dilluns, 20 d’agost de 2018

Remodelant el Cos de Bombers


Posats a fer estiu, em sembla que no hi ha res millor que començar a divagar sobre si el model funciona o no funciona, si volem camions o volem drons, si volem parcs o si volem grups especialitzats... perquè sobre una taula, amb un cafè o unes galetes acompanyant el te és molt fàcil. D'això se'n diu, digo-digo. 

Últimament sembla que s'ha posat de moda dir que Can Bombers està en crisi, que el model és caduc i que cal canviar coses. De vegades sembla com si algú hagués obert la carpeta de posts d'unpobrebomber i comencés a dir les mateixes coses però des d'un faristol o en una entrevista del diari o de la ràdio sobre el futur de Can Bombers. 

I clar, moltes coses de les que últimament escoltem i llegim ja les sabíem. Evidentment cal plantejar-se si hi ha llocs on cal augmentar el rati de bombers (la demografia canvia), les activitats industrials també (ara hi ha cinemes als exteriors de les ciutats, naus comercials plenes de gent els divendres i dissabtes durant tot l'any), seguim amb zones turístiques de temporada (Salou, que mai ha tingut parc de bombers), o el Delta de l'Ebre amb tota una gran extensió i plena de gent i activitats en que fer-hi arribar personal de bombers és complicat. 

Si parlem de la muntanya també parlem de temporalitat. L'estiu omple les muntanyes de caminadors, grimpadors i excursionistes varis, i l'helicòpter fa una feina incansable de rescat de petits accidents i també d'alguns més greus. Però també omple les carreteres de transit, i les poblacions d'habitants. Igual que a l'hivern. Llavors... perquè la gent del Pirineu se la considera “menor” pel fet de ser menys? No, la gent del Pirineu ni del Pre-Pirineu no son menys. Al Pirineu hi ha activitat de Desembre a Abril i de Juliol a Agost. O és que no heu provat de llogar habitació d'hotel o un apartament en aquestes dates? 

Sembla que pel fet que hi hagi pocs habitants els ratis de serveis bomberils hagin de ser menors, i no hauria de ser així. Perquè si hi ha pocs serveis (actualment no fem feines de prevenció enlloc) hi ha d'haver pocs parcs de bombers i menys encara de professionals? Que no son igual d'importants els accidents al Pirineu o els incendis d'habitatge que a les grans ciutats o al cinturó industrial de Barcelona?

Sembla com si el fet de tenir gent d'emergències en un lloc amb pocs habitants (però si visitats per gent activa en muntanya, esquí, senderisme) pugui ser excusa per a que hi pugui haver un pitjor temps de resposta, o que aquesta s'activi de forma diferent. Últimament he escoltat que perquè no estudiar que els bombers vagin en helicòpter als serveis del Pirineu... I això no es pot fer ja ara? Perquè cal que els bombers de Mollerussa vagin en vehicle si poden anar en helicòpter (que ja hi és) a un servei de fuita d'una cisterna a la Val d'Aran?. No, només si algú ho proposa com a gran novetat i amb l'excusa de no obrir nous parcs en llocs de difícil accés. 
Llavors què passa a la nit? Si puc permetre'm el luxe de tancar parcs, de reduir el personal o qualsevol altra disminució de la resposta inicial, perquè tinc l'excusa d'un grup helitransportat... que passarà a la nit? Deixaré de prestar el servei?, o milloraré la infraestructura només de nit? O com és de nit trauré bombers? I si els traiem al Pirineu, perquè no els traiem a la resta de territori? I el límit, on és? Voleu tancar els parcs de bombers per la nit, i així ens estalviem tenir habitacions als parcs? Vaja, a nivell econòmic segur que resulta. 

Fins ara els helicòpters no volaven de nit. Tot i que poc a poc això anirà canviant. I aquesta és una altra. Els heliports que van obrint estan situats a centres hospitalaris, parcs de bombers i el de Tírvia. I llavors, com volem donar servei de nit al Pirineu amb helicòpter? A la Val d'Aran no s'hi pot entrar de nit, has de posar-te a molta alçada i no és possible... bé, donant la volta per França. I a Tírvia? On pots anar des de l'heliport de Tírvia? Que hi volen muntar un parc de vehicles i material? I que el personal vingui helitransportat des de no se sap on?

Vaja, les teories son moltes, les idees també, però la realitat és una altra. De moment el Model porta 40 anys, això vol dir que cal canviar-lo amb urgència. Però si treballem en xarxa, i això si que funciona... el que cal és adaptar aquesta teranyina a la realitat. Els temps de la 1ª resposta son 20 minuts (i ara penseu en la qualitat heterogènia d'aquesta resposta), i això o es queda igual o es millora. Potser es poden desplaçar parcs, tancar-ne d'altres, però de ben segur el que cal és obrir parcs nous. També fa falta especialització de personal (a parcs o a les Regions) per a poder millorar els serveis als pàrquings, als Riscs Químics, als ensorraments, als edificis especials (Hospitals, escoles, universitats, teatres i cinemes...) i també necessitem millorar tota la informació que tenim a disposició, que actualment és ZERO. 

