dilluns, 18 de juny de 2018

CF18 Fem el que prediquem?

Avui voldria aprofitar una imatge (la de sota) que vaig veure fa una dies (no us diré el lloc ni quan), d'un incendi de matolls que no té més importància que la d'un incendi més de vegetació sense aparent valor. La intenció no és criticar ningú, ni com va anar el servei ni absolutament res, simplement vull aprofitar per a fer una reflexió del que, a posteriori, es pot veure amb aquesta imatge.

Recordeu el que tants cops ens han dit? els incendis s'han d'ancorar. Doncs això. El que he après els darrers anys anys, i sota el meu punt de vista és que hem d'aprofitat els límits naturals de les finques, els corriols, els camins, els canvis de vegetació per a posar límit als incendis. Per una banda la forma més natural de fer un contrafoc i una crema d'eixamplament és aprofitar els límits naturals, però també és possible fer-ho en l'extinció directa.
El que passa però és que la majoria portem molts anys anant darrera les flames i no davant. I el que portem dècades fent, costa donar-li la volta. Quan arribem a un camp que crema el primer que fem és tirar mànega i començar a resseguir la línia de foc en direcció a on és més conflictiu, perquè va cap a un habitatge, un vehicle o hi ha el bosc proper. I això, que amb el temps anem aprenent a fer ens condiciona també a l'hora de fer la resta de l'extinció.

Si quan arribem el que fem és començar a tirar aigua buscant de dirigir-nos al cap de l'incendi i no analitzem res més, possiblement ens estiguem perdent moltes coses. Per sort, cada cop és més habitual que un de nosaltres doni una volta per a poder observar, buscar i decidir si hi ha punts que no tenim controlats, dificultats o simplement conèixer l'entorn i l'abast de l'incendi. D'aquesta manera i amb objectivitat veiem si ens fa falta més vehicles, o desactivem part de la bateria que ens envien segons els protocols i pors vàries de les previsions i comandaments...

Però el que queda clar a la imatge és que ens quedem a mitges. Com he dit abans, portem molts anys tirant aigua, perseguint la línia de foc fins trobar el cap de forma ràpida i poder tenir la sensació de que tot està controlat. Evidentment que des de baix tota l'anàlisi de l'incendi és molt complicada, però perquè hem de tirar tanta aigua? (ep, el problema no és l'aigua). Poques son les ocasions en que de bon començament deixem de tirar aigua perquè tenim clar que l'incendi es dirigeix a un camí o un espai on de forma natural s'apagarà o que amb poca aigua i esforç per part nostra donarem límit i aturarem l'incendi.
Mireu-vos la imatge tantes vegades com vulgueu. Evidentment cap de nosaltres hi érem, i per tant desconeixem detalls importants del servei. Cal afegir que hi ha un centre de transformació elèctrica, i de ben segur devia condicionar... però a que si que es pot veure que no estan ben aprofitats els límits "naturals" de l'incendi? I repeteixo que no estic fent una crítica sobre ningú, l'inic que pretenc, i m'incloc com a "apagador" d'incendis és que sovint no som capaços de tenir suficient paciència com per a deixar que el foc arribi a on s'apagarà sol. Això sovint implica moure el camió i tirar mànega no des d'on hem parat en un primer moment, sinó que cal buscar d'arribar a l'altra costar de camí.
Si només arribar comencem a tirar mànega, ens costarà molt aturar al company que ja està amb la llança i tirant aigua, per a que deixi el que fa i resituar-nos. El més fàcil es seguir fent allò que hem fet tants cops, resseguir el foc i trobar-nos que ell sol s'ha aturat en arribar al final del camp.

Sovint gastem molta energia, empassem fum i passem calor sense que sigui realment necessari. Quants cops hem pensat que després de tot l'esfoç aquest incendi de matoll s'hauria apagat sol i només hauria calgut resseguir algun marge poc humit pel que molt poc a poc haurien progressat unes poques flames i amb quatre cops de peu s'hauria aturat?
No és fàcil per cap de nosaltres veure un incendi i deixar-lo cremar fins arribar al seu límit. Bé, alguns, els de les regadores de color vermell teniu aquesta maniobra més assolida, però no així la resta. Seria bo que entre tots ens anéssim creient allò que prediquem, que escoltem i que sovint ens diuen a algunes de les formacions que rebem. L'ancoratge no és només per als incendis grans per a deixar-los "més polits" i no fer giragonces amb la mànega, també son per als incendis del dia a dia. Aquests dies, sembla que poc a poc anem entrant en Campanya (la de marges, la forestal encara no) hauriem d'anar practicant tot això. Aturar el camió i baixar a mirar, o donar una volta amb el vehicle lleuger, abans de tirar aigua (amb l'excepció de cases, vehicles i altres punts de valor). Possiblement el resultat final no sigui gaire diferent al d'un camp d'herbes cremat, però en aquesta ocasió l'esforç haurà sigut molt menor. Però clar, no queda bé veure un incendi i que els bombers estiguin parats... Aix quanta feina ens queda per fer.

dilluns, 11 de juny de 2018

Campanya Forestal 2018

Aquest cap de setmana vaig posar una enquesta al twiter. Oju com sou. Voleu marro! Doncs avui no és el dia, o si. Com sempre haureu d'esperar al final del post per saber si n'hi havia. De fet jo volia parlar-vos de la Campanya Forestal de 2018, però sabent això quasi que canviï els meus postulats.

Us vull comentar un parell de coses. La primera és que porto des d'abril fent guàrdies i mai havia passat una primavera sense apagar un matoll, un camp de cereal ni perseguint fogueres dels pagesos durant els últims dies de permís de crema.


De fet durant molts anys la primavera ha estat una època de no parar. Serveis de vegetació, de vent i d'aiguats eren d'allò més habitual. Curiosament ens hem anat acomodant i com que sembla que quan arribi març només hagi de fer calor i sol, quan hi ha un dia de pluja o de vent ens queixem.
La primavera és el temps de la pluja i del vent. I evidentment no hi ha dos anys iguals. Durant molt temps hem viscut primaveres ventoses. Un dia d'inestabilitat i núvols seguits d'una setmana de vent. La poca pluja ens havia donat camps de cereal poc pròspers, amb espigues curtes però molt seques. Sovint per Setmana Santa ens fèiem un fart d'anar a serveis. Petites zones boscoses que no havien cremat ni 5 hectàrees era el més habitual. El dia de vent però marxava tot de mare i teníem els incendis típics de les terres de l'Ebre.

Aquesta primavera hem tingut pluja, molta pluja. Les terres de l'Ebre també ens han donat petits ensurts que no han passat d'aquí, alguns llamps i poca cosa més. Però clar arriba l'1 de juny i a Can Bombers tot s'atura i tot és com en els últims 30 anys.

Tants tècnics, tanta gent asseguda als despatxos i cap d'ells és capaç de canviar ni un sol punt de la planificació (la de fa 30 anys). Així és com a Lleida tornem a tenir un helicòpter que s'omplirà de tela aranyes fins a mitjans de juliol. Auxiliars forestals (forestalillos) que perdran el temps un any més (quan ens fan falta és a la primavera, que era quan altres anys cremava tot i anàvem de cul). Evidentment farem les guàrdies d'estiu, ens anul·laran les festes tot i tenir un mapa de risc d'incendi forestal blanc, el Punt de Transit estarà a punt (el vehicle hi és, si), conductors de Ecos i Deltes s'avorriran tot l'estiu, ajudants de magatzem que no portaran ni un dinar ni un sopar als incendis que no tindrem, i així un llarg etc que no deixa de ser un disbarat que any rere any es repeteix per a engrandir un negoci basat en la por de la gent, la política mediàtica i la necessitat d'extinció de tot allò que passa al bosc.
Les sales de Control de Regió també augmenten la plantilla a l'estiu
 No, aquest any no tocava invertir diners en helicòpters ni en personal de reforç, aquest any tocava fer altres coses. La planificació de la casa no existeix, només hi ha el copy/paste. Ningú és capaç de modificar res. I no només em refereixo als incendis forestals. Els equips ERA és un bon exemple. No podem deixar acabar licitacions de manteniment d'aquests equips que son vitals per nosaltres. Tampoc han d'acabar licitacions com les de manteniment d'instal·lacions, portes de cotxeres o vehicles abans de treure-les a concurs.

A Can Bombers sempre anem tapant forats. No és el primer cop que una licitació queda buida o que un cop concedida cal aturar-la per un conflicte amb algun dels licitadors que no hi està d'acord i posa un recurs. No és el primer cop que ens quedem sense pantalons, sense mànegues, sense recanvis d'alguna cosa. La “crisi” ens va ensenyar a posar prioritats o com en diem a Lleida, a “gestionar misèries”. Si, els nostres gestors de Can Bombers “gestionen misèria”. El problema és que arriba un moment que acabes formant part d'aquesta misèria. Helicòpters per a gent que no s'aixecarà de la cadira en tota la guàrdia és un despropòsit. Conductors per a vehicles que no fan ni un sol quilòmetre en tota la setmana tampoc ajuda a sortir del pou.
La Campanya forestal de 2018 ja ha començat. No hem apagat ni un sol incendi. L'helicòpter no ha fet ni una hora de vol (ah si, un dia va anar a veure camps de cereal), els conductors i “forestalillos” estan estudiant per la seva “opo”, entrenant al gimnàs i donant-nos vidilla jugant a futbol. La resta? Res, ni la pàgina web del “forestalillo” té noves entrades des de fa molts mesos.

I a Can Bombers qui mana? Ningú. Si els nostres “jefes” no es creuen el que fan ni tot el que poden fer... qui mana, un conseller o un polític que l'únic que entén és de vots? No nem be, no.

dilluns, 4 de juny de 2018

No tot és apagar focs

Sembla que quan parles de bombers només sigui anar darrera el foc. Hi ha gent amb poca imaginació que encara et pregunta si a més d'apagar boscos apaguem habitatges... i quan els dius que també cremen indústries, comerços, i vehicles es queden amb cara de "que me cuentas!" i si ja els dius que de vegades també cremen els quadres elèctrics d'hospitals i grans superfícies es queden bocabadats i acaben que no toquen de peus a terra.

Però clar, després és quan et volen vacil·lar i et pregunten lo del gat a l'arbre i els dius que fins i tot has tret gats de d'una claveguera, i ja els descol·loques definitivament. El que passa però que la gent es pensa que un bomber que entra a lloc cremant és una mena de superheroi que no existeix en realitat o se'l deuen imaginar tipus Rambo de metre noranta, musculat i cabell a lo militar. La realitat però no és així. Els bombers som gent normal, que tenim costum de fer esport, i això es nota en l'agilitat (que tampoc cal ser cap màquina, però si que la majoria de gent ha perdut un bon grapat de facultats de quan eren joves).
Ara fa unes poques guàrdies vaig poder comprovar com la forma física si és important. Amb l'equip d'intervenció posat i sense l'equip d'aire, vaig pujar un parell de pisos corrent per tal de fer un servei. Evidentment vaig arribar sense problema, però si que vaig notar que la cama "dolenta" encara no estava la 100% (he superat la cursa de bombers, vàries revisions mèdiques i segueixo fent esport de forma assídua) però segurament pel fet de fer l'esforç sense l'escalfament que tot esportista acostuma a fer prèviament, la musculatura de la cama va donar senyal de que no estava encara preparada per aquell esforç puntual i immediat. Bé, suposo que tot tornarà a la normalitat més absoluta un cop hagi passat un any, o això diuen els entesos.

De tota manera si que el que us volia explicar avui era una altra cosa, però ja sabeu que sempre aprofito per explicar-vos una mica de tot. I després de 15 mesos parat, qualsevol servei em serveix per treure un tema.
Però com he dit al principi. No tot és apagar foc de boscos, ni tampoc d'habitatges, però tampoc ho és anar a accidents de transit (que anem a molts), o a retens de la Fórmula1 o dels "mundialment famosos" (és irònic) Jocs del Mediterrani 2018.  També fem un tipus de servei que cada cop pren més rellevància i és més important per la societat. Es tracta de les obertures d'habitatge provinents d'avisos dels serveis del seguiment dels avis que viuen sols, de familiars i veïns que de vegades no poden contactar amb la persona o perquè senten soroll d'algú que crida o dóna cops demanant ajuda.

Aquests son els serveis que per mi son els més importants. Els bombers a més de tot el que he dit anteriorment, anem a rescatar gent gran perquè ha caigut, perquè es troben malalts o perquè algú els troba a faltar. Aquest servei, que en alguns moments pot ser molt dur, és molt gratificant. El poder donar suport a una persona gran que no pot valdre's per si mateixa en un moment de dificultat justifica moltes hores d'espera i "avorriment" a un parc de bombers.
Ens trobem de tot. Persones que ja és tard per ajudar-les, altres que estan malalts i que ningú se n'havia adonat fins que el servei de tele-assistència ha fet la trucada de rigor, altres que son els familiars que no poden contactar i es troben que aquest havia sortit a passejar o a comprar i que quan torna a casa li "hem muntat una festa" amb cotxes de bombers, ambulància i policia...

Hi ha una variant, que és quan els avis a més del servei de tele-assistència també disposen d'un detector de gas connectat al mateix avisador. Ara fa uns anys vàrem descobrir que quan ens avisaven per això, calia prendre's el servei molt seriosament (a nivell de seguretat) perquè els detectors quan salten és que hi ha gas. Molta gent gran té atrofiat el gust, però també la olor, i et pots trobar que t'obrin la porta i a tu la olor de gas et faci tirar enrere. Els serveis amb gent gran son molt especials, delicats i en alguns moments perillosos.
Quan veieu el camió escala de bombers que va sol o acompanyat d'un vehicle petit... feu-li lloc i deixeu-lo passar, possiblement vagi a obrir un habitatge d'una persona gran, que està en un moment molt delicat. Estem donant ajuda a algú que realment la necessita.

dimarts, 29 de maig de 2018

activitats bomberils

Al llarg de tota la meva vida laboral no he sabut trobar cap esdeveniment del tipus conferència o jornades tècniques adreçades específicament per a bombers. Algunes de les que he vist tracten sobre temes de prevenció i altres sobre equips d'extinció per a industrials i projectistes. També s'han organitzat, puntualment i sense continuació, alguna jornada per provar màquines i equips específics, però cap adreçada a nosaltres com a usuaris dels equips, ni per a millorar el nostre rendiment, la seguretat o simplement veure i viure experiències que ens puguin ajudar en el nostre dia a dia com a bombers.

Amb l'excusa del Patró de bombers, a Lleida cada any fem alguna xerrada, normalment les donen companys que coneixen temes molt concrets i que ens poden aportar valor afegit sobre la nostra feia. Preferentment hem parlat sobre el nostre entorn, curiositats dels ocells de la zona, s'han exposat situacions i curiositats del funcionament d'ascensors, vehicles híbrids i fa poc més un mes varem tractar el tema dels dolors d'esquena i el manteniment fisic preventiu que molts fem a parc.
Aquest dia vaig aprendre molt. En Jordi, un company del torn C va venir amb una fisio que treballa amb ell (té un gimnàs que és centre de salut), i ens varen explicar particularitats del mal d'esquena, sobretot de la part lumbar i també detalls com intentar estar sempre actiu, encara que estiguis convalescent o adolorit (amb cura, clar). Posteriorment a la part teòrica varem pujar al gimnàs del parc i allí varem aprendre exercicis per treballar el tronc, la cintura i alhora ens corregia posturalment. Alguns exercicis ja els coneixem, però no és el mateix fer-los sol que amb algú que supervisa que no facis moviments que poden ser perjudicials. I finalment ens van fer treballar una mica el moure eines de pes i grans dimensions, com son les cisalles i separador del nostre equip d'excarcerar vehicles. Va ser una jornada molt ben aprofitada pels que hi varem assistir.
Jordi Vendrell, unpobrebomber i Xavier Santos
Finalment va arribar la jornada que havia organitzat jo. Fa uns mesos vaig contactar amb la Pau Costa Foundation per a que ens fessin una sessió sobre algun tema que creguessin que a nivell de parc ens pogués interessar. I aixi va ser com amb l'Oriol, el seu director, va oferir-nos de tractar de com evolucionava el coneixement sobre diferents factors dels incendis i també una aproximació a alguns projectes on intervenen. El més curiós és que mentre ho estàvem lligant va sorgir l'oportunitat de portar un investigador, que ha treballat molts anys a camp, fent recerca sobre animals als boscos i la seva distribució abans i després dels incendis. I no es podia desaprofitar l'oportunitat d'ajuntar ambdues xerrades.
Entenc que per a molts pobrebombers els costi escoltar en un aula a gent que fa estudis, els desenvolupa, promou teories, les exposa i les viu de manera que moltes coses les encomanen amb la mateixa il·lusió amb que les viuen. Però crec que varen ser dues sessions molt ben aprofitades en el sentit que per una part podíem entendre millor conceptes dels nostres incendis per diferenciar-los dels Megaincendis i veure la diversitat de boscos i comportaments d'incendis dins la mateixa Península Ibèrica. Això ens permetrà entendre les diferents estratègies dels cossos i equips d'extinció d'arreu. Finalment també varem poder entrar en com els incendis tenen diferent afectació sobre moltes especies vegetals i animals. Un bosc no només son arbres joves i vells, matolls i coscolls, també son serps, sargantanes i cargols que de diferent manera sobreviuen o no, i tornen o no a habitar espais amb menys densitat vegetal.
La veritat és que vull explorar aquesta línia, la d'organitzar jornades tècniques específiques per als bombers que estem al parc i incloure potser els tècnics que també fan guàrdies i es mouen pels incendis i serveis. La casa mai ha apostat per aquest camí. Això no es considera formació, però si que aquest tipus de coneixement ens aporta el valor afegit que faria que en futurs serveis, apagar un incendi o treure algú d'un vehicle, tingui molt més sentit que només fer la feina perquè toca. Les accions ben enteses, sobretot pel seu sentit útil, son molt més eficients.

dilluns, 21 de maig de 2018

De 0 a 100 sense mitges tintes

Ja sé que soc molt pesat, i avui torno a parlar de la meva tornada, però clar, després de 15 mesos sense fer de bomber que esperàveu?

Tothom em pregunta pel període de reingrés, de rehabiilitació a la vida bomberil... i si, a priori sembla una tonteria però no ho és. El fer guàrdies a trossos i sense comptar a mínims va be per a posar-te al dia, encara que et sembli que ets el mateix de fa un any, en realitat no ho ets. A veure, cadascú és diferent i generalitzar és molt difícil, i estic segur que fer un pla individualitzat ha de ser molt complicat, és per això es fan uns mínim que son útils en part, en altres coses potser no ho son tant.

Poder fer guàrdies a diferents torns va be, sobretot perquè vius cada torn com és, els diferents rols... el manaire, el crític, el manetes, el líder, el líder que no ho és, el que fa grup, el que és destructor, etc. Hi ha molts rols i cada un juga diferents papers depenent de la situació. Al final tots els torns s'assemblen. Uns podran semblar més canyeros que altres, però en realitat no se'n van de gaire un de l'altra.
Després has de jugar amb la teva capacitat de fer o no fer els deures encomanats. En el meu cas vaig passar per gairebé tots els vehicles i vaig descobrir poques novetats. Potser algun detall que abans de "marxar" ja desconeixia, però de vegades s'incorporen estris quan estàs de vacances o de festa i per tant ningú t'ha explicat que hi ha algo nou. Veus una caixa que hi posa "hilti" i penses que és una serra de sable o una radial i resulta que no, que a dins hi han posat unes peces "x" per a fer no sé què. De fet, si fos tant imprescindible tothom ho trauria cada matí de l'armari per a comprovar que hi és tot, però no és així. La majoria ni ho sap.

En aquestes pseudoguàrdies havia conduit el camió de tornada al parc, vaig pensar que era millor tornar a agafar les mesures abans de creuar Lleida, entre vehicles i passant-hi  pocs centímetres. La realitat però és que fins que no et toca agafar el vehicle d'urgència no saps el que hi ha. En realitat veus que passes entre dos vehicles, però ho fas poc a poc, per si has calculat malament. Mires a cada costat i veus que passes però no les tens totes i el company que tens a la vora et mira com dient, "nen, si sempre passaves ajustat, què fas avui?"
El cuquet del servei no el perds. De seguida em vaig posar les piles. La primera guàrdia oficial, en diumenge, ja em vaig cascar tallar un arbre del mig d'un camí. En un primer moment la moto-serra no tallava gaire bé (culpa de la cadena) i varem canviar d'eina. La segona moto-serra va anar molt millor i vaig tallar l'arbre com si res. Els companys en cap moment em van crear dubtes ni preguntar si sabia el que feia, al contrari em van donar tota la confiança per a fer, i van anar recollint una a una les branques i trossos tallats.
Tinc pendent parlar d'horaris... perquè anem a treballar dormint poc
Però clar, després d'una primera guàrdia on penses que ha estat un diumenge mogut, passes a una següent on aquí si que vaig pillar. El dia anterior ja m'havia llevat a les 5 del matí per poder anar a l'Escola a Mollet, a les 8, al curs d'Accidents de Trànsit, que havia de recuperar, i el dia de guàrdia em llevo a les 6, així que després de dos nits dormint molt poc arribes amb ganes d'una guàrdia tranquil·la. Doncs no gaire. No va ser una jornada estressant, però en que si que veus que el ritme dels serveis et costa especialment.

