dilluns, 26 de desembre del 2016

Un any més que acaba

Quan arriben aquests dies tinc per costum mirar enrere i també endavant. Repassar el que m'ha representat l'any i el que em prepara aquesta casa de bojos... així que farem un repàs, no us sembla?

No considero que a nivell bomberil hagi estat un mal per mi. Hem recuperat una festa, també tingut el dia addicional de vacances... que poc a poc sembla que això de les retallades horàries vagi tornant a la normalitat. Però encara falta, no ens confiem. De fet, la mesura temporal d'incrementar l'horari més de 100 hores (per un mòdic preu) encara segueix en vigor, i espera't!!!

Si, durant el 2016 hem tingut oposició de nous bombers, però tot just han acabat l'opo. Així que ara toca començar l'escola, el periode de pràctiques... i al parc? Ni idea. Aquests dies corre un video boníssim dels companys de Mataró en que exposen que cada cop hi ha menys bombers al parc...
Espereu fins al final del video. (després dels crèdits)

Doncs a Lleida entre jubilacions, baixes i malalties estem en quadre. Al nostre torn enlloc de 14 estan 10 per a cobrir els mínims de 9. Així que és un anar i venir de gent d'altres torns i altres parcs per tapar les vacants.
Per altra banda la formació obligatòria aquest any ha consistit en la millora del nostre prefil forestal... personalment em va agradar, no sé si a totes les regions poden dir el mateix, però va ser molt entenedor, segurament més pràctic que l'anterior d'electricitat i gas, però que també era molt necessària.

El proper any ja veurem com m'ho manego per fer la formació... possiblement l'hauré de fer després de l'estiu, això si ja he pogut tornar... de moment no en tinc ni idea.
Tenim pendent l'oposició a caporal i sergent i la de tècnics... Però em sembla que tal i com està tot el que cal omplir primer és el parcs de gent, no sigui que aviat no quedi cap casc groc i tothom vulgui manar. Així que sóc del parer de dedicar tots els recursos possibles a convocar un parell d'opos per al 2017 i que entrin de cop 300 bombers (ja al 2018) que bona falta ens fa a tots plegats.
De moment no puc esperar gaire cosa més... a si. Tornem a tenir parcs amb Legionel·la, altres amb obres de reparació i remodelació molt necessàries pendents, camins que poc a poc es fan vells... Per cert el 3.19.30 comença a ranquejar i potser aniria sent hora de fer algun intercanvi cultural amb un altre parc i portar un vehicle amb menys quilòmetres. (moment per rellegir: "coses de camions" de 2013).
I a nivell de bloc, doncs estic molt orgullós d'haver arribat a les 200.000 lectures i 322 posts publicats (amb aquest). De tota manera des de fa un mes l'estadística s'ha desnaturalitzat. Sembla que els robots americans i russos entren diariàment a indexar entrades o no sé a què i ha passat del centenar de lectures diàries a triplicar-ho, publiqui o no.

Bé, aquest any passaré el Nadal a casa, cap d'any i Reis també, serà una experiència nova. Així que no crec que us pugui explicar gaires anècdotes bomberils d'aquestes festes.

Apa, fins l'any que bé. Espero que a nivell individual sigui millor (a nivell físic s'entén).

dilluns, 19 de desembre del 2016

Setmanes complicades pel pobre bomber

Després del post "friendly team" no m'esperava haver de tornar a parlar del torn en molt temps. Ni de la nostra fragilitat ni de la unió que en realitat tenim entre nosaltres. Som companys (amics o no) però acabem sent un grup de persones que compartim moltes experiències, algunes agradables i d'altres que no ho son gens, això sí, en general (i crec que parlo per la majora de la gent del meu torn) son gratificants.
Dijous passat vaig anar al dinar de "Nadal" del torn. Empès perquè tenia ganes de compartir una estona amb els companys que treballen, els que estan jubilats, algun que està en segona activitat i també amb els que porten (i estaran) dies de baixa. Doncs jo que creia que estava en el sector d'"operatius" em trobo d'un dia per l'altra que estic de baixa. Si, l'anterior cap de setmana havia pres mal i malauradament hauré d'estar algunes setmanes de baixa.
Quan vaig arribar al dinar encara ningú sabia que havia pres mal. Només els dos que m'havien acompanyat amb el cotxe. I he de reconèixer que va ser molt gratificant estar acompanyat per 19 companys en un dia en que el dolor i la tensió al genoll en donava força problemes. Va ser un bon migdia i una gran tarda, recordant anècdotes i situacions viscudes.
Evidentment aquests dies amb la mobilitat reduïda m'ha estat complicat escriure i possiblement hi haurà alguna setmana en que tampoc serà possible. I hi ha dues coses que em dolen especialment, una és no poder anar als serveis, seguir aprenent i gaudir d'aquesta professió que fa més de vint anys visc amb intensitat. L'altra és que possiblement no pugui tenir suficient informació ni opinió per comentar tot allò que passa a can bombers (evidentment estaré alguns mesos apartat).

Encara no sé si us escriuré cada setmana, serà més complicat tenir base. De tota manera és possible que algun cop us parli de la meva recuperació, de la qual encara no tinc diagnòstic definitiu, però gairebé segur que tinc un lligament creuat del genoll trencat. Ja vaig passar per això fa vint-i-un anys, sé el que m'espera i per tant estic tranquil.
La setmana passada vaig començar un curs on-line a protecció civil sobre emergències nuclears. Sort que és on-line! I us podré anar fent quatre cèntims del que hi aniré aprenent. De moment així estic. Estaré lligat a bombers a través d'alguns grups de whatsapp i telegram. I faré el possible per no "desconnectar" ni un mil·límetre. De tota manera si les previsions son les que em temo, no tornaré a estar actiu fins després del proper estiu, així que em tocarà fer "reciclatge"... llavors serà moment de saber si realment hauré perdut coneixements  o no. Em sembla que demanaré un examen i m'estalviaré el patiment d'aprendre coses que ja sé.
Apa, fins d'aquí uns dies.
-per cert, he inhabilitat les respostes a aquest post. Sé que em doneu ànims (o no).-

dilluns, 5 de desembre del 2016

els amables servidors públics

Sempre he pensat que els bombers som simpàtics de cara a la gent, i de fet algun cop m'ho han comentat. Si a més mirem l'Emergències de la Tele3, hi tenim la imatge d'un grup de gent super organitzat que estem a les situacions més difícils i anem super compenetrats. Avui no és el dia d'analitzar la nostra organització, ho deixo per un altra post. Però si que vull parlar de la imatge que donem, no com a cos sinó cadascun de nosaltres, quan estem davant de les persones.

Primerament hem d'entendre que per la persona que té un problema gran, nosaltres som els seus "salvadors". Nosaltres som els que li apaguem el "terrible" foc que té a casa, al soterrani o el rescatem d'un ascensor aturat o de situacions molt més complicades com treure'l en condicions de l'interior d'un cotxe accidentat.
No tothom t'accepta igual, ni tots els serveis son iguals. Alguna vegada he tingut la sensació que la persona a qui ajudes l'estàs fent un servei "de pagament" i per tant ell espera el màxim i t'exigeix sense tenir en compte que allò que et demana/exigeix és perillós. Un cop, fa alguns anys no diré el lloc, en un incendi a l'interior d'una nau on cremava una màquina quan ja tenim la situació controlada, entre nosaltres varem fer alguna broma (de paraula, simplement comentaris com que mira ara la màquina és gris o que amb una mica de pintura estarà nova...) Per nosaltres aquell servei era un més, no tenia cap altre perill que l'inicial. Un cop apagat, entre nosaltres ens semblava que podíem treure "ferro" a l'assumpte. De tota manera ja es veia que l'ambient no era el que havia de ser. Pocs dies després es va publicar una queixa al diari.
Quan tractem amb persones hem d'entendre que estan sensibles, tant per les coses bones com per les dolentes. Recordo, i ho he sentit més d'un cop, que quan aixeques a algú fent-li "un pont" (o sigui fent una llitera amb les mans de tots), que ens diu "oh que guai", per la sensació d'estar "volant" i alhora atesa. Evidentment hi ha gent que li fa mal la cama o alguna altra part del cos i el que fan és queixar-se, amb raó. La mateixa sensació que uns tenen d'estar ben atesos altres la poden tenir de desesperació o de nerviosisme i fa que el caràcter se'ls aguditzi.

