Sempre he pensat que els bombers som simpàtics de cara a la gent, i de fet algun cop m'ho han comentat. Si a més mirem l'Emergències de la Tele3, hi tenim la imatge d'un grup de gent super organitzat que estem a les situacions més difícils i anem super compenetrats. Avui no és el dia d'analitzar la nostra organització, ho deixo per un altra post. Però si que vull parlar de la imatge que donem, no com a cos sinó cadascun de nosaltres, quan estem davant de les persones.
Primerament hem d'entendre que per la persona que té un problema gran, nosaltres som els seus "salvadors". Nosaltres som els que li apaguem el "terrible" foc que té a casa, al soterrani o el rescatem d'un ascensor aturat o de situacions molt més complicades com treure'l en condicions de l'interior d'un cotxe accidentat.
No tothom t'accepta igual, ni tots els serveis son iguals. Alguna vegada he tingut la sensació que la persona a qui ajudes l'estàs fent un servei "de pagament" i per tant ell espera el màxim i t'exigeix sense tenir en compte que allò que et demana/exigeix és perillós. Un cop, fa alguns anys no diré el lloc, en un incendi a l'interior d'una nau on cremava una màquina quan ja tenim la situació controlada, entre nosaltres varem fer alguna broma (de paraula, simplement comentaris com que mira ara la màquina és gris o que amb una mica de pintura estarà nova...) Per nosaltres aquell servei era un més, no tenia cap altre perill que l'inicial. Un cop apagat, entre nosaltres ens semblava que podíem treure "ferro" a l'assumpte. De tota manera ja es veia que l'ambient no era el que havia de ser. Pocs dies després es va publicar una queixa al diari.
Quan tractem amb persones hem d'entendre que estan sensibles, tant per les coses bones com per les dolentes. Recordo, i ho he sentit més d'un cop, que quan aixeques a algú fent-li "un pont" (o sigui fent una llitera amb les mans de tots), que ens diu "oh que guai", per la sensació d'estar "volant" i alhora atesa. Evidentment hi ha gent que li fa mal la cama o alguna altra part del cos i el que fan és queixar-se, amb raó. La mateixa sensació que uns tenen d'estar ben atesos altres la poden tenir de desesperació o de nerviosisme i fa que el caràcter se'ls aguditzi.
Molts cops en treure gent d'un ascensor t'expressen amb un somriure el seu alleugeriment, altres en canvi s'han posat molt nerviosos i només criden i gesticulen airosament. Tant en un cas com en l'altra, ni som els més millors del món, ni els més tardaners ni els més descuidats ni els més antipàtics.
I parlant d'antipatia. Nosaltres els bombers, en general estem molt ben vistos per la gent, som els que ajudem i solucionem problemes. En canvi amb la policia la visió és diferent. I els de transit encara tenen menys feeling. Quan nosaltres estem en un accident, en un servei o qualsevol altra situació, mentre tenim el gruix de feina no estem per la gent, però sempre hi ha el que té una posició més relaxada i que pot tenir una mica de contacte amb la gent (digues-li públic, implicats o gent afectada indirectament perquè no pot entrar a casa, o porten molta estona parats a la carretera). Aquestos son casos especials.
En general no tenim massa problema en explicar-los que estem treballant en una situació o una altra... (de vegades algun nen m'ha preguntat que què passa, i li contesto en broma, si t'ho dic t'hauré de matar... i es posen a riure). La gent acostuma a agrair-te que els informis mínimament que els problemes tenen solució (bona o dolenta, però que hi ets per fer-te'n càrrec).
Aquesta setmana em vaig trobar en una cua derivada d'un accident de transit. Portava molta estona parat, avançant molt poc a poc. Fins i tot van passar dos vehicles de parcs de fora la zona. Això em va fer pensar que l'accident era important i que en tindríem per estona, mentre passaven vehicles de Mossos amunt i avall. Poc a poc anàvem avançant fins que érem quasi davant de tot. Vaig pensar, potser passarem per una vora, a veure els nens (els meus) com porten això de veure un marron gros. I en arribar a davant, un a un, els cotxes donaven la volta. D'acord, entenc que 4 vehicles pesants de bombers tenen un bon sidral i n'hi ha per estona. Com vaig haver d'esperar que el cotxe de davant fes maniobra per girar, vaig obrir la finestra, i al mosso, que només mirava com giràvem, li pregunto, un cotxe o un camió? i m'ignora mentre mira la matricula per darrera... i li dic, sóc bomber, no és tafaneria (porto un adhesiu del casc, suposant que el veia). Uns segons més tard sento que diu, "demà ho mires al diari". Jo m'esperava que m'ignorés o que em fes fer via. Però la reacció de la meva filla és per reflexionar, "aquest tio és tonto" va dir. I en varem estar parlant una estona.
Bé, aquesta és l'amabilitat que un espera d'algú que està per ajudar a la resta de gent?. I és quan em vaig plantejar escriure sobre això. Evidentment no pots anar explicant a tots els cotxes què passa. No pots. Simplement has de regular el transit, donar atenció als ferits o apagar un foc. Però i la gent que porta 30 o 40 minuts esperant? Jo portava els nens a classe, varem fer tard. Què costa (perquè ho he fet) anar pels cotxes dient que millor que girin perquè n'hi ha per estona?. La gent t'ho agraeix, estàs fent la teva feina també. Evites que tots els cotxes estiguin fent cua, alliberes el col·lapse de la cruïlla anterior, i t'evites preguntes d'algú que simplement vol saber la causa per la qual aquell dia farà tard o no arribarà.
Segurament jo he estat el primer a dir-li a algú que giri cua i ens deixi treballar, perquè en aquell moment hi ha feina, però hi ha molts moments en que (sense entrar en la tafaneria) has d'explicar als que esperen per tornar a casa o que tenen a un familiar o company ferit "que estàs fent tot el que pots per a minimitzar la situació". I a la carretera? El "tafaner" sovint apareix, però no és el mateix al que quan passa prop teu vol entendre què passa i què és el que li ha pertorbat el seu camí a la feina.
Tots som humans, de nit, amb boira i fred a cap de nosaltres ens agrada estar palplantats en una carretera, però és la nostra feina, i allí ens toca estar. Si fem de "dolents", per la gent serem els dolents, però si intentem ajudar, la recompensa d'una mirada d'agraïment ens farà passar el fred, la pluja i serem aquell amable servidor públic. I si som els espectadors pensarem: "pobre quina putada estar allí amb la boira i el fred".
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada