dilluns, 30 de desembre de 2019

El Cap d'Any de l'esperança

Sembla que arribem a la fi del dia de la Marmota
Sabeu què és el més fotut d'escriure sobre Bombers cada setmana i al llarg de 9 anys de forma ininterrompuda? Que veus que la gran majoria de coses que he escrit i predit s'han complert. Tant de bo m'hagués equivocat. Realment hem estat i encara estem MOLT malament. I llegint l'històric de posts te n'adones.

Us escrivia ara fa 9 anys... 
30/12/2010:
-La gran herència convergent a Bombers foren els parcs que la majoria queien a trossos i semblaven cases de la por i una flota de camions de més de 16 anys ! (parlava dels Comets i Egipcis).
-Amb lo complicada que pot ser la nostra feina i hem de venir constipats, mig coixos o amb algun que altre cop (fet al servei o no), perquè amb dos dies de baixa et deixen sense el complement de tot l'any, quan nosaltres ja hem perdut tot un matí amb la revisió mèdica, un altre amb la cursa dels collons i dos matins més amb la formació de les INTs.
-Rentings que s'han allargat, cascs que ja tenen els seus dies, més de 10 anys (això i el nou vestit d'intervenció ho van fer be els convergents)...

En la següent predicció em vaig equivocar, i de molt!
1/1/2013: Després dels dos últims consellers (Puig i Saura) que realment han aportat poc en la millora del Cos, crec sincerament que tot i la crisi econòmica hi haurà un canvi de rumb en la nostra conselleria.

Aquí es va complir la segona predicció, igual de dolenta que la primera, de fet, encara ens l'estem traient de sobre...
1/1/2014: Espero que els negociadors del sindicat no caiguin a la trampa d'haver de triar entre una opció (interins) o l'altra (160h per tots), perquè caurien de quatre grapes a la trampa. Ni una ni l'altra són bones.

6/1/2014: Actualment el Cos de Bombers necessita ordre i necessita seny. I tal com estan les coses durant el 2014 no serà possible. Les relacions entre les comandaments de més alta graduació, que son els 4 o 5 de dalt de tot, junt amb els dirigents polítics de la nostra Direcció General, estan tancats en una croada de fer-nos claudicar en les seves obstinacions, i això a més de ser un gran error farà que cada cop hi hagi més mala maror.
29/12/2014: Ara, què ens espera? De moment durant el 2015 ens espera navegar sense rumb, patint les tempestes de les planificacions horàries, vehicles amb manteniments més que justets, material cada cop amb menys possibilitats de ser renovat... Fa un any ja parlava del "nou" vestit de bombers. Aviat ja serà vell. Em sembla que durant el 2015 tampoc el veurem. Potser si que arribarà la jaqueta forestal... 6 anys després d'Horta, quins collons.

4/1/2016: Així que si hi ha torns coixos pot ser per dues raons. Perquè la casa no ha posat els efectius humans necessaris o perquè el sistema de planificació no funciona (més si es fa a base de treure festes al personal).

26/12/2016: Tenim pendent l'oposició a caporal i sergent i la de tècnics... Però em sembla que tal i com està tot el que cal omplir primer és el parcs de gent, no sigui que aviat no quedi cap casc groc i tothom vulgui manar. Així que sóc del parer de dedicar tots els recursos possibles a convocar un parell d'opos per al 2017 i que entrin de cop 300 bombers (ja al 2018) que bona falta ens fa a tots plegats.

2/1/2017: -Respecte la "nova" promoció de 2017: I s'incorporaran, a la tardor? Però 125 bombers per 70 parcs sembla una broma. Amb la majoria de parcs que ens manca de un o dos per torn i la provisió a dos anys de jubilacions, el panorama que tenim per davant aquest 2017 és molt decebedor.
2/1/2018: 
-Actualment els aproximadament 150 bombers nous estan tapant forats! No han ocupat places noves, només intenten minimitzar la catàstrofe d'un servei de bombers que no té prou bombers, ni de professionals ni de voluntaris.
-També serà l'any d'un nou sots-director general operatiu, l'actual se'ns jubila. Segurament ha estat més llest que l'anterior, a mi al menys em deixa sensació d'haver fet alguna cosa positiva, però la imposició i la manca o poca capacitat de diàleg també ens queda als que estem als parcs, a les reunions i que ens preocupa la millora tant del col·lectiu com del propi servei.
31/12/2018:
-Arribem a l'últim dia de 2018, i toca fer resum de l'any. Només té un qualificatiu: ANNUS HORRIBILIS.
-És l'any en que finalment hem pogut saber (en realitat confirmar) que no només ens manca personal, vehicles, renovar parcs, comprar nou vestuari (per renovació i per millora de la roba actual), sinó que a més hem sabut que no s'havia fet per manca de recursos i segurament per mala gestió. Ja que si has de fer tot això has de dedicar alguna partida pressupostària a fer-ho, però és que no n'hi havia cap!
-La nova direcció s'ha trobat en que ni hi ha ni pot haver-n'hi. No s'han invertit els més de 200 milions d'Euros promesos...

