Urbanisme nadalenc

Entrada del podcast 2

Em sembla que l'any es va acabant. Les nadales ja sonen als principals carrers de les ciutats i les casetes de figuretes, regals artesanals i menjar km 0 envaeixen els carrers com cada any. Llàstima però que can Bombers siguem els més desgraciats. Si, heu llegit bé. Som els més desgraciats. Per quants carrers plens de paradetes hi passaria un camió de bombers? Perquè si això passa, de qui és la responsabilitat? Si ho és de Bombers, som uns desgraciadets perquè no ens fem escoltar, i si ho és de l'àrea d'urbanisme de la vostra població, també som desgraciadets, perquè vol dir que als ajuntaments i als seus plans de protecció i seguretat durant la campanya de Nadal no hi pintem res. És així de fotut.

Si realment algú ens prengués seriosament, si realment tinguéssim "poder" de decisió aquestes coses no passarien. Tindríem carrers practicables pels camions de bombers, no tindríem molts carrers plens de testos amb arbres i floretes, pilones que no es desmunten, pilones fixes, fanals en mig d'una corba complicada (on no passa el camió autoescala), o places amb un aparcament de cotxes a sota on no pots passar el camió de bombers perquè per disseny no està pensat tant de pes (s'ensorraria).

Per tant, la conclusió de com ens veuen als ajuntaments és molt defraudadora. Necessitem carrers on els camions hi puguin entrar amb certa fluïdesa. On no calgui baixar del camió per treure una pilona, apartar unes plantes amb test metàl·lic que pesa un colló, apartar cadires i taules d'algunes terrasses, i qualsevol altra situació que molts coneixeu de la vostra població i ciutat.

Com accediríeu a una balcó amb l'autoescala?

Quan arriba Nadal alguns ens posem les mans al cap. A més dels llums super-moderns que creuen el carrer de costat a costat cal sumar les llums de Nadal (del tot necessàries, no ho critico), però que si cal arribar a un balcó enlairant l'escala i la cistella sovint cal tallar cablejats de subjecció i també l'elèctric. Evidentment ho acabem fent, però sempre és a costa de gastar temps. I temps en un servei on el foc et pot deixar sense llar és molt car.

Sovint més val disposar d'aquests 2-3 minuts per pensar el que tenim, el que cal fer i com ho fem que tallant cables, retirant testos i entrant a carrers impracticables. El temps és or i com a tal l'hem d'utilitzar. I per això sovint la coordinació entre policia, servei sanitari i bombers és essencial. Un cotxe aparcat en el lloc que no toca pot dificultar un rescat, un accés a l'edifici o simplement fer que un camió no pugi girar en un creuament de carrers.

Això, que vist des de fora sembla evident, cal treballar-ho tot sovint. Quan arribes a un servei t'agrada arribar i posar-te el més proper possible. Però aquí rau la dificultat. Sovint el lloc més segur, on millor pots pensar i més feina farà és a certa distància del servei. I per tant cal deixar un espai pensant en l'ambulància que recollirà un possible ferit, els vehicles de policia que donaran suport logístic a la zona i també als camions de bombers. I ho dic en plural. jo que estic en un parc gran, sóc molt conscient que als incendis d'habitatge sortim i arribem des d'un primer moment amb 3 vehicles (si no 4). 3 camions, alguns cotxes patrulla i una o dues ambulàncies necessiten el seu espai. I això ho treballem. Periòdicament entre nosaltres parlem i exposem les nostres necessitats. Les d'uns i les de tots els altres.

I aquí és on encara entenc menys els problema d'accessos que us dic al començament d'aquest post. No podem per una vegada entre sanitaris, policies i bombers demanar d'una vegada per totes que els carrers siguin nostres? Nostres per accedir, nostres per definir si hi gira un camió o un vehicle especial, nostres per deixar un espai per si necessitem passar, si cal fer un corredor de seguretat, un corredor d'accés a un punt determinat d'aquests carrers i places plens de casetes (que m'agraden molt) que tots ells son punts fixes. La gent s'aparta, no hi ha massa problema. Quan passa un vehicle amb sirenes tothom s'aparta, però una caseta en mig d'una plaça no es pot treure, ni les pilones que no funcionen o que estan en mig del pas.

Així que aquests dies de Nadal, qui sigui, a qui li toqui (el polític de torn que no ha pensat en les emergències), espero que no se li cremi la casa ni tingui un familiar que calgui treure'l pel balcó, però tant de bo tingui un petit ensurt, en que hagi de demanar ajuda als serveis de la ciutat i que se n'adoni que no ens és gens fàcil d'arribar i així pugui entendre el motiu del post. Aquests dies de Nadal, de festa i alegria circular per alguns carrers ens és un mal de cap i esperem que només sigui un mal de cap.

Les casualitats no existeixen a can bombers

Enllaç Podcast presentació

Enllaç Podcast 1

(doneu permís per accedir a la pàgina que se us obrirà)

Després d'uns dies en que he estat malalt i també havent gaudit d'algun dia de vacances, ja toca posar-se les piles en un grapat de coses, més que res que ja s'està acabant l'any i cal tancar temes, no?

No tinc clar que mai doni per tancat coses de bombers, perquè com la majoria de coses tot evoluciona i hi ha canvis. Unes van més ràpides que altres i altres es queden en stand-by, com us explicava la setmana passada. Per tant alguns queden en cartera fins que a dalt hi hagi algú millor 😏.

