Incompresos davant els perills

Avui faré un d'aquells post que amb el temps havia anat deixant de fer. I és que parlaré de serveis i de com reacciona la gent davant de les nostres actuacions, la nostra feina i les coses que sap o no de nosaltres.

Primer us he de dir que des de fa molts anys que tinc molt clar que quan arribem a un servei el primer que cal fer és apartar la gent. Bé, dit així és molt dràstic però és estrictament necessari i imprescindible. La gent si pogués entraria a dins els vehicles accidentats a veure què hi fem, entraria a les escales dels habitatges incendiats a veure què fem els bombers, o simplement necessiten passar just entre el camió i el nostre servei, perquè és que únicament poden passar per allí. I sinó, sempre hi ha algun familiar que té un amic que coneix algú que viu allí, i clar, han de preguntar al bomber més enfeinat o al primer que veuen passar per saber de primera mà què s'hi cou (mai més ben dit).

Així és com quan arribem als serveis, a més de recollir tota la informació de què passa, com afecta i què és i què hi ha (o sigui, valorar la dimensió real del problema, com podem treballar, què necessitarem i com podem treballar amb seguretat), cal també fer un encintat per perimetrar l'espai de treball per tal d'apartar a tots els curiosos, tafaners i gent que amb "bona intenció" s'acosta per "fer alguna cosa". I aquesta és la nostra feina, per la qual hem estudiat, practicat i portem molts anys fent, analitzant i valorant les diferents opcions i propostes que la resta de bombers del món mundial fan i utilitzen arreu.

Però clar, quan la gent veu que hi ha vehicles de policia, ambulàncies i camions de bombers, i a més el carrer tallat no se'ls acut res més que voler passar per aquell carrer. Sort que pràcticament sempre hi ha la guàrdia urbana que els atura al cap del carrer. Però també hi ha aquells que surten dels aparcaments i es posen nerviosos o no entenen que han de sortir en direcció contrària. Després hi ha tots aquells vianants que volen creuar el carrer just a l'alçada de la nostra cinta de bombers, sense entendre que havien d'aturar-se abans i creuar pel pas de vianants. Així que alguns, més dels que penseu volen creuar el carrer just per allí, i no sempre hi ha tot el carrer tallat. Més feina per la Urbana, que ha de fer entendre al personal que han d'anar a creuar pel pas de vianants. "Però si vaig aquí mateix" diuen alguns...

I ja per a rematar-ho. Els que si o si han de creuar just per davant la porta de l'habitatge on crema o que estem treballant. Com que no veuen res, no entenen que allò és una zona de perill, de treball, de possibles explosions, de caiguda de coses o simplement que hi pot haver algun gas o necessitat de disposar d'un espai lliure per tal d'evacuar o d'entrar recursos al servei que s'està esdevenint a l'interior.

Nosaltres treballem amb el supòsit que les coses (i les cases) poden fer explosions per atmosfera perillosa. I una porta pot ser un punt de fuita de l'ona expansiva que es pot produir en obrir una porta o una determinada concentració de gasos. Som persones, som treballadors i tenim família (antecessors, parella i/o fills, germans, etc) i que no volem deixar a ningú orfe. Som els primers interessats en no voler cap accident sobrevingut. Però de vegades a més del perill interior, el de l'incendi, els gasos, l'electricitat, trossos de sostre que cauen, etc, ens apareixen perills que ens poden fer canviar les condicions a pitjor. Són portes que s'obren per un veí que si o si vol baixar, un altre que ha quedat a l'ascensor, una finestra oberta a l'escala per la que el foc troba un camí per on sortir i avançar... I a més, hem de vigilar que des de fora no se'ns coli ningú.

Fins i tot el bomber que està a la bomba, responsable de que els de dins no els falti l'aigua és víctima de la tafaneria de la gent, ja que és el bomber més "accessible" a qui anar a preguntar, o al que està preparant eines o surt a buscar algun estri al camió, sempre hi ha l'espavilat de torn que necessita saber què passa.

També hi ha aquells que només veuen un grapat de camions, bombers, ambulàncies, i policia parats sense fer res, sense pensar que hi pot haver gent a dins, i que tots formem part d'un operatiu que el que pretén és treballar ordenadament, amb organització per tal de minimitzar els perills i tenir un criteri eficient per a resoldre els serveis. Que hi hagi sanitaris aturats no vol dir res més que hi ha gent preparada per si passa alguna cosa greu. Que hi hagi policia tallant carrers i aturant gent significa que si no hi fossin ens trobaríem a la gent per dins els llocs, entre els camions i fent nosa. I si hi ha bombers fora, aparentment sense fer res, vol dir que els de dins tenen un equip a fora preparat i equipat per si cal rescatar-los. Perquè qui rescata al bomber que està dins? Doncs el bomber que està fora, que també porta l'equip d'aire a l'esquena i que sembla que no faci res. Doncs si que fa. Està escoltant l'emissora de forma molt atenta, amb tota l'equipació a punt, i disponible per a que en qualsevol moment entrar a treure a algú, també a algun company, o simplement a fer el relleu dels qui estan a dins.

Apagar un incendi d'interior vol dir suportar temperatures molt altes, entrar en un espai ple de fum i de tòxics, sense visibilitat, que desconeixes i que hi ha foc. En aquest ambient de calor i foscor, trobar un foc sovint costa molt. La mateixa foscor i densitat del fum fa que a dos metres no el puguis veure, i no sigui fins que et passen les flames per sobre o el tens just davant no el vegis. La calor que irradia ens ajuda a trobar-lo, però sempre a la més absoluta foscor i sobretot calor, molta calor.

Doncs això, que avui tenia ganes d'explicar-vos com es viuen els incendis des de dins un vestit de bomber. No només de les coses "boniques" que fem, les espectaculars, les anècdotes i curiositats sinó també els problemes amb els que en trobem, la incomprensió del que intenta treballar amb seguretat i del que intenta protegir l'entorn.

Espero que al proper incendi d'habitatge que vagi (i portem una ratxa creixent) ens sigui més fàcil poder treballar des del carrer i que la gent ens vegi com a persones que fem un servei global. Apaguem incendis, però també rescatem persones, detectem fuites, ventilem espais plens de fum, confinem als veïns a les seves llars, controlem que el fum no se'ls hagi escampat per dins i un grapat de coses més que es fan en un "simple" foc, que tirant una mica d'aigua s'apaga (perquè és això, no?).

Sortint de la zona del confort bomberil

Fa uns dies un company de promoció, que no coneixia amb qui mai havia coincidit, va dir en acabar un servei que aquell dia es complien 25 anys des que va entrar. I si, jo també hi era i hi ha un grapat d'històries per explicar. D'aventures, de problemes, de serveis i de múltiples desventures. Va ser a l'ISPC, a l'edifici on hi ha la Sala d'Actes. En aquell hall, desconegut per tots nosaltres, varem signar alguna cosa, ens van dir en quin dels 3 torns i 9 grups ens tocaria estar a l'escola i que dels 230 aspirants només la tercera part es quedaven aquell dia a Mollet, la resta tornarien la propera setmana o la següent. I així és com han passat 25 anys i segueixo sense coneixer a la majoria de companys de promoció.

Però 25 anys donen per molt. Un període a l'escola on s'aprèn tota la teoria i molt més sobre bombers. Segurament massa. Perquè el que importa és saber utilitzar els equips d'aire i utilitzar-los tot sovint, i no desmuntar-los i saber trobar no sé quina molla (mai els varem desmuntar, però els plànols ens els havíem de saber de memòria), o detalls sobre hidràulica que ni a la majoria de carreres tècniques veies amb tant detall. Fins i tot, jo que aleshores estudiava 4rt de Química, ens explicaven fórmules i conceptes de 2n. Mai vaig entendre el perquè de tant detall en algunes coses, quan el que és necessari és aprendre a protegir-se, protegir i executar correctament totes les maniobres i activitats que després si son necessàries als parcs i als serveis reals.

Després vaig passar per Cambrils on vaig viure el primer accident de trànsit mortal, Montblanc d'on recordo els accidents de carretera més bèsties i amb menys recursos. I dono gràcies al meu inconformisme per poder mantenir-me al dia dels equips, els manteniments i l'estar preparat per quan necessitéssim sortir (que sortíem realment molt poc). Mollerussa va ser un despertar important, allí vaig conèixer un grup de persones motivades, amb ganes de fer coses i un furgó de risc químic que poca gent entenia. I poc a poc vaig anar aprenent sobre els risc químic, i algun que altre incendi d'habitatge. L'entorn urbà del parc de Lleida, on porto 15 anys, ha acabat de donar una volta més en tot aquest entramat de serveis i situacions estranyes que vivim els bombers en poblacions atapeïdes de gent multicultural.

La zona de confort és aquella que ens dona la seguretat. És moure'ns exclusivament per allà on sabem que no fallarem, o que simplement estem prou recolzats pels companys com per a que no es vegi la nostra mediocritat. I així és com sobreviu molta gent. Uns simplement fent només el que saben fer, i menyspreant a la resta que volen fer d'altres coses. I altres que ho critiquen tot, tot ho menystenen i intenten fer un caos de qualsevol servei, pràctica o esdeveniment.

Però la bona gent, la que té ganes d'aprendre, són aquells que no en tenen mai prou. Aquells que volen superar-se, que s'apunten a un bombardeig, aquells que qualsevol mancança i qualsevol novetat els suposa un repte. Un repte és tot allò que et fa sentir viu. I viu vol dir fer coses noves, diferents, experimentar i analitzar. uns dies l'encertes, altres t'equivoques, però sempre hi tornes i busques entendre el perquè ha fallat i el perquè ha funcionat.

Avui tenim companys que els motiva tot allò que es desprèn del desenvolupament dels focs d'interior. Fluxos de calor, de temperatura, qualsevol incendi, explosió o detonació és una motivació per buscar l'origen i la satisfacció és trobar com ha pogut començar tot. Altres els motiva conèixer com moure's per l'interior d'un espai fosc, ple de gasos tòxics i calents, i saber entrar, sortir, desplegar el material i si és el cas, com rescatar una víctima.

Les últimes setmanes el repte principal de Bombers ha estat per una part trobar mascaretes i vestits de protecció suficient per poder abordar la crisi del COVID19, poder donar resposta a tots aquells nous escenaris que fins ara MAI ningú havia tingut ni predit, i el repte d'aprendre tot de noves maniobres, optimitzar-les i fer-nos-les nostres fins al punt de que per vestir i desvestir als bombers amb vestits de nivell II ja no ens és necessari la xuleta (que jo tant he remarcat que cal llegir mentre un altre va vestint a l'actuant). I és que la pràctica diària en vestir-nos per a protegir-nos del virus ens ha fet ser millors. Cap de nosaltres ens havíem plantejat mai que entraríem en un espai ple de virus desconeguts. Així que ara som indiscutiblement més versàtils i més valents.

Hem après a muntar carpes junt als del GROS, hem après a situar àrees de descontaminació, àrees de vestit, àrees de descans, espais per al control del personal actuant, espais de comandament, i que fins i tot hi ha gent que s'ha especialitzat en tota aquesta moguda de fer una sectorització, descontaminació i mobilització de persones a les residències de gent gran.

Després de 25 anys a can Bombers, segueixo amb ganes de fer coses noves, i comprovo com estic envoltat de persones amb motivacions importants per tal de millorar l'organització de la casa, dels serveis i de seguir millorant en els serveis i crear des de zero nous grups de treball per donar solucions als nous reptes que se'ns plantegen cada dia. Fins i tot hi ha un grup de gent que durant les últimes setmanes ha estat buscant quins són els millors productes per a fer les desinfeccions en les millors condicions.

I fins aquí el resum del que han estat els meus primers 25 anys a Can Bombers.

La moda de l'ozó

La Desinfecció que majoritàriament tots heu fet aquestes últimes setmanes no HA SERVIT per a RES. I és molt fàcil d'entendre. Si teniu una cullera on heu menjat nata o xocolata (o ambdues) li poso desinfectant (clor, peròxid, ozó, alcohol...), segueix tenint la nata, la xocolata i la vostra saliva. La desinfecció no neteja, només mata els bitxos que hi ha a la superfície de contacte. Si tinc una caca d'ocell per molta desinfecció que tingui, la caca d'ocell no desapareix.

