les històries perdudes

Terrassa

Quan ets jove, no te n'adones que allò que vius, escoltes i comparteixes forma part de la història del Cos. Jo, que començo a sentir-me veterà, fa alguns mesos que estic prenent consciència que hi ha coses que ja s'han perdut a la ment d'alguns companys jubilats, vehicles que mai més veurem o edificis de parcs que ningú se'n recordarà.

Bombers de Terrassa l’any 1964

Alguns exemples són: El totxo de Santa Coloma, el "Chicha" (de Reus), el cara cartón, una unitat de mesura anomenada "corbellòmetre", el "osea", o parcs ben curiosos que han estat en un forat sota una pedra, compartint espai amb un escorxador, en un magatzem de l'autopista, antigues estructures elèctriques fent de torres guaita i un llarg i curiós etcètera. I tot això es perdrà a la nostra memòria el dia que ens jubilem i deixem d'explicar-ho als companys.

Inicis del GEM

També es perdrà tota aquella saviesa dels conductors del doble embrague dels Comet o la maleïda 4ª marxa dels Egipci. Recordo haver arribat a canviar de marxa d'un Comet sense pitjar el pedal utilitzant només l'oïda, o la dificultat en adquirir habilitat en els canvis de marxa del Pegaso Europa. Els clàssics Magirus amb l'autoescala que ben poca gent sabria conduir, sense direcció assistida i un joc de palanques per engravar i també per moure-la en totes les direccions.

Bombers Voluntaris de Gèlida, l’any 1984

Tot això es perd amb el temps. Sé que hi ha molta gent que demana un museu de bombers. I tenen tota la raó. Necessitem mantenir un model de cadascun dels nostres camions. També d'aquells BRL Santana que quan vaig entrar a la casa gairebé ja ni en funcionava cap. Sóc conscient que molts ja no els podrem recuperar. Però algun model queda. Així que per sort tenim a companys de la Centre, entre ells en Ramon Vidal, que fan una feina fantàstica de restaurar algunes de les joies que els hi arriben. Esperem que algú els ajudi econòmicament (la casa també ho hauria de fer) per a trobar peces, rodes i informació específica de tots aquests models, que un dia o altra haurien d'anar a parar al "museu de bombers" que hores d'ara només està a l'imaginari d'alguns il·luminats (en el que em dec incloure).

Associació de Restauradors de Vehicles Antics de Bombers

Llàstima que no s'hagi decidit guardar algun dels camions i vehicles que s'han retirat recentment. Tot és la pela. Una licitació per retirar els vehicles. Alguns a desballestar i altres a reaprofitar com a vehicles de segona mà o per a peces de recanvi. Una llàstima. S'hi inclouen autoescales i alguns camions amb modificacions particulars.

Presentació llibre 150 anys dels Bombers de Reus

I com he dit només començar. Totes les històries viscudes als parcs que es perdran. Potser seria motiu d'una tesi o un doctorat, com les ja fetes del Marc Ferrer, del Leo Jové o el Josep Farré. Un recull de les històries reals de bombers reals. D'aquesta manera no haurem de tornar a buscar en els contenidors de Cerdanyola per recuperar les fotografies dels bombers morts durant els 80 i 90 que estaven penjades de l'antiga sala d'actes de Bellaterra. Ara hi ha la Sala Central de Bombers, abans hi havia la sala on molts varen triar plaça, rebre condecoracions o simplement hi havia un record del seu pas pel cos. Evidentment no cal viure dels records i la nostàlgia, no crec en que temps passats fossin millors, però si que cal conèixer d'on venim. I malgrat tot serà una llàstima que al 2050 ningú sàpiga que va passar el 1980, el 2000 ni el 2020 i evidentment tampoc sabran res del Pla 20-25.

BRPs formació i canvis

A Lleida ja tenim el nou camió BRP en marxa. Ja treballa!

Han estat uns dies incerts, en que tots teníem dubtes sobre si l'havíem de posar ja a la roda o tenir-lo uns dies més exclusivament per fer pràctiques. La formació va anar com qualsevol altra que s'ha fet de forma improvisada. Els formadors de conducció presentant-nos eines varies, la configuració d'armaris i finalment 1h per conduir-lo entre 4. Que com hi ha una explicació inicial del canvi de marxes i les tecles vàries, es queda en 45' a repartir. Així que amb 10' de conducció ja som aptes per a portar un camió de 400.000€ i apagar tota mena de focs i resoldre els múltiples serveis que un BRP com aquest, carregat a full, et permet. Bravo.

Eines en porta, i bones. I segurament és el camió que més s'ha treballat per a que sigui complert en quant a eines i també a nivell de seguretat. Tot i això "cagades" n'hi ha, com ve sent la tònica de la casa en els 27 anys que fa que hi sóc. Només cal veure el sistema de palanca per baixar l'escala del sostre. Un sistema ingeniós, pràctic i molt útil. Però que tant la proposta primera, com l'evolució que ens ha arribat a nosaltres, acaben sent realment nyaps. El sistema és una mena de maneta que ve des de dalt, el primer consistia en un tub en forma de "U" que sobresortia 20cm pel darrera i l'evolució porta un angle que l'acosta al vehicle, però acaba en "I". Així que si abans es podia doblegar per qualsevol maniobra, ara et pot treure un ull a la que et descuides una mica. És possible que els de Riscos Laborals el dia de la modificació estiguessin de vacances.

L'equip d'excarceració millora molt el que tenim al Furgó de Rescat. Les eines són molt més evolucionades i per tant pesen menys i són més ràpides de maneig. Les del FSV tenen una mica més de recorregut, per tant haurem d'adaptar les nostres sortides, anant amb el BRP i el Furgó. Tindrem dues eines per a treballar i millorarem la prestació del servei. Veus? Amb això hi guanyarem. A més, portem un any en que hi ha hagut menys accidents. Ara que tenim 3 eines al parc, anar als accidents amb dues i de ben bones farà que guanyem en temps d'alliberament.

I parlant d'accidents. Sembla que l'època de "concursos" de rescat torna. En petit, però torna. I ja veiem a alguns parcs fent pràctiques de tall i d'ampliació d'habitacle a cotxes, tot preparant-se i guanyant experiència en maniobres complicades de triar i executar. No es tracta només de tallar. Sinó de saber trobar la millor maniobra, que en un temps concret, permeti treure a la "víctima" de dins.

Aquesta setmana que comença, s'inicia la formació d'actuacions amb Risc Químic, amb seu a Mollerussa. Ja han arribat els mòduls (que costen una pasta) i que és possible que després de l'estiu, per aquesta mateixa raó, ja no es tornin a utilitzar. Així que tornarem a rebre algunes classes concretes a l'ISPC. Aquell lloc que per a ser-hi a les 8 del matí, cal que t'aixequis a les 5 del matí, o abans. Quins collons! Per cert, una altra sortida de vacances de la gent de Prevenció de Riscos. Per anar a l'ISPC cal utilitzar les botes forestals. Són aquelles que tenim amb la sola plena de fang, cendra i restes de vegetació cremada, a més de tota la porqueria que s'hi acumula per sobre. No entenc com una bota de muntanya reforçada s'ha d'utilitzar per estar assegut en una aula tota una jornada. No té sentit. I menys quan fent pràctiques de la majoria de mòduls, és necessari posar les botes industrials de pell o de goma. I això ja es fa al camp de maniobres.

El camp de maniobres, per als qui no hi hagueu estat en molt temps (o sigueu forans) és un lloc on hi acostuma a haver vidres pel terra (encara que els escombrin amb més o menys gràcia), sovint s'hi passeja el toro amb un monitor d'excarceració amunt i avall movent cotxes, preparant la pràctica de l'endemà, a vegades hi ha un hidrant sense aigua (que reparar-lo costa tres mil tràmits). Tampoc disposa d'ombra, on el sol després de 5-6 hores pica (encara que sigui a l'hivern).