Tot això em fa posar la pell de gallina i les mans al cap!!!
Realment ara entenc perquè alguns "jefes" que m'he anat trobant aquests últims 9 anys (i sempre en la intimitat) m'han dit que seguís escrivint que anava bé.

Aquest cop, i ni que sigui només per canviar la dinàmica d'aquests 9 anys, però realment és que ho crec així, vull parlar bé del Cos de Bombers.
La nova direcció ha donat un aire nou al Cos de Bombers. Ara no és moment de dir si molt o poc millor, però MILLOR si. És indiscutible que tenir un Pla com el 2025 pretén millorar de forma inequívoca el Cos de Bombers. Evidentment depèn d'un pressupost que venim arrossegant des de fa alguns anys, però que per fi sembla que les coses comencen a canviar. Ja tenim al parc i fent pràctiques els nois i noies de la oposició de 2019, ha estat publicada una segona convocatòria de 250 bombers més (19-2), tenim en marxa la oposició de caporals i sergents (en la de sots-oficials no hi crec, és més burocràtica), La compra de 92 (o els que siguin) nous camions també ha estat licitada i ja estan en fabricació.
També es compren un grapat de vehicles lleugers... no entenc d'on surten els diners, perquè fins ara no es feia res d'això i tampoc hi havia els diners. Organitzativament les coses van canviant. Les guàrdies estan estructurades d'una manera molt més vertical. Ara ja no acaba tot en el Cap de Guàrdia i una Sala Central que no sabíem quina funció tenia. Ara tenim comandaments i estructura de comandament des del servei més petit fins al més bèstia que ens puguem imaginar. (Bueno, seguim sense comandaments als parcs, però en poc temps se'ns arregla).

Llàstima que tinguem alguns problemes sobre la taula i sense vies de solució (que segur que hi és, però la política és molt dolenta). Però com us he d'escriure el 6 de gener, allí us faré la meva tradicional carta als Reis.

Fins llavors, espero que aneu paint els torrons, destil·lant el cava i els licors de les vostres venes i seguir amb la il·lusió d'un Any Nou, que potser no serà un any tant dolent com aquests últims 9 de Bloc d'unpobrebomber".

dilluns, 23 de desembre de 2019

Nadal al parc de bombers

Quan arriba Nadal, de fet ho fem bastant abans, mirem el calendari per verificar si treballem per Nadal, Sant Esteve, Cap d'Any el dia 1, el de Reis (el 5 o el 6 ambdós són fotuts segons els costums familiars), i anys rere any sempre hem de faltar a la taula de la família en alguna d'aquestes trobades. Això fa que el dia que pots celebrar Nadal amb els teus sigui un dia més que especial. Ni és l'aniversari de ningú, ni la boda de no sé qui, ni un familiar que ve un cop cada 3 anys i que viu en un altra país. Nadal és Nadal, sobretot i te'n vas perdent alguns perquè et toca treballar. De fet, no és el primer cop que us ho explico.
Això fa que aquestes festes les visquem un punt diferent a la resta. Per una banda perquè alguns dies no estem a la taula de casa, que aquell dissabte que volies anar a escoltar nadales no hi puguis assistir o que el dia que la tieta caga el tió no hi pots anar. Activitats escolars, pastorets, concert de Nadal o un dia aïllat d'esquí amb els amics son coses que sempre te n'has de perdre alguna.
Però no estic plorant, ni molt menys. Els bombers som gent de recursos i de família en tenim més d'una, i això fa que el dia de Nadal al parc de bombers també sigui un dia bonic, el raïm amb els companys del torn, el Sant Esteve que canviem els canelons per pollastre al forn o unes gambes comprades pel company cuinetes després de fer la previsió durant la guàrdia abans i qualsevol altra detall que ens regalem entre companys.
El nostre pessebre
El parc Lleida és ple de persones amb gran empenta i empatia, formem una gran família i ens en sentim orgullosos. Ja hem fet els nostres dinar/sopar de torn, l'esmorzar del parc i Regió (aquest l'organitza l'Agrupació de bombers), tenim el "Pessebre" muntat, que no pot faltar. L'Amàlia (és la persona que neteja el parc des de fa algunes dècades) es reserva un dia per fer-nos ella mateixa el "Pessebre". No sé en quants parcs hi ha "Pessebre", però el nostre és uns dels que estan fets amb més carinyo.

Som un parc urbà i gran, que podria semblar que hauriem de ser persones fredes i dures, però la realitat és que el nostre parc és ple de guarniments de Nadal, ens sentim participant en una gran festa contínua des que es va muntar el "pessebre" i així fins que es desmunti just el primer dilluns després de Reis. Els companys amb nens petits ja busquen forat per anar a la Cavalcada dels Reis i pujar a l'escala antiga de bombers (la que tenim guardada al museu Roda Roda) que només surt a les ocasions especials.
Són dies de ser feliços als parc de bombers. Ens visiten amics i familiars per ajudar-nos a fer la guàrdia més lleugera. Però per sobre de tot som bombers i estem per la nostra feina. Aquests dies segueixen cremant habitatges, els endolls es segueixen sobreescalfant (alguns més amb els llums dels arbres i guarniments varis), els accidents de trànsit, la gent que es perd per la muntanya, els accidents esportius (parapent, allau, escalada...) o simplement accidents de mala sort (a casa o fora d'ella). I tots absolutament tots demaneu ajuda quan teniu un problema.


Per nosaltres son guàrdies com tota la resta, en que pot passar de tot. Quan truqueu al nostre telèfon sempre us contestem i sempre anem allà on siguem necessaris. Nadal seran dies bonics, feliços però també segueixen sent dies segurs.

Bon Nadal a tots els que estarem de guàrdia aquestes festes
I a la resta també.

dilluns, 16 de desembre de 2019

Darrera dels grans serveis

Atemptat d'ETA a Tarragona
De vegades hi ha serveis especials, d'aquells que algun dia tots hi voldríem participar. Possiblement mai seran serveis en que tot surti rodó, però si que són serveis que acaben a tots els diaris i també a la tele. Alguns fins i tot poden crear debat (que sempre és bo).
-Curiosament no hi ha imatges d'aquest accident i posterior incendi.-

Hi ha serveis com el de Toulouse de fa uns anys, en una planta de fertilitzant, on hi va haver una explosió amb 29 morts i 2500 ferits. També hi ha serveis com la bomba al Rack de Tarragona o el vaixell que es va passar de frenada al port de descàrrega de petroli (febrer 1993), just al costat de La Pineda a Vilaseca (en aquest hi vaig ser l'endemà).
Aquesta setmana, just l'endemà del Sense Ficció de TV3 on es parlava de la contaminació a l'aire del camp de Tarragona, hi va haver un d'aquests serveis que creen història. Un servei en que els bombers pels nostres whatsapps rebíem fotos i vídeos des de primera hora del matí. Imatges impressionants de flames de més de 20m d'altura, una extensió com poques vegades hem vist en incendis d'indústria i sobretot flames riu avall. Certament als del ram ens creava una barreja de sentiments de "i aquí que s'hi pot fer?" i "quina passada poder estar en aquest servei".

Als bombers ens agraden les flames, apagar-les, lluitar-hi, trobar la manera de fer alguna cosa per a minvar i controlar el problema i la desgràcia ambiental o humana. Evidentment nosaltres només som una part, una petita part, del control de la situació. En aquest tipus de serveis hi intervenen molts agents. Bombers n'és un, però també els sanitaris, la policia tant local com Mossos d'Esquadra, l'agència de Medi Ambient i l'Agència de l'Aigua. Son serveis que afecten la resta del polígon, la ciutat, les poblacions properes i en aquest cas també les de riu avall.
Però una part del control de la situació passa evidentment per bombers. Passa pels bombers que arriben primer. Les 4 o 5 primeres persones que hi arriben es deuen trobar un caos i una dimensió del servei que segurament els sobrepassa en quantitat d'accions i decisions que s'han de prendre en pocs minuts.

Tot i això durant els primers moments poca cosa es pot fer. Mirar, observar, conèixer el teu entorn son les primeres accions importants i imprescindibles. Prendre dades i sobretot minimitzar els riscos sobre tu mateix. I poc a poc anar prenent decisions que t'ajudin a avançar en el desenvolupament del servei.

Com he dit, el primer "marron" se'l troba el personal del primer camió i també els primers comandaments que hi arriben. I poc a poc tot va fluint. Els telèfons, les emissores, la informació que va en ambdós sentits. La informació del que passa, la informació dels productes, de les toxicitats, dels radis de zonificació que cal respectar i fer extensius a tot el personal.
Tot això son accions i informacions que cal prendre, però segurament la dimensió del servei no et permet prendre de forma immediata, sinó a mesura que t'arriba la informació, tant la interna com l'externa. La interna és la de què crema, quins productes, el vessament cap on es dirigeix, els diferents afectats (si hi ha persones afectades), també has de conèixer els recursos que disposes i els que et van venint.

I com tot en aquesta vida, les decisions, les informacions, les tàctiques, els objectius i el control de la situació cal fer-lo sumant. Les decisions cal prendre-les en equip. Com més organitzat està un cos d'emergències millor, però no només en l'àmbit de l'actuació immediata, sinó també en l'àmbit de les decisions claus i les complexes.
Aquest era un servei on calia conèixer les característiques dels productes que cremaven, els que baixaven riu avall, els productes de la combustió, els gasos i vapors que emanaven d'aquell "nucli" tant extens. I això ni ho pot fer un caporal (el primer que arriba), ni un cap de guàrdia, ni només un cap de regió (que en aquest cas també va formar part de l'operatiu). Aquí les dades s'extreien des d'un despatx, darrera un ordinador, per trobar les fitxes de caracterització del productes, fer les hipòtesis pertinents sobre els productes de les reaccions creuades. Trobar les concentracions de toxicitat d'un grapat de productes. I amb aquestes dades i altres fer una bona caracterització de l'entorn del servei. Això permet posar dimensions. Les distàncies de seguretat son imprescindibles. A partir de quin punt t'has de posar equip d'aire? L'aigua és efectiva per apagar l'incendi dels dipòsits? I l'escuma ens servirà per segellar cubetos? i així un munt de preguntes, qüestions i accions que cal anar resolent a mesura que el servei avança.

Si en un incendi forestal es fa anar simulador per predir comportaments i buscar finestres d'actuació, en un servei amb productes químics també es fan anar simuladors per delimitar espais i temps en que hi haurà altes concentracions. La ciència avui l'apliquem a molts llocs, al serveis de bombers també. Cal invertir-hi, perquè és la nostra seguretat. O algú es creu que a Chernobyl es va actuar sense fer càlculs del temps en que els liquidadors podien estar propers a les fonts radioactives, per a posar-les a llocs més aïllats, sense patir un excés de radiació?

Alguns potser penseu que sobren les nuclears, les químiques i les grans industries. Potser ens hauriem de plantejar què volem. Però la realitat és que tots volem llum a casa, calefacció, pintura a les parets, un patinet elèctric, una bicicleta de Kevlar, roba tècnica, sabatilles de muntanya transpirant i moltes i moltes comoditats. Per cert, l'alimentació sense tecnologia dels aliments seria totalment tercermundista. Cada dia hi hauria milers d'intoxicacions alimentaries. La ciència hi és, però l'hem d'utilitzar al nostre favor. En un servei com el d'aquesta setmana, la ciència ens va ajudar. El que no ens ajuda és que ningú pensi en les conseqüències de la mala manipulació de productes perillosos, tampoc quan s'escatimen recursos en prevenció i protecció d'incendis o quan patim accidents en instal·lacions que haurien de ser segures,

dilluns, 9 de desembre de 2019

L'excel·lència que tenim aquí mateix

Després de molts anys en aquesta casa, ja acumulo un bon grapat de cursos, jornades de formació de pràctiques i algun que altra (pocs) simulacres. Potser la millor visita és la de l'Hospital Santa Maria a Lleida, ja que vàrem voltar per tot el recinte. L'Hospital Arnau és més gran i aquí el problema és que s'hi hauria d'anar més sovint.. Visites també a un nou aparcament soterrat al centre de la ciutat i un simulacre de Renfe al túnel de Lleida, però la veritat, aquests per poca cosa serveixen. Un túnel, a les fosques i amb fum no es pot imitar. Qualsevol que hagi estat en un incendi a un soterrani o un túnel sap que els simulacres no poden simular gaire cosa. I per aquesta mateixa raó son instal·lacions que caldria visitar cada any. En canvi, una empresa d'hidrocarburs ens convida tot sovint a visitar i assistir als seus exercicis.
Per una banda ens falta la pràctica i el costum de demanar a les empreses i entitats del nostre voltant que ens deixin participar, mirar, influir en els seus simulacres i exercicis preparatoris en cas d'emergència. També necessitem que la nostra casa hi cregui, i per tant que ho promocioni. No pot ser que quan t'agafa fora de torn, tot això sigui voluntari i amb compensació zero. Per tant acabes anant només als exercicis de la teva guàrdia. I els últims anys ha estat gairebé 0. I la raó no és altra que els bombers som pocs, i que si sortim a fer visites o pràctiques es deixa el parc i la zona descoberta. Des de l'anulació de la MD totes aquestes activitats es van perdre. Simplement, per l'ambició d'alguns i les enveges d'altres, es va espatllar i perdre una bona eina, que ben gestionada, funcionava.
Avui però ens trobem que poc a poc les coses van canviant. Els vells carcamals que teniem de tècnics es van jubilant i deixant pas a gent més preparada i amb ganes de conèixer i compartir experiències. Ep, sempre hi ha qui treballa només per ell, i tot allò que ha après és per ell. Però aquests dies he pogut conèixer gent amb molta experiència en camps molt específics i que tenen ganes d'aprendre, compartir i sobretot de fer coses.
Aquesta última setmana vaig poder visitar una empresa amb risc SEVESO, ja que treballa amb productes perillosos. L'empresa ens va deixar visitar totes les seves àrees, tant les de recepció i descàrrega, instal·lacions auxiliars, producció, emmagatzematge i també una zona en que havíem de tenir el mòbil apagat per l'alt risc d'incendi (zona ATEX). Va ser una molt bona visita, gairebé al nivell de quan jo feia visites a empreses per fer inspecció i validació dels seus projectes de protecció contra incendis (parlo de fa 15 anys enrere).
Aquesta darrera setmana ha estat personalment molt engrescant i nodridora intel·lectualment. M'ha permès compartir coneixements i aprendre de temes coneguts però que mai hi havia pogut aprofundir-hi. Hem après i hem compartit. Hem calculat i hem recordat. I sobretot, hem fet equip. Ens hem ajudat a buscar solucions gens fàcils a situacions complexes.

