dilluns, 19 de juny del 2017

mal presagi primaveral

Als que ens agrada fer de bombers sovint ens costa explicar als amics com ens pot agradar estar en un accident o en una gran catàstrofe. De fet, no crec que a ningú li agradi viure la desgràcia d'altres persones. No, no és agradable. Però el fet de minimitzar perills o ajudar a sortir d'una situació complicada a les persones és algo que ens apassiona, i no només això, sinó fer totes aquelles maniobres que coneixem, o que de vegades hem d'acabar improvisant (idees de bombers) per tal que el servei (el que sigui) acabi sortint bé. Curiosament, el fet d'apagar foc, patir la calor d'un incendi i resistir-lo, la foscor mentre avances pel fum i el soroll dels espetecs del foc son sensacions "agradables" difícilment descriptibles. I he de reconèixer que el fum, l'escalfor i el mateix foc tenen un encant semblant al dels ulls de les serps... temptadors i perillosos.
Així doncs, quan arriba aquesta època de l'any, quan ja la calor és forta (i aquests dies son de rècord) el fet de menjar fum, que et plorin els ulls, et caiguin mocs i tenir el cos ben suat perquè estàs apagant un incendi de rostoll, del sembrat i del camp erm de la zona del pla de Lleida et fa tenir una sensació semblant (potser millor) que la de la classe d'spinning que alguns paguen un parell o tres de cops per setmana. La suor i el patiment son signes de l'esforç invertit i el resultat està en la feina acabada (o la millora física en el cas de l'esport). Així que segurament no és tant descabellada aquesta comparació. L'esforç del bombers aquests dies és semblant (o proporcionalment millor) al de l'esportista després d'un dur entrenament.
Quan s'apropa Sant Joan i l'època de la sega els parcs de bombers son un anar i venir de camions que entren i surten. Sovint, a mig matí sona el telèfon i fins a ben entrat el migdia no tornes, després d'un parell de serveis seguits. De vegades menges a correcuita i tornes a tenir un avís i aquest ja et porta a enllaçar serveis (nosaltres en diem empalmar-los). Quan tornes a l'hora de sopar estàs desfet, amb ganes d'una cocacola ben freda i alguna cosa fàcil de menjar. I aquests dies veient els incendis per la premsa i per les xarxes m'entra enveja i enyorança de totes aquestes sensacions (encara que em caiguin mocs, foti olor de fum i l'aigua de la dutxa quedi negre sota els meus peus.

Tot això que és tant "bonic" se't gira de cop i volta quan veus notícies com les d'aquests dies. Primer l'incendi de Londres i després el de Portugal.

Per la majoria de bombers és tot un repte l'incendi de Londres. Coordinar 200 bombers en un incendi urbà no és fàcil. Necessita l'establiment d'una serie de mesures de coordinació, comandament i estructura operativa. I per part dels bombers que entren a la torre, rescaten persones, fan recerca de gent que s'ha quedat arraconada, que tiren aigua des de dalt de la cistella a gran altura, que pugen les escales (i les tornen a baixar) un grapat de vegades... Fan que aquest sigui, en part, un d'aquells incendis que ens fa recordar la dificultat de tota la nostra feina. El problema està en que per molt be que ho acabis fent sempre hi acaba havent víctimes. En aquest cas perquè hi ha qui s'acaba tirant, altres perquè el fum els atura al mig de l'escala i altres perquè es queden atrapats i els engull les flames. És la part més dura d'aquesta feina. Per molt que facis sempre se t'escapa una part, la que no pots controlar.
Hem començat a veure algun video d'agraïment als bombers de Londres per la seva feina, els veiem cansats, bruts i abatuts després de viure en primera persona un servei d'aquests en que per molt be que ho puguis acabar fent, acaben havent molts factors que se t'escapen i sobrepassen. En aquest cas en tenim dos de molt importants. El material pel qual estava fet l'aïllament (o guarniment) exterior, principal causa (a priori) de la propagació vertical de les flames i el segon és l'altura de l'edifici.

El material el podem anar substituint dels edificis a mesura que fem canvis normatius, però costen diners i no totes les comunitats de veïns podran fer aquesta inversió de nou (ja la van fer una primera vegada). Però l'altura dels edificis és la que és, a l'igual que l'altura a la que arriben les autoescales de bombers. A la Generalitat tenim escales que ens permeten arribar a 32m (30m més la nostra altura i la del braç estirat amunt) a Bombers Barcelona crec que tenen una de 45m. Cap d'aquestes et permet anar més enllà de 9pisos (32m) o 13-14pisos (45m). La majoria de ciutats grans tenen edificis que superen aquestes altures. L'única manera d'evitar el foc és fent que no traspassi del lloc on s'ha generat. Per tant és important la no transmissió vertical per la façana exterior, per la interior, pel forat de l'ascensor i també per l'escala (que permet la pujada dels bombers)... i també l'horitzontal: portes, passadissos, finestres...
http://www.ccma.cat/324/una-mare-salva-la-familia-de-lincendi-a-la-torre-grenfell-inundant-lapartament/noticia/2794758/

Si tot això es compleix un incendi no tindria perquè escampar-se a més enllà del propi habitatge en que hi ha hagut l'incendi. Això permetria que la gent dels altres pisos, estiguin per sobre o per sota, es pogués quedar dins el pis, permetent als bombers, sanitaris i també policia accedir als habitatges per tal d'apagar, assistir i controlar (segons la nostra funció). A més, darrera hi ha totes les mesures de "formació a la població" envers els endolls, l'incendi a l'extractor i/o paella a la cuina i altres accidents domèstics causants de la majoria de focs que permetrien reduir l'estadística d'incendis.
El problema el tenim però a incendis com el de Portugal de l'últim cap de setmana (i que encara deu estar cremant). Un bon nombre de persones ha estat atrapat durant la fugida del lloc de l'incendi. La feina del bomber és apagar l'incendi. I per això necessitem que al bosc només hi hagi la gent de bombers, les urbanitzacions amb les mesures de protecció (les zones de baixa densitat vegetal, franges de seguretat, fins i tot zones buides per a aglutinar recursos, gent, llocs de comandament i coordinació, etc.), i que la gent es quedi allí on està.
A Catalunya ja vàrem tenir un "atrapament" de gent als seus vehicles (perquè els va enganxar circulant, o per què eren curiosos) i també alguns hi van morir. Contra això els bombers poca cosa hi podem fer. Però malauradament la història es repeteix. A Catalunya tenim un grapat d'urbanitzacions en mig del bosc. Les carreteres tenen una capacitat limitada, més en aquests casos on el fum i la curiositat ens dificulten la conducció i on fàcilment podem quedar aturats i engollits per les flames. Estic pensant en llocs tant importants com Collserola, La Pineda i el cap de Salou, Les Tres Cales (entre l'Ametlla de Mar i Calafat) i molts altres on podem trobar veïns i estiuejants envoltats d'urbanitzacions, singles i carreteres.

Aquesta és la part desagradable de la nostra feina, tot allò que no podem controlar. Tot allò on un departament de bombers no hi pot posar ma. Les mesures de protecció aplicables a la construcció, el comportament de les persones en fugir, la capacitat de les carreteres (i també peatges), les aglomeracions de gent...