De l'ISPC o de la DGPEIS?

Cada any em costa més fer seguiment del concurs (o com ara es digui) del concurs d'excarceració. Recordo quan els meus companys de torn van començar a entrenar i a motivar-se pel tema. Van anar millorant i fins i tot es van guanyar anar a Miami (EEUU) a participar en un concurs internacional. Els següents anys van seguir participant i quedant entre els millors. S'ha de reconèixer que al llarg dels anys aquesta especialitat ha guanyat molt. S'han aconseguit recursos, millorar material i també incorporar als parcs un bon grapat de coneixements i tècniques. Però més de 10 anys després d'aquella primera experiència ja em cansa.

A les noves generacions, font inesgotable de nous participants, se'ls veu la bona predisposició i ganes de millora. Tot i així la realitat sovint és una mica diferent. Als accidents reals no hi ha un crono. No es tracta de qui el treu primer ni qui el treu més alineat. Sinó de com gestionar millor aquell servei. I evidentment en un servei real les víctimes son reals. Hi ha altres ferits que et demanen pel company o familiar, altres que criden o simplement olors a moltes coses que et fan viure la realitat molt diferent de la d'un concurs. La part de "no-realitat", de concurs, de competició a mi no m'agrada. Sóc així de raret. La competició no va amb mi.

Però per altra, no entenc que quan convé l'ISPC i la DGPEIS són coses diferents i quan interessa són el mateix o simplement col·laboren i no passa res en cedir mitjans d'un costat cap a l'altra. El concurs qui l'organitza? La DGPEIS? I què hi fa al pati de l'ISPC? És coorganitzat? Això sembla. Segons hi consta a la nota de premsa de la Gene: "L’edició del Concurs de Rescat en Accidents de Trànsit d’enguany està organitzada pel Cos de Bombers de la Generalitat conjuntament amb l’ISPC". El que us deia, no són el mateix però quan interessa ho són. Estan junts però van per separat. Quan convé deixo vehicles a l'ISPC i quan no, doncs no. Evidentment, però que no sigui una excusa dir que son entitats diferents, perquè tot sovint ho fan.

Els últims anys l'ISPC (i el seu curs bàsic) s'ha nodrit de vehicles, cedits, per les regions per a les pràctiques i maniobres dels alumnes. Vehicles que sovint hi han arribat mancats de material i que un cop allí han tingut una gestió si més no, complicada. Després tots ens hi hem trobat amb sorpreses. De fet, l'ISPC és una mini ciutat. El més pràctic seria tenir-hi un petit parc de bombers (obert quan hi ha curs) amb els vehicles i funcions pròpies dins l'ISPC. O és que hem d'esperar que l'ISPC com a entitat pròpia tingui els seus propis bombers "d'empresa"? Darrerament l'ISPC ja ha incorporat el seu propi parc mòbil de vehicles. El primer o segon nou Scania hi va anar a parar (i això que no és la DGPEIS). I l'han precedit i seguit altres toies de la casa i també de Bombers de Barcelona. Som els cracks de l'aprofitament. L'agència de residus deu estar encantada amb nosaltres. Aprofitem els camions de bombers fins i tot després de la seva vida útil.

Així que el pati de l'ISPC no és només l'aparcament de vehicles destinats a fer-los una excarceració als cursos de l'ISPC, sinó que també s'hi mantenen durant algunes setmanes fins que no són retirats a la deixalleria. A més hi hem de sumar els camions (toies) que s'hi han anat cedint des de les regions i properament les velles glòries que amb la propera renovació del parc mòbil de la DGPEIS també s'hi afincaran. Ostres, ens quedarà un pati la mar de guapo. Ple de vidres i ferros (com els darrers anys). El que no tinc tant clar és la ferralla de qui és. De la DGPEIS o de l'ISPC? Ja m'enteneu, oi?

Visites i planificació de serveis

Déu-ni-do les visites que va provocar el post de la setmana passada. Sembla que això de parlar de persones a casa nostra és un tema sensible. I curiosament som les persones les qui tirem endavant els projectes, invents o indagacions de com funcionen les coses o de què cal fer per a treure'ls el major rendiment. I en el moment que aquest algú faci nosa, se'l ventilaran. Curiosament després ja ningú es recordarà de l'intrèpid. I un cop i un altre ho seguim fent. No n'aprenem.

Aquesta setmana a Lleida hem baixat al túnel de l'AVE que travessa mitja ciutat per sota. A mi m'ha enxampat en festiu i m'ho he perdut. Crec que de l'anterior cop que hi vaig anar potser han passat més de 10 anys. Pel que m'han dit s'hi ha anat algun altre cop. No sé. però si per fer la propera visita es triguen 10 anys més, ja m'agafarà des de la barrera... Aquest any, sembla que s'han prodigat les visites a instal·lacions amb cert risc. Ja hem passat per una clínica que s'ha renovat, l'any passat a un aparcament cèntric, una nova residència de gent gran i un aparcament on l'accés és únicament en ascensor o escales, sense rampa. Fa alguns anys vàrem anar als dos gran hospitals de la ciutat. No sé si hi hem de tornar o cal esperar 10 anys més. però són d'aquelles visites i accions que des de Bombers hauríem de fer molt més sovint.

Per una banda per a refrescar què i ha dins, com està distribuït, no cal punt per punt, però si tenir un esquema general del què hi ha i on hi ha les sales e instal·lacions més crítiques. Ja sigui perquè no tallis la corrent elèctrica a una planta de crítics o perquè hi ha els diferents dipòsits de gasos industrials i medicinals. I segurament a molts ens fa una mica de pal, sobretot si t'agafa preparant el concurs d'excarceració, que una part de l'entrenament la fas durant la guàrdia i una altra a les hores lliures de cadascú. També estem en plena preparació de les oposicions a caporal, sergent i oficial. Les darreres setmanes, qualsevol tema pertorba la preparació i planificació de tots aquells que s'hi presenten. Si ja de manera habitual cada torn té una dinàmica de fer durant els matins, que et treguin del parc a fer segons quina visita, sovint costa, i les darreres setmanes més.

En tot cas, cal que les visites siguin més pràctiques-operatives que purament un seguiment de les instal·lacions sobre un planell. Des del meu punt de vista personal, hi hauríem d'incloure on situaríem els vehicles, el primer lloc de comandament, on trobaríem els responsables i des d'on faríem una primera actuació o una primera incursió. Que és una feina a preparar des del despatx, però que un cop fas la visita, cal veure on ha de ser l'emplaçament dels camions i de la resta de l'operatiu. Recordo per exemple a IQEXE, on em va quedar molt clar que el centre de comandament s'ha de situar no només a una certa distància, sinó en un lloc de fàcil accés i amb capacitat de rebre no només altres vehicles de bombers sinó de la resta dels operatius d'emergència. Si una cosa vaig aprendre en aquell servei és de la importància del correcte dimensionament del servei i de la ubicació dels intervinents.

De fet, a les últimes pràctiques en les que es fa escalat de SISCOM2 a 3 i posteriorment a SISCOM4, una de les primes accions és trobar un lloc per a situar correctament el comandament. Però no cal anar a una escala tant gran. Els nous comandaments (les últimes promos de sergent i caporal) ja han après que cal tenir un domini de l'àrea externa. En aquest sentit, a Lleida qualsevol servei mínimament important manté un ordre des del minut zero. On es situen tots els bombers, mentre s'acaben d'equipar fins a aclarir què hi passa, on i de quina manera. A partir d'aquí organitzar-se en binomis o trinomis és molt més fàcil. El conductor que recull les identificacions de cadascú, els rols dels que entren, dels que revisen escala, els que fan de SOS, si cal fer un transicional... tot està perfectament orquestrat per a que el servei no ens sorprengui. I tot i això sempre hi ha sorpreses.

Per això, la importància de tenir planificat cadascun dels serveis. A nivell d'incendi forestal ja ho tenim molt treballat. Comencem per la cua i seguim pel flanc que té més potencial (simplificant-ho molt) i seguim pels eixos a treballar en diferents incendis tipus. A nivell de serveis de fuites o incendis de matèries perilloses comencem també a tenir un cert ordre. Ja no és només trobar la fuita o tancar una vàlvula. També és el control dels fums i la detecció externa. Tot això implica ampliar molt l'àrea del servei i augmentar el nombre d'efectius. On els situarem?

I tornant a l'inici del post, amb les visites. Una visita als túnels de l'AVE està genial, com les dels hospitals i els aparcaments. Però també ho és conèixer on caldria situar els mitjans. On ens trobarem l'escomesa de llum, de gas i la resta d'instal·lacions. Una mica ja es fa, però cal remarcar expressament que part de la nostra actuació és tenir control de tots aquests punts. Veure les places d'aparcament, el centre de control, les sortides de fum, els llums d'emergència... han de ser-hi, però a nivell operatiu tenen un paper secundari. Com sempre, ens queda molta feina a fer.

anades i vingudes de gent

Estaré desconnectat? Fa setmanes que tinc la sensació que a Bombers no hi passa res. Després del daltabaix que vàrem tenir amb el tancament (i exclusió dels seus membres) de la seu GRAF a Lleida, no hi ha gaire polèmica a la vista. Semblava que s'hagués d'acabar el món amb el tancament programat de seus GRAF (aviat vindrà Reus i Rubí), però com la casa ja sap, si fa les coses per parts les coses colen millor. I la vida segueix. Poc a poc els "repudiats" han anat passant el seu dol i es van integrant cadascú al seu nou torn. Ja ningú recorda aquelles videoconferències de primera hora del matí per conèixer com seria el dia i d'on veníem. La sequera ja no ens importa. El briefings de Lleida pel matí son la mar de plàcids. Abans tots patíem per si venia la famosa onada de sud, el vent de ponent o la baixada d'humits del vent del Nord. Ara res importa. A prendre pel sac doncs. La Campanya Forestal? Me la bufa. Quan comenci a cremar ja hi anirem i ja ens manaran. Potser és el que volen.

Pel que sembla la propera setmana el Punt de Transit de la REL canviarà de seu. I què? Res, que el prenguin i qui vulgui ja el farà anar. Al final, la conclusió és que els pobrebombers i bomberitus de baix de tot som únicament un número estadístic. Allí on vagi ja aprendran a fer anar els ordinadors, el FieldMaps, el visor de recursos, el registre de recerques, el QuickCaptur... clar, com no és cap especialitat, tothom el pot fer anar. Jajajajaja. Res més lluny de la realitat. Ja s'ho trobaran.

Una mica com anar a donar classe a l'ISPC. Els millors? Els qui més en saben? Els qui tenen més experiència? Res, que hi vagin els qui viuen més a prop. Segur que ho fan igual de bé que qualsevol altra que porta més de 20 anys amb el tema. Al cap i a la fi també han passat una prova per entrar a formador d'aquesta matèria. Seguirem anant a la perversió del sistema, que no és res més que vomitar dades i noms estranys per a demostrar que en saps molt (com l'examen d'ingrés). Es perdrà el discernir entre el més important, el que han d'aprendre per aprovar i passar el curs i el que realment el formador sap (ho hagi o no d'ensenyar). Recordo una anècdota d'un matí en que vaig arribar a la classe mancant 5 minuts per l'hora de començar. Algú ja havia començat la classe fent la introducció, l'organització i desglossament dels taller a desenvolupar. Carai. Perquè? I quants cops, havent jo acabat amb la meva part, algú ha volgut complementar explicant mil i un detalls, dades i noms perquè al seu parer calia omplir el cap dels alumnes de dades inútils? Això és una part del que vindrà els propers mesos a l'ISPC. Amb això no vull dir que els qui venim de lluny en sabem més, sinó que es perdrà part de la riquesa que tenim en aquest Cos. Tenim bona gent a La Seu, a Granollers, Girona i Amposta. Però si prescindim del de La Seu, del de Girona i del d'Amposta, amb què ens quedem? Per bona que sigui aquesta opció, ens quedem sense la diversitat, que és la que tant enriqueix en aquest servei.

La gran conclusió que puc treure, és que a can bombers, l'experiència se la passen pel folre. Ni els GRAF que porten un grapat d'anys els importen. Tenen substitut. La gent que ha fet anar el Punt de Transit i la UCM a Lleida els últims anys, que han mantingut els mòbils carregats, els ordinadors al dia, les emissores amb bateria i que han participat no només de recerques i incendis sinó també en simulacres i exercicis varis de la REL, ara seran substituïts. Com també seran substituïts el formadors "de províncies" que fins ara tenia l'ISPC. Perquè com sempre he anat dient, des dels despatxos de les barcelones, els qui venim de fora les metropolitanes no som més que "provincians" amb boina, trets d'una pel·lícula del Paco Martínez Soria.

Tinc molt clar, que per anar a l'ISPC tothom hi pot anar amb el seu vehicle. Clar, està a prop de tot arreu. Que no en tren, que a l'estació de Parets no hi ha cap combinació que arribi abans d'un quart de deu del matí. Però quan algú ha de venir a Lleida, La Jonquera o a La Seu d'Urgell, tothom necessita un cotxe del servei i demana que les classes comencin més tard. Difícilment per trobarem per la REL, algú que vingui de les barcelones, abans de les 9 del matí. És que estem molt lluny! La gent han de matinar, passar primer el Bruc (després del túnel hi ha vida) i acabar sobrepassant La Panadella (una mena de Non Plus Ultra). I és que venir a Lleida durant la primavera és tot un esforç. Doncs no et dic res de l'hivern. La boira fa molta por. Doncs apa, els de les barcelones ja esteu contents que heu aconseguit que tothom sigui com vosaltres. El que no sabeu és que ara esteu més sols que mai. Perquè nosaltres difícilment us vindrem a visitar.

L'estadística invisible

Ja hem acabat el primer trimestre! Bé, als parcs no fem anar les estadístiques bomberils, espero però que algú de les barcelones (concepte que rescataré) les tingui en compte. El primer que us ensenyo és el mapa de risc d'incendi de l'últim dia de març, en plena Setmana Santa. Res, no s'hi veus res. Que hi ha una punta en color gr... res! Venim de la sequera més rigorós dels últims anys, de temperatures extremes perllongades des d'alguns estius enrere i tot i això, quatre dies mal comptats de pluja ja han posat el mapa de risc d'incendis a zero. Evidentment si no plou durant l'abril i fa sol cada dia, tot canviarà, però a dia d'avui, el mapa de la por i l'esperpent ha desaparegut (ho sé, és temporal). Però les dades ens donen això.

Per tant, qui pretenia parlar de Campanya Forestal. avui no ho pot fer. És que no hi ha gairebé cremes de pagesos, que tenen tota la brossa molla. Que aquesta és una altra. Quants cops anem a apagar bancals, racons de poda i altres de merda vària i són plens de plàstics, algun neumàtic i residus varis? És d'aquelles coses que no entenc. Tots sabem que no ho poden fer, però mai ningú (o gairebé ningú) fa avisar als Mossos o als Agents Rurals per a que facin la perceptiva recepta. No, a can bombers no tenim aquest costum, que segur acabaria amb la tonteria primaveral de pagesos fent cremes quan no toca i els nostres camions buscant columnes de fum fins trobar aquell punt concret que "l'alertant" des del seu vehicle ha vist mentre anava de cap de setmana.

Si seguim amb l'estadística, veurem, com ja vaig dir fa poques setmanes, que Bombers canvia els camions cada 20 anys. Així que tots aquells que vàreu entrar abans de l'oposició de 2009 difícilment tornareu a veure camions nous. Dels Comets i els Egipci als Atego. I 20 anys després l'era dels Scania. Des de fa un parell de setmanes podem veure al pati posterior del parc de Lleida un grapat de camions nous de trinca. BUP, BUL i BNP. La veritat és que fan molt de goig. Si. Per una vegada que compren camions, se'ls han gastat. Igual que van fer els del tripartit amb els Atego. Recordo que veníem de la foscor als parcs i dels Comet atrotinats i que les retallades a bombers sempre han vingut de part dels mateixos. En aquell moment també n'hi havia hagut. Per cert, abans de tenir tota la flota de Toyotas i Caddys, teníem els Pathfinder (que substituïen els també vintanyerus R4 i Patrols). El que deia, de 20 en 20. Clar, ara que hem fet 40 anys de Bombers, tocava renovar la flota. No és cap mèrit. Que ningú es posi la medalla de canviar la flota, perquè fa 20 anys ja es va fer.

A Lleida, després d'unes setmanes estressants amb la nova autoescala, ja la tenim en marxa. No sense dificultat i només traient-li el 20% del seu rendiment. No hi ha guàrdia que se'ns bloquegi. Sempre acabem trobant que hi ha alguna maniobra que hem fet malament. Que no hem recollit bé les potes, la cistella o que no recordo com canviar el color del semàfor per a poder tornar a maniobrar. Seguim amb la "L". Esperem que la mare de tots els serveis vingui quan ja ho tinguem una mica més perfilat. Que ningú es pensi que critico el canvi de vehicle/màquina. Ans al contrari. És molt millor que la nostra entranyable Metz. Espero que a Tàrrega la gaudeixin tant com l'hem gaudit nosaltres. Però aquest canvi, que potser hauria d'haver vingut pautat i gradual, s'ha fet de la pitjor manera possible. Aquí teniu això, i la setmana que ve ha de ser operatiu, perquè hi ha no sé quantes autoescales a Catalunya que no funcionen. I apa, tots a córrer.

De pas, aprofitant la compra d'aquest grapat de camions, s'incorpora nou material operatiu. Puntals d'estabilització de càrregues, coixins capaços d'aixecar un tràiler (cada coixí), equips d'excarceració, eines de tota mena a bateria, focus LED i el que encara no haurem vist. Tot un canvi i renovació, que com ja he dit, després de 20 anys, ja tocava.

El que no canvia és l'antiguitat dels qui estem en alguns parcs. Al torn, aprofitant cada cop que canvia la roda dels de pràctiques, a la presentació del personal del torn, fem una presentació individual de cadascú. Els més joves, són del 2000, tots els del torn portem més de 20 anys a la casa i n'hem vist de tots colors. Misèries, comandaments mediocres, caps de parc pitjors que els comandaments mediocres... cada guàrdia és una festa de totes les anècdotes que portem viscudes cadascú a la casa. Avui però hi ha una petita diferència. Tot i haver millorat amb escreix el nivell i implicació dels comandament, se'ls esgota amb la paperassa i la gestió de la guàrdia. I el pitjor. No serveix per a res. Cada dia comptem el nombre d'ampolles d'aire i d'espatlleres, però cada dia hi ha les mateixes. Cada dia revisem el nombre d'extintors i TOTS segueixen igual de caducats que a principis d'any. Ara anotem directament a l'aplicatiu les incidències dels vehicles, però segueix sent decisió d'algú en un despatx, quina ha de tenir resposta imminent i quina es queda a l'oblit. Per cert, a Lleida se'ns va espatllar (novament) la caldera de la calefacció, i ja portem un grapat de reparacions procedents de mals manteniments. Els urinaris (que s'han espatllat mil cops) tornen a fer pudor i abans que arribi l'estiu tornaran a tapar-se. Apa, a fer forat a la paret novament.

 

I clar, la misèria s'encomana. Quan s'espatlla alguna cosa, mentre està sencera (encara que no funcioni) la portem al camió. Mai se sap, que no sigui perquè no ho portem. Igual que els camions, millor un ferro vell que res, millor una caixa buida que res, millor un Lukas de 30 anys que res, millor una llanterna amb només una bombeta (l'altra és fosa), llances que no tanquen, que gotegen, ... i així moltes coses.

Doncs això, mantenim els ATEGO mentre tinguin rodes. Que com a mínim es veurà un camió vermell a la carretera. Una altra cosa és que només transporti aire als armaris. O que bonics són tants parcs de bombers a gairebé totes de ciutats de Catalunya. Estan vells, desfasats o sense ningú (com molts parcs de bombers voluntaris). Però a que queda bé el mapa de parcs?

Repartim algunes medalles...

