Per moltes històries del primer bomber Sant Jordi

Ja hem sobreviscut a un altre Sant Jordi. Alguns han comprat roses, altres llibres, altres ambdues coses i altres res de res. Però tot i així la tradició diu que cal comprar una rosa o un llibre. I roses a bombers no n'hi ha (potser algun capullo 😅) però llibres que parlin de bombers algun podem trobar. Algun, ben poquets. Recordo algun diccionari de termes bomberils editat per la casa, també algunes làmines (ja caducades) sobre esport i exercicis a fer durant la guàrdia segons la tipologia física que tinguessis (el bomber fort, l'àgil, el resistent...) però com moltes coses en aquesta casa, quan les fas per compromís i no hi creus s'acaben morint.

Hi ha antics manuals de bombers, altres que son tractats de prevenció editats majoritàriament pel govern basc (qui durant una època va marcar càtedra editorial) i potser alguna edició sobre la Norma Bàsica d'Edificació i el Codi Tècnic de l'edificació en l'àmbit de mitjans de prevenció i actuació contra incendis. Però aquí s'acaba la literatura bomberil oficial.

Després hem d'anar a edicions limitades de bombers amb la carrera d'Història i que com a treball de fi de Carrera o Document de Post grau fan tot un recull històric del seu parc. Així podem trobar alguns llibres o publicacions sobre Bombers de Reus i altres que en la commemoració dels centenaris (o 125 o 150 anys de la fundació) han pogut veure la Llum. I cal agrair a tots aquests companys que amb criteri científic i valor històric reconegut han pogut fer aquest recull do gran valor per a futures generacions.

Però aquest Sant Jordi el Llibre que ens ha d'interessar va sobre els Bombers de Lleida. El títol ja ens fa veure que és un document d'alt valor històric; "Seguretat pública, higienisme i benestar social. El procés històric de formació del cos de bombers de Lleida. 1840-1980". Evidentment no és un llibre per tenir-lo a la tauleta de nit (o si 😕), però del que n'estic convençut (i és perquè l'he fullejat i llegit algun capítol) és que és un document que hauria d'estar a la Biblioteca-Museu dels Bombers. I el millor de tot és que l'autor (Leonard Jové) és bomber del parc de Lleida.

Aquest llibre hauria d'existir per la majoria (o tots) dels parcs de bombers siguin d'origen municipal, diputació o els "moderns" de la Generalitat de Catalunya. Pràcticament cap dels nous bombers i bomberes de les últimes promocions coneix l'origen del parc de bombers on té la plaça provisional o en fa les pràctiques. Ni saben que fa 60 anys tothom era voluntari, ni que fa 40 eren treballadors de l'ajuntament que poc a poc els va anar absorbint la Generalitat. Tampoc coneixen com eren els primers vestits d'intervenció de la Generalitat, ni els escuts (ja n'hem tingut un bon grapat) ni moltes altres coses.

A priori per a ser un bon bomber no cal saber cap d'aquestes coses, però l'evolució natural i (també forçada) del Cos ha propiciat canvis i maneres de treballar que no es poden entendre sense conèixer el seu origen. Jo quan tinc alumnes de NRBQ sempre els hi explico que els primers guants de nitril sota els guants químics es van posar per un tema higiènic. Després d'una setmana al mes de maig, on cada dia els guants (de plàstic) se'ls havia posat un bon grapat d'alumnes de l'escola, no només feien pudor sinó que mantenien l'humitat i la suor de les mans precedents. Aquí és on es va decidir utilitzar guants a sota. Per higiene. I un cop saben això, cada cop que algú s'ha de posar un guant "d'ús comú, no personal" han de posar-se un altre a sota. Així mai t'equivocaràs.

La importància i conscienciació dels equips d'aire (ERA) augmenta quan t'expliquen que molts dels bombers dels 60 i 70 no van arribar a vells (però si jubilats). Aquesta generació va treballar sovint sense els equips de protecció respiratòria i amb el temps molts van emmalaltir. També és una època en que es fumava molt (tot s'ha de dir). I igual que et portaven llet als focs forestals i d'indústria et portaven una botella de vi amb el menjar. I també algun paquet de tabac (que algú comprava).