No hi va haver res complicat, hi ha companys que van tenir pitjor sort. A mig matí varem anar a un femer al Pla d'Urgell. En realitat és poca feina, emplaces el camió, muntes la mànega i vas remullant a la zona de la pala de l'excavadora, per a que no se escalfi gaire i se li rebenti algun "manguito". I passen les hores fins que et porten el dinar, en unes safates, i menges assegut als portons dels armaris baixos del camió. Vaja, com si fossis d'excursió. Entre vedells, bales de palla i olors de fem i vaques.
És curiós perquè mentre ets allí surt un servei en una nau, magatzem de vehicles de camp i cambres de fruita, i penses, mira com els del teatre: "molta merda", en el nostre cas ens ha salvat d'un servei de molta calor i feina. (que m'hagués agradat ser-hi, eh). Però quan després tornes al parc i veus que no hi ha vehicles ni ningú, penses que tot Lleida és per a tu i l'altra bomber que venia al camió. En aquest cas sort que van reforçar-nos amb un vehicle i dotació de Mollerussa, perquè en pocs minuts hi va haver un nou servei i el van fer ells. I com no hi ha dos sense tres, als pocs minuts va sortir un accident (que no va ser res) i apa, posa't les piles, camió i som-hi.

El que no t'esperes però és que quan arriben els vehicles del servei de la nau cremada, i comences a rentar mànegues i canviar ampolles d'aire, soni el telèfon i diguin que crema una part de la nau del costat. Aquest cop si que em va tocar anar-hi. Tampoc va ser cap servei complex. Algun punts calents havien reprès per alguna paret amb aïllaments inflamables, però en pocs minuts els companys de Serós ja ho havien controlat. Només calia buidar la nau de plàstics i fustes per a assegurar que no hi haguessin represes nocturnes. Res, que també vaig sopar a peu de camió. La safata d'espaguetis i de pop del migdia ara era de llonganissa i amanida.
Tornar al parc cap a la una de la nit no és res fora senyat, l'únic que si portes dos nits havent dormit poquet doncs és tocar el llit i quedar-te KO. L'endemà et lleves cansat, i vas fent durant el dia amb les obligacions personals, però quan finalment al vespre arribes a casa acabes amb una truiteta i caient rodó al llit.
Tornar a fer de bomber té d'especial que de nou fas allò que t'agrada i gaudeixes amb l'emoció de fer allò que realment desitges i has passat molts mesos sense poder fer. No és res complicat, ni has oblidat què havies de fer, ni es fa estrany la dinàmica dels torns, ni la gent, al contrari tothom et rep amb els braços oberts. El ritme de treball ja és una altra cosa. I sort que aquest maig ha estat plujós i no hi ha gaires serveis de vegetació un darrera l'altra encara que el juny ja el tenim a tocar. La veritat és que ja espero Sant Joan, son guàrdies ben entretingudes.

