Urbanisme nadalenc

Entrada del podcast 2

Em sembla que l'any es va acabant. Les nadales ja sonen als principals carrers de les ciutats i les casetes de figuretes, regals artesanals i menjar km 0 envaeixen els carrers com cada any. Llàstima però que can Bombers siguem els més desgraciats. Si, heu llegit bé. Som els més desgraciats. Per quants carrers plens de paradetes hi passaria un camió de bombers? Perquè si això passa, de qui és la responsabilitat? Si ho és de Bombers, som uns desgraciadets perquè no ens fem escoltar, i si ho és de l'àrea d'urbanisme de la vostra població, també som desgraciadets, perquè vol dir que als ajuntaments i als seus plans de protecció i seguretat durant la campanya de Nadal no hi pintem res. És així de fotut.

Si realment algú ens prengués seriosament, si realment tinguéssim "poder" de decisió aquestes coses no passarien. Tindríem carrers practicables pels camions de bombers, no tindríem molts carrers plens de testos amb arbres i floretes, pilones que no es desmunten, pilones fixes, fanals en mig d'una corba complicada (on no passa el camió autoescala), o places amb un aparcament de cotxes a sota on no pots passar el camió de bombers perquè per disseny no està pensat tant de pes (s'ensorraria).

Per tant, la conclusió de com ens veuen als ajuntaments és molt defraudadora. Necessitem carrers on els camions hi puguin entrar amb certa fluïdesa. On no calgui baixar del camió per treure una pilona, apartar unes plantes amb test metàl·lic que pesa un colló, apartar cadires i taules d'algunes terrasses, i qualsevol altra situació que molts coneixeu de la vostra població i ciutat.

Com accediríeu a una balcó amb l'autoescala?

Quan arriba Nadal alguns ens posem les mans al cap. A més dels llums super-moderns que creuen el carrer de costat a costat cal sumar les llums de Nadal (del tot necessàries, no ho critico), però que si cal arribar a un balcó enlairant l'escala i la cistella sovint cal tallar cablejats de subjecció i també l'elèctric. Evidentment ho acabem fent, però sempre és a costa de gastar temps. I temps en un servei on el foc et pot deixar sense llar és molt car.

Sovint més val disposar d'aquests 2-3 minuts per pensar el que tenim, el que cal fer i com ho fem que tallant cables, retirant testos i entrant a carrers impracticables. El temps és or i com a tal l'hem d'utilitzar. I per això sovint la coordinació entre policia, servei sanitari i bombers és essencial. Un cotxe aparcat en el lloc que no toca pot dificultar un rescat, un accés a l'edifici o simplement fer que un camió no pugi girar en un creuament de carrers.

Això, que vist des de fora sembla evident, cal treballar-ho tot sovint. Quan arribes a un servei t'agrada arribar i posar-te el més proper possible. Però aquí rau la dificultat. Sovint el lloc més segur, on millor pots pensar i més feina farà és a certa distància del servei. I per tant cal deixar un espai pensant en l'ambulància que recollirà un possible ferit, els vehicles de policia que donaran suport logístic a la zona i també als camions de bombers. I ho dic en plural. jo que estic en un parc gran, sóc molt conscient que als incendis d'habitatge sortim i arribem des d'un primer moment amb 3 vehicles (si no 4). 3 camions, alguns cotxes patrulla i una o dues ambulàncies necessiten el seu espai. I això ho treballem. Periòdicament entre nosaltres parlem i exposem les nostres necessitats. Les d'uns i les de tots els altres.

I aquí és on encara entenc menys els problema d'accessos que us dic al començament d'aquest post. No podem per una vegada entre sanitaris, policies i bombers demanar d'una vegada per totes que els carrers siguin nostres? Nostres per accedir, nostres per definir si hi gira un camió o un vehicle especial, nostres per deixar un espai per si necessitem passar, si cal fer un corredor de seguretat, un corredor d'accés a un punt determinat d'aquests carrers i places plens de casetes (que m'agraden molt) que tots ells son punts fixes. La gent s'aparta, no hi ha massa problema. Quan passa un vehicle amb sirenes tothom s'aparta, però una caseta en mig d'una plaça no es pot treure, ni les pilones que no funcionen o que estan en mig del pas.

Així que aquests dies de Nadal, qui sigui, a qui li toqui (el polític de torn que no ha pensat en les emergències), espero que no se li cremi la casa ni tingui un familiar que calgui treure'l pel balcó, però tant de bo tingui un petit ensurt, en que hagi de demanar ajuda als serveis de la ciutat i que se n'adoni que no ens és gens fàcil d'arribar i així pugui entendre el motiu del post. Aquests dies de Nadal, de festa i alegria circular per alguns carrers ens és un mal de cap i esperem que només sigui un mal de cap.

Les casualitats no existeixen a can bombers

Enllaç Podcast presentació

Enllaç Podcast 1

(doneu permís per accedir a la pàgina que se us obrirà)

Després d'uns dies en que he estat malalt i també havent gaudit d'algun dia de vacances, ja toca posar-se les piles en un grapat de coses, més que res que ja s'està acabant l'any i cal tancar temes, no?

No tinc clar que mai doni per tancat coses de bombers, perquè com la majoria de coses tot evoluciona i hi ha canvis. Unes van més ràpides que altres i altres es queden en stand-by, com us explicava la setmana passada. Per tant alguns queden en cartera fins que a dalt hi hagi algú millor 😏.