Als parcs, als ordinadors, a les bases de dades dels bombers (els que actuem) no tenim ni un sol plano dels hospitals, ni dels edificis universitaris, ni dels túnels dels trens o les carreteres... i clar, arribes a un servei i necessites que el personal de manteniment et porti un plànol per a poder planificar i millorar la seguretat dels actuants en el servei. 

I vosaltres com veieu el model?

dilluns, 13 d’agost de 2018

Venedors de fum

Bé, sembla que sigui l'hora de parlar d'incendis forestals... si d'aquells que fins a dia d'avui no n'hem tingut. Perquè si l'incendi més gran de Catalunya aquest estiu és un foc de 9,4ha a Cabra del Camp i seguit d'un de 7,5 de matolls a Reus... és que no hi ha hagut res de res. I quan dic res vull dir res. (perquè els Cereals son un altre món, 27,4ha Belianes)

Per tant fins ara només s’ha parlat de fum, de fer fum i de la possibilitat que el fum ens piqui als ulls. 


On son aquells incendis conduits pel vent en que havíem de mobilitzar centenars de vehicles per a poder rodejar l'incendi amb més o menys seguretat? On son els incendis de totes les regions d'Emergència desplaçats a l'incendi de l'estiu? Doncs no, a dia d'avui això no ha passat. 


Risc juliol i agost 2018

Altres anys, hores d'ara, portàvem varis episodis de calor, onades de sud, “ola de calor” o qualsevol altra nom que li vulgueu donar. Si, tot això son períodes estivals en els que ni bufa gota d'aire, ni el termòmetre ens deixa dormir per la nit, ni les humitats (principalment nocturnes) augmenten per a poder rehidratar unes hores el combustible. I aquest estiu només en portem un. Un que ha durat gairebé una setmana... però clar la memòria dels humans és el nostre taló d'Aquil·les. I aquestes onades de sud duren de 3 dies a una setmana, així que d'excepcional no en tenen res. 

I això em fa recordar ara fa 15 dies qual l'eclipsi de lluna... tot eren whats dient que si es veuria Mart a simple vista. I clar jugar amb la ignorància de la gent és molt fàcil. Es veia Mart, si, però també es veia Júpiter i Saturn, i no era res excepcional, feia setmanes que es podien veure els tres, i encara es poden veure. Però algú ja va vendre la moto de Mart, i en el foc forestal també hi ha venedors de motos i venedors de fum. 

Risc desembre 2017

Vendre fum és dir que “que viene el lobo” durant tot un estiu en que la pluviometria ha estat generosa a tot el territori (per mosaics, per setmanes, però finalment és generalitzada). Els mapes de risc han estat variables però han estat clars. Aquest a l'igual que el de l'any anterior els punts vermells dels mapes de risc d'incendi han estat escassos. I així seguiran, les condicions meteo juguen al nostre favor. 

Risc juliol i agost 2017

Però tal com estem, potser haurem d'aprendre a vendre fum. Vendre fum per a poder tenir vehicles, espatlleres, ampolles d'aire, recanvis de material i moltes altres de les mancances que patim. Portem anys sense inversions a Can Bombers. 

Risc juliol i agost 2016

He de vendre fum i crear expectatives per a tenir un bon equip tècnic com en l'incendi forestal, hem de vendre fum per a tenir tot de gent motivada pels parcs fent grups per als concursos d'excarceració per a tenir equips, màquines i eines renovades als vehicles. Però també hem de vendre fum i crear expectatives per al Risc Químic, per a la extinció en espais confinats, en les recerques, en llocs especials com son aparcaments subterranis, en hospitals i en molts altres llocs en els que en realitat ni en sabem, ni en podem saber ni pel que sembla ningú (ni els de dalt ni els de baix) es preocupa per a poder millorar el nostre coneixement, el nostre equipament i sobretot (SOBRETOT) la nostra seguretat. 

Avui podríem dir que sovint a foc forestal es ven fum, però hi treballem amb molta més seguretat que fa uns anys. També podríem posar en dubte la utilitat real d'algunes maniobres i “teatres” dels concursos d'accidents, però als accidents reals hi treballem molt i molt millor. Ara ens toca millorar als aparcaments, al Risc Químic, a incendis d'habitatge, en l'àmbit sanitari i a una molt àmplia carta de serveis.

dimarts, 7 d’agost de 2018

La importància d'un bon equip

Mai he defugit dels perills d’aquesta professió, sempre he pensat que els problemes poden venir de moltes maneres, i també sempre he comentat a tothom que m’ho ha preguntat que els serveis més perillosos son els de bosc i no els urbans com la majoria de gent creu.

El que passa però és que en tot servei hi ha elements que no controles. En els incendis forestals i de vegetació vària el foc camina o corre, vaja que es mou i avança a diferents velocitats en funció de múltiples factors que en la majoria de vegades no pots controlar. Per exemple en una vall de riu hi ha corrents d'aire, o en planures quan hi ha canvis de vent entre terral i marinada, o simplement en incendis de dies de fort vent en que el foc progressa a gran velocitat (i anem per darrera), però que també ens podem trobar amb alguna zona de rebufo i ens dona la volta... per tant els de vegetació tenen molts números per a que et sorprenguin.