Som un Cos tant descafeïnat, que fins i tot la festa de les medalles (perquè actualment només és això) no es celebra ni durant la mateixa setmana del 8 de març. De fet, des de gairebé sempre aquesta pseudo-festa no interessa a gairebé ningú. Als parcs passa sense pena ni glòria. Als torns sempre és anècdota els qui acaben anant a recollir la seva medalla, i aquest any també. En un dels grups de whats un company pregunta si algú més hi va i no hi ha resposta, i ja porta el missatge penjat una setmana. Curiosament, avui que havia d'escriure el post, he coincidit amb uns amics bombers voluntaris, ells estaven recollint la roba de bomber, per tenir-la a casa preparada i neta per marxar. Uns el divendres i altres ja dissabte ben de matí. I és que aquesta celebració de les medalles, fa més patxoca als voluntaris que als professionals. Quan vaig recollir a Sabadell (ja deu fer 10 anys) la de bronze pels 20 anys i la de plata per un servei, ja vaig copsar com majoritàriament hi havia domini voluntari. Ep, que no és cap critica cap a ells. Simplement que ells hi creuen. I l'any passat a Tremp també anava per allí. A mi em va tocar recollir la dels 25 (també de plata) junt amb el grup que venia de Borges Blanques. Cap problema. Però si que em va quedar la sensació de, si som un cos de 2300 bombers professionals, com és que no som capaços de reunir-nos tots, o la gran majoria, per a celebrar que tenim una feina meravellosa? (I no és ironia)

Fa un parell de setmanes vaig coincidir amb el Marc Ferrer (a veure si avui escric bé el seu cognom) muntant l'exposició dels 40 anys de Bombers. La història del Cos és la que és. Tot de penúries, serveis que han donat resposta a grans desgràcies, millores en funció de tots aquests serveis que han posat al descobert les misèries, la manca de recursos i d'organització. Evidentment el passat sempre és pitjor que l'actualitat. En només 40 anys és fàcil justificar la millora. Només faltaria. Ja he escrit un grapat de cops l'evolució dels camions, també la dels mitjans aeris. A l'exposició també hi ha una evolució amb els vestits d'intervenció i dels cascs. De les velles ampolles de ferro hem passat a les de fibra, no sense haver passat per la crisi de l'aigua dins els mecanismes... curiosament som l'únic cos d'Europa a qui li ha passat. Alguna haurem fet malament. Quina? Espero que algú ho acabi explicant sense embuts.

L'exposició, tot i el seu gran valor històric, no és més que el recull de l'esforç de quatre persones, que amb molta voluntat han arreplegat material vell i en desús de molts racons dels parcs. També del fons del contenidor de Cerdanyola. Perquè a Can Bombers som així. El dia que algú vulgui fer un museu amb cara i ulls, primer haurà d'anar a la casa d'alguns particulars ja jubilats a recollir velles ulleres, cascs negres, llances de pitorro o camises amb el primer escut. Esperem que passi abans que tota aquesta gent es mori, perquè els hereus, majoritàriament ho tiraran al contenidor.

I tornant a la Festa de les medalles. Ja toca canviar el format. Aquell escenari amb els cubs vermells, el pianista, l'himne que ningú coneix, el discurs del conseller de torn explicant que han entrat 1.000 bombers i bomberes nous, que la feminització del cos serà molt bona (que segur que si), que els nous vehicles, evidentment no podrà parlar de parcs nous perquè no n'hi ha ni dels parcs ronyosos que segueixen tant ronyosos com fa 10 anys ni dels barracons de la REC (quina vergonya!!!!)... però i les persones? On som les persones? Només quatre vídeos amb els helicòpters tirant aigua, les carpes del GROS (que omplen molt la pantalla i són molt boniques), forestalillos tirant de motxilla, bombers apagant un arbre ben gran, un concurs d'excarceració, una casa esfondrada i els gossos de la canina. Però on són els vídeos dels bombers obrint les safates immenjables de la porqueria de menjar dels incendis? O aquells serveis en que no tens comandament, perquè simplement no n'hi ha, amb tres o quatre camions i el bomber més antic menjant-se tot el marron? O les converses dels briefings del matí (no cal les d'esmorzar) explicant que tal camió té un suport trencat des de fa algunes setmanes, que no funciona la calefacció, que el vestit d'intervenció que vas deixar per rentar fa 4 guàrdies encara no te l'han portat, i que el mateix dia que arribi voldran recollir el de substitució (encara que no hi siguis)...

Tots els trens paren a l'ISPC jajajajajajajaja

Són petites coses que dia a dia desanimen al bomber. La gent es va cremant. Finalment, qui vol anar a les medalles? Els qui surtin de guàrdia ho hauran de fer a partir de les 7 del matí (encara que vinguis de Lleida o La Seu d'Urgell) per molt que anar a Girona costi una mica més. Si a l'ISPC les classes comencen a les 8 del matí, aquest acte comença més tard. No cal patir, que Catalunya és petita, si no surts de l'àrea Metropolitana.

El Patró, la gent ja l'ha celebrat. Com us deia la setmana passada. Ja hem fet els dinars de parc, els inflables, les proves divertides entre torns, els partits de futbol i alguna que altra esquiada. Ara hem d'anar on? A fer què? a veure els mateixos vídeos de sempre? A esperar el torn a pujar l'escenari? El pianista? La "festa" és la constatació que som un número, un peó més d'aquest engranatge atrotinat que ni té cor ni en vol tenir.

Esperaré una altra ocasió per a saludar al Jordi, l'Enric i al Miquel, perquè la gent de Girona sempre s'ha portat molt bé amb mi.

Un patró fet de persones

Segueixo amb el pensament negatiu de les últimes setmanes (tot i reconèixer que personalment i laboralment estic millor que mai). El problema està en que la casa segueix amb la seva tossuderia habitual, de fer el que els grans tècnics veuen des dels seus despatxos de color blanc immaculat. Sense pensar que tot això cal encabir-ho al dia a dia d'un parc de bombers. És molt fàcil pensar i escriure assegut en una cadira ergonòmica de 5 rodetes. Al parc però, tot són problemes per poder adaptar tots aquests canvis atomitzats i fer-los quadrar a la realitat. Avui, un parc de bombers, ja no és un lloc ple de camions i mànegues que cal revisar cada matí, tot comprovant que els del dia anterior ho han deixat el millor possible després d'alguns serveis. Avui un parc de bombers, especialment durant el matí, és un centre de tràmits i verificacions. 

Ningú revisa si farà temporal, vent o si hi ha perill d'incendi en algun indret de la comarca o de la del cantó. Avui fer una revisió pel matí consisteix en comptar el nombre d'ampolles i el d'espatlleres. Cada dia! Això és el més important de tot. Després ho has d'anotar a la nova aplicació. I amb això ja tens una part dels tràmits fets. Després, et surt un comunicat en que et demana revisar tot el material de rescat urbà. I apa, a treure totes les cordes del furgó i de l'autoescala, que has de buscar i interpretar els codis. Pel camí et trobes alguna mànega del dia anterior per plegar, que poses a lloc entre gestió i gestió. A corre-cuita intentes jugar amb l'autoescala nova. Però ja ha sortit alguna altra història per revisar. Un ERA que cal trobar, perquè magatzem assegura que el tens tu i que fa un mes va caducar, i no has dit res. Quan el més segur sigui que ja no està al parc... O anar a un servei de vegetació al costat del riu, ajuntar-se tres BRP, sense comandament i després de 4 hores, seguir sentint-nos sols. Ningú va preguntar si necessitàvem alguna cosa, si aniria per llarg o que des de l'ordinador de Control ens tenien controlats tot i no disposar de més recursos. Evidentment en un servei així et rebentes totes les INT d'incendi de vegetació.

