dilluns, 16 d’abril de 2018

Quilòmetre 0

Després de mesos buscant tornar a la normalitat, sembla que ha arribat el moment de sentir-m'hi. Primer havia de passar per una serie de passos. El primer va ser acabar la rehabilitació. Aquesta ja us vaig dir el seu dia que tot i anar molt bé (portava evolució de recuperació de futbolista) no havia estat el suficientment contundent com per sentir que realment s'havia fet tot el que calia. No per la meva part, jo vaig fer el que tocava i més, molt més. A partir d'aquí és quan et quedes sol, amb tu mateix. I vas fent segons el cos et demana. Un dia surts a córrer i a la nit tens el genoll inflat, una setmana després vas amb la bici i tot és oli en un llum i dos dies més tard tornes a sortir a córrer i et sembla que havies estat quinze dies descansant... Per tant és una època plena d'alts i baixos, un dia sembla bo i el següent és el pitjor dels últims deu dies.

Però la meva vida funciona a base de reptes. De posar dates. I en vaig posar una. El 15 d'abril havia de córrer la Cursa de Bombers. Reconec que fins aquesta mateixa setmana no ho vaig tenir clar. Per una part sempre he tingut por escènica a les curses (per això no m'agraden), em poso nerviós, i per l'altra que fins el dia de la cursa el màxim que havia corregut eren 7km i m'havia sentat fatal.

Però no hi ha com llevar-se pel matí i haver dormit tranquil. Així que esmorzo aviat i em canvio. I au, agafo el cotxe i cap a Lleida, que hi falta gent. Només entrar a Lleida veig que un grapat de gent es dirigeix a peu cap als camps Elisis... altres van en cotxe, i a tots se'ls coneix per portar samarretes tècniques. L'ambient es comença a respirar.
Un cop allí, i encara a l'aparcament veig un noi vestint-se amb l'equip d'intervenció, i l'animo. Em saluda i em reconeix, em confessa que és lector del bloc. 👍 . A mesura que m'acosto al centre de tot vaig trobant companys que fan de voluntaris, de col·laboradors i que formen part de l'ànima de la cursa. I intento saludar a la gran majoria d'ells. Per una d'aquelles casualitats passo pel lloc on els bombers que corren amb l'ERA es vesteixen, el dono ànim i ens saludem. Un cop arribat a la sortida segueixo trobant tot de gent coneguda i ens animem mútuament. Com qualsevol altra cursa on trobes tot d'amics i companys.
La cursa com a tal no té cap secret. Anar-me regulant. Aprofito el Runtastic per anar vigilant de no anar massa ràpid. En cap moment vaig tenir sensació que el genoll m'impediria acabar la cursa. I això em va fer sentir molt bé. L'únic que em preocupava és arrossegar un petit trencament fibril·lar a la cuixa... però en dies així ho superes. Després de la cursa ja aniré coix un parell de dies i m'hi posaré crema analgèsica.
Però acabo. Acabo els 10 km amb menys d'una hora! Ja ho sé, és un temps molt dolent, però per mi, venint d'on vinc, i sobretot perquè les distàncies que corria les últimes setmanes eren de 5 a 6 km. Poder fer 10km i a un ritme que fa quinze dies encara no podia dur, em dona molts ànims.

I aquí estic. Us escric per la nit. La cama la tinc adolorida per la lesió muscular, però el genoll està perfecte. Molt perfecte. Ni s'ha inflat, ni ha fet mal, ni absolutament res. Així que aquesta setmana em vestiré de bombers, segur de ser on toca, amb la sensació dels deures fets i la mentalitat de menjar-me el món. Torno, definitivament torno. L'abril ha estat un bon mes per a mi. Vaig començar fent el curs a Tarragona d'Amoníac, i el vaig seguir donant classe al curs dels nous bombers voluntaris, amb els vestits de protecció de nivell II i III. I finalment la cursa de bombers, que mentre creuava la meta enlairava els braços amb l'emoció d'acabar i haver tancat definitivament una etapa.

Aquesta setmana més. No sé encara ni dies ni horaris.... però aniré a Cerdanyola i allí començarà tot.

dilluns, 9 d’abril de 2018

No estem malament, estem pitjor

Per fi m'he vestit de bomber, em torno a sentir viu. I no només això, sinó que durant aquesta setmana he pogut compartir amb molta gent coneguda aquestes primeres hores de bomber. Per un parell de dies vaig assistir a un curs dins el Polígon petroquímic de Tarragona, just al costat d'on vaig estudiar i amb empreses i fàbriques conegudes tant per haver crescut al seu costat i per haver tingut l'ocasió de visitar-les tant durant la carrera com per temes professionals propis. Per mi era un entorn conegut, tot i la visible espectacularitat de les xemeneies, torres de destil·lació i d'absorció, intercanviadors de calor, cremadors, tubs i canonades... en el fons és el meu ambient.
Aquí vaig poder conèixer gent nova, tant de la mateixa instal·lació com de Bombers de Barcelona. Tots tenim un grapat de coses en comú: coneixements i experiència en actuacions amb productes complicats. I allí varem compartir coneixements, experiències i també dubtes i neguits sobre si millor d'una manera o d'una altra. A nivell de coneixement vaig descobrir que tot i haver estar 15 mesos "fora" de bombers, els meus coneixements específics no se n'havien ressentit.
Bé, els coneixements no. Però si que em vaig adonar que em faltaven les hores de camp. No en el sentit de recordar, sinó en el de tenir en compte mil i un detalls que preveus abans de cada actuació, de vestir-te, de fer, d'actuar... Així era fàcil comprovar que em podia deixar l'emissora en un banc i que després la necessitaria un cop equipat, quan abans no s'allunyava de mi ni un pam... Havia de pensar en cada pas si portava tot a sobre, en revisar el que necessitaria en les seqüències posteriors per tal de tenir-ho preparat. Aquest va ser el principal handicap que m'ha comportat la falta de guàrdies.

En un primer moment patia per no haver-me posat el vestit d'intervenció més que un sol cop, quan me'l van donar jo ja estava de baixa. No només va ser posar-me'l, sinó que va venir seguit de l'equip d'aire, la màscara i el vestit de Nivell III (protecció Type I). Si, després de 15 mesos el que primer vaig fer va ser posar-me dins un globus de protecció NBQ, "amb dos cojones" que es diu. Passats uns primers segons de comprovar que seguia calmat, sense estrès, que sabia el que feia, que estava tot controlat, vaig anar seguint amb la pràctica.
La pràctica consistia en entrar a un contenidor tancat, ple de canonades d'una instal·lació d'Amoníac (la primera entrada va ser simulada amb aire) i vaig poder comprovar la meva poca habilitat utilitzant eines (en un NBQ és complicat de per si), però que al final de la segona jornada ja ho havia superat. A la segona jornada, amb Amoníac de veritat, protegit amb l'equip NBQ i 4 guants de protecció (un de sanitari, dos de protecció química i un de criogènic) era capaç d'obrir les vàlvules, tancar-les, agafar les eines de dins una galleda, pujar una escala vertical... i a més consumia quantitats similars d'aire a la resta dels meus companys (que només significa que estava tant "tranquil" com ells).
Però el que més m'ha sobtat, i creia que més o menys estava assabentat de moltes coses, és que les misèries de la casa son més grans del que em creia. Per una part hi ha tot el tema pressupostos, que com només hi ha el pressupost prorrogat no hi ha manera física de modificar partides. Si ara es necessita comprar X, com no està previst no es pot fer. Si es necessita reparar... tampoc. Bé, en partides obertes de reparació i manteniment si, però a la que apareixen necessitats especials no se'ls pot donar solució. Un exemple clar son els equips NBQ, que van caducant, fent malbé... i cal comprar-ne de nous. El mateix passa amb càmeres tèrmiques, equips de detecció i un grapat d'aparells i equips més.
Si no som capaços de comprar allò que realment necessitem, i tampoc renovar els equips que es fan malbé o caduquen, com pretenem fer valoracions de necessitats i realitzar estudis comparatius de materials, equips, màquines... per tal de trobar allò que realment funciona, és necessari i a més s'adapta a les nostres necessitats? Ja no pretenc millorar, sinó només optimitzar recursos. Aquesta setmana hi havia gent dins un NBQ amb 5 guants, el grup que en duia menys en portava 4. Això és un disbarat. I així ens va.
Som un Cos de Bombers amb molts coneixements, i els últims anys hem estat líders en la metodologia del Foc Forestal, el Risc Químic, la Excarceració... però acabem morint, no d'èxit, sinó perquè som incapaços d'invertir en mantenir-nos on estàvem. A dia d'avui només podem assegurar el coneixement, aquest no es perd, queda escrit, i mentre mantinguem a les persones el tenim assegurat. Però el dia que algun dels "liders" marxi perdrem molt més. Perdrem anys de coneixement.

Ara com ara amb uns quants centenars de millers d'Euros podríem tornar a equipar furgons de Risc Químic, vehicles de bombers o renovar parcs i ampliar plantilla. Però el més greu està per venir.

dimarts, 3 d’abril de 2018

La meva setmana definitiva

Fa algunes setmanes us explicava que ja tenia l'alta i que després de les vacances, a mitjans d'abril,  començaria el període de "reinserció"... doncs poc a poc tot s'ha anat avançant.
 
Tenia ganes de tornar aviat, però sempre hi havia alguna cosa que ho anava retardant. Primer va ser una llista d'espera que de 4 va passar a 8 mesos, al qual havien de seguir 6 mesos de recuperació. Però tot i la lentitud (i a vegades inútil) rehabilitació oficial, en molt poques setmanes vaig recuperar la mobilitat total del genoll, en poc més vaig anar aconseguir guanyar força. Hi havia dies bons i altres que el seguien dolents. Unes setmanes m'animava jo sol i altres em quedava pensant si progressava com jo volia. Però finalment va arribar el dia de pujar a la cintar de córrer.
 
Pujar a la cinta de córrer va ser il·lusionant. Evidentment em cansava, no tenia fons físic, però poc a poc podia anar guanyant temps de running... tot i que la progressió en velocitat no l'acompanyava. Per mi eren altibaixos, encara que mai abans havia corregut en cinta. Per sort vaig començar a córrer a l'aire lliure, i aquí tot canvia.

No és fàcil recuperar la confiança de córrer quan aquest encara el notes un pel inflat, la inestabilitat a vegades és més mental que física i per això cal seguir corrent, amb sensació de córrer tort, coix, o amb una passa més curta que l'altra. Al final tot es supera.
Poc a poc guanyes confiança, el que fa 3 dies corries amb por i dubtes avui ho fas amb la seguretat del genoll recuperat. Després segueix l'etapa de voler augmentar de córrer uns pocs quilòmetres a fer-ne entre 5 i 7 amb la voluntat d'arribar aviat als 10... però el genoll t'avisa, és savi, i et deixa aturat més d'una setmana. Gel i la cama estirada t'acompanyes els dies següents i el cap comença a pensar si tot aquest esforç ha estat per a bé o no.
Però llavors agafes la BTT i et dones una volta de 30km, acabes cansat, et sobren els 5 últims quilòmetres i tot i la felicitat d'haver-los fet saps que encara et falta molt. Segurament massa. Però dos dies després surts a córrer i millores l'anterior registre (el del genoll inflat) i penses que si després dels 30km amb la bici les cames et responen bé és que per fi has aconseguit superar-ho. I sabeu què, dos dies després vaig tornar a tenir ganes de córrer. Ho vaig fer, i encara millor!
Les sabatilles noves. Amb menys d'una setmana ja porten més quilòmetres que el que havia fet l'últim mes.
Pel que sembla l'etapa de pors, males sensacions i dubtes ja han acabat. Segurament hauré de tornar a parar per alguna inflamació imprevista, però segur que em recuperaré ràpid i ja no pensaré en si acabarà tot bé o no. Aquesta Setmana Santa per mi no ha estat cap Via Crucis, al contrari. He anat en bicicleta, he sortit a córrer, he caminat muntanya amunt a bon ritme (els aires de Girona em deuen haver sentat bé). I no només em sento preparat per tornar a partir del dia 16, sinó que a partir d'aquesta setmana ja em torno a vestir de bomber.
Els propers dies assistiré a un curs per a formadors de riscos tecnològics on em posaré de nou els pantalons i camisa blava i de retruc el vestit d'intervenció, l'equip d'aire, etc. Estic molt il·lusionat. I no només això, el proper cap de setmana torno a ensenyar. Al curs bàsic de bombers voluntaris hi ha un formador que s'ha lesionat i m'han proposat fer la jornada que ell havia de donar. Així que començo a "lo grande". Primer anant a un curs i després fent jo la part pràctica d'una jornada al curs bàsic del bombers voluntaris. Ahh, i me n'oblidava, fa uns dies vaig superar la revisió mèdica interna de bombers.
 
He superat la lesió. 👏👏👏👏

dilluns, 26 de març de 2018

Incertesa en dies difícils

En aquests dies incerts es fa difícil escriure. El meu conseller (independentment que votés o no al seu partit), és el conseller que es va nomenar des de les últimes eleccions que han comportat titulars de conselleries. El Sr. Forn és a la presó. Jo de petit vaig anar a una escola religiosa i els meus fills també hi va, allí em van ensenyar que tothom mereix el nostre respecte. El Sr. Forn no ha estat jutjat, ni tampoc ha comès cap delicte de sang, i és per això que no entenc que hi fa a la presó sense judici. Si, és complicat escriure sobre bombers.

Però la vida segueix i cal mirar endavant. Algun dia tornarem a tenir un conseller electe, un secretari general d'interior nomenat per aquest i també un sots-director general operatiu amb cara i ulls. I que consti que contra el jubilat Albert Vilanova no hi tinc res en contra. En les poques ocasions que hi havia coincidit sempre s'ha mostrat una persona dialogant i oberta.
Ara per ara l'únic polític que ens representa és en Juli Gendrau. Ens seguim mútuament a les xarxes, si parlem de bombers els dos sabem que tenim alguna conversa pendent, espero fer-la amb ell o amb qui el succeeixi, per parlar, discrepar i ajudar en fer avançar Can Bombers.
No sé qui seran els nostres futurs gestors però ens mereixem uns dirigents que treballin de forma efectiva per bombers. Necessitem gent que sàpiga de gestió, que tingui la vista llarga tant per fer previsions de personal com d'infraestructura i a més que pugui moure les partides pressupostàries per a "invertir" en cada moment allí on faci falta. Potser si que sobren sotsdireccions generals, potser les hem de fer baixar un grau i que quedin per sota del sots-director operatiu, perquè no pot ser que els diners i els recursos ens els maneguin uns altres.
Però no només necessitem un nou gestor i ampliar les seves funcions, a més fa anys que els pobrebombers clamem per a que els seus acompanyants siguin renovats. Cal gent nova, nous punts de vista, noves idees, rejovenir el pensament i la filosofia bomberil. Recordeu els Bombers d'Andorra fa uns pocs anys? Doncs ells es van renovar i van millorar. Necessitem canvis de pensament i això només s'aconsegueix amb gent nova, no amb ujn intercanvi de noms.
Ara estem més pendents del 155, dels presos, dels fugits i de que les nostres accions no comportin cap desavinença amb jutges ni els gestors imposats des de la "meseta". Però mentrestant els equips necessiten renovar contractes, els parcs necessiten inversions (per no caure a terra), els vehicles han de ser renovats, els forestals, els helicòpters i altra material i personal per l'estiu han de ser contractats, i tot això no només en quantitat sinó en "qualitat". Aquest és el gran problema a Can Bombers. La qualitat dels efectius. Els gestors son els que han de treballar per a que siguin els òptims, que la planificació sigui acurada i que res quedi a l'atzar ni, molt menys, copiat del pressupost anterior. Sabem que fan falta bombers, que pel camí se'ns en jubilaran un grapat més... Però anem a pas de pardal. Ningú posa el puny sobre la taula.
No sé, això ara com ara ho tenim negre, però sense aquestes millores no som res, com deia en l'últim post, en quatre dies ens quedem sense bombers.

dilluns, 19 de març de 2018

Ens quedem sense bombers

Fa alguns mesos en que intento no ser excessivament crític amb la casa. No m'he tornat tou, no. El que passa és que durant aquest temps, tot i no perdre el contacte amb el parc, ni a alguns dels companys, no veus igual les coses des de la barrera que des de dins. Durant aquest temps no m'han denegat cap festa per estar a mínims o a sota, ni m'he trobat que en fer la previsió per la propera guàrdia faltava 1 o fins i tot 3 bombers. Però el que si que tinc clar és que ens falta gent, i poc a poc cada dia en faltaran més.

