dilluns, 23 d’abril de 2018

Apocalipsis bomberil

La setmana passada vaig estar a Cerdanyola, a Can bombers. Mentre conduïa de camí cap allí pensava que el cotxe que portava (un Ibiza del servei) anava prou be i que no em faria res agafar-lo dos o tres cops per setmana per anar a Cerdanyola a fer alguna cosa de profit. Però ja al migdia el pensament era el contrari... ni que em paguessin hi tornaria.
Només arribar em va sorprendre que la planta que es va cremar fa unes poques setmanes ja estava neta i havia desaparegut. Era un "altell" metàl·lic, que es va plegar per la temperatura. Per tant ha estat un exercici fàcil eliminar qualsevol perill, i permetre la vida normal a la resta de plantes. De fet això no és així. La planta de sota va quedar afectada pel fum i sobretot l'aigua que va caure després de tantes hores. Aquesta, hores d'ara, ja està en procés d'arranjament. Però comporta una sèrie de canvis que afecten als diferents llocs de treball.
Recreació de l'interior de l'edifici de Can Bombers (Camarote dels Hermanos Marx)
A dia d'avui hi ha despatxos, taules, ordinadors i molta gent acumulada en diferents sales de l'altre edifici. Son dos edificis, en realitat son més, però diguem que hi ha una agrupació d'edificis que fan façana mirant cap a la UAB i l'altre de perpendicular (el de l'incendi).

Allí hi vaig poder aprendre varies coses... una és que a banda de la "passarel·la" que sembla la part "més noble", tota la resta s'assembla més a qualsevol parc de la por que a un lloc on hi ha les ments pensants de la casa. Podria dir que Cerdanyola s'assembla més (o fins i tot ho supera) a Tarragona, Reus, Manresa o qualsevol altra parc en que no s'hi ha fet res des de fa 30 anys, que a un lloc on en teoria es fa la organització i tecnificació de Bombers.
Fotografia de l'interior del parc de Tarragona, fa un parell d'anys. Està igual.
Amb aquesta sensació tornava a casa. Per l'autopista pensava en la desil·lusió respecte al meu pensament d'hores abans. No hi vull tornar a Cerdanyola!, que fort. Sabeu la definició de cutre? doncs el següent. Va ser com un cop baix. Ara si que crec que Bombers el que tenim és una Apocalipsis, no hi veig futur. Si comparo Cerdanyola amb la Regió d'Emergències de Lleida és com la nit i el dia. Aquí tenim un grapat de problemes, però els edificis estan prou be (ei, que quan s'espatlla un lavabo és un drama, i amb raó), però tenir les parets blanques, portes amb pany (allà algunes van amb cordills), i que la gent a Lleida es respecta, és amable, i rendirà més o menys, però que veus que les coses es fan a gust, em va fer adonar de la sort que tinc d'estar, i haver-me quedat, a Lleida.
Els edificis de Can Bombers a Cerdanyola son el reflex de que la casa és un lloc decadent, sense futur. Cal renovar edificis, càrrecs que s'han fet seva la cadira, pensaments de possessió sobre projectes i mancats de crítica (ni la constructiva), gent que tot ho sap i que no toquis allò que no és teu. Això és el símptoma que estem davant l'Apocalipsis bomberil. No, no tot és culpa del 155. El 155 impedeix renovar càrrecs i modificar partides pressupostàries, però el 155 no canvia el caràcter de la gent, no fa avançar 30 anys els plans de renovació d'edificacions, no crea dinàmiques de treball noves... ni canvia res de res del que hi ha. Com ha de canviar algo que funciona malament? si a ell ja li va be!

Vols rebre els articles per correu? apunta't!