Una nova edició del Patró de Bombers

Com no podia ser d'una altra manera, aquest post l'havia de dedicar a la celebració del Patró de Bombers. Si, aquella figura que hi ha penjada en algunes cotxeres, que els més joves ja no saben què és. Hi ha parcs que es troba sobre un petit pedestal, presidint la cotxera, en altres sobre una estanteria al menjador, o potser arraconat en algun magatzem del parc (i en altres potser l'han llençat al contenidor).

Tal com us deia fa un parell de setmanes, els bombers que hi havia als parcs fa 40 anys (i en els parcs municipals això es pot remuntar a 100 i 150 any enrere), la gent no tenia tanta cultura, ni formació, ni les amistats es consumaven com les cuidem ara. Abans els bombers no compartien les seves pors, les amagaven. No anava tot el torn a esquiar, ni quedaven per a fer una xocolata amb xurros sortint de guàrdia un diumenge qualsevol. Tampoc "celebraven" que havien fet un molt bon servei de rescat en un accident molt complex, ni compartit viatge a l'ISPC comentant tot d'anècdotes divertides i no tant divertides tot anant camí a un curs.

1950 en una explosió al Canal de Seròs

En aquella època es bevia molt alcohol, es fumava, es feien els homes i tots amagaven la seva por. També era l'època dels "señores arquitectos y los señores ingenieros" i que juntament amb el "señor alcalde de la ciudad" venien als parcs amb el seu puro i traje per donar una empenteta als bombers i fer-se la foto amb aquells paletes, manyans i fusters, que per dos rals es jugaven la vida per apagar incendis. Doncs evidentment aquells pobrebombers tenien por. No tenien ni formació  ni pràcticament cordes ni mètodes per estar segurs sobre una teulada. I a més, jugaven a veure qui era el més machito.

Avui, a molts parcs de bombers, encara es conserva aquella figura del sant patró, que veneraven com a gairebé únic confessor de les seves pors. Era qui els protegia. Per tant, tinguem o no creences en les divinitats, hem de mantenir un respecte a aquest fet. Potser algun dia decidirem treure la figura del capdamunt de la cotxera, però aquell dia també perdrem una part de la nostra història com a bombers.

Aquesta setmana, a Lleida, s'ha fet cessió de documentació, fotografies i escuts antics que segur que en algun moment devien ser beneïts pel mossèn de torn, sota la mirada de la figura de Sant Joan de déu. Avui en alguns parcs encara conservem la missa del dia del patró. Cada cop hi assisteix menys gent. Cada cop tenim més formació tècnica i qui ens dona la seguretat és el saber que el material que utilitzem és l'adient, que les coneixements que tenim ens permeten afrontar amb seguretat la majoria de serveis als que anem, que els companys en saben tant o més que nosaltres i que a més tot això ho fem de manera coordinada buscant l'acció de grup i cada dia més professionalitzada.

Això no vol dir que haguem de deixar de creure, de tenir records, ni que haguem d'abolir tots aquests símbols, que un estat "aconfessional" no ha de promoure en cap sentit. En tot cas, els sants que hi ha a les cotxeres, les espelmes (o bombetes) que alguns encara tenen, les ofrenes al Patró, la celebració del Patró, son símbols i demostracions del sentiment de grup i que ens dona humanitat i humilitat com a persones. El dia 8 de març també es celebra la nostra festivitat. Sant Joan de Déu és el nostre nexe amb tots els bombers i bombers d'arreu. Portem casc, jaquetó, guants, llencem aigua amb mànega, portem camions i pugem per escales per baixar fent ràpel. Salvem persones, rescatem gats i sobretot, sobretot intentem tornar al parc i a casa quan pleguem. Doncs que sigui per moltes raons (formació, coneixement i material en condicions), però si Sant Joan de Déu m'ha de salvar la vida només que sigui un cop, valdrà la pena haver-lo venerat tots aquests anys. Visca Sant Joan de Déu.