Els focs d’interior, que son l’altre gran grup d’incendis son menys perillosos, a priori. Vaja, el resultat de l’incendi (i atemptat) de les torres bessones dels EEUU ja el coneixem tots, però que et caigui l’edifici a sobre no és un factor que calgui tenir en compte de forma generalitzada. Normalment un incendi en una cuina o el d’un menjador no son suficientment intensos com per a pensar que et poden debilitar l’estructura de suport de l’edifici. Una altra cosa és que caiguin elements del sostre o fins i tot una biga (que no ho he vist mai si no és en una construcció antiga de fusta).

Però clar, després de tants anys darrera el foc o anant-lo a buscar a l’interior dels edificis arriba el dia en que et pots trobar amb un servei que et faci reflexionar sobre el que estàs fent. I ara no vull ni crear por, ni tenir-la jo mateix, ni crear falses emocions. Simplement que de vegades el perill hi és. I aquí hi ha la nostra “habilitat” en fer les coses ben fetes, en fer tot allò que sabem. I el principal és que cadascú a més de saber fer la nostra feina, l’acabem fent.

La nostra feina és la d’apagar el foc, però també és la de muntar la línia d’aigua, la de posar-nos el casc, l’equip d’aire, preveure el temps que podràs estar respirant de l’ampolla, la dificultat del que t’espera, portar l’emissora, escoltar el que per allí s’hi diu, anar explicant tot allò que fas per a que els de fora sàpiguen en tot moment el que passa dins, assegurar-te de tenir un equip de “rescat” a fora per si mai el necessites. I moltes i moltes coses més. Al final, i com ja he dit, el que cal és que tothom faci el que li toqui fer.

Si el que ha de controlar la seguretat del lloc fa una altra cosa, no està controlant la seguretat, si el que està pendent de les teves comunicacions fa una altra cosa, no t’està escoltant, si el que ha de fer d’equip de “rescat” està fent una altra cosa, no fa d’equip de rescat... i per tant si el que està a dins i necessita de tot el suport exterior no disposa de tots aquests ulls, mans i cervell (perquè des de fora es controlen molts factors) simplement està actuant de forma totalment insegura. En tot servei d’interior t’endinses (és un buit de foscor), muntes la línia, tens el teu estrès tèrmic, el fum, l’aire de l’ampolla, apagues el foc i poc a poc vas sortint. Però si passa qualsevol cosa mentre ets a dins, necessites que tot l’operatiu exterior funcioni com un rellotge.
Foto al Diari Segre, de Itmar Fabregat
Des de dins et poden passar mil i una coses. Et pot agafar un cop de calor, et pot caure alguna cosa al cap, pots trobar un bucle a la mànega que en tornar et desorienti i no sàpigues si avances o recules, et poden passar moltes coses sense que siguin un error per la teva part. El que si que necessites és de tot l’equip de companys que son fora o en una part del camí de sortida.

Un servei és una cosa molt seriosa. Tots depenem de tots. Tots hem d’estar al nostre lloc. Tots hem de jugar el nostre paper i fer-lo amb la determinació que l’ordre i la dependència d’uns i altres és molt més que important. Una simple mànega desplegada sense tenir en compte com estan totes les altres pot fer que al final se’t faci un nus, que impedeixi que aquesta avanci i retardi o posi en perill qualsevol altra acció.

Avui només volia explicar-vos la importància de fer les coses ben fetes. Els perills hi son, al bosc, al carrer i a l’interior dels edificis. Però no només hi hem d’estar preparats sinó que cal fer allò que toca fer. I no és criticar res del que es fa ni res del que no tenim (i segurament hauríem de tenir), perquè tenim les eines, els coneixements i som nosaltres qui ens pertoca aplicar-les.

dilluns, 30 de juliol de 2018

Unpobrebomber cavalca de nou

Avui no seré llarg. Toca fer-vos sentir el mateix que sento jo quan em vesteixo de blau. Tants mesos sense poder fer allò que realment t'agrada es van apoderant de tu i quan tornes tens inseguretat, en el meu cas no per saber o no saber fer la feina, sinó perquè acabes perdent el ritme de treball, de decisió, d'agafar una eina o un estri abans de que algú te'l demani.

El que passa però és que si realment t'estimes allò que fas en unes poques guàrdies mogudes et poses al dia de tot. I tornes a ser el mateix. A més però les ganes i l'empenta ha tornat de forma renovada i em sento (potser només és un sentiment meu, els altres ja jutjareu) com un xaval dels que acaben d'aterrar al Cos amb la "opo" acabada d'aprovar.

Tot se't fa més bo encara quan en un servei qualsevol, sense ser res de l'altra món, al bell mig d'un carrer transitat de Lleida, et comença a saludar la gent, uns et criden des del cotxe, altres quan puges al camió, o simplement t'envien un whats simpàtic dient-te que t'han vist i que el ha fet molta il·lusió.

El que passa però és que no hi ha res comparable a quan estàs per aquests mons de déu, sol, amb els amics o en un servei allunyat del teu entorn, i en un indret qualsevol veus arribar a un jove corrent que et diu que ha escoltat per l'emissora que el vehicle de Lleida anava a l'hidrant del poble a repostar. I tot d'una et pregunta si realment ets tu. O quan vas a una reunió i la majoria et reconeixen que t'han llegit algun que altra cop. Si heu llegit l'últim ja és un subidón.

Recordo a la cursa de bombers, aquest passat abril, que just acabava d'aparcar el cotxe i a pocs metres un altra corredor em reconeix, i diu que és bomber de no recordo quin parc. O en una pràctica al nou camp d'Amoniac de BASF Tarragona un tècnic de Bombers Barcelona et confessa que és un fidel seguidor.

La penúltima és el Director General, que també m'ha reconegut haver-me llegit més d'un cop. Però la millor sempre és la última. En aquest cas l'Ernest d'Igualada, que feia molts anys amb qui no hi coincidia, i que la casualitat ens va portar a fer un mos al mateix indret. Ell em va reconèixer i es va acostar a saludar-me.

La veritat és que us he de donar les gràcies, per moltes coses. Una per fer-me sentir un bomber més (després del maleït kit-kat) i l'altra per a llegir-me, seguir-me i estar aquí. Sou la meva energia. Avui són 402 posts els publicats i els que queden...

Perdoneu-me aquest moment de debilitat, però dilluns que ve el pobrebomber seguirà picant pedra.

dissabte, 21 de juliol de 2018

Gràcies companys

des de fa 9 anys
sempre sou presents en els meus dubtes,
les meves peticions
i qualsevol cosa que pertorbi
el meu món bomberil.

Gràcies per ser com éreu,
gràcies pel que sou,
gràcies per estar presents eternament.


dilluns, 16 de juliol de 2018

Benvinguts al caos de bombers

Ahir diumenge s'estrenava, si més no a nivell de nomenament, el nou Subdirector General Operatiu de Bombers de la Generalitat. De tota manera (i son d'aquestes coses que sovint no s'entenen) fins ahir no hi havia la publicació al DOGC.

Els propers dies i setmanes veurem un reguitzell de cessaments i nomenaments de nous càrrecs de comandament. Tots ells son càrrecs de confiança, que provenen de la voluntat de fer un equip de treball solidari, que formi part d'un projecte comú, nou, amb voluntat de millorar i de fer millores a l'actual àrea operativa de la Direcció General de Prevenció, Extinció d'Incendis i Salvaments.
I aquí és quan toca animar i donar la benvinguda al nou sotsdirector general operatiu... però com que fa uns dies ja ho vaig fer en persona, ara el que toca és dir la meva i fer de "unpobrebomber".

No, no seré dolent. Simplement seré realista. Hi ha molta feina per davant. Molta. També hi ha molta feina per darrera. Per darrera vol dir fer neteja de tot allò que fins ara no ha funcionat, de tots aquells que fins ara no han estat capaços de fer alguna cosa de profit. En els últims 9 anys (i tot ve a raó d'Horta de Sant Joan) l'únic que s'ha fet a la casa és buscar la manera de millorar la seguretat del personal i l'assegurament del control en les tasques d'extinció de l'incendi forestal.
Si no coneguéssim res més de la casa podríem dir que això és molt. Segurament molts dels cossos de bombers europeus que la seva tasca bàsicament és l'extinció de focs forestals estarien molt orgullosos d'aquest fet. Però els Bombers de la Generalitat som moltes més coses. Som personal, som recursos a nivell d'equips (màquines i eines), som vehicles i també som parcs i sales de control.

Com vaig dir fa uns dies, els pantalons, els camions i les obres als parcs es fan amb diners. Només cal anar al Departament d'Economia i demanar les partides pressupostàries per fer-ho. O jugar a la loteria i que et toqui. Però només és una qüestió de diners. El problema a més dels diners és quan portem molts i molts anys en que no es fan planificacions (i si es feien no es feien be) sobre quanta roba es necessita, com cal renovar-la, a l'igual que els vehicles i el seu manteniment, les mànegues i qualsevol altra equipament o material necessari per a fer la nostra feina...
Però potser, i donant la volta a tot plegat, el problema no el tenim a la casa. (teoria d'última hora). Si, el futur no depèn de nosaltres. Depen de la loteria. Fem història, va. Feu un exercici de memòria. El 2003 el Cos de bombers estava sota mínims. Recordo que encara teniem una flota immensa de  camions Comet i d'Egipcis (els més nous a la casa no sabeu què son, busqueu-los), els parcs necessitaven una bona rentada de cara. També feia falta un bon nombre de bombers, ja que els parcs començaven a anar justos de personal. Era una època en que ja hi havia força misèria.
Després del Pacte del Tinell va haver un canvi polític on algú va creure en els Bombers i va començar a invertir-hi. Van aparèixer els nous Camions Atego, els GRAF i també molts parcs varen ser renovats. No dic que tot anés be. Però si que molts parcs van poder renovar-se, i el canvi generacional a nivell de camions va fer que hi hagués un abans i un després. Evidentment a nivell operatiu poc va canviar. L'estructura de bombers seguia sent la mateixa, les mateixes persones. La crisi però, ha portat que s'aturessin noves convocatòries de personal, s'esgotessin rèntings i fes falta comprar els propis camions i vehicles vells que tocava renovar. El problema abans del 2003 eren les persones que hi havia al capdavant del cos. Les persones que van seguir després del 2003 seguien sent les mateixes, però es van millorar moltes coses. A partir del 2007 amb la crisi tot s'atura. Els sobrecostos de les obres son un hàndicap econòmic en el pressupost de la DGPEIS que s'arrossega durant molt temps, i que fa que fins a dia d'avui ens haguéssim quedat sense recursos econòmics.
Evidentment la situació actual és deguda a la mala planificació i a la mala gestió feta els últims anys pels mateixos que hi havia abans del 2003, fins al 2010 i fins a dia d'avui. Si, perquè son els mateixos. "El mismo perro pero con distinto collar", que es diu, o les mateixes persones només intercanviant els despatxos i els càrrecs. Però el problema de fons és la situació econòmica.

