dilluns, 14 de maig de 2018

Salut i ergonomia bomberil

En els darrers posts us he anat explicant les meves sensacions en tornar a fer vida bomberil activa. D'acord, fins a dia d'avui no he fet cap guàrdia sencera 24h, però ara ja si, eh. De tota manera, el cuquet l'he anat matant, les sensacions d'anar amb el camió per Lleida amb la sirena mentre els vehicles s'aparten ja l'he tornat a viure (poquet, però l'he viscut de nou), ja sé què és posar-me el nou jaquetó i treballar amb ell. Patir la calor, la paciència d'esperar a que un servei de poca cosa s'acabi (si, hi ha servei molt avorrits)... tot això ja ho tinc al dia.
Ara el que falta és poder "sobreviure" a tot això. Per escriure aquest post he revisat alguns dels posts no publicats (una vintena) que per varies raons o no he publicat o he eliminat per tal evitar conflictes. I en un d'aquests parlava de salut bomberil. Aquest concretament estava eliminat, ja que parlar de la "mala vida" dels companys de fa 30 anys no era ben vist per tothom. Però avui vull parlar només de la "bona vida" i la "vida saludable" que fem o hauríem de fer els pobrebombers del segle XXI.
Mireu, a tots ens pot passar que fent esport, bricolatge casolà o simplement fent coses normals ens passi qualsevol accident que ens deixi una temporada fora de joc. Durant els meus dies de rehabilitació vaig conèixer un grapat de gent que caient de manera "tonta" s'havien trencat espatlles, canells o turmells i molts d'ells havien quedat amb seqüeles. Això em va fer reflexionar molt sobre la meva lesió. Jo vaig tenir molta sort. Bé, l'he tingut dos cops. Fa 22 anys jugant a volei em vaig trencar el lligament creuat del genoll esquerra i vint anys després em trenco el dret esquiant. Tots dos van ser fent esport. Les dues vegades les operacions han anat molt bé. A la primera vaig coincidir amb un noi de la meva mateixa edat, recent entrat a Mosso d'Esquadra, que després de la mateixa operació se li van fer calcificacions i no podia gairebé doblegar el genoll... havia de tornar a passar per quiròfan, i la veritat no sé si va arribar a fer de Mosso en actiu. No sé si és per caràcter o per tossuderia però he pogut tenir una bona rehabilitació i recuperació en ambdues ocasions.
Si miro al meu voltant, podem veure que als torns pràcticament ningú fuma (sempre hi ha excepcions), beure no es pot (per llei), i la gran majoria fa esport ja sigui dins o fora de la guàrdia. Però sigui per la raó que sigui la vida ens passa factura a tots. Tot i la aparent vida sana cada any hi ha algú que pateix lesions o petites malalties que ens deixen una temporada fora de joc. Ara ja fa una setmana un company del parc ens va fer una sessió de com realitzar activitats esportives senzilles de forma no lesiva, que ens fos útil, i també petits exercicis que ens reforcessin algunes parts importants (principalment cintura baixa) per a evitar pinçaments i dolors lumbars.
De tota manera l'experiència amb els meus companys em diu que encara que et cuidis, facis esport, i tinguis les preocupacions habituals d'una persona normal seguim sent vulnerables a les malalties i les lesions. Per això és important fer les coses molt bé. Evitar torsions amb l'esquena, aixecar els pesos amb les cames, no balancejar el cos cap endavant sinó subjectar-nos el màxim possible amb els talons. Aprofitar els genolls i malucs per a l'equilibri i no per la força, que per això tenim cames i braços. Exercicis senzills però que cal realitzar ben sovint ens han d'ajudar a mantenir el nostre cos actiu, amb tensió muscular i tendons i lligaments forts.
Per ser bomber no cal tenir grans músculs ni aixecar grans pesos, per això hi ha les màquines i les eines, però si que em de mantenir el nostre cos sa. Sa vol dir menjar amb coherència (no en sé de nutrició, així que busqueu allò que us us convingui a cada cas) i també vol dir estar amb el cos en forma, actiu, fort i sobretot que el mateix esport no ens deteriori físicament.

Com ja vaig dir fa no massa anys (i després he estat 15 mesos de baixa) seguiré intentant controlar els meus bioritmes amb una mica d'esport i menjant sense massa excessos, La vida per si sola ja et porta els maldecaps que ella vol. Aprofitarem el temps que tenim per seguir aprenent coses de bombers i intentarem gaudir de les guàrdies tant com puguem. I si mai els cos ens diu prou doncs ningú ens podrà dir que no ho haguéssim intentat i tampoc retreure'ns res.
La vida és com una partida d'escacs, contra la mort. Ella, al final, sempre guanya.

Com us he dit al principi del post, la il·lusió de fer de bomber la tinc igual que el primer dia, l'edat no és la mateixa, i per això ´cal buscar mantenir tant les ganes com les condicions de fer-ho... i si al final per una raó o una altra no pots seguir, la consciència l'has de tenir molt i molt tranquil·la.

Vols rebre els articles per correu? apunta't!