De fet, fa dies que veig passar camions de bombers per sota de casa o me'ls creuo pel carrer (per Lleida, Reus o on sigui). Cada cop els bombers som més visibles i això també és palès a la societat. Molta gent a qui he anat coneixent, quan els deia que era bomber, em deien que era una feina de risc o que calia estar molt fort. Hi ha aquella sensació que els bombers érem "herois sense capa", que fem coses impossibles pels mortals... però cada cop més, els observadors se n'adonen que res és casual ni màgic. Quan la gent veu als bombers treballar al·lucinen. Ostres, tots sabíeu què havíeu de fer, estàveu super organitzats, tothom tenia la seva feina, hi havia un desplegament de no sé quants vehicles. En resum, que els bombers teníem la situació sota control. Per molt foc o per molta feina que hi hagués encara.

I és que les situacions, per complexes i difícils que siguin, no es poden improvisar. I bombers comencem a ser uns experts en practicar. L'experiència que no podem tenir a base d'haver viscut 20 incendis d'indústria, 20 accidents o 20 fuites de gas tòxic només es pot suplir a base d'haver-les simulat 20 vegades cadascuna. I aquesta és segurament la nostra millor experiència. Provar, provar, provar. Fer una cosa i que no surti prou bé. Tornar-la a fer i un altra cop. I buscar maneres diferents de fer les coses fins que trobes amb la correcta, o amb la que fins llavors comença a donar resultats.

Això se'n diu "conèixer l'enemic" i estar preparat per al que pugui fer. Des de fa alguns anys, no tants, eh, fem retorns d'experiències des serveis en que ens hem trobat amb certa dificultat o que surten del que son habitual. Evidentment ni tots els retorns son bons ni tots els serveis acaben malament. Però cal fer-los. Perquè cal escoltar al company que ha vist coses diferents. Hem estat en lloc diferents, hem fet coses diferents, hem tinguts diferents necessitats, hem tingut diferents dificultats o simplement perquè vivim els serveis de manera molt diferent.

D'aquesta manera, ni que sigui sobre una pissarra, amb retoladors esborrables, es pot dibuixar el servei. Com s'ha fet l'arribada al servei, com s'han deixat els vehicles en arribar, que s'ha vist en el primer moment (el 360), com ens hem organitzat i així poc a poc anem descarnant el servei. Objectius, prioritats, tasques i necessitats vàries que s'han cobert o no. I així podem parlar de les sensacions, de si és el que s'espera segona la INT corresponent o cal fer modificacions de cara a un proper servei.

Doncs això, exactament el mateix, és el que cal fer (si sovint fem) que es prepara un servei. Ja sigui sobre un PowerPoint que ha preparat un company, un vídeo sobre teoria de fum i confinament, un esquema o una simple explicació dels factors que cal tenir en compte en un servei específic. Per tant, el que s'acaba fent és viure un servei al qual no hi hem estat físicament. I això és el que ens dona experiència. I com més ho acabem fent, més experiència tindrem. I amb més experiència menys ens deixarem sorprendre per tot allò que pugui venir al servei real.

Una fuita d'amoníac no la podem provocar per a fer una pràctica, ni és un servei freqüent en el qual puguem fer bons retorns. Però si que podem simular una fuita sobre el paper i també provocar una fuita d'aire (amb una ampolla de l'ERA) o fent fum amb la màquina de parafina. A Lleida no tenim cap rack de canonades ni vàlvules per poder practicar sense visió (que és com passaria a la realitat) trobar una vàlvula que fuita, que ha perdut un tap o que cal posar una clau per tancar-la. Però mentre això no passa segur que podem trobar vídeos i fotos d'instal·lacions que utilitzen amoníac. Dic amoníac perquè Lleida és plena de cambres de fruita que l'utilitzen com a gas refrigerant. En realitat és un servei que de tant en tant (poc) passa. I la veritat no és un servei fàcil, perquè hi ha molts condicionants. Hi ha la toxicitat del producte, la manca de visibilitat del gas (i l'entorn en que condensa tot el vapor d'aigua), l'olor asfixiant, les distancies, el soroll de la fuita, el fred de l'entorn immediat, la picor de la pell si no vas ben protegit... en definitiva, que cal portar equips de protecció molt específics. El Nivell III de protecció ni és fàcil ni és el nostre millor amic.

Però parlem d'amoníac com podríem parlar de gas Clor, d'explosions en que hi queda un gas o una barreja de components químics a l'aire o una simple fuita de gas natural a l'interior d'un habitatge. Tots són casos ben diferents a tractar. Tenen perills diferents i mètodes que podrien semblar antagònics. Però cap d'ells ens hauria de semblar estrany. Com he dit un parell de paràgrafs abans, tots els hauríem de conèixer. Perquè els hem tractat abans des de l'aula i des de l'ordinador.

En definitiva, que podem parlar de fuites, de camions cisterna bolcats, de fuites a lleres de riu o claveguera, d'edificacions caigudes on cal buscar gent, tallar serveis de gas i electricitat, incendis en cobertes a l'hivern, incendis forestals amb afectació a urbanitzacions, rescats a la muntanya o les recerques de persones perdudes al camp.

Al final, si som bons no és per altra cosa perquè ens hem preparat per als diferents serveis que tenim i que podem tenir. Segurament n'hi ha pels que ens hauríem de preparar una mica més. Altres pels que potser no caldria dedicar-hi tants esforços. Vaja, que potser fa falta posar una mica d'ordre en tot plegat. I coordinar. Coordinar la feina dels parcs, de les Regions i de tota l'organització.

I si canviem de parc?

Quan portes 15 anys en un mateix parc tens la impressió que ho has viscut tot. Coneixes moltes de les anècdotes que hi havien passat abans que hi fossis, les que han passat durant aquests anys i segurament coneixes als protagonistes més que ells mateixos. Perquè al final tots acabem sent personatges de nosaltres mateixos. O és que no sabríem treure una caricatura de cadascun dels nostres companys? Doncs segurament nosaltres també acabem sent personatges del nostre parc.

Després de tant temps, un té la temptació de canviar. De buscar altres coses. Tot i això, la realitat és que res és com fa 15 anys. Sovint miro la foto del passadís del 2010, on estàvem tots, on molts ja estan jubilats o han marxat (els que estaven provisionals o els que ja en tenien prou d'un parc com Lleida). I jo ganes de marxar, no en tinc. Però si que és cert que a vegades et planteges de que ja són 15 els anys ocupant la mateixa taquilla del vestidor. Així que ni que sigui per un tema de fer espai, cal buidar-la. Després te n'adones que hi guardes coses inútils, coses que ja no fas anar o simplement un recanvi de guants vells, que ja n'has tingut 6-7 més després. Així que tires un grapat de coses. I tornes a començar un altra cicle.

Els cicles els fas tu, però també els fa la gent del torn. Perquè la gent, per molt que hi estiguis bé, canvia. Uns es jubilen, altres pleguen, altres canvien de parc i altres simplement prefereixen altres torns. En definitiva, la gent va i ve. I no hi ha res que duri tota la vida, ni els bons torns.

Però els bons torns no existeixen. Sempre, ja a Cambrils m'havia cregut que tenia el millor torn, després a Montblanc i a Mollerussa el mateix i des de fa 15 anys estic al millor torn de Lleida. Sempre he estat molt orgullós dels meus torns. I la crua realitat és que sempre he tingut torns ben fotuts. No cal explicar històries per no dormir. Però per sort, tot canvia. Quan és bo passa a dolent i quan és dolent passa a bo. És com la llei fonamental dels parcs de bombers.

Al final, no hi ha ni torns bons ni torns dolents. Són el teu torn, i punt. I com que això és cíclic, després de 15 anys puc pensar, i aquesta és la meva conclusió, que en 15 anys he tingut 4-5 torns D diferents. Uns millors que altres, però sempre han estat els meus torns i els meus companys.

I això és el que et fa llevar cada dia amb les ganes d'anar a treballar. Perquè aquell "marron" de fa 10 anys ja no el tornaràs a tenir, potser en tindràs un altre, però serà amb protagonistes diferents, amb camions diferents, amb persones diferents i també a llocs diferents. No hi ha cap servei igual ni tampoc cap pràctica que es repeteixi de la mateixa manera.

Com bé sabeu, els últims mesos tenim camió nou, tenim alguns equips nous i tenim la resta de vehicles i equips que ja coneixem. Per tant només podem anar endavant. La llitera per portar gent molt pesant, els neoprens de rescat aquàtic o el material de rescat en altura. Tot el material que ens van portar quan la COVID, el ventilador per desfumar i que funciona a bateria, la cortina per evitar el moviment de l'aire als incendis d'interior o mil i una eina que anem incorporant cada poc temps. I sinó, el Sergent que ara vol canviar la manera de sortir amb els camions per anar a incendi d'habitatge. Doncs apa. Res és com era abans de l'estiu.

I si a més tens ganes de liar-te una mica més, sempre pots apuntar-te al carro de la UCM (Punt de Transit) de Lleida, que sembla que ara el volen fer anar (no, no m'ho crec). Perquè som una Regió de feina fuig i la feina vol dir problemes i més feina de gestió i organització. I quan un despatx l'ocupes per a seure fent que res canviï i no per a trobar solucions als canvis que la gent proposa, doncs ho anul·les tot. Per tant les coses que hom pensa es guarden en un calaix, esperant que vinguin temps millors. I tot allò que es fa és més per temes que es gestionen en petit comitè i evitant sempre l'aprovació del qui et dirà que no.

Malauradament una Regió no és com un torn (el meu sempre és el millor), quan veus món pots arribar a tenir la certesa que la teva Regió és de les pitjors. I la meva perd per golejada, eh.

Els nostres MAER del sXXI

Avui em toca fer una mena de continuació, ampliació i/o aclariment del post de la setmana passada. Resulta que el vaig escriure durant el divendres, per publicar-lo el dilluns a les 6 com és habitual. Llavors al vespre em va arribar que hi havia un article d'en Quico Sallés que parlava del "cas ITURRI". Com que ja el tenia fet i de l'únic que havia parlat és dels camions nous. Concretament de que cada remesa arriba amb canvis de millora dels "nyaps" trobats a la remesa anterior, que ja portem un grapat de mànegues rebentades per un deficient programació del sistema, (la resposta automàtica al tancament i obertura sobtats de les llances) i també que ens costarà Déu i ajuda trobar recanvis al nou material malmès, doncs no vaig veure gaire relació entre el seu article i el meu (si és que es pot considerar article).

Després arriba el dilluns, dia de màrqueting per a mi. Faig un Tuit on busco alguna frase sucosa per cridar l'atenció dels lectors. I així va ser. En un post on es parla de camions, licitats a ITURRI i amb la descoberta del dia anterior, la temptació va ser molt gran. De fet, ho va ser tant, que també vaig recordar que anys enrere (i parlo del passat) els Mitjans Aeris ja van tenir problemes amb les licitacions. Quins? Ni idea, però allí si que van saltar un parell de "jefassos" de la casa.

