dilluns, 28 de gener de 2019

Promeses i realitats

Les guàrdies passen, els serveis van sortint i nosaltres seguim amb una ma davant i una darrera. Hi ha dies que sembla que la situació millora, ja que per exemple des de fa algunes setmanes ets pots canviar les botes de pell (les d'intervenció) amb talles normals. En una setmana m'ha arribat una T41 de bota. Fa 15 dies també vaig demanar uns pantalons talla L i també han arribat en poc més d'una setmana... quan per exemple quan a l'abril de l'any passat vaig necessitar una pantalons no hi havia talles "normals" i vaig haver de quedar-me una XL que vaig fer arreglar per una modista (és que m'anava molt gran). Per tant sembla com si alguna cosa hagi millorat dins les licitacions i compres.
Però també cal dir les misèries!. Des d'aquest any les ITV dels vehicles de la zona de Lleida les passem al centre de Borges Blanques. No sé si es perquè allí és més fàcil programar, perquè passen millor (son més tolerants) o no sé quina altra raó més hi pot haver. Però havent ITV a Lleida, no entenc perquè cal anar a una altra comarca. I clar, després et trobes que un vehicle amb un cinturó de seguretat que no funciona (de la part de darrera) i els llums que estan regulats massa baix passen la inspecció. I clar, llavors els tècnics tenen l'excusa per mantenir-los d'alta doncs han passat la ITV. I això tècnicament és així, però en realitat les anomalies hi són, i els que ens posem en risc perquè els llums no il·lumines i els cinturons no son operatius som nosaltres, no ells. Potser el que caldria és fer una denúncia definitivament a Inspecció de Treball per a que comprovi i ordeni fer les reparacions i modificacions corresponents.
No, no és cap exageració. El cinturó espatllat del 3.19.48, un vehicle que surt a gairebé tots els serveis urbans de Lleida, porta més de dos anys i mig així. Se l'ha posat en múltiples ocasions al programa d'incidències, però no hi ha hagut manera d'arreglar-lo, i evidentment ja ha passat per un mínim de 3 ITV des de que nosaltres ho detectéssim.
Així és molt complicat conscienciar als companys que cal posar-se el cinturó per anar als serveis. Que cal NO POSAR-SE el casc fins que no s'ha aturat el vehicle, perquè amb el casc el cap pesa molt més, i en cas de frenada la fuetada cervical és molt més important. Actualment els pilots de carreres i rallys porten una mena de corsé al coll que uneix el casc al tronc, precisament per evitar aquest efecte.

A bombers tenim moltes mancances a nivell de roba, d'infraestructura de parcs, als vehicles. Si li sumem que quan venen a fer inspeccions tècniques reglamentàries es baixa el nivell precisament per evitar "tancar" edificis de bombers o que aparentment no s'estigui incomplint cap mesura de seguretat, és pràcticament impossible que els treballadors prenguem consciència que les coses han d'estar be. Si a casa meva vull, i ho tinc, tenir-ho tot en condicions, perquè a la meva feina de bomber (que és l'administració) no puc tenir un lloc de treball en condicions?
Fa algunes setmanes vaig entrar a la torre de pràctiques del parc. Normalment està tancada (bé, si ningú s'ha deixat la porta oberta, que de vegades passa). I vas pujant per dins i et comença a agafar mal rollo. Per començar les baranes estan subjectes amb prou feines, la distància entre barres és ampla (desconec si hi ha alguna mesura màxima), però sembla lògic que és millor que les barres siguin verticals a horitzontals. Hi ha rajoles desfermades, amb les que pots ensopegar mentre puges o baixes les escales... i el problema és que si això ho fas vestit d'intervenció, amb botes, proteccions, casc, equip d'aire, etc (més de 20kg afegits) la possibilitat d'ensopegar o de moure's amb dificultat augmenta, així que el perill s'incrementa.
No, quan els bombers ens queixem que cal millorar tota la infraestructura de bombers, no és cap exageració. Tenim parcs que cauen a terra (Tarragona, Reus, etc), altres que estan mal construïts (Cambrils), altres que necessiten posar-se al dia (Balaguer, Solsona,...), altres que tenen "malalties" com son sostres amb "Uralita" i que cal substituir de forma expressa i alhora amb molta precaució per la seva alta toxicitat (cancerigen), i així un grapar de coses és.

Quan els bombers ens queixem ho fem amb raó. Que ens prometin projectes, obres i canvis no ens serveix. Portem molts anys esperant, i el que realment ens fa falta és que els canvis s'executin i que s'acabin. Mentre això no passi seguirem queixant-nos.
Que es licitin 90 vehicles no és suficient, que es publiqui l'oposició a 250 nous bombers no és suficient, que es licitin algunes obres i reformes no és suficient. Volem els camions, volem els 1000 companys que són MOLT necessaris, volem tots els parcs en condicions tècniques i d'habitabilitat, i ho seguirem dient fins que tot això sigui una realitat.

dilluns, 21 de gener de 2019

Deixeu passar a les sirenes

Recordo amb enyorança aquells temps en que els passos de vianants eren invisibles als ulls dels conductors. Per aquella època ningú parava el cotxe per deixar passar a la gent. I si posaves el peu a la calçada és que pràcticament eres un suïcida. Doncs aquesta ha estat l'excusa per a escriure el post d'aquesta setmana.

El trànsit fluïa més o menys igual de malament que ara. Però a ningú li feia por ocupar una part d'aquest quan sentia les sirenes d'un vehicle d'emergència. Avui travessar una població com Lleida és tota una aventura. Ni els conductors s'aparten ni els vianants volen perdre la seva oportunitat de pas.

Recordo fa un grapat d'anys durant les obres de construcció de l'aparcament de l'hospital Arnau, a Lleida, que es va foradar una canonada principal de gas. El principal problema que ens vàrem trobar va ser que la nostra ruta d'accés (no n'hi havia d'altra) coincidia amb la d'evacuació d'un institut proper. Evidentment el pas de vianants quedava col·lapsar pels alumnes que desfilaven en direcció contrària. I nosaltres aturats en una cua a més de 150m... finalment, i crec recordar que va ser un policia local se'n va adonar i va prioritzar la circulació de vehicles.
Doncs aquesta anècdota la recordo tot sovint quan en hores punta els vehicles d'emergència travessem Lleida. I és que es creen diàriament uns conflictes increïbles, que fan que des de dalt el camió o l'ambulància ens sentim impotents i ens tregui de polleguera que la gent no sàpiga apartar-se en sentir les nostres sirenes.

Fa molts anys que dura aquest problema tant a Lleida com a la majoria de grans ciutats. En alguns moments no és fàcil, i més si el vehicle del teu davant no ha fet ni el gest de moure's. Però el que estic segur que el que no s'ha de fer mai és quedar-se aturat. Sovint hi ha gent que fa un "Rajoy", res. Altres es mouen una mica cap un costat (sense cap criteri) i també es queden aturats, quan el darrera del cotxe en prou feines s'ha mogut.
A dia d'avui la circulació dels vehicles d'emergència per les grans ciutats és un problema gros. La gent no sap fer espai per donar pas, altres es pensen que treure el "morro" o passar-se un semàfor en vermell hagi de ser un pecat mortal castigat amb tots els punts del carnet, i no és així.

Davant un vehicle d'emergència ningú castigarà que un cotxe es passi un semàfor, envaeixi un pas de vianants o et quedis creuat entre dos carrils de circulació. Sovint, en carrers de doble sentit ens és més senzill anar pel carril contrari, ja que o bé hi ha menys vehicles o com que et veuen de casa s'aparten amb més facilitat. I circular per carrils bus no és assegurança de res, ja que els autobusos son vehicles lents de maniobra.
Així que al final fem el que podem. Però una de les coses que hauria de fer la casa és conscienciar i ensenyar als conductors (i també als vianants) com actuar quan has de deixar avançar un vehicle d'emergència, o quan te'l creues en sentit contrari. No hauria de costar tant aturar el cotxe al voral de la carretera, donar facilitat a que t'avancin (en lloc d'accelerar). Ens fa falta una campanya institucional de com actuar quan hi ha vehicles d'emergència. 
Però també necessitem conscienciar a la ciutadania en general, no és el primer cop que un vianant pretén creuar una cinta de "no passar" quan actuem en un servei urbà. Nosaltres creem espais segurs, per la gent però també per nosaltres. Hi ha llocs davant de les portes (a la vorera) que no son segurs ni per nosaltres. Però aquest és un altra tema.