Comunicats i més comunicats de noves revisions, de prohibicions i de recordatoris de modificacions i actualitzacions del PGBO. Ens passem la guàrdia llegint i revisant. Ja no recordo quan va ser l'última pràctica que vaig fer. Clar que he fet pràctiques. Porto 3 setmanes que només estic amb la nova autoescala. En començo a estar una mica fart. De fet, només l'he utilitzat un cop per a treure el Sant de la Cotxera, el dia del patró. Va ser davant el Conseller, que passava per allí a saludar, mentre estàvem muntant la cotxera per a fer l'esmorzar de Sant Joan de Déu. Oli en un llum, ni vàrem espatllar l'escala ni ens va caure el Sant. Tot un èxit. Ja es va reparar un cop (el sant) i va costar una pasta. L'autoescala, evidentment, s'ha reparat alguns cop més.

I parlant de sants. La setmana passada va ser la festa del Patró de Bombers. Ja sé que en Marc Ferrer us dirà que això ve d'una època d'imposicions espanyolistes, però hores d'ara no tenim res més. I pel que sembla, poc a poc, cada cop més parcs organitzen esmorzars, trobades i jocs lúdics per a fer una mica de grup i crear bon rollo dins el parc. A través de l'amic @codi__vermell, hem pogut veure imatges divertides de jocs a la cotxera, esmorzars i trobades amb molt bon humor. A l'@acrbomberslleida també hem vist competicions de futbol amb la Guàrdia Urbana, el SEM i el CCMM, una tarda d'inflables i xocolatada per a la canalla de tots, regals a tots els jubilats i una placa als recentment jubilats.

Perquè malgrat la poca empatia i humanitat de la DGPEIS, els seus bombers, el seu personal, tots els homes i dones que treballem als parcs de bombers, som gent empàtica, que ens agrada la nostra feina i que ens prenem la vida al parc i la vida al torn com una segona família. De fet, Agrupacions Culturals de Bombers n'hi ha a totes les regions i a la majoria de parcs grans. I el més important és que darrera unes sigles hi ha persones que amb el seu temps lliure i molta voluntat gestiones i participen en esdeveniments importants de les nostres ciutats. Hospitals, Centres infantils, Bancs de Sang i moltes altres associacions d'acompanyament a malalts de càncer o de gent amb manca de recursos acudeixen cada any a les nostres associacions a trobar la nostra solidaritat. Totes les ACR de Bombers deixem el nom de Bombers (i de la DGPEIS) ben alt. Llàstima que massa sovint la nostra direcció s'oblidi a empatitzar amb nosaltres.

No són privilegis són necessitats

Fa pocs dies vaig entrar a l'ATRI a mirar el meu expedient. Recentment he presentat una sol·licitud oficial i la resposta me la deixaran a la carpeta de documents d'aquesta aplicació. Curiós, els Bombers semblava que teníem minimitzat l'ATRI  i ara resulta que ja t'hi pengen les resolucions oficials. Que per cert, en 15 dies m'han contestat. Tot Ok.

Doncs mirant el meu expedient, me n'he adonat que ja porto 30 anys (i uns dies) a l'administració pública. Entre "forestalillo" uns mesos a l'ajuntament de Reus (també de bomber) i després a la Gene, sóc un "veteranaco" d'aquells que quan entres a la casa mires amb cara de sembla impossible que algú porti tant temps aquí, que quan va entrar, jo encara no havia nascut. Com no, tot això provoca que cada cop més sovint, els companys que fa mesos no em veuen, em preguntin quan temps em queda. Reconec que al començament em sorprenia. Últimament ja m'espero la pregunta, però segueixo estant fora de joc. Encara em falta i molt. Ni ho sé ni ho intueixo. De moment estic molt bé com estic.

Realment, per mi, és un moment molt dolç. Sempre tinc coses per les que queixar-me, per les que buscar millorar per a mi i pels meus companys. Els últims anys he anat a l'ISPC a rebre formació com mai abans ho havia fet. Els primers 10 anys de bomber no hi vaig anar. Posteriorment, per motius de conciliació familiar vaig estar molt temps sense anar ni a rebre formació ni a donar-ne. De fet, sempre he estat molt curós en la selecció de cursos. Ja més recentment, i a conseqüència d'una baixa per lesió i posterior operació, vaig anar a fer l'obligatòria d'accidents de trànsit a l'ISPC. I a partir d'aquí s'han encadenat diferents esdeveniments.

I el principal ha estat el GRIT. Fer el primer curs GRIT m'ha canviat la vida bomberil. El primer curs d'alt nivell que he pogut fer des que estic a la casa. Un bon repàs de química, una mica d'explosions, de fuites de gas i vessaments de productes químics, seguit de formació radiològica i incendis en hidrocarburs, transvasament de cisternes i simuladors. Vaja, que vaig xalar com mai. Després ho hem anat repetint periòdicament. Així que l'ISPC ja no és un desconegut per a mi. Tot això ha comportat que m'hagi tornat a animar a donar algunes classes per al bàsic de bombers o la formació obligatòria. Algunes. I és que començar a donar classe a les 8 del matí a l'ISPC no és gens avantatjós per algú que viu a Lleida.

Inicialment sortia a les 6 del matí i més d'un dia havia arribat tocant les 8 a l'aparcament del tir (el més llunyà), així que surto a 3/4 de 6 del matí. Com fins ara agafava vehicle del servei, havia d'anar al parc a recollir-lo. El despertador sonava a les 5 del matí. Això si no havia de recollir, durant el trajecte, a algun altre formador. Plegar a les 3 del migdia vol dir dinar allí i marxar a les 4, o buscar de dinar a casa passades les 6. Això si, mai ets a casa abans de les 6. El vehicle cal tornar-lo amb el dipòsit de combustible ple. El més habitual és ser a casa a les 7 de la tarda. En conseqüència, més de 14h per a donar 6h de formació. A això cal sumar-li que el pati de l'ISPC és una casa de barrets. L'hidrant no treu aigua (si ho fas deixes mig institut sense pressió o buides el dipòsit), t'has de barallar amb el magatzem per un material de pràctiques que sovint no tenen o no poden atendre't. Per tant o trobes el que necessites al contenidor de l'NRBQ o acomiada't de fer la classe de forma reglada. Per sort, sovint em tocava donar la primera hora i mitja de teoria i m'estalviava part del marró de muntar escenaris. I un cop al pati, el terra ple de vidres, soroll de l'autovia i dels motors dels companys que fan excarceració al teu costat. Vaja, que acabes amb un mal de cap de la suma de tots els sorolls. De fet, a l'últim bàsic no vaig fer cap classe a l'ISPC. Millor anar al parc de Zona Franca de Barcelona, a fer les últimes jornades. Com a mínim tens el material preparat i no hi ha xivarri. Amb sort, a 2/4 de 8 del matí encara no hi ha problemes a la Ronda Litoral.

