Prou precarietat dels nostres TEOC

Com ja sabreu, els bombers treballem en equip. Uns fan la feina i els altres també. Amb això el que vull dir és que tota la gent que treballa en aquesta organització i més si té influència en la ressolució dels serveis, és det tot important. Sigui qui sigui. Avui especialment vull donar veu (i espero que em segui demanant un lloc en aquest bloc) als TEOC, Tècnics Especialistes Operadors de Control.

Missatge d’una companya TEOC, al qual he adaptat per a evitar l'exposició de dades personals i de serveis. També per aclarir alguns conceptes i fer-lo un document que pugui ser comprès per gent no exclusivament de l'àmbit bomberil.

Fa uns dies vaig estar de guàrdia de dia a una de les 6 Sales de Control Territorial d'Emergències de Bombers. Érem tres TEOC. Com molts sabreu, algú ha decidit no cobrir els mínims establerts al CI.DSCB.033_2022, que en el cas de la nostra Sala és de 4 TEOC.

Us vull fer un resum d'aquesta guàrdia:

Des de les 7h fins les 19h vam gestionar més de 100 actuacions, sense comptar-hi la gestió de personal, ni el seguiment d’incidències com els canvis d’EPI, d'ampolles d’aire, de baixes de vehicles, ni la previsió de la propera guàrdia (que cada cop la fan realitzar més aviat, solapant-se amb altres tasques primordials del principi de guàrdia) ni d'altres tasques que tenim encomanades. 

Respecte als serveis vull destacar: 

11 accidents on hi destaquen: Un d'ells va tallar la AP7 amb una persona atrapada molt greu. Un atropellament d’un tren amb un mort. Un accident amb un camió de Matèries Perilloses

Salvaments: Una persona precipitada de 8 metres (amb activació del GRAE), diverses obertures habitatges urgents (relacionades amb salvament de persones), la recerca de dos dones perdudes, la deflagració a un camió d’escombraries amb dos ferits.

27 incendis edificis: Una Indústria química a Castellbisbal, Una de transports al Maresme, incendi d'una masia amb una persona amb cremades (amb relleus de personal inclosos). A més de multitud de focs de xemeneia (alguns amb afectació a l’habitatge)

8 incendis vegetació, a més de tota la resta d'avisos de foc en els que hem de fer recerca d’informació per confirmar que es tracta d’una crema controlada i poder-los descartar.

Varis ajuts a altres regions.

Es varen donar consells a la ciutadania (fuites en ampolles de butà, filtracions d’aigua...) evitant així moltes sortides, evitant col·lapses durant la guàrdia.

I després d’explicar-vos tot això vull fer una reflexió: 

No entenc aquesta actitud envers als TEOC. No puc entendre com hem arribat a aquesta situació que vivim sentint un menyspreu total cap a la nostra feina i posant en risc la nostra salut física i mental.

La guàrdia d’aquest dia no va ser excepcional, portem molt temps vivint les guàrdies sense poder descansar.  

Som persones, no som números ni màquines. Necessitem anar al bany, dinar, esmorzar i de tant en tant, sortir a agafar aire perquè estem gestionant serveis d’una complexitat que requereixen tot el nostre esforç en un temps rècord i això passa factura. I tenim dret a fer-ho! 

Aquest, i molts altres dies, no ho vam poder fer. No exagero si dic que entre els 3 no vam descansar ni 1 hora de tota la guàrdia (esmorzar i dinar inclosos).  

Des de Recursos Humans ens han fet creure que augmentarien els mínims a partir de gener i que això venia avalat per una contractació de personal. I de pas van aprofitar per justificar un canvi imposat d’un nou calendari.  

En sentim enganyats i menyspreats. A sobre ens hem de sentir malament per agafar Hores Sindicals, un permís o un indispost perquè sabem que no ens cobriran i els companys hauran de patir una  sobrecàrrega de treball.

Sé que des de la nostra Regió d'Emergències s’ha fet l’impossible per buscar una solució i ho agraeixo. Ahir el nostre cap de Coordinació Territorial (CX0) va informar a tothom als briefings del matí i ho va fer constar al TRI (taula de recursos de la guàrdia). També he de dir que els parcs ens van fer arribar la seva solidaritat i comprensió.

Fa molt de temps que estem avisant que algun dia podem tenir algun ensurt greu. Per això us demano que feu arribar aquest escrit a qui creieu convenient.

Es la nostra obligació fer tot el possible per millorar el servei i evitar que algun dia ens trobem en una situació greu que no tingui marxa enrere. 

Si hi ha algú que després de llegir això encara creu que tenir la Sala de la REXX amb 3 TEOC (sota-mínims) no és una irresponsabilitat i que no es posa en risc la nostra salut (física i mental), la dels bombers i de la ciutadania, només em queda convidar-los a fer una guàrdia amb nosaltres per patir en primera persona el que patim nosaltres a diari.  

Vull remarcar explícitament la paraula ESPECIALISTA. Fer de TEOC és una tasca molt específica, per la que cal estar format, tenir unes condicions mentals (semblants a les dels bombers) perquè sovint parlen amb víctimes d'accidents i d'incendis a les quals encara no els hi arribat l'ajuda dels equips d'emergència. O simplement, com en el cas d'Horta, parlen i es preocupen directament amb els companys accidentats. Mereixen ser tractats com el que són, ESPECIALISTES, els quals col·laboren i treballen en paral·lel amb els bombers que intervenim amb els serveis. Perquè ells també intervenen de forma directa en el servei i el tracte humà a les víctimes.

Els Bombers i Bomberes, que treballem colze a colze amb vosaltres, us donem suport.

incendis a l'hivern

Semblava que el fred rigorós d'hivern no hagués d'arribar, però aquest últim cap de setmana ho ha fet. I ho ha fet amb força. Com cada hivern les calderes s'engeguen, les llars de foc cremen munts de llenya i els radiadors elèctrics gasten electricitat (malgrat els preus). Però el fred ja va arribar a finals d'octubre, amb dies de tot. Les temperatures no eren del tot fredes i les calefaccions anaven a mig gas. Però quan arriba el fred cru com el d'aquest últim cap de setmana tots els sistemes de calefacció funcionen al 100% del seu potencial. I aquí és quan arriben els problemes.

Fins ara, a Lleida, les calefaccions no ens havien provocat massa problemes. A zones més de muntanya ja hi havíem tingut alguns incendis de xemeneia, però a la plana també. El problema d'aquest fred tant cru és que posa al límit tots aquests sistemes energètics.

I per això no és casualitat que s'incrementi amb escreix el nombre d'incendis d'habitatge. Calefactors elèctrics endollats a regletes (o "lladres" que amb l'alt consum de potència s'escalfen. Llars de foc on no s'hi ha fet prou neteja del tub interior i que finalment fa una crosta incandescent o que té les bigues de fusta massa properes. Amb tanta temperatura i dies de calor la fusta dels sostres es deshidrata i finalment comença a cremar.

Ja he parlat altres hiverns de xemeneies però és el taló d'Aquil·les de moltes llars. Malauradament ho segueix sent. Potser caldria incloure a les auditories energètiques de classificació dels habitatges aquest punt de revisió. Segurament salvaríem més d'una llar, la comunitat que comparteix teulada i no caldria que els bombers s'enfilessin per sobre les teules i tancaments per a tallar la progressió del foc.

Després tenim la pobresa energètica i la pobresa en general. Això mereix un punt a banda.

Aquí és quan ens arriben els problemes greus. Al cap i a la fi, si connectem massa coses a l'endoll o no netegem les xemeneies és problema nostre, perquè hem menystingut les conseqüències que ja coneixem. Però quan no tenim alternativa a escalfar-nos per manca de recursos, ni podem netejar la xemeneies ni cremar fusta verge, ni tenim un sistema elèctric segur el perill és permanent. I a l'arribada del fred, els problemes i accidents no triguen a sorgir. Això és el que passa cada hivern a l'arribada del fred intens.

Els darrers dies en són exemples clars. Desenes d'incendis d'habitatge, de casetes "abandonades" ocupades per sense sostres o immigrants sense recursos (i pelats de fred i de diners), gent malvivint en fàbriques abandonades cremant cartrons i fustes. Tot ple de fum. Intoxicacions per monòxid, casetes cremades, matalassos encesos i habitatges d'ocupes que cremen de matinada. Tots són conseqüència del fred, la manca de recursos i la pobre gent que necessita escalfor per evitar les hipotèrmies.

