dilluns, 16 d’abril de 2018

Quilòmetre 0

Després de mesos buscant tornar a la normalitat, sembla que ha arribat el moment de sentir-m'hi. Primer havia de passar per una serie de passos. El primer va ser acabar la rehabilitació. Aquesta ja us vaig dir el seu dia que tot i anar molt bé (portava evolució de recuperació de futbolista) no havia estat el suficientment contundent com per sentir que realment s'havia fet tot el que calia. No per la meva part, jo vaig fer el que tocava i més, molt més. A partir d'aquí és quan et quedes sol, amb tu mateix. I vas fent segons el cos et demana. Un dia surts a córrer i a la nit tens el genoll inflat, una setmana després vas amb la bici i tot és oli en un llum i dos dies més tard tornes a sortir a córrer i et sembla que havies estat quinze dies descansant... Per tant és una època plena d'alts i baixos, un dia sembla bo i el següent és el pitjor dels últims deu dies.

Però la meva vida funciona a base de reptes. De posar dates. I en vaig posar una. El 15 d'abril havia de córrer la Cursa de Bombers. Reconec que fins aquesta mateixa setmana no ho vaig tenir clar. Per una part sempre he tingut por escènica a les curses (per això no m'agraden), em poso nerviós, i per l'altra que fins el dia de la cursa el màxim que havia corregut eren 7km i m'havia sentat fatal.

Però no hi ha com llevar-se pel matí i haver dormit tranquil. Així que esmorzo aviat i em canvio. I au, agafo el cotxe i cap a Lleida, que hi falta gent. Només entrar a Lleida veig que un grapat de gent es dirigeix a peu cap als camps Elisis... altres van en cotxe, i a tots se'ls coneix per portar samarretes tècniques. L'ambient es comença a respirar.
Un cop allí, i encara a l'aparcament veig un noi vestint-se amb l'equip d'intervenció, i l'animo. Em saluda i em reconeix, em confessa que és lector del bloc. 👍 . A mesura que m'acosto al centre de tot vaig trobant companys que fan de voluntaris, de col·laboradors i que formen part de l'ànima de la cursa. I intento saludar a la gran majoria d'ells. Per una d'aquelles casualitats passo pel lloc on els bombers que corren amb l'ERA es vesteixen, el dono ànim i ens saludem. Un cop arribat a la sortida segueixo trobant tot de gent coneguda i ens animem mútuament. Com qualsevol altra cursa on trobes tot d'amics i companys.
La cursa com a tal no té cap secret. Anar-me regulant. Aprofito el Runtastic per anar vigilant de no anar massa ràpid. En cap moment vaig tenir sensació que el genoll m'impediria acabar la cursa. I això em va fer sentir molt bé. L'únic que em preocupava és arrossegar un petit trencament fibril·lar a la cuixa... però en dies així ho superes. Després de la cursa ja aniré coix un parell de dies i m'hi posaré crema analgèsica.
Però acabo. Acabo els 10 km amb menys d'una hora! Ja ho sé, és un temps molt dolent, però per mi, venint d'on vinc, i sobretot perquè les distàncies que corria les últimes setmanes eren de 5 a 6 km. Poder fer 10km i a un ritme que fa quinze dies encara no podia dur, em dona molts ànims.

I aquí estic. Us escric per la nit. La cama la tinc adolorida per la lesió muscular, però el genoll està perfecte. Molt perfecte. Ni s'ha inflat, ni ha fet mal, ni absolutament res. Així que aquesta setmana em vestiré de bombers, segur de ser on toca, amb la sensació dels deures fets i la mentalitat de menjar-me el món. Torno, definitivament torno. L'abril ha estat un bon mes per a mi. Vaig començar fent el curs a Tarragona d'Amoníac, i el vaig seguir donant classe al curs dels nous bombers voluntaris, amb els vestits de protecció de nivell II i III. I finalment la cursa de bombers, que mentre creuava la meta enlairava els braços amb l'emoció d'acabar i haver tancat definitivament una etapa.

