim sense bombers, sense caporal, sense sergents i també amb un nombre insuficient de sots-inspectors i inspectors que han d'entrar de guàrdia. Evidentment s'han publicat les oposicions a bomber (alguns ja acabant l'escola, altres just començant, les primeres proves de caporal i sergent.... però seguim amb torns sota mínims. Els parcs mantenen un parc de vehicles llastimós, només cal anar a un altra parc per veure que si tu estan malament, ells estan pitjor que tu. I no et dic res si visites una altra regió.
Tot i això les licitacions de nous vehicles poc a poc van tirant endavant, la compra i renovació de materials i equips van arribant, en comptagotes, però arriben. Es reparen alguns elements com portes de cotxera, llums i bombetes de parc, etc. I també sembla que de tant en tant es fa compra de pantalons, botes, samarretes per la vestimenta dels bombers.

De tota manera hem d'arribar a final d'any. Tot just acabant el tercer trimestre, ens en queda un de sencer per davant, hem d'afrontar les guàrdies sense personal, amb companys que ja porten les 350 hores extraordinàries (que la llei et permet) i sense la renovació de vehicles. El dia a dia però ens porta a estar pitjor que el dia anterior. Alguns vehicles s'espatllen, altres es donen de baixa definitivament per avaria greu, alguns companys es jubilen i altres passen a segona activitat (per carències físiques de salut).
I així estem. Cada dia som menys, estem més hores al parc (quan amb l'acord hauriem de fer menys guàrdies), hi ha menys vehicles, son més vells i estan més apurats. El servei està a punt d'un col·lapse real. El dia que s'espatlli mitja dotzena de vehicles o que amb una passa de grip no entrin una desena més de bombers als parcs, haurem de tancar alguna instal·lació. I aquest cop no serà perquè la gent no faci hores. Hores en fem. Tenim un pacient molt malalt i està a punt de caure rendit, per sort ja tenim els medicaments encomanats a les farmàcies, però encara no han arribat.  Estarem a temps?
Però la perversió no està aquí, no ho és passar-se de 350h, no tenir comandament als serveis (que ja és gairebé diària), tenir vehicles roda parcs, i no tenir vehicles lleugers per la gestió de parcs/regió/escola/prevenció... La perversió està en que aquests acords no et permeten estar malalt, tenir un mal de queixal o una grip, perquè passi el que et passi, si no és un accident laboral, et descompten 110€ de la nòmina, perquè no has estat bo. Ser bo no és fer l'esforç que fem tots cada guàrdia, l'esforç és venir malalt al parc, posant en risc la resta de companys i el propi servei. Imagineu fer un ràpel depenent d'algú que va amb anti-inflamatoris per un queixal? Un disbarat. Però el problema sempre és del mateix, si el bomber es posa malalt l'hem de penalitzar. Inhumà.

dilluns, 23 de setembre de 2019

PERILL: Ens hem tornat bojos?

És curiós el que de vegades pots arribar a veure en els polítics i en la gent del carrer quan des de l'administració o els cossos de seguretat els avises d'un perill o d'un perill que ha de venir. No cal anar gaire lluny ni buscar en grans serveis per a adonar-nos que massa sovint hi ha gent que no té en compte els avisos i fa la seva com si allò no anés amb ells.

La vida real n'és plena d'exemples. D'aquell amic, company de feina, o també familiar en que li dius que no faci alguna cosa, perquè li sortirà malament, perquè ho has fet abans i saps que no funciona o simplement perquè la possibilitat de fer-se mal és gran... però com que no ho veu, no t'escolta, o simplement no vol creure't i "sap" que ell és més bo que tu, doncs apa, quan t'has donat la volta ell la fa. I efectivament, es fot de lloros. Doncs això és el que li passa també a la gent del carrer quan davant un servei, ells si o si volen passar, encara que hi hagi una tanca, una cinta o fins i tot un "senyor urbano" que li diu que no passi.
I quants cops hem trobat a gent "normal" (perquè no son normals) que han apartat la cinta que talla un carrer, un conductor que ha apartat els cons que tallaven el carrer o fins i tot volen passar per sota l'escala quan estàs traient arrebossat de la façana (que fa estona que en cauen trossos). Doncs apa, ens toca fer de dolents (que som bons, perquè els evitem que els caigui algo al cap) tot i que potser algun dia hauriem de deixar que a algú li caigués... 

