dilluns, 16 d’octubre de 2017

olor de bombers

Això d'estar operat fa que vegi les coses d'una altra manera. Fins ara només anava sumant dies, dies en que no podia fer de bomber, però des del 4 d'octubre i en el mateix moment en que em vaig despertar ja em va envair una sensació de felicitat inexplicable. A partir d'aquell moment he començar a restar dies.

Els que em coneixen bé, molt bé saben que davant qualsevol dificultat tinc el costum de dir: "Tot arribarà", i certament és així. després de molts mesos ha tinc mig camí fet. I ara què?

Doncs a més de fer tot allò que li pertoca a un, quan ja t'han arreglat, ara cal fer una bona recuperació. NO, no és només doblegar la cama, recuperar to muscular i la confiança de posar la cama on faci falta, és molt i molt més.
Fins ara quan anava al parc de bombers no em sentia un d'ells. Em sentia com un que mantenia el vincle, i aprofitava la confiança d'un lloc conegut per a passar una estona amb antics companys o simplement fer una mica d'esport "recuperatiu" per tal d'anar millorant la força i la mobilitat de la cama i el genoll mentre estava inflamat i hi tenia dolor.
Durant l'estiu he coincidit amb gent desconeguda per mi. Els forestalillos i els bombers en pràctiques no saben qui sóc, i jo tampoc sé qui son. No hem pogut compartir estones de sobretaula, de berenar o de futbol. Aquest any no he tingut cap lligam amb ells, i segurament no l'arribaré a tenir per molts anys que estiguem fent de bombers, rarament tornarem a coincidir en un mateix parc. Els de pràctiques aviat concursaran i tindran un nou destí, i els forestalillos tornaran a casa fins la campanya que ve, on alguns tornaran i altres no.
Ara però, tot ja és diferent. La setmana passada vaig passar pel parc. Amb les crosses, passava pel parc i la sensació ja era diferent. Tothom em mostrava la seva alegria en veure que ja estava operat, que aparentment tot ha anat be i que en pocs mesos tornaré a ser un d'ells. Fins i tot els de pràctiques em miraven (o potser els mirava jo) diferent, com si ja no fos algú estrany (per mi els estranys son ells).
La sensació de respirar l'aire del parc, que és una barreja d'olors de tota mena... la dels productes de neteja (pel matí), la de suor després d'un servei dur, la de sabó després de la dutxa, la del dinar fent-se, la de fum, la dels equips d'intervenció... sot tot d'olors que he tornat a sentir, i només pel fet d'estar operat.
Per això, el tot arribarà no és més que un crit a l'esperança i a no defallir. Les coses tard o d'hora acaben passant. I quan hi ets la vida se't fa més agradable. Doncs ara imagina quan em torni a posar el vestit de bomber, o quan em facin algunes jornades de repàs de les instruccions de treball, quan acompanyi als meus companys als primers serveis (ni que sigui només de reforç)... tot això arribarà. I tant que arribarà.
Si he arribat fins aquí després de tants mesos, ara només cal acabar d'empènyer per arribar al final. Recuperar les forces perdudes, agafar al·lè, força, ganes, ímpetu i també iniciativa. Porto molt temps sense prendre aquesta iniciativa. Ja toca.

Tot arribarà. Segur.

Vols rebre els articles per correu? apunta't!