Les coses del Centralisme Bomberil

Tot allò que els catalans denuncien de l'Espanya centralista ho podríem aplicar a cadascuna de les regions d'emergència de Bombers respecte a la Direcció General i al Cos de Bombers. També ho podem aplicar de Sala Central a les Sales de Regió. I de la nostra "estimadíssima" sala de regió a cadascun dels parcs de bombers. Evidentment hi ha parcs i parcs, torns i torns i sales i sales, però en general cada dia ens trobem amb el centralisme del propi servei de Bombers.

Sense anar gaire lluny ho podem aplicar directament als serveis. Des d'un despatx de cap de guàrdia o des de la taula del TEOC (amb tots els respectes per ambdues figures) sovint no s'entén el que passa als serveis (a peu de carrer) i xoca clarament amb allò que s'interpreta o sembla que es vulgui entendre que és un servei en determinats casos.

I us poso dos exemples molt senzills. En un, l'avís consistia en una fuita d'aigua i en arribar aquesta era d'una escomesa general, provocant un gran forat, brollant aigua a l'ample del carrer, inundant baixos d'edificis i preveient-se el tall d'una gran avinguda. En aquest cas, des de sala de regió no entenien com es demanava la presència del cap de guàrdia ni la importància del servei. Una fuita d'aigua és tancar una aixeta i prou, no cal un tècnic de bombers. Però en aquest cas hi havia afectació d'estructures en edificis, totalment fora de la capacitat de la dotació d'un camió de bombers. Finalment, i després de molt demanar es va aconseguir que vingués. (parlo de fa ja alguns anys). En un altre, i molt més recent, necessitàvem la presència de la Policia Local per un problema entre veïns. I en demanar-los se'ns va contestar que ja estaven avisats des del primer moment. Però clar, no era el que dèiem, els necessitàvem si o si, i per tant calia reclamar-los de nou, perquè del primer avís a la necessitat actual hi havia diferència. Finalment vàrem marxar del servei passada una bona estona i sense que la PL acabés arribant.

Per tant els ulls del servei, que som nosaltres, sovint (i ho dic a consciència), en els serveis urbans no som escoltats, principalment en les assistències tècniques. En molts casos cal la presència del tècnic municipal, que és l'autoritat en la prescripció de mesures contundents sobre els immobles, però també sovint se'ns delega als bombers tasques de revisió per la qual no estem preparats. Esquerdes, petits ensorraments de bigues o parets, humitats o un arrebossat de paret són avaluats pel bomber (caporal o no) que intervé en el servei. I això sovint ens dona una responsabilitat per la qual no estem preparats ni tècnicament ni competencialment.

Però quan parlem de la centralitat de la DG no és només en aquests aspectes de delegació i defugi de responsabilitats. Sinó també en la diferenciació real del territori. Evidentment hi ha representants del territori (els cap de regió), que amb més encert o menys aporten el flux informatiu i de necessitat en ambdós sentits. Cap a Cerdanyola i cap als parcs. Però tot i aquesta funció la centralitat es fa palesa quan des del territori es demana material específic per a les particularitats de cada indret.

Fa alguns dies parlava de la necessitat de disposar de lliteres i material de transport de persones de gran volum i pes. Que segurament caldria ampliar en algunes demarcacions. Però quan arriba la tardor i l'hivern és quan es veu perfectament que el servei està pensat (en quan a recursos particulars) per a l'entorn de Barcelona i la resta hem de disposar del mateix material comú de la resta de parcs d'arreu. I aquí és quan s'equivoquen.

No és el primer cop que es demana que els parcs del Pirineu disposin de rodes de contacte, tant a vehicles grans com petits, també se'ls ha demanat roba pel fred i material específic de rescat per a la recerca de persones. I clar, dir que hi ha un material específic a demanada al GROS, centralitzat en aquest moment a Cerdanyola, doncs demora algunes actuacions, i més si les distàncies i els desplaçaments són els que són.

