Caram, al 2020 li queden dos telediaris! I amb això acabarem un altra any ple de novetats, de problemes i mil i una històries per explicar. Però això avui encara no toca, que tenim 10 dies per davant, i tal com és el 2020 ens pot donar alguna que altra sorpresa.
Perquè sorpreses en tenim casa dia. Algunes són repetides, com la gran majoria de serveis normals... incendis d'habitatge, accidents de cotxe per sortida de via o per topada a la cua del semàfor o rotonda, un gos caigut al canal o una fuita d'aigua. Però tenim també les sorpreses veritables, aquelles que passen ben poquet, però que passen i que es van repetint en el temps. Van ser aquest any l'explosió d'IQOXE, les actuacions en residències i l'incendi de la nau habitada a Badalona. Però mirant enrere en podem trobar de molt similars. Un atropellament multitudinari a la via del tren, incendis on més gent hi ha perdut la vida, accidents d'autobusos (en poc temps n'hi van haver dos prop de Balaguer), rescats a l'aigua, a la muntanya, grans nevades lligades a rescats, accidents i talls de carreteres amb moltes persones atrapades pel temporal... són tot de situacions reiteratives que es van donant periòdicament.
I nosaltres com a bombers hi hem d'estar preparats. Per això és important no només conèixer el material, practicar maniobres bàsiques de rescat i extinció, sinó també tot un ventall d'accions més complexes que ens permeten estar preparats per situacions a les que no estem gaire acostumats. Segur que la gran majoria de nosaltres no hem provat mai de treure 10 persones d'un teulat sense poder utilitzar la cistella, que té capacitat limitada, o practicat maniobres d'emergència amb l'autoescala (simulant que s'espatlla el vehicle o la maquinària), o un vehicle a punt de caure d'un pont, algú dins una sèquia d'aigua darrera una reixa, o dins un tub... són situacions que pocs ens hem trobat i que segurament haurem d'improvisar algunes accions. Però com més coses se'ns hagin passat pel cap i les haguem provat, tot allò que tenim de guanyat.
I així és com en molts serveis, que a priori (i sense priori també) són molt difícils i complexes, els hi trobem la manera d'encarar i trobar la solució, que si mai ho haguéssim provat abans, difícilment hauriem trobat la manera de fer-lo sense dubtes o tenint el pla d'acció clar i que possiblement funcioni des del primer moment. Perquè les pràctiques i els exercicis són els que ens donen no només la confiança sinó també les eines per a poder realitzar exercicis molt més complexes, que son els que de debò se'ns plantegen a la realitat.
És per això que cal que el torn estigui unit, que hi hagi enteniment i tingui la suficient confiança com per a fer-se una broma sense passar-se dels límits de cadascú. Entre tots hem de ser capaços de riure'ns de nosaltres mateixos, ens hem de conèixer les limitacions individual, que pot jugar cadascun dels rols, i sobretot fer equip. La pràctica i l'exercici diari de maniobres ens ajuden a créixer tant a nivell professional com humà. I cal afrontar-les amb aquest fi, a ser millors com a equip. De poc serveix si només aprenem nosaltres i no l'equip sencer.
Perquè una cosa la tinc molt clara, la casa, mai en els més de 25 anys que hi porto, ha fet res per a que el meu company de torn estigui motivat, sigui company i sigui generós en el que fa i sap. Ho deixa en les nostres mans i les dels caps de torn. I això sovint és molt difícil d'aconseguir. No tothom ha nascut amb el do de fer equip, d'aportar lideratge ni molt menys d'escoltar, veure i treure profit de les persones que hi ha al seu voltant.
I si una cosa li he de retreure a la "casa" és això. Que de la gestió dels torns hi hagi a la pràctica una nul·la gestió des de dalt. Mai se'ns han donat recursos per a fer equip, per a confiar amb el del costat, en saber escoltar, en saber aprendre, en proposar coses, en buscar la forma de ser una mica millor. I això es fa des de l'autoanàlisi de les pròpies limitacions individuals i del grup. Evidentment cada torn té la seva manera de ser, alguns semblen millors que altres però a l'hora de la veritat el que ha de funcionar és l'equip. I els grans serveis son els que posen a la llum les virtuts i els defectes.
Les dinàmiques que hi ha els últims mesos, en un parc com el de Lleida, han aconseguit molt en aquest sentit. La motivació de molts companys en progressar, en promocionar els ha permès aprendre i tenir bases de coneixement molt importants, que s'han vist reflectides al dia a dia dels torns. Ha millorat la motivació per a les pràctiques i maniobres, que han passat de limitar-se a les rutinàries que ens "imposen" des de la casa, a completar-les amb supòsits que de tant en tant ens ha tocat gestionar des del gairebé desconeixement en els serveis complexes. I és per això que serveis com Badalona, IQOXE, Montornès o un dipòsit amb fuita son oportunitats de posar en valor aquests plusos que tenim molts torns i molts parcs. Tots ells son serveis molt complexes, en que és fàcil que algunes coses acabin sortint malament. On tot s'ha de conèixer, tot s'ha de plantejar, s'ha de provar i si totes aquestes accions són efectives o no, serà perquè la magnitud del servei ens limita tant la resposta com el saber quina és la correcta. El límit no ha de ser el no provar coses. Què i quan, per molt complicats que siguin, si no ho fem nosaltres no les farà ningú més.
Reconec que els "grans serveis" m'encanten, però perquè per a mi i molts dels meus companys són oportunitats d'aplicar coneixement, entrenament i el moment de posar en pràctica tot allò pel qual t'has preparat. I també ho són com a visió real i realista de tot allò que et limita. Per tant, són un nou incentiu per a seguir aprenent i millorant. Que bons som, però encara ho hem de ser més.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada