i fins aquí hem arribat

Aquesta setmana he estat a Madrid. Una de les raons per no haver acabat ja d'escriure al bloc era aquesta. Poder viure una gran experiència i fer-vos-en partícips. Posar-me davant un auditori ple de bombers i alguns tècnics d'emergències era tot un repte i alhora un pas endavant en el meu dia a dia bomberil. Hi he conegut bombers de Madrid, d'Aragó, de les Canàries, d'arreu... tots ells molt professionals i alhora molt humans. He tornat amb alguns amics més. I sobretot amb moltes ensenyances apreses que algunes caldrà aplicar.

Per això acaba el pobre bomber. El meu dia a dia, que també és bomberil i fent guàrdies a Lleida, també és el de parlar, gestionar i intentar fer créixer aquest cos de bombers. Ep, que fins ara ho feia des de la vessant de dir tot allò que jo creia que calia canviar. Ara però, una part, petita, està a les meves mans. Així que he de donar gràcies a tots aquests més de 14 anys en que m'heu llegit. A tots els qui us heu acostat a donar-me suport, entre ells tècnics de totes les categories i posicions. Espero que una petita part del que és el cos de bombers també sigui "culpa" meva.

He de donar també les gràcies als qui aquests dies us heu ofert per continuar amb el pobrebomber. Però el "meu" pobrebomber acaba aquí, o com a mínim s'atura indefinidament. Potser tornarà de manera puntual, no ho descarto. També agrair als qui, sense dir-m'ho directament i als qui si m'heu expressat o aconsellat que dirigeixi els meus esforços en la meva feina. I per això calia anar a Madrid. Conèixer nova gent, noves experiències i especialment saber que hi ha molt recorregut a fer. Tot ell dirigit a la millora del cos de bombers. Que no serà ni millor ni pitjor que el que hagués pogut fer algú altre, però en aquest moment és part del meu dia a dia.

Així que em seguireu veient batallant, ara no escrivint les meves batalletes, sinó en que alguna de les coses que encara han de venir al Risc Químic (és que m'agrada molt aquest nom) i als Riscos Tecnològics (que és com es diu realment) potser hi hauré tingut alguna mica a veure. Molt del camí que està per recórrer va ser dissenyat i pensat pel Xavi, el Toni i l'Àlex. Aquí ens quedem en Lluís, en Dani, en Marc, en David, jo i un grapat més de GRIT. Tots remarem per fer que les nostres idees i necessitats tirin endavant.

Així, que aquestes són les últimes línies que us escric. Gràcies a tothom per ser-hi. Comença una nova etapa i cal que hi dediqui tots els meus esforços, no m'agradaria que en un futur algun pobre bomber comenci a parlar malament de mi 😅.

Prioritats en la remuntada del Cos

Aquesta setmana hi pensava, sempre que arriba un nou conseller/a o un nou director general, penso que quan marxin jo encara hi seré. Seguiré patint totes aquelles males decisions a que sovint ens aboquen. Però he de dir que els últims anys ha estat difícil que tinguessin males decisions. Després de deixar el Cos sense bombers ni camins, fer-ho pitjor era impossible. Només quedava carregar-se els parcs i de poc hi va anar quan es va cremar el segons pis d'un dels edificis de Cerdanyola. A partir d'aquí només es podia remuntar. Però tot i ser "fàcil" encertar-la també cal triar la ruta i l'ordre de les accions. L'ordre de les prioritats és important.

I el que no podem obviar és que tenim encara un grapat de parcs a reformar, a ampliar i des de la "feminització" del Cos de Bombers, cal que els parcs també tinguin aquesta vessant. Un micro-vestidor (en alguns casos no es pot dir ni això) és inacceptable en aquest moment. Estem a 4 dies (just després de Nadal) se'ns omplen els parcs amb el 40% de la nova promoció, que són noies. Els nois no han de tenir gaire problema. Per una banda els vestidor que estaven a arrebossar fins ara, se'ns buiden, hi començarà a haver menys nois. Per altra, la necessitat d'espais per a la higiene de les bomberes. No val a posar una balda per quan hi hagi una noia al vestidor o a la dutxa. Si els nois no ens hem tancat mai, per quina raó hem de permetre que les noies es tanquin? Si hi ha d'haver dos espais, hi han de ser i prou. Si ha de ser un espai compartit amb una zona de més intimitat per la dutxa, doncs endavant. Però a 15 dies de tenir 100 noies més als parcs, això es preveu molt complicat.

El que us deia. S'han anat comprat camions i vehicles lleugers (que si, feien falta), s'han incorporat tot de bombers i bomberes (és que quedàvem 4), però i els parcs? La gran preocupació de les conselleries d'Interior i Economia ha estat la reducció de les hores extra. Com si les féssim pel morro! Quan en realitat només servien per cobrir les misèries de la manca de personal. Sinó, perquè han entrat més de 1000 bombers i bomberes els últims 4 anys? Aquest augment (cobrir les mancances) ha permès en part que hi hagi força més persones en tasques imprescindibles que fins ara es feien una mica per obra divina, amb mancances o simplement no es feien. I aquí és on el servei tècnic ha patit més que ningú.

Imatge de la fugida d'Egipte

Hores d'ara la incorporació de nou personal en compta gotes ha permès la licitació dels nous camions. No només els 92 BRP, sinó tot el que ha vingut darrera. Arrossegant això si, velles decisions que potser no havien estat les més encertades. Però que poc a poc van donant llum. Els nous furgons i vehicles urbans no seran ni els més ergonòmics ni els més lògics per les funcions que acabaran fent. Però són. I jo tinc l'esperança que els propers (que potser ja no veuré) seran molt millors Això si no cremem als gestors que hi ha ara. Perquè de gent cremada en seguim fent. Algú que t'ha donat solucions, que t'ha afrontat problemes i que ha dedicat moltes hores a fer que la màquina de Bombers segueixi endavant, se l'ha de cuidar.

ciència ficció

Alguna cosa no està fent bé la casa quan de l'última promoció de sotsinspectors, la meitat ja no hi són. Els qui tenien plaça de bomber l'han recuperat. la vida de parc és molt menys estressant que segons quin marró et cal menjar, pel fet que la casa porta molts anys sense controlar material, equips, renovar parcs o amb licitacions com la dels Ssangyong. Per cert, avui he llegit una estadística dels pitjors vehicles que passen les ITV. La marca dels vehicles dels Caps de Regió són de lo pitjoret passant inspeccions tècniques. Doncs si als Caps de Regió es hi donem ferralla, que ens donen a la resta? De fet, per anar de Regió a un CCB en un parc de bombers o al poliesportiu d'un poble tampoc cal cap meravella de vehicle. Amb un Seat com la resta de mortals seria suficient. O potser podria ser una opció un vehicle elèctric. Ara que aviat tindrem punts de càrrega de vehicles elèctrics... a veure si els tindrem abans que uns bons vestidors de noies? Aix, el que us deia abans de les prioritats.

