40 anys de Bombers o més

Sembla que és època d'aniversaris. I la maleïda pandèmia del SARS-CoV2 no ens deixa fer cap mena de celebració. Portem ja algunes festes que passen sense pena ni glòria per aquest i altres successos. I és una llàstima, perquè perdem una part de la nostra història i també perdem una part d'aquest orgull que sentim molts bombers de pertànyer a una organització que és capaç d'inventar-se, re-inventar-se, passar crisis molt dures i tornar a reviscolar amb molta més força que mai.

Fa 40 anys va néixer el "servei d'extinció d'incendis i salvaments" de la Generalitat de Catalunya mitjançant la següent ORDRE de 17 de juliol de 1980, desplegant l'article setè del Decret 93/1980, de 27 de juny, pel qual es crea la Direcció General de Prevenció i Extinció d'Incendis i de Salvaments de Catalunya i s'assumeix la gestió dels corresponents serveis de les Diputacions

En aquest cas, el naixement del servei d'extinció va ser una assumpció per part del departament de Governació de la gestió íntegra dels Bombers que hi havia arreu del territori dependents de les diputacions i la majoria d'ajuntaments. I no és fins al 1986 que es crea el Cos de Bombers de la Generalitat mitjançant l'article 5 de la Llei 9/1986, del 10 de novembre, de cossos de funcionaris de la Generalitat, on en concret es crea el Cos de Bombers de la Generalitat. I així poc a poc s'han anat incorporant alguns parcs de bombers municipals que quedaven: Tarragona i Lleida varen ser els últims (cap allà al 2007), anteriorment hi havien els de Reus i Girona que van ser absorbits cap al 1994. I molts més.

Aquesta petita part de la història segur que la podeu anar trobant per capítols al web d'en Marc Ferrer, que des de fa molts anys va fent les seves píndoles històriques a Històries de Bombers.

Però els Bombers no és només un decret o un article en que les responsabilitats d'un Cos de Bombers a partir d'ara les exerceix una administració diferent. El que si que és un fet històric i que ens diferencia de la majoria de bombers de la península, és que el Cos passa a tenir caire universal. Per tant si un poble de 10 habitants necessita dels Bombers, doncs els té, si una ciutat com Terrassa necessita Bombers doncs els té, i si necessita molts bombers i bomberes per apagar un incendi en una nau, doncs els té. Vindran de Sabadell (mal exemple), de Martorell i de Rubí, però al servei i haurà tants bombers com faci falta (és un dir). I això a la resta de la península no passa. Uns depenen de la Diputació, altres dels ajuntaments, altres del Consorcio de municipios... i això és un caos. Perquè vas per qualsevol lloc i no saps dels mitjans d'extinció i salvament disposes. Fins i tot els mateixos bombers no saben si és millor dependre d'un consorcio o d'un ajuntament. Això no pots ser. I aquesta és la gran raó per la qual el Cos de Bombers de la Generalitat de Catalunya s'ha de sentir orgullosa de la gran organització que té.

No podem oblidar que abans ja hi havia bombers. Voluntaris, d'ajuntaments, de diputacions i tot un reguitzell de persones amb més aviat poca formació (bomberil) i mala fama. La majoria , sinó tots es van incorporar. I poc a poc van anar entrant bombers primer amb contractes de forestal, altres interins i les primeres oposicions (no sé ni quan ni com). A la meva última guàrdia, alguns companys m'explicaven les seves aventures al 1983 quan feien horaris de 24x48 i viatges infernals cap a La Seu d'Urgell on tenien la plaça d'interí o de forestal.

De fet, caldria recordar i recollir totes aquelles aventures i desventures que els nostres companys més antics ens expliquen d'aquells mesos. Alguns vas ser caps de parc pel simple fet que tenien una mica més d'edat, o tenien algun estudi acabat, o eren coneguts per algun dels tècnics que en aquell moment dirigien aquesta olla de grills. Aquí és on estem en un moment crític. En 5 anys deixarem de tenir a tota aquesta gent. Estaran tots jubilats, i ja serà complicat asseure'ls al banc del "sinofós" per recordar-nos tots aquests moments històrics.

Segurament de llibres d'història de bombers se n'hauran d'escriure, però sense totes aquestes entrades tant importants es perdrà part del valor humà. Recordar on era el primer parc d'un població, la data en que es va obrir, quan es va fer l'obra d'ampliació, això son simplement moments de canvi sense vida. La vida d'un parc de bombers són les seves històries de persones explicant com es posaven sota el camió per engreixar les creuetes, com alguns eren paletes, mecànics i manetes i que van ajudar a construir parcs, reparar camions i també les timbes de cartes i de fum fins a la matinada. El banc del "sinofós" el varen inventar ells. El banc de l'exterior de tots els parcs de bombers tenen moltes històries secretes. En Marc i en Leo, que recullen informació, els bombers de la Centre (amb en Ramon) restaurant alguns vehicles, i altres iniciatives puntuals haurien de quedar recollides en un gran museu i centre de documentació històrica de bombers. Aquesta és una feina gairebé tant prioritària com la feina de reflotament de l'actual equip directiu.

I ha canviat tot tant que no som capaços de vegades de veure d'on venim. Gent que entrava sense formació, amb vicis i costums que no ens honraven, la precarietat dels camions i de les diferents maniobres operatives que s'utilitzaven. Tot allò que ara som ve d'allí i de la millora realitzada durant 40 anys.

Ara ja tenim vehicles (que són vells, però no antics), bombers formats i capacitat per inventar el que faci falta (algun també anar en patinet de platja a un rescat), tenim helicòpters que permeten diferents funcions, tenim més de 140 parcs (alguns en pèssimes condicions) entre professionals i voluntaris. Som homes i dones vestits de blau disposats a fer els quilòmetres que faci falta per un servei, i hem passat algunes crisis prou importants. De quan ens van bolcar dos camions Egipcis, que va fer canviar una part molt important de vehicles (i que estem aquí encallats), de quan va haver l'atrapament i la mort de companys a l'incendi d'Horta de Sant Joan, de la crisi econòmica i la rebaixa de part del sou i de drets, de la manca de recursos econòmics i de la manca d'un equip directiu que realment es cregués allò que feia, incapaços d'aturar o de plantar als polítics que es van gairebé carregar al Cos de Bombers de la Generalitat de Catalunya...

Així que després de 40 anys, el que hauriem de fer és una gran festa. Una festa com la que tampoc fem de les medalles i reconeixement a la gent que fa anys que és bomber i bombera. Necessitem un gran esdeveniment que ens faci sentir orgullosos d'allò que s'ha aconseguit. Una trobada, una inauguració massiva, una posada en escena espectacular del Bombers, que faci que tot el nostre país prengui consciència de que Bombers estem aquí, després de 40 anys, sortint de les cendres i de les misèries i ens estem re-inventant i som un puntal més per al benestar de la població.

Aquesta setmana hem de commemorar que tenim una feina preciosa, que som un equip fantàstic i que sembla (el futur mai és cert) que en poques setmanes hi haurà cotxes, en mesos camions, i en un parell d'anys s'hauran incorporat gairebé 1000 bombers. Això ha de créixer i ha de millorar i sense una estructura potent, ben fonamentada, amb criteri, amb capacitat i també amb poder de decisió no serà possible d'aconseguir.

Espero poder fer una celebració "por todo lo alto" quan abans millor, i sense el SARS-CoV2 que ens impedeix fer aquests grans actes, però que cal fer-lo, perquè som els millors bombers que Catalunya ha tingut mai.