l'increïble bomber sexi

Quan algú que no et coneix comença a parlar de bombers fas com qui no vol la cosa i una de dos, o acaba fotent la pota o et deixa al cos (humà) pels núvols.

No és el primer cop que algú comença a parlar malament dels bombers pel tema horaris, de que puguin anar a comprar a la botiga estant de guàrdia, o que fins i tot es pugui dormir a la nit si n hi ha serveis. La gent no entén que fem les mateixes hores que tothom, però en fraccions diferents, no entenen que un servei pot allargar-se moltes hores i que els relleus son un dels factors de major complexitat i alhora de baixada de rendiment/eficiència. Tampoc entenen que el que un bomber fa és estar preparat per al major dels desastres i per tant cal estar menjat, hidratat i descansat. Això vol dir menjar i dormir a les hores que toca. Menjar el podrien portar de casa... si, però llavors el vincle "familiar" que tenim entre nosaltres no hi seria. Cadascú dinaria pel seu compte, com si fossis un excursionista que et trobes per pujar la pica d'estats.

No, no és així. El fet de compartir cuina i buscar un àpat que agradi a tots facilita l'establiment de vincles entre nosaltres. I aquests vincles son molt més que importants quan estan en mig d'un servei de foc o d'accident) en que necessites que el company et doni un cop de mà, o al revés i que amb una sola mirada ja sàpigues què et demana o que pots comptar amb ell per al que faci falta. Les paelles que es fan en un parc de bombers son paelles entre amics.

Però per altra banda només cal observar el concepte que té la societat en general dels seus bombers. Si sou observadors a les pel·lícules pujades de to... els bombers catxes son els que li fan un "apanyo" a la mestressa que ha tingut un ensurt a casa. (Si, el manyà també fa coses d'aquestes)... però ell no porta casc 😜

Ara parlant seriosament. La gent té un gran concepte dels bombers. Si mai heu tingut un ensurt, els bombers son els que poden amb gairebé tot. Tenim fama de valents, pugem a l'escala fins un 7è o un 8è, entrem per la finestra i ningú sap què passa dins, però uns minuts després sortim per la porta del bloc, ens traiem el casc i el passamuntanyes i aixequem el polse en senyal de que el problema ja està solventat. Si. Així és com ens veu la majoria de la gent.

Altres han tingut la mala sort de patir un accident i els hem hagut de rescatar del vehicle. Nosaltres som els que tallem els ferros (be, ho fan les màquines), i es fa amb els criteris que ens marca el coneixement dels vehicles i les possibilitats d'aquests estris totpoderosos. Fins aquí normal. Però quan has de mobilitzar a algú, o has d'acompanyar-lo en espera que el metge o la infermera els puguin atendre mèdicament, la gent que està propera veu com també som capaços de parlar amb el pacient, tranquil·litzar-lo, explicar-li la situació, i veuen com es pot mantenir la calma en un moment com aquest. És part de la nostra feina.

Em sembla que ja ho havia explicat algun altre cop, però quan un ferit (dels que tenen un bon estat de consciència) veu que té un grapat de tios al seu voltant, primerament es queden al·lucinats. Després veuen que estem fent una sèrie de coses (i sovint els hi expliquem) per tal d'apartar un ferro, o posar-li un collarí o una fèrula. I quan finalment l'agafem entre tots, el mantenim rígid i el posem sobre una llitera de fusta fins poder-lo deixar a la llitera de l'ambulància, doncs és aquí quan entén la labor que fan els bombers en un accident de transit.

En un incendi d'habitatge això és difícil de veure. En tot cas si que intentem, si l'incendi ha estat menor i l'afectació és petita, intentar mantenir alguns punts de llum per tal que segueixi funcionant la nevera, la calefacció o simplement trobar la cartera, les claus o algun document personal important. I la gent és agraïda. Se'ls ha cremat la cuina, un radiador o qualsevol altra cosa, però la majoria entenen que has fet una bona feina i que a més els has ajudat en un moment d'indefensió.

un servei de 2016

L'increïble bomber sexi només existeix als ulls de la gent que quan troba un bomber pel carrer s'adona que fem coses que ajuden a la gent. Nosaltres no en som conscients. Nosaltres apliquem les coses que sabem, de la millor manera que sabem, i com en el fons som persones, tractem a la gent com a persones. Després ja hi ha qui fa els calendaris amb els companys triats que marquen més múscul... encara que qui més qui menys té alguna qualitat esportiva al darrera. Atletisme, ciclisme, muntanyisme, submarinisme, escalada i molts altres esports son part de l'ADN de cadascú de nosaltres.

Gràcies per veure'ns així. Nosaltres us ho intentem tornar a cada servei.

Salvemos nuestros bosques

Y cuanto queremos todos a nuestros bosques!

Eso es lo que se desprende de leer los tuits de centenares de personas cuando hay un incendio en marcha. Los equipos de extinción con más o menos acierto trabajan sin cesar para que estos bosques puedan salvarse y evitar que hayamos de vivir en un país desértico, sin arboles. Vaya, que el panorama parece demoledor. Más si hablamos de cambio climático y tenemos los embalses vacíos y sin agua.

¿Pero en realidad eso es así? ¿Porqué nos preocupa tanto que un árbol desaparezca? ¿Sabemos de verdad que si perdemos 3.000 hectáreas de un bosque de Castilla, otras 5.000 de Galicia y 10.000 más de bosque mediterráneo nos quedamos sin bosques? ¿Seguro? Si en realidad es así, ¿a este ritmo, ¿en cuantos años?

No, eso no es cierto. Cada año nacen más árboles de los que se queman. La estadística no engaña. Y los mapas tampoco. Lo que hay que hacer es leer los datos del Ministerio y los de las Consejerias de nuestras CCAA, y especular menos en las redes sociales. Hoy no eres nadie si no has escrito tu mensaje demagógico en Twitter o en Facebook. Necesitamos de los Likes para sentirnos bién con nosotros mismos y en como he contribuido yo a salvar los bosques. Pues no!. No es así.

Datos de Catalunya:

1975: 1.847.733 ha de bosque

1993: 1.953.667 ha

2009: 2.058.133 ha

(extraído de CREAF, 2010)

Los bosques peninsulares tienen tantas formas como colores existen (para gustos colores, que cuenta el dicho). Y así es. Desde alcornoques, pasando por encinas, pinos y hasta eucaliptos. Todos ellos diferentes, más o menos bonitos, unos más rápidos en crecer y otros más altos, unos son perennes otros de hoja caduca. Pero todos ellos sobreviven al tiempo. La humanidad lleva millares de años sobreviviendo a las tempestades, la vegetación lleva millones. ¿Y después de tantos años aun no creemos en Darwin? Si los arboles fueron primero, ¿como no se extinguieron tras el primer rayo que partió un árbol? Porque si el hombre aun no estaba, los bomberos tampoco.

Y aquí estamos, en pleno siglo XXI sufriendo y enviando twits a doquier para salvar a los bosques de tanta maldad. El fuego nos va a dejar un país sin árboles. Vaya, mejor me llevo a mis hijos a vivir al bosque antes que estos de mueran o se quemen y así les dejo con el recuerdo... Pues este quizá es uno de los problemas que tenemos. Que nos vamos a vivir junto al bosque.

Primero dejamos de cultivar los campos, luego se perdieron caminos, luego los bosques se hicieron cada vez más densos, más viejos, posteriormente dejamos que el bosque llegara a las casas o que las casa se acercaran a los bosques. En la actualidad los incendios pueden afectarnos desde varios puntos, no es un solo bosque, son todos los bosques que pueden incendiarse de forma virulenta. Y si seguimos nos encontramos ya con los incendios que no necesitan del calor ni la baja humedad ambiental para arder. Solo con su gran acumulación de combustible pueden generar un ambiente a su alrededor que crea un micro-clima. Todo lo que está a su alrededor arde.