dilluns, 14 de maig de 2018

Salut i ergonomia bomberil

En els darrers posts us he anat explicant les meves sensacions en tornar a fer vida bomberil activa. D'acord, fins a dia d'avui no he fet cap guàrdia sencera 24h, però ara ja si, eh. De tota manera, el cuquet l'he anat matant, les sensacions d'anar amb el camió per Lleida amb la sirena mentre els vehicles s'aparten ja l'he tornat a viure (poquet, però l'he viscut de nou), ja sé què és posar-me el nou jaquetó i treballar amb ell. Patir la calor, la paciència d'esperar a que un servei de poca cosa s'acabi (si, hi ha servei molt avorrits)... tot això ja ho tinc al dia.
Ara el que falta és poder "sobreviure" a tot això. Per escriure aquest post he revisat alguns dels posts no publicats (una vintena) que per varies raons o no he publicat o he eliminat per tal evitar conflictes. I en un d'aquests parlava de salut bomberil. Aquest concretament estava eliminat, ja que parlar de la "mala vida" dels companys de fa 30 anys no era ben vist per tothom. Però avui vull parlar només de la "bona vida" i la "vida saludable" que fem o hauríem de fer els pobrebombers del segle XXI.
Mireu, a tots ens pot passar que fent esport, bricolatge casolà o simplement fent coses normals ens passi qualsevol accident que ens deixi una temporada fora de joc. Durant els meus dies de rehabilitació vaig conèixer un grapat de gent que caient de manera "tonta" s'havien trencat espatlles, canells o turmells i molts d'ells havien quedat amb seqüeles. Això em va fer reflexionar molt sobre la meva lesió. Jo vaig tenir molta sort. Bé, l'he tingut dos cops. Fa 22 anys jugant a volei em vaig trencar el lligament creuat del genoll esquerra i vint anys després em trenco el dret esquiant. Tots dos van ser fent esport. Les dues vegades les operacions han anat molt bé. A la primera vaig coincidir amb un noi de la meva mateixa edat, recent entrat a Mosso d'Esquadra, que després de la mateixa operació se li van fer calcificacions i no podia gairebé doblegar el genoll... havia de tornar a passar per quiròfan, i la veritat no sé si va arribar a fer de Mosso en actiu. No sé si és per caràcter o per tossuderia però he pogut tenir una bona rehabilitació i recuperació en ambdues ocasions.
Si miro al meu voltant, podem veure que als torns pràcticament ningú fuma (sempre hi ha excepcions), beure no es pot (per llei), i la gran majoria fa esport ja sigui dins o fora de la guàrdia. Però sigui per la raó que sigui la vida ens passa factura a tots. Tot i la aparent vida sana cada any hi ha algú que pateix lesions o petites malalties que ens deixen una temporada fora de joc. Ara ja fa una setmana un company del parc ens va fer una sessió de com realitzar activitats esportives senzilles de forma no lesiva, que ens fos útil, i també petits exercicis que ens reforcessin algunes parts importants (principalment cintura baixa) per a evitar pinçaments i dolors lumbars.
De tota manera l'experiència amb els meus companys em diu que encara que et cuidis, facis esport, i tinguis les preocupacions habituals d'una persona normal seguim sent vulnerables a les malalties i les lesions. Per això és important fer les coses molt bé. Evitar torsions amb l'esquena, aixecar els pesos amb les cames, no balancejar el cos cap endavant sinó subjectar-nos el màxim possible amb els talons. Aprofitar els genolls i malucs per a l'equilibri i no per la força, que per això tenim cames i braços. Exercicis senzills però que cal realitzar ben sovint ens han d'ajudar a mantenir el nostre cos actiu, amb tensió muscular i tendons i lligaments forts.
Per ser bomber no cal tenir grans músculs ni aixecar grans pesos, per això hi ha les màquines i les eines, però si que em de mantenir el nostre cos sa. Sa vol dir menjar amb coherència (no en sé de nutrició, així que busqueu allò que us us convingui a cada cas) i també vol dir estar amb el cos en forma, actiu, fort i sobretot que el mateix esport no ens deteriori físicament.

Com ja vaig dir fa no massa anys (i després he estat 15 mesos de baixa) seguiré intentant controlar els meus bioritmes amb una mica d'esport i menjant sense massa excessos, La vida per si sola ja et porta els maldecaps que ella vol. Aprofitarem el temps que tenim per seguir aprenent coses de bombers i intentarem gaudir de les guàrdies tant com puguem. I si mai els cos ens diu prou doncs ningú ens podrà dir que no ho haguéssim intentat i tampoc retreure'ns res.
La vida és com una partida d'escacs, contra la mort. Ella, al final, sempre guanya.

Com us he dit al principi del post, la il·lusió de fer de bomber la tinc igual que el primer dia, l'edat no és la mateixa, i per això ´cal buscar mantenir tant les ganes com les condicions de fer-ho... i si al final per una raó o una altra no pots seguir, la consciència l'has de tenir molt i molt tranquil·la.

dilluns, 7 de maig de 2018

300.000 i seguim

En uns mesos farà 8 anys que existeix el pobre bomber, al llarg d'aquests han passat moltes coses que us he anat explicant amb més o menys detall. He descrit serveis importants i d'altres que sense tenir res d'interès si que m'han aportat coses o que m'han fet pensar... altres dies he parlat de com em fa sentir Can Bombers quan no és capaç de ser un Cos modern, coherent, i ple d'incongruències, ple de problemes tant des del punt de vista organitzatiu, de les persones o per ser un servei que depèn d'uns pressupostos i uns interessos polítics que sovint van en contra de l'interès del propi Cos.

Aquest Cos de Bombers ha de buscar treure el màxim rendiment de les persones, dels recursos i ha de funcionar com una màquina de precisió. No pot ser que al segle XXI (tot i que sovint funcionem com si fóssim al sXIX) ens quedem sense pantalons de les talles M i L, les més habituals i que calgui esperar a una nova licitació. No podem esperar a que s'acabi un contracte de manteniment i que perquè qui el perd (i té tot el dret a fer-ho) reclami i no es pugui seguir fent el manteniment d'equips (com les espatlleres... o qualsevol altra: ampolles, equips hidràulics, vehicles...) sense avançar-se i  preveure que això pot passar o simplement fer pròrrogues temporals (prèviament previstes a la mateixa licitació).
Tampoc és normal que els camions de bombers i els vehicles lleugers siguin de rèntig i que un cop s'acabi es recomprin. Si es paguen tants diners és per a que et renovin la flota no per a quedar-te vehicles de 200.000 kilòmetres. Tampoc és normal que tinguem gran part dels edificis de bombers en situació de semi-ruïna. Quants edificis de bombers necessiten posar-se al dia? Molts. Necessiten a més de pintura canviar la il·luminació, sistemes d'aire condicionat, de calefacció, canviar sostres de cotxers, posar portes RF i millorar la seguretat del propi edifici per posar-se al dia en normativa... D'acord, un edifici del anys 80 ha de complir la normativa d'incendis dels anys 80, però bombers ha de donar exemple, i la mateixa llei et diu que quan fas una obra (i potser per això no se n'ha fet cap des de llavors) t'obliga a prendre les mesures de la normativa que t'aplica en aquest moment.

Les últimes setmanes hem incorporat Sergents i Caporals... però no son efectius de més. Els prop de 130 bombers de l'última tongada equivalen més o menys en nombre als nous comandaments que passen de bomber a caporal i de caporal a sergent. Però operativament tenir sergents vol dir perdre caporals i tenir caporals vol dir perdre bombers, perquè la feina no és la mateixa. I de caporals en necessitem molts i de sergents també. No només això, sinó que d'aquí a l'estiu alguns sergents marxaran dels torns i aniran a fer de Cap de parc, tornant a deixar els torns coixos.
Tot això son coses que d'una manera o una altra us he anat explicant al llarg d'aquests 8 anys. Però no sempre es pot explicar tot. El fet de tenir amics i confiança amb la gent de bombers no vol dir que pugui (per respecte i per amistat) parlar lliurement del que parlem o es diu en reunions a les quals per una raó o una altra he pogut accedir. Formen part del secret professional i també de l'amistat. I aquí tinc una espina clavada. Un cop que feia d'ajudant d'un tècnic, algú no em va permetre entrar a la reunió que es feia de coordinació amb diferents cossos per tal de planificar i posar al dia els riscos de la setmana. Això m'ha quedat clavat.
De de fa uns dies he tornat a fer de bomber. Aquesta setmana que avui comença torno a fer guàrdia de bomber operatiu. Les últimes havien estat en condició de reingrés, operatiu però no operatiu. Podia sortir però sense ser necessari. Una situació curiosa. Ningú m'ha fet sentir menyspreat, no, però si que m'he sentit prescindible. Per la meva part he intentat aportar als serveis a que he anat tot allò que he sabut. No he perdut la memòria ni els coneixements, només havia perdut una mica d'habilitat.
Doncs això, com aquest bloc, he estat una mica més d'un any parlant de bombers sense estar estrictament dins els cos de bombers, que no he deixat d'estar-ho, però si que una mica allunyat. Fa un parell de setmanes he acumulat les 300.000 visites o lectures. Us he d'agrair tota la confiança, la curiositat, la paciència i a alguns que em permetéssiu el fet que us hagi criticat pel vostre treball (també he arribat a esborrar coses que m'heu dit que eren errònies o que al final he considerat que podien ofendre a algú).

Seguiré amb el bloc. De la mateixa manera que visc un renaixement pel fet de tornar a sentir-me viu al tornar a fer de bomber, aquest bloc tornarà a nodrir-se de nous serveis, noves situacions, noves vivències que us explicaré, criticaré i aportaré idees per a que en NOSTRE Cos de Bombers estigui allí on ha d'estar.

dilluns, 30 d’abril de 2018

les refotudes INTs

Ja us he explicat que aquests últims dies estic de "reinserció" bomberil. Significa que les meves jornades les dedico a reaprendre coses, a practicar maniobres i equips que en teoria tinc mig oblidats. Oblidats no, però si que hi ha detalls que reconec que necessito pensar-los, quan abans ni et plantejaves ja que tenies totes les accions mecanitzades.

Per exemple, el simple fet de vestir-te amb tot l'equip per a poder entrar en un espai confinat, fa que hagi de recordar-me d'engegar l'emissora abans d'entrar i comprovar el grup de treball, revisar que porti la llanterna del casc carregada o simplement portar el passamuntanyes a la butxaca per posar-me'l al camió de camí al servei... i espera que encara m'he de trobar amb algunes "dificultats" més. Res que no es pugui solventar. Recordo fa molts anys, i en una pràctica al parc de Reus, quan encara era voluntari en que em vaig afegir al torn. Havia d'entrar amb ells a l'incendi que havien provocat a la torre de pràctiques... ostres, recordo que encara m'estic posant el casc, l'equip, l'emissora, etc quan ells ja estaven entrant. Aquell dia vaig aprendre a mecanitzar. No m'ha tornat a passar des de llavors.
Recordant la visita a Cerdanyola de fa poc més d'una setmana, he de reconèixer que allí també vaig tenir sorpreses agradables. Redescobrir les INTs. Les INT son totes aquelles instruccions i documents normalitzats interns, que regulen coses tan importants (i que no li donem la importància que mereixen) com quina roba ens hem de posar en cada tipus de servei, l'establiment de distàncies de seguretat i de treball en els serveis (AGO), o d'altres que aquests dies estic descobrint. Per exemple la info que has de donar i la que has de demanar al responsable de la propietat un cop abandones el servei (aquesta INT és nova).

Les INTs son com el nostre llibre de Petete, però en important. Després d'Horta de Sant Joan, el Bomber d'Oviedo, o qualsevol altra accident/incident que podem patir els pobrebombers, necessitem tenir clara quina és la nostra obligació i responsabilitat en cadascun dels serveis i casos que ens trobem dia a dia. Si cau una pedra d'un teulat... el primer que mirarà el jutge i l'assegurança és si portàvem casc, o si portàvem la jaqueta (que així ho posa a la INT)... i en cas de calor, servei de llarga durada, comoditat per a la conducció, etc. caldrà relaxar la protecció però de forma mesurada i possiblement pactada amb el comandament i segurament comunicada a Control de regió (per a que quedi constància).
Per cert, hem de millorar la nostra consciència en la seguretat a l'interior d'un camió de bombers. Algo tant senzill com el casc és incompatible amb el cinturó de seguretat. Així que ens l'haurem de posar a l'últim moment, abans de baixar i molt menys conduir amb ell... potser la propera revisió de la INT corresponent ho incorporarà, o no. Però si que hi comença a haver documentació de referència que ho justifica de forma coherent.
Als parcs no som conscients de que hi ha gairebé tot escrit. Molta gent em pregunta si hi ha establert el període d'absència pel qual et fan fer el Pal de reingrés... doncs si, hi ha una INT que t'explica pas per pas qui l'ha de seguir, com es fa, qui t'avalua, ... i si ets o no operatiu i en quines condicions.

Moltes de les preguntes que formulem als nostres caporals i sergents estan escrites a les INTs que tenim al parc en un carpesà i a la intranet de bombers. L'exercici que he hagut de fer jo aquests últims dies l'hauria de fer la majoria de gent operativa de la casa.
He escrit molt i molt criticant mil i una carències de la casa, i ho seguiré fent, però si una cosa cal lloar-la també ho faig. Les INTs son necessàries per la nostra seguretat. I les hem de seguir, però també hem d'aportar el nostre granet d'arena per a fer-les millors. Hi ha coses que potser no s'entenen suficientment, altres que poden induir a error, altres que simplement son errors del copia/pega... doncs tot això ho hauriem de comunicar via el responsable d'operacions de la nostra regió o directament als responsables de la seva elaboració.
Segurament la majoria serem simples usuaris afectats per les INTs però altra gent segur que per experiència o per formació coneix molt bé alguns temes. Doncs no hem de permetre que les INTs vagin en contra del que nosaltres dominem, donem un pas endavant i fem les aportacions pertinents. és la nostra seguretat, és la nostra feina, és la nostra vida o simplement és evitar problemes de cara a un possible conflicte d'interessos entre els nostres "clients" i nosaltres, que al cap i a la fi som els que actuem.

dilluns, 23 d’abril de 2018

Apocalipsis bomberil

La setmana passada vaig estar a Cerdanyola, a Can bombers. Mentre conduïa de camí cap allí pensava que el cotxe que portava (un Ibiza del servei) anava prou be i que no em faria res agafar-lo dos o tres cops per setmana per anar a Cerdanyola a fer alguna cosa de profit. Però ja al migdia el pensament era el contrari... ni que em paguessin hi tornaria.
Només arribar em va sorprendre que la planta que es va cremar fa unes poques setmanes ja estava neta i havia desaparegut. Era un "altell" metàl·lic, que es va plegar per la temperatura. Per tant ha estat un exercici fàcil eliminar qualsevol perill, i permetre la vida normal a la resta de plantes. De fet això no és així. La planta de sota va quedar afectada pel fum i sobretot l'aigua que va caure després de tantes hores. Aquesta, hores d'ara, ja està en procés d'arranjament. Però comporta una sèrie de canvis que afecten als diferents llocs de treball.
Recreació de l'interior de l'edifici de Can Bombers (Camarote dels Hermanos Marx)
A dia d'avui hi ha despatxos, taules, ordinadors i molta gent acumulada en diferents sales de l'altre edifici. Son dos edificis, en realitat son més, però diguem que hi ha una agrupació d'edificis que fan façana mirant cap a la UAB i l'altre de perpendicular (el de l'incendi).

Allí hi vaig poder aprendre varies coses... una és que a banda de la "passarel·la" que sembla la part "més noble", tota la resta s'assembla més a qualsevol parc de la por que a un lloc on hi ha les ments pensants de la casa. Podria dir que Cerdanyola s'assembla més (o fins i tot ho supera) a Tarragona, Reus, Manresa o qualsevol altra parc en que no s'hi ha fet res des de fa 30 anys, que a un lloc on en teoria es fa la organització i tecnificació de Bombers.
Fotografia de l'interior del parc de Tarragona, fa un parell d'anys. Està igual.
Amb aquesta sensació tornava a casa. Per l'autopista pensava en la desil·lusió respecte al meu pensament d'hores abans. No hi vull tornar a Cerdanyola!, que fort. Sabeu la definició de cutre? doncs el següent. Va ser com un cop baix. Ara si que crec que Bombers el que tenim és una Apocalipsis, no hi veig futur. Si comparo Cerdanyola amb la Regió d'Emergències de Lleida és com la nit i el dia. Aquí tenim un grapat de problemes, però els edificis estan prou be (ei, que quan s'espatlla un lavabo és un drama, i amb raó), però tenir les parets blanques, portes amb pany (allà algunes van amb cordills), i que la gent a Lleida es respecta, és amable, i rendirà més o menys, però que veus que les coses es fan a gust, em va fer adonar de la sort que tinc d'estar, i haver-me quedat, a Lleida.
Els edificis de Can Bombers a Cerdanyola son el reflex de que la casa és un lloc decadent, sense futur. Cal renovar edificis, càrrecs que s'han fet seva la cadira, pensaments de possessió sobre projectes i mancats de crítica (ni la constructiva), gent que tot ho sap i que no toquis allò que no és teu. Això és el símptoma que estem davant l'Apocalipsis bomberil. No, no tot és culpa del 155. El 155 impedeix renovar càrrecs i modificar partides pressupostàries, però el 155 no canvia el caràcter de la gent, no fa avançar 30 anys els plans de renovació d'edificacions, no crea dinàmiques de treball noves... ni canvia res de res del que hi ha. Com ha de canviar algo que funciona malament? si a ell ja li va be!

Vols rebre els articles per correu? apunta't!