dilluns, 27 d’agost de 2018

remodelant parcs de bombers

No hi ha com tenir uns dies de vacances per tenir millor perspectiva de tot plegat. Altres anys havia pensat que el post immediatament posterior a tornar seria complicat d'escriure (tinc per costum escriure 2-3 post abans de marxar, deixant-los programats i un cop torno escric el següent), però no, aquest any ha anat diferent. Dia rere dia rebo informació de tota mana. Els diferents grups de Face, whats i telegram van aportant informació, imatges i noticies del que va succeint dia a dia, dels quals hi destaquen alguns articles sobre els incendis de 6ª generació, sobre organització als incendis o sobre nous materials i equips a utilitzar en noves i millors maniobres per als incendis.

Porto molts dies pensant sobre què toca explicar-vos avui, però em sembla que em decideixo pel més important. No son ni els incendis, ni la seguretat ni els comandaments ni la futura organització ni si obrim o tanquem res. El més important son els parcs de bombers que estan fets un nyap.

No ho son els camions que també n'hi ha una colla d'espatllats, pendents de petites reparacions o a punt de trencar-se, tampoc les espatlleres ni els equips d'aire. Repeteixo, els parcs.

Ho dic amb coneixement de causa. He passat per Cambrils, un parc que era un desastre a nivell de personal (només entrar al matí s'anava al bar), després a Montblanc on l'avorriment i l'espai petit feia que qualsevol tonteria fos excusa per a tot (i ja no us dic res de l'impresentable del cap de parc que hi havia) i tot i això tinc bon record del meu pas per Montblanc, va ser una gran escola, érem tres de torn i tot sovint anàvem a accidents de trànsit dels quals ara en veig a comptagotes. Posteriorment Mollerussa, aquí la cosa ja canvia.

Mollerussa té un abans i un després. L'abans és el parc vell (per això us dic la importància dels parcs de bombers), aquí el parc queia a trossos, amb el pati en una zona sense asfaltar, ple de pols, persianes trencades, calor, molta calor. I clar, recordo que el furgó de risc químic com a que costava revisar-li els equips, etc. Però un dia, el cap de parc i el torn (el C) varen decidir que ja n'hi havia prou de malviure en aquell parc i varen agafar els trastos i es van traslladar de forma més que provisional al nou parc. Sense inaugurar, sense telèfon, sense emissora, sense alarma... però en poques hores es van demanar els serveis de telèfon, van habilitar l'emissora, etc... i jo a les 7 del matí de l'endemà vaig entrar al parc vell, vaig agafar els meus estris, roba, etc i cap al parc nou. Va ser la primera guàrdia sencera al nou parc de Mollerussa (torn D). Tinc la foto del primer cafè del matí i el digo-digo (ara se'n diu briefing, i el mèrit se’l posa un altre torn i parc).
Primer cafè i briefing al nou parc de Mollerussa
A partir d'aquí va canviar tot. La gent va despertar, es va començar a ser més polit i curós en les revisions diàries, els estris sempre eren nets i ordenats, la gent anava fins i tot al gimnàs... i segur que el servei en va sortir molt beneficiat. Un nou espai, net, agradable, confortable, amb aire condicionat i calefacció, amb habitacions suficients, una cuina ampla, espai per l'ordinador del parc, per a fer els papers del dia, etc, etc, etc. Jo personalment vaig re-aprendre molt amb els vestits de Nivell III (ara els podia entrar a l'aula de formació, revisar-los, llegir les guies, etc...)

A Lleida em va passar tres quarts del mateix. Recordo que només hi havia una tassa de vàter i la resta latrines (i era el 2006!!!). Sort en teníem que al pis de sobre hi havia la gent de Control Lleida i alguns baixaven a fumar, o a l'hora d'entrar i sortir fèiem petar la xerrada per veure una mica més de món.

En aquella època només hi havia tres habitacions, les dutxes semblaven les d'un club nàutic de la Barceloneta dels anys 60, una petita habitació pels equips d'intervenció (bruts i sense ventilació), la gent també amb poques ganes de fer coses i va arribar el dia en que ens varen traslladar a uns mòduls prefabricats, com els coles en barracons. Només per tenir un espai mig arreglat i net ja es respirava un altra aire. Llàstima que el mòdul de vestidors també era petit, però les dutxes estaven millors que les de l'antic parc. Ah, i et podies asseure a la tassa del vàter.
I la història ja sabeu com continua. Ara el parc de Lleida (i des de fa uns 7-8 anys) té un personal excel·lent i això que estem al parc remodelat més car de Catalunya. Les obres també comptaven amb l'edifici nou de Regió Lleida que va agafar-nos molts recursos econòmics, però acondicionar un antic edifici, mal construït, amb parets mestres, problemes de ferro al formigó, planxers que no donaven amb els estàndards, etc... van encarir l'obra. I algú (amb molts i molts galons) va dir que havien d'aprendre de l'experiència i que era millor fer edificis nous, que remodelar tots els vells parcs de bombers construïts als 80...
Girona
Manresa
Mora
Bé i aquí estem. Doncs això, Reus, Tarragona, Girona, Manresa, Mora, Balaguer, Vilafranca i molts i molts altres parcs esperen el seu torn per a poder ser (espero que construïts de nou i no remodelats) per tal de tornar a renéixer i millorar, sobretot millorar. Només amb un parc nou la gent ja es motiva, li tornen les ganes de sentir-se útil, perquè es sent valorat.
Regió d'Emergències Centre
Espero que la construcció dels nous parcs de bombers sigui una prioritat per a la nova direcció i els nous comandaments, perquè no hi ha res pitjor que demanar favors a gent que a més del sou congelat, el major nombre d'hores, els descomptes a la nòmina a la mínima baixa mèdica, etc... quan els tens en un edifici vell i desmotivador com son tots aquests que us he anomenat.

dilluns, 20 d’agost de 2018

Remodelant el Cos de Bombers


Posats a fer estiu, em sembla que no hi ha res millor que començar a divagar sobre si el model funciona o no funciona, si volem camions o volem drons, si volem parcs o si volem grups especialitzats... perquè sobre una taula, amb un cafè o unes galetes acompanyant el te és molt fàcil. D'això se'n diu, digo-digo. 

Últimament sembla que s'ha posat de moda dir que Can Bombers està en crisi, que el model és caduc i que cal canviar coses. De vegades sembla com si algú hagués obert la carpeta de posts d'unpobrebomber i comencés a dir les mateixes coses però des d'un faristol o en una entrevista del diari o de la ràdio sobre el futur de Can Bombers. 

I clar, moltes coses de les que últimament escoltem i llegim ja les sabíem. Evidentment cal plantejar-se si hi ha llocs on cal augmentar el rati de bombers (la demografia canvia), les activitats industrials també (ara hi ha cinemes als exteriors de les ciutats, naus comercials plenes de gent els divendres i dissabtes durant tot l'any), seguim amb zones turístiques de temporada (Salou, que mai ha tingut parc de bombers), o el Delta de l'Ebre amb tota una gran extensió i plena de gent i activitats en que fer-hi arribar personal de bombers és complicat. 

Si parlem de la muntanya també parlem de temporalitat. L'estiu omple les muntanyes de caminadors, grimpadors i excursionistes varis, i l'helicòpter fa una feina incansable de rescat de petits accidents i també d'alguns més greus. Però també omple les carreteres de transit, i les poblacions d'habitants. Igual que a l'hivern. Llavors... perquè la gent del Pirineu se la considera “menor” pel fet de ser menys? No, la gent del Pirineu ni del Pre-Pirineu no son menys. Al Pirineu hi ha activitat de Desembre a Abril i de Juliol a Agost. O és que no heu provat de llogar habitació d'hotel o un apartament en aquestes dates? 

Sembla que pel fet que hi hagi pocs habitants els ratis de serveis bomberils hagin de ser menors, i no hauria de ser així. Perquè si hi ha pocs serveis (actualment no fem feines de prevenció enlloc) hi ha d'haver pocs parcs de bombers i menys encara de professionals? Que no son igual d'importants els accidents al Pirineu o els incendis d'habitatge que a les grans ciutats o al cinturó industrial de Barcelona?

Sembla com si el fet de tenir gent d'emergències en un lloc amb pocs habitants (però si visitats per gent activa en muntanya, esquí, senderisme) pugui ser excusa per a que hi pugui haver un pitjor temps de resposta, o que aquesta s'activi de forma diferent. Últimament he escoltat que perquè no estudiar que els bombers vagin en helicòpter als serveis del Pirineu... I això no es pot fer ja ara? Perquè cal que els bombers de Mollerussa vagin en vehicle si poden anar en helicòpter (que ja hi és) a un servei de fuita d'una cisterna a la Val d'Aran?. No, només si algú ho proposa com a gran novetat i amb l'excusa de no obrir nous parcs en llocs de difícil accés. 
Llavors què passa a la nit? Si puc permetre'm el luxe de tancar parcs, de reduir el personal o qualsevol altra disminució de la resposta inicial, perquè tinc l'excusa d'un grup helitransportat... que passarà a la nit? Deixaré de prestar el servei?, o milloraré la infraestructura només de nit? O com és de nit trauré bombers? I si els traiem al Pirineu, perquè no els traiem a la resta de territori? I el límit, on és? Voleu tancar els parcs de bombers per la nit, i així ens estalviem tenir habitacions als parcs? Vaja, a nivell econòmic segur que resulta. 

Fins ara els helicòpters no volaven de nit. Tot i que poc a poc això anirà canviant. I aquesta és una altra. Els heliports que van obrint estan situats a centres hospitalaris, parcs de bombers i el de Tírvia. I llavors, com volem donar servei de nit al Pirineu amb helicòpter? A la Val d'Aran no s'hi pot entrar de nit, has de posar-te a molta alçada i no és possible... bé, donant la volta per França. I a Tírvia? On pots anar des de l'heliport de Tírvia? Que hi volen muntar un parc de vehicles i material? I que el personal vingui helitransportat des de no se sap on?

Vaja, les teories son moltes, les idees també, però la realitat és una altra. De moment el Model porta 40 anys, això vol dir que cal canviar-lo amb urgència. Però si treballem en xarxa, i això si que funciona... el que cal és adaptar aquesta teranyina a la realitat. Els temps de la 1ª resposta son 20 minuts (i ara penseu en la qualitat heterogènia d'aquesta resposta), i això o es queda igual o es millora. Potser es poden desplaçar parcs, tancar-ne d'altres, però de ben segur el que cal és obrir parcs nous. També fa falta especialització de personal (a parcs o a les Regions) per a poder millorar els serveis als pàrquings, als Riscs Químics, als ensorraments, als edificis especials (Hospitals, escoles, universitats, teatres i cinemes...) i també necessitem millorar tota la informació que tenim a disposició, que actualment és ZERO. 

Als parcs, als ordinadors, a les bases de dades dels bombers (els que actuem) no tenim ni un sol plano dels hospitals, ni dels edificis universitaris, ni dels túnels dels trens o les carreteres... i clar, arribes a un servei i necessites que el personal de manteniment et porti un plànol per a poder planificar i millorar la seguretat dels actuants en el servei. 

I vosaltres com veieu el model?

dilluns, 13 d’agost de 2018

Venedors de fum

Bé, sembla que sigui l'hora de parlar d'incendis forestals... si d'aquells que fins a dia d'avui no n'hem tingut. Perquè si l'incendi més gran de Catalunya aquest estiu és un foc de 9,4ha a Cabra del Camp i seguit d'un de 7,5 de matolls a Reus... és que no hi ha hagut res de res. I quan dic res vull dir res. (perquè els Cereals son un altre món, 27,4ha Belianes)

Per tant fins ara només s’ha parlat de fum, de fer fum i de la possibilitat que el fum ens piqui als ulls. 


