dilluns, 18 de juny de 2018

CF18 Fem el que prediquem?

Avui voldria aprofitar una imatge (la de sota) que vaig veure fa una dies (no us diré el lloc ni quan), d'un incendi de matolls que no té més importància que la d'un incendi més de vegetació sense aparent valor. La intenció no és criticar ningú, ni com va anar el servei ni absolutament res, simplement vull aprofitar per a fer una reflexió del que, a posteriori, es pot veure amb aquesta imatge.

Recordeu el que tants cops ens han dit? els incendis s'han d'ancorar. Doncs això. El que he après els darrers anys anys, i sota el meu punt de vista és que hem d'aprofitat els límits naturals de les finques, els corriols, els camins, els canvis de vegetació per a posar límit als incendis. Per una banda la forma més natural de fer un contrafoc i una crema d'eixamplament és aprofitar els límits naturals, però també és possible fer-ho en l'extinció directa.
El que passa però és que la majoria portem molts anys anant darrera les flames i no davant. I el que portem dècades fent, costa donar-li la volta. Quan arribem a un camp que crema el primer que fem és tirar mànega i començar a resseguir la línia de foc en direcció a on és més conflictiu, perquè va cap a un habitatge, un vehicle o hi ha el bosc proper. I això, que amb el temps anem aprenent a fer ens condiciona també a l'hora de fer la resta de l'extinció.

Si quan arribem el que fem és començar a tirar aigua buscant de dirigir-nos al cap de l'incendi i no analitzem res més, possiblement ens estiguem perdent moltes coses. Per sort, cada cop és més habitual que un de nosaltres doni una volta per a poder observar, buscar i decidir si hi ha punts que no tenim controlats, dificultats o simplement conèixer l'entorn i l'abast de l'incendi. D'aquesta manera i amb objectivitat veiem si ens fa falta més vehicles, o desactivem part de la bateria que ens envien segons els protocols i pors vàries de les previsions i comandaments...

Però el que queda clar a la imatge és que ens quedem a mitges. Com he dit abans, portem molts anys tirant aigua, perseguint la línia de foc fins trobar el cap de forma ràpida i poder tenir la sensació de que tot està controlat. Evidentment que des de baix tota l'anàlisi de l'incendi és molt complicada, però perquè hem de tirar tanta aigua? (ep, el problema no és l'aigua). Poques son les ocasions en que de bon començament deixem de tirar aigua perquè tenim clar que l'incendi es dirigeix a un camí o un espai on de forma natural s'apagarà o que amb poca aigua i esforç per part nostra donarem límit i aturarem l'incendi.
Mireu-vos la imatge tantes vegades com vulgueu. Evidentment cap de nosaltres hi érem, i per tant desconeixem detalls importants del servei. Cal afegir que hi ha un centre de transformació elèctrica, i de ben segur devia condicionar... però a que si que es pot veure que no estan ben aprofitats els límits "naturals" de l'incendi? I repeteixo que no estic fent una crítica sobre ningú, l'inic que pretenc, i m'incloc com a "apagador" d'incendis és que sovint no som capaços de tenir suficient paciència com per a deixar que el foc arribi a on s'apagarà sol. Això sovint implica moure el camió i tirar mànega no des d'on hem parat en un primer moment, sinó que cal buscar d'arribar a l'altra costar de camí.
Si només arribar comencem a tirar mànega, ens costarà molt aturar al company que ja està amb la llança i tirant aigua, per a que deixi el que fa i resituar-nos. El més fàcil es seguir fent allò que hem fet tants cops, resseguir el foc i trobar-nos que ell sol s'ha aturat en arribar al final del camp.

Sovint gastem molta energia, empassem fum i passem calor sense que sigui realment necessari. Quants cops hem pensat que després de tot l'esfoç aquest incendi de matoll s'hauria apagat sol i només hauria calgut resseguir algun marge poc humit pel que molt poc a poc haurien progressat unes poques flames i amb quatre cops de peu s'hauria aturat?
No és fàcil per cap de nosaltres veure un incendi i deixar-lo cremar fins arribar al seu límit. Bé, alguns, els de les regadores de color vermell teniu aquesta maniobra més assolida, però no així la resta. Seria bo que entre tots ens anéssim creient allò que prediquem, que escoltem i que sovint ens diuen a algunes de les formacions que rebem. L'ancoratge no és només per als incendis grans per a deixar-los "més polits" i no fer giragonces amb la mànega, també son per als incendis del dia a dia. Aquests dies, sembla que poc a poc anem entrant en Campanya (la de marges, la forestal encara no) hauriem d'anar practicant tot això. Aturar el camió i baixar a mirar, o donar una volta amb el vehicle lleuger, abans de tirar aigua (amb l'excepció de cases, vehicles i altres punts de valor). Possiblement el resultat final no sigui gaire diferent al d'un camp d'herbes cremat, però en aquesta ocasió l'esforç haurà sigut molt menor. Però clar, no queda bé veure un incendi i que els bombers estiguin parats... Aix quanta feina ens queda per fer.

dilluns, 11 de juny de 2018

Campanya Forestal 2018

Aquest cap de setmana vaig posar una enquesta al twiter. Oju com sou. Voleu marro! Doncs avui no és el dia, o si. Com sempre haureu d'esperar al final del post per saber si n'hi havia. De fet jo volia parlar-vos de la Campanya Forestal de 2018, però sabent això quasi que canviï els meus postulats.

Us vull comentar un parell de coses. La primera és que porto des d'abril fent guàrdies i mai havia passat una primavera sense apagar un matoll, un camp de cereal ni perseguint fogueres dels pagesos durant els últims dies de permís de crema.


De fet durant molts anys la primavera ha estat una època de no parar. Serveis de vegetació, de vent i d'aiguats eren d'allò més habitual. Curiosament ens hem anat acomodant i com que sembla que quan arribi març només hagi de fer calor i sol, quan hi ha un dia de pluja o de vent ens queixem.
La primavera és el temps de la pluja i del vent. I evidentment no hi ha dos anys iguals. Durant molt temps hem viscut primaveres ventoses. Un dia d'inestabilitat i núvols seguits d'una setmana de vent. La poca pluja ens havia donat camps de cereal poc pròspers, amb espigues curtes però molt seques. Sovint per Setmana Santa ens fèiem un fart d'anar a serveis. Petites zones boscoses que no havien cremat ni 5 hectàrees era el més habitual. El dia de vent però marxava tot de mare i teníem els incendis típics de les terres de l'Ebre.

Aquesta primavera hem tingut pluja, molta pluja. Les terres de l'Ebre també ens han donat petits ensurts que no han passat d'aquí, alguns llamps i poca cosa més. Però clar arriba l'1 de juny i a Can Bombers tot s'atura i tot és com en els últims 30 anys.

Tants tècnics, tanta gent asseguda als despatxos i cap d'ells és capaç de canviar ni un sol punt de la planificació (la de fa 30 anys). Així és com a Lleida tornem a tenir un helicòpter que s'omplirà de tela aranyes fins a mitjans de juliol. Auxiliars forestals (forestalillos) que perdran el temps un any més (quan ens fan falta és a la primavera, que era quan altres anys cremava tot i anàvem de cul). Evidentment farem les guàrdies d'estiu, ens anul·laran les festes tot i tenir un mapa de risc d'incendi forestal blanc, el Punt de Transit estarà a punt (el vehicle hi és, si), conductors de Ecos i Deltes s'avorriran tot l'estiu, ajudants de magatzem que no portaran ni un dinar ni un sopar als incendis que no tindrem, i així un llarg etc que no deixa de ser un disbarat que any rere any es repeteix per a engrandir un negoci basat en la por de la gent, la política mediàtica i la necessitat d'extinció de tot allò que passa al bosc.
Les sales de Control de Regió també augmenten la plantilla a l'estiu
 No, aquest any no tocava invertir diners en helicòpters ni en personal de reforç, aquest any tocava fer altres coses. La planificació de la casa no existeix, només hi ha el copy/paste. Ningú és capaç de modificar res. I no només em refereixo als incendis forestals. Els equips ERA és un bon exemple. No podem deixar acabar licitacions de manteniment d'aquests equips que son vitals per nosaltres. Tampoc han d'acabar licitacions com les de manteniment d'instal·lacions, portes de cotxeres o vehicles abans de treure-les a concurs.

A Can Bombers sempre anem tapant forats. No és el primer cop que una licitació queda buida o que un cop concedida cal aturar-la per un conflicte amb algun dels licitadors que no hi està d'acord i posa un recurs. No és el primer cop que ens quedem sense pantalons, sense mànegues, sense recanvis d'alguna cosa. La “crisi” ens va ensenyar a posar prioritats o com en diem a Lleida, a “gestionar misèries”. Si, els nostres gestors de Can Bombers “gestionen misèria”. El problema és que arriba un moment que acabes formant part d'aquesta misèria. Helicòpters per a gent que no s'aixecarà de la cadira en tota la guàrdia és un despropòsit. Conductors per a vehicles que no fan ni un sol quilòmetre en tota la setmana tampoc ajuda a sortir del pou.
La Campanya forestal de 2018 ja ha començat. No hem apagat ni un sol incendi. L'helicòpter no ha fet ni una hora de vol (ah si, un dia va anar a veure camps de cereal), els conductors i “forestalillos” estan estudiant per la seva “opo”, entrenant al gimnàs i donant-nos vidilla jugant a futbol. La resta? Res, ni la pàgina web del “forestalillo” té noves entrades des de fa molts mesos.

I a Can Bombers qui mana? Ningú. Si els nostres “jefes” no es creuen el que fan ni tot el que poden fer... qui mana, un conseller o un polític que l'únic que entén és de vots? No nem be, no.

dilluns, 4 de juny de 2018

No tot és apagar focs

Sembla que quan parles de bombers només sigui anar darrera el foc. Hi ha gent amb poca imaginació que encara et pregunta si a més d'apagar boscos apaguem habitatges... i quan els dius que també cremen indústries, comerços, i vehicles es queden amb cara de "que me cuentas!" i si ja els dius que de vegades també cremen els quadres elèctrics d'hospitals i grans superfícies es queden bocabadats i acaben que no toquen de peus a terra.

Però clar, després és quan et volen vacil·lar i et pregunten lo del gat a l'arbre i els dius que fins i tot has tret gats de d'una claveguera, i ja els descol·loques definitivament. El que passa però que la gent es pensa que un bomber que entra a lloc cremant és una mena de superheroi que no existeix en realitat o se'l deuen imaginar tipus Rambo de metre noranta, musculat i cabell a lo militar. La realitat però no és així. Els bombers som gent normal, que tenim costum de fer esport, i això es nota en l'agilitat (que tampoc cal ser cap màquina, però si que la majoria de gent ha perdut un bon grapat de facultats de quan eren joves).
Ara fa unes poques guàrdies vaig poder comprovar com la forma física si és important. Amb l'equip d'intervenció posat i sense l'equip d'aire, vaig pujar un parell de pisos corrent per tal de fer un servei. Evidentment vaig arribar sense problema, però si que vaig notar que la cama "dolenta" encara no estava la 100% (he superat la cursa de bombers, vàries revisions mèdiques i segueixo fent esport de forma assídua) però segurament pel fet de fer l'esforç sense l'escalfament que tot esportista acostuma a fer prèviament, la musculatura de la cama va donar senyal de que no estava encara preparada per aquell esforç puntual i immediat. Bé, suposo que tot tornarà a la normalitat més absoluta un cop hagi passat un any, o això diuen els entesos.

De tota manera si que el que us volia explicar avui era una altra cosa, però ja sabeu que sempre aprofito per explicar-vos una mica de tot. I després de 15 mesos parat, qualsevol servei em serveix per treure un tema.
Però com he dit al principi. No tot és apagar foc de boscos, ni tampoc d'habitatges, però tampoc ho és anar a accidents de transit (que anem a molts), o a retens de la Fórmula1 o dels "mundialment famosos" (és irònic) Jocs del Mediterrani 2018.  També fem un tipus de servei que cada cop pren més rellevància i és més important per la societat. Es tracta de les obertures d'habitatge provinents d'avisos dels serveis del seguiment dels avis que viuen sols, de familiars i veïns que de vegades no poden contactar amb la persona o perquè senten soroll d'algú que crida o dóna cops demanant ajuda.

Aquests son els serveis que per mi son els més importants. Els bombers a més de tot el que he dit anteriorment, anem a rescatar gent gran perquè ha caigut, perquè es troben malalts o perquè algú els troba a faltar. Aquest servei, que en alguns moments pot ser molt dur, és molt gratificant. El poder donar suport a una persona gran que no pot valdre's per si mateixa en un moment de dificultat justifica moltes hores d'espera i "avorriment" a un parc de bombers.
Ens trobem de tot. Persones que ja és tard per ajudar-les, altres que estan malalts i que ningú se n'havia adonat fins que el servei de tele-assistència ha fet la trucada de rigor, altres que son els familiars que no poden contactar i es troben que aquest havia sortit a passejar o a comprar i que quan torna a casa li "hem muntat una festa" amb cotxes de bombers, ambulància i policia...

Hi ha una variant, que és quan els avis a més del servei de tele-assistència també disposen d'un detector de gas connectat al mateix avisador. Ara fa uns anys vàrem descobrir que quan ens avisaven per això, calia prendre's el servei molt seriosament (a nivell de seguretat) perquè els detectors quan salten és que hi ha gas. Molta gent gran té atrofiat el gust, però també la olor, i et pots trobar que t'obrin la porta i a tu la olor de gas et faci tirar enrere. Els serveis amb gent gran son molt especials, delicats i en alguns moments perillosos.
Quan veieu el camió escala de bombers que va sol o acompanyat d'un vehicle petit... feu-li lloc i deixeu-lo passar, possiblement vagi a obrir un habitatge d'una persona gran, que està en un moment molt delicat. Estem donant ajuda a algú que realment la necessita.

Vols rebre els articles per correu? apunta't!