No sempre és Nadal al Cos de Bombers

És curiós com Nadal, que és (o hauria de ser) una època d'alegria (consumisme a banda), en la que gaudim de la família a casa (no hi ha cole), dels familiars (que ja sabem que la família ens ve imposada)... i es celebra el naixement de Jesús i l'inici del cristianisme, en realitat poc a poc se'ns fa més costa amunt. Per una part el que ja us he dit de les famílies, però també perquè aquest any als parcs estem de comiats. Ja us vaig fer un post al respecte. Però en el fons aquest Nadal i els dies en que estem de guàrdia son tristos. Per mi ho son.

Aquests dies però, sempre hi ha qui fa vacances, qui li toca "ajust" i per tant no ens veiem tots durant aquesta última quinzena. Hi ha companys que ja fa dies que no veig i que ja no compartiré més guàrdies amb ells. Per això que la sensació d'aquest Nadal, a mi, se'm fa estranya. Potser no enyoraré a tots els que se'n van, però si a la gran majoria. De fet, el dia de Nadal, tot i no treballar vaig passar-me pel parc a veure els companys del meu torn que si estaven de guàrdia. Què menys! A partir d'aquí, el gener ja veurem què passa. Els "nous" fitxatges (com si fossin vehicles semi nous i revisats) ja veurem com funcionen. Segur que bé. Els conec a tots en major o menor mesura. Al final, Nadal és això, temps de renovació, de naixement d'alguna cosa nova. Així doncs el nou torn serà un renéixer. Esperem que tant bo o millor que l'últim. Encara que el nivell que ens deixen és molt alt.

I tot i que el futur sempre és incert, no podem perdre l'esperança que tot seguirà anant igual de bé. Curiosament, els nous ens pregunten com és el torn, quines dinàmiques tenim, què fem, com ens organitzem. És el que té conèixer a tots els que vindran en pocs dies. Doncs si, aquí fem pràctiques. Potser no exactament la que ens marquen, però provem, aprenem, repassem tot allò que en aquest parc urbà de primer nivell necessitem pel nostre dia a dia. Fins i tot tenim un protocol específic d'incendi d'habitatge. Nosaltres sortim 9, tots. I això no es pot improvisar. Cadascú té un rol segons on s'assegui al camió en que va. En conseqüència cal fer-li una repassada cada cop que hi ha canvis al torn. N'hi ha quan ens arriba un caporal nou al torn o ara que ens venen 5 companys "nous". Encara que també practiquem de tant en tant amb la llitera de rescat "sked", trenquem algunes portes de cotxe i també quan ens canvien el DEA  o porten cordes i mosquetons nous de rescat urbà. Amb els de pràctiques, just després d'explicar-los com fem la sortida d'incendi d'habitatge vàrem anar a la torre de pràctiques a fer transicionals. Encara que fes vent en contra.

Aquestes coses, es fan a diferent escala a la resta de nivells de sortida (SISCOM). No sé com es plantegen les pràctiques dels Eco (dubto que tinguin una pràctica cada guàrdia), però si que a l'estiu se'ls planteja alguna situació a nivell forestal (d'aula, amb ordinador, amb el banc de sorra), com també es fa amb els Delta/Charli. Però que tampoc és ni cada dia ni durant tot l'any. Ho justifiquen? Nosaltres si que ha de quedar registrat quan si i quan no s'ha pogut fer.

Amb el SISCOM4 la cosa es complica. Cada mes se'n programa una. Això vol dir que si hi ha 7 caps de regió, en prou feines en fan dues al cap de l'any. Evidentment és un exercici que es complica una mica més que el veure uns vídeos i fer un petit exercici amb un equip ERA, un ventilador o una eina de tall. Les practiques de SISCOM4 impliquen molta gent i logística. Jo he tingut la sort d'haver assistit a un parell i realment no només m'ho he passat molt bé sinó que he après de com es gestionen els grans serveis. L'estructura modelable en la que s'incorporen uns grups o uns altres, segons la tipologia de servei, realment funciona. Funciona l'estructura. Després cadascun dels grups ha de treballar-ho no sé com.

El GROS, que és qui s'emporta la major part del pastís, com a grup que està físicament de guàrdia pot realitzar la seva preparació de manera constant. Els grups d'especialistes també tenen integrada la seva preparació i coordinació dins la guàrdia. I la resta de grups? Ni GRIT ni GREC tenim guàrdies presencials. Per tant les pràctiques ens son molt més difícils. Hem d'aprofitar les dels SISCOM4 per poder treure rendiment del nostre potencial. Però amb una pràctica al mes i de temàtiques diferents no ens dona per poder-ne fer més d'un parell o tres a l'any. En els cas d'aquests dos últims, cada servei és una oportunitat de buscar informació, de fer simulacions, de veure quina informació s'ha donat i s'ha creat durant el servei actiu i poder comparar-ho amb tot allò que podem arribar a saber i si era o no compatible amb la celeritat en que es desenvolupa un servei d'aquestes característiques.

El GREC sovint treballa sobre talussos o parets ja caigudes i per tant la feina només és la de valorar possibles afectacions a l'entorn immediat i l'evacuació. Més difícil és tenir una paret amb una esquerda, un mur inclinat o un forat al terra provocat per una fuita d'aigua. En el cas del GRIT, que t'avisin d'un incendi de productes químics quan fa una bona estona que crema, les possibilitats de fer coses es redueixen. La de saber quins productes hi havia després de la barreja inicial no n'és una (encara que hi ha qui ho pretén conèixer). Per nosaltres és molt més interessant ordenar el servei en quant a distàncies a la font del servei. Conèixer cap on van els fums i la seva densitat. També la de poder valorar la toxicitat de fums i vessaments (sovint l'aigua d'extinció es barreja amb tot de productes), o simplement plantejar-se què fer amb el producte recollit o que ha anat a parar a un embornal. Són tot de situacions que aprofitem cada un dels serveis que tenim per a fer valoracions. Que se'ns activa, escolta i se'ns fa cas? Segurament si poguéssim estar a molts més SISCOM4, 3 i 2 la percepció que tenen alguns sobre el GREC i el GRIT milloraria i les consultes i activacions millorarien en escreix.

Curiosament, als pobrebombers que estan als seus parcs se'ls demana, guàrdia rere guàrdia, practicar i practicar, quan són els que més surten als serveis. Mentre que qui organitza, gestiona i dona seguretat als grans serveis (que és quan cal afinar i molt) només ho fan de tant en tant. I sovint també s'anul·len per noves reunions, inicis de campanya o visites del polític de torn. És el que té estar a baix de tot, som els ases dels cops.

Aquella part de la història que es va perdent

Ja haureu llegit en algun post que la història de Bombers és d'aquells patrimonis que no li hem donat prou importància. Els nostres jefes mai se n'han preocupat i segurament costarà molt trobar-ne algú que finalment doni un pas endavant. Tots, absolutament tots han estat i estan preocupats per quadrar el pressupost amb l'estructura enorme que té el Cos de Bombers de la Generalitat. El més fotut però, és que per molt que ho hagin volgut mai se n'han sortit. Els números hauran quadrat més o menys, però la infraestructura i les necessitats logístiques sempre se n'han ressentit. Només cal recordar aquella part de la història recent en que poc a poc teníem més i més interferències d'altres cossos, degut especialment a la nostra manca de finançament. Que això no sé si en un futur recull històric hi podrà quedar plasmat, però que certament és part d'aquells moments històrics en que el Cos podia acabar penjant d'un fil.

Per sort, hi ha tot d'iniciatives individuals de companys bombers que puntualment fan reculls d'història bomberil. Ja sigui perquè son els aniversaris d'un parc (100, 125, 150...), perquè algú està fent una tesi o un doctorat en història o simplement perquè el seu hobbi és la història i té aquest neguit interior d'aportar el seu gra de sorra.

Les darreres setmanes a Lleida hem fet un petit retrobament amb els bombers jubilats de cada torn. Concretament, cada torn ens hem fet una foto amb els bombers jubilats, alguns que han canviat de parc, els actuals i també (qui ha volgut o pogut) els que vindran a partir de l'1 de gener. Hi ha 4 fotos que ens podrien explicar molta part de la història del nostre parc. De fet n'hi ha una cinquena no menys important. La foto dels caps de parc. Malauradament les malalties vàries i la COVID s'han emportat a més d'un company. Però tot i així les 5 fotos quedaran per a perpetrar que un parc son les persones que el conformen. És la part més important. Ni les INT, ni els comunicats, ni la PGBO, ni el Gestparc, ni els camions, ni tampoc els pantalons o l'antiga camisa de bomber.

Ara que encara no fa un any del canvi de vestimenta, moltíssima gent reclamava un polo, ja ningú l'enyora. és com si tota la vida haguéssim anat amb polo. I en canvi som l'últim Cos de Bombers que l'ha incorporat. Potser per una manca de pressupost, perquè hi ha temes en que estem al paleolític, perquè als polítics no els hem interessat mai, no sé. Però de la camisa ja no en parla ningú. L'última promoció que ens ha arribat a Can Bombers ja no sap ni de què estic parlant. Camisa? Ells són de polo.

Doncs d'això va la història dels Bombers. De recuperar totes aquelles coses i punts importants que han fet créixer i superar etapes. Sempre que vaig a l'Escola de Bombers (no em resignaré mai a perdre aquest nom) miro les fotos que hi ha penjades, especialment a la zona de l'escala. Hi ha fotos dels primers helicòpters, de pràctiques a l'antiga torre de Cerdanyola i també de companys que ens han deixat. Pujar aquella escala ens porta enrere i ens fa recordar d'on venim.

Aquest any, a diferència dels anteriors, al sopar de nadal del torn, em vaig asseure amb alguns jubilats. He de reconèixer que m'ho vaig passar pipa. Potser millor que mai. I en part va ser perquè em van fer recordar grans moments que només podem explicar-nos entre nosaltres. Potser hauria estat el moment per treure un mòbil i gravar aquelles converses plenes d'història bomberil. Aquella anècdota, aquella dada concreta o simplement la vivència d'un servei que era especial. Ara que estem a l'era de portar el mòbil a tot arreu, de fer fotos i vídeos ensenyant només la part bonica de la vida, hauríem de crear també un fons fotogràfic de cada parc i cada torn, amb les imatges que hem anat recollint els últims 20 anys. I a poder ser, recuperar en un arxiu totes aquelles fotos impreses que tenim en algun racó de casa nostra. A tots els parcs hi ha fotos per les parets de moments concrets de serveis importants, de trobades al parc, d'alguna festa del Patró... formen part d'aquell llegat que tots, amb més o menys mesura, hem anat deixant a cada parc pel que hi hem passat.

Doncs res, mentre tota aquesta part de la història més o menys recent es va perdent en la memòria dels jubilats i a les targetes SD dels mòbils, a Lleida tenim al nostre company Leo, del torn A, que està preparant el llibre sobre la història dels Bombers de Lleida en el període 1980 fins l'actualitat. I jo ja tinc ganes de llegir-lo.

Una nova promo que ve a fer pràctiques

Ja tenim una nova fornada de bombers en pràctiques als parcs. Han arribat amb totes les ganes de menjar-se el món. Tot hi així hi comença a haver petites diferències amb les promocions anteriors. Les anteriors han servit per a que anessin entrant tots aquells amb campanyes forestals acumulades (3-5). I a mesura que els més forts i espavilats han estat a dins, s'ha deixat lloc als qui no tenien ni campanyes ni havien estat voluntaris. Res greu. En aquesta última promoció ja és molt evident que el perfil que entra és de persones amb molta voluntat i ganes, però que amb prou feines alguns han fet alguna campanya forestal. També és bo. Algú que porta 15 campanyes és possible que no sigui el perfil... més que res, perquè hi ha hagut algunes oposicions que si no ha superat fins ara, per alguna cosa deu ser. En tot cas, el que venia a dir-vos, és que ningú neix ensenyat, ni entra a bomber sabent fer de bomber. Per tant, tota l'experiència anterior ajuda, però no és primordial. O és que els que van entrar el 1989 o abans i els del 1991 havien fet mai campanyes abans d'entrar? L'única diferència és que aquells se'ls va anar a buscar perquè tenien un ofici. Que tot i no ser gaire hàbils en altres coses aquesta els feia ser vàlids.

Actualment però, la manera de treballar a Bombers ha canviat molt. Per començar això de fumar als parcs ha quedat més que desterrat. Com a molt hi ha qui puntualment fa la cigarreta després de dinar, però a la majoria de torns no passa. Recordo aquells estius dels 90s en que es fumava tota la nit tancats dins els Comets, durant l'estona de descans a qualsevol incendi forestal. Avui tots cuidem molt més la nostra forma física. Com també estem molt més oberts als canvis en la maneres en que s'afronten les maniobres dels serveis. També els rols dins els torns... abans hi havia el bomber veterano que s'encarregava de comprar, cuinar i que pràcticament no sortia de la cuina. Actualment qualsevol bomber de més de 55 anys està al dia en tot el que passa, tant al torn, als serveis com a les pràctiques (sempre podrem trobar l'excepció), però els torns al 2023 son molt diferents als del 2010. Ara tothom és molt més dinàmic.

I el que us deia. Els bombers que entren no han vist pràcticament una mànega a la seva vida (només a l'ISPC), ni l'han utilitzat ni han tirat aigua durant hores. Per tant no han pogut comprovar de primera mà les sensacions de tirar en ventall o en raig tens (a Chorro, de tota la vida). Tot canvi comporta beneficis però també pèrdues. Moltes d'aquestes paraules, argots i situacions "normals" als parcs s'estan perdent. Aquí és on els més veterans hem d'explicar-los als nous d'on venim. Per a que puguin apreciar encara molt més on estan. Sovint, en aquest període quan fan el canvi de parc de pràctiques, t'expliquen a l'altre parc hi ha tal cosa que es fa diferent. I no entenen perquè d'aquestes diferències. Sovint son culturals o de dinàmiques de torn. Tot i això n'hi ha que venen perquè les Regions també son, en essència, diferents. Jo sempre explico que quan vaig a la RET em sento com a casa (i porto més de 20 treballant a la REL) perquè és on vaig aprendre per primer cop. I és que les Regions són part de la manera de fer i entendre les coses del territori que representen.

Avui els nostres nous bombers en pràctiques ja han pogut gaudir de l'experiència de creuar Lleida amb sirenes i rotatius. De fer les primeres maniobres amb l'autoescala o de conduir per la ciutat un camió de bombers. Són coses que recordaran tota la vida. Però és com tot. Has d'anar aprenent cada dia una mica. És tant important que sàpiguen fer anar un disco de tall, una moto-serra o un ventilador per a desfumar, com el fet d'excarcerar vehicles, obrir ascensors o fer un petit ràpel per accedir a un habitatge. Tot són maniobres que avui les fem d'una manera, que fa 10 anys les fèiem totalment diferent i que en 10 anys també hauran tornat a canviar. Els serveis reals i les situacions quotidianes son la font d'ensenyament principal. La base l'han après a l'ISPC, però la resta es fa al carrer i també al torn. El torn és la base i el principi de tot. Com deia abans, la història del torn és la que ha portat on s'és ara mateix. El perquè tothom es lliga quan puja a la cistella, perquè es passa per un carrer i no pel que et recomana Google, perquè es va en compte al prendre una rotonda o quan s'agafa una cruïlla. Res de tot això s'ensenya a l'escola. Potser amb el temps es perdrà aquesta història i el perquè d'algunes coses, però aquí és on entrem els que fa dies que batallem per aquest servei. El donar pas a les noves generacions amb el traspàs d'informació i deixar l'empremta històrica a les següents.

Així que als nous bombers en pràctiques només cal acompanyar-los en el seu procés d'aprenentatge i els qui ja estem als parcs que siguem capaços de tenir la paciència i també les ganes d'ensenyar tot allò que sabem i mostrar la nostra experiència per a que siguin, com a mínim, tant o més bons que nosaltres.

Comenceu a córrer

S'ha de reconèixer que hi ha setmanes en que quan em poso davant l'ordinador, no tinc clar de què vull escriure. En el fons, en aquest bloc he parlat de pràcticament tot allò que es pot explicar de can bombers. Això inclou alguns serveis i també anècdotes de torn. Però la principal font d'idees són les obsessions i paranoies de la nostra DGPEIS.