dilluns, 14 de gener de 2019

Reflexions post incendi

És curiós el que et prepara la setmana. Portem algunes guàrdies a Lleida on sembla que sense fer grans serveis la guàrdia acaba acumulant un grapat d'actuacions. Segurament és una sensació que vista des de dins pot ser certa, però quan en parles fora de l'ambient de bombers, la gent en general li sobta quan expliques que tot sovint vas a incendis de xemeneia, a petites deflagracions de calefaccions, obertures de pis activades des del Tele-assistència (gran feina i sobretot necessària), petits accidents urbans o de carretera o a diferents conats d'incendi en llocs varis. Diguem que per nosaltres això seria el més normal del món, però la gent del carrer, pel que sembla, tot això ho desconeix. Això si, sempre veuen passar camions de bombers amunt i avall (deu ser que anem a algun lloc, oi?).
Evidentment serveis amb múltiples víctimes mortals com el de dissabte a París o el de Badalona de l'anterior setmana son excepcionals, però no son estranys, perquè si mirem l'hemeroteca, passen, i passen més sovint del que creiem. Potser és per això (la sensació d'excepcionalitat i desprotecció) que cada cop que n'hi ha un d'aquests s'encenen les alarmes, si més no durant unes setmanes o mesos, i fan que tots els protocols de seguretat en les nostres sortides s'intentin complir amb escreix.
No és anecdòtic doncs, que en els incendis d'habitatge als que hem anat després del de Badalona, a Lleida principalment, ens hagin enviat ajuda de Mollerussa i s'hi hagi estat especialment atent. De tota manera hi ha serveis excepcionals, com el del passat mes d'agost, on en l'incendi d'un aparcament soterrat ens varen enviar bombers de tot el voltant, fins i tot Ascó, Montblanc i Calaf. Allí varem tenir "susto", de fet el varem patir un mínim de 4 bombers, i un 5è també va patir situació d'estrès tèrmic i psicològic. En aquell servei, que finalment ningú va prendre mal, ens varem veure les orelles. I això et fa reflexionar. Aquell dia el podem explicar i sobretot hem d'aprofitar per comprendre i aprendre.

Després de serveis com el d'una explosió de gas, el 2006, a Santa Coloma de Gramanet, el de Badalona de fa pocs dies o el d'Horta de Sant Joan fan que hi hagi un abans i un després en aquesta tipologia de servei. Segurament el toc d'atenció de l'aparcament de l'estiu no serà generalitzat, però si a nivell de parc i també dels parcs que hi van intervenir però no servirà per canviar gaire a nivell de la resta de col·lectiu.
Incendis com el de Badalona ens fan reflexionar sobre si necessitem més vehicles i més personal, que ens puguem plantejar si els parcs d'ajuda han d'estar més propers o si és millor augmentar la dotació dels parcs existents... també ens fa pensar en quin és l'ordre en el desenvolupament de totes les nostres tasques: Rescat, extinció, avís i prevenció de nous riscos, recerca de noves víctimes, com ens hem de distribuir en els vehicles i quins vehicles han de sortir, i així un llarg etc.

Diguem que els serveis excepcionals ens plantegen dubtes, ens fan veure coses que potser abans no havies planificat o senzillament no s'havia ni pensat (com el tsunami del Japó). Tots aquests serveis son diferents, tots comporten un abans i un després. I sobretot son una oportunitat per millorar i créixer.

dilluns, 7 de gener de 2019

La crua realitat

Ara que ja ha passat el Nadal, el Cap d'Any i els Reis, ja tenim clars quin son els desitjos de la majoria de nosaltres. Incloc els nostres principals caps operatius, els que compren, planifiquen i organitzen com volen que sigui el Cos de Bombers. Així que no insistiré.