Vídeo de la setmana passada a Vilanova i la Geltrú

Ens venen un parell de setmanes complexes de feina intensa. Amb el perill addicional derivat de la manca de coneixement del sistema d'emergències (principalment de la gent provinent de països amb pocs recursos de bombers o molt precaris) i també la manca genèrica de cultura preventiva (desconeixement de què cal fer en cas d'incendi). Per tant, hi haurà qui davant una situació de por i estrès vulgui saltar des d'un balcó. Per nosaltres, com a bombers, són situacions molt estressants, perquè entenem que absurdes en un context normal, però que en aquesta situació extrema es dóna. I tot i així no deixa de sorprendre'ns.

Potser és un altre exercici a entrenar. Tancar la porta a foc és necessari i tancar-se a casa aïllats del perill són les situacions que esperaríem trobar, però també ens acabem trobant gent desesperada. Caldria doncs tenir-ho present i practicar els serveis en aquestes altres situacions. Gent volent saltar, persones als balcons, o com també ha passat, propagació vertical de l'incendi a altres habitatges. Així que ens queda molta feina a fer: Seguir preparant-nos per qualsevol situació.

avui va de medalles i del no reconeixement

Aquesta setmana no podia deixar d'explicar-vos l'acte (o actes) de les medalles per antiguitat als bombers. Com ja us vaig escriure fa alguns anys, per la dels meus 20 anys d'antiguitat, fins que no ho vius no acabes d'apreciar el seu valor. Qui no ho viu no li troba la gràcia. De fet hi ha molts companys que no van a recollir el reconeixement a una antiguitat, que és la nostra, i que al menys aquest cop sí que se'ns reconeix. Una altra cosa és que potser hauria d'anar acompanyada d'alguna cosa més (hi ha qui pensa que hauria de ser amb diners), o un altra tipus de reconeixement... De fet l'antiguitat ja és reconeix als concursos de trasllats i a les promocions per ascendir a caporal i següents. Però no deixa de ser un tema que podríem abordar en un futur.

Fins l'any de la COVID es feia un únic acte per a tot el col·lectiu. A mi pel 20 em va tocar anar a Sabadell, altres han vingut a Lleida, a Girona o d'altres llocs ben llunyans i poc motivadors per un reconeixement que, com ja he dit, els costa a un bon nombre de bombers. Aquest any, passat el lapsus pandèmic, s'ha fet un primer acte unificat per als distintius atorgats per serveis i medalles d'or i finalment un altre per Regió d'Emergències pels distintius de 20 i 25 anys d'antiguitat.

Com ens va dir, divendres a Tremp, el Director Delort, segurament serà un model a repetir. Si, sembla un bon canvi. No obstant cal motivar als bombers i les bomberes que actualment no venen i que no es senten "estimats" per la casa, per a que realment sigui un acte que veritablement honori als nostres bombers. Només cal fixar-nos en un detall. Quants bombers professionals hi havia i quants de voluntaris? Potser perquè és la REL i es feia a peu del Pirineu, però hi havia clarament molts més voluntaris que professionals. No serà que els voluntaris no tinguin queixes, ans al contrari. Quants cops no els ha maltractat la casa? Tants o més que als professionals, però la majoria de voluntaris hi eren. I això cal dir-ho. Perquè fa més gran la necessitat de que la casa hagi de millorar la seva imatge també dins dels seus bombers i bomberes professionals. I si els maltractats bombers voluntaris hi han anat, deu ser que als bombers professionals se'ls ha tractat encara pitjor.

Als bombers professionals se'ls va reduir el sou, seguim patint múltiples mancances de material i als parcs. Tot allò en el que es basa la nostra feina i forma de guanyar-nos la vida. De vegades ens han fet sentir culpables per tenir un sou, com si el robéssim o no ens el mereixéssim. Doncs sí que ens el guanyem. O és que cada any no es donen reconeixements al mèrit i esforç donats en serveis? Però tot i alguns petits premis sempre hi guanya la queixa cap als bombers. Que si fem hores extres, que si hi ha gent de baixa, que si hi ha parcs on es treballa poc... Quan la realitat et diu que les hores majoritàriament es generen per serveis o perquè hi ha mancances estructurals de personal.

No és doncs d'estranyar que hi hagi bombers (i aviat bomberes) que no creguin reconeguda la seva feina i perquè porten moltes guàrdies patint manca de condicions. Després es destapen casos de manca de rigor d'alguns "jefes" com va ser al seu dia els helicòpters, ara el manteniment de camions o les recents fallades d'equips d'aire. Perquè al final qui està exposat als perills, als fums o a no tenir prou recursos en els serveis més difícils som els bombers i bomberes que a cada servei prestem el nostre temps (ja sigui perquè és la nostra feina o, en el cas del voluntaris, part de l'aportació al seu poble).

Tot i el que patim, i les mancances que seguirem tenint, una norantena de bombers i bomberes vàrem anar a recollir el nostre reconeixement al grapat d'anys que portem donat servei als ciutadans i ciutadanes del nostre país. Estem orgullosos de fer-ho i tot i ser de la millor manera que sabem, demà ho farem encara millor. I si això ens permet guanyar-nos un nou reconeixement? Doncs millor, però no ho fem per això. Però el que cal canviar és com tracta la casa als seus bombers i bomberes. Potser així, molts dels qui es senten menystinguts es començaran a sentir orgullosos del seu Cos de Bombers.

L'oportunitat de fer-ho millor

Malgrat totes les coses que passen en aquesta casa, no hem de perdre l'esperança de tenir un servei cada dia una mica millor. Perquè sense la nostra empenta i empatia si que ho tindríem realment difícil. Per tant, totes aquelles dificultats que ens trobem guàrdia rere guàrdia, només han de ser situacions a superar i no hem de permetre que ens col·lapsin. Nosaltres, malgrat tot, seguim endavant.

Malgrat que els 92 camions Tetris que ens han portat haurien de ser millors, realment ho són, si els comparem als 92 camions que substitueixen. I malgrat això, nosaltres creiem que no és suficient, perquè fer-ho millor és possible. I amb això és el que ens hem de quedar. Perquè aviat es licitaran autoescales, BULs i BUPs i cal fer de la nostra part per a que no siguin camions Tetris. I que quan pugem al sostre sigui senzill, pràctic i imprescindible prendre mesures de seguretat en altura.

També hem de procurar que els nostres equips es mantinguin sempre nets, no pujar-los al camió, empaquetar-los i confinar-los en un espai que ens permeti mantenir-nos lliures de contaminants fins arribar al parc. I que els equips de substitució estiguin fàcilment a la nostra disposició per a poder quedar llestos per al proper servei que serà igual o més contaminant que l'anterior. I queixar-nos cada cop que un ERA no estigui en condicions, però també autoexigir-nos també saber què fer en cas que ens doni problemes durant un servei. Ens hi juguem massa com per a dependre només d'un certificat CE, una revisió externa o d'un segell de conformitat de no sabem qui.

O que a la propera recerca tots els efectius siguin capaços de fer un organigrama com cal, actualitzar els objectius i les accions, cadascuna de les accions de treball i els equips que els conformen. Posar els vehicles i el personal al lloc que millor permeti pensar (i també anar a fer pipi i rentar-se) en les millors condicions possibles. Igual com s'ha millorat la maquinària de pensar en els incendis forestals, també cal millorar la maquinària a les recerques. I en això la nova INT hi posa part dels recursos, tot i això encara depenem massa de la capacitat o incapacitat de les persones que hi ha al front.

Aquest cap de setmana hem sabut que la "Inde", una preciosa gossa del grup de rescat caní se'ns jubila. Recordo quan, sent encara un cadell, l'Ernest la portava al parc. Era com la joguina del torn. Des d'aquella època a l'actual el Grup Caní ha millorat i s'ha conformat en el que és actualment. La força de voluntat d'uns "lokus" dels gossos finalment ha donat el seu fruit. I en l'actualitat podem estar molt orgullosos del que són. I pel camí han hagut de discutir, rebre bronques, donar bronques, lluitar, patir, hores i hores de carretera en solitari, i molta molta feina de preparació i entrenament. Amb la "Inde" se'ns jubila una part d'aquesta història tant bonica que són els gossos de recerca. Però l'hem de mantenir viva perquè són un exemple a seguir.

