dijous, 30 de setembre del 2010

A qui li piqui, que es rasqui

Fa uns dies em van deixar veure un e-mail de “resposta”, per dir-ho d'alguna manera, on algú, que no diré el seu nom, es queixava del power point que varem enviar des del parc cap a tots els e-mails dels parcs de Catalunya. 

Avui me l'he mirat de nou. M'agrada i m'agrada molt. Potser hi falta alguna foto, com la del BUP vell amb l'espai immens que tenia dins la cabina o les espatlleres dels ERA en sentit contrari que anaven de manera formidable.
Ben mirat, no hi ha cap insult, ni cap comentari fora de lloc. Sols hi ha explicacions amb més o menys gràcia de fets palpables i reals. Amb una mica de mala llet i conya bomberil.

Imagino que si algú s'ha queixat és que li deu picar, no?
Doncs això, que si algú li pica... que es rasqui!

dimarts, 28 de setembre del 2010

l'ACR

Quan vaig arribar al parc de Lleida, ara no fa masses anys, sentia a parlar de l'ACR però no entenia que era ni que feia. Poc a poc vaig anar pensant que hi havia un equip de futbol (o algo semblant) i que competia en alguna lliga local. Tot i això la cosa no era clara. Al març va arribar el Patró de bombers i es van fer activitats. Jo dins el meu despiste habitual (a més feia reducció de 8h i entrava a les 4 de la tarda) vaig venir als inflables que es van fer un diumenge al matí i al següent dia anant a la guàrdia passo per davant d'un conegut restaurant a l'altura d’Agrònoms i veig TOTS els camions del parc aparcats a la porta. Així és com descobreixo que a Lleida es celebra el Patró. Per tant a primer cop d'ull l'ACR té un equip de futbol i prepara la celebració del Patró. Més endavant, encara em quedarà menys clar que fa i a que es dedica. De tant en tant escolto crítiques sobre que si es gasta els diners al futbol i que sembla un pou sense fons.
En realitat hi ha una junta directiva de l’Agrupació Cultural i Recreativa dels Bombers de Lleida.

Finalment arriba el dia clau. Be, en realitat tot passa a l'hora de la migdiada. Hi ha un problema amb la màquina de cafès del parc. No us explicaré que. Les setmanes següents es gesta tot un lio sobre la gestió dels ingressos i el control que se'n fa.

Tal com havíem parlat al torn, semblava convenient que algú del nostre torn entrés a la junta, i per tant sense parlar-ho (almenys jo) el dia de la reunió de socis de l'ACR em vaig presentar com a tresorer. Així és com comença la meva relació estreta amb l'ACR.

Els primers dies em donen la clau de les màquines de cafè i llaunes de beguda (si ho sé, no les agafo!). Ara tinc la “obligació” del càrrec. Sóc el responsable de les recaptacions però també d'anar-les repostant, tot i que no sóc l'únic que les omple.

En realitat l'ACR és un grup de bombers, majoritàriament del parc de Lleida, però també de gent de l'edifici de Regió que amb la gestió dels ingressos que produeixen les 2 màquines del parc i les 2 de l'edifici de Regió intentem (de moment crec que ho fem prou be) organitzar la festa del Patró de Bombers a Lleida amb força activitats per grans i petits, una carrossa a la batalla de les flors (per la festa de maig), col·laborem amb la cursa de Térmens (el campionat de bombers i policies) i intentar millorar la bona vida dels bombers al parc (l’ADSL, el plus, butaques i altres despeses més o menys banals a nivell de parc, la web, el feixbuc… També tenim un record pels familiars difunts dels companys de parc.

No sé si queda del tot clar, però això fa que cada guàrdia dediqui una estona a fer coses per l'ACR i no sigui només esperar que algú prengui mal o se li cremi alguna cosa (sona horrorós però la majoria de bombers ens agrada el que fem i per tant ha de passar algo dolent per a que nosaltres ens ho passem be). Ups! Això em dona una idea per un nou article.

dijous, 9 de setembre del 2010

Les tres preguntes d'un bomber

Aquest vespre, mentre folrava els primers llibres de la meva filla que ja comença 1r de primària, he recordat que ja fa 15 anys que vaig folrar els meus últims llibres de text. He anat reflexionant sobre els temps i la manera en que passa. Aquí ha sorgit la idea de les tres preguntes d'un bomber.