Porto 25 anys a la casa i per primera vegada m'he sentit orgullós d'haver estat escollit per a fer un curs. Ara hauré de fer-me els meus Excel i Word per a assentar els nous coneixements i que si en un futur els he d'utilitzar, que sigui més fàcil i immediat poder-los aplicar. Mai se sap. Poder participar en el principi d'aquest projecte em fa sentit orgullós. Pocs cursos tenen la qualitat humana i professional del professorat que hi ha participat. Mirar els perfils de la gent que hi ha al meu voltant fa por, però deu significar que estic proper al seu nivell.
Fa algunes setmanes algú, que aprecio per com és d'autèntic, em va treure el sobrenom de "7ciències" que ni em desagrada ni m'ofen, i anant un punt més enllà, haver fet la formació del GRIT em reafirma em la meva tossuderia de voler fer les coses ben fetes i buscar-hi sempre la raó que hi ha darrere. Conèixer  com funcionen les coses, em permet saber parlar de tot d'una forma més raonada.

Seguiré el procés de formació, superaré noves etapes i esperaré el meu torn. El futur és més a prop.

dilluns, 2 de desembre de 2019

del blackfriday al ciber-Monday

Venim de l'època més fosca, en la que quan et faltava material et podien portar qualsevol cosa, i de vegades res. Fa poc més d'un any que ens quedàvem amb la meitat d'equips d'aire i ampolles inoperatives, perquè la previsió de la nova licitació s'havia fet tard i malament. I així va ser que durant alguns mesos anàvem amb ampolles justes i camions amb la meitat dels equips d'aire a apagar els incendis.
Després de superar aquella època en què els bombers veterans eren més"homes" perquè entraven als edificis cremant amb un mocador mullat lligat a la boca, i passant per quan apagaven vehicles sense equip d'aire, respirant tota la brutícia, plàstic cremat, fums, dioxines, cianurs i un llarg etc de productes tòxics i cancerígens, ens vàrem trobar de sobte que havíem d'estalviar aire. Evidentment va ser més el susto que la realitat, però en més d'una ocasió havíem canviat ampolles de fibra per ampolles d'acer, amb evidentment augment de pes.

Poc a poc s'hi van sumar les màscares que s'anaven trencant, algunes amb 30 anys d'antiguitat i un manteniment pèssim, segons la regió on estàvem. A Lleida, hi havia recanvis de tornilleria, pantalles i altres, però l'escassetat feia que costés força que s'arribés a canviar un element. I clar, no era qüestió que et quedessis sense màscara al mig d'un incendi, envoltat de gasos tòxics.
Amb els vehicles ens ha passat alguna cosa semblant. Cada dia camions més vells, 4x4 més vells, vehicles de parc més vells, cada dia algun queia de baixa i cada dia n'hi havia menys operatius. El mal manteniment, el poc pressupost per reparar, l'antiguitat i utilitzar-los quan estaven en mal estat ha fet que la precarietat anés augmentant de forma accelerada. I un dia hi van haver 4 quartos (aquí el black friday), i quan vas de rebaixes et trobes amb sorpreses. Uns Ssangyong amb tecnologia 4x4 obsoleta van passar per davant a una altra opció, amb menys vehicles però de més qualitat, i aquí els tenim. Fent de cotxe de ministre, perquè ningú se'ls emporta a fer camins de muntanya. Carretera amunt i avall. Quan fa falta un vehicle amb veritables prestacions de muntanya és busquen Nissan industrials amb ballesta. Aquí vas al segur. Res de vehicles de rebaixa. Els xollos del Black Friday no existeixen.
Però després del divendres toca el dilluns tecnològic, el Ciber-Monday, i ara ve quan la maten. Tot allò que ens presenta la casa, per a millorar, fer protocols....  està més que estudiat, treballat, decidit i gairebé coll avall. Però ens ho presenten com una gran millora, en la que hi podem intervenir i ajudar a fer-ho millor. Però no m'ho crec. Hi ha coses que no em quadren.

Quan algú vol millorar, primer mira al seu voltant, n'aprèn, intenta buscar els punts comuns, les virtuts i també les anomalies, finalment copia la part que creu positiva i incorpora tot de coses noves, que per un mateix ha pensat, investigat i també la suma de totes les aportacions externes, de l'equip o de les organitzacions que hi han de treballar en paral·lel. Per entendre'ns, es com si la SEAT volgués fer un cotxe nou sense tenir en compte la capacitat dels proveïdors ni tampoc la disponibilitat de la plantilla. perquè la plantilla ha de voler fer els canvis d'horari, de torn, els aprenentatges de la nova construcció, materials i eines...

I això és el que ens passa en aquest moment. Al Ciber-monday ens estan presentant un Cos de Bombers futurista, que potser serà molt bonic, però potser no és ni el que volem, ni el que necessitem, ni el que esperem. Però que hem de comprar si o si perquè és el Ciber-Monday. I aquesta és la manera consumista de fer política bomberil. Tenir un Pla, que serà o no serà, però que ha de ser així, i qualsevol aportació ha de ser tant bona i tant estudiada, que en cap cas podrà ser acceptada, perquè els pobrebombers no tenim la capacitat de fer tot aquest estudi.
Podem pensar en que cal posar parcs a un lloc o a un altra, però això ja està decidit, podem pensar en que cal regular algunes especialitats, però això ja està decidit, podem pensar en que cal recuperar ambulàncies i treure rendiment de tot el personal amb formació sanitària (infermers), però això ja es va deixar lligat molt ben lligat, podem pensar en que volem cotxeres, parcs i altres infraestructures millor repartides pel territori, però això ja està tot decidit, volem pensar que les sales de control de regió no desapareixeran mai, i això ja està tot decidit. Ara només cal esperar a que ens convoquin a una reunió per explicar-nos com serà, i que hi aportem la nostra. I què hi podem aportar si tot està lligat i ben lligat? Al final estem a Matrix, tot comença on tot acaba. No hi ha res improvisat i el sistema s'encarrega de tenir-ho tot ben lligat, fins i tot allò que sembla dissidir (de dissident) està sota control. Res és el que sembla.

dilluns, 25 de novembre de 2019

Gestionant el demà

Bomberilment parlant podria dir que estic en un bon moment. I això que segueixo sent un bomber amb la mateixa categoria que quan vaig entrar. Bé, s'entra amb nivell D i al 2000 varem passar al C. Que és un tema que des de cap sindicat ni cap negociació ha aconseguit arreglar. Els bombers que surten de l'Escola de bombers segueixen sent del nivell D i han de passar no se sap mai quants anys a que passin a nivell C. I ja va sent hora.

Això de ser d'un nivell o un altra no influeix de forma efectiva a la feina. L'únic canvi real és que el 2000 havíem acabat de fer un mòdul sanitari extra, que ens permetia, en aquell moment equiparar-nos a la gent que estava a les ambulàncies. Se'ns va vendre, o això portava l'aire, que potser tindríem alguna ambulància als parcs de bombers (ja n'hi havia puntualment alguna). Però el desenvolupament del SEM ho va impedir, i també el tenir consellers d'interior que eren metges i preferien donar als seus "amics" de sanitat i empreses del sector competències que nosaltres feia temps que volíem i estàvem preparats.
Malauradament la crisi ha fet que avui no haguem renovat pràcticament la nostra formació sanitària, tot i anar a la carretera a diari, tampoc hem fet guàrdies a ambulàncies. Així que amb el temps els tècnics del SEM i a base d'experiència de carrer en saben (la majoria d'ells) bastant més del tracte al pacient. Tampoc vull reivindicar res extraordinari ni queixar-me de la labor del SEM, perquè no seria just. Actualment, i si ho comparo amb quan vaig entrar a bombers, la sanitat a peu de carretera i també la extra-hospitalària ha millorat infinitament respecte a la gairebé nul·litat que hi havia fins llavors.

Avui em vull dedicar a la pèrdua de competències en aquest i altres camps que hem anat patint i digerint al llarg de tots aquests anys. Uns venen motivats per la crisi, que va obligar a retallar fins a límits impensables, i per altra l'anterior direcció de bombers que no va saber defensar la necessitat dels mitjans que tenia i havia de mantenir el Cos de Bombers. Tot això a més ha estat impossible de revertir, ja que els pressupostos dels últims anys a la Generalitat son pròrrogues d'anys anteriors. I per això s'ha arribat on estem.
Ja no tenim ambulàncies a cap parc de bombers. Les poques que teniem han anat caducant, fins i tot també les del propi servei GEM. Que sense personal ni ambulància ha mort sense pena ni gloria. Puntualment a l'estiu hi ha hagut personal específic contractat per als serveis forestals, on sembla ser que mereixem una mica més de consideració.
Actualment, i només després de la desgràcia d'Horta de Sant Joan, quan hi ha un servei s'avisa a les ambulàncies (les del SEM) per a que vinguin a fer un preventiu de la nostra actuació. I clar, no s'activa per un contenidor o un petit foc de marge. S'activa en aquells serveis d'habitatge, indústria o d'incendi forestal que per la seva complexitat i possible perill requereixin un retén de personal sanitari.

Horta va descobrir diversos problemes organitzatius i logístics de la casa. Un, i molt important, és que si un bomber pren mal a un servei, com ho fem per rescatar-lo i evacuar-lo cap un hospital? Horta va ser molt complex. Caos, desordre, manca de previsió d'un possible incident, la meteo totalment desfavorable i varies limitacions i factors més. Avui, i podem parlar de l'últim estiu, en l'incendi de la Torre de l'Espanyol, es van fer un parell o tres de rescats de personal per cops de calor. Els helicòpters aquell dia si podien volar, les ambulàncies també estaven a peu d'incendi, el centre de comandament estava perfectament delimitat i funcionava de forma estructurada. Aquest és un canvi a millor.
Que què passaria si tornéssim a tenir un altra Horta de Sant Joan? Segurament seria molt més difícil de repetir-lo. Actualment les previsions, les teories i les simulacions prediuen escenaris d'actuació que possiblement (i això confio) delimitin l'acció dels bombers en condicions realment adverses. Pel rescat ja no ho tinc tant clar. En condicions tant desfavorables seguiria sent molt complicat una evacuació d'urgència o l'accés medicalitzat a una zona remota.
Però també ens hem de fer la pregunta en recerques, en rescats de muntanya, en rescats a rius, a incendis d'habitatge. Estem preparats per a rescatar als rescatadors? La resposta és ben difícil. Com he dit al llarg dels últims anys no només hem perdut personal, competències i coneixement sanitari, sinó que s'ha perdut coneixement i competències de molta gent i molts parcs que abans estaven preparats per això i molt més. Hi va haver un dia que els parcs de la RELL havien fet cursos més o menys generalitzats de rescat en rius. El mateix curs sanitari de l'EMERSA incorporava rescat en mitjà aquàtic.
Una de les coses que tenim "sagrades" és el treball en binomi. Quantes vegades hem practicat el rescat, la recerca i l'ajuda a un company? Quantes vegades ens hem posat en situació d'alarma per si havíem de treure un company de dins un pou, una habitació fosca i plena de fum, o del fons d'un aparcament soterrat? Ho tenim per la mà? Realment som conscients que el pitjor rescat que farem mai serà a un company o el que ens faran a nosaltres mateixos? A la formació d'incendi d'interiors de l'any passat varem practicar el rescatar un company que trobàvem estès al terra, sense visibilitat i respirant de l'ampolla d'aire. Qui rescatarà al bomber del GRAE el dia que tinguin un incident? Qui rescatarà al bomber que té un problema a l'interior d'un habitatge mentre eren el primer vehicle que havia arribat, i el següent què es trobarà? Com ho farà? Quins mitjans té? Aquesta és la pregunta que cada cop em pregunto més sovint.
A la formació de l'últim mòdul de Risc Químic es fa el cas del rescat d'una persona (que també podria ser un bomber), que s'ha contaminat amb producte. Serveis com el de fa uns mesos a una fàbrica de Tarragona ens donen pistes dels problemes i les dificultats d'aplicar a la realitat tot allò que sabem. Per sort, cada cas ha servit per aprendre i millorar la nostra preparació per al següent servei.
El ser millor bomber no depèn de si has promocionat a caporal, tècnic o has entrat a alguna especialitat. Ser millor bomber és aprendre cada dia i descobrir que moltes coses apreses no són suficients, que altres cal desaprendre-les per aprendre'n de noves. Que segurament trobarem moments de caos que haurem de saber gestionar, situacions noves i realment complicades, però que a base d'haver practicat amb els companys, fet cursos, i viscut situacions complexes anteriorment, ens serviran per a sortir-nos-en de forma mig decent. Però sobretot, sobretot, ens serviran de base per a gestió i preparació de la propera situació complexa.

dilluns, 18 de novembre de 2019

on és l'escola de bombers?