De la mateixa manera que el GRCR va començar de zero, les guàrdies de suport també hi hem començat.  Algunes, com el GREC i el GRIT, porten ja un temps fent guàrdies amb personal motivat i estirant d'un carro gens fàcil de portar, i que malgrat les dificultats de ser un grup nou tirem endavant. Actualment les guàrdies de suport estan en fase embrionària. A excepció del GROS que és qui ha aconseguit més entitat, no l'extreu d'haver tingut el seu període d'incertesa. Tots recordem els inicis de la USLO i que fou el preludi del que és un grup de treball eficient que treballa per al propi Cos de Bombers. Així que veient els precedents del GROS i el GRCR, les guàrdies de suport només els queda fer un salt endavant i acabar d'assentar-se. Això si, de manera ordenada, racional i sobretot, que tothom n'acabi fent ús.

La setmana passada també us explicava la dificultat de les bomberes per tenir vestidors decents i acondicionats, a l'igual que els que tenim els bombers homes. Així que hem de reclamar vestidors en condicions per a tot el personal de Bombers. I a la llarga ho aconseguirem. Hem de revisar els plànols dels nous parcs i les seves reformes. Trobar aquells errors (sovint involuntaris) en que les estances es queden petites, incapaces d'assumir canvis com la incorporació de nou personal, augment de torns, nous grups (GRAF; GRCR...) que poden algun dia formar part de la dotació d'un parc. Cal no conformar-nos en que tindrem una reforma del parc i que segur que és millor. Mireu els 92 camions. Són millors però no son bons.

Per tant tenim un 2023 per a ser inconformistes però també per a seguir treballant en millorar tot allò que pugui dependre de nosaltres. Exemples en tenim mil. I de gent que només destrueix també. Però com a persones lluitadores seguirem donant el màxim de nosaltres mateixos, guanyant-nos la gent del carrer (que és a qui donem servei). Potser al 2024 seguirem parlant de manca d'espai als vestidors, però potser podem parlar de que els plànols reflecteixen la realitat dels parcs i les seves dotacions. Potser podem parlar que els nous BUPs i BULs vindran millor equips i millor espaiats per a facilitar la feina del bomber. O simplement podrem dir que malgrat la dificultat hem aconseguit millorar la Prevenció d'Incendis a les escoles i associacions de veïns de la nostra ciutat.

tancant un any terrible i obrint l'incert 2023

No hi ha com que s'acabi un any per a que apareguin refregits i recordatoris de coses passades. Jo avui no aniré tant lluny, però si que us faré una mica de repàs, com cada any, d'on venim... i és que certament no estem en la situació de 2009, quan es va caure al fons d'un precipici, però malgrat els anys i la presumpta recuperació de la crisi, ni tot s'ha recuperat ni podem dir que hem sortit del fons de l'abisme.

Venim de Regions amb pocs parcs i poc personal... i seguim amb pocs parcs i encara ens manca un grapat de personal. Les promocions de caporal i sergent encara no han aconseguit posar al dia parcs on la manca crònica de comandament s'arrossega per massa temps. Lleida n'és un exemple. On hauria d'haver 12 comandaments n'hi havia 5 fins fa poc, ara son 6 (un en plaça provisional). Les últimes setmanes he coincidit amb molta gent. I la meva sorpresa (i decepció) ha estat saber de molts companys no s'han presentat a caporal perquè, la nova plaça, els allunyava de casa o haurien d'anar a parcs petits, on perdien "qualitat bomberil". Molts bombers que estan a parcs grans se'ls fa coll amunt haver de promocionar per allunyar-se de casa o per anar a parcs on hi ha poques sortides. Això que pot ser una realitat a Lleida també ho pot ser a d'altres regions. Girona, on molts podríem pensar que amb el gran nombre de parcs aquesta situació gairebé no es donaria, també és una realitat. Perquè allunyar-se de Girona vol dir serveis petits. Ni Maçanet ni Figueres son alternatives reals a un parc que, tot i ser mínims 6, té aspiracions a pujar a 7-8 en un futur, no molt llunyà. Promocionar en aquesta casa vol dir estar uns anys perdent qualitat, fer més quilòmetres per anar a treballar i realitzar menys serveis.

El 2022 però ha estat l'any en que s'han posat sobre la taula algunes problemàtiques greus. El Servei Tècnic. Aquí n'hi ha per llogar-hi cadires. Avui el servei ha canviat de gestors. Ara n'hi ha més, possiblement son més bons i millors, però s'hi arrossega una de porqueria i mals endreços que el mateix Sherlock Holmes tindria problemes per trobar tots els fils de l'entrellat desastrós que cal desentortolligar.

Des de 92 camions que són un Tetris (ja us ho he escrit alguns cops això), passant per les compres del Departament d'Interior d'equips d'aire amb diferent configuració de la que utilitzem (i per tant amb menys prestacions de seguretat i rescat) al greu problema dels ERA. Aigua dins de les ampolles, fuetons que són tous i es col·lapsen a la mínima opressió, desenes d'ampolles i espatlleres pendents de revisió, empreses de manteniment que no tenen capacitat de gestió (doncs han venut més de 5000 ampolles, 2000 espatlleres i pulmos que cal revisar anualment...) i tot un cúmul de contractes que es venen arrossegant des de fa anys, que avui posar-ho tot en ordre és una tasca gairebé impossible.

Em recorda una mica quan es va posar sobre la taula la problemàtica amb els helicòpters. Fins que no es va canviar tot el sistema, aquest no va funcionar. Llavors parlàvem d'una vintena de mitjans aeris. Ara estem parlant de 92 camions, 5000 ampolles, desenes d'equips d'excarceració, detectors de gasos, mangueres, cascs, vestits d'intervenció... que per sort molts d'ells tenen un "manteniment" senzill (neteja i recosit), però que els que tenen revisions anuals i tasques recurrents, són l'origen del principal problema de recursos que té actualment la casa.

Seguim amb els pitjors parcs de la nostra història recent. Perquè tot i haver-ne arreglat/renovat/maquetat alguns d'ells, en queda un bon grapat sense haver-hi fet cap mena de posada al dia. I dels ja realitzats, quants són petits, sense vestidors suficients i dignes per a encabir les properes incorporacions de dones bomberes? Algú ha preguntat a la seixantena de bomberes com estan? En quines condicions conviuen? O si estan igual o en pitjors condicions que els seus companys homes? Jo sóc dels qui creu fermament en la incorporació de la dona bombera. Però molts dels meus companys no ho entenen ni ho creuen tant fermament. Als parcs hi ha molta por, i fins i tot qui es sent indignat. Segur que en un futur ho veuran diferent, millor, però avui la incertesa existeix i ningú ha vingut ni a preguntar, ni a informar ni a resoldre cap mena de dubte. I hi és. Si, hi és. Un cop més la casa segueix el seu camí d'esquena als seus bombers i bomberes de parc. Perquè per a la DG només som peons de treball i números d'estadística.

El 2023 ens ha de portar molts maldecaps. Portarà canvis estructurals, canvis horaris, nous vehicles (o noves licitacions), noves regles i normes amb els equips d'aire (com si la culpa fos nostra). De fet, fa poc algú em va preguntar si també es tenia en compte el mal ús dels equips per part dels bombers.... Realment si algú en fa mal ús, no és algú, som tots. Quantes coses fem malament perquè no ens les han explicat bé? Quants errors fem cada dia perquè algú ha omès informació? Si d'una cosa n'estic molt segur és que la informació i la formació són claus en qualsevol feina i organització. O és que amb els concursos d'excarceració no es va millorar? No s'ha millorat des que tenim arquitectes als GREC? O als serveis on intervé el GRIT, no hi ha una millora en la resposta i en la seguretat? Però abans tots teníem coneixements d'estructures i de resposta química, ens ho ensenyaven a l'escola. Però no era suficient. Potser el que sabem dels equips d'aire, que és molt, no és suficient. Segurament hi ha dades, mètodes i maneres de treballar que els fabricants no ens han dit o que no tenim prou assolits. Potser o gairebé segur, oi?

Per anar acabant, us recordo una frase que us vaig escriure a post de fa un any. Quan la gent veu als bombers treballar al·lucinen. I us escrivia comentaris de gent molt propera: Ostres, tots sabíeu què havíeu de fer, estàveu super organitzats, tothom tenia la seva feina, hi havia un desplegament de no sé quants vehicles. En resum, que els bombers tenim un alt nivell de coordinació, de coneixements, de capacitat de treball. Externament donem la imatge d'un cos que domina la situació i la manté sota control. Externament som molt ben vistos. Llàstima que internament els nostres gestors i jefes siguin incapaços de mantenir una mínima empatia i ser còmplices amb els seus bombers i bomberes. Altrament escoltarien les nostres mancances, els problemes, els neguits i les inseguretats.

Doncs apa, benvingut 2023 i quanta feina tens per endavant.

Nota: Vull dedicar aquest post a una gran persona i millor company, en Xavi Sabaté.