Però tot i aquest inici més o menys anecdòtic d'avui la veritat és que el post és molt serio. Com diria aquell: "HO HAVEU VIST?":
I encara hi ha gent que ho dona per bo i ho escampa 😱
Portem una setmana escoltant i parlant que plourà, hem vist les imatges del veïns valencians i murcians on bombers i altres forces de seguretat rescataven gent amb barca, camió i helicòpter, diverses persones han mort per les riuades i inundacions.... i aquí els nostre servei de prevenció meteorològica ens ha avisat que durant el cap de setmana el risc de pluja seria important amb quantitats considerables d'aigua.
Sovint sóc el primer a que davant alguns avisos me'ls agafo amb "precaució", precaució davant un possible excés d'alerta. Fa un grapat d'anys que estic a bombers i segueixo els avisos de risc d'incendi forestal. El risc hi és, però això no vol dir que acabi cremant. En tot cas ens avisa de les zones on és provable que hi pugui haver incendi i que aquest es desenvoluparà de manera més o menys virulenta (llenguatge gens tècnic) en funció dels colors i altres dades concretes que ens donen els observatoris a temps real. També hi ha els avisos de nevada... que sovint adverteixen de "quedar-nos" a casa o que no fem desplaçaments innecessaris... i jo com a esquiador que sóc (una mica més antic que de bomber) doncs si he d'anar a esquiar (a pista) ho faig. I he esquiat molts cops amb nevada i només un parell de cops m'he trobat amb que tanquen pistes o que la visibilitat per la tempesta és tan reduida que ha estat millor parar o fer baixades per sectors més senzills. Tot i això també us he de dir que als Alps he pogut sortir en plena nevada i també després de desenterrar el cotxe que estava totalment enterrat i no es distingia un vehicle d'un altra... havia caigut gairebé metre i mig. Però una cosa tinc clara, els avisos de vent a l'hivern sovint em deixen a casa. I els de la resta de l'any també es compleixen. El que passa, i com diem a Reus, quan fa vent a Barcelona, els de Reus i costa Daurada diem que allò només és una lleugera brisa. Doncs imagina què en pensen els de l'Empordà del vent que pot fer a Barcelona...

L'aigua inundant un carrer
Però no, aquest cop algú l'ha liada grossa. Com pot ser que davant un avís de pluja forta, i les imatges que tenim de poblacions de les poblacions gironines ens ho confirmen, algú des d'un Ajuntament s'atreveixi a dir que encara que plogui no deixin d'anar a un determinat esdeveniment del poble? Que estem bojos?
El "típic" conductor que "sap" que no trobarà una claveguera oberta o que l'aigua no l'arrossegarà 👽
Mireu, com he dit abans, sóc esquiador i he conduit molts cops amb cadenes i lones per la neu. Sé quan no he de circular sense, i m'empipa haver de parar al mig d'una petita costa perquè el de davant no ha fet els deures. I jo que vaig bé acabo encastat al seu darrera perquè ell se l'ha fotut per no portar el material que toca. Hem vist algunes basses a l'estiu que els ajuntament encara no havien omplert ja començat el juliol, hem vist obres a les carreteres mal senyalitzades i operaris protegits per només uns cons i camions passant molt propers d'ells... Però MAI hagués pogut imaginar a un ajuntament esperonant als seus veïns a no fer cas d'un avís de pluja important. I que evidentment la previsió s'ha complert.
Avui he de posar un semàfor vermell a tots aquells que es creuen amb més raó que la gent que hi entén, que es dedica a una professió o que per la seva experiència té un ampli coneixement i per tant son els experts i que ens avisen d'un perill o una prohibició. Va, i per a que ningú s'enfadi, jo sóc el primer en posar-me el semàfor vermell. Massa sovint ens venç la supèrbia i no escoltem a qui ens envolta amb l'excusa de "i tu que has de saber".

Vols rebre els articles per correu? apunta't!