dilluns, 16 d’abril de 2018

Quilòmetre 0

Després de mesos buscant tornar a la normalitat, sembla que ha arribat el moment de sentir-m'hi. Primer havia de passar per una serie de passos. El primer va ser acabar la rehabilitació. Aquesta ja us vaig dir el seu dia que tot i anar molt bé (portava evolució de recuperació de futbolista) no havia estat el suficientment contundent com per sentir que realment s'havia fet tot el que calia. No per la meva part, jo vaig fer el que tocava i més, molt més. A partir d'aquí és quan et quedes sol, amb tu mateix. I vas fent segons el cos et demana. Un dia surts a córrer i a la nit tens el genoll inflat, una setmana després vas amb la bici i tot és oli en un llum i dos dies més tard tornes a sortir a córrer i et sembla que havies estat quinze dies descansant... Per tant és una època plena d'alts i baixos, un dia sembla bo i el següent és el pitjor dels últims deu dies.

Però la meva vida funciona a base de reptes. De posar dates. I en vaig posar una. El 15 d'abril havia de córrer la Cursa de Bombers. Reconec que fins aquesta mateixa setmana no ho vaig tenir clar. Per una part sempre he tingut por escènica a les curses (per això no m'agraden), em poso nerviós, i per l'altra que fins el dia de la cursa el màxim que havia corregut eren 7km i m'havia sentat fatal.

Però no hi ha com llevar-se pel matí i haver dormit tranquil. Així que esmorzo aviat i em canvio. I au, agafo el cotxe i cap a Lleida, que hi falta gent. Només entrar a Lleida veig que un grapat de gent es dirigeix a peu cap als camps Elisis... altres van en cotxe, i a tots se'ls coneix per portar samarretes tècniques. L'ambient es comença a respirar.
Un cop allí, i encara a l'aparcament veig un noi vestint-se amb l'equip d'intervenció, i l'animo. Em saluda i em reconeix, em confessa que és lector del bloc. 👍 . A mesura que m'acosto al centre de tot vaig trobant companys que fan de voluntaris, de col·laboradors i que formen part de l'ànima de la cursa. I intento saludar a la gran majoria d'ells. Per una d'aquelles casualitats passo pel lloc on els bombers que corren amb l'ERA es vesteixen, el dono ànim i ens saludem. Un cop arribat a la sortida segueixo trobant tot de gent coneguda i ens animem mútuament. Com qualsevol altra cursa on trobes tot d'amics i companys.
La cursa com a tal no té cap secret. Anar-me regulant. Aprofito el Runtastic per anar vigilant de no anar massa ràpid. En cap moment vaig tenir sensació que el genoll m'impediria acabar la cursa. I això em va fer sentir molt bé. L'únic que em preocupava és arrossegar un petit trencament fibril·lar a la cuixa... però en dies així ho superes. Després de la cursa ja aniré coix un parell de dies i m'hi posaré crema analgèsica.
Però acabo. Acabo els 10 km amb menys d'una hora! Ja ho sé, és un temps molt dolent, però per mi, venint d'on vinc, i sobretot perquè les distàncies que corria les últimes setmanes eren de 5 a 6 km. Poder fer 10km i a un ritme que fa quinze dies encara no podia dur, em dona molts ànims.

I aquí estic. Us escric per la nit. La cama la tinc adolorida per la lesió muscular, però el genoll està perfecte. Molt perfecte. Ni s'ha inflat, ni ha fet mal, ni absolutament res. Així que aquesta setmana em vestiré de bombers, segur de ser on toca, amb la sensació dels deures fets i la mentalitat de menjar-me el món. Torno, definitivament torno. L'abril ha estat un bon mes per a mi. Vaig començar fent el curs a Tarragona d'Amoníac, i el vaig seguir donant classe al curs dels nous bombers voluntaris, amb els vestits de protecció de nivell II i III. I finalment la cursa de bombers, que mentre creuava la meta enlairava els braços amb l'emoció d'acabar i haver tancat definitivament una etapa.

Aquesta setmana més. No sé encara ni dies ni horaris.... però aniré a Cerdanyola i allí començarà tot.

Vols rebre els articles per correu? apunta't!