La COVID als parcs de bombers i el seu futur

Doncs sembla que la COVID va a més. A Madrid, a Girona, a alguns pobles del Pirineu i de Ponent. Poc a poc la llista de poblacions amb ratis de contagi va augmentant. Les escoles ja són obertes i amb elles la mobilitat de la gent. Les vacances ja han acabat (per qui n'ha pogut tenir). Així  ja estem tots a la ciutat i els pobles. Ara només queda esperar altra cop que tornem a tenir confinats a dojo. Vàrem passar el primer confinament i brot amb l'ai al cor. Uns pocs parcs van haver de tancar unes hores (o unes moltes) esperant ser netejats i que entrés el torn de relleu.

Ara com ara tenim un Pla d'actuació COVID amb versió 10 (del 24/6/2020) i unes instruccions específiques actualitzades a 25 de setembre. Tot apunta que pel moment anem bé. Sense incidències remarcables. Tots aquells "infectats" han vingut per contagi de familiars i els confinats per alguns serveis puntuals on s'ha baixat la guàrdia. Tot i això cada dia cal recordar als companys i també als torns que entren i surten que cal repetir guàrdia rere guàrdia que és necessari ventilar les estances, obrir les finestres dos o tres cops per dia. També que cal fer les neteges de taules, cadires, i espais que ocupem de forma individual cada dos per tres (el lloc on hem esmorzat, dinat, llegit un llibre o la butaca on hem mirat la tele a mitja tarda...

Però tot i aquestes precaucions (en la mesura que cadascú se les creu, que no tots) arribarà el dia en que algun company o jo mateix tindrem febre, una mica de tos, mocs, mal de cap i mal de gola. Perquè la tardor ja és aquí. Aquesta setmana el fred i el vent ens recorden que la tardor, els constipats i els virus de tota mena vindran per quedar-se alguns mesos entre nosaltres. I amb mascareta o sense serà del tot necessari obrir finestres i perdre temperatura passant fred als parcs durant alguns minuts (o potser hores) fins que assegurem la ventilació i que posteriorment es torni a escalfar amb la poca o molta calefacció  que tenim en alguns parcs.

Els parcs no estan preparats per la quantitat de gent que som ni que serem els propers anys. Les properes promocions ens faran sentir llaunes de sardines confinades als parcs de bombers. I si li sumem la manca de manteniment i de posades al dia a la GRAN majoria de parcs de bombers de Catalunya, tindrem un polvorí que se sumarà als caràcters diversos dels bombers i de la "psicologia del confinament". Si, m'ho acabo d'inventar. Però a que tots teniu algun company de torn que el confinament li ha sentat fatal? Aquell company que de normal ja té caràcter polvorilla i que els últims mesos el té més acusat? O aquell que normalment simplement s'enfada per coses que a d'altres ni fu ni fa, però que ara et pot muntar un lio perquè està més susceptible que abans del confinament?

La COVID posa de manifest l'estat real dels parcs de bombers. Durant març i abril, que el bon temps anava venint poc a poc ja va afectar a algunes persones, però la tardor que és totalment a la inversa ens afectarà de manera més punyent. Quants cops (i parlo del meu parc) ens hem trobat que a l'entrar pel matí això era un forn? És el lloc ideal per a un SARS-CoV2. Temperatura i moltes hores de portes i finestres sense obrir per ventilar degudament. Les ventilacions inexistents dels parcs. Els vestidors amb els sistemes de ventilació apagats (pel soroll), calefaccions amb mals reguladors de temperatura (automatitzats), menjadors petits, vestidors encara més petits, i també no cal oblidar tots aquells que són fredolics i necessiten a més de portar el folre tot el dia una temperatura elevada. Que amb la sensació de fred de cadascú no s'hi pot fer res. Uns tenen calor de dia i fred de nit, altres a l'inrevés i quan entren a l'habitació necessiten obrir la finestra encara que estiguem sota zero. Aquest hivern ho passarem malament.

Així que anem-nos preparant. Els parcs no es fan grans en dos dies, ni en 5. No hi ha pressupost per ampliar-los, amb prou feines per al seu manteniment. Altres ni això. Hi ha el vell parc de Granollers amb les obres a mig executar i un lio terrible d'empreses que van caient. Ens tocarà tenir paciència a tots. I després esperar a que les eleccions que vindran els propers mesos no ens portin una retallada o caiguda del Pla 2025 de Bombers. Que no és un Pla complert. És el que és. La posada al dia en personal de bombers, en organització i en vehicles, però que es descuida els edificis de Bombers. A la Sots direcció General (Cerdanyola) seguim tenint un edifici sense una planta (la que es va cremar). No hi ha pitjor exemple que aquest. Tenim bombers i camions, però no tenim casa. Aquesta és la trista realitat. I espera't que va per molt llarg.

Parcs de Bombers i les necessitats territorials

Fa algunes setmanes hi havia un tuit d'algú que es preguntava com és que els Bombers Voluntaris havien envellit. I la realitat s'amplia a la totalitat dels parcs de Bombers de la Generalitat de Catalunya. Això també passa amb els Bombers Professionals. Hem estat gairebé 10 anys sense promocions de personal. Ni professionals i voluntaris. I aquesta és l'única raó per la que ens hem envellit. I pel pas del temps. ;-)

L'última promoció de bombers voluntaris segurament no es devia completar, hi havia més places que persones interessades. Hi ha encara parcs mancats de personal. Però això no és culpa ni de la casa ni de les promocions de professionals. La voluntarietat al sXXI és molt complicada. De fet, si ampliem el mostrari, hem passat d'ambulàncies de la Creu Roja que feien els serveis urgents a les ambulàncies professionalitzades del SEM i les licitacions del servei urgències (primari) i dels trasllats no urgents (secundaris). Això és així perquè va arribar un moment en que calia fer una passa endavant en quant a exigència (tant de coneixement com de disponibilitat) que va fer impossible la continuació d'un servei essencial amb persones totalment voluntàries. I quan es comença a posar incentius és que s'està professionalitzant el servei. I com són diners públics, per a realitzar serveis públics, cal complir els requisits de contractació pública.

No estic dient, ni ho penso, que el model mixt de bombers hagi de finalitzar. No, que ningú s'ho prengui així. Però el que si que hem de ser conscients és que el model ha d'evolucionar. De la mateixa manera que hi ha nuclis importants que han de tenir un servei que els doni l'abast de forma ràpida (grans nuclis industrials) amb parcs coberts 24/7 també cal donar el mateix servei (i també el mateix dret) a la resta de població més aïllada i amb agrupacions molt menors. En aquest cas necessitem un servei amb iguals prestacions de capacitat però amb un temps de resposta una mica diferents. El model mixt com a parcs mixtes potser l'hem de començar a oblidar, però si que cal potenciar el model mixt de treball col·laboratiu entre parcs professionals i parcs voluntaris. Un racó de país com pot ser Tavascan mereix tenir bombers al seu abast. Però tenir un parc presencial 24/7 és molt difícil de justificar i molt car de mantenir quan el volum de feina és molt petit. La diferència en el nombre de serveis entre els parcs urbans, industrials i rurals així ho defineixen. I la realitat ens fa tocar de peus a terra. La necessitat de parcs amb personal únicament voluntari, en aquestes zones on la necessitat de cobertura és puntual és real i cal dotar-la de les persones formades i competents que els seus ciutadans es mereixen. Una granja al Pirineu i una granja al pla de Lleida han d'obtenir una resposta semblant, activada potser de forma diferent, però al cap i a la fi han de poder salvar les seves dificultats amb l'ajuda dels bombers.

En un futur veurem com aquestes "bosses", de baixa i de molt baixa població, en situacions d'emergència se'ls dona resposta de manera molt diferent. Igual com a un foc de llamp s'hi envien els bombers amb l'helicòpter, els bombers voluntaris de la Vall Ferrera i de la Vall de Cardós podran ser ajudats per bombers professionals heli-transportats vinguts d'algun parc de referència (parc nodrissa) situat a una isòcrona de 30' (que en helicòpter són molts km). -El temps i la distància son totalment imaginaris-

Les crisis serveixen per a tenir grans idees i aplicar grans canvis. El fet que cada cop hi hagi menys persones disposades a donar el seu temps pels altres obliga a les administracions a contractar i ampliar plantilles de persones competents (amb formació contínua). Posats a pagar i a triar, trio als millors. Passa a bombers, a salut i també a les curses (que cada cop hi ha més gent cobrant pels seus serveis).

De moment, si els nostres polítics no la pifien novament, com en els últims 10 anys de bombers, en dos anys acabarem de completar els 1000 bombers professionals que ens faltaven fa poc més d'any i mig. Avui estem a mig camí. Un cop tinguem bombers professionals, caldrà veure si cal fer ampliacions, canvis i reestructuració als parcs de bombers voluntaris. Quin funcionen i quins no. I amb tota la gent disponible, els mitjans tecnològics que cada cop són millors i una organització cada cop més acurada, fer realitat que les persones del Pirineu, els parcs naturals, i zones de difícil accés, puguin tenir bombers en quantitat suficient com per a que els serveis que hagi al seu territori siguin realitzats amb quantitat i qualitat humana.