I a mesura que s'acosta la meva tornada vaig tornant a tenir consciència d'aquesta problemàtica. Segurament perquè algun dia em convindrà fer una festa per qualsevol cosa de la canalla o simplement per retrobar-me amb els amics de la Uni i potser no podré agafar-la per la situació de manca de personal. Aquesta és la manera més banal per reclamar personal, però també és lícita, si tenim 2 festes de lliure disposició a l'any (encara que estiguin condicionades a múltiples factors), si a més li sumes que no hi ha gent per fer mínims... doncs et fot. 
De tota manera el més greu és que per a complir amb els horaris (torns de treball i torns de descans) cal realitzar uns cicles horaris, i aquests son cada cop més complicats d'assumir per la casa. El fet de distribuir personal en els diferents torns i que sempre hi hagi 9 de guàrdia no sempre és possible, per molt que a començament d'any es prevegin dies amb 10 i 11 persones. 

A més cal sumar que poc a poc es va jubilant gent dels torns i dels parcs. I no només es jubilen bombers, també es jubilen caporals i sergents (la majoria caps de parc). En 5 anys ens trobarem que manquen la meitat de comandaments necessaris per a coordinar i organitzar al personal d'un servei. Des de fora sembla una tonteria, oi? Doncs no.
Arribar a un habitatge on hi ha foc de veritat o a un accident on s'hagi de rescatar gent, pot semblar senzill però organitzar de 6 a 9 persones no és tant senzill. S'ha de conèixer qui és qui, analitzar la situació i marcar prioritats, treballar amb seguretat vol dir conèixer els perills, els del primer moment i els que et vas trobant amb l'actuació. Organitzar, dirigir i també distribuir al personal a mesura que el servei avança. Però com dic en poc més de 5 anys ens trobem sense gent per a fer-ho.

La distribució de personal per edats a 2016 era de 43 bombers entre 60-65 anys i 371 entre 55 i 59. Les quantitats van de 400 a 500 per cada franja de 5 (entre dels 35 als 54) i baixava a tant sols 21 bombers de 21 a 25 anys. Avui amb poc més de 100 bombers nous aquesta primera franja (21-25) haurà augmentat en uns 20 mentre que la de jubilats segur ha estat superior.
Doncs si això és així de dur, des de 2008 no entrava ningú i la previsió de noves places està agafada amb pinces... imagineu-vos què passa quan pensem en Caps de parc i en caporals, cada cop n'hi ha menys. Al final serà certa la dita de que els bombers som "l'exercit de Pancho Villa", no per anar mal vestits (tenim un vestit d'intervenció molt bonic) sinó perquè arribarà el moment en que ni hagi Caps de parc, ni caporals, ni sergents... però mentre els elefants segueixin manant a Cerdanyola no ho arreglarem això. Ells son els imprescindibles, en un servei que mai millor dit fa aigües per tot arreu.

Tenim flota de vehicles envellint-se, el personal ja no és que sigui "vell" és que ens quedem sense, la panificació de tenir comandaments intermitjos és nul·la, la planificació de renovació i millora de parcs és de vergonya. 
Vaja, no és que ens faci falta un sots director operatiu nou, el que necessitem és tota una cúpula nova, amb capacitat real de decisió i que a més el que pensin, decideixin i facin sigui el més coherent i correcte possible. Els bombers seran sempre nostres, bueno, mentre en quedin...

dilluns, 12 de març de 2018

i tres sentadilles

Tres "sentadilles", no és un títol qualsevol. Aquesta és la prova que vaig haver de superar a l'ICAM la setmana passada per a poder tornar a fer de bomber. Ben curiós! Estàs bé?, has acabat la rehabilitació? fes una "sentadilla", fes-ne dues més. Perfecte, com pots fer tres "sentadilles" pots tornar a treballar. Ole tu.

Aquest és el nivell. Després d'estar 8 mesos en llista d'espera (em van dir 4, l'endemà 6 i la realitat va ser 8 -i perquè em van ajudar a escurçar-lo-), ara després de 5 mesos ja sóc apte per tornar a fer de bomber. De res serveix que et diguin que és una lesió de 6-7 mesos, quan algú decideix que amb 3 "sentadilles" en tens suficient i et tramiten l'alta. Per sort estic bé, molt bé. He recuperat molt ràpid, estic content i més de poder tornar, no em queixo, ans al contrari. 
Però si una cosa vaig aprendre a rehabilitació és que si una lesió té un temps de curació, és aquest i no un altre. La primera lliçó que em van donar va ser la lesió del Dembelé (el jugador del Barça). Venia d'un trencament fibril·lar i els fisios em van dir que necessitava 3 setmanes per tornar a jugar i ho va fer en menys... resultat? el trencament no estava curat. Una cicatriu, i això inclou les lesions de trencaments fibril·lars, necessiten 21 dies (potser 20, però no 19 i molt menys uns pocs dies...), a partir d'aquí tot el que deien els fisioterapeutes era bastant evident. Les lesions es curen a base de repòs, temps i moviment de les articulacions i un cop tens això pots muscular. Per tant una lesió de 6-7 mesos no hauria de donar-se per superada si no han passat tots aquests mesos.
Però per sort (i per desgràcia) la meva lesió m'ha tingut fora de bombers més d'un any (quan acabi tot el suplici ja us diré exactament els dies que he estat) i implica seguir un pla de reinserció, aquest consistirà en algunes jornades de formació de les noves INT, recordatori dels vehicles especials (l'autoescala i Furgó de Risc químic en especial), emissores i altres detalls que hores d'ara desconec. Passada aquesta primera fase hauré de fer algunes guàrdies "sobremínims" acompanyant als companys de diferents torns. Així que com a mínim passaran un parell de setmanes més fins que no torni a ser un bomber al 100%.
Però la gran notícia, va ser que tinc un mes de vacances pendent de realitzar i que un cop tingui l'alta passo a estar oficialment de vacances durant un mes, 😱. En un primer moment semblava que hagués caigut en una piscina d'aigua gelada, però després de reflexionar un parell de dies he arribat a la conclusió que és bo. Si compto que em van operar el 4 d'octubre i rebo l'alta a 13 de març (especulació), i li sumo un mes, i un parell de setmanes més del pla de reinserció... seran gairebé 7 mesos. O sigui, tot dins el període normal de recuperació. Conclusió? Sóc un paio amb sort. Hauré estat 7 mesos a tornar després de la plàstica de lligament. Hauré passat el període de formació i posada al dia i ja estaré al 100%, perquè si no passa res fins llavors seguiré entrenant i posant-me en forma.

Perquè el córrer és algo que després de més d'un any costa recuperar. Primer només pots caminar, després córrer en cinta i des de fa poc ja surto a córrer al camp. La propera fita encara no és tornar a fer de bomber, la propera fita i que és abans serà córrer la cursa de Bombers de Lleida. Avui ho he decidit. No ho he fet en 7 edicions (i això que cada any us he fet propaganda) però si que faré la 8a edició. Vull aquesta fita per tornar a córrer 10km, espero que en menys d'una hora. Tinc un mes per preparar-ho.
Per cert, no us he fet cap comentari sobre l'incendi de l'altra dia a un dels edificis de la Direcció General. No patiu, tot està en ordre. Les còpies dels ordinadors evidentment no estaven en aquell edifici. Els papers molts son prescindibles. Però hi ha documents que encara no estaven ordenats, classificats ni posats a l'ordinador, així com moltes coses que segur estaven als discs durs però no al servidor general. El pitjor de tot no és això, és la cara de tonto que se't queda quan tens un foc a casa teva. A l'edifici on visc hem hagut un parell de contats i la veritat et dona a pensar. La planta de Bombers que es va cremar tenia valor, segur, i molt, però no era un lloc especialment sensible a nivell d'organització.

El que em fa més ràbia és que no hauré arribat a veure un parell de sales de les que me n'havien parlat molt. Amb l'excusa del pla de reinserció havia d'anar a Cerdanyola per les INTs i hauria passat a veure gent que conec de la casa i mai tinc la ocasió de coincidir ni conèixer el seu "espai". Bé, ja anirem a la reinauguració... però com a visitant, eh. 
El que si que hem de ser conscients, i per això va bé tenir sustos i desgràcies d'aquestes, és que s'haurà de posar fil i agulla a la seguretat en els edificis de bombers. Oficines i parcs de bombers estem exposats a múltiples perills. La Prevenció de Riscos laborals poc a poc va arranajant algunes de les principals deficiències en aquest sentit. Però si un beneit vol fer algo contra un edifici, vehicle o els mateixos bombers? Com vaig comentar ja fa algunes setmanes, el concepte "food defense" de la seguretat alimentària, l'hauríem de començar a aplicar al Cos de Bombers, als parcs i als edificis de les Regions d'Emergència. Acabo d'inventar el concepte "Firefighter Defense". És més seriós del que us penseu. Els qui teniu poder de decisió de la casa, si us plau tingueu-ho en compte.

dilluns, 5 de març de 2018

La setmana del patró de bombers i molt més

Doncs un any més hem arribat a la segona setmana de març i això vol dir el Patró de Bombers. Per segon any m'enganxa "fora" de bombers, però ja per molt poquet. Com és habitual, l'Agrupació Cultural de bombers de Lleida organitzen (jo també, que em mantinc a la junta) diferents actes per a mantenir la nostra convivència i fer els reconeixements merescuts als companys ja jubilats.

És per això que mantenim un any més el dinar on a més dels membres de les institucions que ens acompanyen hi ha tot el personal de Lleida, des de tècnics, personal administratiu, logístic, operadors de control, i els bombers operatius i no operatius del parc de Lleida. Tots som (o hauríem de ser) membres de l'Agrupació, que ens uneix i permet que entre tots puguem organitzar-nos, col·laborar i organitzar tot allò amb el que fins ara ens heu vist. Aquí hem pogut participar amb el parc infantil de Nadal (ara ja no), l'AFANOC, el Banc de Sang, ... i com a plat gros hi ha la Cursa de Bombers.
Aquesta setmana podreu trobar-nos al parc amb un acte religiós, una visita cultural i un petit homenatge als companys que ja no hi son (el dia 8), l'endemà farem l'esmorzar entre companys, moment d'un bon retrobament i uns riures entre anècdotes. Dissabte és el dia dedicat als infants, ja que muntarem inflables, teatre i una petita exhibició amb gossos, obert als gossets de tots aquells que vulguin participar en un taller d'Agility i un recorregut d'obstacles.

