40 anys de Bombers o més

Sembla que és època d'aniversaris. I la maleïda pandèmia del SARS-CoV2 no ens deixa fer cap mena de celebració. Portem ja algunes festes que passen sense pena ni glòria per aquest i altres successos. I és una llàstima, perquè perdem una part de la nostra història i també perdem una part d'aquest orgull que sentim molts bombers de pertànyer a una organització que és capaç d'inventar-se, re-inventar-se, passar crisis molt dures i tornar a reviscolar amb molta més força que mai.

Fa 40 anys va néixer el "servei d'extinció d'incendis i salvaments" de la Generalitat de Catalunya mitjançant la següent ORDRE de 17 de juliol de 1980, desplegant l'article setè del Decret 93/1980, de 27 de juny, pel qual es crea la Direcció General de Prevenció i Extinció d'Incendis i de Salvaments de Catalunya i s'assumeix la gestió dels corresponents serveis de les Diputacions

En aquest cas, el naixement del servei d'extinció va ser una assumpció per part del departament de Governació de la gestió íntegra dels Bombers que hi havia arreu del territori dependents de les diputacions i la majoria d'ajuntaments. I no és fins al 1986 que es crea el Cos de Bombers de la Generalitat mitjançant l'article 5 de la Llei 9/1986, del 10 de novembre, de cossos de funcionaris de la Generalitat, on en concret es crea el Cos de Bombers de la Generalitat. I així poc a poc s'han anat incorporant alguns parcs de bombers municipals que quedaven: Tarragona i Lleida varen ser els últims (cap allà al 2007), anteriorment hi havien els de Reus i Girona que van ser absorbits cap al 1994. I molts més.

Aquesta petita part de la història segur que la podeu anar trobant per capítols al web d'en Marc Ferrer, que des de fa molts anys va fent les seves píndoles històriques a Històries de Bombers.

Però els Bombers no és només un decret o un article en que les responsabilitats d'un Cos de Bombers a partir d'ara les exerceix una administració diferent. El que si que és un fet històric i que ens diferencia de la majoria de bombers de la península, és que el Cos passa a tenir caire universal. Per tant si un poble de 10 habitants necessita dels Bombers, doncs els té, si una ciutat com Terrassa necessita Bombers doncs els té, i si necessita molts bombers i bomberes per apagar un incendi en una nau, doncs els té. Vindran de Sabadell (mal exemple), de Martorell i de Rubí, però al servei i haurà tants bombers com faci falta (és un dir). I això a la resta de la península no passa. Uns depenen de la Diputació, altres dels ajuntaments, altres del Consorcio de municipios... i això és un caos. Perquè vas per qualsevol lloc i no saps dels mitjans d'extinció i salvament disposes. Fins i tot els mateixos bombers no saben si és millor dependre d'un consorcio o d'un ajuntament. Això no pots ser. I aquesta és la gran raó per la qual el Cos de Bombers de la Generalitat de Catalunya s'ha de sentir orgullosa de la gran organització que té.

No podem oblidar que abans ja hi havia bombers. Voluntaris, d'ajuntaments, de diputacions i tot un reguitzell de persones amb més aviat poca formació (bomberil) i mala fama. La majoria , sinó tots es van incorporar. I poc a poc van anar entrant bombers primer amb contractes de forestal, altres interins i les primeres oposicions (no sé ni quan ni com). A la meva última guàrdia, alguns companys m'explicaven les seves aventures al 1983 quan feien horaris de 24x48 i viatges infernals cap a La Seu d'Urgell on tenien la plaça d'interí o de forestal.

De fet, caldria recordar i recollir totes aquelles aventures i desventures que els nostres companys més antics ens expliquen d'aquells mesos. Alguns vas ser caps de parc pel simple fet que tenien una mica més d'edat, o tenien algun estudi acabat, o eren coneguts per algun dels tècnics que en aquell moment dirigien aquesta olla de grills. Aquí és on estem en un moment crític. En 5 anys deixarem de tenir a tota aquesta gent. Estaran tots jubilats, i ja serà complicat asseure'ls al banc del "sinofós" per recordar-nos tots aquests moments històrics.

Segurament de llibres d'història de bombers se n'hauran d'escriure, però sense totes aquestes entrades tant importants es perdrà part del valor humà. Recordar on era el primer parc d'un població, la data en que es va obrir, quan es va fer l'obra d'ampliació, això son simplement moments de canvi sense vida. La vida d'un parc de bombers són les seves històries de persones explicant com es posaven sota el camió per engreixar les creuetes, com alguns eren paletes, mecànics i manetes i que van ajudar a construir parcs, reparar camions i també les timbes de cartes i de fum fins a la matinada. El banc del "sinofós" el varen inventar ells. El banc de l'exterior de tots els parcs de bombers tenen moltes històries secretes. En Marc i en Leo, que recullen informació, els bombers de la Centre (amb en Ramon) restaurant alguns vehicles, i altres iniciatives puntuals haurien de quedar recollides en un gran museu i centre de documentació històrica de bombers. Aquesta és una feina gairebé tant prioritària com la feina de reflotament de l'actual equip directiu.

I ha canviat tot tant que no som capaços de vegades de veure d'on venim. Gent que entrava sense formació, amb vicis i costums que no ens honraven, la precarietat dels camions i de les diferents maniobres operatives que s'utilitzaven. Tot allò que ara som ve d'allí i de la millora realitzada durant 40 anys.

Ara ja tenim vehicles (que són vells, però no antics), bombers formats i capacitat per inventar el que faci falta (algun també anar en patinet de platja a un rescat), tenim helicòpters que permeten diferents funcions, tenim més de 140 parcs (alguns en pèssimes condicions) entre professionals i voluntaris. Som homes i dones vestits de blau disposats a fer els quilòmetres que faci falta per un servei, i hem passat algunes crisis prou importants. De quan ens van bolcar dos camions Egipcis, que va fer canviar una part molt important de vehicles (i que estem aquí encallats), de quan va haver l'atrapament i la mort de companys a l'incendi d'Horta de Sant Joan, de la crisi econòmica i la rebaixa de part del sou i de drets, de la manca de recursos econòmics i de la manca d'un equip directiu que realment es cregués allò que feia, incapaços d'aturar o de plantar als polítics que es van gairebé carregar al Cos de Bombers de la Generalitat de Catalunya...

Així que després de 40 anys, el que hauriem de fer és una gran festa. Una festa com la que tampoc fem de les medalles i reconeixement a la gent que fa anys que és bomber i bombera. Necessitem un gran esdeveniment que ens faci sentir orgullosos d'allò que s'ha aconseguit. Una trobada, una inauguració massiva, una posada en escena espectacular del Bombers, que faci que tot el nostre país prengui consciència de que Bombers estem aquí, després de 40 anys, sortint de les cendres i de les misèries i ens estem re-inventant i som un puntal més per al benestar de la població.

Aquesta setmana hem de commemorar que tenim una feina preciosa, que som un equip fantàstic i que sembla (el futur mai és cert) que en poques setmanes hi haurà cotxes, en mesos camions, i en un parell d'anys s'hauran incorporat gairebé 1000 bombers. Això ha de créixer i ha de millorar i sense una estructura potent, ben fonamentada, amb criteri, amb capacitat i també amb poder de decisió no serà possible d'aconseguir.

Espero poder fer una celebració "por todo lo alto" quan abans millor, i sense el SARS-CoV2 que ens impedeix fer aquests grans actes, però que cal fer-lo, perquè som els millors bombers que Catalunya ha tingut mai.

Entre patinets i parcs

Aquesta ha estat una setmana força intensa si la comparem amb el que portem d'any. Hem reclamat més moguda quan va ser l'època de fer alguna cosa pel Coronavirus (que en realitat es diu SARS-CoV19), recordo que molta gent reclamava poder anar als hospitals i fer un grapat de coses més, després va venir el poder fer treballs molt específics a les residències i alguns es van posar les mans al cap dient que fèiem intrusisme laboral i competència deslleial a les empreses de desinfecció. En realitat hem fet tota una feina social molt important fent habitables residències que tenien una necessitat humana molt important. Separar als residents positius i malalts dels que no ho estaven ha estat segurament la feina de la que em sento més orgullós ens els meus 25 anys com a bomber. La feina ha consistit en re-inventar-se i aprofitar tol el capital humà i de coneixement que tenim a casa nostra ,que és molt. També hem estat capaços de confinar-nos dins els propis parcs (i fer-ho bé en la majoria de casos) per la qual la incidència del virus i la pandèmia associada ha estat poca (però ha estat) a la majoria de parcs. Evidentment no podem oblidar casos com els de Manresa, Sort i Berga que temporalment es van quedar pràcticament sense personal.