Al cap i a la fi, els parcs de bombers professionals i de bombers voluntaris no son de ningú en concret, sinó que són de tots i depenen únicament de l'administració competent. I cal que aquesta en sigui. Els hi hem d'exigir que si manca personal tant voluntari com professional facin les convocatòries pertinents, i nosaltres ens hi hem de presentar (de la mateixa manera que els demanem aquestes places). Quan les places no són prou cobertes és que no hi ha interès  i és quan el gestor buscarà altres maneres de cobrir aquestes places.

Aquí ja tenim un precedent. Que va portar molta cua. El parc de Pont de Suert. Davant la manca d'efectius es va acabant omplint de bombers professionals. Ni millors ni pitjors. Diferents. Igual com també tenim als Pompiers dera Val d'Aran. Que també tenen un règim diferent, ni professionals i voluntaris, simplement depenen del Conselh Generau d'Aran. I ells són qui realitzen al gestió integral del servei.

No fa ni una quinzena d'anys es va viure un gran canvi en l'organització dels Bombers d'Andorra. Varen canviar horaris (a 24), la regulació interna, van reestructurar el servei i construir noves instal·lacions. No sense polèmica ni dificultats. Però al cap i a la fi el servei de bombers ha millorat en escreix. Aquí quan tinguem els parcs amb els encara 500 bombers professionals que ens manquen, començarà la reestructuració "física" dels parcs de bombers, de tots. Alguns canviaran de lloc, altres s'ampliaran, altres es faran més petits o simplement tancaran. A tots els nivells, professionals i voluntaris. Actualment hi ha bosses de territori on encara fer que hi arribi un bomber professional amb vehicle costa gairebé una hora, mentre d'altres que tenen dos i tres parcs professionals que gairebé es veuen entre ells a simple vista des del terrat del parc. Amb els parcs de bombers voluntaris hi passen situacions semblants i altres totalment diferents. La manca crònica de persones, l'envelliment, la desil·lusió, la manca d'un lideratge sense interessos particulars tant a nivell dels parcs, les poblacions o agrupacions de parcs han produït que la "despoblació rural" també hagi arribat als parcs de bombers voluntaris. També hi ha influït la manca de recursos, d'empatia i voluntat de la direcció del Cos de Bombers, la mateixa direcció que va deixar-nos sense més de 1000 bombers professionals i altres 1000 de bombers voluntaris.

A dia d'avui les oposicions de 150 i de 250 bombers professionals es cobreixen a cada convocatòria, mentre que les de bomber voluntari es queden a mitges. Serà el sistema, serà les hores de formació, serà el sacrifici o seran altres factors. Però en pocs anys veurem com l'administració mou fitxa. I no us estranyi que veiem als bombers volar amunt i avall per arribar al fons de la vall, i també al fons de la qüestió.

Les noves promocions de bombers

Ja tenim una nova tongada de bombers en pràctiques als parcs. Aquest cop, i segurament degut al SARSCoV2, fan les guàrdies de 24h enlloc d'una barreja de les de 12h i 24h. I per a ells, i segurament per nosaltres, és millor. Han de fer menys desplaçaments. I això que sembla una tonteria no ho és. Perquè voltaran igualment entre dos parcs. Els de Lleida faran la meitat de guàrdies amb nosaltres i l'altra o a Valls o a Vilafranca. Així que els tocarà matinar i molt. Les guàrdies de 24h en parcs grans vol dir que et desperten per la nit, també que quan tornes d'un servei a les 3 del matí el cos et diu que està alterat i que no vol dormir. Així que quan són 2/4 de 7 del matí i et sona el despertador (això quan has pogut dormir una mica) està cansat d'haver descansat poc, la feina (física) dels serveis de la guàrdia i també per la son acumulada de dos nits seguides havent dormit poc. Perquè encara que vulguis anar a dormir a les 22h (abans de la guàrdia) el cos et diu que ni de conya, els veïns encara fan soroll i a l'estiu el bar de sota encara és ple. Ah, i al juliol tot just s'ha post el sol.