Aquest any hem canviat el dinar al diumenge, enlloc del dia 8, per a que tots aquells que vulguin venir amb la parella ho puguin fer sense cap condicionant laboral. Aquest any hem cregut necessari fer aquesta modificació, segurament serà un bon canvi, que permetrà allargar el dinar, les tertúlies i la sobretaula, que en les anteriors ocasions era complicat, sobretot pels que tenien fills o la parella havia de tornar a la feina.
Com en els anteriors 7 anys, aquest muntarem la 8a Cursa de Bombers de Lleida, on per cent, ja podeu anar entrenant per exemple amb el Lleida go run it. D'aquesta manera podreu fer entrenament acompanyats de gent amb el vostre mateix nivell físic i dividit en diferents sessions i objectius. Us podreu sentir atletes per uns dies... i finalment la Cursa el proper dia 15 d'abril (el 14 com sempre les curses infantils).

A partir d'aquí venen activitats molt més específiques nostres... Començarem el Maig amb una sessió a l'aula de formació del parc sobre prevenció de les dolències a l'esquena, que ens oferirà un dels companys del parc. Uns dies més tard hem aconseguit portar al parc experts en diferents camps de la biodiversitat i el bosc. Per una part dos tècnics de la Pau Costa Foundation i per altra un científic que ha treballat molt fent estudis sobre la supervivència i adaptació dels ocells i altres espècies en els boscos cremats. Ens oferiran una jornada tècnica molt més que interessant, segur que aprenem molt sobre què li passa al bosc tant abans com després d'un incendi, i de ben segur que ens ajuda a entendre el perquè de la nostre feina apagant incendis i decidint les tàctiques de l'extinció.

Tampoc cal oblidar jornades internes d'esport amb la BTT, el billar o els dards. També organitzem un campionat de futbol on hi participen altres cossos de seguretat que tenen base a la ciutat. Com sempre seran jornades de convivència amb tots aquells i aquelles que ens dediquem a ajudar a la gent a viure una mica millor, o simplement a que els ensurts de la vida els puguin afectar una mica menys.

Espero trobar-vos en algun d'aquests actes, que per cert els podreu seguir als Facebook i Twitter de l'Agrupació. Bona festa del Patró a tot@s.

dilluns, 26 de febrer de 2018

pertorbacions animalístiques

Feia temps que no podia explicar anècdotes, i de fet encara no ho puc fer, però poder veure vídeos de companys fent serveis em dóna empenta per quan torni.

La setmana passada a Lleida vàrem poder veure com algunes cigonyes havien quedat atrapades a les "trampes" de llocs alts de Lleida (a la catedral, al campanar d'una altra església... ) aquestos son segurs, però crec que hi ha hagut més casos. Segurament qui ho va pensar no es podia imaginar que això passaria, les cigonyes si o si es voldrien posar a fer nius tot i les punxes... però clar,   si poses filaments prims, perquè busques que no es vegin des de baix, et trobes que els ocells ni saben què son ni segurament veuen el perill.

Doncs serveis com aquests n'hi ha de tant en tant. La tecnologia amb la que vivim ens ajuda a viure millor, però sovint és a costa dels animals (i també de la vegetació) que hi ha al nostre voltant.
Les torres elèctriques provoquen centenars, ho dic perquè n'he vist molts, d'ocells que s'han electrocutat al fer niu als braços o als aïllaments dels cables. Sovint provoquen una guspira, que els encén i en caure cremen la vegetació de sota. Sabem, perquè la normativa així ho mana, que sota les línies elèctriques no hi ha d'haver massa arbrada, però l'herba, arbustos petits i de vegetació simple n'és ple. Tampoc és que s'hi pugui posar remei a això. Simplement vull dir que el fet de tenir estructures provoca que ocells o animals varis puguin fer niu, descansar o criar en lloc que no estan pensats per això i se s'electrocutem poden acabar provocant incendis.

Però aquesta pertorbació provocade per una simple torre elèctrica també la provoca el fet de construir una casa al bosc, una carretera, urbanització o qualsevol altra estructura. Per això a algunes autovies hi ha falsos túnels per on transcorren antics camins de pas d'animals.