Y nosotros lo único que sabemos hacer es escribir un twit sobre la desgracia de perder un bosque o reenviar un vídeo en Facebook donde se ven decenas de bomberos y cuadrillas andar hacia la oscura columna de humo. Así es como queremos salvar nuestro hábitat. En realidad lo que hacemos es un flaco favor al bosque y también al planeta.

Lo que necesitamos es conciencia para que nuestros bosques sean menos densos, tengan arbolado joven, vigoroso, en lugar de una zona arbórea "abandonada" a sus anchas. Los bosques como los encontramos en la mayoría de parajes de nuestro país son acumulaciones vegetales sin sentido, crecidas a lo largo y a lo largo. Solo unas pocas comarcas realmente han trabajado sus bosques. Recuerdo un viaje el año pasado por la zona oeste Segoviana, los bosques eran espacios donde andar, pasear y podías ver a través de ellos. Lo encontré genial. Este año no hemos oído hablar de grandes incendios en aquellos parajes, en camio si en otros donde la densidad se ha dejado en manos del mismo bosque.

Y el bosque no es tan estúpido como nosotros. Él ha creado sus propios sistemas de subsistencia. Muchas de las especies autóctonas han desarrollado mecanismos para sobrevivir a los incendios. Unos por tener cortezas resistentes al fuego, otros porque con el calor abren sus piñas y desprenden las semillas que con el viento del propio incendio se desplazan a centenares de metros para realizar una repoblación natural, y otros simplemente rebrotando sobre si mismos. El bosque, si el numero de incendios no es excesivamente frecuente y la intensidad del propio incendio (y aquí unos de los problemas del aumento de magnitud calorífica de los incendios) lo permiten son auto suficientes, son ellos mismos que de forma natural renacen sobre si mismos. Nuevos ejemplares, más jóvenes, más vigorosos, no como ahora que tenemos bosques viejos, enfermos, con un gran número de ramas secas, arboles partidos y un sotobosque tupido (ya sea vivo o medio seco).

Seguiremos reclamando más bomberos, mejores condiciones laborales (y con toda la razón del mundo), pero también debemos reclamar la intervención humana para mejorar la salud de los bosques y eso solo se hace analizando su estado, disminuyendo la densidad de árboles, eliminando las ramas y troncos secos... y sobre todo creando espacios de poca densidad, como son las explotaciones agrícolas. Debemos recuperar nuestros viñedos, nuestros olivos, nuestros almendros, también los campos de cereal (aunque algunos sean el primer paso a un incendio).

Este ha sido mi primer post en Español, pronto seguirán otros. De momento este era un reto personal, después de 7 años me faltaba dar un pequeño salto. En Catalán, Español o Inglés, por aquí seguiré. 

i ja van 7 anys d'un pobre bomber

Qui ho havia de dir,

el 10/8/2010 estant jo de vacances no se m'acudeix res més que obrir l'ordinador i posar-me a escriure. Ja se sap, els bombers som molt raros i quan se'ns atura el cervell fem aquestes coses, "idees de bomber" en diuen.

Per sort se'm va acudir un nom mig enganxós, que en un principi no va agradar a gaire gent, i que molts associaven a la pobresa (i evidentment un bomber "en situació normal" no és pobre econòmicament parlant). Set anys més tard el nom d'unpobrebomber comença a ser conegut arreu. No només això, fa algunes setmànes vaig estar revisant el meu compte de Twitter i vaig afegir al meu nom la "coletilla" de piròsof. Em va semblar que definia el que estic fent en aquest moment. I pel que sé ha arribat molt amunt això. 😃

Porto 9 mesos sense poder fer una guàrdia, sense sortir a foc, sense travessar Lleida pel Passeig de Ronda amb camió, sirenes i pirulos, sense controlar els incendis pel GIS, o escoltar els incendis forestals que son lluny a través de l'emissora... realment ho trobo a faltar. I aquesta circumstància em fa sentir una mica menys bomber (que ho segueixo sent) però el fet de parlar de bombers, d'extinció, de recursos, de persones estant allunyat de bombers va fer plantejar-me el que estic fent des d'aquest lloc. I estic parlant de bombers, estic plantejant dubtes, estic posant raonaments sobre la taula que amb raó o sense intenten que entre tots ens plantegem coses relacionades amb aquesta cosa que molts portem dins i que es diu "bombers". I per sort estic a diferents canals d'informació que no només em permeten estar al cas de moltes coses, sinó que em considero ben informat de les coses que passen a bombers. I això em permet no haver-me deslligat d'aquesta gran passió. També és un gran esforç per estar informat i al dia de molts dels temes que hi ha a bombers. Parlar de bombers implica algunes hores de lectura, de recerca, i aprendre, bàsicament aprendre. En aquest bloc jo he après molt. 

He d'agraïr a aquest bloc el que m'hagi permès conèixer molta gent, amb alguns compartim idees, amb altres discrepem, però el fet de poder parlar-ne amb tranquil·litat, amb raonaments, amb dades i amb passió em fa sentir be i m'estimula a seguir el camí. Em sorprèn cada cop que algú se m'acosta i em diu que coneix el bloc, que n'és seguidor o que simplement comparteix alguna de les idees que hi reflecteixo. Reconec però que estic còmode en aquesta posició. Vagi on vagi sempre hi ha amb qui parlar de bombers. És igual si estic en un altre parc, en un servei o coincideixo amb els nostres "jefes" de Can Bombers en un acte formatiu, de presentació o de representació. Sempre hi ha qui se m'acosta i parlem mig minut de si allò que vaig escriure la setmana anterior està més o menys encertat.

El fet de poder compartir una passió com aquesta amb tota mena de gent em permet aportar el meu granet d'arena. Jo no seré mai un comandament ni un polític però espero poder aportar el que sé i que alguna cosa quedi, sinó seria temps perdut. Perdut tampoc, ho faig amb moltes ganes, perquè m'agrada i em surt així, Altres van amb bicicleta i es passen el dia fent esport, llegint o mirant la tele, jo escric.

Seguirem.

Alfons Tormo, "unpobrebomber"

Perquè cremarà Collserola

La setmana passada us vaig deixar amb la incògnita de què passava a Collserola... Bé us ho puc plantejar de dues maneres:
       Opció A) Quan cremi Collserola trobarem la solució per salvar definitivament els boscos.
       Opció B) Simplement ja haurem entès que Collserola ha de cremar.

Qualsevol de les dues opcions a priori posen els pels de punta. Una cosa és pensar-ho i l'altra és dir-ho i pitjor encara és veure-ho escrit!

Al llarg dels anys he conegut força gent de Barcelona... t'agradarà Barcelona o no, però la gent que hi viu és molt peculiar. Son molt orgullosos de la seva gent i de la seva ciutat. I per tant miren amb bons ulls totes aquelles persones que vigilen per la seva supervivència. Més d'un cop m'han expressat l'admiració pels seus Bombers. "És que ens estimem molt al bombers nosaltres" (nosaltras?). I és cert. I ho expliquen amb un somriure a la boca perquè saben que el funcionament d'una gran ciutat depèn sovint dels seus cossos d'emergència. De qualsevol dels que hi ha.

Collserola és preciós. Pels que som de fora ens sorprèn quan ens hi porten a fer una passejada, o un trekking fins a Sant Cugat o una ruta amb 4x4 des de Molins... I cada cop més els barcelonins estan més preocupats per Collserola. Però Collserola té un problema. No és el foc. No son els porcs senglars que es colen als carrers de la zona més alta de la ciutat. Collserola té un problema d'arbres, de densitat vegetal. Collserola té el problema de Collserola. Els de Barcelona se l'estimen tant que no deixen que Collserola sigui una mica més "salvatge" i no una zona intocable. I aquest és el problema de gran part de Catalunya. Hem estat tant sobreprotectors amb els boscos que ara aquests son incorregibles. El mateix que els mestres diuen dels nostres fills? però aplicat al bosc. Si a un nen el deixes fer sense donar-li limits ni que aprengui dels propis errors, que passarà quan arribi a l'adolescència? Doncs això és exactament el que ens ha passat als boscos.