Qualsevol bomber del GROS o altre àmbit de suport que puja al Pirineu se n'adona que el folre (que cada comanda és més prim) no dona escalfor suficient, ni disposa de botes calentes per caminar per la neu, ni té material impermeable de qualitat per caminar pel camp a l'hivern en plena tempesta o simplement estar en un reten (o un simple servei de matinada a -5º). Així que la demanda de material específic d'hivern s'ha fet crònica. I més quan els suposats folres van arribar als parcs ja fa alguns anys. Però no és el mateix el rendiment d'un folre prim a Cerdanyola o Badalona un 30 de novembre, que en un servei a Tremp, Sort o a la Cerdanya el mateix dia. Mentre a Barcelona fa sol i una temperatura força agradable, a la muntanya el que més, està a 5º. El que qualsevol de nosaltres per sortir a passejar ho faríem amb jersei i jaqueta gruixuda quan estem de guàrdia ho hem de fer amb un folre que transparenta i sense jaqueta (o l'impermeable taronja, que tampoc està pensat per donar gaire escalfor).

I és que sovint des dels despatxos de Cerdanyola, o qualsevol altra parc de la Metropolitana, es veu Catalunya com la veus des de la finestra de casa. En canvi, sortir a donar una volta pel Pre-Pirineu o el Pirineu et fa adonar que les distàncies per anar a l'Escola passen de 30 minuts a més de dues hores, que el fred a l'hora d'arribar a l'ISPC passa a l'hora d'esmorzar però que a la muntanya no et treus el fred si no et poses al costat de la calefacció.

A veure, si aquests posts, que de vegades, serveixen també per millorar i que algú obri els ulls, donen als parcs de muntanya, una mica més de material i també de comprensió. També des de Ponent demanem que l'ISPC no comenci els cursos a les 8 del matí, perquè la realitat és que a més d'estar lluny de BCN, entre nosaltres de vall a vall ja tenim més d'una hora. I aquesta realitat comporta que qualsevol servei mínimament gran es fa etern, esperant l'ajuda del parc més proper, que està a una hora de camí, doncs imagineu-vos la resta de dotacions.

Les coses que s'escriuen i es compleixen

He estat llegint alguns posts anteriors, i 10 anys d'escrits donen per molta lectura. Alguns són més encertats que altres, evidentment, i els posts han donat peu a debat. I no només debat. Molts cops he pensat que també han servit per canviar situacions que ens eren desfavorables. Algú des de dalt ha llegit o li han arribat algunes de les meves "cròniques" negres sobre el que passa a la casa.

No cal anar gaire lluny. Algunes són favorables, com quan es parlava del 5è torn i que gairebé es va arribar a implementar. Per sort no va ser així. Hagués estat la nostra fi. Si avui amb 4 torns ens hem quedat pràcticament sense bombers i encara menys comandaments, que faríem amb un torn més? Si avui generem més de mig milió d'hores extra que són més de 10 milions d'euros (i em quedo curt), què faríem sense bombers als torns?

En altres moments, els posts han estat aprofitats per la mateixa DG per conèixer que pensàvem els de baix, amb quines coses no volíem creuar línies vermelles i aprofitar-ho al seu favor per anar-nos eliminant dels diferents acords i negociacions aquestes "cartes" amb les que podíem anar salvant algunes situacions compromeses. Evidentment quan t'adones d'aquesta circumstància deixes d'escriure segons què. Diguem que talles la informació que dones també a l'enemic.

Doncs això, que escriure un bloc com aquest, comporta anar canviant les coses poc a poc. Com l'aleteig de la papallona, que pel fet de moure una mica d'aire, que algú la vegi o simplement existir, fa que poc a poc el món vagi tenint-la en compte. No sé si realment cap papallona ha provocat un huracà, però segur que algun depredador l'ha intentat caçar, o s'ha aparellat amb una altra papallona, ha alimentat algun ocell o simplement ha fet que un camp de roselles pol·linitzés.

I si, hi ha coses que canvien tot just després de escriure un post, de comentar-les al torn, o simplement de parlar amb algun tècnic de ment oberta. Les últimes setmanes hem tingut dues batalles. Una ha estat el Punt de Trànsit, les comunicacions i el funcionament d'aplicacions mòbils que ens ajuden a funcionar operativament molt millor. En definitiva, a ser eficients en els serveis. No és només tenir gent, és tenir-los organitzats i fer que la informació flueixi en ambdós sentits per tal que aquesta sigui processada en el menor temps possible i es creï el miracle, que no és altre que la bona resolució d'una recerca, una fuita, un incendi o accident.

Altres crees el neguit i l'estudi intern a la casa com poden ser les compartimentacions dels nous vehicles de transport de persones del que, des de fa molt poques setmanes, disposem a la casa. Vehicles de 9 places amb gps i amplis per viatjar còmodes i portant tot l'equipament personal que hem de dur als serveis i relleus. En aquest cas la separació de càrrega no existia. I de moment s'ha començat l'estudi de com fer una compartimentació no només física per a que en una frenada no et piqui un casc o una emissora que voli des del darrera, sinó que cal també evitar que els vapors, les olors i també la brutícia del que pots estar transportant  pugui afectar a nivell respiratori. Per una vegada he de reconèixer que la possible solució que li vol donar la casa em sorprèn favorablement. Ara només ens quedarà millorar  el material de rescat per a persones de gran volum i pes. Ja veurem si ens quedem només amb l'adquisició d'una llitera niu o alguna encara més complerta.

Altres cops, però, el fet d'escriure posts, articles i ser algú amb criteri propi ha provocat que altres es creguin que el que escriu és el dolent de la pel·lícula. I sense anar gaire lluny, fa pocs dies, al voltant de l'edifici de Regió, mentre feia esport un tècnic em va fer acostar per comentar-me una tema relatiu al servei, i curiosament això va provocar la reacció contrària d'algú que era a prop. Uix, és l'Alfons, marxo... com si jo anés pel món insultant a la gent o creant conflictes. Bé, van tornar al seu parc, aferrats al seu pensament, sense compartir ni escoltar altres posicionaments. Sembla com si el diàleg només pogués ser en un sentit, el seu. Perquè per la meva part mai he negat una conversa a ningú, sigui tècnic, professional o voluntari. I molt orgullós de tenir bons amics en el món dels bombers voluntaris. Tothom pot tenir opinions ben diferents, les hem de respectar, compartir i també valorar. Tot sovint tenen raó, en altres ni ells ni nosaltres en sabíem de la missa la meitat.

Però el que no puc acceptar de cap manera és que se'm vulgui discriminar pel fet d'escriure aquest blog. En una ocasió se'm va vetar l'entrada a una reunió amb representants d'altres cossos d'emergència. Jo estava d'ajudant d'algú que hi havia de ser, en la que hi assistien fins i tot laborals d'estiu. El primer sorprès era qui m'ho va haver de dir. Qualsevol "mindundi" podia estar en aquella taula menys jo. Com si algun cop hagués escrit algun secret. Que de ser així ja m'haurien tallat les ales. Pel que sembla allò que escric al bloc es va complint poc a poc, Les coses bones i les dolentes, i quan arribi una de les més esperades, que arribarà, la penso celebrar amb tots vosaltres.

Incompetències digitals

Sembla que poc a poc la tecnologia va arribant a Can Bombers. Bé, és un sembla amb la boca petita. Tal i com us vaig explicar fa algunes setmanes, la utilització de la tecnologia ens és molt útil per trobar boletaires i accidents de muntanya. I els grups de Whatsapp i Telegram poc a poc van entrant en el dia a dia dels serveis. Evidentment són un recurs més, però hi són i s'han de quedar per a utilitzar-los, fins que aparegui alguna eina millor.

Tot i això no som prou conscients de la necessitat de portar el mòbil del servei sempre que sortim amb el camió, encara que sigui a obrir una porta de pis, tallar una branca o treure un gat de sota la reixa d'una claveguera. I és tant senzill com pensar que mentre estàs "salvant el món" tallant una branca, pots acabar a l'altra punta de la ciutat (o en una altra comarca) fent un reten per una possible inundació, buscant un boletaire o canal avall perseguint algú que hi ha caigut. Els serveis en aquest món de les emergències són del tot capritxosos. Surts sense les botes forestals a un incendi d'habitatge i acabes a l'altra punta de Catalunya en un incendi forestal... sense botes de muntanya.