On son aquells incendis conduits pel vent en que havíem de mobilitzar centenars de vehicles per a poder rodejar l'incendi amb més o menys seguretat? On son els incendis de totes les regions d'Emergència desplaçats a l'incendi de l'estiu? Doncs no, a dia d'avui això no ha passat. 


Risc juliol i agost 2018

Altres anys, hores d'ara, portàvem varis episodis de calor, onades de sud, “ola de calor” o qualsevol altra nom que li vulgueu donar. Si, tot això son períodes estivals en els que ni bufa gota d'aire, ni el termòmetre ens deixa dormir per la nit, ni les humitats (principalment nocturnes) augmenten per a poder rehidratar unes hores el combustible. I aquest estiu només en portem un. Un que ha durat gairebé una setmana... però clar la memòria dels humans és el nostre taló d'Aquil·les. I aquestes onades de sud duren de 3 dies a una setmana, així que d'excepcional no en tenen res. 

I això em fa recordar ara fa 15 dies qual l'eclipsi de lluna... tot eren whats dient que si es veuria Mart a simple vista. I clar jugar amb la ignorància de la gent és molt fàcil. Es veia Mart, si, però també es veia Júpiter i Saturn, i no era res excepcional, feia setmanes que es podien veure els tres, i encara es poden veure. Però algú ja va vendre la moto de Mart, i en el foc forestal també hi ha venedors de motos i venedors de fum. 

Risc desembre 2017

Vendre fum és dir que “que viene el lobo” durant tot un estiu en que la pluviometria ha estat generosa a tot el territori (per mosaics, per setmanes, però finalment és generalitzada). Els mapes de risc han estat variables però han estat clars. Aquest a l'igual que el de l'any anterior els punts vermells dels mapes de risc d'incendi han estat escassos. I així seguiran, les condicions meteo juguen al nostre favor. 

Risc juliol i agost 2017

Però tal com estem, potser haurem d'aprendre a vendre fum. Vendre fum per a poder tenir vehicles, espatlleres, ampolles d'aire, recanvis de material i moltes altres de les mancances que patim. Portem anys sense inversions a Can Bombers. 

Risc juliol i agost 2016

He de vendre fum i crear expectatives per a tenir un bon equip tècnic com en l'incendi forestal, hem de vendre fum per a tenir tot de gent motivada pels parcs fent grups per als concursos d'excarceració per a tenir equips, màquines i eines renovades als vehicles. Però també hem de vendre fum i crear expectatives per al Risc Químic, per a la extinció en espais confinats, en les recerques, en llocs especials com son aparcaments subterranis, en hospitals i en molts altres llocs en els que en realitat ni en sabem, ni en podem saber ni pel que sembla ningú (ni els de dalt ni els de baix) es preocupa per a poder millorar el nostre coneixement, el nostre equipament i sobretot (SOBRETOT) la nostra seguretat. 

Avui podríem dir que sovint a foc forestal es ven fum, però hi treballem amb molta més seguretat que fa uns anys. També podríem posar en dubte la utilitat real d'algunes maniobres i “teatres” dels concursos d'accidents, però als accidents reals hi treballem molt i molt millor. Ara ens toca millorar als aparcaments, al Risc Químic, a incendis d'habitatge, en l'àmbit sanitari i a una molt àmplia carta de serveis.

dimarts, 7 d’agost de 2018

La importància d'un bon equip

Mai he defugit dels perills d’aquesta professió, sempre he pensat que els problemes poden venir de moltes maneres, i també sempre he comentat a tothom que m’ho ha preguntat que els serveis més perillosos son els de bosc i no els urbans com la majoria de gent creu.

El que passa però és que en tot servei hi ha elements que no controles. En els incendis forestals i de vegetació vària el foc camina o corre, vaja que es mou i avança a diferents velocitats en funció de múltiples factors que en la majoria de vegades no pots controlar. Per exemple en una vall de riu hi ha corrents d'aire, o en planures quan hi ha canvis de vent entre terral i marinada, o simplement en incendis de dies de fort vent en que el foc progressa a gran velocitat (i anem per darrera), però que també ens podem trobar amb alguna zona de rebufo i ens dona la volta... per tant els de vegetació tenen molts números per a que et sorprenguin.

Els focs d’interior, que son l’altre gran grup d’incendis son menys perillosos, a priori. Vaja, el resultat de l’incendi (i atemptat) de les torres bessones dels EEUU ja el coneixem tots, però que et caigui l’edifici a sobre no és un factor que calgui tenir en compte de forma generalitzada. Normalment un incendi en una cuina o el d’un menjador no son suficientment intensos com per a pensar que et poden debilitar l’estructura de suport de l’edifici. Una altra cosa és que caiguin elements del sostre o fins i tot una biga (que no ho he vist mai si no és en una construcció antiga de fusta).

Però clar, després de tants anys darrera el foc o anant-lo a buscar a l’interior dels edificis arriba el dia en que et pots trobar amb un servei que et faci reflexionar sobre el que estàs fent. I ara no vull ni crear por, ni tenir-la jo mateix, ni crear falses emocions. Simplement que de vegades el perill hi és. I aquí hi ha la nostra “habilitat” en fer les coses ben fetes, en fer tot allò que sabem. I el principal és que cadascú a més de saber fer la nostra feina, l’acabem fent.

La nostra feina és la d’apagar el foc, però també és la de muntar la línia d’aigua, la de posar-nos el casc, l’equip d’aire, preveure el temps que podràs estar respirant de l’ampolla, la dificultat del que t’espera, portar l’emissora, escoltar el que per allí s’hi diu, anar explicant tot allò que fas per a que els de fora sàpiguen en tot moment el que passa dins, assegurar-te de tenir un equip de “rescat” a fora per si mai el necessites. I moltes i moltes coses més. Al final, i com ja he dit, el que cal és que tothom faci el que li toqui fer.

Si el que ha de controlar la seguretat del lloc fa una altra cosa, no està controlant la seguretat, si el que està pendent de les teves comunicacions fa una altra cosa, no t’està escoltant, si el que ha de fer d’equip de “rescat” està fent una altra cosa, no fa d’equip de rescat... i per tant si el que està a dins i necessita de tot el suport exterior no disposa de tots aquests ulls, mans i cervell (perquè des de fora es controlen molts factors) simplement està actuant de forma totalment insegura. En tot servei d’interior t’endinses (és un buit de foscor), muntes la línia, tens el teu estrès tèrmic, el fum, l’aire de l’ampolla, apagues el foc i poc a poc vas sortint. Però si passa qualsevol cosa mentre ets a dins, necessites que tot l’operatiu exterior funcioni com un rellotge.
Foto al Diari Segre, de Itmar Fabregat
Des de dins et poden passar mil i una coses. Et pot agafar un cop de calor, et pot caure alguna cosa al cap, pots trobar un bucle a la mànega que en tornar et desorienti i no sàpigues si avances o recules, et poden passar moltes coses sense que siguin un error per la teva part. El que si que necessites és de tot l’equip de companys que son fora o en una part del camí de sortida.

Un servei és una cosa molt seriosa. Tots depenem de tots. Tots hem d’estar al nostre lloc. Tots hem de jugar el nostre paper i fer-lo amb la determinació que l’ordre i la dependència d’uns i altres és molt més que important. Una simple mànega desplegada sense tenir en compte com estan totes les altres pot fer que al final se’t faci un nus, que impedeixi que aquesta avanci i retardi o posi en perill qualsevol altra acció.

Avui només volia explicar-vos la importància de fer les coses ben fetes. Els perills hi son, al bosc, al carrer i a l’interior dels edificis. Però no només hi hem d’estar preparats sinó que cal fer allò que toca fer. I no és criticar res del que es fa ni res del que no tenim (i segurament hauríem de tenir), perquè tenim les eines, els coneixements i som nosaltres qui ens pertoca aplicar-les.

Vols rebre els articles per correu? apunta't!