Fa molts i molts anys (http://unpobrebomber.blogspot.com.es/2016/05/de-canada-catalunya-historia-i.html) els bombers no existien, els boscos eren grans i també cremaven, alguns s'apagaven sols i els altres també. El fet que obrissin valls permetia la civilització de zones deshabitades, l'obertura de noves zones de conreu o simplement que els exemplars més vells s'eliminessin i amb les rebrotades hi havia sempre boscos nous. Evidentment no érem invasors de la terra, sinó uns habitants més i compartíem espais amb els animals. De tota manera en aquella època les guerres i les batalles feien de control poblacional, de la mateixa manera que el foc controlava l'evolució dels boscos.

Ara no tornarem a matar per evitar la sobrepoblació humana (ummm dona a pensar, en realitat mai hem deixat de tenir guerres), però si que tenim més consciència sobre el que li està passant al bosc. Així que comencem a tenir clar que el bosc és molt tupid, que els especímens s'estan envellint, que hi ha malalties que afecten als arbres, que hi ha èpoques de sequera i ens deixen una bona quantitat de fulles i de branques seques a l'arbre, o que cauen a terra... tot això fa que el bosc sigui cada cop més susceptible de cremar. S'està parlant ja de 6º generació d'incendis. El comportament dels incendis ja no depèn de la calor i la humitat sinó que la densitat i la quantitat de combustible que hi ha permeten que aquest incendi s'autoalimenti de forma exponencial a com ho feia abans i si els deixem fer gran serà una bèstia imparable. Des de Fisterra a Palamós, o des de La Seu d'Urgell fins a l'Ametlla de Mar.

Parc d'estiu de Collserola (Bombers Barcelona)

Collserola no deixa de ser un bosc més, en situació de risc de cremar. La solució no és rodejar-lo de bombers i camions. La solució és "fer neteja" i aquesta pot ser de dues maneres o comencem de forma seriosa a eliminar branques, obrir espais de baixa densitat arbòria i fins i tot alguna petita crema de gestió (en principi matolls), això o simplement cremarà.

De tota manera si cremés tampoc passaria res. Seguiria havent oxigen per tots. Segurament no faria de filtre natural com fins ara, però Barcelona sobreviuria perfectament. Que Collserola cremarà vol dir que o bé passa perquè algun dia s'hi posarà foc i tindrem la "bèstia" entre nosaltres o que definitivament creiem en la prevenció de les nostres llars i urbanitzacions, i per tant si evitem que el bosc ens entri a casa, per molt incendi que hi hagi a Collserola aquest no afectarà als habitatges ni habitants de forma greu.

Barcelona no deixa de ser una "urbanització" que té un bosc a cada costat. Collserola és el més reconegut i per tant "cuidat" (i espero que hagueu entès que això vol dir que és com un fill "mal criat") i el de Montjuïc, que en si ja és més un jardí (un portaventura, per entendre'ns) i que dóna molt pocs problemes, a excepció de la part del Morrot, però que gairebé cada any crema i no passa res. Veieu? allí el foc fa de les seves casa any, i ningú se'n preocupa.

Espero no haver causat cap trauma als barcelonins i que jo hi segueixi sent tant ben rebut com fins ara. Però heu d'entendre que el problema de Collserola és que Collserola per molt que us sembli no és natural. Si fos natural el foc se l'hagués cruspit vint vegades, ara tindria la meitat de densitat i no patiríeu per si s'hi posa foc o no. Ah, i els senglars estarien amagats per dalt.