D'aquesta manera podem trobar serveis provocats pels senglars... tant a Montblanc, Mollerussa com a Lleida he anat a senglars atropellats per vehicles, i clar el de menys era el senglar. No molts han estat accidents greus, però si que molta gent s'ha quedat sense cotxe per culpa del senglars, que han creuat la carretera o han entrat a l'autovia buscant creuar o simplement menjar.
El cas més curiós va ser fa uns 20 anys, feia poc que estava a Montblanc, el torn anterior havia rescatat un duc reial, un ocell immens i majestuós, l'únic que he vist, al pobre ja li faltava una cama i l'havien tret d'un cable on estava enredat i que l'havia lesionat l'altra. El pobre ocell durant anys havia sobreviscut amb una sola urpa per caçar i descansar, però aquell cop va ser l'últim.
I no només parlo d'animals, si parlem dels boscos tenim tant els conreus que en segar el cereal provoquem incendis, les erosions en transitar i millorar/ampliar camins, lleres de torrents modificades per tal de poder construir una urbanització (i totes les inundacions posteriors de soterranis, carrers, etc.) o simplement les guspires que provoquem en una barbacoa. Després ens plantegem que el que sobra és el bosc i els animals... si a Collserola hi ha senglars deu ser perquè cada cop els camins estan més transitats, el bosc més deixat i més gent vivint-hi, fet que provoca que sentin les olors i busquin prop dels habitatges.
Senyors, jo no sóc especialment ecologista (sóc químic, no tenim pas fama d'eco nosaltres) però hem de reconèixer que la ma de l'home afecta i per tant pertorba l'equilibri normal de l'ecosistema on vivim. A nivell d'animals que moren atropellats, cremats a les torres de llum, punxats a les trampes per ocells, o simplement desplaçats de casa seva pel fet de la mania dels humans de construir cases en mig del bosc. Com voleu plegar bolets si construïu la vostra casa a sobre, i una carretera, i una zona esportiva i no sé quantes coses més?

dilluns, 19 de febrer de 2018

Restant setmanes per tornar

Porto setmanes pensant en que aviat tornaré... segurament massa dies pensant-ho. Així que qualsevol moviment a la data de les visites de seguiment mèdic em provoquen malestar ja que només fan que allargar tot aquest procés. Si, tothom em diu que l'important és tenir bé el genoll, i si, ho és, però el cap també influeix. La previsió amb la què jo comptava era per a la primera setmana d'abril (6 mesos) i ara per ara això no ho tinc clar. En uns dies tinc la visita de seguiment amb el centre de reconeixements... i aquí pot passar qualsevol cosa. Potser torno abans. I això què vol dir?

Doncs vol dir tornar, i això és bo. Però tornar i que d'un dia per l'altra et programin tota la formació del programa de reincorporació al servei. Això pot comportar que d'un dia per l'altra hagi d'anar a Mollet i a Cerdanyola a fer formació i jornades d'acompanyament de les activitats quotidianes de bombers. De fet ho comportarà si o si en el moment que pugui tornar, ja sigui al març o a l'abril. Però bé, jo comptava que qui em donaria el OK (de 6 a 7 mesos després de l'operació) seria el traumatòleg que m'ha portat fins ara. Bueno, després de més d'un any ja no em sorprenen gaires coses de la Seguretat Social.
Així que seguiré fent el que havia fet fins ara, per una part exercicis de recuperació, començar a córrer per l'exterior (ja ho he fet un parell de cops) per anar agafant fons físic (8 mesos sense córrer passen factura a tothom) i anar entrant a la plataforma de l'escola de bombers. Allí hi ha gairebé tots els temes de la formació bàsica de bombers. Hi ha un grapat de vídeos de maniobres d'escarceració, també hi ha molta informació sobre seguretat, extinció i organització en incendis forestals, i un grapat de maniobres més d'altres vessants.
Hi ha temes que encara estan per completar, però suposo que amb el temps això es solucionarà. I he de reconèixer que de tant en tant va bé entrar-hi. No tant per aprendre maniobres noves, que son molt poques les que hi ha, sinó que va bé recordar algunes coses que sovint no s'utilitzen ja sigui perquè tens el costum o la manera de treballar pautada i vas per feina i segons què ho deixes per superat. Però la veritat és que tenir-les en ment sempre va bé.

El que em preocupa més no és si les emissores seguiran tenint la mateixa configuració (que segur haurà canviat ben poc), ni si recordaré com es desplega una mànega (jejejej, això és broma), tampoc he oblidat tots els meus coneixements tècnics que m'ajuden a pautar la majoria de maniobres i buscar solucions per treure els serveis en endavant, sinó que el que em balla el cap és tornar a conduir camions després d'any i mig sense fer-ho.
No és el mateix conduir un cotxe que un camió, i tot i haver-ho fet des de fa 25 any, les distàncies, la dinàmica de la conducció, i sobretot el fet de conduir d'urgències em dóna cert respecte. Mai he bolcat en un camió de bombers (un cop vaig estar a punt), i no voldria que fos ara quan em passés. Amb el temps anem adquirint experiència i habilitat per tal d'esquivar vehicles, frenar i passar per llocs estrets quan estàs en un carrer concorregut. També aprens que les rotondes son traïdores per als camions de bombers, l'aigua que portem darrera es mou d'un costat a l'altra i a les rotondes passa primer a un costat, després a l'altra i en el moment que surts de la rotonda torna a canviar de lloc. Així que amb 3 canvis de pes et pots fotre el camió per barret.

Tenir el meu retorn cada cop més proper fa que els fantasmes comencin a envair el meu cap per sort, i així és el meu caràcter, en tot allò en que hi pugui fer alguna cosa ho vaig fent per avançat (a la plataforma de l'escola hi he entrat varies vegades, a més d'alguns cursos online), però conduir vehicles grans ja és més complicat. Bueno, poc a poc. No serà arribar i estar de guàrdia.  Cada cop entenc més que per tornar hauré de fer un "reciclatge" i seguir un procés de reincorporació. Doncs bé, el farem.

dimarts, 13 de febrer de 2018

La futura organització bomberil: Distribució de camions

Un dels primers posts del bloc d'un pobre bomber va ser per parlar de camions. Vaig parlar d'armaris i també de dimensions de vehicles. Ara ja han passat 7 anys i tot segueix igual, per tant si el que volem és dissenyar un nou cos de bombers, modernitzar-lo o simplement optimitzar recursos i situacions anòmales el que toca és parlar-ne i posar les cartes sobre la taula.

