dilluns, 25 de març de 2019

Quan comença la Campanya forestal?

Aquesta és la pregunta que ens fem any rere any i que mai la podem arribar a saber amb certesa, si més no els pobrebombers. Recordo anys en que per Setmana Santa portàvem un grapat d'incendis forestals. Cap al 93 i 94 no era difícil haver anat ja a un bon nombre d'incendis forestals i haver-nos passat la nit sense dormir apagant focs i anant-li darrera.

D'acord, era una època en que es treballava diferent. Hi havia Caps de guàrdia que cap allà a les 2 de la matinada et deixaven descansar fins les 6 del matí i llavors seguíem apagant. Avui això és impensable. En teoria a la nit és quan tots els factors se'ns giren de cara i podem apagar millor el foc. Hi ha més humitat, els vents bufen al revés que durant el dia (podria ser que l'incendi es dirigís fins i tot cap al ja cremat), però per altra banda perdem visió, també perdem els mitjans aeris i acumulem ja unes quantes hores de treball sobre les cames.
Actualment treballem molt de nit. És quan li fem més mal a l'incendi, però pel que sembla amb la nova generació dels incendis, la 6a, això pot canviar. La 6a generació té molts punts encara per concretar, però si que ja tenim certesa que la impulsió del núvol cap amunt, que supera capes molt altes de l'atmosfera ens indica que això passa en incendis realment grans, on el motor de l'incendi ha estat capaç de generar energia que ha portat el fum, l'escalfor i la matèria incandescent per sobre la Troposfera (la primera capa).... i aquí és quan tenim el perill. La densitat d'aquesta capa és baixa, i necessitem mantenir el suport de sota (el motor), per tant necessitem que es continuïn donant les condicions que impulsen la massa cap amunt i la mantenen. Però aquesta es va fent gran, va pesant més, i arriba un moment que perquè entra la marinada, el sol comença l'ocàs, bufa vent, o qualsevol altra circumstància es provoca la manca de suport a tot aquest cúmul de massa calenta, incandescent per sobre l'atmosfera. I cau. I aquí és quan tenim els problemes reals.
Com un núbol de tempesta, que cau i aporta tot l'acumulat de foc i cendra incandescent
Què passa quan tenim una gran massa de matèria calenta per sobre nostre i aquesta pel seu propi pes comença a caure? Doncs això és la 6a generació. La caiguda del núvol, la baixada del material, la provocació de vents de dalt a baix que un cop són a baix han de marxar en sentit horitzontal. Per tant, tot el que hi ha sota i en una àrea propera relativament gran és arrossegada per un núvol de fum i foc que l'únic que fa és arrasar-ho tot.
Això sembla l'apocalipsi... potser si. Però l'experiència en diu que això ja ha passat i pel que sembla tornarà a passar. Els boscos són densos, tenim grans superfícies boscoses (no unes poques hectàrees, no, tenim milers i milers d'hectàrees de continuïtat que van des del Cap de Creus fins les terres de Ponent, i en alguns casos segueixen més enllà.) La Noguera per l'Oest manté continuïtat boscosa per molts kilòmetres. Així que podríem arribar a tenir un incendi de més de 300 kilòmetres. No pot passar demà, ni tampoc pot passar cada dia del proper estiu, però algun dia pot passar.
Nuvol Piroclàstic (volcà), de la mateixa manera que aquest cau, el de la 6a generació també
Només hem d'esperar que les condicions climatològiques estiguin al seu favor. Els boscos ja ho estan i ho estan des de fa algunes dècades (tampoc tantes). No tots els dies del proper estiu seran adients per un incendi de 6a generació, però possiblement una dotzena de dies li siguin propicis.

Però la Campanya forestal no és nomes això. Com he dit al començament fa més de 25 anys la Campanya forestal podia començar per Setmana Santa, hem tingut alguns anys que, per sequera, el mes de març ha estat dolent (2012), altres que la pluja ens ha perdonat la Campanya forestal i altres que entre març i maig s'han cremat un bon grapar de pastures, camps de cultiu i de cereal. Portem alguns anys de bonança en que se'ns han cremat poques hectàrees, però això no impedirà que les flames tornin. Segurament, la paradoxa de l'extinció no haurà estat tant important com per provocar la 6a generació d'incendis, però de ben segur que hi ha tingut a veure, potser l'ha avançat 5 anys, o només 2, però alguna cosa hi ha fet. 
Però els canvis climàtics a nivell mundial també hi han influït. De la mateixa manera com ara hi ha incendis Boreals en latituds on abans era impensable tenir un incendi em ple mes de maig ara ja no és així. Però per altra banda també hem perdut el costum de que per Setmana Santa ja havíem fet la Pre-Campanya forestal.
Ara només toca esperar. Tenim una campanya forestal incerta. De moment portem massa setmanes sense pluja ni neu, les muntanyes ja semblen les de finals de maig (anem 2 mesos avançats), la temperatura fa que pensem més en platja que en muntanya, i poc a poc se'ns acosta que els camions de bombers hauran de sortit a apagar els primers incendis forestals importants. Però a més, aquest any, on serà la gent? Si seguim sense bombers, sense personal i sense la possibilitat d'assegurar que els parcs segueixen plens tot i tenir una sortida a incendi forestal... se'ns presenta una de les pitjors campanyes de les últimes dècades. Ja en parlarem les properes setmanes...

dilluns, 18 de març de 2019

Negociant o no negociant

Des de sempre que m'ha agradat posar-me allí on es mouen les coses. Ja fa alguns anys, en aquest mateix bloc, vaig per alguns posts sobre el canvi d'horari quan volien inventar la sopa d'all amb el 5è torn. Per sort es va aconseguir aturar. No sé si jo vaig ajudar a influir o no, però vaig fer números, previsions i el que en aquell moment s'aguantava amb pinces, avui ha quedat confirmat. En aquell moment ja s'intuïa que fer un 5è torn era impossible. Obligava a tenir els torns massa justos de gent, alguns sense comandament i de ben segur que si s'hagués implantat avui estaríem encara pitjor del que estem. Amb 4 torns som incapaços de mantenir tots els parcs oberts amb el personal mínim durant 2 dies seguits, doncs imagineu si repartim la gent de 4 torns en 5. No s'aguantaria per enlloc.

Potser la solució hauria estat posar personal durant els últims anys... aix no, que no es podia, perquè una llei estatal impedia incorporar gent als llocs públics ja que es considerava que sobraven funcionaris públics, com si poguessis agafar un funcionari de presons, un mestre i un administratiu i que demà mateix fessin de bomber. Impossible. Aquí algú va fallar en no posar als bombers com a servei de primera necessitat. I per això estem on estem.
I per tant ens trobem amb un decret de 2014 que ens obliga a fer 102h més (3 guàrdies senceres i 3 a l'estiu de 10h) per a suplir les mancances que l'administració ha provocat (la central i l'autonòmica). I com que amb aquestes no n'hi ha hagut suficient, s'han generat tants i tants forats de personal que ha fet falta que els bombers generéssim tantes hores extra que molts arriben a final d'estiu fregant el límit de 350h extra fetes.

Evidentment hi ha gent que no n'ha fet, només les 102h obligatòries, i aquí és on es desvirtua una mica la mitjana, ja que surt que cada bomber ha fet aproximadament 250h extra cada any. Si a això li sumem les 102h, doncs ens "mengem" de mitjana per bomber de 350h de més cada any. Però això és el que té l'estadística. Si tu avui no menges i jo m'he cruspit un pollastre, estadísticament cada ciutadà s'ha menjat mig pollastre. És així de cru. I els polítics juguen a això.
Per una banda hi ha els que No han fet hores extra, després els que n'han fet a mitges (que son la majoria, que va de 100 a 150h) i finalment els que han fet totes les que han volgut (350). Que tampoc son tants a nivell de parc. Però aquí ens oblidem de tots aquells que no estan a parc. I em refereixo als Sergents que fan guàrdia d'Eco i als Tècnics. Tots ells fan hores (o la majoria) i també en fan MOLTES. I aquestos queden amagats dins l'estadística, ja que aparentment son pocs, però si agafem que son uns 250  (que son el 10%) més tots els bombers que si fan les 350h, ja tenim els números fets. La meitat de tota la "població bomberil" (terme estadístic) fan la totalitat de les hores extra.

I aquí és on recau el problema. Tenim un sistema desvirtuat. Per començar la dependència econòmica de moltes famílies d'aquest suplement de diners, després la remuneració econòmica diferent que tenen sergents i tècnics, que és substancialment més alta que la dels bombers i caporals... i per tant, son els que no fan soroll i es dediquen al qui dia passa i any empeny.  Son ells mateixos.

Com han de voler que entri gent i deixar de fer hores extra els que les cobren a millor preu? De qui depèn que entrin noves promocions i que si així ho acabessin decidint perdrien part del seu poder econòmic?
Aquest incendi va fer visible la realitat de la casa. Un desastre.
De tota manera no hem d'oblidar que venim d'un període complicat a les finances de la Generalitat de Catalunya, i per extensió a la Direcció General de Prevenció i Extinció d'incendis i Salvaments, per tant no hi ha hagut recursos dineraris per a incrementar la partida econòmica de personal, però si que els pressupostos permeten una despesa imprevista, mal anomenada "hores extra", que en el nostre cas d'imprevista no en té res. És molt fàcil saber la gent que necessites per tenir els parcs oberts, també la gent que disposes i com a conseqüència algú hauria (entenc que a RRHH tenen els números fets) de saber la gent que necessita, la gent que disposa i la gent que els falta (o et sobra si és el cas).
Doncs aquí estem. Negociant un nou conveni laboral per a gestionar un pressupost curt, molt curt, que no té diners i que cal ser imaginatiu per a poder fer alguna millora, perquè tot indica que la millora simplement és arribar a final de mes i poder cobrar la nòmina de bomber.

dilluns, 11 de març de 2019

Un nou Patró de Bombers

Ja porto 12 anys al parc de bombers de Lleida, i des que estic aquí visc el Patró de Bombers molt diferent a com el vivia a d'altres parcs.

L'únic parc on fèiem alguna cosa era a Mollerussa, allí cap a mitjans de maig es feia una "quedada" familiar al parc, on hi havia inflables per la canalla i es feia un dinar de germanor amb les dones, fills i algun amic dels que convides a algun esdeveniment especial, fins i tot algun any s'hi havia passat l'alcalde.

Però poc tenia a veure amb el patró, més aviat era (és perquè encara es fa) una trobada del parc, un diumenge en que el temps acompanya per a fer una activitat conjunta. Uns cuinen, els altres paren taula i altres organitzen (hi ha gent que se'ls dona molt bé això d'organitzar). S'aprofita per a que la canalla vegin els camions i així passes el dia més o menys entretingut. Però he de reconèixer que mentre estava a Mollerussa pensava que era una bona manera de celebrar el patró i que era una llàstima que a la resta de parcs on havia estat això no succeís. Ni a Reus, ni Cambrils, ni Montblanc. Cadascú tenia les seves raons.
Un cop vaig arribar a Lleida, tot va canviar. La festa del Patró és (sense por a exagerar) un esdeveniment més important que qualsevol altra acte que es faci des de la Direcció General. Per aquí han passat sots-directors operatius, sots directors generals i directors generals i han dinat amb la resta de bombers, famílies, canalla i també els tècnics i responsables de regió que acostumen a venir al dinar. Però no us enganyeu. Això no ho organitza la casa. No és cap festa oficial. És la festa dels bombers que organitzem els bombers. Aquí hi treballen molts companys que porten setmanes pensant quí vindrà a fer una xerrada d'interès als companys, quin dia ha de ser l'esmorzar de germanor, quan podran venir els gossos i fer-nos una activitat amb un dels millors cracks que tenim a casa, quina pot ser una visita important a algun lloc d'interès cultural per a nosaltres i les nostres famílies, com ha de ser la jornada dedicada als nens i nenes (i tots els amics que també s'hi apunten), com ha de ser el menú que ens serveixen (que ja fa alguns anys que es fa a la cotxera).
Aquí  ens trobem tots, gent que ha estat fent pràctiques amb nosaltres, bombers jubilats, alguns companys de la Urbana que no només trobem als serveis sinó que poc a poc hi hem fet amistat, també hi ha gent del DARP, i de serveis de l'ajuntament amb qui uns o altres hi tenen relació, companys de l'escola dels nens, cosins, veïns, etc. La Festa dels Bombers és algo diferent a qualsevol altra festa. Per això és la millor festa que es fa a Bombers, millor que l'oficial de la casa.
Aprofitem per creuar opinions, parlar de l'estat de les "no negociacions", el resultat de les últimes eleccions sindicals, alguns zascas rebuts per algun que altre company, també de si ens quedem sense cúpula abans o després de la Campanya Forestal, o de si realment aquesta arriba abans de maig i tindrem un estiu realment fotut. Parlem de tot i de més. Però sobretot fem equip. Som un parc gran, amb grans sortides, amb grans persones i per sobre de tot amb molta humanitat. Per això estem aquí, som persones amb ganes de fer molt bé la nostra feina de bomber.

dilluns, 4 de març de 2019

25 anys d'aprenentatge

Aquestes coses no les he pensat mai, no les he tingut mai al pensament, però un cop hi arribes el cap fa un petit exercici de supervivència i comença a donar voltes sobre allò que has fet, el que has deixat de fer (les circumstàncies son moltes i diverses per cadascú), es que t'hauria agradat fer i les que et queden per fer.

A finals del mes de febrer vaig fer 25 anys treballant a can bombers, i n'estic molt orgullós d'haver estat tot aquest temps aprenent de grans persones, desaprenent també allò que alguns pretenen donar per bo i sobretot posant en dubte totes i cadascuna de les coses que es donen per fetes en aquesta casa. I això hauria de ser un precepte que haurem de tenir tots. No ens podem creure de bones a primeres allò que algú ens diu. I aquí hi ha un grapat d'exemples.
Segurament tots sabeu que sota els guants de protecció de risc químic us poseu els guants de "latex", perquè des de l'Escola sempre se us ha ensenyat així... doncs no. Des de sempre no. Fa uns 15 anys, donant classe jo de Risc Químic em vaig trobar que els guants que utilitzaven els alumnes estaven suats per les pràctiques del dia anterior, i l'anterior, i l'altre, i l'altre... i a més feien pudor. Solució? posar-se guants de "latex" sota per tal d'evitar problemes sanitaris. I què ha passat des de llavors? que sembla que sota qualsevol guant de protecció química hi hagi d'haver un guant de latex... I ara és inconcebible que des de l'Escola, formadors, tècnic o fins i tot algú amb la senzilla responsabilitat de conèixer els EPIs que utilitzem (o sigui, tot) siguem capassos d'adonar-nos que massa guants no és bo. Perdem tacte, perdem mobilitat, perdem moltes coses pel simple fet de no voler tenir la responsabilitat de treure una capa de protecció física (que no operativa) de les mans.

I així podem posar molts exemples. Els equips de Nivell II, son només estancs als feixos d'aigua i l'aigua polveritzada, a més d'altres productes químics, però cadascú per una quantitat de temps diferent). I algú es va inventar posar-se una cinta de pintor, d'embalatge i després una cinta de protecció química (que serveis per altres coses), a les mànigues per tal de fer estanc un vestit que no ho és, ja que porta cremalleres i una caputxa amb goma. No només això, sinó que l'emissora que utilitzem no és ATEX i per tant 'hem de portar amagada (com si el vestit ens protegís d'això -i no-) i deixar el PTT que ens surti pel coll, creant per tant forat... o sigui que ni estem estancs ni estem aïllats electrònicament. Doncs això és el resum del què he viscut en tots aquests 25 anys. 
També ho és trobar-me gent a Reus meravellosa, que tot i l'edat, manies i ser d'una altra generació vaig aprendre molt d'ells, sobretot la determinació per fer la feina ben feta i no posar estereotips a ningú. En una de les primeres pràctiques que hi vaig fer vaig ser l'últim amb diferència a vestir-me i estar totalment equipat per a poder entrar a la torre de pràctiques on hi havien posat foc. Ells fumaven, alguns bevíen, altres només feien que malparlar... però a l'hora de la veritat estiraven més que ningú.
Ja Montblanc, hi havia el Julian, un home ja gran, que passava dels 60, que amb prou feines sabia llegir, es va treure el carnet de conduir mentre ja treballàvem junts i pujava de Valls amb el cotxe (tot i no tenir encara el carnet) d'ell vaig aprendre que tot i la seva "incultura" formativa, era el primer a l'hora de treballar i a la muntanya eres incapaç de seguir-lo, evidentment era caçador, tenia animals i vivia al camp, era i sempre ho serà un gran exemple de bondat, d'esforç i de superació.

Mollerussa ja em va servir per a créixer com a bomber, vaig viure els primers incendis d'habitatge de veritat, el Furgó i l'equip de Risc Químic (nivell III) que ningú entenia gaire i que jo poc a poc em vaig anar fent meu. La sort de compartir guàrdies amb persones de veritat (sempre hi ha excepcions), allí es va començar a crear l'hora del te i la truita de patata per sopar, que ara, més de 15 anys després encara fem al meu torn de Lleida.
Lleida ja és una altra història. Un parc amb "viejas glorias" que realment donaven més feina que ajuda, i que poc a poc han deixat pas a les noves generacions. Aquí es juga a primera divisió, potser no és la Champions League de Bombers, però gairebé. Aqui he tingut "susto" (susto o muerte, i va sortit susto), he perdut amics (i encara no he pujat a la zona zero), he tingut bronques, m'he emocionat per bones actuacions, m'he sorprès per la capacitat de treball en equip i la millora que fem dia a dia en gairebé totes les nostres feines, he conegut grans persones que ara tot i portar alguns galons i "ous ferrats" ens seguim trucant per saber com va tot.
I ara que he fet 25 anys a la casa també he fet 50 anys de vida, tot i que la meva edat mental es va aturar abans del 20. Així que per molt que alguns companys estiguin ja fent números per si es jubilaran en 3, 7 o 10 anys, jo seguiré aquí mentre el cap el digui que endavant, i el meu cap em diu no endavant, sinó espavila que al capdavant hi falta gent. Doncs apa, en tornem a parlar d'aquí a 25 anys més.

Vols rebre els articles per correu? apunta't!