I aquí és on la nova direcció de bombers, el nou Director (amb idees bones i dolentes) i el nou Sots Director General Operatiu (i segur que un bon equip de persones qualificades darrera) tenen el taló d'Aquiles. Sense diners no es pot fer res. Si el que compra i el que planifica no tenen diners, poc poden fer. Bé, una cosa si. Que bombers no només siguem foc forestal (però aquest és tema per al proper post). Sort, que us en farà falta molta.

dilluns, 9 de juliol de 2018

Perill a bombers de Lleida

i tot per obrir un carrer que no va enlloc!
Ja ho havia escrit algun cop, per sort o per desgràcia, algunes coses de les que escric arriben al seu destinatari. Fa uns dies la no reunió (perquè es va anul·lar per qüestió d'agenda) amb el nou Director General, va acabar (mig obligat) amb visita d'aquest, ni que fos per un moment i a saludar al personal de guàrdia. Pel que sembla, i jo no hi era, la reunió amb els habitants de la "granja" no estava suspesa i un cop va arribar la info als habitants del parc (que som l'edifici veí) es va demanar parlar amb ell. El més curiós (i tot depèn de la font d'informació que ho explica) no només estava assabentat dels problemes del parc de Lleida i de Bombers en general, sinó que va poder "tastar" de com les gasten a la "granja".

Bé, avui és qüestió de seguir denunciant i posant els problemes sobre la taula. Des de fa alguns mesos s'està urbanitzant un àrea al voltant del parc de bombers de Lleida. El més curiós és que si una part d'aquesta millora es fa al carrer al que hi ha una sortida de bombers, aquesta també hauria de millorar la seguretat i el pas dels camions... doncs sembla que no.
Que bonic queda un carrer reduït a la meitat :-0
Poc a poc han anat evolucionant les obres, que van crear un carrer, posteriorment van terraplenar-lo (les vibracions feien vibrar el terra del parc), constants entrades i sortides de camions i furgonetes ocupant el carrer per on transitem per la majoria de serveis (tenim dues sortides), alguns dies el carrer permanentment tallat, fins que va arribar el moment de fer les voreres al cap del carrer.

Per un costat ja hi ha la Presó, i el seu perímetre de seguretat, i l'obra va haver d'adaptar-se. S'ha obert el carrer central de davant la presó traient els aparcaments (sinó no passaven els vehicles) i després va venir la part que ens afecta. Bé, afecta al pas de camions. Els camions de bombers tenen unes dimensions mitjanes, però molt superiors a la d'un cotxe normal o un 4x4, son més llargs i pesants, per tant maniobren amb més dificultat. Nosaltres els fem passar per tot arreu si fa falta (som experimentats i bons conductors) però si no cal...  En aquest cas ens han reduït el carrer a més de la meitat. No passaria res si tot fos una recta, sense cruïlla ni una escola bressol molt propera.
Aquest és el vehicle que passa pitjor... però hi ha de passar!
Els nostres camions a partir de mitjans de juliol seran un perill en aquesta part de la ciutat. Sortirem del parc per una porta de més de 8 metres d'ample, sense semàfor (activat per bombers), ni "STOP", ni "ceda el paso" als vehicles que ens passen per davant (entre ells els de l'escola bressol), entrarem per la cruïlla i encararem un vial de poc més de 3 metres (la nostra porta és de 8) on haurem de salvar una petita ziga-zaga (amb el perill de pujar la roda a la vorera o fer un cop de volant).

S'han demanat canvis i modificacions de l'obra, però per moltes reunions i advertiments, l'obra ha empitjorat la sortida de bombers. Aquest és el nivell de respecte que tenim per part de la gent a qui hem d'anar a donar un cop de mà. Un cop de mà que consisteix en apagar incendis d'habitatges, rescatar persones de situacions de perill greu o simplement treure una persiana o una rajola a punt de caure d'una façana d'un dels molts edificis "malalts" de la ciutat.
sortint amb la cuba

Aquest cop espero que qui llegeixi el post sigui la gent de la ciutat, els seus polítics i tècnics i també els seus mitjans de comunicació. Evidentment l'obra difícilment es podrà modificar, potser aconseguirem, a la llarga, alguna senyal de prioritat addicional, però el carrer restarà aquí per molt temps.
sortint amb l'autoescala

L'entrada de bombers seguirà sent "el pas" alternatiu per evitar cues i ressalts, la nostra porta acostuma a estar oberta. Després de molts anys deixant passar als vehicles per a poder arribar a temps a la seva feina, ara els qui no arribarem a temps serem nosaltres. Però nosaltres cada cop més tenim ressalts, revolts, carrils estranys en cruïlles i mil i un handicaps per a circular amb els nostres vehicles dins la ciutat. Aquest parc es va fer a l'exterior de Lleida, al costat de la presó quan aquí no hi vivia ningú. Avui és una de les zones més preuades i clar, totes les mesures busquen reduir velocitats i millorar la seguretat dels vianant. Segur que evitar el pas de bombers millora la seguretat de la gent????

dilluns, 2 de juliol de 2018

prec al nou Director General

Els polítics que gestionen un Cos de bombers van i venen. Arriben, prometen, expliquen tot de bones intencions, fan gestos de cara a la galeria com visites als parcs, reunions amb els diferents estaments de bombers (tècnics, caps de parc, bombers...)... i cada dos, tres o una mica més aquest anar i venir del polític de torn es va repetint. I un cop i un altra i una altra... i així ja he tingut un bon grapat de Directors Generals. I què han fet? Res. Ni un ni l'altra, ni l'altra, ni cap d'ells.

El millor exemple el podem donar ara mateix. El proper divendres 6 vindrà el nou Director al parc de Lleida, i la veritat és que tenim moltes ganes d'ensenyar-li i regalar-li coses. Però la veritat, es que no podrà ser:

  • El voldríem deixar passar al parc, però no podrà ser, perquè portem varies setmanes sense aire condicionat, i clar es fotria de calor.


  • El deixaríem anar al lavabo, però no podrà ser, i ja van molts cops, tenim els pixadors espatllats. I clar les tasses estan brutes perquè en algun lloc hem de fer pipi.


  • El voldríem deixar passar al vestidor, si aquell que es va fer amb previsió per 20 anys, però es que no hi cabem. Fins i tot utilitzem el vestidor femení, perquè sense aquest hauriem de tenir les taquilles al passadís.


  • També el voldríem convidar a dinar, (amb en Gendrau ho varem fer), però clar molts dies estem 20 persones al parc, i com he dit abans tot se'ns queda petit.
  • El voldríem convidar a donar una volta amb el camió de bombers, però resulta que tenim el furgó de salvament amb una porta (de material) trencada, i el vehicle forestal que té una porta de l'habitacle que no tanca, i no volem que caigui per culpa nostra. Tampoc el podem deixar pujar als vehicles lleugers, amb els que aniríem a fer relleus de personal, perquè tenen la direcció i la transmissió malmeses i en arribar al primer revolt li cauria tot per terra. Res, com qualsevol dels 60 vehicles de bombers de tot Catalunya que hi ha donats de baixa (i un altra grapat amb problemes pendents d'arreglar). També el podríem deixar pujar a altres, però o els hi falten equips d'aire, o tenen seients sense el respatller (clavant-se els ferros de subjectar equips d'aire) o tenen algun cinturó de seguretat malmès.
  • Li voldríem ensenyar com fer les pràctiques d'excarceració, però com vostè no té EPIs no pot acostar-se a la zona sense risc a tallar-se, respirar pols de vidre o embrutar-se del molt oli que hi ha escampat arreu.


  • També voldríem ensenyar-li el lloc per on sortim als serveis, però des de fa algunes setmanes l'ajuntament fa obres als carrers del voltant, i amb prou feines podem passar. A més els hem hagut de dir que ajustin el traçat de pas, perquè els camions no passen amb el nou traçat.


  • Així que quasi millor que li regalem uns pantalons, una camisa i unes sabatilles de les que ens dona el servei. Però caldrà que s'esperi alguns mesos. Resulta que la seva talla (vostè fa mides normals) no n'hi ha, i cal esperar que algú faci la licitació, s'accepti i finalment arribi... vaja, amb la planificació habitual que es fa tot en aquesta casa.

Miri, a mi ja no em preocupa si he de treballar 70 guàrdies o 60 (que si em preocupa, però és qüestió de prioritats), ni si el proper any faré 3 o 4 jornades de formació, ni si les hores extra me les paguen a un preu més baix al de l'hora normal (que ja els val). La meva prioritat, i espero que la de TOTS els Directors Generals que vindran darrera seu (perquè vostè marxarà i jo em quedaré) és que els Bombers puguem fer la nostra feina, i en aquest moment NO LA PODEM FER en condicions.

Els parcs de bombers necessiten reparar-se, altres necessiten ampliar-se, altres fer-los de nou. Els bombers necessitem roba de recanvi, camions en les condicions adients per arribar als serveis, materials i equips en perfectes condicions de funcionament.

Però la culpa de tot això no és ni del seu antecessor, ni del 155. La culpa es de totes les coses i persones que no fan la feina, que no planifiquen, que s'equivoquen, que tenen desídia. La culpa és de totes aquelles persones, i la casa n'és plena, que o no en saben, que no en volen saber o que simplement no serveixen i ningú ha estat capaç de canviar-los de cadira. Al Cos de Bombers de la Generalitat hi ha molts ineptes i alguns a Bellaterra. No pot ser que amb totes les coses que li acabo d'enumerar (i moltes ja les deu conèixer, o no) no hi hagi ningú capaç d'haver-hi fet res. Per tant molt del que hi ha no funciona. 
Canviï, elimini, reestructuri. 

