Aquestes coses no les he pensat mai, no les he tingut mai al pensament, però un cop hi arribes el cap fa un petit exercici de supervivència i comença a donar voltes sobre allò que has fet, el que has deixat de fer (les circumstàncies son moltes i diverses per cadascú), es que t'hauria agradat fer i les que et queden per fer.
A finals del mes de febrer vaig fer 25 anys treballant a can bombers, i n'estic molt orgullós d'haver estat tot aquest temps aprenent de grans persones, desaprenent també allò que alguns pretenen donar per bo i sobretot posant en dubte totes i cadascuna de les coses que es donen per fetes en aquesta casa. I això hauria de ser un precepte que haurem de tenir tots. No ens podem creure de bones a primeres allò que algú ens diu. I aquí hi ha un grapat d'exemples.
Segurament tots sabeu que sota els guants de protecció de risc químic us poseu els guants de "latex", perquè des de l'Escola sempre se us ha ensenyat així... doncs no. Des de sempre no. Fa uns 15 anys, donant classe jo de Risc Químic em vaig trobar que els guants que utilitzaven els alumnes estaven suats per les pràctiques del dia anterior, i l'anterior, i l'altre, i l'altre... i a més feien pudor. Solució? posar-se guants de "latex" sota per tal d'evitar problemes sanitaris. I què ha passat des de llavors? que sembla que sota qualsevol guant de protecció química hi hagi d'haver un guant de latex... I ara és inconcebible que des de l'Escola, formadors, tècnic o fins i tot algú amb la senzilla responsabilitat de conèixer els EPIs que utilitzem (o sigui, tot) siguem capassos d'adonar-nos que massa guants no és bo. Perdem tacte, perdem mobilitat, perdem moltes coses pel simple fet de no voler tenir la responsabilitat de treure una capa de protecció física (que no operativa) de les mans.
I així podem posar molts exemples. Els equips de Nivell II, son només estancs als feixos d'aigua i l'aigua polveritzada, a més d'altres productes químics, però cadascú per una quantitat de temps diferent). I algú es va inventar posar-se una cinta de pintor, d'embalatge i després una cinta de protecció química (que serveis per altres coses), a les mànigues per tal de fer estanc un vestit que no ho és, ja que porta cremalleres i una caputxa amb goma. No només això, sinó que l'emissora que utilitzem no és ATEX i per tant 'hem de portar amagada (com si el vestit ens protegís d'això -i no-) i deixar el PTT que ens surti pel coll, creant per tant forat... o sigui que ni estem estancs ni estem aïllats electrònicament. Doncs això és el resum del què he viscut en tots aquests 25 anys.
També ho és trobar-me gent a Reus meravellosa, que tot i l'edat, manies i ser d'una altra generació vaig aprendre molt d'ells, sobretot la determinació per fer la feina ben feta i no posar estereotips a ningú. En una de les primeres pràctiques que hi vaig fer vaig ser l'últim amb diferència a vestir-me i estar totalment equipat per a poder entrar a la torre de pràctiques on hi havien posat foc. Ells fumaven, alguns bevíen, altres només feien que malparlar... però a l'hora de la veritat estiraven més que ningú.
Ja Montblanc, hi havia el Julian, un home ja gran, que passava dels 60, que amb prou feines sabia llegir, es va treure el carnet de conduir mentre ja treballàvem junts i pujava de Valls amb el cotxe (tot i no tenir encara el carnet) d'ell vaig aprendre que tot i la seva "incultura" formativa, era el primer a l'hora de treballar i a la muntanya eres incapaç de seguir-lo, evidentment era caçador, tenia animals i vivia al camp, era i sempre ho serà un gran exemple de bondat, d'esforç i de superació.
Mollerussa ja em va servir per a créixer com a bomber, vaig viure els primers incendis d'habitatge de veritat, el Furgó i l'equip de Risc Químic (nivell III) que ningú entenia gaire i que jo poc a poc em vaig anar fent meu. La sort de compartir guàrdies amb persones de veritat (sempre hi ha excepcions), allí es va començar a crear l'hora del te i la truita de patata per sopar, que ara, més de 15 anys després encara fem al meu torn de Lleida.
Lleida ja és una altra història. Un parc amb "viejas glorias" que realment donaven més feina que ajuda, i que poc a poc han deixat pas a les noves generacions. Aquí es juga a primera divisió, potser no és la Champions League de Bombers, però gairebé. Aqui he tingut "susto" (susto o muerte, i va sortit susto), he perdut amics (i encara no he pujat a la zona zero), he tingut bronques, m'he emocionat per bones actuacions, m'he sorprès per la capacitat de treball en equip i la millora que fem dia a dia en gairebé totes les nostres feines, he conegut grans persones que ara tot i portar alguns galons i "ous ferrats" ens seguim trucant per saber com va tot.
I ara que he fet 25 anys a la casa també he fet 50 anys de vida, tot i que la meva edat mental es va aturar abans del 20. Així que per molt que alguns companys estiguin ja fent números per si es jubilaran en 3, 7 o 10 anys, jo seguiré aquí mentre el cap el digui que endavant, i el meu cap em diu no endavant, sinó espavila que al capdavant hi falta gent. Doncs apa, en tornem a parlar d'aquí a 25 anys més.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada