I parlant de riscos psicosocials...

Aquesta setmana hem fet l'avaluació psicosocial, o altrament dit, hem fet una mica d'autoanàlisi de com afecten els serveis i també l'entorn bomberil al nostre cap. Perquè com poc a poc es va socialment coneixent, el cap és una màquina molt sensible. I aquesta setmana hem pogut conèixer que no estem sols en les nostres inquietuds.

Sempre és bo conèixer que hi ha altra gent a qui els afecta alguns dels detalls dels serveis. La crua realitat del nostre ofici. Quan algú diu que treballem poc, que fem moltes festes o que estem rascant-nos allò que no sona al parc, és bo recordar-los totes aquelles imatges que se'ns han anat gravant a la memòria i que, per sort, la majoria d'aquestes, es queden allí gravades per no tornar a sortir. Tot i això sempre n'hi ha alguna que s'escapa i ens torna a la ment.

Aquesta avaluació, prospecció, anàlisis o digues-li com vulguis, també ha de servir per a registrar totes aquelles inquietuds (que ja venen marcades per la Llei de Riscos laborals) sobre la feina, els nostres "jefes", la nostra empresa i com tots aquests factors ens fan sentir. No treballarà igual un bomber que es senti a gust amb el seu torn que un que tingui problemes de convivència. Independentment que siguin provocats per ell, per un altre, un grup o que hi hagi persones que no es parlin entre elles dins el seu mateix torn. Són dinàmiques i situacions diferents, que a molts els poden preocupar. I a d'altres potser no (o una mica i es quedarà en un racó amagat del cervell).

Aquest és un tema que relaciono amb els intents de suïcidi que també ens trobem com a bombers. Uns perquè ens afecten personalment. Veure algú després d'auto-lesionar-se no és una imatge agradable, com tampoc veure el patiment i plors dels familiars. Tampoc és agradable l'estrès emocional de viure una situació que no controles, en la que intentes entrar a un habitatge, entrar per una finestra, parlar/negociar amb algú que està en un balcó, finestra o sobre una barana... caigui, es tiri o la rescatis. Són sensacions similars. I la pregunta de "perquè ho ha fet?" ens passa a tots pel cap. Però també la de què li ha fet prendre aquesta decisió i si això ens podria acabar passant a nosaltres.

Possiblement tots tinguem els nostres mecanismes d'autodefensa. Segurament aquest bloc n'és un. M'ha permès "rajar" de la casa en més de 600 posts. Però als bombers de fa 20 o 30 anys també els havia de sortir d'una manera o una altra. Quan aquells bombers se'n reien de la por, del perill, es tractaven entre ells de manera molt grollera i hostil no devia allunyar-se gaire d'una manera d'autoprotecció. Era una manera d'amagar els sentiments cap als demés. Al final però, tot això se'ns gira en contra. Quants d'aquells bombers no encenien un cigarro mentre es posaven les botes de bomber? Quants no conduïen amb el cigarro a la boca? I l'alcohol? Tots tenien la seva manera de fer-se els "homes". Perquè havien de simular que a ells no els passava res, no patien i no tenien inquietuds.

Aquesta setmana he estat en dues escoles explicant coses de bombers. En una parlàvem de com evitar que el fum i el foc se'ns mengés la casa. Els alumnes veien imatges de menjadors totalment destruïts. I els explicàvem que cada dia hi ha incendis i que si tanquen les portes, i segueixen quatre indicacions bàsiques, seria molt més fàcil sortir-se'n d'un incendi a la seva llar. Tots al·lucinaven en veure els vídeos on l'evolució del foc progressa tant ràpidament que fa impossible fer alguna cosa per apagar-lo per un mateix. I van agrair tant les indicacions de què fer, com les explicacions i perills de les bateries dels patinets i altres elements elèctrics del seu entorn.

En una altra escola hi parlava de la feina de bomber. Compartia taula rodona amb un parell de Mossos d'Esquadra i una Agent Rural. Tots coincidíem que la nostra feina va de servir a les persones. I van posar ulls com a plats, quan els explicava que el servei més recurrent i important dels bombers no és ni els incendis ni els accidents de transit. Els serveis més importants són les obertures d'habitatge. En la gran majoria son perquè hi ha persones que han patit un trauma o una malaltia i cal assistir-los. El silenci es va fer a les dues rondes de sessions.

La importància de la nostra feina fa que la gent emmudeixi en conèixer l'abast de tot allò que fem. Rescatar gats és només una anècdota, però el patiment de la persona que té en aquell gat la seva única companyia és molt difícil de no empatitzar-hi. I quants de nosaltres hem viscut situacions molt pitjors? Persones que han perdut tot el seu patrimoni en un incendi a casa. Que han perdut familiars en un accident. O que se'ls crema la seva feina (en un incendi d'indústria o d'una botiga). Sempre recordaré veure al meu oncle deambular com un zombi quan es va cremar la fàbrica (multinacional) on treballava. M'hi vaig acostar i li vaig dir que treballàvem per a minimitzar aquella situació. No recordo haver-ne parlat mai més. Segurament de l'últim que se'n devia recordar és d'haver-m'hi trobat.

Totes aquests situacions se'ns poden girar en contra en qualsevol moment. Alguns tenim companys que han deixat de fer de bomber. Perquè patien, perquè els afectava més que altres. Tot i això, tenim una feina meravellosa, per la qual hi hem d'estar preparats, però que també podem acabar patint les conseqüències. Unes perquè ens afecten psicològicament i altres perquè acabem prenent mal en un servei.

Recordeu que el parc de Figueres era així fa no massa anys?

Avui, un cop més, només us he volgut compartir alguns dels meus fantasmes. Quan critiquem al Cos de Bombers ho fem perquè volem que faci les coses millors, perquè volem que ens cuidi i ens mimi una mica més. Volem que ens escolti i que ens faci partícips d'aquelles decisions que ens afecten. Com ens afecta tenir al parc camions de 30 anys, camions nous amb un carrossat horrorós, persianes que no funcionen, taquilles embotides a vestidors petits, lavabos pendents de reparar, màquines de treball que no tenen contractes en vigor per al seu manteniment ni reparació, programes nous que van coixos i que ningú sap quan seran totalment operatius (hi falta encara molta feina de programació), videoconferències que no et donen ni 20 minuts per esmorzar, pràctiques i més practiques que es solapen amb els serveis, la gestió del torn i la gestió dels equips a reparar. Una guàrdia sovint és com un gran servei de 20h seguides. Hi ha dies que no tens temps ni per anar al lavabo. I això també ens afecta a nivell físic i psicològic.

Esperem les conclusions. Falta personal, cal una millor organització i sobretot necessitem que algú realment escolti i faci realitat moltes de les nostres queixes i demandes. Sense això no podrem mai progressar (o si, però cremant a les persones).