dilluns, 25 d’octubre del 2021

L'espectacle de la natura

La Terra és un planeta ple de canvis, la nostra vida també és plena de canvis, així com la nostra feina. Una guàrdia podem estar avorrits al parc i d'altres són un no parar. Hi ha guàrdies en que podem preveure i preparar un dinar high-level i altres on has de dinar en un racó de la muntanya (o a peu de carretera) amb una safata del que t'han portat. Sortosament a bombers estem ja acostumats (perquè també forma part de la nostra feina) adaptar-nos a les circumstàncies de la vida de tots. Per una banda perquè compartim torn amb un grapat de persones, que tot i ser també bombers veuen la vida diferent a nosaltres i també perquè com he dit abans, cada servei és diferent a l'anterior.

Hi ha dies en que rescatem un gat de dins una claveguera o d'un tub, altres en que un gos ha caigut al canal (i cal entrar-hi per rescatar-lo), altres en que quan arribes el gos ja s'ha ofegat i et trobes amb una reixa on hi ha de tot (rates incloses), també incendis de vegetació petits en època de poda (si us plau, abans de trucar al 112 assegureu-vos que el fum que veieu és realment un incendi i no una crema d'un pagès), o incendis de sembrat en època de sega (que aquests si fan mal) i que corren que se les pelen. Aquest estiu l'incendi de prop de Santa Coloma de Queralt van cremar moltes hectàrees d'aquesta manera. També tenim els incendis de bosc (provocats o no, ara no m'hi poso) i els incendis d'habitatge i indústria.

Generalment els incendis d'indústria (i jo no en sóc cap expert, que estic a Lleida) venen per negligències o reparacions que mentre les feien han acabat malament. Als habitatges però sovint les causes son per sobrecàrrega elèctrica. Penseu com teniu els endolls a casa. Quants endolls tenen tot de lladres amb diversos aparells que demanen potència? (motors o calefactors). I del que en tenim un grapat: patinets i carregadors de mòbil. Són causa de molts incendis!

Després tenim els accidents de transit, que no n'hi ha cap d'igual. O els de treballadors. Generalment són mancances de seguretat per part de l'empresa o del mateix treballador. Però casuals no són.

Nosaltres treballem sobre la part de la catàstrofe. Però això és com tot. De vegades hi ha una part bonica als serveis (de qualsevol tipologia) que un cop la sabem veure, ens fa reconfortar, Així és com podem veure un incendi forestal com un espectacle de llum i color a la nit, També li veiem la part d'inici d'una nova vida al bosc. Noves espècies, nous arbres, treballs de millora de camins i de tractament del bosc per a properes pertorbacions...

Als habitatges i accidents això és més costós de comprendre des de fora, però també hi és. Algun cop ja us he explicat de la satisfacció d'haver fet bé la feina. Treure algú d'un vehicle no és gens fàcil però fer-ho de manera que no s'empitjori el seu estat, escara costa més. En un habitatge, la coordinació entre els que entren i els que estan fora, el control dels equips, entrar evitant crear més corrents d'aire, la comunicació i la distribució de feines, quan surten bé son tot un procés d'aprenentatge col·lectiu i  el principal tema en els briefings posteriors a qualsevol gran incendi o servei.

I és així, com quan veus imatges com les del volcà canari et fan brillar els ulls. Primer per l'espectacularitat de les imatges. És evident que hi ha gent que pateix, que ha perdut la casa, les terres o que han estat desplaçats i ara han de "viure" en un pavelló esportiu, però més enllà d'això (que els grups d'emergència estem acostumats a conviure-hi) h8i ha la part visual d'aquest "espectacle" que ens ofereix la natura. I que sí que per alguns és dolent, però que no deixa de ser una oportunitat de canvi per molts altres i sobretot és la mateixa natura que segueix el seu procés natural. Les illes són volcàniques, per tant ja es van formar així. Ara segueixen el seu procés.

