dilluns, 18 de juny de 2018

CF18 Fem el que prediquem?

Avui voldria aprofitar una imatge (la de sota) que vaig veure fa una dies (no us diré el lloc ni quan), d'un incendi de matolls que no té més importància que la d'un incendi més de vegetació sense aparent valor. La intenció no és criticar ningú, ni com va anar el servei ni absolutament res, simplement vull aprofitar per a fer una reflexió del que, a posteriori, es pot veure amb aquesta imatge.

Recordeu el que tants cops ens han dit? els incendis s'han d'ancorar. Doncs això. El que he après els darrers anys anys, i sota el meu punt de vista és que hem d'aprofitat els límits naturals de les finques, els corriols, els camins, els canvis de vegetació per a posar límit als incendis. Per una banda la forma més natural de fer un contrafoc i una crema d'eixamplament és aprofitar els límits naturals, però també és possible fer-ho en l'extinció directa.
El que passa però és que la majoria portem molts anys anant darrera les flames i no davant. I el que portem dècades fent, costa donar-li la volta. Quan arribem a un camp que crema el primer que fem és tirar mànega i començar a resseguir la línia de foc en direcció a on és més conflictiu, perquè va cap a un habitatge, un vehicle o hi ha el bosc proper. I això, que amb el temps anem aprenent a fer ens condiciona també a l'hora de fer la resta de l'extinció.

Si quan arribem el que fem és començar a tirar aigua buscant de dirigir-nos al cap de l'incendi i no analitzem res més, possiblement ens estiguem perdent moltes coses. Per sort, cada cop és més habitual que un de nosaltres doni una volta per a poder observar, buscar i decidir si hi ha punts que no tenim controlats, dificultats o simplement conèixer l'entorn i l'abast de l'incendi. D'aquesta manera i amb objectivitat veiem si ens fa falta més vehicles, o desactivem part de la bateria que ens envien segons els protocols i pors vàries de les previsions i comandaments...

Però el que queda clar a la imatge és que ens quedem a mitges. Com he dit abans, portem molts anys tirant aigua, perseguint la línia de foc fins trobar el cap de forma ràpida i poder tenir la sensació de que tot està controlat. Evidentment que des de baix tota l'anàlisi de l'incendi és molt complicada, però perquè hem de tirar tanta aigua? (ep, el problema no és l'aigua). Poques son les ocasions en que de bon començament deixem de tirar aigua perquè tenim clar que l'incendi es dirigeix a un camí o un espai on de forma natural s'apagarà o que amb poca aigua i esforç per part nostra donarem límit i aturarem l'incendi.
Mireu-vos la imatge tantes vegades com vulgueu. Evidentment cap de nosaltres hi érem, i per tant desconeixem detalls importants del servei. Cal afegir que hi ha un centre de transformació elèctrica, i de ben segur devia condicionar... però a que si que es pot veure que no estan ben aprofitats els límits "naturals" de l'incendi? I repeteixo que no estic fent una crítica sobre ningú, l'inic que pretenc, i m'incloc com a "apagador" d'incendis és que sovint no som capaços de tenir suficient paciència com per a deixar que el foc arribi a on s'apagarà sol. Això sovint implica moure el camió i tirar mànega no des d'on hem parat en un primer moment, sinó que cal buscar d'arribar a l'altra costar de camí.
Si només arribar comencem a tirar mànega, ens costarà molt aturar al company que ja està amb la llança i tirant aigua, per a que deixi el que fa i resituar-nos. El més fàcil es seguir fent allò que hem fet tants cops, resseguir el foc i trobar-nos que ell sol s'ha aturat en arribar al final del camp.

Sovint gastem molta energia, empassem fum i passem calor sense que sigui realment necessari. Quants cops hem pensat que després de tot l'esfoç aquest incendi de matoll s'hauria apagat sol i només hauria calgut resseguir algun marge poc humit pel que molt poc a poc haurien progressat unes poques flames i amb quatre cops de peu s'hauria aturat?
No és fàcil per cap de nosaltres veure un incendi i deixar-lo cremar fins arribar al seu límit. Bé, alguns, els de les regadores de color vermell teniu aquesta maniobra més assolida, però no així la resta. Seria bo que entre tots ens anéssim creient allò que prediquem, que escoltem i que sovint ens diuen a algunes de les formacions que rebem. L'ancoratge no és només per als incendis grans per a deixar-los "més polits" i no fer giragonces amb la mànega, també son per als incendis del dia a dia. Aquests dies, sembla que poc a poc anem entrant en Campanya (la de marges, la forestal encara no) hauriem d'anar practicant tot això. Aturar el camió i baixar a mirar, o donar una volta amb el vehicle lleuger, abans de tirar aigua (amb l'excepció de cases, vehicles i altres punts de valor). Possiblement el resultat final no sigui gaire diferent al d'un camp d'herbes cremat, però en aquesta ocasió l'esforç haurà sigut molt menor. Però clar, no queda bé veure un incendi i que els bombers estiguin parats... Aix quanta feina ens queda per fer.

Vols rebre els articles per correu? apunta't!