Vaig estar molts anys a tornar a l'Escola des que vaig acabar el curs bàsic. Més de 10 anys sense tornar-hi em van resultar estranys. L'Escola era un ens allunyat dels bombers, ja que només hi accedien els bombers de la zona, els formadors i els alumnes de les diferents oposicions. Però per als bombers de "provincies" l'Escola resultava un lloc que hi havies anat un cop i tenies molts números a no tornar-hi mai més.

Això en el meu cas va canviar, per aquelles casualitats que té la vida vaig ser convidat a un curs per a formadors de "teoria del foc", que no em va motivar, però em va permetre incorporar al grup de Risc Químic, i això em va permetre anar a l'Escola tot sovint per a donar classes de Risc Química als nous bombers, a una opo de caporals, a bombers d'empresa i a algunes reunions, pràctiques i a alguns invents raros que es volien incorporar a les noves promocions. Va ser l'època en que el contenidor d'amoníac (un Isocontenidor) aparcat al mig del pati de l'Escola s'hi deixava anar més amoníac en una sola entrada dels joves i tendres aspirants que en totes les fuites de l'any a la petroquímica de Tarragona. Va ser una sort que cap d'aquells aspirants prengués mal, amb prou feines havien gastat una ampolla d'aire i nosaltres els posàvem a dosis molt per sobre d'alguns llindars fatalistes.
La vida però dona moltes voltes i altra cop durant anys he estat allunyat de l'Escola. Només puntualment hi havia tornat a algun curs de Furgó de Risc químic. A raó de la meva lesió, operació i conseqüent baixa vaig haver de tornar a l'Escola a fer el curs de rescat d'accidents. I allí em va tornar a agafar el cuquet. Durant aquest any ja hi he tornat alguns dies més, i també per rebre formació de Risc Químic. Segueixo al dia.
Durant tots aquests 25 anys d'anades i vingudes, la distància ha estat sempre la mateixa (al bàsic hi anava des de Reus, després ja des de Lleida). L'Escola és lluny de molts parcs i ciutats. A més cal pensar que els parcs i els llocs de residència acostumen a no coincidir, cosa que agreuja el fet que a l'Escola s'hi va vestit de bomber i a la majoria de cursos et fa falta tota l'equipació complerta. Això vol dir que cal o bé portar tot l'equipament a casa i després anar a l'Escola, o que algun company de curs i que viu prop del parc te la porti. I aquí és on vull anar a parar.
Porto molts anys aguantant que els cursos es facin a l'Escola a les 8 del matí. Els de Lleida ens hem de llevar a les 5 del matí. I sempre som dels primers a arribar. Sempre hi ha qui arriba a 2/4 de 9... i quan hem fet cursos o pràctiques a Lleida els de fora sempre arriben tard. Que es veu que Lleida queda molt lluny. Doncs igual que anar de Lleida a l'Escola.
També porto molts anys aguantant (molts bombers i jo) que som l'exèrcit de Panxo Villa. Que si portem cabells llargs, piercings, tatuatges, camises, samarretes, folres, pantalons amb tira fosforescent, altres sense la tira... i què? no som bombers? nosaltres no estem per a donar el pego, fer de models, ni semblar els més bonics anant tots iguals. Nosaltres estem per fer feina, per ser humans i salvar vides. Si, salvar vides. I sovint això a la gent que dirigeix l'Institut de Seguretat Pública de Catalunya se li oblida.
I se li oblida quan canvia les regles del joc de durant 25 anys, i ara els alumnes haurem d'aparcar a l'altra costat, com si fóssim un coi de poli. Doncs no hi estic d'acord. Ho he escrit abans, nosaltres portem la roba de bomber amunt i avall. Portem 2 cascs, un parell de botes, el jaquetó i pantalons d'intervenció, la motxilla, el bocata i un grapat d'estris i coses més. Si de normal portem 20 kg de més, imagineu quantes coses hem de portar a l'anar a fer un curs a l'Escola.
Doncs potser és hora de començar a demanar la contraprestació. Volem un vestidor, clau de guixeta, dutxa i espai per canviar-nos. Però sabeu què més necessitem? Unes taules i un lloc com Déu mana, per a seure i fotre'ns el bocata!. Portem 25 anys menjant el bocata d'esmorzar drets, al costat de la porta de l'aula i patint els cafès infumables de la màquina de vending.

Si l'Escola de Policia ens demana complir les seves regles, doncs que ells compleixin els seus deures com a promotors de la formació i gestors de l'espai que hem d'ocupar. Potser aparcarem als collons d'andares, però ara tenim excusa per arribar tard, perquè potser hauriem de demanar carritos i cintes transportadores per a tot el nostre material. Doncs això, on és l'Escola de Bombers?

Vols rebre els articles per correu? apunta't!