dilluns, 6 de juliol de 2020

L'amenaça incandescent a Barcelona

California Fires as Seen From the Space Station (agost 2018)
Després d'algunes setmanes sense veure la tele, finalment vaig obrir-la per a veure un reportatge sobre incendis, d'aquests típics que es fan als estius per conscienciar o per commemorar dates especials. I coincidint amb els 40 anys de Bombers (veure post) i en l'inici de la campanya forestal (bueno, per tancar un juny sense pena ni gloria) els del Sense Ficció es van marcar un molt bon reportatge amb la col·laboració de gent molt sàvia. L'amenaça incandescent.

Sempre és bo escoltar gent que en sap, i molt. Però molt!. És bo escoltar i és bo sentir a gent que en sap tant. I sovint això es fa difícil. Sovint els reportatges estan fets com a històries entenedores per al gran públic perdent part de la raó, de la ciència o simplement aprofitant els tòpics i eines de marxandatge per a que siguin més entenedors o puguin arribar a un públic més gran. Res de tot això passa en aquest reportatge.
Evidentment cal vendre que els incendis són complexes. Que apagar foc no és cosa de picar amb branques com feien els nostres avis (o jo mateix algun cop anant d'excursió). Estem parlant de coses molt serioses, que en pocs anys ha passat de ser una part d'una assignatura d'una carrera, unes hores al curs bàsic de Bombers (en que bàsicament t'ensenyaven a fer instal·lació d'aigua) a tot un món de ciència i coneixement que implica catedràtics, gent amb moltíssimes hores de camp i també canvis en la forma d'ensenyar i d'aprendre. Avui el temari de Foc Forestal podria ser perfectament el contingut d'un parell de cursos sencers d'una carrera que inclouria meteorologia, física, silvicultura, ramaderia, hidràulica, maquinària, gestió de grups, de projectes, gestió d'incendis, simuladors, geografia... i les que em deixo.

Veiem per primera vegada reunions, fires, simposis i grups de treball internacionals per a parlar i debatre sobre els canvis en el comportament dels incendis. Molts dels meus companys a Lleida ja van viure incendis del 94, 98, 2003 i també 2009. Però cap d'aquests es comportava com ho fan alguns dels incendis que en aquest moment som capaços d'apagar. I tot i això n'hi ha que no en som capaços ni en podrem ser mai. I aquí rau el problema.
Evidentment es fa incidència en un punt geogràfic que la població n'és especialment sensible. Tinc familiars i amics a Barcelona que estan preocupats per Collserola, i aquí és on els creadors del reportatge se n'aprofiten amb plena consciència, per tal de fer una conscienciació i que desperti realment un canvi en com pensa la societat de com i per a què han de ser els nostres boscos.
En el detall podem observar com el consum als arbres no és gaire gran. Per tant l'incendi va passar molt i molt ràpid.
Collserola pot cremar. Si. Ho farà? Gairebé segur. Quan i com? això dependrà de nosaltres. Un incendi a Collserola en dies en que hi bufa ponent (aire sec) és tota una loteria. Posats a fer-ho gran i que la gent realment obri els ulls, només cal introduir els incendis de 6a generació. Amb la caiguda del núvol i tota la massa incandescent que ha arrossegat prèviament cap amunt. I aquí és on jo obro els ulls. El núvol cau sobre Barcelona (com pot caure cap al Vallès o cap al Baix Llobregat) i aquí és on, segons el reportatge, comencen a cremar els tendals i terrasses de la ciutat. I no només això. Als que ens han explicat algunes coses de la caiguda del núvol, és com un front de foc que avança horitzontalment, a ran de terra. Us imagineu aquest incendi baixant per Passeig de Gràcia i seguint Les Rambles fins arribar al mar? Aquesta és la imatge que em va venir al cap. Perquè el que cremen ja no són els arbres o la vegetació, sinó tot aquell aire ple de massa incandescent que és emesa i arrossegada carrer avall fins perdre la força.
Aquest és el punt que m'ha fet pensar. Només m'havia imaginat el núvol caient sobre bosc o sobre camp. També sobre una de les moltes urbanitzacions que hi ha envoltades de bosc i vegetació sense cap mena de cura (ni que la tinguessin). Però no només hem de pensar "minimitzant" o de forma standard, sinó que cal pensar amb escenaris que també son possibles i alhora molt més complexes, com poden ser que el bosc que sustenta aquest gran pirocúmul s'acabi tot just on comença la gran ciutat. Un incendi que ve de l'oest, que avança pel parc en direcció est, molts havíem imaginat que aquí acabava. En tot cas, l'ambient de foc propi dels incendis potents amb verticalitat i convecció tenen ja per davant la progressió del fum calent, ple de focus secundaris. Però quan la verticalitat l'ha fer travessar la Troposfera per arribar a l'Estratosfera empès per la massa d'aire calent del propi incendi, i ens quedem sense incendi... perquè s'acaba el bosc, perquè entra humitat i l'incendi perd potència (per mil i una raons), és en aquest moment que una part d'aquest incendi/núvol cau. I arrossega tot allò que troba al seu davant. I si per davant hi ha Barcelona, Girona o qualsevol gran ciutat rodejada d'un bosc potent, ple, espès i ple d'energia acumulada, que ha estat causa d'aquest gran pirocúmul, la conseqüència pot ser terrible.
Tot i aquesta gran catàstrofe, no deixa de ser una possibilitat, com la que una Central nuclear sigui empassada per un tsunami (veure Fukushima 2011), que exploti una central nuclear (Txernòbil 1986), o que tinguem un incendi que gairebé afecta la refrigeració del reactor (Vandellòs I, 1989), una explosió brutal d'una planta del polígon de Tarragona (IQOXE) o un apocalipsi zombi (SARS-CoV2). Cap d'elles havia de passar ni estava al cap de ningú, però aquí ho tenim.
No tot allò que se'ns passa pel cap passarà mai, però va bé estar-hi preparats. Mai se sap. La resposta a les emergències comença tenint els mitjans suficients per allò que ens pot venir, i també per anar controlant i acotant tots aquells factors que poden desencadenar l'incident. Per tant, agafem-nos-ho com un repte. Hem d'estar preparats pel rebrot (aix, que jo estic altra cop confinat al Segrià), hem d'estar preparats per si mai passa alguna cosa a la CN d'Ascó, al polígon de Tarragona, un xoc de trens al túnel urbà de Lleida, a l'AVE o l'enèssima topada de vehicles al bell mig de la boira de l'autopista. I si, també per un GRAN incendi que cremi el cel de Barcelona i tots els seus arbres, jardins i mobiliari urbà. Sovint ens costa trobar gent disposada a escoltar i a invertir en prevenció. Preparem-nos que hi sortirem guanyant.

Cap comentari:

Vols rebre els articles per correu? apunta't!