Aquesta setmana més. No sé encara ni dies ni horaris.... però aniré a Cerdanyola i allí començarà tot.

dilluns, 9 d’abril de 2018

No estem malament, estem pitjor

Per fi m'he vestit de bomber, em torno a sentir viu. I no només això, sinó que durant aquesta setmana he pogut compartir amb molta gent coneguda aquestes primeres hores de bomber. Per un parell de dies vaig assistir a un curs dins el Polígon petroquímic de Tarragona, just al costat d'on vaig estudiar i amb empreses i fàbriques conegudes tant per haver crescut al seu costat i per haver tingut l'ocasió de visitar-les tant durant la carrera com per temes professionals propis. Per mi era un entorn conegut, tot i la visible espectacularitat de les xemeneies, torres de destil·lació i d'absorció, intercanviadors de calor, cremadors, tubs i canonades... en el fons és el meu ambient.
Aquí vaig poder conèixer gent nova, tant de la mateixa instal·lació com de Bombers de Barcelona. Tots tenim un grapat de coses en comú: coneixements i experiència en actuacions amb productes complicats. I allí varem compartir coneixements, experiències i també dubtes i neguits sobre si millor d'una manera o d'una altra. A nivell de coneixement vaig descobrir que tot i haver estar 15 mesos "fora" de bombers, els meus coneixements específics no se n'havien ressentit.
Bé, els coneixements no. Però si que em vaig adonar que em faltaven les hores de camp. No en el sentit de recordar, sinó en el de tenir en compte mil i un detalls que preveus abans de cada actuació, de vestir-te, de fer, d'actuar... Així era fàcil comprovar que em podia deixar l'emissora en un banc i que després la necessitaria un cop equipat, quan abans no s'allunyava de mi ni un pam... Havia de pensar en cada pas si portava tot a sobre, en revisar el que necessitaria en les seqüències posteriors per tal de tenir-ho preparat. Aquest va ser el principal handicap que m'ha comportat la falta de guàrdies.

En un primer moment patia per no haver-me posat el vestit d'intervenció més que un sol cop, quan me'l van donar jo ja estava de baixa. No només va ser posar-me'l, sinó que va venir seguit de l'equip d'aire, la màscara i el vestit de Nivell III (protecció Type I). Si, després de 15 mesos el que primer vaig fer va ser posar-me dins un globus de protecció NBQ, "amb dos cojones" que es diu. Passats uns primers segons de comprovar que seguia calmat, sense estrès, que sabia el que feia, que estava tot controlat, vaig anar seguint amb la pràctica.
La pràctica consistia en entrar a un contenidor tancat, ple de canonades d'una instal·lació d'Amoníac (la primera entrada va ser simulada amb aire) i vaig poder comprovar la meva poca habilitat utilitzant eines (en un NBQ és complicat de per si), però que al final de la segona jornada ja ho havia superat. A la segona jornada, amb Amoníac de veritat, protegit amb l'equip NBQ i 4 guants de protecció (un de sanitari, dos de protecció química i un de criogènic) era capaç d'obrir les vàlvules, tancar-les, agafar les eines de dins una galleda, pujar una escala vertical... i a més consumia quantitats similars d'aire a la resta dels meus companys (que només significa que estava tant "tranquil" com ells).
Però el que més m'ha sobtat, i creia que més o menys estava assabentat de moltes coses, és que les misèries de la casa son més grans del que em creia. Per una part hi ha tot el tema pressupostos, que com només hi ha el pressupost prorrogat no hi ha manera física de modificar partides. Si ara es necessita comprar X, com no està previst no es pot fer. Si es necessita reparar... tampoc. Bé, en partides obertes de reparació i manteniment si, però a la que apareixen necessitats especials no se'ls pot donar solució. Un exemple clar son els equips NBQ, que van caducant, fent malbé... i cal comprar-ne de nous. El mateix passa amb càmeres tèrmiques, equips de detecció i un grapat d'aparells i equips més.
Si no som capaços de comprar allò que realment necessitem, i tampoc renovar els equips que es fan malbé o caduquen, com pretenem fer valoracions de necessitats i realitzar estudis comparatius de materials, equips, màquines... per tal de trobar allò que realment funciona, és necessari i a més s'adapta a les nostres necessitats? Ja no pretenc millorar, sinó només optimitzar recursos. Aquesta setmana hi havia gent dins un NBQ amb 5 guants, el grup que en duia menys en portava 4. Això és un disbarat. I així ens va.
Som un Cos de Bombers amb molts coneixements, i els últims anys hem estat líders en la metodologia del Foc Forestal, el Risc Químic, la Excarceració... però acabem morint, no d'èxit, sinó perquè som incapaços d'invertir en mantenir-nos on estàvem. A dia d'avui només podem assegurar el coneixement, aquest no es perd, queda escrit, i mentre mantinguem a les persones el tenim assegurat. Però el dia que algun dels "liders" marxi perdrem molt més. Perdrem anys de coneixement.