La gestió impossible de la contaminació dels equips

No hi ha com haver tingut un parell de serveis "divertits" bomberilment parlant per a que surti un bon post del pobre bomber. I si això s'acaba. Abans d'acabar l'any aquest bloc arribarà a la seva fi. Ja us donaré les explicacions oportunes al seu moment.

Vaig començar la setmana amb un incendi en una granja. Per sort pels porcs, aquests encara no havien arribat. Sovint les granges es cremen en el moment del seu condicionament previ o just abans de l'arribada dels primers animals, coincidint amb el camió que els porta. Algun calefactor o màquina de soldar encén la palla o un plàstic i tot a norris. Com es veu tot sovint, a les fotos de granges incendiades, el fum és especialment negre. Negre, contaminant i tòxic. Bàsicament perquè és un lloc ple de materials plàstics (tubs i menjadores) i els aïllants de parets i sostres. Els animals petits son especialment sensibles al fred, necessiten de calefacció i com no estem disposats a pagar gaires diners per menjar carn, els productors utilitzen els materials d'aïllament i calefacció més precaris. Tot i això no els surten gaire els números.

I he acabat la setmana amb un incendi en una màquina, dalt un camió dins una nau. Vaja, el fum tornava a ser ben negre. Sort que aquest últim cop estava de conductor (i de CACE, i de zona neta/bruta, i...) ja se sap a la REL hem de fer de tot, que som pocs. Després és quan ens demanen de fer com les regions amb molta gent i molts camions. Hem de ser ordenats i polits. Netejar-se, treure's l'equip d'aire i no tornar-lo al camí sinó deixar-lo per descontaminar al parc... jajajajaja i si quan tornes hi ha un servei al Segrià qui hi anirà? Doncs res, això de posar moltes coses en un sac a sobre el camió sovint per nosaltres no és factible. Simplement perquè el més normal és que abans de tornar al parc passis per algun altre servei. Aquest cop, mentre recollíem hi va haver l'avís d'un camió cremant a l'autovia, no massa lluny d'on érem. Vàrem tenir sort, només era un fre recalentat i els Mossos ens van desactivar abans de poder sortir cap allí.

Aquest sóc jo, intentant agafar alguna cosa dels armaris superiors del Furgó de Lleida

Per això, que de vegades escoltes amb molt carinyo com es vol fer la gestió dels contaminants, que la casa ja sap que hi són i que ho vol abordar. Però més sovint del que creiem, aquesta gestió és més impossible que les aventures del Tom Cruise a Mission: Impossible. Hi ha molts entorns, quan ets en un servei, on és molt complicat trobar un espai relativament net (ja no et dic en una granja). Aigua d'extinció per terra, el fum del camió (els tubs d'escapament segueixen sent a ran de terra), les sabates de recanvi que MAI portem a sobre i la manca crònica d'espais al camió per portar roba de recanvi. El sostre del camí és aquell espai on hi fem caber tot allò que no volem que estigui a la cabina. En tot cas, els pantalons plens de fum i el polo els portem amb nosaltres, com sovint el casc, el sotacasc i la màscara d'aire. En una granja la zona neta és una lona verda, envoltada de sòl sense asfaltar, amb fang, tolls o plena de pols i pedra. Ideal, no?

Esteu tots convidats a passar el matí a la cotxera del parc de Lleida, un dia de boira.

Tranquils, que després arribem a la cotxera del parc. A 0º (ni fred ni calor) que tenim aquests dies de boira a Lleida. Fa 10 dies que no veiem el sol. Posat a treure tot el que portaves al sostre del camió. I amb l'aigua atemperada (a 0º) ens posem a netejar mànegues i espatlleres. I només amb el polo i pantalons normals, que el jaquetó el tenim brut i cal trobar-ne un de substitució de la teva mida. Així que vestits com si fos a l'estiu, amb una escombreta i una mica de sabó a netejar tots els equips contaminats. Ja se sap, els bombers només fem que queixar-nos.

Després et passen, al correu del parc, un enllaç a un video (perquè la sessió de Teams te l'has saltat per un servei), que algú anota al PGBO com a pràctica realitzada. Segurament aquell matí o aquella tarda hem estat practicant amb una de les eines noves del furgó, o netejant els equips (bruts del foc anterior), posant ordre als equips d'aire (que no totes les ampolles caben a tots els camions), o tallant cotxes (que aquests mes els de la grua municipal ens n'ha portat). Però calma, al PGBO, com se'ns demana s'hi anotarà la pràctica que deia al correu. La del correu, no sigui que algú faci un excel amb les pràctiques "no registrades" i ho enviï a tota la Regió. Res, tot anotat com demanen, que després nosaltres ja farem el que haguem de fer, que és una altra cosa. Perquè la guàrdia és molt llarga i alhora molt curta per tot allò que se'ns demana.

Si el vestit fosc quedava així, tots sabeu com queda el vestit color palla...
Màscara, guants, botxí, emissora, casc, quin més brut.

Doncs apa, porteu-vos bé. No reclameu gaire, que sou uns toca-daixonses i no teniu raó. Que quina sort tenim que la casa pensa en nosaltres i ens ho posa tot mastegat. Tots sabem que portem molts anys sense fer una correcta gestió de la contaminació, que hauríem de tenir dues botes i dues jaquetes forestals (el GRAF porta més de 10 anys reclamant-ho i res), necessitem dues caputxes ignífugues (i no una), els guants també haurien de venir de dos en 2 parells, com els guants forestals. També estic segur que moltes d'aquestes coses la casa ja les sap i sé (de debò que sé) que per a la majoria s'han començat les licitacions pertinents. Però no cal amagar res. Fan falta i punt. I ja arribaran. Quan? Doncs aquí està la gràcia, donar una data. Perquè sense data tot són promeses.

Històries d'una falsa realitat

Imatge del 2016, repetida anualment, també les últimes setmanes

Seguim amb el compte enrere. Aprofiteu per a llegir que això s'acaba en unes poques setmanes. Estic segur que els propers mesos la casa ens delectarà amb noves sorpreses, que permetrien al bloc continuar durant almenys catorze anys més, però com que no és tant una qüestió del què escriure sinó del com, doncs l'aventura considero que ha d'acabar aquí. Un exemple ha estat la enèsima vegada que hem tingut els pixadors del parc de Lleida espatllats. És que em temo que mai han deixat d'estar-ne. Han estat tot l'any amb una tapa provisional per si es tornaven a embussar... i evidentment va tornar a passat. Potser en 15 anys (2009 es va inaugurar la reforma del parc) s'han embussat quinze o més cops. No és broma. Tinc posts sencers parlant del tema. Aquest cop (igual com tots els anteriors) algú ha cregut que la seva solució era la definitiva, han tret les canonades i n'han posat de noves, els colzes també els han canviat... fins que d'aquí a mig any que tornaran a anar lents en desembussar... Em sembla que quan passi faré un post. El retorn d'unpobrebomber.