Nosaltres com a bombers, podem veure més enllà. Veiem el mateix que als incendis forestals. Llum, color, i tot un espectacle visual que tot i donar-nos molta feina, també serà digne de ser vist i analitzat pels programes televisius de natura salvatge.

dilluns, 18 d’octubre del 2021

Diversos també en la gestió dels serveis

No hi ha com passar-se un dia per l'Escola de Bombers, per veure que hi ha vida més enllà de la Panadella, o de Cervera o fins i tot del Bruc. No és que hi tingui res en contra, ans al contrari, però si que és cert que no totes les Regions d'Emergència bomberils som iguals. I ja no és un tema de tipus de serveis, sinó d'organització.

Podriem dir, per serveis, que les dues que presenten trets més industrialitzats són la Metropolitana Nord i la Sud, tot i que Tarragona amb la indústria química també té connotacions molt importants. El que passa és que es queda tot entre 2-3 parcs. Tarragona i Reus, i Valls i Cambrils queden una mica a remolc d'aquests. La Sud, en canvi, forma part de tot el cinturó de Barcelona i que arriba fins a Martorell. Per tant té una bona extensió de terreny industrial i de transit a cobrir.

Girona sempre ha anat una mica com pel seu compte. Ara sembla que li tancaran parcs i deixarà de ser el germà "rarito", que va fent, que hi ha coses que li surten bé però que d'altres no les té prou ben cobertes. El tancar parcs, possiblement, farà que s'hagi de plantejar els serveis d'una manera diferent. Per a desplaçar 9 bombers no calen 3 camions com fins ara, si es pot fer amb dos parcs, només seran 2 els camions. I sovint l'aigua surt només d'un. I de ben segur, com fem la resa, quan hi ha un incendi d'habitatge, els dos camions que surten d'un parc aniran més ben dotats amb més personal, que amb la "misèria" de dotació que teníem fins ara.

Després venim les regions pobres. Que en realitat pobres en són 2, no tres, però ara us explico. La Centre, que és qui cobreix el "cor" de Catalunya i una part del Pirineu, té la indústria del Bages però que tampoc és que doni massa problemes. I Osona és més d'indústria agroalimentària, com Lleida, o sigui problemes pràcticament zero. Terres de l'Ebre, com deia també forma part d'aquesta Catalunya rural, amb molt poca indústria i de rebot serveis, Com la Centre, només tenen "vidilla" a l'època estival, per la sequera i les extensions de bosc. Però que d'això a fer una super Regió bomberil hi ha un abisme. Ens quedarien 9 mesos per a menjar-nos els mocs. I és el que passa.

L'última, que podríem dir "pobre" no ho és gens. És diversa, amb poca indústria mecànica i molta  alimentària. Per tant com la Centre té pocs serveis industrials. Aquí però la diferència està en el fred de l'hivern, la muntanya i el Pirineu. És el que la fa diferent. Però ens creiem els pobres, els defenestrats i fins i tot els qui estem més lluny de tot. I com moltes vegades afirmem, i amb raó, hi ha tanta distància de Barcelona/Cerdanyola cap a Lleida com a la inversa. Però si al pla tenim autovies i autopistes, transit i moviment de persones de forma diària, a la muntanya el tenen el cap de setmana. Al Pla tenim una industria que mou gent, camions i animals (i que de tant en tant bolquen a les rotondes) a la muntanya tenen turisme, activitats de muntanya, d'esport, de vol, d'estiu i d'hivern. Tot això ens nodreix d'una àmplia tipologia de serveis, dels quals sovint en som especialistes. I d'això n'hem de presumir. I ho ho hem de fer com a carta de presentació. Som una Regió ben diversa, amb molts serveis diferents, segurament la que té una carta de serveis més àmplia. Només ens falta creure'ns-ho.

Torno a l'inici. quan vas a l'Escola de Bombers, matines, és lluny, fa molta peresa (i pal també) però serveix com a una vitamina corporal de moral. Allí te n'adones que allò que saps i que fas no és tant diferent al de la resta de companys d'altres regions més riques o més pobres que la teva. Els cotxes els trenquem igual, els incendis els apaguem amb les mateixes eines i fins i tot parlem el mateix llenguatge. Quan comparteixes taula al Rejoler (això només els bombers sabeu el que és) t'iguales a la resta. Tots som exactament iguals. I les diferències son únicament de localització i distribució de recursos. Uns tenen camions i ajuda més propera i altres la tenen a un temps superior de resposta.