Ara com ara amb uns quants centenars de millers d'Euros podríem tornar a equipar furgons de Risc Químic, vehicles de bombers o renovar parcs i ampliar plantilla. Però el més greu està per venir.

dimarts, 3 d’abril de 2018

La meva setmana definitiva

Fa algunes setmanes us explicava que ja tenia l'alta i que després de les vacances, a mitjans d'abril,  començaria el període de "reinserció"... doncs poc a poc tot s'ha anat avançant.
 
Tenia ganes de tornar aviat, però sempre hi havia alguna cosa que ho anava retardant. Primer va ser una llista d'espera que de 4 va passar a 8 mesos, al qual havien de seguir 6 mesos de recuperació. Però tot i la lentitud (i a vegades inútil) rehabilitació oficial, en molt poques setmanes vaig recuperar la mobilitat total del genoll, en poc més vaig anar aconseguir guanyar força. Hi havia dies bons i altres que el seguien dolents. Unes setmanes m'animava jo sol i altres em quedava pensant si progressava com jo volia. Però finalment va arribar el dia de pujar a la cintar de córrer.
 
Pujar a la cinta de córrer va ser il·lusionant. Evidentment em cansava, no tenia fons físic, però poc a poc podia anar guanyant temps de running... tot i que la progressió en velocitat no l'acompanyava. Per mi eren altibaixos, encara que mai abans havia corregut en cinta. Per sort vaig començar a córrer a l'aire lliure, i aquí tot canvia.

No és fàcil recuperar la confiança de córrer quan aquest encara el notes un pel inflat, la inestabilitat a vegades és més mental que física i per això cal seguir corrent, amb sensació de córrer tort, coix, o amb una passa més curta que l'altra. Al final tot es supera.
Poc a poc guanyes confiança, el que fa 3 dies corries amb por i dubtes avui ho fas amb la seguretat del genoll recuperat. Després segueix l'etapa de voler augmentar de córrer uns pocs quilòmetres a fer-ne entre 5 i 7 amb la voluntat d'arribar aviat als 10... però el genoll t'avisa, és savi, i et deixa aturat més d'una setmana. Gel i la cama estirada t'acompanyes els dies següents i el cap comença a pensar si tot aquest esforç ha estat per a bé o no.
Però llavors agafes la BTT i et dones una volta de 30km, acabes cansat, et sobren els 5 últims quilòmetres i tot i la felicitat d'haver-los fet saps que encara et falta molt. Segurament massa. Però dos dies després surts a córrer i millores l'anterior registre (el del genoll inflat) i penses que si després dels 30km amb la bici les cames et responen bé és que per fi has aconseguit superar-ho. I sabeu què, dos dies després vaig tornar a tenir ganes de córrer. Ho vaig fer, i encara millor!
Les sabatilles noves. Amb menys d'una setmana ja porten més quilòmetres que el que havia fet l'últim mes.
Pel que sembla l'etapa de pors, males sensacions i dubtes ja han acabat. Segurament hauré de tornar a parar per alguna inflamació imprevista, però segur que em recuperaré ràpid i ja no pensaré en si acabarà tot bé o no. Aquesta Setmana Santa per mi no ha estat cap Via Crucis, al contrari. He anat en bicicleta, he sortit a córrer, he caminat muntanya amunt a bon ritme (els aires de Girona em deuen haver sentat bé). I no només em sento preparat per tornar a partir del dia 16, sinó que a partir d'aquesta setmana ja em torno a vestir de bomber.
Els propers dies assistiré a un curs per a formadors de riscos tecnològics on em posaré de nou els pantalons i camisa blava i de retruc el vestit d'intervenció, l'equip d'aire, etc. Estic molt il·lusionat. I no només això, el proper cap de setmana torno a ensenyar. Al curs bàsic de bombers voluntaris hi ha un formador que s'ha lesionat i m'han proposat fer la jornada que ell havia de donar. Així que començo a "lo grande". Primer anant a un curs i després fent jo la part pràctica d'una jornada al curs bàsic del bombers voluntaris. Ahh, i me n'oblidava, fa uns dies vaig superar la revisió mèdica interna de bombers.
 
He superat la lesió. 👏👏👏👏

Vols rebre els articles per correu? apunta't!