Està clar que per parlar de vehicles de bombers haurem de fer un esforç per conèixer les necessitats de cada parc, de cada zona i també dels casos especials com poden ser situacions de molt fred, nevades o grans tempestes que obligaran a tenir alguns vehicles preparats per a aquestes situacions. Haurem de disposar de vehicles amb 4x4, altres possiblement no serà necessari i en d'altres buscarem capacitats per transportar material ben diferents. Parlo de camions, però també de furgons, de vehicles de transport, vehicles de comandament i també vehicles de gestió.
Per començar cal veure com estan els actuals furgons de salvament "grans", crec que n'hi ha 4, son furgons carrossats sobre un camió 4x4. Estan pensats per a aquestes grans situacions, un vehicle de rescat amb un grapat d'estris i eines per poder arribar a qualsevol lloc amb una carretera o un camí per molta neu que hagi caigut. Per començar (i sempre parlo del vehicle de Lleida) un bon dia es va cremar el cabrestant, i potser varen passar tres o quatre anys fins que es va trobar el recanvi definitiu. I canvis en aquest vehicle n'hi ha hagut tants com vulguis.

És un camió que porta integrat un grup electrogenerador, anava acompanyat d'un equip d'escarcerarió també elèctric, de gran potència (al seu moment) i que permetia disposar d'una eina molt potent per actuar en accidents amb camions implicats. Però com sempre arriba el moment de comprar noves eines i més potents. La nova és a gasolina (com la majoria d'equips que disposem a Can Bombers) i per tant la necessitat del grup electrogenerador perd sentit... però hi és. També ha calgut remodelar armaris, estanteries i subjeccions. Resultat, que el camió que va arribar actualment és substancialment diferent del que va arribar aviat farà 8 anys. També un trist respall que es guardava desmuntat.
I no només per això, sinó perquè a cada poble hi ha claus d'hidrant diferents, altres tenen ràcords específics per a les cisternes dels pagesos, i mil i una particularitats... això ens afecta en que els vehicles d'aigua han de portar multitud d'eines i adaptadors per tal de ser més operatius i eficients a l'entorn en el qual ens movem. Així que en arribar al parc, i per molt "ben pensat" que estigui un vehicle, només entrar a la cotxera necessita ser personalitzat al parc on es troba... així que els calaixos s'omplen de noves coses per les que no ha estat dissenyat.
I com ho fem? Doncs hauríem de tenir calaixos i armaris modulars. Si, un vehicle que avui està a Lleida potser el més que ve estarà a Mollerussa o a Oliana i cadascun tindrà eines i necessitats específiques. Un vehicle a Lleida pot ser "exclusiu", mentre que a Oliana o a Pont de Suert ha de ser un vehicle capaç d'anar a diferents tipologies de servei. Tenim furgons per anar a accidents, però no a tots els parcs així que camions forestals o semi urbans també porten equips d'escarceració... i quan els canvies de parc s'han d'equipar o desequipar.
No només això, a més del material de dotació que han de dur, fa falta espai per nosaltres i per els nostres equips de protecció individuals. Actualment tenim dos cascs, dos jaquetes (la forestal i la industrial), també tenim un "impermeable" que també utilitzem a les recerques, les botes industrials, les forestals i alguns encara conserven les antigues botes de goma (que servien per a Risc Químic)... més? Mosquetons, bagues, passa-muntanyes, el folre polar... i segur que em descuido coses. I on ho posem això? A Lleida tenim la sort de tenir molts vehicles i especialitzats, i a vegades podem prescindir d'algunes coses, però hi ha dies que et pots trobar sortint a incendi de vegetació i acabar en una fuita de gas, per tant sempre és un risc deixar-te algo al parc.
També necessitem portar l'explosímetre, la bomba elèctrica per les inundacions que va acompanyada d'algunes mànegues, la caixa amb els plànols de la Regió, claus d'ascensors, les claus i targetes de les pilones de les àrees peatonals, altres claus i eines específiques d'ascensors i escales mecàniques... ah, i les emissores de foc forestal. Tot això va a parar a la cabina del camió. Fent nosa, provocant perill en cas d'accident.


A Can Bombers necessitem armaris que s'adaptin a les nostres necessitats. No necessitem armaris superadaptats perquè algú ha decidit que una escombra va d'una determinada manera... Necessitem portar aquesta escombra de manera que puguem utilitzar-la només saltar del camió. Necessitem armaris que avui puguin contenir el motor del Lukas, però que demà serveixi per un del l'Holmatro. Que el Gorgui es pugui aguantar sense necessitat d'aguantar-lo amb una goma improvisada, que el casc i la màscara per la motosserra es puguin afegir sense risc a que ens caiguin quan obrim l'armari. Tampoc cal que ens caiguin al cap els vestits de protecció química, l'oli de la motosserra o la xarxa i el flotador que tenim per si algú o alguna cosa cauen a l'aigua...

Uix, i encara no he parlat de si han de ser 4x4 o com s'han de repartir entre parcs, doncs això ho deixo per un altre post. Així us genero el neguit de llegir el proper post.

Vols rebre els articles per correu? apunta't!