Una altra diferència, i aquesta si és substancial. i la forma en que es plantegen els serveis entre unes Regions i unes altres. Els SISCOM2 i SISCOM3 a les regions més actives són el pa de cada dia, a les regions "petites" això ja costa molt més. I sobre això si que caldria actuar. És tant important un petit incendi d'indústria a Esparreguera, a Torrelameu que a Celrà. En canvi les activacions per aquests tipus de serveis si que difereixen substancialment entre una regió o una altra. Aquí la reconversió del pobrebomber cap a una millo

r resposta, formació i fins i tot predisposició ha estat efectiva en els últims 10 anys. Els parcs ens hem modernitzat. Les Regions, com a centre de comandament, no han millorat de forma homogènia. Va per barris. I amb això ja dic molt.

De la mateixa manera que hem de saber presumir de tenir molts serveis diversos, hem de començar presumir que els sabem gestionar, que som punters en moltes coses. Ens ho hem de creure. I això no és una feina exclusivament dels parcs ni dels pobrebombers. Des de baix hauríem de començar a exigir canvis als de dalt. I si a la primera porta no ens responen haurem d'anar a la següent.

dilluns, 11 d’octubre del 2021

Preparant-nos per seguir creixent

Ja hem arribat de ple a l'època dels bolets, els boletaires perduts, els primers freds, les primeres calefaccions de nit, els primers incendis de xemeneia i també les primeres intoxicacions per CO... res diferent dels que ja havíem previst i per tant, en la gran majoria, seria evitable. Però la realitat és la que és. Quants anuncis per la tele heu vist sobre què fer per no perdre's a la muntanya? Quants anuncis heu vist per tal d'evitar els incendis a les xemeneies o els mals funcionaments a les calefaccions? La resposta és cap. I cap seguirà sent durant les properes setmanes. Això si. La tele no pararà de donar notícies sobre recerques i incendis a llocs on ja hi fa fred.

Segurament hi ha una disfunció entre la política i l'operativa dels serveis d'emergència. Segurament el que hi hagi gent que rescati ven, en el sentit que hi ha un sistema que et pot ajudar en cas de problemes, però que alhora la ciutadania tampoc volem assumir els seus costos. Ni els de la prevenció ni els dels propis rescats.

Per una banda hi ha tots aquells que critiquen que hi hagi helicòpters, perquè costen uns diners. Suposo que ningú vol que el vinguem a rescatar en bicicleta, però que ens estalviaríem combustible, emissions i també soroll. Evidentment seria a canvi de perdre en eficàcia. I ningú ho voldria. Per això ja hi ha els camions i els 4x4 i malauradament no ens permeten arribar a tot arreu. Així que necessitem dels helicòpters.

També ens fan falta els gossos de recerca, perquè els humans no tenim un olfacte gaire desenvolupat, si ho comparem amb els gossos. Entrenaments, mètodes de recerca, experiència... res és fàcil ni gratuït. Per tant cal assumir que aquests costos són necessaris per a poder viure d'una manera millor.

I aquí és on comencem a tenir dubtes. Els helicòpters que van a buscar boletaires són els mateixos que ens poden donar servei com a habitants de la muntanya, en cas que nosaltres també tinguem una emergència? o només serveix per als "pixapins"? De vegades necessitem reflexionar una mica sobre el servei que reben les altres persones, perquè sovint (pràcticament sempre) aquest servei ens dona cobertura a tots. Portem alguns mesos amb 3 helicòpter (o més) que distribuïts pel territori són activats setmana rere setmana per treure excursionistes, muntanyencs i també habitants del Pirineu que pateixen emergències mèdiques. I això sovint som incapaços de veure-ho.