I tornant a temes recurrents, del parc de Lleida (ja us vaig dir que fer aquesta reforma va ser un gran, gran, gran error, del qual se n'havia d'aprendre) també per enèsima vegada es va espatllar l'aigua calenta i la calefacció a portes del fred hivernal. Sort de les bombes de calor que han ajudat els últims dos mesos, que sinó teníem bombers congelats. Doncs el problema ja es va detectar a inicis d'estiu. L'aigua calenta donava problemes. La caldera, el sistema de distribució, no sé, un altre estiu amb aigua cremant i que quan arriba l'hivern l'aigua és freda. Sort dels "termo" elèctric que ajuda a mitigar-ho, però no per la calefacció. L'estiu amb les plaques vas fent, però en baixar la irradiació solar se'n va tot a norris. Doncs això, la mateixa merda de sempre i que mai ningú ha tingut la valentia d'afrontar amb el talonari a la mà. Ja se sap, si hi ha una solució molt més barata, aquesta és la bona. Que és provisional? Cap problema, és la més barata (ni que cada any haguem de repetir-ho). Demanar que surti aigua calenta sense haver d'esperar 15 minuts, i no tirar centenars de litres d'aigua freda, ja deu ser demanar massa, oi?

Així que així estem, 14 anys després de l'aparició d'unpobrebomber, la situació al parc de bombers de Lleida és exactament la mateixa. La calefacció és un xurro i els pixadors de jutjat de guàrdia. Em sembla que en algun lloc hi ha un tap, on? Potser és que no estan ni connectats a la claveguera.

S'ha de dir que la imatge de la casa, a nivell d'infraestructures, mai ha estat gaire bona. Només cal veure Cerdanyola com l'hem tingut fins ara fa quatre dies. Doncs, com han d'estar la resta de parcs i instal·lacions? Per sort Cerdanyola comença a fer una mica de goig. S'ha asfaltat tot l'exterior, s'han rehabilitat edificis, s'han posat pèrgoles per als vehicles, aviat hi haurà carregadors elèctrics, l'enjardinament exterior sembla que també comença a fer bona cara. Esperem que tot això segueixi cap a parcs més perifèrics. Reus i Tarragona estan a les portes de remodelacions i parcs nous.

On si que dona goig anar (com a mínim la imatge la tenen molt bona) són molts dels parcs de la REMS. Tant el d'Hospitalet de Llobregat com el de Gavà son grans, amples i lluminosos. No com el zulo de Montblanc que vaig conèixer fa poques setmanes. Manté encara la mateixa taula rodona i el mateix mantell de plàstic que quan hi vaig estar fa 25 anys. Això si, el dissenyador del parc va rebre un premi, devia ser al parc més lleig de Catalunya. Oju els arquitectes frikis que han passat pels concursos de parcs de bombers. Semblava una competició a quin la feia més grossa. Parets metàl·liques, parets de formigó que queien (com a Cambrils) o qualsevol altra cosa per a inflar preus i guanyar premis. Sembla que la practicitat no era un valor a puntuar.

Per sort, els últims anys s'està posant fil a l'agulla i cada tipus de parc hauria de tenir el seu "model" de parc. Sembla que definitivament s'han definit els parcs com a A, B i C. Amb mesures i nombre de personal homogenis. Models com el de l'antiga brigada de Girona, amb torns de 2 bombers cada pocs quilòmetres s'ha anat reconduint a parcs més funcionals amb 4 bombers. L'única avantatja que li he trobat, és que ara a Girona hi ha un grapat de parcs (malgrat tancar-ne un parell), mentre que a la REL seguim amb els pocs parcs que teníem sempre. Amb l'excepció de Pont de Suert, possiblement el parc més llunyà de tots, el més bonic com a paisatge i segurament el que menys rendiment se li treu.

Pont de Suert és un parc on a l'estiu hi ha mitja Catalunya (l'altra mig està a la Costa Brava) i a l'hivern hi ha l'altra meitat que li agraden els esports d'hivern (Recordeu que els de Vielha ja no són de la Gene), per tant la possibilitat de tenir-hi un grapat de serveis és un fet real. L'estadística l'únic que diu és que no van a gaires serveis, que no vol dir que no hi passin coses. Això és com el Furgó de Salvament de Lleida, que portem 14 anys amb ell. Mai ha sortit de la nostra zona, quan ens van vendre que al ser un camió 4x4 aniria pels accidents de mitja Catalunya, i res de res. Ara ha arribat el seu substitut (igual que l'anterior però amb 14 anys menys), segueix igual de mal dissenyat, però aquest cop el van enviar a un accident que hi va haver al Pallars Sobirà. No hi va arribar, però va sortir. L'estadística ja ha justificat el tenir un camió 4x4 per anar a accidents.

Això és com els risc químic i el GRIT. Aix, que d'això sembla que encara n'entenc una mica. Sempre s'ha dit que no hi ha gaires serveis d'això. Fa uns dies parlava amb un bomber de Madrid, explicant-li que aquí teníem una guàrdia específica, amb gent concreta per aquesta especialitat i al·lucinava. Li vaig donar 4 xifres. No cal anar als serveis, només cal que t'avisin. Només cal anotar cada cop que hi ha un producte perillós involucrat en un incendi o una fuita i ràpidament l'estadística va pujant. Sovint creiem que com no sabem que hi ha un problema, aquest no existeix. I res més lluny de la realitat. Estic segur que quan a Pont de Suert se l'avisi de tot allò que passa a la Vall de Boí els serveis es duplicaran. Igual com en moltes altres especialitats. Si tu avises, segur que hi ha tema. O és que no es surt perquè qualsevol conductor despistat li ha semblat veure fum mentre conduïa per l'autopista? Si es surt per un possible fum, s'ha de sortir per moltes i moltes coses més.

Comença un compte enrere

Aquesta setmana ha estat clau pel futur d'aquest bloc. La guàrdia d'aquesta setmana em va fer reflexionar de quin era el punt on em trobo actualment. El bloc d'un pobre bomber l'he navegat durant 14 anys i ja tenia al cap fer-ho arribar i extingir en arribar als 15. Però en aquests moments tot això ha canviat. Unpobrebomber és aquell bomber, de base, que està en un parc qualsevol, amb serveis de tota mena i que comenta el dia a dia sense cap altra pretensió de dir el que passa en un parc de bombers, la seva gent, els vehicles, allò que ens succeeix als serveis i que sobretot està influït per la destresa o el desencert de l'organització.

Fa uns dies escrivia sobre els nous furgons de salvament. Des del parc, a l'última guàrdia durant la revisió del matí, alguns companys em deien que quin nyap tenir equips pesants als armaris superiors, tot assenyalant diferents armaris i situacions concretes. I això al bloc d'un pobre bomber s'ha de poder explicar, com s'ha fet en els últims 14 anys. Perquè és important que, en propers dissenys de vehicle, aquestes coses es puguin millorar. De debò que mai ningú m'ha dit què podia i què no podia escriure. Sóc conscient que hi ha gent que ha treballat molt i molt per a que aquests furgons portin tot aquest material i que sigui d'una grandíssima qualitat.