I tot i això Bombers hem estat molt actius durant tot el 2020. Venim del Glòria i de l'explosió d'IQOXE, de ser a gairebé totes les recerques de persones perdudes a la muntanya i al camp, als rescat dels escaladors, muntanyistes i esquiadors del nostre país. Però la pandèmia i el confinament ens va deixar pràcticament sense serveis importants. Vàrem dedicar-nos a obrir pisos de gent que feia dies que no se'n sabia res. S'han descobert persones que feia mesos que faltaven a casa per mil i una raons, ens hem vestit a lo astronauta (amb nivells de protecció química i biològica adients) per a la nostra protecció per si ens trobàvem amb malalts o altres situacions de risc biològic. I poc a poc hem anant vivint el desconfinament des del nombre creixent de sortides. A dia d'avui estem en la més absoluta normalitat. La fase 1 ja va ser gairebé un tornar al nombre habitual de serveis.

Però sempre hi ha un però (o un grapat) en una casa que arrossega mil i un problemes estructurals i de concepte. Seguim arrossegant dinàmiques arcaiques que no hem estat encara capaços d'abolir definitivament. Algunes perquè fins que no es jubilin algunes generacions de bombers i de tècnics no podrem fer net i l'altra per la dependència encara de mecanismes gestionats per departament i estructures diferents al de la nostra Direcció General. Així és com trobem casos com el destapat fa pocs dies al parc de Bombers de Granollers. On després d'alguns dies d'obres, ens trobem amb un parc digne de fer-hi una casa de la por, on l'empresa adjudicatària de les obres ha fet concurs de creditors i que la gestió no la portem nosaltres...

El personal de l'hotel ensenyant la seva "joguina"

I per més inri anem a fer rescats de banyistes amb patinet de color rosa. Uf, "pa haberse matao", que diuen. Ara de forma seriosa. Anar a salvar algú amb patinet, flotador o pijama de ratlles és el que menys importa. El que importa és quins mitjans varen arribar, quins estaven disponibles, quins es van activar i la pregunta clau; quan van arribar tots els mitjans necessaris al rescat del pobre home? I aquí trobarem la resposta a la gestió del rescat de l'home indisposat a unes roques de Tossa de Mar. No importa si qui va utilitzar el patinet era voluntari o professional, si qui va fer la foto ho feia més en broma o a nivell documental. El que importa és si el patinet rosa amb tobogan era o no necessari per a assistir a l'home. De tota manera no cal ser gaire llest per pensar que no has de fer pública una foto dels bombers en patinet rosa navegant pel mar, perquè al final la imatge de Bombers se'n ressent. I després és tota una feinada justificar la necessitat del recurs del patinet (i potser feia falta, no dic que no).

Però per altra banda som un Cos en que aixequem helicòpters per a un trist foc de matolls al costat d'un camp d'ametllers. Destinem dos camions, o més, per una topada d'un vehicle quan ja sabem que els ocupants són fora el cotxe i que segurament no tenen res (ei, quants cops ens hem trobat amb un bon marron? un grapat)... En realitat qualsevol servei es mereix dotar-lo de tots els recursos. Des dels habituals incendis forestals dels que per 1.500 m2 hi ha activats més de 20 vehicles, a les situacions encara no prou confirmades, o si, de rescats de persones, escaladors i excursionistes (que per això som un servei de rescat). Tots mereixen dels recursos suficients com per a treure les persones des risc principal tant aviat com sigui possible. Un cop estabilitzada la víctima ja farem el rescat, l'extracció o el que sigui necessari ajustant els recursos a la cobertura d'altres serveis, però no abans. Això em recorda una situació que se'ns donava a Lleida fa alguns anys, on el camió escala no volien que sortís de Lleida ciutat per si feia falta, quan resulta que teniem rescats a poblacions del voltant. L'excusa era per si sortia un incendi d'habitatge faria falta. I aquí és on a excepció dels incendis forestals fem aquest "i si tenim un altra servei?", perquè als incendis forestals surt tot, helicòpters, camions, bombers i es tanquen parcs, però als rescats de persones sembla com si els recursos el pagués algun polític directament de la seva butxaca.

De tota manera no deixa de ser una prova de l'ingeni dels bombers (i de la gent de l'hotel que els va posar a disposició) utilitzar els patinets per a arribar a un racó de la costa on no s'hi podia arribar d'altra forma. Ara però hem d'esperar que els nous vehicles (que arriben ja) més de 200 4x4 lleugers siguin tal i com es van demanar, i que els 96 camions arribin (de forma gradual) amb totes les comoditats exigibles al sXXI (que segur que no), perquè amb les fotos que he vist i a primer cop d'ull ja hi ha detalls i errades que es repeteixen de la compra de camions anteriors.

Els bombers som capaços del millor, però de vegades no ens ho creiem. I això ens fa prendre males decisions. Som molt i molt bons. Dignifiquem-nos.

500 i seguim

Què fort! Però si han passat 4 dies. Després d'algunes tardes escrivint sobre bombers me n'adono que ja ho he fet en 499 ocasions. I avui és la que fa 500.

Mai hagués imaginat, el primer dia que m'hi vaig posar, que arriba ni tant sols a 30 posts, però finalment n'he fet alguns més. He escrit alguns posts des del parc, en tardes avorrides sense serveis, altres durant el mes de juny aprofitant alguna vena escriptora, per a poder fer-ne 3 o 4 i marxar de vacances amb tot programat, altres cops m'ha costat i a última hora del diumenge he escrit (quan m'he vist inspirat) i altres, que son la majoria he escrit tal i com m'ha sortit.

I és que aquest bloc, el que té, és que està escrit amb el cor i un ordinador. I si li sumem que a mi el que m'agrada és parlar de bombers i fer de bomber, doncs la suma d'una cosa i l'altra fa que un dia et giris i et segueixin aquesta animalada de posts i un destacable nombre de lectors.

Al llarg de tots els 500 he parlat de Bombers. Amb molt carinyo i alguna mala llet. No he volgut mai amagar-me de les meves discrepàncies i opinions respecte al concepte que alguns dirigents han tingut del Cos de Bombers de la Generalitat. I és per això que quan he escrit que estàvem en decadència ho pensava i ho he intentat argumentar. Quan he criticat com alguns dels directors, caps de servei, sots-directors i altres tècnics es carregaven el Cos de Bombers ho he dit, i també he alabat i aplaudit altres mesures que aquests (aquells poc, els d'ara potser) havien fet correctament, també ho he dit.

A dia d'avui em segueix rebentant que anem amb camions de 14 i 15 anys. Em segueixen rebentant els parcs-zulo que hi ha algunes regions, em segueixen rebentant alguns caps de parc que no saben ni escriure el seu nom correctament, em segueix rebentant que alguns caps de parc rategin amb els EPIs, mascaretes, material i tot allò necessari per la nostra seguretat. Em rebenta a hores d'ara tota aquesta inèrcia que arrosseguem des de fa masses anys.

Però estic MOLT orgullós del meu Cos de Bombers. I n'estic perquè estem en un model exemplar. La nostra xarxa no existeix gairebé en cap altra lloc al món. La nostra camisa blava, indestructible (em va dir un bomber de Cáceres fa pocs dies) és la nostra imatge sobre que som diferents i que anem bé. La nostra professionalitat i bona feina durant la crisi del SARS-CoV2 no tenen cap mena de discussió. Som un equip Champion comparat amb qualsevol altra cos de bombers de la Península, i segurament comparables amb qualsevol altra gran cos de bombers d'Europa.

El nivell en coneixement sanitari que tenim, pocs cossos el tenen. Llàstima que nosaltres no tinguem ambulàncies ni sanitaris (hem perdut el GEM-Bombers, que ha estat absorbit pel SEM-privat), però hauriem de treballar (i és un encàrrec pels nostres Caps de Bombers) el ser capaços de treballar colze amb colze amb els sanitaris del nostre país. Hauriem de poder complementar de forma ordenada i eficient el sistema d'emergències sanitàries. La crisi del SARS-CoV2 ha demostrat que les sinèrgies entre els diferents grups son necessàries.

Per una banda les compres del material de protecció al Departament d'Interior s'han gestionat des del Cos de Bombers, per altra hem anat a les residències sota la supervisió del departament de Salut per a la reorganització, sectorització i millora de les residències de forma eficient, ràpida i sobretot amb criteri. A més de les desinfeccions (que mai s'han fet soles) s'ha fet tot un treball social i humà complementari per tal de separar físicament els malalts positius dels que no ho eren. Ha estat una feina que pocs cossos de bombers han fet arreu. I ha estat perquè tenim un equip molt bo, multi-disciplinar i amb moltes ganes de fer les coses bé. També s'ha cedit personal qualificat als hospitals, deixant una bona empremta dins el col·lectiu sanitari.  El Cos de bombers durant els últims mesos s'ha re-inventat i s'ha adaptat a les noves realitats socials i sanitàries. I això cal mantenir-ho viu, perquè en som capaços i el nostre sistema sanitari, retallat i vingut a menys, ho necessita.

Gossos de recerca i els seus guies canins, experts en NRBQ (més que comparables als experts del "ejersito español"), campions d'excarceració d'alt nivell, la unitat tècnica dels GRAF (al top 10 mundial i que treballen conjuntament amb la resta de cracks i desenvolupadors mundials), els nostre nou GROS que ens fa les coses molt més fàcils, quan ja són prou difícils als grans serveis, l'Escola de Bombers que durant anys ha sobreviscut sense recursos econòmics que amb un gran valor humà i de coneixement que pocs centres formatius europeus tenen. Potser hi haurà centres especialitzats en un tema concret, però amb el ventall que tenim a casa nostra no hi ha pràcticament ningú.

Aquest és el Cos de Bombers que estimo, i pel que seguiré escrivint 500 posts més. I si, és una amenaça. Així que Manel Pardo i David Borrell, us seguiré vigilant de prop, per tal que no perdem les poques i les moltes coses bones que tenim. I aviat vull veure els nous vehicles lleugers, els nous camions, nous edificis de bombers i també nous parcs de professionals. I sobretot sobretot vull seguir sentint-me orgullós de pertànyer a aquest món del bombers, que uns dies et fa estar satisfet de la feina feta en un servei i un altre rabiós per la precarietat i les inèrcies negatives que encara arrosseguem.

Ho aconseguirem.

El des-escalat vs l'augment de serveis

Poc a poc tots ens hem anat cansant del confinament. Després d'una o dues setmanes d'adaptació psicològica al fet d'estar a casa i alguna sortida puntual per anar al parc de bombers (i a comprar per casa) varem assumir que també als parcs de bombers calia un distanciament real entre els mateixos companys de torn. El fet d'arribar al parc significava posar-nos la mascareta, rentar-nos les mans, posar lleixiu a tot arreu, anar amb compte abans de seure per si s'havia desinfectat o no la cadira, la taula, els teclats amb film, camions amb olor de net (i lleixiu), vehicles sense pols al seu interior, dinars en solitari al menjador del parc, la carmanyola de casa (mai ho havia fet en 25 anys i reconec que és còmode).No fèiem pràctiques, només la lectura compartida i interpretació de les instruccions i plans de protecció del COVID, revisions més o menys en solitari del material NRBQ i poca cosa més... poca cosa més però que t'omplia el matí des de ben aviat.

Només començar la guàrdia, i durant moltes setmanes, el primer ha estat desinfectar tot aquell material d'ús compartit, eines i instal·lacions. Després, la revisió dels vehicles, del material, que tot estigués a lloc. El que normalment es fa en tres quarts d'hora, ara ha dura fins les 10 del matí (brifing matinal inclòs). I després esmorzar. Que no passa res per esmorzar a les 10 o les 11. Quanta gent no ho fa? però nosaltres, si ens agafa un servei potent sense haver-ho fet, ens quedem sense "energia" i no s'assumeix de la mateixa forma una activitat física sense esmorzat que havent-ho fet. Per sort la situació durant el confinament més estricte va ser de pràcticament 0 serveis. De fet el 0 no el vàrem tenir mai, perquè ha coincidit en el "descobriment" per molta gent de que té veïns i se n'han recordat durant la pandèmia. Així que veïns que feia mesos que no sabien res del veí de replà de 80 anys han trucat als 112 i telèfons d'emergència per a indicar-ho. I clar, hem trobat a gent a casa, alguns confinats, altres "oblidats" per una societat egoista i que només se'n recorda de tu quan ja és massa tard. Això va generar que qualsevol sortida a obrir pisos haguéssim de vestir-nos "d'astronauta" (amb vestit NRBQ) per evitar possibles contagis per persones malaltes positives o altres riscos biològics associats.

I poc a poc amb els pas dels dies i les setmanes la tipologia de serveis també ha anat canviant. La veritat és que serveis de focs de vegetació bon pocs n'hi ha hagut. Només quan ha començat la sega hi ha hagut algun servei relacionat, però ben pocs. Aquest any la pluja de la primavera ha fet molt de bé en aquest sentit. Però potser  farà mal a nivell de molt combustible fi a la base del bosc i camins plens d'herbassars i també de forats i esllavissades.

Hem passat dels accidents 0 a tenir gent que s'adorm al volant, despistats (segurament pel mòbil) i també petites inundacions (més pel fet de trobar-se a casa durant el fort de la pluja, que pel mal real que ha fet).

De fet el servei estrella des que va començar la fase 1 han estat els incendis d'habitatge. Sembla que la gent ha començat a estar activa, també a casa. Paelles, olles cremades (per badar mirant el mòbil o mentre fan la cervesa al bar) i sobretot els patinets elèctrics! En una setmana vaig anar a dos patinets elèctrics cremant. I el que sembla un servei "estúpid" no ho és gens.

Un patinet cremant dins de casa acostuma a evidenciar la mala praxis de fer-ho en una habitació gens ventilada, on s'acumula calor, però també s'hi acumula la roba i trastos que no fen servir gaire. Normalment la gent el carrega a l'habitació dels malendreços, I aquest és l'error. Una habitació plena de fusta, de roba, aparells elèctrics i de tot una mica ja és per si sola un polvorí. I llavors què hi fa una bateria (la del patinet) carregant-se? Doncs desprendre calor.

El que la gent no sap és que les bateries són aparells molt delicats. Primer son equips elèctrics que funcionen a base de reaccions químiques, i per tant per molt que les desendollem de la llum segueixen funcionant (per això son autònomes, no?). A partir d'aquí ve la part delicada. Us ho explico amb un exemple fàcil d'entendre. Un portàtil rarament dona problemes de bateria, ja que al no rebre cops (qui dona cops a un ordinador portàtil?)  no pateix trencaments interiors de les cel·les i per tant no s'escalfa. Però amb els mòbils, tots sabem que a la llarga s'acaben escalfant. I és perquè el mòbil, a gairebé a tots ens ha caigut a terra (però tampoc cada dia, ni contínuament). Així que arriba un punt en que la bateria és com un formatge gruyere i sempre està fent reaccions internes que l'acaben escalfant en excés. I què passa amb els patinets? Doncs que pugen i baixen voreres, que passen per les llambordes, que les rajoletes de la vorera també el fan vibrar i de tant en tant cau, el deixem caure a terra o simplement amb els cops i vibracions de tot el dia tenim una bateria que ja voldria el Ratatouille com a habitatge. I en conseqüència el dia (o la nit) en que menys t'ho esperes la reacció interior ja no s'atura, s'excedeix i comença a escalfar-se per sobre la temperatura en que el plàstic es fon. I au, que comença a cremar.

I aquí podem fer varies coses. Desendollar-lo (que no fa res absolutament), que li tirem un extintor (que tampoc li fa res), que li tirem aigua i que sigui poca, i no baixis una mica la flama però no la temperatura ni la reacció interior, o que li tiris molta i molta aigua (el mateix que faríem amb un vehicle elèctric). Així que quan qualsevol persona que s'hi troba el que fa és desendollar-lo i veu que segueix el foc, llavors tira l'extintor que troba a l'escala i tampoc passa res, ni tampoc millora quan tira una ampolla d'aigua que ha omplert a corre-cuita a la cuina. És en aquell moment, en que la desesperació s'apodera de les persones i fa que deixem les finestres obertes, les portes obertes i també la porta del carrer oberta (perquè clar, hi ha veïns que ens intenten ajudar). Finalment, quan arriben els bombers es troben un incendi on crema l'habitació (ja no és només la bateria del patinet), de vegades tot el pis ple de fum, i si hi ha hagut molta temperatura aquesta s'ha difós pel sostre del passadís en direcció cap on ha fet el tiratge dels fums, que normalment és cap a la caixa d'escala. El resultat és que una bateria de la mida d'una briqueta acaba afectant a mig habitatge i també a l'escala del bloc.

