dimarts, 3 d’abril de 2018

La meva setmana definitiva

Fa algunes setmanes us explicava que ja tenia l'alta i que després de les vacances, a mitjans d'abril,  començaria el període de "reinserció"... doncs poc a poc tot s'ha anat avançant.
 
Tenia ganes de tornar aviat, però sempre hi havia alguna cosa que ho anava retardant. Primer va ser una llista d'espera que de 4 va passar a 8 mesos, al qual havien de seguir 6 mesos de recuperació. Però tot i la lentitud (i a vegades inútil) rehabilitació oficial, en molt poques setmanes vaig recuperar la mobilitat total del genoll, en poc més vaig anar aconseguir guanyar força. Hi havia dies bons i altres que el seguien dolents. Unes setmanes m'animava jo sol i altres em quedava pensant si progressava com jo volia. Però finalment va arribar el dia de pujar a la cintar de córrer.
 
Pujar a la cinta de córrer va ser il·lusionant. Evidentment em cansava, no tenia fons físic, però poc a poc podia anar guanyant temps de running... tot i que la progressió en velocitat no l'acompanyava. Per mi eren altibaixos, encara que mai abans havia corregut en cinta. Per sort vaig començar a córrer a l'aire lliure, i aquí tot canvia.

No és fàcil recuperar la confiança de córrer quan aquest encara el notes un pel inflat, la inestabilitat a vegades és més mental que física i per això cal seguir corrent, amb sensació de córrer tort, coix, o amb una passa més curta que l'altra. Al final tot es supera.
Poc a poc guanyes confiança, el que fa 3 dies corries amb por i dubtes avui ho fas amb la seguretat del genoll recuperat. Després segueix l'etapa de voler augmentar de córrer uns pocs quilòmetres a fer-ne entre 5 i 7 amb la voluntat d'arribar aviat als 10... però el genoll t'avisa, és savi, i et deixa aturat més d'una setmana. Gel i la cama estirada t'acompanyes els dies següents i el cap comença a pensar si tot aquest esforç ha estat per a bé o no.
Però llavors agafes la BTT i et dones una volta de 30km, acabes cansat, et sobren els 5 últims quilòmetres i tot i la felicitat d'haver-los fet saps que encara et falta molt. Segurament massa. Però dos dies després surts a córrer i millores l'anterior registre (el del genoll inflat) i penses que si després dels 30km amb la bici les cames et responen bé és que per fi has aconseguit superar-ho. I sabeu què, dos dies després vaig tornar a tenir ganes de córrer. Ho vaig fer, i encara millor!
Les sabatilles noves. Amb menys d'una setmana ja porten més quilòmetres que el que havia fet l'últim mes.
Pel que sembla l'etapa de pors, males sensacions i dubtes ja han acabat. Segurament hauré de tornar a parar per alguna inflamació imprevista, però segur que em recuperaré ràpid i ja no pensaré en si acabarà tot bé o no. Aquesta Setmana Santa per mi no ha estat cap Via Crucis, al contrari. He anat en bicicleta, he sortit a córrer, he caminat muntanya amunt a bon ritme (els aires de Girona em deuen haver sentat bé). I no només em sento preparat per tornar a partir del dia 16, sinó que a partir d'aquesta setmana ja em torno a vestir de bomber.
Els propers dies assistiré a un curs per a formadors de riscos tecnològics on em posaré de nou els pantalons i camisa blava i de retruc el vestit d'intervenció, l'equip d'aire, etc. Estic molt il·lusionat. I no només això, el proper cap de setmana torno a ensenyar. Al curs bàsic de bombers voluntaris hi ha un formador que s'ha lesionat i m'han proposat fer la jornada que ell havia de donar. Així que començo a "lo grande". Primer anant a un curs i després fent jo la part pràctica d'una jornada al curs bàsic del bombers voluntaris. Ahh, i me n'oblidava, fa uns dies vaig superar la revisió mèdica interna de bombers.
 
He superat la lesió. 👏👏👏👏

1 comentari:

Manel Biete ha dit...

Moltes felicitats Pobre Bomber i endavant!!!!

Vols rebre els articles per correu? apunta't!