Molts cops en treure gent d'un ascensor t'expressen amb un somriure el seu alleugeriment, altres en canvi s'han posat molt nerviosos i només criden i gesticulen airosament. Tant en un cas com en l'altra, ni som els més millors del món, ni els més tardaners ni els més descuidats ni els més antipàtics.
I parlant d'antipatia. Nosaltres els bombers, en general estem molt ben vistos per la gent, som els que ajudem i solucionem problemes. En canvi amb la policia la visió és diferent. I els de transit encara tenen menys feeling. Quan nosaltres estem en un accident, en un servei o qualsevol altra situació, mentre tenim el gruix de feina no estem per la gent, però sempre hi ha el que té una posició més relaxada i que pot tenir una mica de contacte amb la gent (digues-li públic, implicats o gent afectada indirectament perquè no pot entrar a casa, o porten molta estona parats a la carretera). Aquestos son casos especials.

En general no tenim massa problema en explicar-los que estem treballant en una situació o una altra... (de vegades algun nen m'ha preguntat que què passa, i li contesto en broma, si t'ho dic t'hauré de matar... i es posen a riure). La gent acostuma a agrair-te que els informis mínimament que els problemes tenen solució (bona o dolenta, però que hi ets per fer-te'n càrrec).
Aquesta setmana em vaig trobar en una cua derivada d'un accident de transit. Portava molta estona parat, avançant molt poc a poc. Fins i tot van passar dos vehicles de parcs de fora la zona. Això em va fer pensar que l'accident era important i que en tindríem per estona, mentre passaven vehicles de Mossos amunt i avall. Poc a poc anàvem avançant fins que érem quasi davant de tot. Vaig pensar, potser passarem per una vora, a veure els nens (els meus) com porten això de veure un marron gros. I en arribar a davant, un a un, els cotxes donaven la volta. D'acord, entenc que 4 vehicles pesants de bombers tenen un bon sidral i n'hi ha per estona. Com vaig haver d'esperar que el cotxe de davant fes maniobra per girar, vaig obrir la finestra, i al mosso, que només mirava com giràvem, li pregunto, un cotxe o un camió? i m'ignora mentre mira la matricula per darrera... i li dic, sóc bomber, no és tafaneria (porto un adhesiu del casc, suposant que el veia). Uns segons més tard sento que diu, "demà ho mires al diari". Jo m'esperava que m'ignorés o que em fes fer via. Però la reacció de la meva filla és per reflexionar,  "aquest tio és tonto" va dir. I en varem estar parlant una estona.
Bé, aquesta és l'amabilitat que un espera d'algú que està per ajudar a la resta de gent?. I és quan em vaig plantejar escriure sobre això. Evidentment no pots anar explicant a tots els cotxes què passa. No pots. Simplement has de regular el transit, donar atenció als ferits o apagar un foc. Però i la gent que porta 30 o 40 minuts esperant? Jo portava els nens a classe, varem fer tard. Què costa (perquè ho he fet) anar pels cotxes dient que millor que girin perquè n'hi ha per estona?. La gent t'ho agraeix, estàs fent la teva feina també. Evites que tots els cotxes estiguin fent cua, alliberes el col·lapse de la cruïlla anterior, i t'evites preguntes d'algú que simplement vol saber la causa per la qual aquell dia farà tard o no arribarà.
Segurament jo he estat el primer a dir-li a algú que giri cua i ens deixi treballar, perquè en aquell moment hi ha feina, però hi ha molts moments en que (sense entrar en la tafaneria) has d'explicar als que esperen per tornar a casa o que tenen a un familiar o company ferit "que estàs fent tot el que pots per a minimitzar la situació". I a la carretera? El "tafaner" sovint apareix, però no és el mateix al que quan passa prop teu vol entendre què passa i què és el que li ha pertorbat el seu camí a la feina.
Tots som humans, de nit, amb boira i fred a cap de nosaltres ens agrada estar palplantats en una carretera, però és la nostra feina, i allí ens toca estar. Si fem de "dolents", per la gent serem els dolents, però si intentem ajudar, la recompensa d'una mirada d'agraïment ens farà passar el fred, la pluja i serem aquell amable servidor públic. I si som els espectadors pensarem: "pobre quina putada estar allí amb la boira i el fred".