Abans de desinfectar SEMPRE cal fer una neteja! Això significa treure tota la part orgànica (la nata), fent acció de fregament per a desincrustar-la, posant sabó per a que la humitat entri millor i poder desfer-la. Esbandir i assegurar-se que ja ha marxat. Ara sense la part orgànica només hi queden els organismes patògens i no patògens. I ja és quan podem fer la desinfecció. I quin és el producte que hem d'utilitzar? Ahhh, aquesta és la clau.

La teoria és fàcil, cal buscar a la web del Ministerio de Sanidad quins productes desinfectants maten el Coronavirus. Però la realitat i la certesa és una altra. Cal provar diferents productes, diferents concentracions, diferents maneres d'aplicar-lo. I fer analítiques de superfícies per comprovar si aquell element que volíem eliminar ja s'ha desactivat o no. Així és com s'actua a tota la indústria alimentària del món civilitzat. O us penseu que a la vostra carnisseria només tiren un raig d'alcohol sobre el tauler i una mica d'ozó a la nit mentre tothom dorm?

L'Ozó és un bon desinfectant per a l'aigua, però deixa poc rastre. Per tant a la que hi entra en contacte qualsevol contaminant, s'embruta. En canvi el Clor que hi ha a l'aigua de les aixetes dels habitatges, deixa rastre (aquell mal gust), que assegura que qualsevol patogen també mori encara que traguéssim l'aigua d'una aixeta a més de 20km de la planta potabilitzadora o que l'aigua surti d'un dipòsit i s'hi hagi quedat uns dies tancada.

Des de fa un grapat de setmanes que rebo consultes sobre l'Ozó, que si com és que no demanem una màquina d'Ozó pel parc, que perquè no posem Ozó als camions, que perquè hi ha altres cossos de bombers que tenen màquines d'Ozó on posen els vestits bruts... que si un amic meu té una botiga i ha comprat una màquina, que si una cosina la fa anar per a no sé què... i tothom diu la seva. Fa no massa setmanes algú va gosar a preguntar que com és que creiem cegament amb el lleixiu com a desinfectant...

Aquí la señorita Francis (consultori radiofònic dels anys 80). Perquè els jugadors del Barça no juguen com jo voldria? Perquè no entrenen d'una altra manera? Perquè no utilitzen aquella tàctica que m'ha explicat un amic o que he llegit en un whatsapp? Ara seriosament, sense exageracions. Creieu que si l'Ozó realment funcionés no s'hauria aplicat ja?

Mai us heu plantejat estudiar una carrera? Sortir de la vostra zona de confort i aprendre com funcionen REALMENT les coses? Al segle XXI tenim una cosa que es diu Google. Si aquella on busques "picor de pell" i diu que pots morir. Si, però si llegeixes, compares i interpretes amb ulls nets, oblidant i desaprenent tots els tòpics que tenim inculcats des de petits, podem ser capaços de trobar una part de la solució, pistes que ens ajudin a cercar quina és la dada correcta i sobretot, sobretot, no posar algunes cadenes de televisió ni llegir segons quins diaris (que gairebé podríem deixar-los en zero).

De fet, amb un mínim de coneixements i una mica de perspicàcia pots trobar molt bona informació en els bits i Tegas que ens arriben diàriament per la xarxa, ja sigui a casa o al mòbil. SI, a més de fotos de gent fotent-se de cap, ties bones i acudits dolents també serveixen per difondre ciència i informació verídica. Però cal buscar-la, sola no arriba. Després d'aquests moment de canya, a veure si us desperteu del confinament, que sempre us explico algunes veritats.