En el meu dia a dia actual, fàcilment et pots trobar mil i un obstacles que se't mengen el dia a dia. Hi ha qui plega perquè el satura. Altres saben adaptar-se a aquesta dinàmica. Per la meva part intento avançar tant com puc. El meu correu hi ha dies que treu fum, altres ho fa el telèfon i sovint ambdós. Saps quan comences a teclejar sobre l'ordinador, però encara no he trobat el punt de saber parar. Hi ha dies que després de dinar segueixo fins que el cap comença a saturar-se, altres la dinàmica familiar et diu que prou. Però per feina sempre n'hi hauria per seguir, seguir, seguir.

Puc entendre perfectament els qui han fet tot el possible per tirar endavant els nous vehicles de bombers. Imagino el dia que arribin els nous furgons de riscos tecnològics. I que començaran a utilitzar els pobrebombers corresponents. On està l'equilibri entre el disseny, les licitacions, els constructors i el que finalment arribarà als parcs de bombers? Segur que s'haurà fet amb tant "carinyo" com els que han dissenyat els BUP, BUL i FSV. Però també és molt probable que no tot surti com s'esperava. Tenir el retorn del resultat és essencial per a millorar en futurs dissenys, futures compres.

Però el més important, no és saber qui ha fet què, sinó saber quina és la millora a aplicar en els propers vehicles. És com quan es va fer la renovació del parc de bombers de Lleida. En aquell moment ja es va dir que la solució dels parcs vells no era la reforma, sinó el construir parcs nous. Perquè els parcs vells poden donar moltes sorpreses (com va passar aquí), perquè sovint les despeses es disparen i també perquè al final estàs encotillat dins un edifici dissenyat per un cos de bombers de fa 40 anys. Per tant, un edifici nou, que permeti créixer modularment, que no depengui d'espais pre-existents, seria la millor de les opcions. 15 anys després d'aquella reforma a Lleida, es segueixen plantejant reformes de vells parcs de bombers. Possiblement molt millor estructurades i ja amb possibilitats de creixement. Però sembla que entre aquells gestors i els actuals, hi hagi papers, anotacions i aprenentatges que s'hagin esfumat.

Per això és important que hi hagi algú que vagi fent memòria de totes aquestes coses. La història de Bombers no és només la seva gent i els seus camions. També ho és el record dels encerts i els desencerts. Perquè millorar és la conseqüència de subsanar tot allò que d'una manera o altra no ha sortit com s'esperava.

Així que com a pobre bomber properament deixaré d'escriure aquest bloc. El meu dia a dia ha canviat. Les meves guàrdies segueixen sent tant il·lusionants com sempre, però en faig menys i les gaudeixo un munt.

Molts àmbits i molta coordinació

Poc a poc, la concepció de la gent respecte als bombers, ha anat canviant. Ja no som només els que anem als incendis i netegem el terra després d'un accident. A mesura que els mitjans audiovisuals han anat també formant part de Bombers, la nostra feina s'ha fet cada cop més coneguda arreu. Aquesta setmana s'han emès diferents resums i raports de l'operatiu dels Bombers de la Generalitat a València. Que es suma als de les setmanes anteriors amb resums de la feina del GRAE, del GROS, del GEM, tot a mesura que s'hi han anat afegint els diferents grups de treball específics que disposem.

En el fons, estem perdent una mica aquella imatge "entranyable" de la cançó infantil, dels bombers del bigoti tort i la camisa bruta, per a començar a ser persones que fan coses molt complicades i tecnificades, per tal d'ajudar a la ciutadania, dins del nostre àmbit operatiu en emergències de tota mena. Quan hi ha pluges i salvaments la gent pensa en bombers. Quan hi ha grans incendis, amb qui primer pensen és en bombers. Especialment pel seu alt grau de coneixement, d'organització i infraestructura tecnològica.

Observant això i alhora contrastant-ho amb les mancances en protecció civil i d'organització que estem veient, encara, a València, podem començar a entendre perquè algunes comunitats volen una Llei estatal de Bombers, que els unifiqui i aglutini. Per descomptat i sempre mirant-ho amb ulls de bomber de la Gene, a nosaltres això ens podria lligar de peus i mans. Ens podria equipar a altres cossos d'emergències menys preparats i optimitzats com el nostre. I també faria evident la gran diferència que hi ha entre uns i altres. I això és bo o dolent? Doncs tot dependrà del ús que se'n vulgui donar. I també ens podria posar a la cua per l'arribada de nous recursos.

Si el que es vol és equiparar a tothom a estàndards operatius de tipus europeus, en general serà bo, sempre que es respecti que qui té una bona trajectòria se'l permeti seguir sent motor i no se l'utilitzi només com a objectiu. La conseqüència podria ser la d'aturar totes aquelles iniciatives que els "més avançats" necessitin per seguir millorant. Aquesta ha estat sempre la gran por dels qui ens dediquem a fer de bombers a la Gene. Un altre punt que sempre ha creat discòrdia és el qui lideraria un gran servei. Però vist el que es veu ara mateix, de moment no cal patir. No hi ha líder. Ni tant sols la UME està al cap d'avant d'una emergència d'aquesta magnitud. I com la suma de partits no dona per a fer un 155, en aquest cas, que possiblement estigués justificat, no el veurem. Els números polítics no surten.

Des del nostre punt de vista, Bombers podem ser capaços de liderar un operatiu tant o més gran com el que hi ha a València. Aquí s'han aglutinat un bon grapat de mitjans operatius d'altres comunitats i altres tipologies com és la part sanitària, l'epidemiològica, la de l'ordre, les revisions i inspeccions tècniques a totes aquelles instal·lacions que ho necessiten (dipòsits, cisternes, instal·lacions de gas soterrades o no) i un llarg etcètera d'àmbits a tenir coordinats. De fet parlo de Bombers, perquè és el que conec més profundament. Però Protecció Civil i Salut també formarien part d'un equip de coordinació i lideratge d'una gran emergència.

Al final els recursos en una gran emergència són la suma de molts recursos específics. Diferents especialitats actuant en una mateixa emergència. Sovint multiplicant-se els recursos per la suma de diferents cossos i unitats. És per tant necessària la figura de la coordinació. A quin nivell? De qui depèn? Doncs per això cal tenir Plans d'Emergència molt ben preparats i dimensionats de forma modular. Les unitats de logística, les d'intendència, les del rescat aeri, les dels gossos, submarinistes, especialistes en detecció de gasos i tòxics, la gent que ha de fer gran mobilitzacions (sovint amb maquinària externa), sanitaris amb especialment valor els de l'àmbit de les urgències i així anant sumant especialitats. Amb el que podem fàcilment deduir que no hi ha només un líder, sinó que n'hi ha més d'un per a cada especialitat. Amb una coordinació superior. I així tantes coordinacions com siguin necessàries fins arribar a un gabinet tècnic de crisi.

Però no és tant important qui ho fa, sinó que qui ho faci tingui la capacitat i l'experiència necessària per portar-ho a terme. A Catalunya tenim grans analistes, grans especialistes en riscos tecnològics, en rescats de muntanya, en rescats aquàtics i grans especialistes en estructures col·lapsades. També amb telecomunicacions i informació geogràfica. De vegades ens deixem enlluernar perquè el cos X tenen un parell de camions nous molt espectaculars. Però tenen gent per treure-li rendiment? Sovint obviem la resposta suposant que el camió o la tecnologia Z va acompanyada de formació. La qual, més sovint del que ens pensem no existeix.

Hem de valorar tot allò què tenim. No només els nous camions de bombers (que ens agradaran més o menys), els equipaments que porten aquests camions, el coneixement específic de les diferents especialitats (o no especialitats) i també sovint, de la nostra estructura, que sent modular, és capaç d'adaptar-se a multitud de serveis i de dimensionar-se fins aconseguir l'objectiu final. Quin és? Principalment la coordinació. Quan hi ha coordinació tot sembla molt més fàcil. Encara que sovint estiguem fent actuacions a l'abast de molts pocs cossos.

gestions de grans emergències

Aquesta setmana no podia deixar d'escriure sobre el malaurat aiguat a l'àrea metropolitana de València i la gestió genèrica de l'emergència que allí encara es viu. I que es seguirà vivint durant encara algunes setmanes més. De fet, les imatges no són tantes. Cotxes i fang, persones amunt i avall, algun polític fent escasses declaracions, que a més han de tornar a sortir per demanar disculpes pel que han dit a l'anterior compareixença. Exèrcit, Protecció Civil, Bombers i molts i molts voluntaris. Ampolles d'aigua, bosses amb molt de tot, entrepans i alguna botiga oferint el poc que té. La conclusió a primer cop d'ull és de caos i alhora que no tot el que hi passa es coneix.

És complicat començar a posar ordre a aquest caos. Igual com ho ha de ser la gestió de tots aquests punts que us he posat. Però cal fer-ho. De fet, Protecció Civil viu de fer Plans d'Emergència, els dels riscos  tecnològics (majoritàriament d'empreses potencialment perilloses, la seva supervisió i compliment legislatiu), els riscos naturals, com són els plans per nevades, calor, COVID, Vent, Pluja, etc... Aquí a Catalunya en tenim un grapat d'exemples. NEUCAT, VENTCAT, INUNCAT són noms i acrònims que els ciutadans ja ens hi hem acostumat. Fins i tot n'hem fet pogut fer befa algun cop. Però vist el que ha passat a València, els Plans han de ser-hi i han de ser seriosos.

En una gran emergència, primer has de conèixer quins són  els objectius temporals a plantejar-se. En cas de fortes pluges, en un primer moment, saber on i quant ha de ploure hauria de ser la prioritat. Amb això ja pots començar a moure recursos i a fer avisos a la població. Aquí tenim l'exemple de 2019 quan el Gloria gairebé desborda els tres rius que passen pel centre de Girona. Des de la DGPEIS s'hi va desplaçar recursos de tot Catalunya. Des d'algun bomber de Lleida amb el camió corresponent fins al Conseller d'Interior, que vivia sobre el terreny l'evolució d'aquella alerta. Recordo com al parc de Girona s'hi va portar també el camió de comandament (que altres comunitats tenen en negre) que tenim en color vermell llampant. Allí el GROS i un grapat de camions i bombers d'arreu de Catalunya estàvem per si calia fer-hi alguna cosa.

Per tant, en una gran emergència ens cal un centre de comandament suficient. Suficient per a gestionar recursos, fer plans d'acció, valorar sobre el terreny on hi ha les prioritats i saber de què disposem. Al final, com qualsevol gestió, es tracta d'utilitzar els recursos allí on fan falta. I si no en tens, els busques. En totes les imatges que s'han vist a les teles, jo no n'he trobat cap del centre de comandament de l'emergència. Un despatx? Una carpa? Un edifici de la conselleria? l'Ajuntament? On està el centre de decisió d'aquesta emergència? Qui la porta? Qui n'és el responsable? Una raó també podria ser que ens amaguen qui gestiona tot això. Ja sigui perquè si surt malament (com sembla) no es pot assenyalar a un culpable, o perquè es vol amagar qui i com s'organitza un operatiu d'aquesta mena. Però a Catalunya fàcilment podem veure un lloc on es pensa i es decideix. Potser acaba parlant el Conseller o fins i tot el President, però darrera seu hi ha els diferents responsables de les agències d'intervinents. Bombers, SEM, Mossos i Protecció Civil. A València l'únic que veiem és el President de la Comunitat amb un peto vermell, on no hi posa ni el logo del seu govern. Totalment improvisat.

Després cal canalitzar tota l'ajuda. Decidir quines prioritats et permeten triar amb coneixement i solvència quins recursos demanaràs i/o acceptaràs. Perquè no tot s'ha d'acceptar. No pots saturar les carreteres de camions de roba quan encara hi has de treure el fang. No pots omplir les carreteres de voluntaris quan acaben col·lapsant les vies d'entrada dels recursos més especialitzats. Grues, camions de rescat, vehicles amb bombes per treure aigua, generadors d'electricitat, menjar i beguda pels intervinents. Relleus del personal. I poc a poc anar obrint via per l'entrada dels següents recursos. Dir-ho pot semblar molt fàcil. Però portar-ho a terme no n'és gens.

Per la tele també s'ha vist com en mig del fanguer hi havia un magatzem on s'acumulaven centenar de bosses de plàstic amb: roba? menjar? medicaments? eines? I després qui ho tria? Què se'n fa? És curiós com alguns amics m'han demanat com fer per enviar ajuda o recursos. A tots els hi he dit el mateix primer parleu amb Protecció Civil de Catalunya (o alguna ONG de prestigi) per a que us diguin què cal i què no. I on s'ha de portar. Perquè a l'era de les xarxes socials, rebem desenes de missatges de gent que demana menjar, bolquers i roba d'abric. Però això qui ho ha demanat? Molt possiblement les ONG habituals com Creu Roja, Metges sense Fronteres, Càritas i altres tenen magatzem logístics amb l'ajuda ja preparada (perquè és la seva labor i ho fan molt bé), empaquetada, codificada, paletitzada disponible per enviar a València o al Camerun si fes falta. La improvisació no existeix en la majoria d'aquests casos. De fet, no recordo ni que m'hagin enviat una crida especial per donar sang.

Segurament en aquesta emergència s'ha prioritzat la política a la gestió real i efectiva de l'emergència. A més de la manca de previsió a l'hora de fer els avisos (potser sempre va ser tard) on no pots fallar és en saber dimensionar a què t'enfrontes. Has de saber parar, mirar, interpretar i saber si allò és molt gran o és encara més gran. Pel que sembla el mateix vespre es fa refusar un grapat d'ajuda d'altres comunitats. Sembla que si no eren amigues no hi havien d'anar. No quedava bé per la imatge. Però el que no queden bé són els vídeos i àudios d'un grapat de bombers de molts llocs de l'estat dient que estaven activats i que els van fer aturar per fer-los tornar. No havien acceptat la seva ajuda. Tampoc ha estat bona la imatge de polítics, de tots els colors, visitant els carrers encara enfangats, plens de desapareguts. Els polítics se'ls ha de veure a les rodes de premsa al costat dels tècnics d'emergències, que han de ser molt visibles.