Però tot té un final. Ja no podem agafar vehicle del servei per anar a donar classe a l'ISPC. Comptant les hores que hi dedico, em surt més a compte fer una hora de bomber que una de formador. La de formador l'he de dividir per 2,3, a mi em surt més barata que la de bomber. I ara hi he d'afegir la despesa del cotxe 2 x 160km (ò 175km d'autopista que és millor). Això son 80€ (0,25€/km). Per tant, les dues primeres hores ja les regalo en combustible i manteniment del cotxe. així que 4 hores per a estar 14h fora de casa. En conseqüència el preu real (x 0,28) és gairebé la meitat que la de preu normal de bomber. Només anant a una sola activació M0 al mes ja cobraré més. Amb aquesta resolució, l'ISPC i Bombers perdren bons professionals per a transmetre els seus coneixements a altres bombers. L'ISPC tornarà a ser aquell reducte de bombers que viuen prop de l'escola per a donar classe. No seran els millors, seran només els que tinguin necessitat de diners o els que simplement ho tinguin molt a prop.

Addicionalment tinc la guàrdia de suport GRIT, que alguns la veuen com un privilegi i algo que els molesta. M'encanta fer la guàrdia de suport. El que deixo de guanyar econòmicament (no té cap plus especial) ho guanyo en felicitat i aplicació dels meus coneixements. 9 dies que són incompatibles amb fer hores, guàrdies o qualsevol altra activitat al parc. Però anar a serveis de qualitat no té preu. Però sempre hi ha qui hi veu problemes. Uns es pensen que és un xiringuito i quan demanes algú per a que t'acompanyi com a conductor, per un servei, et posen totes les traves del món. Fa uns dies vaig anar a l'aeroport, a un paquet RAD. Mentre conduïa, anava sol, vaig tenir trucades de com a mínim 10 persones diferents (mans lliures), escoltar l'emissora per com es desenvolupava el servei i en alguna ocasió havia de respondre. Vaig acabar la setmana devent hores del meu horari. Perquè anar a un servei et descompta de la jornada normal. Evidentment el servei el cobres a banda. Únicament cotitza des que surt el cotxe fins que torna, t'hagi agafat on sigui. Trucades, correus i alguna que altra consulta de dades que vaig fer, des de la trucada a la sortida del cotxe, són més de 30 minuts de feina que regales. I encara has d'escoltar segons què.

He acabat la setmana força emprenyat amb moltes coses de la casa. Per sort, tinc uns companys de torn que són una joia, que fan que la vida de torn sigui molt bona. I a això li he de sumar els grans companys d'aventura GRIT que tinc al meu costat. Tot això provoca que podent anar a treballar a peu com faig, tenir un gran torn i uns millors companys d'aventura GRIT amb tota la formació que això em comporta, pugui dir amb orgull que després de 30 anys estic on vull estar i millor que mai.

confinem o evacuem?

Doncs aquest és el dilema. Fins ara ho havíem tingut molt clar. Els Bombers, des de fa molts anys, hem cregut, hem demostrat i hem aplicat que el millor que es pot fer davant un incendi d'habitatge és confinar a la gent. Tenim mil i un exemples de que els pisos quan cremen si tenen les portes obertes de les diferents habitacions, el foc i el fum va d'una sala a l'altra. I també que les que mantenen la porta tancada, quan obres les portes aquestes es conserven intactes. Tenim desenes d'exemples. I no només això, a la majoria de focs d'habitatge ho apliquem i tenim als veïns de sota i de sobre confinats i mirant "tranquil·lament" per la finestra.

Però al malaurat incendi de València tot va anar diferent. Primer perquè no era un incendi d'interior. No ho era. Era un incendi d'exterior que corria i recobriria finalment tota la façana. Perquè aquesta no era una façana normal. Estava plena de poliuretà. El poliuretà crema. Que no vinguin ara els col·legis d'arquitectes a dir-nos el contrari. Fins i tot un va dir que els recobriments de les façanes exteriors dels edificis (aquells que semblen pintats i projectats de groc en un lateral) no cremen. Doncs res més lluny de la realitat. Gairebé tots els bombers hem anat a apagar façanes projectades per aïllaments de poliuretà. No tinc cap dubte de la seva inflamabilitat.

No només això. Recordo un servei, dins la casa d'un arquitecte, que se li havia cremat la xemeneia. Es va propagar per l'interior de les parets (tipus pladur) que contenia materials aïllants. A la planta superior, a l'habitació del fill, hi havia la paret molt calenta. Al final vàrem retallar-la i per sota hi havia una malla plena de material tipus llana de roca, totalment incandescent. L'home va al·lucinar. I és que tots aquests materials estan pensats per aïllar la temperatura, però no estan dissenyats per no ser totalment inflamables. Alguns no s'encenen, però acaben cremant, altres es van socarrimant produint tot de fums tòxics... Al final, l'aïllament, que és qui et protegeix de les inclemències del temps, és qui t'acaba transmetent el foc i el fum per dins de casa.

I com ja ens ha passat en altres serveis propers a Barcelona (no cal posar noms) el fum i el foc es transmetien pels passadissos i portes obertes. Perquè un foc que crema un 1r o uns baixos acaba encenent un pis situat 3-4 plantes per sobre d'ell? El fum és un fluid. És un element que transporta temperatura, productes incandescents i també part de les flames cap a altres indrets. Només cal que li donis corrent d'aire. Què fem per aturar el corrent d'aire? Tancar la porta. Així de senzill i així de complicat quan ens espantem i fugim. El pitjor que pots fer d'avant un animal salvatge que fuig o està espantat és posar-te davant. Això és el que fem els humans quan ens espantem. No mirem el que fem i molt menys el que deixem enrere. La majoria de gent que fuig no pensa a tancar la porta que queda darrere seu. Creant-se doncs tot de corrents d'aire que esperonen el fum de l'incendi i el porten a les plantes superiors. És llavors quan els veïns de plantes superiors que estaven sortint de casa, es troben amb el fum que omple tota l'escala. Així que el fet de que algú ha fugit i deixat la porta oberta, ha compromès la possible sortida dels veïns per l'escala. I aquesta és una de les principals raons per les que els bombers sempre recomanen que la gent es quedi a casa. Per evitar que algú obri portes i es quedin obertes. De tota manera, a tots els simulacres de les escoles, els alumnes (petits, adolescents i adults) l'exercici consisteix en una evacuació de tothom. Curiós, oi?

Un altra problema està en que la majoria de nosaltres dins de casa tenim les portes obertes. Quan marxem el cap de setmana com deixem les portes? i durant la setmana? La gran majoria tenim les portes interiors de casa obertes. Qui les tanca? Els adolescents per estudiar més tranquils o per amagar-se de jugar o fer qualsevol altra cosa habitual en ells. Però la resta d'estances sempre estan obertes. El menjador amb el passadís, la cuina, el rebedor... ens agraden els espais oberts i diàfans. O els xalets de les urbanitzacions. Sovint tenen grans menjadors que comuniquen amb la planta superior per una escala oberta, o un balconer interior que dona accés a tota la planta superior. Exemples n'hi ha mil.

Evidentment trobar-se un servei com el de València no és gens fàcil de gestionar. Cal llegir el que hi passa i a més de manera molt ràpida. Quan s'ajunten tants factors en contra el més normal és fracassar en el que pretens fer. Que no vol dir equivocar-se. Això ens pot passar a qualsevol de nosaltres. A quants ens han ensenyat que de vegades hi ha excepcions? Quines? Perquè una cosa que he après a Bombers, és que mai s'improvisa. Això de les idees de bomber està molt desfasat. El 99% de les maniobres estan més que estudiades, provades i practicades. El que passa és que cada servei és diferent. Diferent però dins d'uns patrons. El de València no complia amb la majoria de patrons que tenim més que assumits. Ni les portes de sectorització de les escales estaven tancades (això sembla, com a la majoria de pisos), la façana era una autèntica xarxa plena de material inflamable, que per configuració augmentava l'efecte xemeneia, que hi regalimava el material plàstic encès (cap els pisos inferiors) i per més inri, feia vent que atiava l'incendi. Per un intervinent llegir tot això en pocs minuts i desxifrar-ho és la diferència entre el que va passar i la salvació total. El problema és que mai tindràs totes les dades. Finalment però, per un incendi així, difícilment hi estaràs mai prou entrenat.

apagar incendis i una mica més

Aquesta setmana varem tenir un incendi en una indústria prop de Lleida. No va ser res espectacular, no varen cremar les naus, ni caure el sostre. Simplement una màquina, que treballa amb aire calent, es va encendre. Encara que no tot és tant fàcil.

El primer avís era d'una fàbrica química on hi sortia fum. Després ja era una empresa on manipulaven olis, però que tenien un dipòsit de GLP a l'exterior i que no quedava afectat. Però si que hi havia fum negre...

En arribar el fum travessava la carretera, que estava tallada. Un cop dins, anem deduint tot el que hi ha. Un quadre elèctric afectat, després sembla que també hi ha foc a la part superior. Pugem al nivell superior de l'estructura metàl·lica i allí, a més de l'afectació a algunes parets de "sàndwich", hi havia fum sobre unes màquines. Amb la càmera tèrmica anem veient que la temperatura afecta a una gran part de la instal·lació. La resta és feina d'anar tirant aigua, tallar planxes i molta paciència.

No va ser cap servei espectacular, però si un de molt instructiu. Només arribar, el fum condicionava on s'havien de situar els vehicles. Un cop dins, calia fer de Sherlock Holmes per seguir el fil fins trobar el veritable origen del foc. Totes les màquines i tubs estaven folrats d'aïllant, a més de tenir doble capa. Gairebé una feina de cirurgià de fer cates, forats i anar traient capes de ceba fins trobar el lloc concret on hi havia la font de l'incendi. Els nois de pràctiques varen aprendre que un incendi no és només tirar aigua, sinó que és una feina molt més complerta. Buscar l'origen per a ser més efectius. En aquest sentit em va recordar una fuita d'amoníac en una fàbrica de gel de fa un parell d'anys.

Allí sabíem de la màquina que utilitzava l'amoníac per a fer glaçons. Plena de gel, desconnectada del corrent elèctric, però la concentració tòxica no baixava. Aquell vespre vaig aprendre dues coses. Que cal trobar la font o origen del problema. No val amb només desconnectar el sistema. La vàlvula malmesa quedava sota el gel i anava fuitant poc a poc, provocant que les concentracions seguissin sent molt altes. L'altra ensenyament va ser sobre els detectors de gasos.

No hi ha ningú que sàpiga de detectors. No ens en podem fiar de qualsevol "expert" que se'ns presenti, porti el color de vestit que porti. Allí hi havia qui deia que el seu equip ho detectava tot (?) i en preguntar-li, no sabia res del seu funcionament ni el rang de treball. Després va arribar un altre amb un detector específic d'amoníac. Vaig pensar, estem salvats. Res, tenia un màxim de 100ppm. El nostre arribava a 300ppm i allí es col·lapsava. També teníem un altre equip que, sense tenir cèl·lula específica, el detectava. I amb el nostre afany quantitatiu va venir l'error. També ens passàvem de lectura. Involuntàriament la limitàvem a 4999ppm però també era insuficient. En realitat, alguns dies després vaig entendre que hi podíem haver detectat molt més, encara que fos a costa de la precisió. Potser fins a 300.000ppm, amb un error de més 20%. Vàlid?

En un servei, perquè he de saber que tinc 250.000ppm d'amoníac? L'aprenentatge és que no. En un servei he de saber que hi ha o no amoníac i com evoluciona en el perímetre. Però no la xifra exacta a l'interior d'una nau amb fuita activa. De què em serveix si hi ha 3.000 o 30.000ppm si ambdues son mortals?

Doncs això, a més d'apagar incendis i salvar vides (que és molt) aprenem també dels serveis per a treure conclusions per a fer-ho millor en el següent. En el d'indústria, la càmera tèrmica ens va permetre buscar l'origen del problema i saber on havíem de tirar l'aigua (en altres serveis ens servirà d'ulls en la foscor). Els nois de pràctiques van tenir un gran servei, dels que et permeten mirar, observar i pensar. També gaudir de la feina d'equip i l'organització que manteníem. O com en el de l'amoníac, aprendre dia a dia de com treballen els nostres equips.

sembla que canviarem l'autoescala

Aquesta setmana a Lleida ens ha arribat una joguina nova. Bé, la mateixa que ara fa un any ja ens varen ensenyar. L'escala nova, que ens arriba amb alguns milers de kilòmetres fets. Va venir de Cerdanyola, hi va tornar, va anar a altres parcs a fer la formació, després encara havia d'anar a Madrid. Un cop revisada la programació i equipada a full (encara hi falta alguna eina) va tornar a Cerdanyola per, finalment dimecres passat, anar-la a buscar per tenir-la no sabem quant temps en proves-practiques fins que algun il·luminat, des del seu despatx, decideixi que ja som aptes per manipular aquesta bèstia en serveis urgents.