Avui, però, i us diré el mateix que alguns ja m'heu escoltat durant la setmana. El fet de trobar el problema a Mitjans Aeris, ha provocat que actualment tinguem una bona rotació de màquines, unes licitacions més ajustades a la realitat, i que com ja no hi ha comissions pel mig, tots els diners van a papar als helicòpter, els personal i les empreses que els exploten. I això repercuteix molt favorablement en la MOLT bona capacitat i resposta aèria de Bombers. Podem dir que els MAER d'abans i els d'ara són la nit i el dia.

Només cal veure els avions i els helicòpters que tenim. Són màquines d'última generació, que fins i tot surten a les revistes especialitzades com pot ser la del prestigiós fabricant (què ha de dir si ho fabrica ell), Bell. Però és cert, tenim helicòpter bestials que fan una funció enorme. Recordeu el començament del meu post de fa dues setmanes, amb el EC135 de color vermell, que correspon al 50.03 amb base a Sabadell.

A banda del 50.03 (EC135) hi ha el 50.04 un Bell 429 preciós. Només comparable al "SHERPA01" d'Andorra, idèntic model, però aquest si amb capacitat de vol nocturn. Entenc que aquí per a fer rescats nocturns no tenim permís o no hem desenvolupat la necessitat, però que és un model que podria arribar a fer-ho.

Rescaten un home amb parapent que havia quedat penjat al congost de Mont-rebei https://t.co/8jKAYyytmp pic.twitter.com/kczc5IneFR

— 324.cat (@324cat) November 14, 2021

De fet, les últimes licitacions d'helicòpters (pel que he anat deduint) busquen una suficient capacitat de transport i de treball prop de paret o condicions desfavorables. Fa pocs dies vàrem poder veure a les xarxes un rescat amb el 50.04 a peu de pantà. Una maniobra que pels foranis ens sembla extraordinària. Segurament aquesta amb l'antic Bell 412 blanc (antecessor del 50.03) no es podia fer, però ara tant el 03 com el 04 la poden realitzar per una qüestió de simetria i disseny.

I no cal oblidar tampoc els 50.01 i 50.02. Dada que jo desconeixia, però que també son EC135. D'una generació anterior, que també tenen alguns dies aquestos, però que per ser helicòpters de propietat, son excel·lents bitxos al cel. Si us fixeu en la posició del "morro" la pala no li sobresurt gaire, per tant es pot quedar molt i molt proper a una paret, evitant jugar amb la perspectiva i l'habilitat del pilot. El que si queda clar, és que els pilots que operen aquestes 4 màquines son molt i molt hàbils. Son els que cada cap de setmana es passen un grapat d'hores volant.

I ara una mica d'història, ja al 1996, quan estava a l'escola de bombers, per la biblioteca hi havia el contracte de compra del BK117, que venia a millorar la resposta dels BO105. Aquests en aquell moment semblaven bones màquines, però el BK ja eren paraules majors, és l'antecessor dels EC135 i el posterior 145. El 145 és el model que fa els vols nocturns del SEM. Els BO eren models amb molta limitació de potència i que els hem vist volar per la casa o pel SEM fins fa una dècada. Vaig arribar a volar amb el BO, quan estava fent pràctiques a l'escola, una molt bona experiència. Posteriorment vaig descobrir que anaven molt mancats de potència pel que se'ls començava a demanar en rescats i trasllats de malalts.

La renovació, aquesta és segurament la gran diferència dels mitjans aeris respecte a l'època anterior. La gran capacitat de canvi (fa poques setmanes es va canviar l'autobús" pel "nan roig" (el bell blanc per l'EC135 vermell) i actualització dels mitjans. Ara els contractes duren un temps definit, fent que l'empresa concessionària hagi d'actualitzar equips, permisos de pilots i efectuar bons manteniments.

Evidentment la gent que hi ha darrera hi ha tingut molt a veure. Segurament es van espantar quan a començament de setmana  la gent va començar a "comparar" el cas ITURRI amb el cas MAER, però aquest últim és un cas de fa molts anys. Ara, la bona gestió (el que es veu, mai posaré la mà al foc per una cosa que no conegui a fons), el canvi de concepte, de filosofia i de possibilitats dels nostres mitjans aeris ha fet que en puguem estar molt orgullosos.

Per cert, si voleu saber-ne més, mireu aquesta pàgina; https://transitaeri.cat/2021/06/11/mitjans-aeris-dels-bombers-de-la-generalitat-de-catalunya/ o seguiu al seu creador per xarxes, que cada dia penja fotos i vídeos dels nostres MAER i també dels del SEM. Allí també es parla d'avions, avionetes i els Air-Tractor de Bombers.

No tot és tant bonic com sembla

Porto setmanes amb la sensació personal que als parcs tot funciona i tot va bé. Segurament el fet de tenir personal nou, ple d'il·lusió i que alhora desconeix les misèries passades, fa que entre tots hi hagi un clima de pau generalitzada. I evidentment coses que ens molesten i incomoden n'hi ha. Però veure que cada mes arriba un camió nou a un parc de bombers proper, que el venen a recollir amb tota la il·lusió del món i que a més ens pregunten mil i una coses sobre les seves novetats i possibilitats respecte al que tenien fins ara, amaga realitats que tots tenim als parcs.

Els camions, com ja s'ha dit un i mil cops, són bones màquines. Plenes de possibilitats i de material. Però com tots sabeu no tot és tant bonic per dins com ho pot ser per fora. Les fotos del Twitter de Bombers són plenes de camions nous i helicòpters llampants. Però no hi surt aquell armari ple de material que es fa malbé de tant que n'hi ha i que en tancar la porta frega fent malbé una part de les espatlleres o amagant que una nansa fa nosa per agafar un equip pesat...

Tot això, pel que sembla es va solucionant poc a poc amb cada remesa nova de camions. El que van portar amb destí a La Seu ja incorporava alguns canvis respecte al que pocs mesos abans ja havia arribat a Lleida que alhora era diferent a la versió inicial del GROS de Cerdanyola. Així que poc a poc s'han anat millorant alguns detalls. Però que això no el fan un bon camió de bombers.

Un bon camió de bombers és aquell que des del primer dia (o ben aviat) ja és la màquina perfecta per a la majoria de nosaltres. I els SCANIA ara per ara no ho són. Ja han canviat el programa informàtic que controla la bomba i el que és a la pantalla. Per una banda simplificant les operacions a fer pel bomber conductor (venim d'un sistema de palanques) des de la pantalla d'un ordinador, i per altra canviant també la regulació d'acció reacció de l'automatisme de la bomba per tal d'adaptar-se al cabal que se li demana des de la llança. Fins ara s'han rebentat massa mànegues d'aigua perquè la bomba (automàtica) regula ella sola la pressió d'impulsió. Un cop tanques o obres l'aigua, en funció de la necessitat de l'incendi el vehicle reacciona massa tard. provocant pujades massa sobtades de pressió, Això sembla que amb l'actualització dels paràmetres del software s'ha millorat.

Acabo de descobrir que hi ha un complement per a re-direcconar l'aire... evidentment no el tenim

Però bé. En només 5 mesos que fa que tenim el camió ja s'han espatllat les llances, rebentat un grapat de mànegues i també diferents avaries dels equips que porta. Les llances són diferents a les que que hem vingut utilitzant fins ara a Can Bombers. Per tant els recanvis són de models que ja portàvem utilitzant fins ara. Els ventilador a bateria, que també se'ns ha espatllat, ningú sap què fer-ne. Si, és un renting, però no hi ha recanvi i a veure quants anys triguen a reparar-lo... i qui diu ventilador, podem parlar de qualsevol equip o material específic que porti com a novetat, perquè Can Bombers no tenen recanvi i segurament el constructor del camió tampoc. Simplement perquè els que té son per a muntar la resta de camions que ha de construir... que deuen ser uns 70 encara.

Això si, si dels 92 camions n'han arribat 20, i ja fem la propaganda que fem, que passarà quan tinguem els 92? Això serà un "sinvivir" de publicitat i propaganda de camions nous. I com us he escrit més amunt. Caldrà obrir els armaris i veure si els 92 realment son iguals, o quins son de cada versió. Una mica com els ATEGO el seu moment. Teníem els ATEGO BRP que tots ens els "estimàvem" un munt o els ATEGO BFP, que amb el dipòsit transversal ens feia pànic la seva reacció als camins estrets i amb peraltes externs.

Doncs apa, que tenim 2 anys de veure fotos i més fotos de camions vermells ben bonics, d'helicòpters nous o semi nous, però que els problemes de manteniment, recanvi i també de millora de les condicions de seguretat dels bombers ni es visualitzen ni es solucionen tant fàcilment. Les imatges i el màrqueting tenen això, són capaces d'enganyar-nos la vista.

La revolució dels novatos

La setmana passada parlava dels bombers que cuinen i que des que tenim gent nova al parc a més de tenir companys nous, noves maneres de viure la guàrdia també canvien els plats que es cuinen. Tot enriqueix i tant!

La veritat és que tenir gent nova obliga a canviar moltes coses. I la novetat sempre és bona, però no tot és igual que abans i sovint cal un període per posar a punt tots els engranatges. De ganes a ningú li falten, és evident, però aquestes mateixes ganes fan que sovint vulguem fer moltes coses quan encara no tenim arrelats els costums. I els costums a bombers també són importants. Una de les coses que sempre explico és que cal tenir mètode, ser metòdic i fer les coses no només de la mateixa manera sinó que a més cal automatitzar-les. Així que no penses, fas les coses de forma inercial.

Una cosa tant senzilla com posar-se el vestit d'intervenció, el casc, la mascareta, el caputxó, engegar l'emissora, els guants, preparar-se l'equip d'aire, etc ho sabem fer tots, que per això hem superat un curs bàsic de bombers i a més saber com funcionen els equips coneixem un grapat de maniobres. Però si tot això ho fas pujant a un camió de bombers (o al parc mentre l'organitza la sortida), amb els nervis de la sortida, interpretant la poca informació que ha arribat al parc i el rebombori de la cotxera/sirena sempre hi ha la possibilitat que et caigui el guant a terra, et trobis alguna cinta de l'espatllera que s'enganxi, algun revol pronunciat que fa el camió, i mil i una coses que poden succeir, i ja la tenim liada.

Per això, no és el moment de pensar. No he de recordar a posar-me el botxí quan ja porti el casc, treure'm els guants perquè no he obert la bossa de la mascareta o no he engegat l'emissora i amb guants és molt complicat. I per tot això gairebé tots hi hem passat. Recordo una pràctica a Reus, quan encara era voluntari (i feia poc que ho era) en que havien posat foc dins la torre de practiques. Mentre tots es vestien i començaven a pujar per l'escala per accedir per una finestra jo encara m'estava posant el casc, obrint l'ampolla d'aire, etc. Quan tots estaven dins, jo encara em posava coses. Va ser el primer i últim cop que em va passar. Aquell dia vaig aprendre que calia mecanitzar.

I així us podria explicar mil i una anècdotes. Perquè la gent nova sap moltes coses, segurament més que els que ja portem anys a la casa, però davant un servei o un problema les reaccions són molt diferents. De vegades, davant un servei senzill (com pot ser un contenidor) se'ns pot acudir d'enviar als més nous amb només un veterà. Aquell dia ho passaràs malament. En un senzill contenidor, et pots trobar que tirar una mànega, posar la llança o posar-se la mascareta de l'equip d'aire siguin tasques eternes. I és per això que nosaltres a tots els serveis sempre combinem els veterans amb els de l'última promoció. Uns tenen l'experiència i els altres l'ímpetu, fent que la resolució del servei s'obtingui de la barreja d'ambdós, un subtil equilibri entre els anys i les ganes d'arribar a tot.

Poc a poc tots ens anem posant a lloc. El joves van agafant el ritme i els bons costums que els més veterans hem anat adaptant de les noves generacions. Tots aprenem de tots. D'aquesta manera el servei i la convivència del torn s'enriqueix. D'aquesta manera els torns i els parcs es van renovant i alhora reciclant. La majoria hem conegut parcs i torns plens de velles costums i alguns mals vicis. Des de fumar, beure en excés, a jeure tot el dia, no fer mai pràctiques o no conèixer com funciona una part del material. Si parlo de fa molts anys. Però en fa 10 tampoc es feien gairebé pràctiques diàries, ni el bon costum del briefing matinal.

Tenir gent nova també propicia que els has d'ensenyar el material dels seus nous camions, els protocols de sortida del parc. Lleida som 9 de mínim i podem sortir amb 3 camions alhora. Així que anem polint maneres de treballar, canviant coses que fins ara funcionaven però que segur que hi trobem una manera de ser més eficient. Incorporem maniobres que els nous ja han vist a l'Escola o que els nous caporals i sergents han vist i comentat amb comandaments d'altres regions.

Tenir gent nova al parc no és només canviar la manera de cuinar, també és tenir en compte qui surt als serveis. No pots fer una sortida només amb els nous ni tampoc deixar-los sols al parc (per si hi ha un nou servei). De tota manera, cal ser curós, ens hem de cuidar els uns als altres. Deixar-te acompanyar, deixar-los aprendre i que poc a poc prenguin confiança als serveis. Alguns dies has de passar davant, altres els has de fer aturar, altres caminarem junts i altres haurem d'agafar paciència els uns dels altres. Tenir gent nova al parc és una oportunitat de créixer. I es creix  molt.

Entre cuiners i helicòpters

Avui em venia de gust parlar-vos de coses d'helicòpters. L'únic que no en sóc cap expert. I millor esperar a tenir-ne un recull una mica més ampli. Tot i això, us he de dir que a partir d'avui el 50.03 deixa de ser un Bell 412 (EC-MKD) per donar lloc a una nova màquina EC135 (OE-XUU). Correspon a la nova licitació que comença l'1 de novembre. Així que a partir d'ara deixareu de veure la bèstia blanca del Bell i podreu admirar aquest fantàstic Eurocòpter vermell procedent dels Alps austríacs on havia operat fins ara. Una molt bona màquina. Desconec per quant temps el tindrem per aquí, però si això de les licitacions és com la del 50.04 que ens permet tenir en servei un altre bitxo meravellós com el Bell 429 (EC-NOT) poden fer-ne tantes com vulguin. En tot cas, si us agrada el tema helicòpters, a més de fer-vos pilots o mecànics (que costa una pasta), podeu seguir al @FlightradarCAT a Twitter, que us encantarà i us tindrà al dia de tots els detalls de l'aviació a Catalunya.

Ara que ja hem trencat el gel d'avui, no podia acabar el cap de setmana de Tot Sants / Halloween sense trencar una llança en favor dels bombers-cuiners (i alguna cuinera) que hi ha als parcs de bombers. Si per una cosa es coneix al bombers és per les seves paelles. I la veritat és que és cert. Un cop em van portar a un lloc fantàstic a menjar paella i vaig acabar reconeixent públicament que tot i que aquella era molt bona la de bombers era millor. I això també em passa amb les galtes. Mai he menjat unes galtes més ben cuinades, i mira que allí on en trobo les demano. Però mai han superat les del Paco. Llàstima que ja s'ha jubilat i a més la COVID va fer que el deixéssim de veure pel parc abans de temps. Així que m'he quedat sense conèixer la recepta exacta. Però a partir d'aquí he recuperat la vella costum de fer mongetes a la paella, acompanyament que m'encanta.

Altres menjars típics de les guàrdies de bombers son les fideuà i l'arròs negre. Encara que l'arròs negre depèn molt de la quantitat de tinta i de si és la de pot o és la natural de la sépia bruta. Al parc també és on he descobert la melsa de les sépies com a condiment perfecte de les paelles i fideuà.

Tenim plats d'hivern que farien l'enveja de molts restaurants (sobretot dels que surten últimament al Joc de Cartes, pel seu baix nivell) com són les llenties estofades 😍 o l'escudella, que aprofitant les dues horetes que tenim entre la pràctica del matí i l'hora de dinar es pot fer un bon xup-xup, I a l'estiu les amanides i plats freds no poden fallar. La típica i senzilla amanida de pasta o el gran descobriment d'aquest últim estiu, el cuscús amb vegetals i una mica amanit amb llimona. També hi ha menú de cap de setmana, on els cargols i la llonganissa no hi poden faltar, per això som el parc més gran de Ponent. Cargols mai en falten en qualsevol guàrdia en dia de festa major.

El que passa és que de tant en tant la gent dels parcs i dels torns canvien. Uns perquè busquen un torn on es sentin més còmodes i altres perquè es jubilen o canvien de parc per apropar-se a casa. Així que incorporem gent nova, gent jove i altres maneres de fer.

La típica truita de tots els sopars del nostre torn poc a poc es va quedant en una opció més a triar durant el briefing culinari del matí. Sardines, orada, fajitas o torrades amb escalivada són ja opcions reals que l'estómac també agraeix abans de l'hora del descans (o no descans) nocturn.

Les guàrdies en un parc com Lleida poden ser divertides, dures, complicades, interessants, pedagògiques, eternes i curtes, però també han de tenir temps per a menjar i fer que el cos reposi i es nodreixi.

I me n'oblidava, en època de panellets sempre hi ha qui ha fet "experiments" a casa, o els ha fet la mare o la tieta. Per Nadal també hi ha qui portarà els torrons que a casa no sabrà com menjar-se. I també hi haurà descobriments com el company que sap fer coques, pastissos o magdalenes. Vaja, que qualsevol dia ens vindran els senyors de les estrelles Michelin a provar les nostres paelles i cargols.

L'espectacle de la natura

La Terra és un planeta ple de canvis, la nostra vida també és plena de canvis, així com la nostra feina. Una guàrdia podem estar avorrits al parc i d'altres són un no parar. Hi ha guàrdies en que podem preveure i preparar un dinar high-level i altres on has de dinar en un racó de la muntanya (o a peu de carretera) amb una safata del que t'han portat. Sortosament a bombers estem ja acostumats (perquè també forma part de la nostra feina) adaptar-nos a les circumstàncies de la vida de tots. Per una banda perquè compartim torn amb un grapat de persones, que tot i ser també bombers veuen la vida diferent a nosaltres i també perquè com he dit abans, cada servei és diferent a l'anterior.

Hi ha dies en que rescatem un gat de dins una claveguera o d'un tub, altres en que un gos ha caigut al canal (i cal entrar-hi per rescatar-lo), altres en que quan arribes el gos ja s'ha ofegat i et trobes amb una reixa on hi ha de tot (rates incloses), també incendis de vegetació petits en època de poda (si us plau, abans de trucar al 112 assegureu-vos que el fum que veieu és realment un incendi i no una crema d'un pagès), o incendis de sembrat en època de sega (que aquests si fan mal) i que corren que se les pelen. Aquest estiu l'incendi de prop de Santa Coloma de Queralt van cremar moltes hectàrees d'aquesta manera. També tenim els incendis de bosc (provocats o no, ara no m'hi poso) i els incendis d'habitatge i indústria.

Generalment els incendis d'indústria (i jo no en sóc cap expert, que estic a Lleida) venen per negligències o reparacions que mentre les feien han acabat malament. Als habitatges però sovint les causes son per sobrecàrrega elèctrica. Penseu com teniu els endolls a casa. Quants endolls tenen tot de lladres amb diversos aparells que demanen potència? (motors o calefactors). I del que en tenim un grapat: patinets i carregadors de mòbil. Són causa de molts incendis!

Després tenim els accidents de transit, que no n'hi ha cap d'igual. O els de treballadors. Generalment són mancances de seguretat per part de l'empresa o del mateix treballador. Però casuals no són.

Nosaltres treballem sobre la part de la catàstrofe. Però això és com tot. De vegades hi ha una part bonica als serveis (de qualsevol tipologia) que un cop la sabem veure, ens fa reconfortar, Així és com podem veure un incendi forestal com un espectacle de llum i color a la nit, També li veiem la part d'inici d'una nova vida al bosc. Noves espècies, nous arbres, treballs de millora de camins i de tractament del bosc per a properes pertorbacions...

Als habitatges i accidents això és més costós de comprendre des de fora, però també hi és. Algun cop ja us he explicat de la satisfacció d'haver fet bé la feina. Treure algú d'un vehicle no és gens fàcil però fer-ho de manera que no s'empitjori el seu estat, escara costa més. En un habitatge, la coordinació entre els que entren i els que estan fora, el control dels equips, entrar evitant crear més corrents d'aire, la comunicació i la distribució de feines, quan surten bé son tot un procés d'aprenentatge col·lectiu i  el principal tema en els briefings posteriors a qualsevol gran incendi o servei.

I és així, com quan veus imatges com les del volcà canari et fan brillar els ulls. Primer per l'espectacularitat de les imatges. És evident que hi ha gent que pateix, que ha perdut la casa, les terres o que han estat desplaçats i ara han de "viure" en un pavelló esportiu, però més enllà d'això (que els grups d'emergència estem acostumats a conviure-hi) h8i ha la part visual d'aquest "espectacle" que ens ofereix la natura. I que sí que per alguns és dolent, però que no deixa de ser una oportunitat de canvi per molts altres i sobretot és la mateixa natura que segueix el seu procés natural. Les illes són volcàniques, per tant ja es van formar així. Ara segueixen el seu procés.

Nosaltres com a bombers, podem veure més enllà. Veiem el mateix que als incendis forestals. Llum, color, i tot un espectacle visual que tot i donar-nos molta feina, també serà digne de ser vist i analitzat pels programes televisius de natura salvatge.

Diversos també en la gestió dels serveis

No hi ha com passar-se un dia per l'Escola de Bombers, per veure que hi ha vida més enllà de la Panadella, o de Cervera o fins i tot del Bruc. No és que hi tingui res en contra, ans al contrari, però si que és cert que no totes les Regions d'Emergència bomberils som iguals. I ja no és un tema de tipus de serveis, sinó d'organització.

Podriem dir, per serveis, que les dues que presenten trets més industrialitzats són la Metropolitana Nord i la Sud, tot i que Tarragona amb la indústria química també té connotacions molt importants. El que passa és que es queda tot entre 2-3 parcs. Tarragona i Reus, i Valls i Cambrils queden una mica a remolc d'aquests. La Sud, en canvi, forma part de tot el cinturó de Barcelona i que arriba fins a Martorell. Per tant té una bona extensió de terreny industrial i de transit a cobrir.

Girona sempre ha anat una mica com pel seu compte. Ara sembla que li tancaran parcs i deixarà de ser el germà "rarito", que va fent, que hi ha coses que li surten bé però que d'altres no les té prou ben cobertes. El tancar parcs, possiblement, farà que s'hagi de plantejar els serveis d'una manera diferent. Per a desplaçar 9 bombers no calen 3 camions com fins ara, si es pot fer amb dos parcs, només seran 2 els camions. I sovint l'aigua surt només d'un. I de ben segur, com fem la resa, quan hi ha un incendi d'habitatge, els dos camions que surten d'un parc aniran més ben dotats amb més personal, que amb la "misèria" de dotació que teníem fins ara.

Després venim les regions pobres. Que en realitat pobres en són 2, no tres, però ara us explico. La Centre, que és qui cobreix el "cor" de Catalunya i una part del Pirineu, té la indústria del Bages però que tampoc és que doni massa problemes. I Osona és més d'indústria agroalimentària, com Lleida, o sigui problemes pràcticament zero. Terres de l'Ebre, com deia també forma part d'aquesta Catalunya rural, amb molt poca indústria i de rebot serveis, Com la Centre, només tenen "vidilla" a l'època estival, per la sequera i les extensions de bosc. Però que d'això a fer una super Regió bomberil hi ha un abisme. Ens quedarien 9 mesos per a menjar-nos els mocs. I és el que passa.

L'última, que podríem dir "pobre" no ho és gens. És diversa, amb poca indústria mecànica i molta  alimentària. Per tant com la Centre té pocs serveis industrials. Aquí però la diferència està en el fred de l'hivern, la muntanya i el Pirineu. És el que la fa diferent. Però ens creiem els pobres, els defenestrats i fins i tot els qui estem més lluny de tot. I com moltes vegades afirmem, i amb raó, hi ha tanta distància de Barcelona/Cerdanyola cap a Lleida com a la inversa. Però si al pla tenim autovies i autopistes, transit i moviment de persones de forma diària, a la muntanya el tenen el cap de setmana. Al Pla tenim una industria que mou gent, camions i animals (i que de tant en tant bolquen a les rotondes) a la muntanya tenen turisme, activitats de muntanya, d'esport, de vol, d'estiu i d'hivern. Tot això ens nodreix d'una àmplia tipologia de serveis, dels quals sovint en som especialistes. I d'això n'hem de presumir. I ho ho hem de fer com a carta de presentació. Som una Regió ben diversa, amb molts serveis diferents, segurament la que té una carta de serveis més àmplia. Només ens falta creure'ns-ho.

Torno a l'inici. quan vas a l'Escola de Bombers, matines, és lluny, fa molta peresa (i pal també) però serveix com a una vitamina corporal de moral. Allí te n'adones que allò que saps i que fas no és tant diferent al de la resta de companys d'altres regions més riques o més pobres que la teva. Els cotxes els trenquem igual, els incendis els apaguem amb les mateixes eines i fins i tot parlem el mateix llenguatge. Quan comparteixes taula al Rejoler (això només els bombers sabeu el que és) t'iguales a la resta. Tots som exactament iguals. I les diferències son únicament de localització i distribució de recursos. Uns tenen camions i ajuda més propera i altres la tenen a un temps superior de resposta.

Una altra diferència, i aquesta si és substancial. i la forma en que es plantegen els serveis entre unes Regions i unes altres. Els SISCOM2 i SISCOM3 a les regions més actives són el pa de cada dia, a les regions "petites" això ja costa molt més. I sobre això si que caldria actuar. És tant important un petit incendi d'indústria a Esparreguera, a Torrelameu que a Celrà. En canvi les activacions per aquests tipus de serveis si que difereixen substancialment entre una regió o una altra. Aquí la reconversió del pobrebomber cap a una millo

r resposta, formació i fins i tot predisposició ha estat efectiva en els últims 10 anys. Els parcs ens hem modernitzat. Les Regions, com a centre de comandament, no han millorat de forma homogènia. Va per barris. I amb això ja dic molt.

De la mateixa manera que hem de saber presumir de tenir molts serveis diversos, hem de començar presumir que els sabem gestionar, que som punters en moltes coses. Ens ho hem de creure. I això no és una feina exclusivament dels parcs ni dels pobrebombers. Des de baix hauríem de començar a exigir canvis als de dalt. I si a la primera porta no ens responen haurem d'anar a la següent.