1ª pregunta:
Te la fas el primer que puges a un camió de bombers, des dels seients del darrera (generalment com a forestalillo) et preguntes com ho fa aquest paio per anar tant de pressa esquivant cotxes i saltant cruïlles sense emportar-se com a mínim un retrovisor de record.
La resposta és la mateixa que em van contestar llavors. No és una qüestió d'arriscar o no, l’important és arribar al teu destí. D’aquí surt la meva conclusió, simplement ho saps, el dia que no ho vegis clar millor que deixis conduir a un altre.

2ª pregunta:
Aquesta no és tant una pregunta sinó un sentiment. Et passa tot conduint i anant d’urgència. En aquell moment et passa pel cap la imatge dels teus fills. Llavors et dius… vols dir que no seria millor afluixar una mica? per si de cas, només per si de cas.
En algun moment o altre a tots se’ns presenta davant la responsabilitat familiar. No cal que cap company hagi tingut algun ensurt seriós, sinó que et ve sol. De moment sol se m’ha presentant anant amb el camió, potser algun dia em faré la mateixa pregunta apagant algun foc, dins alguna nau fosca plena de fum o en una fuita de gas.

3ª pregunta:
I avui, què?
Evidentment me la faré el dia que em jubili, però per poder-ne parlar em falten uns 15 anys.

dimecres, 8 de setembre del 2010

Qüestionari per a bombers intel·ligents

Aquí us deixo les pàgines d'un power point que he fet per explicar el nou BUP de Lleida.

- Des d'aquí un agraïment als companys per la paciència i el treball de moure els vehicles.

                      

diumenge, 5 de setembre del 2010

Una mica de bona lletra

Com ja fa dies que estic fotent canya, avui m’he proposat de parlar d’altres coses.
Aquest matí tot mirant el BUP nou, i com ja haureu llegit a un article anterior (per començar, del 23 d'agost) no té precisament el millor dels acabaments, hem volgut comprovar les mides del vehicle respecte els altres.
Doncs be, per una vegada i que no serveixi de precedent entre uns quants hem començat a bellugar els camions com si fos un passi de models. Ara de davant, ara de costat, ara amb els morros encarats, ara en paral·lel. Finalment n’ha sortit una bona sessió de fotos (però de mòbil, a 3Mpx).

Per la tarde, ja després de dinar, m’he decidit a fer un power point amb les fotos tot comparant les diferents alçades dels vehicles, i amb l¡ajuda d’algun altre company hem fet més fotos d’armaris i algunes eines.
En dues hores tenia fet un power “tope xulo” que en un to irònic, però no corrosiu, he anat repassant alguns dels disbarats del BUP.
Després d’ensenyar-lo al torn, hem decidit afegir-hi algun camió més a la comparativa i deixar-lo tancat la pròxima guàrdia del 8 de setembre. Així doncs, en aquesta data us el penjaré per aquí.

Estic content, m’ho he currat, la gent ha respost i al final ha quedat prou be.
Que què en farem? Jajajaja, dimecres us ho explico.

dissabte, 4 de setembre del 2010

Reconstruir la unitat del col·lectiu

Carta de Pep Gou, del Parc de Figueres, que va dirigir a l'assemblea del 31 d'agost al parc de Lleida
RECONSTRUIR LA UNITAT DEL COL·LECTIU.
Companyes i companys,
El que signa aquesta carta és prou vell com per haver assistit tant al naixement d’aquest servei com al del sindicalisme als bombers de la Generalitat. Des de que em vaig “jubilar” com a sindicalista, he procurat ser discret i no tocar els pebrots als que han vingut després. Ara, que ja han passat més de 12 anys des de llavors, em disposo a opinar.