Dic obsessions perquè un cop i un altre insisteixen en fer les coses tal i com ells tenen pensat. Pensat i planificat. Planificat i acordat amb el Departament. I el Departament amb el d'Economia. Ho dic perquè de vegades sembla com si la casa estigués oberta a parlar (no sap què és negociar) d'alguns temes. Els 92 Scania són un exemple. Tenien més que decidit comprar-los i com havien de ser. L'únic que van fer va ser buscar (i van sortir els 4 motivats) que es van creure que "construirien" un camió de bombers. Ara passa exactament el mateix amb els BUP i Furgons que estan en procés de fabricació. Qui els ha elegit? On està la tria? On està el "nomenament" com experts carrossers de vehicles de bombers? Vaja, que al final és donar una mica de peixet a 4 motivats per a que es creguin que són alguna cosa. I de pas estan calladets, perquè quan surtin els problemes ningú pugui dir que els bombers no hi hem intervingut. Com que també serà culpa dels "motivats" no es podrà criticar en veu alta. Heu sentit alguna crítica als Scania? Doncs són  si, són un Tetris de despropòsits. Algú ho havia de dir.

Però el mateix passa amb les negociacions de Jornada i Horari o les del Pla de Carrera. No heu escoltat a cap sindicalista dir que són una merda? (Però la majoria ho penseu, a que si?). Us ho explico. Igual que amb els camions, les "no negociacions" amb la casa són així. Ells presenten un text, de dalt a baix. Et pregunten què és el que no t'agrada i et proposen d'enviar abans de la reunió de la propera setmana, les esmenes. Evidentment no hi ha temps en divendres a elaborar una contraproposta per al proper dilluns. Solució? reunions telemàtiques d'urgència els divendres al vespre i dilluns a escoltar com la casa et diu, punt per punt que allò no és possible, que Economia no ens donarà els diners o simplement que ells això ho desestimen perquè no va amb el seu "Pla vint-collons". Després t'accepten canviar una coma de lloc i es posa que entraran X bombers més. També que es crearà una comissió per estudiar si l'altra comissió (que fa 10 anys que no funcions) es reunirà o es crearà quan s'alienin els astres(vaja, tot fum). Llavors és quan algú pensa que cal fer una mani. Finalment, sota l'amenaça que si vols seguir negociant l'has d'anul·lar perquè l'alternativa és començar de zero.

Ara, que tenim les negociacions del conveni bomberil aprovat pels propers 3 anys, cal seguir negociant. Fàcil. Tot allò escrit i signat, cal posar-ho en paper de manera clara, Al·lucinant. S'ha de traspassar en un document que detalli punt per punt què vol dir fer una autopermuta, quan i com es poden fer les festes personal i tota la transposició a bombers de la llei de funció pública. Cada reunió apareixen noves línies escrites, noves interpretacions, cadascuna més Kafkiana. Allò que es va signar, que semblava una millora, ara es torna es contra dels mateixos bombers. Conciliació familiar, ara és una mena de idealisme. Tenir pares grans, si no viuen amb tu no val. Només tenir fills (que van a la guarderia o al cole). Però anar a comprar pels pares, acompanyar-los al metge o que no estiguin sols el cap de setmana (perquè no tens germans o viuen en una altra ciutat) no és conciliació. Conciliació és tenir temps per fotre un polvo a la dona el dia que ella també té festa. Si ho llegiu bé, vol dir això. Així que aprofiteu i procreeu.

De fet, ja no sóc l'únic que se n'adona que la casa ens pren el pèl des de fa molt temps. Recentment m'ha aparegut un "competidor". Per sort té molt bon humor i poc a poc s'està obrint camí entre els més joves. Es diu @codi__vermell . Realment bo. A més de fer-nos passar una bona estona, té molt encert amb els temes crítics que va triant. Personalment els millors són els que parlen de les alarmes de l'ERA i els que parlen del GRAF també.

La fugida del GRAF

I parlant de GRAF. Donde dije digo, digo diego. Ahir la DGPEIS deia una cosa, avui s'ho peten i es carreguen una subseu GRAF. La resta de subseus ja podeu anar buscant plaça en algun parc mig decent. El que deia al principi. Capacitat de negociació =0. Capacitat d'empatia =-100. Som un número i quan els interessa omplir uns parcs en buiden uns altres. Sense mirar la feina feta. I si això son capaços de fer-ho amb una especialitat què no faran a la resta de mortals. Que no us agafi amb els pixats al ventre.