De fet, fa dies que veig passar camions de bombers per sota de casa o me'ls creuo pel carrer (per Lleida, Reus o on sigui). Cada cop els bombers som més visibles i això també és palès a la societat. Molta gent a qui he anat coneixent, quan els deia que era bomber, em deien que era una feina de risc o que calia estar molt fort. Hi ha aquella sensació que els bombers érem "herois sense capa", que fem coses impossibles pels mortals... però cada cop més, els observadors se n'adonen que res és casual ni màgic. Quan la gent veu als bombers treballar al·lucinen. Ostres, tots sabíeu què havíeu de fer, estàveu super organitzats, tothom tenia la seva feina, hi havia un desplegament de no sé quants vehicles. En resum, que els bombers teníem la situació sota control. Per molt foc o per molta feina que hi hagués encara.

I és que les situacions, per complexes i difícils que siguin, no es poden improvisar. I bombers comencem a ser uns experts en practicar. L'experiència que no podem tenir a base d'haver viscut 20 incendis d'indústria, 20 accidents o 20 fuites de gas tòxic només es pot suplir a base d'haver-les simulat 20 vegades cadascuna. I aquesta és segurament la nostra millor experiència. Provar, provar, provar. Fer una cosa i que no surti prou bé. Tornar-la a fer i un altra cop. I buscar maneres diferents de fer les coses fins que trobes amb la correcta, o amb la que fins llavors comença a donar resultats.

Això se'n diu "conèixer l'enemic" i estar preparat per al que pugui fer. Des de fa alguns anys, no tants, eh, fem retorns d'experiències des serveis en que ens hem trobat amb certa dificultat o que surten del que son habitual. Evidentment ni tots els retorns son bons ni tots els serveis acaben malament. Però cal fer-los. Perquè cal escoltar al company que ha vist coses diferents. Hem estat en lloc diferents, hem fet coses diferents, hem tinguts diferents necessitats, hem tingut diferents dificultats o simplement perquè vivim els serveis de manera molt diferent.

D'aquesta manera, ni que sigui sobre una pissarra, amb retoladors esborrables, es pot dibuixar el servei. Com s'ha fet l'arribada al servei, com s'han deixat els vehicles en arribar, que s'ha vist en el primer moment (el 360), com ens hem organitzat i així poc a poc anem descarnant el servei. Objectius, prioritats, tasques i necessitats vàries que s'han cobert o no. I així podem parlar de les sensacions, de si és el que s'espera segona la INT corresponent o cal fer modificacions de cara a un proper servei.

Doncs això, exactament el mateix, és el que cal fer (si sovint fem) que es prepara un servei. Ja sigui sobre un PowerPoint que ha preparat un company, un vídeo sobre teoria de fum i confinament, un esquema o una simple explicació dels factors que cal tenir en compte en un servei específic. Per tant, el que s'acaba fent és viure un servei al qual no hi hem estat físicament. I això és el que ens dona experiència. I com més ho acabem fent, més experiència tindrem. I amb més experiència menys ens deixarem sorprendre per tot allò que pugui venir al servei real.

Una fuita d'amoníac no la podem provocar per a fer una pràctica, ni és un servei freqüent en el qual puguem fer bons retorns. Però si que podem simular una fuita sobre el paper i també provocar una fuita d'aire (amb una ampolla de l'ERA) o fent fum amb la màquina de parafina. A Lleida no tenim cap rack de canonades ni vàlvules per poder practicar sense visió (que és com passaria a la realitat) trobar una vàlvula que fuita, que ha perdut un tap o que cal posar una clau per tancar-la. Però mentre això no passa segur que podem trobar vídeos i fotos d'instal·lacions que utilitzen amoníac. Dic amoníac perquè Lleida és plena de cambres de fruita que l'utilitzen com a gas refrigerant. En realitat és un servei que de tant en tant (poc) passa. I la veritat no és un servei fàcil, perquè hi ha molts condicionants. Hi ha la toxicitat del producte, la manca de visibilitat del gas (i l'entorn en que condensa tot el vapor d'aigua), l'olor asfixiant, les distancies, el soroll de la fuita, el fred de l'entorn immediat, la picor de la pell si no vas ben protegit... en definitiva, que cal portar equips de protecció molt específics. El Nivell III de protecció ni és fàcil ni és el nostre millor amic.

Però parlem d'amoníac com podríem parlar de gas Clor, d'explosions en que hi queda un gas o una barreja de components químics a l'aire o una simple fuita de gas natural a l'interior d'un habitatge. Tots són casos ben diferents a tractar. Tenen perills diferents i mètodes que podrien semblar antagònics. Però cap d'ells ens hauria de semblar estrany. Com he dit un parell de paràgrafs abans, tots els hauríem de conèixer. Perquè els hem tractat abans des de l'aula i des de l'ordinador.

En definitiva, que podem parlar de fuites, de camions cisterna bolcats, de fuites a lleres de riu o claveguera, d'edificacions caigudes on cal buscar gent, tallar serveis de gas i electricitat, incendis en cobertes a l'hivern, incendis forestals amb afectació a urbanitzacions, rescats a la muntanya o les recerques de persones perdudes al camp.

Al final, si som bons no és per altra cosa perquè ens hem preparat per als diferents serveis que tenim i que podem tenir. Segurament n'hi ha pels que ens hauríem de preparar una mica més. Altres pels que potser no caldria dedicar-hi tants esforços. Vaja, que potser fa falta posar una mica d'ordre en tot plegat. I coordinar. Coordinar la feina dels parcs, de les Regions i de tota l'organització.