Evidentment cal felicitar la casa per aconseguir renovar els vehicles. Però portaven més de 15 anys amb ella i la Metz actual anirà a un altre parc (Tàrrega si no tinc mal entès). Allí viurà una segona vida. Més calmada. Fins ara, quan se'ns espatllava, venia la de Balaguer, autoescala que treballa infinitament molt menys. I quan arriba aquí ens adonem que bascula menys, fimbreja menys, tota la manipulació fina de la cistella és suau (i no brusca com la nostra). És simplement la realitat d'un vehicle amb moltes hores de treball que ha anat perdent part del seu encant. Era una màquina molt fina, que et permetia acostar a un balcó d'un 6è apostant-la molt propera a la barana. Ara aquesta maniobra és molt més basta. Com deia. Ha perdut aquesta suavitat que inicialment tenia. Les reaccions d'inici de maniobra o aturar-la tenen un decalatge. Fent més complicat acostar-la a un balcó. Evidentment a la de Balaguer això no passa. Porta molts menys serveis i moltes menys hores de treball. Vés que la meitat de les que porti no siguin nostres...

Doncs bé, les properes setmanes començarem a passejar la nova bèstia per Lleida. Dóna la mateixa alçada, 32m. Amb la millora que el primer tram (el de la cistella) bascula de forma independent, maniobra que la Metz no permetia. S'incorpora una càmera tèrmica que s'acobla a la cistella, ara podrem tenir imatges aèries sense dron. On? Ni idea.

De fet, l'han portat per poder-la incorporar en breu. Però hi ha un grapat d'estris nous. A més de la càmera hi destacaria el matalàs per a que si algú es tira pel balcó no tingui conseqüències tant nefastes com fins ara. Fet que ens havia passat en més d'una ocasió. També incorpora tot de màquines tipus taladradora a bateria i fins i tot una motoserra a bateria. Tot i això, entrar pels balcons es fa millor amb una petita palanca o si ho fem per la porta ja tenim un maletí específic "made in Lleida".

Ara només caldrà esperar que quan l'emplacem o la recollim no doni els problemes de sensors que sovint patíem amb la Metz. Que això sí ho tenia. Poc a poc i una cosa darrera l'altre.

Doncs bé, ja us aniré posant al dia de la nova màquina. I aviat la formació de la resta de joies de la corona que ens vindran a Lleida.

És temps de canvis i novetats

De tant en tant també passen coses bones a Can Bombers. Tot i que acostuma a comptar més allò dolent o desajustat, quan passen coses bones també ho explico. i avui és d'aquells dies.

L'any va començar amb la renovació del personal, provinent del concurs de trasllats (que feia molts anys es demanava per al 1 de gener). Encara que hi ha aspectes millorables, com la de fer l'acolliment al nou parc durant les setmanes prèvies, cal dir que que aquesta fornada de bombers (veterans tots) s'han adaptat molt ràpidament a la vida de cada parc i torn. O al menys aquesta és la sensació que tinc dins el parc de Lleida. Evidentment la por de rebre gent cremada, que marxen de parcs apalancats amb costums arrelades, etc sempre la tindrem, però la majoria, per no dir tots s'estan posant les piles i ja eren conscients d'on venien. I al final, en el fons, a tots ens va una mica la marxa. Així que no només han estat benvinguts, sinó que han estat ben trobats.

Coincidint amb el nou any, també van arribar els nous gossos i els seus guies canins. La veritat és que poc hi he pogut coincidir. Estem a torns diferents. Però també ha donat aire i sàvia nova a tot el grup. Més gossos i més guies. Ja tocava. L'últim semestre va ser una mica complicat per la manca d'alguns efectius. I l'any també ha començat amb èxit. No només descartant un grapat de localitzacions, sinó també per l'eficient localització d'algunes persones. Enhorabona. Evidentment que només hi hagi dues ubicacions de les unitats dificulta el seu accés. Lleida i Vic. Un a cada extrem. Segur que a Terres de l'Ebre hi podríem trobar bons binomis gos-guia, o a l'Empordà. Però de moment és el que hi ha. Esperem que quan tot es consolidi es puguin afegir noves seus.

El que si que està veritablement consolidat és el GRAE muntanya. Després de l'obertura de Valls també calia fer renovació i cobrir les diferents baixes. El passat 1 de febrer ha augmentat la família GRAE. Dona goig veure les fotos que ens envien antics companys de torn que ara tenen taquilles dignes de qualsevol botiga de material de muntanya. Si, si. Hi ha coses que funcionen. Cada cap de setmana es fan un grapat de serveis a la muntanya, de diversos esports i causes diferents. El dilluns en acostumen a penjar el resum a l'Instagram. Un bon grapat de fotos i vídeos de serveis espectaculars i sovint tècnicament difícils.

En aquestes fotos i vídeos també hem vist com el color de l'helicòpter 03 ha passat del vermell al blanc. Catxis! Amb lo preciós que era el vermell!. Però ja se sap, les hores de vol marquen la vida d'aquests aparells. I de tant en tant cal fer canvi. Imagino que durant l'any també hi haurà canvis (o no) amb el 04, aquell Bell 429 tant bonic.

Quan arribi ja ho comentaré, però de moment estem esperant la formació dels BUL, BUP, BNP, FSV i AEA. A veure si no triguen un any a arribar com l'escala de Lleida. M'agradaria poder-los estrenar aquest any. Plis, plis.

I a les xarxes internes ja es comença a parlar de quan tindrem forestalillos, com volen organitzar l'estiu a can bombers i si encara ens haurem de menjar les UCM o ja les enviaran al seu lloc de destí. Son incògnites que s'aniran resolent els propers mesos. Però posats a fer de pitoniso, crec que no hi haurà cap moviment de res. Quan comenci la Campanya, si fa calor o vent faran M0 i M1 i tots a córrer a apuntar els nens a colònies per venir a fer hores. D'altra forma aquí només podran venir a cobrir els qui no tinguis fills i als qui prefereixin estar al parc i no a la platja amb la família. Al menys, abans, ho podies planificar. Et posaven una guàrdia cada quinze dies i tenies els dies estre guàrdies per a fer rutes turístiques. Segurament el proper estiu serà la prova de foc. Els qui sempre cobreixen es menjaran tots els marrons. Els qui tenen la vida més planificada, doncs se'ls trobarà a faltar. I a veure si es poden cobrir totes les posicions...

Per mi la campanya forestal està molt lluny, primer hauré de sortir de la boira. Encara no sé quantes setmanes més trigaré a veure el sol. Altres regions ja tenen els primers incendis. Doncs res. Siguem positius. Aviat farem també el canvi de cromos amb els bombers de pràctiques. El que us deia fa un parell de setmanes, primers els farem desaprendre per a  ensenyar-los després. Som-hi.