REINVENTI l'organització del Cos de Bombers de la Generalitat.

Si ho aconsegueix els pobrebombers li agrairem infinitament.

dilluns, 25 de juny de 2018

Sant Joan 2018 a mig gas

I Sant Joan ha arribat. Fins ara hem vist a la gent preocupada perquè durant la primavera ha plogut (cosa que hauria de ser el més normal del món), els bombers preocupats perquè al ploure tant tindríem vegetació i herbassars alts com a campanars (però que al ploure segueixen sent verds i mantenint força humitat), la campanya de la sega que va avançant però poc a poc (les pluges i la humitat han retardat uns dies la campanya).

Bombers, però, ha mantingut els dispositiu previst (si, aquell que insisteixo els últims anys, que fa 30 anys que no canvia). L'helicòpter de Lleida, els forestals, conductors,... bé, una cosa si que ha canviat, aquest any no hi ha "esquadra mòbil", que no deixava de ser un "torracollons" per a tots. No podies posar 3 vehicles d'aigua i un lleuger i el seu personal (de 16 a 20) tots concentrats en parcs de bombers dissenyats per 6-7 persones de guàrdia... cotxes al sol, i problemes d'espai a l'hora de menjar, descansar i també de mantenir en condicions d'higiene de les instal·lacions.
Tot i això fins ara no hi ha hagut cap incendi destacable. De fet, en els més de dos mesos i mig que porto de "rentrée" encara no havia apagat ni una mísera flama. Incendis urbans, accidents, salvaments, façanes, "lladres d'un balcó", etc son els serveis als que si havia anat, però cap incendi de vegetació. D'abril a juny sol ser un no parar de perseguir els incendis de vegetació, però aquest any, i això és gràcies a la pluja, no n'hi ha hagut gairebé cap.

Els mapes de risc d'incendi forestal fins fa una setmana encara eren blancs i amb uns pocs punts de groc, avui, ja tenen petits punts taronja, tots els mapes son molt lluny del de l'any passat (i els anteriors? Mireu els mapes, plis, plis). Aquest any el risc (encara que a alguns ja els sembli molt) és molt baix. Puntualment hi ha zones que per "poca" pluja han eixugat abans, altres per l'acumulació d'anys de sequera i altres pels vents locals, tenen ja una mica més de risc que la resta, però tampoc hi ha res fora del normal, vaja, inferior al de l'any passat segur.
18/6/2016
18/6/2017
22/6/2018
L'inici de la sega ha marcat un petit punt d'inflexió. La calor la tenim instal·lada a casa des de fa unes dues setmanes i això ha provocat l'inici del treball de les segadores. Ja hem vist els primers mapes probabilístics d'ignició de cereal (segurament marcat per la previsió de la feina agrícola), i més o menys ha coincidit amb els petits incendis d'aquests dies. L'Urgell ha estat la comarca on s'hi han concentrat més hectàrees cremades, i fa uns dies es va arribar a uns 20ha en un únic incendi. Per sort son incendis que els tenim molt apamats, l'orografia de la zona també ens ha ajudat (son incendis plans, sense pendents) i també marcats per la manca de vent.
Quan aparegui el vent ja serà una altra cosa, però fins ara no hi ha hagut cap mena de dificultat en apagar aquests primers incendis. La humitat que es manté al terra, la "proximitat" de les últimes pluges i els marges encara verds en gran quantitat de racons fa i seguirà fent, uns dies més, que la progressió dels incendis sigui per una part lenta, que les flames no siguin excessivament altes i que els perímetres naturals, els camins i els marges verds permetin un fàcil control de l'incendi.
Altres anys els petards, que a molts ens agrada tirar, solien provocar un augment molt important dels petits incendis, camps propers a nuclis d'habitatges solien ser la primera via d'escapament de les flames provocades per les espurnes de petards i coets. El passat divendres, dia abans de la revetlla, semblava el dia idoni per tenir una gran quantitat de petites ignicions. Però no va ser com l'esperàvem.

A priori, un divendres on els nens ja han acabat el cole i que ja tenen els petards comprats, semblava el dia ideal per a cremar tots els caps al voltant de les poblacions, però no va ser així. Bé, sempre hi ha excepcions, al vespre, ja passades les 10 de la nit anàvem a apagar la primera muntanya en flames... res de l'altra món, però de nit, proper a les cases, i coronat per la torre d'un antic castell doncs les flames que avançaven cap avall i a contravent donaven una imatge molt curiosa que anava entre la preocupació d'un llarg front de flames i la d'una estel·la de llum preciosa (això només ho podem entendre els bombers) que va marcant per on després farem la línia d'aigua.
Fins ara no ens hem estressat, ni hem acabat la guàrdia sense dormir, esgotats, ni hem tingut la "nit del lloro" (de servei en servei, només parant alguna estona just per tocar el llit i tornar a escoltar l'alarma de sortida). De moment només hem pogut gaudir de la nostra feina apagant petits incendis, gens complexes, i això si, cada cop més fotografiats i gravats pels telèfons mòbils.

dilluns, 18 de juny de 2018

CF18 Fem el que prediquem?