Una de les raons que m’han fet decidir, és que em sabria molt greu que això acabés en una derrota. Penso que tots plegats la pagaríem molt cara. L’altra raó és que aquesta vegada i per causes molt diverses (guàrdies, vacances, baixa per malaltia, etc.) pràcticament no he pogut participar en res. He viscut tota la història d’aquest conflicte com un espectador. Això tant pot portar-me a veure les coses amb una certa perspectiva, com a pixar fora de test. Com que no tinc cap interès en fer carrera enlloc, m’arriscaré a opinar. Ho faré sabent que qui té boca s’equivoca i que els anys d’experiència no vacunen contra les cagades.

EL QUE US VOLIA DIR.
És cert que no som prou bombers com per a fer front, amb garanties, a la concentració de riscos que es dona a Catalunya. És cert que la nostra “escola” és precària, com de fireta. També és cert que a Horta hi va haver cagades que ens van costar molt cares i que convindria rectificar.

Penso que la majoria de persones d’aquesta casa, estarien d’acord en intentar canviar aquestes coses. El problema per tant, no és tant els temes escollits, sinó la manera com s’han enfocat i les eines de lluita que s’han triat.

Posaré alguns exemples:

1.- Crec que la immensa majoria dels bombers i bomberes d’aquesta casa estem d’acord en que cal revisar a fons el tema d’Horta i dels incendis forestals en general i demanar comptes a qui calgui. El que passa és que, a la vegada, hi ha molta gent que creu que el que va passar no va ser responsabilitat exclusiva dels alts comandaments i dels càrrecs polítics. Per aquesta raó, no estan disposats a participar en segons què, ni els agrada que es digui que es deixen menjar el coco per la DG.

2.- L’obsessió en demanar la dimissió d’una directora general que, amb tota la seva reconeguda prepotència, ha sobreviscut en el càrrec molt més temps que la majoria, costa d’entendre. 25 anys d’experiència ens haurien d’haver servit per veure que MAI ningú ha dimitit ni ha estat cessat quan els sindicats ho hem demanat. Però és que tampoc tindria sentit que fos cessada a les portes d’unes eleccions. Tampoc en tenia fer llenya amb uns comandaments cessats fa molts mesos o amb els que acabaven d’arribar, perquè estava clar que no els canviarien a les portes de l’estiu i al final de la legislatura.

En la lluita sindical, els delegats, que tenen molta més informació, han de proposar uns objectius realistes a la resta de treballadors. Portar la gent a lluitar contra cadàvers polítics o a fotre cops de cap contra una paret, només pot generar frustració.

3.- Una altra de les formes de lluita utilitzades ha estat novament el tema de les hores extres. I dic novament perquè fa dotze anys ja es va cometre el mateix error. Tot i que ara les regions s’assemblen mot més que llavors en la manera de funcionar, per desgràcia encara hi ha diferències importants. Vull dir que l’impacte d’un boicot a les hores extres als voltants de Barcelona o en algunes zones de Lleida pot ser molt important, però no ho és, en absolut, en d’altres llocs on se’n fan molt poques i es recorre sovint a desplaçar els sobrants.

Quan això es combina amb el tema de la MD, es generen discussions entre companys i hi ha gent que se sent maltractada.

Per molt que això fos aprovat per les assemblees, el fet que la majoria dels parcs encara no s’hagin pronunciat sobre el tema i que s’hagi notat una creixent divisió d’opinions, és molt significatiu.

És cert que l’Assemblea Permanent ha demostrat reflexos i que ha intentat evitar enfrontaments, tot reconeixent que hi havia companys que no podien seguir les mesures proposades, però el mal ja està fet. Ara uns se senten insultats, perquè els han dit esquirols quan molts d’ells no ho han estat mai i d’altres pensen que han fet el “primo”.

Donar prioritat a una forma de lluita que divideix el personal, és una cagada; fins i tot quan aquesta és eficaç en determinades regions. Crec que puc dir això perquè jo no he fet MAI ni reforç ni guàrdies amb hores extres. A més, sóc dels que van parlar en contra de la MD quan tocava aprovar-la i ho vaig fer precisament perquè pensava que ens dividiria quan hi hagués un conflicte.

NO ENS PODEM PERMETRE EL LUXE DE PERDRE.
Ho repeteixo: la derrota la pagaríem molt cara i no només a la DG.