Em dol enormement veure riuades de persones, vingudes de tot arreu, enmig del caos, provocant encara més caos. Els voluntaris, per molta bona voluntat que tinguin, gairebé sempre acaben fent nosa a la mateixa emergència, creant sovint una emergència paral·lela. Els voluntaris han d'actuar sempre sota el paraigües dels gestors de l'emergència. Han de dependre d'ells: On van, què han de fer, quan han de descansar, esperar, actuar. Aquest serà el seu treball més valuós. Una riuada de persones no és mai efectiva. Això és el rescat de persones, cases que han caigut, aparcaments soterrats plens d'aigua i sobretot, moltes víctimes i damnificats.

Per acabar. Molta empatia amb tots els companys i companyes que formen part de l'operatiu de Bombers de la Generalitat de Catalunya. Sou molt generosos. Però també cal recordar que estan en un lloc on aviat començaran les malalties, els virus, els bacteris i la insalubritat començarà a apoderar-se dels carrers i les aigües estancades per tot arreu. Protegiu-vos, us volem a tots sans i estalvis.

Ni hores Extra ni temps parcials

Una de les coses que més m'al·lucinen d'aquesta casa és el GRAE muntanya. Quan al perfil del seu Instagram hi pengen el resum setmanal, o algun membre penja fotos, no em puc estar de badar i de tindre enveja sana cap a ells. Hi ha imatges molt emocionants de rescats gairebé impossibles (a ulls profans), els helicòpters, que sempre m'han captivat, són també un bon punt de crida. Però quan veus parets ben altes i espectaculars com les dels rescats de la setmana anterior, em cau la baba. Cal reconèixer-los la gran feina que fan. Especialment per difícil i complexa. I a nivell mediàtic el fet diferencial que periòdicament publiquen el seu propi resum d'imatges i l'explicació dels rescats. Enhorabona.

En un altre punt està la difusió que es fa del GRAE submarinistes. Aquí no hi ha helicòpters ni grans parets. Només aigua de riu, de pantà o a la primera costa de mar. La feina segur que és (i em consta que ho és) tant o més complexa que els seus bessons de muntanya. Però ells la majoria de vegades busquen i troben gent que ha perdut la vida. Anar al fons d'un llac, fosc, fred i amb risc de topar amb alguna branca o fang per quedar-s'hi enganxat ho fa encara més complicat i esperpèntic. Per això, que tot i que no ens poden oferir grans notícies (en el sentit positiu) ni grans imatges, realitzen una tasca de gran valor i dificultat. Enhorabona per partida doble.

Però la casa no només em sorprèn per tenir i disposar de gent molt bona i especialista, sinó que també ho fa quan ens vol fer la pirula amb qüestions com l'horari o la disponibilitats del nostre temps de treball repartint-lo al seu pur interès. Qualsevol que hagi participat en una negociació de Jornada i Horari (sigui per especialitats o per generalistes) ha pogut veure la imaginació de la casa a l'hora de fer-nos colar un grapat de coses. Quan alguna cosa li interessa, no té cap problema en acceptar-te una modificació, quan no li interessa clarament et diu que no. Però de tant en tant hi ha temes que es colen a les noves versions del procediment en qüestió. Una coma que desapareix, una frase nova en mig d'un paràgraf que porta ja alguns anys escrit, uns números que es multipliquen o divideixen en funció de situacions que la casa vol modificar...

Algú dirà que això és més un problema dels sindicats, que han de revisar els documents quan els hi envien. Bueno, a vegades arriben correus amb nocturnitat i alevosia. Un divendres a la tarda, a última hora... així és més fàcil que te'l colin. Després arribes a la reunió amb la versió acabada de baixar o imprimir i casualment trobes algun paràgraf canviat, del que mai ningú t'ha avisat del canvi. És com trobar una agulla en un paller.

Altres cops però son (som) els mateixos sindicats qui ens posem de peus a la galleda. Amb la sensació que s'ha de fer el correcte, de vegades la mateixa casa et sap provocar errors de principiant. Per exemple. A la casa no li interessa que hi hagi personal que es canviï un grapat de guàrdies seguides, per a que no puguin desconnectar de la feina massa temps. Solució. No es poden fer més de 3 guàrdies en 8 dies. Llavors ve quan alguns sindicats volen ser més papistes que el Papa i demanen que tampoc en el cas de les hores extra. Que amb la Llei de Riscos laborals a la mà, que si no es pot, no s'ha de poder fer mai. I va la casa i finalment diu que si. I ja l'hem liat. Els bombers el que volen és poder fer hores extra. A ells què els hi dius que no poden treballar guàrdia si guàrdia també. La qüestió és poder fer pasta per anar de viatge o comprar-se l'últim model de moto o BTT.

El problema però és un altre. El fons de no fer hores extra s'ha de plantejar en el sentit de forçar que la casa posi bombers i bombers suficients per poder tenir parcs amb personal suficient per tenir parcs amb 4 o 5 bombers de guàrdia cada dia. I això encara no es compleix. Doncs mira que han entrat 1.000 persones noves. Per això es feien tantes hores extra! Clar, en aquell moment a la casa li interessava que tots aquells que volien venir, ho féssin, assegurant-se sempre que un grapat de bombers i bomberes tinguessin la possibilitat de fer-ho. Però ara tenim les restriccions del Departament d'Interior i d'Economia. Cal minimitzar el nombre d'hores extra. Sigui com sigui. Per una banda fent que els especialistes facin com més presències millor, així si manca gent als seus torns fa que entrin sense que compti com extra, només com a jornada presencial (pràctiques, exercicis, etc) restant-ho del compte horari. O en el cas de Bombers, intentant colar un Pla de Carrera que també vol anar en aquest sentit. Un grapat de presencies per a fer activitats que en un altre moment es pagarien com a treball extra (retens a correfocs, revisió d'equips externs, confecció de plànols, plans d'emergència...) que com que no és la feina pròpia de la guàrdia ho han de maquillar com a Pla de Carrera.

Un bomber fa guàrdies per anar a incendis i accidents. Ha d'estar preparat i ha de fer pràctiques. No s'ha de dedicar a fer altres coses. Per això es va inventar l'horari mixt. Es vol algú que revisi documents? Que faci cartografia? Que vagi a tots els retens del món mundial? Inclòs la F1, MotoGP, piromusicals, simulacres.... Pots tenir un gran grup de persones, que amb horari mixt dediquin una part de la seva feina a fer de bombers per les emergències i una altra part de l'horari a una feina alternativa, complementària i també dins l'àmbit bomberil. Gent a la que triaries per la seva capacitat, per la seva voluntat de fer-ho, per tenir un objectiu que si permeti superar expectatives a fer "només" de bomber.

 

Evidentment calen més bombers i bomberes. La solució ja l'estem aplicant. Alguns ja tenen horari mixt i altres horari adaptat. La necessitat real de fer activitats que no es poden fer de manera normal a partir d'un parc, no s'ha de cobrir ni a base d'hores extra ni a base de treure una guàrdia als bombers per a que tinguin una bossa d'hores a disposició de la casa. La solució passaria per tenir "especialistes" en Retens i plans d'emergència, "especialistes" en Prevenció i xerrades a escoles i entitats. "especialistes" en mapes i actualització de recursos sobre el terreny.

Potser caldria pitjar el botó del RESET i plantejar-se noves especialitats, grups, grupets i parcs amb segons quins vehicles especials. Possiblement ens cal començar de zero per trobar un nou camí i no anar posant pedaços constantment perquè la ruta triada no va en la direcció d'una de les parts.

El trunyo del nou Furgó de Salvament

Això del risc estacional i els boletaires poc interessa. Com deia a l'anterior post, sembla que la casa tampoc hi té massa interès en dotar-lo de recursos. Amb els helicòpters i algun parc ja n'hi ha prou. Després quan haguem d'activar el procediment de recerques ja veurem d'on treiem els recursos... Respecte a l'últim post, aquesta no ha estat una setmana on hagueu llegit gaire. Bueno, hauré de tornar als títols cridaners per a cridar-vos l'atenció. Però el més trist no és el titular, sinó que és realment així. Aquesta setmana m'ha tocat fer-li la revisió del matí. Calaixos atapeïts de caixes, que cal baixar una a una. Obrir-les i comprovar que tot el que contenen hi és (com si no tinguéssim res més a fer durant la guàrdia). Després comença a enfilar-te per baixar els coixins neumàtics (que pesen un colló). Ah, i com el "Traça" et demana recomptat ampolles d'aire i espatlleres, doncs acabes baixant la estrambòtica estructura que els aguanta. Fan palanca amb el peu al lateral del camió, poses les mans més amunt del cap. Finalment fas força per a donar la volta a les 4 ampolles d'aire i que et quedin plantofades davant la cara. Algú es fotrà un bon nyanyo.

Encara no he descobert la utilitat de tenir un generador de 400V i varies preses de 230V, quan pots fer anar tot l'equipament sense necessitar-lo. Ni els focos. Si l'anterior furgó ja va morir de fàstic (a partir que van canviar l'equip d'excarceració elèctric per un de benzina). Doncs ara només servirà per engravar-lo el dia que algú i pensi. Però en serveis poques vegades es farà anar.

I parlant d'inutilitats... l'equip de pressió que porta el furgó entre el seu darrera i el seu interior. Un equip sense cap mena de sentit, ocupant un espai que serviria per a descomprimir armaris i que únicament serveix per portar més aire que material útil. Resultat? Un trunyo de furgó de salvament. I això també m'ho ha compartit gent d'altres regions que també el tenen.

Que si, que el que porta com a puntals telescòpics i hidràulics, els equips d'excarceració a bateria i a motor, les eines de serra, tall i la cargoladora amb percutor. Molt bones eines. Però per portar això no fa falta un mamotreto que ocupa mitja carretera. Amb un furgó 4x4 era suficient. Hi havia prou espai. Sempre que l'utilitzéssim correctament. No com ara que portem aire a baix i al mig i el pes dalt de tot. Per cert, no sé qui li ha mirat l'ergonomia, però el titular devia estar de vacances i el becari devia ser molt tendre.

Però la setmana ha portat més coses. Les guàrdies al parc, coincidint amb gent que va anar al servei on un camió es va estampar contra una casa a Lleida ciutat. Cap dels que m'han explicat detalls parlen de caos, al contrari. Sembla que els bombers som molt organitzats i per fi tractem els serveis de fora cap endins. Per tant una de les primeres coses a fer era treure la gent i conèixer exactament la dimensió del servei. I és que quan et trobes amb amb un servei poc usual i amb mota afectació, el que cal fer és coneixes a què t'enfrontes. I no agafar el primer gran problema i tancar-hi. Són serveis on per a gestionar moltes coses t'has de dedicar primer a fer recompte del què hi ha. després demanar els recursos, planificar i finalment actuar amb la lògica del qui realment domina la situació. Jo no soc cap expert en grans emergències, tot i que algun curs he fet. Però cal anar recordant periòdicament com afrontar aquesta mena de serveis. A Lleida de tant en tant et trobes amb aquesta mena de serveis. No t'has de deixar enlluernar. Dir-ho és fàcil, fer-ho ja has d'haver entrenat.

Quan el risc és estacional

Poc a poc m'aniré posant a lloc. Els primers dies han estat de coneixement i d'adaptació al fet que a partir d'ara faré menys guàrdies. Per sort mantindré el meu torn a Lleida cosa que em permetrà mantenir les rutines de torn. Són 18 anys al mateix interval horari, encara que poc a poc la gent hagi anat canviant. Des d'aquella primera guàrdia només en queda un (i jo). Tot i això el torn "original" també hi és integrada més gent. Varen venir una mica més tard, però són part de l'essència del torn D. Amb la certesa que en acabar l'estiu canviava l'horari, he gastat totes les festes i compensacions que tenia acumulades fins ara. La veritat és que entre agost, setembre i el que portem d'octubre, amb el nombre de guàrdies fetes, no omplo els dits d'una ma.

Així no és fàcil parlar dels problemes del dia a dia en un parc de bombers. Cert. Però faré l'esforç, perquè anar al parc ho he fet un grapat de cops, gairebé cada dia l'última setmana. Ah, i també vaig fer un canvi de guàrdia al torn anterior. A l'igual que ens va passar a nosaltres, al començament de l'any va canviar mig torn, també amb gent més experta. A Lleida tots els torns hem augmentat la mitjana d'edat. Això significa menys "frescor" però també més experiència. Una cosa va per l'altra. Els darrers anys els torns eren un neguit continu per a veure qui feia la pràctica més complexa, més espectacular i també per practicar com a bojos coses que poques vegades ens calen (i parlo d'obertura de panys). Al final, a Lleida, amb autoescala i entrant pel balcó o una finestra accedim a gairebé tot arreu. Que no vol dir que un dia calgui desmuntar un pany.

Les últimes setmanes ens ha arribat el nou furgó de rescat. A altres parcs els hi ha arribat el BUL, el BUP o el BNP. Fa uns dies vaig estar a l'Hospitalet de Llobregat. Tenen el BUL i el BUP nous. Que amb l'autoescala i el BRP els queda una cotxera que fa molt goig. Ja només els queda canviar el Furgó, que és el Mercedes típic. Un model que quan ens el van vendre ja es veia antiquat. Aquestes coses que feia el Servei Tècnic. Feia licitacions tant mal fetes que podia arribar fins i tot un Ssangyong com si fos un bon 4x4. I és segurament el pitjor dels vehicles que s'han comprat a Bombers. Aquest i els BRP Renault de fa una quinzena d'anys. Em sembla que ben pocs en queden.

Tornant al tema dels torns "envellits". El nou furgó ha promogut que tothom estigui a la cotxera o al camp de maniobres utilitzant les noves eines. Els puntals són un bon repte per a tots per tal d'ajustar les nostres idees als capricis de la física. I abans de posar un puntal cal fer un bon anàlisis de totes les variables. No és només un tema de pujar i que no baixi. També hi ha els moviments laterals i un cul de camió pot acabar basculant... Quan vaig ser a l'Hospitalet, el torn estava "jugant" amb l'autoescala. A més d'unes sessions extra per la resta de personal amb maniobres per actuacions en serveis radiològics. I és que aviat han de fer un simulacre a un hospital oncològic.

A Lleida també tenim instal·lacions radiològiques. A més dels hospitals i centres sanitaris, amb els aparells de raig X i i de ressonància, hi ha un grapat de fonts radioactives. L´oncologia sovint utilitza aquest tipus de fonts per curar malalties. I en tenim més a prop del que puguem pensar. També en ús industrial. Els antics parallamps (pràcticament s'han substituït tots) o aparells de mesura del gruix i densitat del paper, en nivells de dipòsits o en identificació de metalls en deixalleries de ferro. I segurament els aparells que fan més quilòmetres, la radiografia industrial i la determinació de la compactació i humitat del sòl.

Així que feina per estar al dia i preparats per a tota mena de serveis en tenim. I en això estem. Quan no obrim i rebentem la porta d'un cotxe, apuntalem una paret o intentem que no bolqui un camió. A més d'apagar incendis, fer maniobres "transicionals" i controlar els fums d'un incendi. Tirar aigua amb els nous monitors dels nous camins nodrissa o controlar la temperatura amb la càmera tèrmica de la cistella de les autoescales.

Des de fa algunes setmanes, ja estem en mode tardor/hivern. Hem deixat les maniobres de tirar aigua en marxa i de moto-serra per la primavera que ve. Ara toca incendis d'interior i rescats. Imagino que de la mateixa manera que a l'estiu està tot activat i preparat per a que al mínim avís de fum s'activi tot el sistema. Ara amb el bum estacional de boletaires, excursionistes i escaladors, devem tenir de dijous a diumenge tota l'operativa dels Punts de Transit ajustada per sortir, els parcs de muntanya activats i sobredimensionats, els helicòpters a peu de bosc i totes les càmeres de vigilància mirant els bosc. Si a l'estiu som capaços de tenir tot activat per un grapat d'arbres, ara que parlem de persones, també, oi?

la continuïtat d'unpobrebomber

Arribats fins aquí hauré de fer alguns ajustos. Després de més de 14 anys sent el "pobrebomber" sempre he tingut clar com seria el final d'aquest bloc. Tranquils, encara no ha arribat. Però si que algunes dinàmiques possiblement canviïn. El treball a torn i les gairebé 70 guàrdies són l'estat natural per un "pobrebomber" però això ha canviat. Des de fa pocs dies he canviat a horari mixt. Segueixo amb el meu casc de color groc, sent l'últim de la fila en la gran majoria de serveis, només per davant dels, cada cop més nombrosos, bombers de les últimes promocions. I tot i així hi comença a haver molts caporals i sergents de promocions més recents a la meva. En aquest sentit hi ha molt bona gent que m'ha avançat per l'esquerra i per la dreta.

Passar a horari mixt significa menys guàrdies, menys parc i segurament veure les coses d'una altra manera. En aquest sentit em tocarà estirar i acompanyar la guàrdia de suport del GRIT i millorar la relació entre aquest suport i els parcs amb el furgó de riscos tecnològics. Aquest punt no és part del concepte del pobrebomber, però la resta de guàrdies si que ho son. Per això, després d'un parell de nits donant voltes a la qüestió, el pobrebomber ha de seguir.

Com canviarà el bloc? No ho sé. Tampoc és el mateix quan vaig començar que ara. Al començament necessitava dos o tres dies per publicar. Esperava sense cap mena de criteri a penjar els posts amb l'esperança que hagués passat prou temps entre una publicació i una altra. De forma natural la publicació es va estabilitzar a un cop per setmana, i el dilluns és el dia que ha acabat sent el de les publicacions d'unpobrebomber. No només això, sinó que a les 6 del matí estava tot preparat i programat per a donar llum verda al nou post. Sempre he estat persona d'ordinador, amb el temps he millorat la manera d'escriure i també he escoltat quan em dèieu que deia frases massa llargues (escrites directament des del meu cap). Els últims anys, tot aquest procés s'ha optimitzat. La teoria de les 10.000 hores serveix millor que mai per explicar la meva evolució.

Per tant, poc a poc anirà canviant, no en l'esperit crític. Però possiblement en que ara tingui accés a molta més informació i que d'algunes coses no en pugui parlar. Com tampoc ningú treu a la llum molts detalls de la seva feina, jo tampoc podré explicar la meva d'oficina. Simplement perquè no toca. Possiblement pugui explicar millor que mai perquè funcionen les guàrdies de suport, com funciona un centre de comandament de bombers i seguir aplicant el meu sentit crític (que no criticar ni posar pals a les rodes) aquells serveis i situacions que segurament a mi i a molts us grinyolen. Sempre vistes des del punt de vista del bomber de casc groc, perquè a les guàrdies és el que porto fent des de fa 30 anys i així seguirà sent.

No em canvio el casc groc per cap altre, ni l'hi incorporo cap mena de marca, simplement ho combinaré amb feina de gestió (oficina). He donat classes a l'ISPC, he explicat prevenció als instituts de Lleida i he acollit estudiants en pràctiques al meu parc. Des d'ara m'implicaré encara més dins el GRIT.

Prenc el relleu de gent molt bona. Començant pel Sanromà i el Nonó, que em van introduir en aquesta especialitat per allà el 1995 (al meu bàsic), seguits per gent com el Jordi Sancho i el Sebas (i el contenidor d'amoníac), després va venir en Salve i en Perona. Sense oblidar als diferents tècnics que han passat per 'especialitat. L'Ernest Cuartielles un dels primers tècnics a tornar a bomber, posteriorment l'Albert Ventosa, en Sebastià Massagué, l'Enric Pous son noms que a tots ens han fer aprendre un grapat de coses. El Miquel de Valls i el Xesco com a grans referents. Ja més recentment, en Toni Gómez, l'Àlex Tortras i el gran Xavi Sabaté han estat el trident que ha portat aquesta especialitat a les portes de la Champions bomberil.

Seguint amb el símil futbolístic, surto al terreny de joc per donar continuïtat i joc a un gran equip que, des del 2019 quan es va fer el primer curs GRIT, ens acompanyem mútuament. Estic segur que en un futur no massa llunyà en sentireu a parlar. Gent molt potent en detecció, en recerca d'informació d'empreses, especialitzada en productes químics, expertíssims en cisternes, en biologia, en radiacions en organitzar i actualitzar temaris i cursos... Els que ho han deixat, els que continuen i els que s'incorporen. Tot un honor formar part d'aquest potent equip.