Avui voldria aprofitar una imatge (la de sota) que vaig veure fa una dies (no us diré el lloc ni quan), d'un incendi de matolls que no té més importància que la d'un incendi més de vegetació sense aparent valor. La intenció no és criticar ningú, ni com va anar el servei ni absolutament res, simplement vull aprofitar per a fer una reflexió del que, a posteriori, es pot veure amb aquesta imatge.

Recordeu el que tants cops ens han dit? els incendis s'han d'ancorar. Doncs això. El que he après els darrers anys anys, i sota el meu punt de vista és que hem d'aprofitat els límits naturals de les finques, els corriols, els camins, els canvis de vegetació per a posar límit als incendis. Per una banda la forma més natural de fer un contrafoc i una crema d'eixamplament és aprofitar els límits naturals, però també és possible fer-ho en l'extinció directa.
El que passa però és que la majoria portem molts anys anant darrera les flames i no davant. I el que portem dècades fent, costa donar-li la volta. Quan arribem a un camp que crema el primer que fem és tirar mànega i començar a resseguir la línia de foc en direcció a on és més conflictiu, perquè va cap a un habitatge, un vehicle o hi ha el bosc proper. I això, que amb el temps anem aprenent a fer ens condiciona també a l'hora de fer la resta de l'extinció.

Si quan arribem el que fem és començar a tirar aigua buscant de dirigir-nos al cap de l'incendi i no analitzem res més, possiblement ens estiguem perdent moltes coses. Per sort, cada cop és més habitual que un de nosaltres doni una volta per a poder observar, buscar i decidir si hi ha punts que no tenim controlats, dificultats o simplement conèixer l'entorn i l'abast de l'incendi. D'aquesta manera i amb objectivitat veiem si ens fa falta més vehicles, o desactivem part de la bateria que ens envien segons els protocols i pors vàries de les previsions i comandaments...

Però el que queda clar a la imatge és que ens quedem a mitges. Com he dit abans, portem molts anys tirant aigua, perseguint la línia de foc fins trobar el cap de forma ràpida i poder tenir la sensació de que tot està controlat. Evidentment que des de baix tota l'anàlisi de l'incendi és molt complicada, però perquè hem de tirar tanta aigua? (ep, el problema no és l'aigua). Poques son les ocasions en que de bon començament deixem de tirar aigua perquè tenim clar que l'incendi es dirigeix a un camí o un espai on de forma natural s'apagarà o que amb poca aigua i esforç per part nostra donarem límit i aturarem l'incendi.
Mireu-vos la imatge tantes vegades com vulgueu. Evidentment cap de nosaltres hi érem, i per tant desconeixem detalls importants del servei. Cal afegir que hi ha un centre de transformació elèctrica, i de ben segur devia condicionar... però a que si que es pot veure que no estan ben aprofitats els límits "naturals" de l'incendi? I repeteixo que no estic fent una crítica sobre ningú, l'inic que pretenc, i m'incloc com a "apagador" d'incendis és que sovint no som capaços de tenir suficient paciència com per a deixar que el foc arribi a on s'apagarà sol. Això sovint implica moure el camió i tirar mànega no des d'on hem parat en un primer moment, sinó que cal buscar d'arribar a l'altra costar de camí.
Si només arribar comencem a tirar mànega, ens costarà molt aturar al company que ja està amb la llança i tirant aigua, per a que deixi el que fa i resituar-nos. El més fàcil es seguir fent allò que hem fet tants cops, resseguir el foc i trobar-nos que ell sol s'ha aturat en arribar al final del camp.

Sovint gastem molta energia, empassem fum i passem calor sense que sigui realment necessari. Quants cops hem pensat que després de tot l'esfoç aquest incendi de matoll s'hauria apagat sol i només hauria calgut resseguir algun marge poc humit pel que molt poc a poc haurien progressat unes poques flames i amb quatre cops de peu s'hauria aturat?
No és fàcil per cap de nosaltres veure un incendi i deixar-lo cremar fins arribar al seu límit. Bé, alguns, els de les regadores de color vermell teniu aquesta maniobra més assolida, però no així la resta. Seria bo que entre tots ens anéssim creient allò que prediquem, que escoltem i que sovint ens diuen a algunes de les formacions que rebem. L'ancoratge no és només per als incendis grans per a deixar-los "més polits" i no fer giragonces amb la mànega, també son per als incendis del dia a dia. Aquests dies, sembla que poc a poc anem entrant en Campanya (la de marges, la forestal encara no) hauriem d'anar practicant tot això. Aturar el camió i baixar a mirar, o donar una volta amb el vehicle lleuger, abans de tirar aigua (amb l'excepció de cases, vehicles i altres punts de valor). Possiblement el resultat final no sigui gaire diferent al d'un camp d'herbes cremat, però en aquesta ocasió l'esforç haurà sigut molt menor. Però clar, no queda bé veure un incendi i que els bombers estiguin parats... Aix quanta feina ens queda per fer.

Vols rebre els articles per correu? apunta't!