Per tant sempre cal anar amb l'equipament i estar preparat per a qualsevol cosa. El fet de fer guàrdia a Montblanc (on en 5 anys només em vaig haver de posar l'equip d'aire 2 cops) no vol dir que no puguis tenir un incendi d'habitatge, pujar al sostre d'un edifici per un operari malferit o dalt un helicòpter per portar un equip a un incendi de mal accés pels camions. Tots els parcs tenen serveis que surten del seu standard. I cal, a més dels coneixements i el material, portar sempre a sobre el telèfon (que no deixa de ser un ordinador) amb tot l'accés a la informació.

Tenim informació tant senzilla i útil com els mapes de Google, que ens porten a qualsevol adreça per lloc desconegut que sigui (el polígons petroquímics de Tarragona, les residències d'avis d'arreu de Catalunya i també un parc de bombers d'una altra regió on no hi havies estat anteriorment. Però també hi tenim els "bot", que han penjat alguns companys crack, amb les INTs per tipus d'actuació.

El més curiós és la utilització que en fem cadascun de nosaltres. Alguns només volen el mòbil per a que els hi enviïn l'adreça del servei, altres (els pocs que hi tenen accés) hi pengen l'actualització de l'inventari de camins, l'estat de les basses i altres recursos logístics per als incendis forestals. El fet de saber trobar sobre un mapa on estan els vehicles i les emissores sembla que encara no és prou motivador ni per uns ni per altres. La feina que s'estalviarien les sales territorials enviant posicions! Ningú ha estat capaç de promoure l'autosuficiència del bomber amb un telèfon a les mans. Sembla que per l'únic que sigui necessari és per a que "algú" t'hi posi el destí, les instruccions i si pot ser que no et miri la posició (no sigui que descobreixi alguna cosa rara).

Un mòbil a la mà ha de ser una eina i un recurs per ajudar-te a tirar el servei endavant. Hi has de buscar la informació que tu necessites, no la que esperes que algú t'hi enviï. Si et trobes un camió de matèries perilloses, hi hem de saber buscar la informació dels números de perill i de producte, i no haver d'esperar que des d'una sala ens la trobin, entenguin què vol dir i ens la donin amb tota mena de detalls de seguretat per no prendre mal (això si, amb les instruccions que algú que no va als serveis ha de trobar per tu). Per això us parlo sempre de l'autosuficiència. Hem de saber quina informació necessitem, on trobar-la i saber utilitzar els recursos tecnològics que ja tenim.

"Moraleja": Que fàcil és crear tracks del Wikiloc, fer memes al Picart i editar vídeos de la nostra última proesa amb la BTT, però que poc competents ens tornem quan ens fan obrir una aplicació de la casa.

I aquí és on entra la nova intranet de Bombers. Una nova web que de moment només és un rentat de cara. Preparada això si per a poder-se utilitzar sense teclat (amb pantalla tàctil). Llàstima que els ordinadors del servei amb intranet no siguin tàctils. Bé, és només un detall. La resta d'informació ja és pràcticament la que era. Segurament hi ha algun menú una mica més ordenat i organitzat, però la diferència entre regions és abismal. S'hi aprecia perfectament quina utilitza els recursos digitals i quina no. Només cal tocar el botó de cada regió i veure com el blanc predomina sobre la majoria de les pàgines de les regions (algunes no, eh).

Jo m'hi esperava el resum de la reunió del matí de la Sala central, amb la informació rellevant del dia. També la de la meva regió (els recursos humans i de vehicles) que fins no fa tant enviaven al correu i ara ja ni això. Cada matí hem de preguntar qui són els responsables de la guàrdia, on estan els comandaments (perquè a Lleida no en tenim) i esperar el Zoom de les 10 del matí per a la roda de preguntes i no respostes de cada dia.

Doncs això, que ja tenim una nova intranet corporativa que serà tant útil com els telèfons del servei. Tant útil com les persones que ens han de posar tota la informació i donar la informació per poder-ho utilitzar. Per sort, el món dels bombers és ple de persones que amb el neguit d'aprendre naveguen, remenen, practiquen i aprenen malgrat l'esforç zero de la majoria de responsables d'aquesta meravellosa regió nostra.

I les emergències de Lleida què?

