dilluns, 18 de maig de 2020

Sortint de la zona del confort bomberil

Fa uns dies un company de promoció, que no coneixia amb qui mai havia coincidit, va dir en acabar un servei que aquell dia es complien 25 anys des que va entrar. I si, jo també hi era i hi ha un grapat d'històries per explicar. D'aventures, de problemes, de serveis i de múltiples desventures. Va ser a l'ISPC, a l'edifici on hi ha la Sala d'Actes. En aquell hall, desconegut per tots nosaltres, varem signar alguna cosa, ens van dir en quin dels 3 torns i 9 grups ens tocaria estar a l'escola i que dels 230 aspirants només la tercera part es quedaven aquell dia a Mollet, la resta tornarien la propera setmana o la següent. I així és com han passat 25 anys i segueixo sense coneixer a la majoria de companys de promoció.
Però 25 anys donen per molt. Un període a l'escola on s'aprèn tota la teoria i molt més sobre bombers. Segurament massa. Perquè el que importa és saber utilitzar els equips d'aire i utilitzar-los tot sovint, i no desmuntar-los i saber trobar no sé quina molla (mai els varem desmuntar, però els plànols ens els havíem de saber de memòria), o detalls sobre hidràulica que ni a la majoria de carreres tècniques veies amb tant detall. Fins i tot, jo que aleshores estudiava 4rt de Química, ens explicaven fórmules i conceptes de 2n. Mai vaig entendre el perquè de tant detall en algunes coses, quan el que és necessari és aprendre a protegir-se, protegir i executar correctament totes les maniobres i activitats que després si son necessàries als parcs i als serveis reals.
Després vaig passar per Cambrils on vaig viure el primer accident de trànsit mortal, Montblanc d'on recordo els accidents de carretera més bèsties i amb menys recursos. I dono gràcies al meu inconformisme per poder mantenir-me al dia dels equips, els manteniments i l'estar preparat per quan necessitéssim sortir (que sortíem realment molt poc). Mollerussa va ser un despertar important, allí vaig conèixer un grup de persones motivades, amb ganes de fer coses i un furgó de risc químic que poca gent entenia. I poc a poc vaig anar aprenent sobre els risc químic, i algun que altre incendi d'habitatge. L'entorn urbà del parc de Lleida, on porto 15 anys, ha acabat de donar una volta més en tot aquest entramat de serveis i situacions estranyes que vivim els bombers en poblacions atapeïdes de gent multicultural.

La zona de confort és aquella que ens dona la seguretat. És moure'ns exclusivament per allà on sabem que no fallarem, o que simplement estem prou recolzats pels companys com per a que no es vegi la nostra mediocritat. I així és com sobreviu molta gent. Uns simplement fent només el que saben fer, i menyspreant a la resta que volen fer d'altres coses. I altres que ho critiquen tot, tot ho menystenen i intenten fer un caos de qualsevol servei, pràctica o esdeveniment.
Però la bona gent, la que té ganes d'aprendre, són aquells que no en tenen mai prou. Aquells que volen superar-se, que s'apunten a un bombardeig, aquells que qualsevol mancança i qualsevol novetat els suposa un repte. Un repte és tot allò que et fa sentir viu. I viu vol dir fer coses noves, diferents, experimentar i analitzar. uns dies l'encertes, altres t'equivoques, però sempre hi tornes i busques entendre el perquè ha fallat i el perquè ha funcionat.
Avui tenim companys que els motiva tot allò que es desprèn del desenvolupament dels focs d'interior. Fluxos de calor, de temperatura, qualsevol incendi, explosió o detonació és una motivació per buscar l'origen i la satisfacció és trobar com ha pogut començar tot. Altres els motiva conèixer com moure's per l'interior d'un espai fosc, ple de gasos tòxics i calents, i saber entrar, sortir, desplegar el material i si és el cas, com rescatar una víctima.
Les últimes setmanes el repte principal de Bombers ha estat per una part trobar mascaretes i vestits de protecció suficient per poder abordar la crisi del COVID19, poder donar resposta a tots aquells nous escenaris que fins ara MAI ningú havia tingut ni predit, i el repte d'aprendre tot de noves maniobres, optimitzar-les i fer-nos-les nostres fins al punt de que per vestir i desvestir als bombers amb vestits de nivell II ja no ens és necessari la xuleta (que jo tant he remarcat que cal llegir mentre un altre va vestint a l'actuant). I és que la pràctica diària en vestir-nos per a protegir-nos del virus ens ha fet ser millors. Cap de nosaltres ens havíem plantejat mai que entraríem en un espai ple de virus desconeguts. Així que ara som indiscutiblement més versàtils i més valents.
Hem après a muntar carpes junt als del GROS, hem après a situar àrees de descontaminació, àrees de vestit, àrees de descans, espais per al control del personal actuant, espais de comandament, i que fins i tot hi ha gent que s'ha especialitzat en tota aquesta moguda de fer una sectorització, descontaminació i mobilització de persones a les residències de gent gran.

Després de 25 anys a can Bombers, segueixo amb ganes de fer coses noves, i comprovo com estic envoltat de persones amb motivacions importants per tal de millorar l'organització de la casa, dels serveis i de seguir millorant en els serveis i crear des de zero nous grups de treball per donar solucions als nous reptes que se'ns plantegen cada dia. Fins i tot hi ha un grup de gent que durant les últimes setmanes ha estat buscant quins són els millors productes per a fer les desinfeccions en les millors condicions.

I fins aquí el resum del que han estat els meus primers 25 anys a Can Bombers.

1 comentari:

Jaume ha dit...

Felicitats Alfons pels 25 anys i per saber-ho explicat tant be. Avui ets tu, l'Alfons , qui fa 25 anys de bomber. Desitjo que també "elpobrebomber" en faci molts.
Jaume

Vols rebre els articles per correu? apunta't!