Doncs això, que amb el desconfinament, també hem notat que la gent torna a moure's. Sembla que el sr Mediamarkt i el sr Amazon han portat molts patinets i que la gent ha oblidat això d'anar a peu als llocs. Doncs au, aneu a carregar-los a algun lloc ventilat i sense mobles ni roba al voltant. Llàstima que a casa no hi és aquest lloc, i això que en 3 mesos hauríeu d'haver tingut temps per ordenar.

Avui comença la CF2020

Vagi per davant que no sóc gran entès en Incendis Forestals (em refereixo dins els submón forestal de bombers), però tenint en compte que no fa tants dies que ha plogut, que hem patit pocs episodis de vent durant la primavera i que qui més qui menys s'ha mullat durant les últimes setmanes (confinament a banda), doncs podríem dir que de moment (i de moment és un parany lingüístic) no hem de patir pels incendis forestals.

Tot i això no podem relaxar-nos. Qualsevol moment se'ns establirà alguna onada de sud, l'anticicló de les Azores o qualsevol altra fenomen meteorològic que ens deixarà amb l'ambient sec i l'ànima glaçada després de comprovar que els mapes de risc d'incendi passen del gris (color actual) al vermell i en alguns casos granat (recordo que no és un color gaire assidu als nostres mapes)

Com que això pot passar, i cada any passa de manera diferent, de fet els models han hagut de canviar a mesura que tot ha estat diferent a raó del canvi climàtic, cal estar preparat per allò que els simuladors ens poden insinuar i també pel que no. També cal revisar l'història dels incendis. Hi ha evolucions de les situacions de risc que es van repetint al llarg dels anys, però d'altres son nous... per tant toca treure el pols als camions (que a l'hivern també han estat sortint), omplir les basses d'aigua, revisar els camions d'accés a zones concretes de serralades estratègiques i evidentment fer la previsió de material que es va trencant i gastant durant les diferents campanyes (motxilles, mànegues, alguna llança, guants, ... ).

I com cada any cal reforçar el personal dels diferents llocs estratègics. Personal TEOC de les sales de comunicacions, conductors logístics, forestalillos per als parcs (que cada any són menys), els EPAF (que cada any son més i millors), alguns vehicles de lloguer i reforços de personal operatiu (guàrdies extraordinàries previsibles). Aquest any a més tenim a tots aquells "ex-aspirants" que han acabat les pràctiques de la antepenúltima opo de bombers. Fa quatre dies els teniem aquí ensenyant-los a conduir i a com entrar als incendis de forma organitzada i aprenent la vida de parc. Demà ja comencen a ser bombers, sense plaça fixa, però ja són bombers.

Poc a poc tota aquesta maquinària es va posant en marxa, i poc a poc ens anirà venint la feina més grossa. Ja hem començat amb alguns incendis de camp de cereal i altres de camps erms. Però fins ara res extraordinari. Tot anirà rodant fins arribar a Sant Joan, quan els petards (que m'encanten) donaran vida a les nostres guàrdies. Que xulo és treballar la nit de Sant Joan! Amunt i avall apagant petits incendis que ens revolucionen el cor i la vida. I una nit de foguera en foguera per comprovar que tot està bé.

I ja haurem donat per inaugurada definitivament la part central de la Campanya Forestal de 2020. De moment el 2020 no ha tingut una Campanya integral (de les que duren tot l'any), segueix sent com les que vaig viure jo els meus primers anys de bomber... però el temps donarà la raó als grans gurús dels incendis forestals. Més calor, més temperatura, més disponibilitat de combustible, més risc al llarg de tot l'any.

Però abans d'acabar, no oblideu que els confinament del COVID19 ha provocat algunes anomalies. Una que al no haver moviment ni activitat no ha cremat res durant la primavera, ni els focs dels pagesos, ni les cremes prescrites (de bombers) ni els de les negligències primaverals i per altra que com ha anat plovent, la vegetació ha anat creixent per on ha volgut i sense cap persona que l'aturés (sense excursionistes, ni cotxes, ni cap mena d'activitat). Així que la natura ha crescut com mai. Doncs apa, donem el tret de sortida a la Campanya Forestal de 2020. Us espero a tots per fer-ne el tancament.