Fa setmanes que vull parlar de parcs de bombers. Si, aquells que estan caient a trossos i la premsa del país s'entussudeix a no dir res i per tant que no sigui notícia. Però la realitat hi és. Un grapat de parcs de bombers tant de professionals com de voluntaris estan per tancar-los. Exemples n'hi ha molts. El principal a hores d'ara és el de Granollers, que està immers en obres de rehabilitació. Però no és l'únic. Tarragona i Reus ja fa dies que estan amb tractes amb l'ajuntament per tal d'ocupar terrenys i/o obtenir llicències per les obres. Però són obres sense data i això que són parcs fonamentals en l'estructura de bombers de l'àrea del camp de Tarragona.

Fa 25 anys que vaig marxar del parc de Reus i no hi ha hagut cap obra important. Les poques vegades que hi he anat se'm fa un nus al cor en veure el seu llastimós estat. Però el pitjor no és cap d'aquests. El pitjor és el Parc de bombers de Seròs. Puntals i més puntals. I els diaris de Lleida ja no se'n fan ressò. El Segre i la Mañana n'haurien de parlar cada dia, igual que les emissores locals i la televisió de Lleida, però no és així. I potser no és notícia perquè ells ja no en fan notícia. Un peix que es mossega la cua. La veritat? Una vergonya tot plegat.

I aixi moltes coses de les que passen en aquestes contrades. Tenim parcs de muntanya com el de Pont de Suert allunyats de tot arreu, amb ajudes a més d'una hora. Un parc amb deficiències com a lloc de treball (les avaluacions de riscos així ho indiquen), un parc amb uns equipaments operatius escassos per la dificultat que té en rebre ajuda d'altres parcs. Un parc que a l'estiu cobreix a un bon nombre de turistes de muntanya, i els caps de setmana d'hivern al gruix dels esquiadors que van i venen tant de la Vall de Boí com de la Val d'Aran. Un parc que caldria potenciar amb equipaments de muntanya, a l'igual que Sort. Ambdós són parcs que haurien de ser mimats i potenciats logísticament i operativament per a donar ajut i cobertura a tots els serveis que hi ha en una extensa zona del Pirineu.

Dos parcs que pel seu nombre de serveis, relativament baix en comparació a altres molt més urbans, podrien donar una resposta operativa eficient a les recerques i rescats de muntanya, I suficient no vol dir enviar un vehicle 4x4 amb dos o tres bombers, sinó a disposar de material de rescat com són cordes, lliteres de muntanya, i altra material específic, així com també amb roba adient com són botes de muntanya, folres o roba hidròfuga i termoaïllant. I no només això, Pont de Suert forma part d'un eix europeu de transport de matèries perilloses. I què costa tenir-los formats específicament per a intervencions a vehicles cisterna de transport de materies perilloses?

Potser qui ho ha de proposar no són aquells que seuen pensant i gratant pressupostos, potser és feina d'altres que estan més propers. Segurament és d'aquells que permeten que a Lleida no hi hagi gairebé comandaments, ni estigui previst ampliar-los de forma generosa. Sovint els bombers dels parcs ens fem creus de que tots som conscients que a la nostra regió hi manquen bombers i comandaments i quan surten concursos de trasllat i places de comandament se n'ofereixen a la majoria de parcs grans de les regions menys a la nostra. Aquí sempre ens hem de quedar amb les escurrialles. I així és molt difícil tenir una regió que pugui cobrir les espectatives operatives que des de Cerdanyola volen promoure.

Aquí, per molts bombers que estiguin entrant i per molts caporals i sergents que promocionin, seguirem sent els rarets de les regions de bombers. Som els qui tenim el territori més gran, la geografia més diversa i també els qui patim una manca de recursos més gran. La nostra regió porta massa temps fent aigües. A Lleida li cal un nou capità, amb esperit de líder, capaç de donar tot l'impuls que ens és necessari així com un vaixell nou, amb millors prestacions i més mariners.

Motivacions extra

Durant molts anys havia dit que mentre estigués motivat faria de bomber, que quan em deixés d'interessar ho deixaria. I porto ja més de 25 anys fent de bomber. I m'encanta. Suposo que escriure un post setmanal parlant de bombers és un senyal inequívoc de que és així. Però la realitat sempre s'entossudeix i no totes les guàrdies són precioses, van com oli en un llum i de tant n'hi ha alguna que et deixa sensació de que aquell dia has estat perdent el temps.

Però us he de dir, que el balanç sempre acaba sent positiu. La motivació se l'ha de fer un mateix, dia a dia, guàrdia a guàrdia i company a company. No tots els companys deixen la mateixa empremta, ni de tots pots aprendre coses bones, però de tots pots fer-ne un motiu per tornar la propera guàrdia i fer-ho una mica millor.

Els serveis en un parc gran ajuden i molt. Lleida és un parc eminentment urbà. No és Barcelona, ni Badalona ni cap de l'àrea metropolitana de la gran urbs catalana, tampoc tenim un poligon com el de Tarragona que dona feina o com a mínim és una font de possibles incidents que, si en tens ganes, pots fer-ne un màster en grans emergències. Però Lleida és un parc que dona servei a 130.000 habitants de forma directa més tots els de la comarca del Segrià (una de les més grans de Catalunya) i amb un únic parc de bombers professional. Per tant la dependència i disponibilitat dels 3 parcs de bombers voluntaris fa que gairebé cada guàrdia et voltis la comarca amunt o avall.

El que està sent un dels pitjors anys en la vida de molta gent, per bombers i per mi especialment no ho és (laboralment i motivacionalment parlant). Per mi és un dels millors anys com a bomber. Aquest any vaig estar a Girona pel Glòria, a Tarragona per l'explosió a IQOXE, després la COVID m'ha permès aprofundir els meus coneixements en NRBQ i aplicar-los a les residències de gent gran i de persones amb discapacitats intel·lectuals, També m'he pogut comparar amb gent de Madrid, Badajoz, Bilbao, Àvila... en un curs NRBQ a la ENPC... certament tot això m'ha donat molta vidilla. Però no és això el que et dona la major part de les endorfines. La serotonina ve produïda per tot l'anterior, la felicitat, però la sensació de "subidón", eufòria i plaer absolut te la dona la resolució favorable dels grans serveis.

I les últimes setmanes han estat molt favorables en aquest sentit. Per començar la dinàmica general que aporten els nous bombers en pràctiques, els quals venen àvids de pràctiques, coneixements aplicats i sobretot de fer coses noves cada guàrdia. Enganxar-s'hi ho recomano a tothom. Tant de bo hi haguessin bombers en pràctiques a tots els parcs i durant la major part de l'any. Per altra hi ha alguns serveis que han acabat de la millor manera possible i amb la sensació que hi has pogut aportar el teu gra de sorra. L'home perdut a Comiols i que varem acabar trobant va ser una font d'endorfines només comparable a l'alegria dels familiars quan van escoltar que l'haviem trobat i estava bé (respecte a totes les previsions desfavorables). I això també es va encomanar al torn, ja que com explicava al post de la setmana passada, cal aprofitar totes les oportunitats tecnològiques que tenim al nostre abast.

Com fins ara la casa no ha pogut, volgut o disposat de recursos per fer-nos partíceps d'aquests coneixements, l'última guàrdia ens vàrem trobar tot el torn per aprendre compartint coneixements i fer que tots poguéssim utilitzar part d'aquestes noves eines. La veritat és que la unió del torn en aquest sentit dona una bona empenta a tot el grup.

Després és quan ja et vé el "regal" del dia. Vàrem tenir un servei molt diferent al que estem sempre acostumats. Una persona estava penjada d'un balcó. Feia anys que no sortia tant disparat cap un servei com aquell dia. Sempre sortim de presa, però hi ha serveis on encara vas amb més celeritat. Recordo el del vehicle encastat dins una botiga al centre de la ciutat, un incendi on els veïns es "tiraven" per la finestra o el d'un home caigut al canal prop de la fira. Són potser els tres on he sortit més depressa. Ara ja en són 4.

Aquest 2020 serà recordat com un any terrible, l'any del Coronavirus, l'any en que moltes botigues i negocis tancaran perquè no poden superar les dificultats econòmiques provocades pel confinament de la pandèmia. Però per molts bombers el 2020 serà recordat com un any amb molta feina, feina diferent, que ens ha aportat a nivell personal motius per sentir-nos contents de les actuacions fetes i el sentir-nos encara més útils. Esperem que aquesta segona onada i el confinament que de ben segur ens espera no acabi amb l'esperança i la vida de més persones. Nosaltres els bombers seguirem donant el millor de nosaltres.