Per això de la importància de conèixer el passat. L'origen. D'on venim. Què ha passat anteriorment a nosaltres. Perquè els camions estan mirant cap a un dels dos costats de la cotxera. Perquè el parc està al polígon industrial o perquè està entre dues poblacions. Al final conèixer el "nostre" origen et fa entendre i per tant estimar més el teu lloc de treball i d'aventures. Perquè un parc de Bombers és com un parc d'atraccions. Hi passen coses fantàstiques i meravelloses cada dia. Si les parets poguessin parlar tindrien molts llibres a editar. Doncs escoltem-les.

Sant Jordi era bomber. Apagava incendis i rescatava persones.

Serveis més recurrents del que creiem

Tinc el costum d'anar periòdicament mirant les diferents xarxes i grups de bombers. Tot i que ni ho faig cada dia ni a tots els grups existents, si que hi ha un gran nombre de serveis. Només cal seguir el Twitter de la casa per estar més o menys informat dels principals serveis que tenim. Evidentment aquests passen un filtre i alhora no tot el que passa arriba als gestors d'aquesta xarxa oficial. De tota manera ja seria suficient per a tenir una idea del que passa en el dia a dia de can bombers.

Durant tot l'hivern, del que venim, hi ha un bon nombre d'incendis de vegetació. He dit vegetació, que de forestal en tenen ben poca cosa i algú encara tremparia. Sovint però son serveis que hem generat nosaltres mateixos a base de fer cremes en zones programades. Aquesta és una tasca que en els últims anys s'ha fet més recurrent. Per una part serveix per a gestionar territori (molt poc) i per altra com a pràctica i test per conèixer en cada moment com van cremant les diferents espècies vegetals, a mesura que avancen els dies cap a la primavera i l'estiu. Però no són els únics serveis que hi trobem.

És habitual veure-hi incendis d'habitatge. Molts dels quals són "radiats" a posteriori per la casa. Tot i que normalment no hi ha imatges pròpies durant l'extinció (hi ha molta feina a fer), només tenim les imatges un cop feta la feina de l'extinció i rescat, fetes des del propi servei i que un cop passats els filtres es pengen a les xarxes. I dic filtren, perquè no es poden posar fotos de l'interior dels habitatges, ni dels locals ni de les indústries ni tampoc fotos d'altres. Nosaltres podem entrar a apagar els incendis i gestionar les emergències però no podem fer fotos per fer-les públiques. Però que de fotos en fem, per tenir clar el què s'ha cremat, com ha evolucionat el fum i les flames, quin comportament ha tingut, etc. Son fotos molt útils per a nosaltres. No és només el "morbo" de com ha quedat una cuina.

Mirat fotos i fotos de serveis, te n'adones que molts incendis son a la cuina i altres al menjador. Els de la cuina evidentment són per la campana o la paella (què és primer l'ou o la gallina?). Al final una cuina bruta fa que o s'encén directament o quan es crema la paella es propagui ràpidament. Respecte al menjador, són sovint els endolls, les males connexions, o estufes properes a sofàs que provoquen un incendi habitualment virulent. I és que els menjadors, plens de roba, estovalles, mobles i sofàs fan evolucionar molt ràpid els incendis. Les cuines, en canvi, acostumen a ser incendis que, si es queden a la cuina, no tenen més conseqüència que la crema dels mobles annexes a la campana i poca cosa més (i fum). Però cada incendi és un món, que hi ha incendis de cuina que acaben cremant tot l'habitatge.

Últimament, des que tenim un grup especialista en estructures han augmentat les imatges als grups interns de parets esquerdades, caiguda de sostres, de parets i terraplens. No és gens estrany aquest augment. Realment el feedback és important. Sovint es contesta amb plànols a ma alçada i esquemes de com apuntalar, de quins són els esforços de les parets i quin és l'àrea més perillosa i a tenir present. A nivell intern el suport de gent especialitzada i que t'orienten en aquests serveis complexos tècnicament és molt útil.

Els caps de setmana augmenten les imatges i informacions de gent que es perd, accidents de muntanya, de ciclistes, de muntanyencs, d'excursionistes. En definitiva, els rescats es multipliquen el cap de setmana. Hi veiem els GRAE i els helicòpters amunt i avall. Ara et trobes el 03 (vermell) a la Serralada Prelitoral i una estona després a Montserrat, mentre el 04 (groc i vermell) és a peu del Cadí i després a Aigües Tortes. Accidents passen sovint arreu i sort en tenim dels helicòpters per a fer un grapat de serveis amb celeritat, que si s'haguessin de fer des dels parcs GRAE, feina rai a arribar-hi en un temps decent.

De tota manera, aquesta setmana el que més hem tingut són accidents de trànsit. La gran lacra de finals del segle XX i també de l'inici del XXI. Tot i la millora tecnològica dels vehicles, les ITV cada cop més rigoroses, els accidents siguin per la causa que siguin, hi són. I cada cap de setmana es repeteix. Però durant Setmana Santa mig Catalunya surt de casa amb el cotxe i uns dies després en torna. I la manca de paciència d'uns, la velocitat dels altres, els domingueros, els que no agafen mai el cotxe per a fer quilòmetres, etc... cada cop que hi ha un pont o un festiu tornem a tenir l'estadística disparada.

Recordo perfectament quan a finals dels 90 jo estava al parc més avorrit del món, que és Montblanc, i els caps de setmana d'hivern teníem sempre els accidents dels esquiadors i els dels marxosos de diumenge a la matinada. Una massacre. Després la tecnologia ha fet que molts d'aquells accidents ara ja siguin una mica menys greus. Tot i així, hi ha carreteres amb revolts, descuits i sobretot mòbils que provoquen els nous accidents. Desconec l'estadística dels accidents (xifra neta) d'ara i la de fa uns anys, però l'actual en dies com els d'aquesta Setmana Santa fan esgarrifar.

Si aquests dies seguiu les xarxes dels Mossos de Transit i les de Bombers us adonareu que a la carretera cal tenir-hi molta precaució. I que sovint amb això no n'hi ha prou, perquè quan tu no ets qui el provoca, apartar-te d'un vehicle que surt del seu camí és molt i molt difícil. Però tot i així cal anar amb compte, tenir la vista posada a la carretera i fugir si pot ser de les carreteres més concorregudes. En tot cas, un curs de conducció de tant en tant ens va molt bé a tots. Saber com frenar, com reacciona el cotxe amb ABS i sense, a les corbes i a les rectes... etc. Són petites accions que et poden salvar la vida.

Apa, espero que tots hagueu tornat a casa, sense patir cap accident, ni rescat, ni torçada de peu i que quan estigueu a casa ni se us encengui la xemeneia ni la campana extractora de la cuina. Doncs això, bona setmana post Pasqua.

Quan es practica a utilitzar tota l'artilleria

Sembla que la Campanya Forestal de 2022 està començant a despertar.  Després de la hibernació dels mesos més freds (com si es tractés d'un ós) i amb les primeres calors primaverals els petits incendis de vegetació van traient el cap. I si a més bufa una mica de vent, principalment de ponent, que és més sec, doncs ja estem reunint a un bon grapat de bombers i algun que altre camió.

Després dels advertiments dels últims anys sobre el canvi climàtic, sembla que la tònica és que cada cop els incendis seran més ferotges i agressius. Veus? La comparativa amb els óssos ha estat encertada. I per tant ens haurem d'anar especialitzant més, coordinant millor i sobretot estar millor preparats que ja alguns anys.

L'experiència i les males experiències viscudes en les dues últimes dècades ens diuen que cal estar coneixent tot allò que passa a l'incendi, preveure què farà, avançar-nos i tenir tots els recursos disponibles. I aquí és on entra la tecnologia i els mètodes de treball que han fet molta gent. No és estrany, doncs, que s'apliquin sistemes com el Command System, les oportunitats de maniobra, les finestres d'actuació i les responsabilitats per trams i per capacitats. Però això no s'improvisa.

Per tant aprofitem totes les oportunitats que tenim per a posar-ho en pràctica. D'aquesta manera, quan hi ha un petit incendi, que sobre el paper (ni a la pràctica tampoc) poden arribar a créixer gaire o gens, es fan proves de posar tota l'artillera sobre el terreny. I és aquí quan comencem a distorsionar la realitat. Parlaré clar. Un incendi on acaben cremant 20ha no pot ser un bon exemple de SISCOM4. És tant senzill com imaginar un incendi de marge del riu Segre (aquests dies en tenim cada dia) que amb una amplada de 200m avancin fins a 1km. Vaja, res de l'altra món. Això a la REL ens ho fem amb mitja dotzena de camions i en prou feines activem un SISCOM2.

Que si, que estem par tant de massa forestal i a la muntanya. Veniu a La Noguera o al sud dels Pallars? Apa, que com a excusa per a fer les "pràctiques" per preparació de la Campanya Forestal potser si, però no és la realitat que ens trobem, si més no, a les regions més distals. Aquest últim incendi s'hi han preparat informes i taules de recursos, tantes com volguessis. Avui només cal tenir-ho tot en un ordinador i pitjar la tecla d'imprimir. Això és fàcil. I potser per això cal tenir un Punt de Trànsit i un Centre de Comandament. Però que d'aquí a saber on estan realment els camions i cada persona, hi ha un bon camí.

Un cop tenim l'accident, la desgràcia, el susto o simplement voler veure un instant del servei és tant senzill com mirar el mapa. Allí et surten tots els punts, els codis de les emissores, dels camions, les masies, les basses, els punts crítics (si algú els ha marcat). Però la realitat és que, dels que estem sobre el terreny, ningú mira la pantalla ni la tablet, i si ningú més ho acaba controlant, tot això no serveix de res.

Per a una gran majoria no serveix perquè, els bombers que anem als camions, no sabem que tot això ho podríem veure al mòbil del servei. Ni sempre tenim cobertura per a rebre les dades que actualitzen les posicions i la info del servei. Els que estem dins el terreny sovint tenim altres qüestions (com tirar mànega i apagar el foc) com per saber exactament quina és la nostra progressió sobre el terreny i què estan fent la resta d'actuants. Per tant, davant qualsevol problema la nostra reacció sempre serà a posteriori. Mai serà abans.

I aquí és quan entra en valor la feina dels "vigilants". Els vigilants són tots aquells que estan davant una pantalla d'ordinador. Cadascú en l'exercici de la seva funció. Però algú ha de tenir la tasca del control de tots els "peons" que hi ha sobre el terreny. Els peons, els alfils, els cavalls i les torres. No només les seves torres. Totes les peces del taulell són importants.

I segurament no és una feina única d'una única persona sinó que hi ha d'haver la figura del responsable de seguretat (que sobre el paper també hi és). Saber en cada moment qui hi ha a cada lloc i de qui està on. Tot això, que si es fa és molta feina (però de la bona) també fa que després quan algú pregunti per un vehicle, una persona o un punt concret, sàpigues on anar a buscar aquesta info i en pocs segons saber del cert qui fa què i on. I això per desgràcia en incendis de 20ha encara no ho tenim. Doncs ara espera que l'ós es vagi alimentant i vagi traient les urpes. Qualsevol moment ens haurem d'enfrontar a un incendi, que riu-te'n d'aquests últims, on caldrà no només tenir les eines, sinó utilitzar-les. I tant sols que una es quedi a la motxilla li haurem donat a l'ós l'oportunitat de guanyar. I no guanya només cremant boscos.

La història que no podem repetir i no podem deixar que quedi en l'oblit

L'anecdotari dels bombers és ben gran. En aquesta casa quan comences a acumular anys i serveis se't va omplint el llibre, que abans era ple de fulls en blanc, amb tot de continguts emotius, curiosos i també de tots aquells personatges que de vegades has hagut de compartir-hi alguna que altra guàrdia. El més curiós, i també penso que és una sort, és que cada cop costa més omplir aquest llibre de curiositats, anades de bola i també, perquè no dir-ho, de gent i situacions que mai haurien d'haver passat.

Les guàrdies de fa 25 anys i les de en fa 15 són totalment diferents a les actuals. En les primeres hi havia tot de gent curiosa, que d'amagat posaven picant al menjar, que tenien més vicis que virtuts, que aprenien a base de repetir i repetir, però que feien les coses d'una determinada manera perquè és com els hi havien ensenyat i que d'aquí no els podies treure... però que sovint tenien cops amagats. Feien equip perquè la suma de tots ells era capaç de tapar aquelles mancances individuals que podien tenir.

Una cosa que sempre em va sorprendre és que quan hi havia un incendi dels que picaven, amb molt fum, tothom bevia llet. Hi havia la falsa creença que la llet netejava la porqueria que s'havia respirat. I en molts incendis forestals i d'indústria, a més del vi, et portaven llet (de la marca Nieve). Evidentment ja no et porten vi als serveis, ni llet tampoc. Només en aquells que de matinada porten un termo de cafè també ho acompanyen amb alguna ampolla per a fer el tallat.

Segurament algú hauria d'escriure aquest llibre d'anècdotes. No sé, potser pel Marc, d'Històries de Bombers, o el Leo, un altre "malalt" de la Història d'aquesta casa. I és que totes aquestes petites històries haurien de ser conservades en el temps. Cada cop que un bomber se'ns jubila es perd una mica d'aquesta història i cultura del Cos. Quan a les noves fornades expliques que en algun moment hi havia qui comprava ampolles de licor, per passar les tardes o els vespres dels caps de setmana, a molts (i a mi també) se'ns fa difícil imaginar-ho. Però era una realitat d'un altra temps.

Avui, és difícil començar una guàrdia sense la reunió del matí. Posada en comú del què ha passat al parc des que vàrem sortir fa 3 torns. Que si s'ha espatllat un camió, que si s'ha reparat una finestra, que si han vingut a fer els vidres, que si han canviat espatlleres o tenim menys pulmos per un tema de revisions... Igual com algun dia ningú recordarà que abans hi havia bombers conductors. Ara tots fem de tot. En alguns parcs es reparteix la feina per vehicle, en altres per funcions, però que tots fem de tot és cada dia una major realitat.

Aquesta setmana començaran les guàrdies de pràctiques els nous bombers acabats de llicenciar de l'ISPC. Segurament no saben ni que abans l'Escola de Bombers estava a Bellaterra. El que us deia, la història de la casa es va perdent en el temps. Com les fotografies dels bombers morts que hi havia a l'antiga sala d'actes de Bellaterra (on actualment i la Sala Central de Bombers). Algú les va tirar al contenidor i algú les va recuperar per casualitat. I és una veritable llàstima que aquestes coses puguin arribar a passar. Fa algunes setmanes vaig estar al parc de Zona Franca de Bombers de Barcelona. Quan entres al seu edifici de formació, el primer que hi trobes és una paret plena de fotografies en blanc i negre. Tots ells son bombers que van perdre la vida. Però tots els bombers que van a fer formació els veuen cada matí abans d'anar-se a canviar. És un bon recordatori per a tots. La formació i la pràctica és important. Forma part de la nostra seguretat. I recordar que hi ha gent que fent el mateix que fem nosaltres ha perdut la vida és, segurament,  el millor ensenyament que podem donar a les properes generacions. La nostra feina és perillosa, estigues preparat per a afrontar-la amb el millor de tu mateix. Sense voler-ho m'acaba de sortir un bon lema.

Els nous bombers ens aportaran ganes de treballar i noves maneres d'afrontar els serveis. Portaran als parcs nous coneixements i ben frescos. Nosaltres insistirem en fer les coses com sempre (uix, ens estem tornant una mica grans) i poc a poc incorporarem millores, canvis i també assentarem noves maniobres que encara tenim a mig implantar. I és que els nous materials i equips, juntament amb els nous bombers, son una oportunitat per seguir millorant en el dia a dia. I quan estiguem dinant o sopant recordarem aquells moments en que algú va fer un arròs i podies donar la volta al plat sense que caigués ni un gra, de l'enganxat i passat que havia quedat. Ningú s'ho creurà, però son aquelles coses del passat que alguns havíem viscut. Com també aquells bombers que entraven als incendis amb un mocador mullat tapant-se la boca i després bevien llet per desintoxicar. O aquella vegada que teníem equips d'aire que de repent et deixaven sense aire al pitjor moment. Si, en algun moment no massa llunyà això quedarà oblidat.

Doncs tenim massa coses bones i massa coses dolentes com per oblidar-les. El nostre Cos de Bombers necessita aquest record. Les coses bones per a posar-les en valor i les dolentes per a no oblidar-se que els mals moments existeixen i que cal mantenir els pressupostos en les coses essencials. Els manteniments i els equips han d'estar SEMPRE en la millor de les condicions i que cap polític, del color que sigui, MAI MÉS pugui retallar un pressupost en manteniment dels nostres equips de treball ni de protecció. Ens hi juguem la vida. Que mai més calgui penjar una foto en blanc i negre a les parets.