La situació és greu i ho serà més encara. Volen aprofitar la crisi que han provocat per destruir, des dels governs i des de la Unió Europea, el precari estat del benestar que tenim. No parlo només del nostre salari, de les pagues extres o de la nostra jubilació. Parlo també del dret a tenir un lloc per viure, a la sanitat, a l’educació o a l’aigua potable.

Ens ataquen, però no estem indefensos.

QUIN ÉS EL NOSTRE CAPITAL ?
Primer.- El respecte i l’estimació de la gent.

Això és el més valuós que tenim i és la darrera cosa que podem perdre. Per això hem de posar per davant les nostres reivindicacions professionals i denunciar tot allà que perjudica el servei que prestem. No pot ser, per exemple, que retallin la plantilla d’auxiliars forestals i que callem.

Nosaltres som pocs però tenim autoritat moral i ens respecten. Nosaltres també servim per fer visible una cosa que ells volem amagar : que els serveis públics són un dret i no un privilegi.

Segon.- La mala llet que sentim.

Quan veiem tan feliços els que ens han portat al desastre i els polítics que els serveixen.

És cert que mai havíem patit una crisi com aquesta, però també és cert que jo no havia vist mai la tropa tan emprenyada i tan conscient de la injustícia que patim i de qui són els responsables.

Tercer.- La força de la veritat i la força de la solidaritat amb la resta de perjudicats.

S’ha vist clarament qui ha provocat la crisi i com els perjudicats som la immensa majoria. Aquesta veritat és incontestable, per això utilitzen i utilitzaran els mitjans de comunicació per diluir-la, per dividir als perjudicats i per buscar caps de turc (els aturats, els immigrants, els andalusos del PER, els vaguistes del metro).

Potser ara no serà tan fàcil, perquè els mitjans de comunicació, com ja ha passat amb els partits majoritaris, estan perdent credibilitat a marxes forçades. Ni els uns ni els altres podran continuar gaire més temps amagant als que tallen el bacallà i aquests, que són addictes als beneficis escandalosos, cada vegada estaran més sols. Els botiguers i els petits empresaris es posaran al costat del banquer que els nega el crèdit o de la multinacional que els arruïna ?.

Ara podem guanyar. És el moment de plantar cara i defensar el que és nostre. Els bombers hem de tornar a la primera fila de les manifestacions.

RECONSTRUIR L’ UNITAT DEL COL·LECTIU.
Això és imprescindible, és vital. Ens hem equivocat i ara costarà treure el carro del pedregar. Les persones del nostre cos no són idiotes; la insistència no convertirà una cagada en un encert. Cal rectificar. Hem de prescindir del que fa que discutim i ens emprenyem.

En la meva opinió, la solució és senzilla. Es tracte de fer rendir el nostre capital en el moment més oportú.

Hem de posar-nos al costat de la gent que ens respecta per cridar la veritat. Hem d’utilitzar la mala llet que sentim perquè ens doni forces. Hem de fer-la servir per soldar el nostre col·lectiu.

El dia 29 de setembre hi haurà una Vaga General i manifestacions. Si les dones i els homes que treballem a bombers demostrem, units, que tenim entre cames el que s’ha de tenir perquè ens respectin com a treballadors i com a persones, haurem fet un pas decisiu i la resta serà molt més senzill.

La pancarta que hi ha al meu parc, es queixa de la manipulació política del Cos. Està bé però NO N’HI HA PROU, els hem d’assenyalar amb el dit i dir coses com ara:

MÉS BOMBERS i MENYS BANQUERS !

Salut i a reveure, col·legues.
Pep Gou, Parc de Figueres.

divendres, 3 de setembre del 2010

Bombers, en pilotes

Ja sabeu que portem tot l'estiu no donant suport a aquesta política de basar gran part del dispositiu tàctic per l'estiu a les hores extres i guàrdies complementàries dels bombers i els tècnics (si més no, els de la Regió de Lleida)
Ara per ara les coses no han anat tant be com haguéssim volgut (a nivell reivindicatiu, s'entén), però la lluita segueix.
Una imatge de l'assembla del 31/8/2010 al parc de Lleida


Aquí teniu una imatge que m'han passat avui mateix.