Però si que el que toca és fer recopilatori d'on estem. I estem aquí, amb un grapat de parcs de bombers tancats cada dia, perquè simplement no hi ha gent. No ens enganyem, la causa no és que no vulguem fer hores, les hores son voluntàries, nosaltres complim amb el nostre horari, com qualsevol altra persona normal. Que hi ha feina? per exemple un servei, una recerca, etc... no deixarem res per tancar ni sense gent, però si simplement la rotació de personal no dona per a omplir el personal de guàrdia aquest no és el nostre problema, ho és de la "casa" que és qui ha de convocar les places suficients per a tenir els torns de treball complerts i dimensionats suficientment per a tenir coberta la guàrdia.
I com ho tenim tot? Doncs a la Regió de Lleida cada dia falta aproximadament de 7 a 10 bombers, per tant de 45 n'entren cada dia menys de 40. La resta haurien d'entrar en hores extra. Aquestes durant el 2017 i 2018 s'han cobert de forma voluntària fins a 500.000 hores per a tot Catalunya, unes 250 h/bomber i any. Que a més hem d'afegir a les 102 hores que per decret i per tant "imperatiu legal" hem de fer perquè la casa al 2014 ens va obligar a fer més hores perquè en aquell moment ja va considerar que com no tenia personal suficient havia ad'ampliar-nos l'horari. Però a dia d'avui, tot i fer 102 hores de més, hi ha la necessitat (i aquests dies es demostra) que en total hauriem de fer més de 350 h cada bomber per a que el servei funcionés amb el mínim. Perquè el que fem és donar mínims.
Mínims vol dir el personal just per a cobrir la guàrdia, el retén. La resta de personal, que hauria de sobrar (i ara no és el cas) podria fer feina de prevenció, de simulacres, de visites a llocs de pública concurrència, túnels, hospitals, escoles, etc per a poder actualitzar la informació, plànols i fitxes d'actuació en cas d'un sinistre. Però com dic això sense una dotació suficient de gent als parcs no és possible.
A la Regió d'Emergències de Lleida no ha fet falta tancar cap Parc de bombers, una de les causes és que hi ha pocs parcs i la dotació habitual és de 4 bombers, aquests dies al poder fer mínims (per una instrucció temporal deguda a la manca d'efectius) es permet tenir parcs amb 3 bombers, així que es desplaça el personal arreu de la regió per acabar de completar els parcs que ho necessitin, així ens trobem que pràcticament cada dia a Lleida ciutat hi ha 7 bombers, a Balaguer -5 i a la resta 3 i puntualment 4. El que deia 35-40 bombers dels 45 necessaris.

Però hi ha regions que estan molt pitjors. La Regió Centre és una àrea petita també amb pocs parcs i com molts tenen dotació de base reduïda fàcilment es troben que no poden cobrir-se entre ells i per tant opten per aglutinar efectius allí on es creu que son més necessaris (Manresa i Vic) i van tancant la resta en funció de les mancances diàries.
El més greu però està a la REG. Aquesta sempre s'ha caracteritzat per tenir molts parcs de bombers amb poc personal, tots de mínims 3, excepte Girona ciutat. Aquí la bona comunicació i la poca distància entre parcs ha permès la cobertura del territori mitjançant el desplaçament de dotacions (camió i bombers) en ajuda als serveis. Per tant qualsevol petita necessitat de bombers comporta l'activació de dos parcs (quan a la RELL això només passa en cas d'incendi d'habitatge). Degut a la situació actual de manca de bombers, cada dia han de tancar dos i tres parcs per a poder completar la dotació de la Regió. El dia 4 i el 5 tancaven tres parcs, el dia 3 tancaven cinc parcs, el dia 2 eren dos, el dia 1 tancaven 4. I així cada dia.
Una de les lectures que ja fa dies que volten per la casa és la de tancar alguns parcs de bombers per a fer més "lògic" el servei. I evidentment la REG té tots els números, però això ha d'anar acompanyat també de la millora en quant a estructura humana de la resta de parcs. Girona hauria de ser com Tarragona, Reus, Lleida o Badalona, amb 8 o 9 bombers per dia, i la resta amb un mínim de 5. Els que tenen vehicle autoescala necessitarien ser 7. Així que si fem números podem veure (en condicions normals) que el fet de tancar un parell de parcs tampoc soluciona la dotació de la resta, ja que 6 bombers (3+3) no omplen més que dos parcs. Això si, la isòcrona de temps de resposta a la REG poc variaria en alguns casos.

Vols rebre els articles per correu? apunta't!