Així mateix, hem de ser conscients que els costos de tenir bombers distribuïts per tot el territori de Catalunya no és només un caprici per tal d'assegurar que els visitants de cap de setmana tornen a casa diumenge a la tarda, sinó també que hi ha serveis, incidents i emergències que també passen fora de l'àrea metropolitana i que cal donar el suport necessari. Tots paguem impostos i tots hem de rebre  la cobertura de seguretat necessària.

D'aquesta manera, des del territori, hem de demanar que hi hagi helicòpters, parcs de bombers, ambulàncies i també serveis sanitaris que donin un servei de 24h durant tots els dies de l'any. Igual com si estiguéssim al mig de la diagonal, de Mollet o d'Igualada. I quan vas per la Vall Fosca, la Fall Ferrera, les Valls d'Àneu o pel Montsec has de tenir la certesa que en cas de tenir problemes et respondran al telèfon i algú podrà venir-te a donar un cop de mà.

Sovint ens sorprèn quan a un refugi de muntanya, a un centre d'informació al coll d'algun pas o en altres llocs concorreguts trobem un polsador o algun sistema d'avís, que son el nostre contacte amb el centre d'emergències. No ens hauria de sorprendre, ans al contrari, n'hi haurien d'haver encara més. A la muntanya no sempre tenim cobertura de telefonia. Trobar un punt d'avís és un avanç important. I cal mantenir-lo en condicions. Però tampoc hi hem de jugar. No toca fer una prova per si funciona o no. Per sort estem en un país que les coses funcionen (les de les emergències si). Toca saber que hi són i toca fer el possible per a que no ens sigui necessari haver-lo d'utilitzar.

De la mateixa manera que tenim helicòpters i no ens ha d'importar si van amunt o avall a buscar a qui sigui. Tenim la sort que ho fan. Doncs els polsadors hi son per si mai els necessitem. Igual com tenim els bombers, els gossos de rescat i qualsevol altra mitjà d'emergències. I tot esperant que no ens facin mai falta, si mai els hem d'avisar faran tot el que està en les seves mans per tal d'atendre'ns de la millor manera possible. I malgrat tot, a la muntanya, al Pirineu i als llocs amb poca població, anem mancats de recursos. Aquesta setmana hem conegut que a Girona es remodelarà la teranyina do bombers. Hi haurà tres parcs menys. Esperem que aviat a Lleida i al Pirineu n'hi hagi 3, 5 o 10 parcs més. Els esperem amb ganes.

dilluns, 4 d’octubre del 2021

De la patrulla canina als especialistes en Recerca Canina

Doncs ja els tenim aquí, com si de la Brigada Canina fos, des del dia 1 d'octubre van començar oficialment les guàrdies del GRCR (Grup Caní de Rescat). Finalment, després d'una desena d'anys entrenant, preparar-se, cursos per tot arreu i pràctiques i més pràctiques, els amics i companys del grup de rescat amb gos ja fan de forma regulada les seves guàrdies. Enhorabona.

I alhora cal felicitar al servei (també cal fer-ho quan s'ho mereix) per apostar per aquest grup de persones que han mantingut l'esperança i la il·lusió de les recerques i rescats amb els seus gossos. No ha estat una tasca gens fàcil. Els gossos són d'ells, no del servei. Els mitjans d'entrenament i pràctiques se l'han hagut d'autofinançar fins ara. I així tot un grapat d'esforç personal i individual que finalment ha donat el seu fruit. Evidentment la casa hi ha cregut, els ha donat l'oportunitat d'organitzar-se i de créixer. Doncs ara toca aprofitar aquesta empenta i recolzament del Cos de Bombers per a ser molt més grans del que ja sou.

Com ja he dit, han estat anys d'entrenament i formació i això ha permès fer un filtre de tots aquells que buscaven una altra cosa. Aquí no s'hi està per buscar medalles ni felicitacions. Aquí s'hi està per trobar persones i a poder ser amb vida. Aquesta és la gran recompensa. Com ho és la de la nostra meravellosa feina. Rescatar persones i salvar bens. Per això és i ha estat tant important la formació i l'entrenament.

Cada cop que s'engega un projecte nou cal dedicar-hi hores, esforços i dedicació i sempre hi perds temps i diners. Però aprens, et superes, coneixes gent que sap tant o més que tu, que t'il·lusiona, que l'il·lusiones i principalment comparteixes energia i resultats. Aquesta és la fita. Arribar a crear alguna cosa que sense el grup no és possible. Així és com al seu dia es va crear el GRAE, la professionalització de l'antic GRM (grup de rescat de muntanya), que cap als 90 feia anava als rescats després que els avisessin estant de guàrdia o a casa i cadascú en un lloc diferent. La creació de la guàrdia GRAE va ser un abans i un després en aquest tipus de servei. Avui ja amb el suport de 2-3 helicòpters (o més si és necessari).

D'aquesta manera és com poc a poc hem anat incorporant guàrdies de suport, d'especialistes i de persones que, unes des d'una guàrdia específica, presencial, de localització, temporal, etc (hi ha diferents modalitats) amb coneixements específics i mitjans específics donen un servei especialitzat, de suport o simplement complementari al que ja fa la resta de personal de Cos de Bombers.

A dia d'avui a més del GRAE de muntanya, el GRAE subaquàtic, el GEM (que ha tingut els seus daltabaixos) i el GRAF també hi ha el GROS, els ROMEO, el GRIT i el GREC. Els ROMEO és un grup que vetlla per la seguretat a les intervencions. Figura molt necessària en el nostre àmbit. Que poc a poc anirà agafant més empenta a mesura que tot hi creiem més en ell,

El GREC també està en fase de desenvolupament, Els amants de l'arquitectura i les estructures formen aquest petit grup que analitzen i ens preveuen moviments i possibles fallades estructurals tant en edificis incendiats, en ensorraments o caiguda de talussos. I pel que he pogut veure als diferents grups de Telegram, on adjunten la informació analitzada, fan una gran feina en pocs minuts. Aporten dibuixos i esquemes, ens mostren els els esforços i vectors, també les forces que hi intervenen. I el resultat és conèixer exactament la dimensió del que hi pot passar. No només si caurà o no, sinó cap on ho faria i quina és la zona més compromesa.

El GRIT també fa alguns mesos que ha entrat en joc. Segurament no és tant vistós ni mediàtic com ho pot ser un helicòpter, un submarinista o un gos de rastre o de venteg. Però que fa una feina des de la rereguarda molt important com és la de realment conèixer els perills dels productes i les reaccions que s'esdevenen en un servei a la indústria química. Però també als incendis en industries on les matèries primeres o finals també desprenen gasos i vapors tòxics. També en vessaments de productes desconeguts a les lleres dels rius o fins i tot per les inundacions d'Alcanar.

El GROS és el que, hores d'ara, té un paper més important. Ja actua des de fa un parell d'anys des del parc de Cerdanyola. Aquest ja s'ha convertit en un parc logístic. Lluny de l'antiga USLO (unitat de suport logístic) ara és un grup capaç de muntar qualsevol camp base per al treball de tot l'operatiu, aportar el material necessari per fer apuntalaments, electricitat i llum, gruatges, àrees de descontaminació o gairebé qualsevol cosa que es pugui demanar a un grup de "McGyver"s en potència.

Ara però, a més d'acabar de desenvolupar cadascun d'aquests grups, cal seguir apostant pels parcs. No hem d'oblidar als bombers "normals" que guàrdia rere guàrdia salven persones als accidents, als habitatges i als accidents laborals i també apaguen incendis de tota mena. Els patinets i els vehicles amb bateria i també amb combustibles de gas (GNL i GLP) son cada cop més comuns i la tècnica i els perills són diferents a cada servei. Per tant, apostem també per la formació tecnològica als parcs, la implementació de nous materials per tot aquest ventall de nova tecnologia i serveis ja ja son una realitat en el dia a dia de tots. Us faig una proposta. Quan entreu a l'autovia o l'autopista, compteu quants camions no funcionen amb gasoil... veureu que el percentatge ja comença a ser considerable.