Aquest cap de setmana he parlat amb companys d'altres cossos que fan 12h, i la veritat és que no els agrada. És un continu de guàrdies, de "viure" al parc i de no acabar mai de fer serveis. Això en un horari de 24h, per molts serveis que hi hagi, et dona temps en 3 dies de posar la ment a lloc, d'oblidar o de fer net de totes aquelles situacions complicades i desagradables que sovint ens toca viure.

Per altra banda, tenir nous companys de pràctiques revoluciona el torn. Uns perquè tanta gent al parc (divendres varem ser 17) fa que els espais sempre es quedin curts i per altra perquè són una font inesgotable d'energia i ganes de fer coses noves per ells.

El dia comença amb les reunions del matí, que no són gens fàcils per la gent que s'hi amuntega. Estem en una aula en la que fem "taula rodona" per poder parlar de les diferents activitats dels dies anteriors i també planificar la guàrdia del dia. Distribuïm activitats, revisions i també l'organització interna per a cuinar, netejar i posar ordre. La revisió de vehicles i material, per molt que ara siguem el doble no duren la meitat, ara duren molt més. Els "nous" necessiten explicacions de perquè tenim els camions i el seu material organitzat de la manera en que estan. Necessiten conèixer què hi ha a cada vehicle. Necessiten tocar totes les eines.

I a mesura que acabem, passem per la cuina a preparar l'esmorzar. Algú prepara una mica de tè per la tropa, un altra talla ceba amb vinagre per posar al mig de la taula. Un altre buida el rentavaixelles que ha deixat el torn sortint. L'altra posa les estovalles, sobre la taula que anteriorment s'ha netejat amb lleixiu... I això 17 a esmorzar en un menjador pensat per un torn de 9 i algun més... doncs això, som el doble.

Les ganes de xerrar i d'aprendre uns dels altres, de saber què s'explica a l'Escola, d'on venen els nous companys i també per "enredar-ne" a algun per a que ens prepari el dinar, són motivacions addicionals que tenim en el nou dia a dia.

Veure cares noves ens agrada i ens motiva. Un parc com el de Lleida on el més jove té 40 anys, qualsevol xaval de 25 ens va fantàstic per poder mantenir la il·lusió per la nostra feina i saber que aquesta tindrà un relleu. I això ens motiva per a explicar-los tot de batalletes, històries per a no dormir i sobretot fer-los partícips de la nostra feina. I així és com ens troben amb ganes de que ens preguntin, que vulguin que els muntem una pràctica, que per senzilla que sigui ja no té aquella tensió de l'Escola ni de ser avaluats per si aquesta surt més be o més malament. Tots arriben amb ganes d'aprendre, de ser un bomber més al parc.

Dinar, una mica de descans (segons ha anat el matí) i seguim fent més activitats pràctiques al parc. Algunes a l'aula, com són repassar protocols de sortida i la configuració del trens de sortida als serveis. Els rols de cada bomber a l'incendi d'habitatge. L'estovament del foc, quan hi ha flama que surt per la finestra d'un habitatge... un grapat de maniobres i "teories" que després haurem de posar en pràctica, coordinar-nos i que a l'Escola no han pogut aprendre.

Al final de la guàrdia, l'experiència és la d'una convivència entre persones actives, cadascú al seu estil, que hem compartit taula d'esmorzar, dinar i sopar, que hem fet serveis junts, que hem tret persones de cotxes convertits en ferralla, apagat contenidors, incendis de vegetació i incendis de cuina (el primer foc d'interior per a la majoria d'ells). Pel matí el relleu de personal també es fa especial. Entre els que surten i els que entren hi ha una complicitat i una enveja sana. El grup que entra fresc vol saber si el grup anterior ha "pillat alguna cosa guapa" durant la guàrdia. Per nosaltres, veure'ls sortir a les 7 del matí amb son, però feliços i amb un gran somriure, no té preu.

Entre els buròcrates i les oportunitats

Aquesta setmana hem superat novament un altra Conseller. De moment, sembla que el Director General (en Manel Pardo) es queda. De tota manera, la pràctica totalitat de nosaltres, els bombers, el superarem. Em refereixo a que algun dia deixarà de ser Director General de Bombers i que nosaltres seguirem aquí. Igual que ha passat amb el Conseller Buch. Més o menys coincideix en el temps l'arribada del Conseller Buch amb la del Pardo i també amb la d'en David Borrell.

Evidentment el pas del temps farà que el resultat de la implementació del pla 2022 sigui cada dia més a favor de la seva consecució. I això hauria de ser així independentment de si el Conseller és en Buch o en Miquel Sàmper, de si el secretari és en Brauli Duart, el director en Manel Pardo o el Sots-director en David Borrell. Però segurament cadascun d'ells aporta i els seus successors aportaran detalls de millora (o de retall en cas que no hi hagi diners) a aquest Pla.

A dia d'avui estem en execució. L'Escola de Bombers (i segueixo insistint en dir-li Escola de Bombers) treballa bastant a tope amb els cursos del bàsic, de caporals, sergents i també oficials. Una altra cosa és la dinàmica interna de l'Escola, que sovint funciona com un ens de funcionaris, burocràtic i amb dinàmiques internes especials. Després del Pla 2022 el següent pla hauria de contemplar una renovació important i estratègica d'aquesta. D'aquesta manera també serviria per alguna cosa més que la d'albergar vells elefants a l'espera de la jubilació. Tot sovint hi treballa gent molt bona i potent, però que acaba cremada de no poder fer més, amb més qualitat, amb més recursos. Conseqüentment es busquen la vida dins de Bombers, en llocs millors, que la casa està disposada a oferir i/o crear perquè hi la necessitat i l'oportunitat d'ampliar alguns àmbits operatius i de prevenció, que fins al moment no s'havien pogut desenvolupar.

Tenim un Grup Caní de recerca molt i molt bo. Petit, però genial. Tenim guies canins i gossos que treballen i es preparen com mai havia succeït a la història de Bombers. Però que els cursos se'ls han de muntar ells. Han d'apuntar-se a trobades amb altres grups canins d'altres paisos i regions. Han de fer mil i un entrenament (els entrenaments dels gossos són diaris i continus) sense l'empara de l'Escola. I és que aquesta a més dels cursos d'accés i de promoció, en aquest moment no té massa més recursos econòmics. Evidentment hi ha persones darrera que tenen idees, projectes, ganes i també la saviesa i experiència per a aconseguir moltíssimes coses, però això l'Escola avui no ho pot fer. Sense diners ni sense una direcció potent no es pot fer.

Aquí estaríem si no haguéssim evolucionat

Tal com he dit abans, hi ha llocs en que el titular és provisional. Consellers i directors són d'aquestos. També els Sots directors i tots els cap de servei, fins arribar a Cap de Regió. I d'aquests també en tenim dels que deixen empremta per bons o per dolents. N'hi ha que empatitzen amb els bombers, se t'acosten, et pregunten com va pel parc, se'n recorden d'algun projecte en el que hem pogut coincidir en el passat o simplement una conversa banal entre "companys" de professió, evidentment amb responsabilitats totalment diferents. Altres, però, no són capaços de trepitjar mai un parc de bombers. Deu ser poc important saber que n'opina el bomber del seu parc, la seva feina i la seva organització. Això si, son implacables fent complir totes les normes i notes internes sobre la utilització dels recursos i organització del servei. Tota aquesta "eficiència" de control evidentment va en contra de la predisposició i ganes dels bombers en fer coses noves, diferents i d'aportar idees. Totes aquestes oportunitats de fer millor al Cos de Bombers se'n van en orris quan topen amb aquesta implacabilitat de persones mancades d'empatia i voluntat de servei.

Per sort, només cal esperar. Sempre ens arriba l'oportunitat d'aconseguir noves fites per altres camins. La casa, durant aquests últims i recents anys està donant l'oportunitat a molts bombers de fer realitat els seus somnis. El GROS aglutina bona part del vell somni dels bombers veterans, que deien que es podia muntar una cuina mòbil per a poder abastir als bombers en els serveis. També acull tots aquells "chatarrillas" i manetes que són capaços de construir qualsevol cosa amb alguns ferros i un parell de fustes. Tenim tot de gent dinàmica, amb idees, amb personalitat pròpia i que tots junts en el GROS ofereixen una oportunitat de crear tota una estructura logística i de recursos brutal, que ens facilita i ordena els serveis. I poc a poc el GROS, el Grup Caní, el GRIT (l'evolució al sXXI del Risc Químic), els GRAF i la Unitat Tècnica del GRAF, el GREC (el grup d'estructures col·lapsades) es van obrint camí en aquest món interior de Bombers. I això només és possible quan des de dalt algú es surt de la norma escrita. Perquè tot allò nou que es prova i es fa funcionar (al principi en precari) no està escrit ni regulat enlloc, i evidentment surt de la norma. Per molts anys que tinguem idees i les puguem fer sortir a la llum.

El més important no són els noms, aquests canvien, l'important és que les coses funcionin, creixin i millorin dia a dia. Tots hi sortirem guanyant.