I ara que ja sabeu tot això (i us he fet obrir els ulls) mireu aquest video i us contesteu vosaltres mateixos. (Pista: Ho fan fatal)

Preparant la campanya forestal

Aquestes últimes setmanes he fet un canvi radical de registre respecte al que he fet durant els meus últims 25 anys de bombers. D'acord, fa molt temps també havia donat formació de Risc Químic a l'Escola i en els últims 10 anys de forma puntual com a Riscos Tecnològics. Això m'havia permès anar a algun simulacre a Tarragona o a l'ISPC. Però poca cosa més. Coses molt puntuals. De fet tenir fills i una empresa familiar és difícilment compatible amb la progressió dins la casa. Alguns dels companys que van entrar amb mi ja son sergents, caps de parc i també alguns han arribat a sots-inspector i inspector. Però jo segueixo sent bomber, i ben orgullós de ser-ho.

Doncs el que us deia. Des d'inici d'abril he compaginat la feina normal de bomber de camió i mànega amb la de visitar residències de gent gran i de discapacitats. Ha estat un canvi radical de forma de viure el Cos de Bombers. En aquest aspecte he recuperat durant algunes setmanes el meu perfil de consultor (que havia fet durant uns 15 anys i que vaig abandonar fa ja 2), i de forma similar havia analitzat les necessitats de les residències en quant a com havien de sectoritzar i trobar solucions per tal de separar els residents amb Covid dels que no el tenien.

Alguns caps d'intervenció (tècnics i sergents) ens han permès decidir, organitzar i afrontar de forma decidida l'actuació interior a les residències. Sempre amb el beneplàcit del personal de Sanitat (generalment metges i infermeres dels CAPs de referència). Sovint ens hem coordinat per tal de definir l'estratègia de moviment de persones i aplicant criteris tècnics del Risc Químic i el Risc Biològic (ho havíem utilitzat a Bombers en els últims 20 anys). Així que fins a dia d'avui els meus companys de Riscos Tecnològics (on m'incloc) hem gestionat una cinquantena te residències, fent-les més habitables. I tal com va dir un tècnic fa uns dies per la tele, fent una separació en dues residències. Allí on fins ara n'hi havia una. ara tenim clarament l'àrea de positius i l'àrea de negatius.

Esperem que tota aquesta feina, que ha estat molta i dura, pugui mantenir-se amb la bona praxis que hauran d'implantar i portar terme aquestes residències. Ep, que no hem inventat res. Els Metges sense Fronteres han estat uns grans mestres per tots nosaltres. Simplement nosaltres estem acostumats a l'ordre i a la separació contundent de zones contaminades de les no contaminades.

I com que les setmanes van passant, vàrem començar sortint del parc a primera hora amb el folre polar ben cordat, per acabar l'últim dia ben acalorat només amb la samarreta. Les condicions de ambientals de calor, temperatura, humitat i radiació solar han canviat i nosaltres que hem estat treballant al límit durant molts dies hem hagut d'anar-nos adaptant a aquests canvis.

Els primers dies muntar una ABD només tenia el problema de la manca d'habilitat personal (per molts només ho havien muntat en comptades ocasions en pràctiques), altres, els formadors teniem les idees força clares, però cadascú tenia el seu truc i hem hagut de posar-les totes en comú. Avui,però, el problema és el sol i la calor. Situar l'ABD sota un bat de sol, encarat al sud o sense la possibilitat de posar-hi una carpa per fer-hi ombra faran que el servei sigui més dur quan la temperatura del migdia vagi progressant.

I així és com en un parell de setmanes canviarem les motxilles plenes de peròxid, els dosificadors d'alcohol, els draps de fibres de polipropilè, els vestits groc i taronja de protecció química i biològica, els blancs (anti-esquitxos), els vestits de marca i els vestits xinesos, per les motxilles de sempre plenes de mànegues, la llança forestal, i les mascaretes ffp2 amb vàlvula de sempre i anirem perseguint les flames que poc a poc aniran guanyant terreny als descampats, els camps plens d'herba fins a que arribi la part més crua de l'estiu on cremaran ja els boscos.

Doncs allí estarem. Pel que sembla la calor ja la tenim aquí i possiblement ja no marxi fins a finals de setembre. Doncs farem el que hem fet sempre. Pujarem al camió, farem carretera i camins fins topar-nos amb les flames, deixant enrere les hores d'autopista i carretera fins les residències i la bona feina feta contra el SARsCoV2 que ha estat tocant-nos l'espatlla i, nosaltres, mirant-lo de tu a tu.