Doncs res, Uns dies de camió nou i inici de la formació (que a mi no em toca fins setembre). Aviat espero poder explicar-vos quines sensacions em dona conduint-lo. Per cert, és 2x4 amb possibilitat de 4x4. En aquest sentit també hi perdem una mica respecte al model ATEGO que hem conduit els últims 16 anys. Però pel que poc que he conduit, el canvi, semiautomàtic, va molt bé, les retencions i ajudes a la frenada també i la conducció és molt suau. Espero no ser el primer en fer-li una rascada. Per cert, sabíeu que a Lleida hi ha una cruïlla amb el meu nom? No tinc cap vergonya en reconèixer que hi vaig deixar un neumàtic. El problema no és aquest, sinó dels que se'n van riure i/o criticar. Perquè després els va passar a altres. Coses que passen.

La metamorfosi operativa

Ja sabeu que quan hi ha coses que no m'agraden ho dic, però que quan n'hi ha que si que van bé (sobretot si abans anaven malament) també ho dic. I això és el que passa avui amb alguns aspectes de la casa. Evidentment encara no estem bé, o sigui, que no passem d'un 6/10, però tenint en compte que abans no arribàvem al 3/10 és evident el canvi.

Sense tenir la dada estadística real, perquè la casa les estadístiques no les treballa, podríem dir que més del 90% dels serveis són solucionats dins un SISCOM1. L'àmbit del parc i parcs adjacent. I que gairebé el 10% restant només acaba en SISCOM2. Per entendre'ns, que arriba un sergent/oficial que està de sots-cap territorial. Sovint són feines de coordinació dels vehicles i bombers del servei o per una valoració posterior del servei i validar que tot està en ordre. Respecte als SISCOM3 ni SISCOM4, podem dir que pràcticament no n'hi ha, excepte per incendis forestals. Creieu-me que, per la guàrdia del dia a dia, de sots-inspector en amunt sobren tots.

A Lleida, que som un parc gran, els caporals i sergents van sovint sobrats per gestionar un incendi d'habitatge. Tenen suficients hores de foc i serveis acumulats per a això i molt més. I l'ECO quan arriba es complementa amb el responsable inicial de la sortida. Més que una feina operativa acaba sent una feina de suport. Fent gestions amb la policia local, els veïns, els propietaris, etc. Però tota l'operativa de treball interior i exterior de rescat/incendi/fums se l'ha menjada el caporal o bomber veterà de la dotació del parc.

Per sort, actualment comptem amb els nous sergents i caporals de la nova promoció. Donen més joc i sobretot coneixements als serveis més complicats del parc. I, per analogia, nous caporals als parcs més petits de la regió. Desconec com ha anat aquest procés de millora a la resta de regions, però segurament ha estat de forma similar. També hem pogut guanyar alguns caps de parc que fins ara no teníem. No només parcs mitjans i petits com Tremp o Pont de Suert, sinó que grans parcs com Reus, Valls i Rubí també tenen el responsable definitiu. Esperem que facin un gran treball. Les ganes les tenen i els coneixements també.

I com que de millorar és del que es tracta, doncs en l'àmbit de l'NRBQ també s'ha progressat. Tot i l'aturada formativa que ha causat la COVID, l'àmbit tecnològic ha passat de la nit al dia. Els coneixements i l'estructuració de la base formativa havia obtingut una bona empenta. La formació quadriennal per regions ja incorporava coneixements en risc radiològic i les primeres accions amb MP. La pandèmia però ho va capgirar tot. I va començar un període de re-invenció/transformació cap a treballar ens espais COVID. Això va comportar que els protocols que ja teníem per al vestit i desvestit dels EPI s'adaptessin per al treball en l'àmbit biològic i tota la feina que vàrem poder fer a les residències de gent gran i les de persones a disfuncions físiques i/o cognitives. A dia d'avui, tot això ja s'ha acabat. La Pfizer ha salvat a la gent gran de seguir patint les conseqüències de la pandèmia i, per sort, ens ha deixat sense "feina" a fer dins les residències.

Tota aquesta feina de mesos va activar a molt personal. Uns es van reciclar, altres es van posar al dia i altres simplement es van enganxar a un carro al qual no s'hi havien volgut motivar. Parcs com Mollerussa i Maçanet són ara exemple de voler tenir el material en condicions, de voler mantenir els coneixements apresos i desenvolupats durant tot aquest temps. El fet de "torejar" amb la COVID i que tots tornéssim a casa sense el virus ha fet veure (segurament) que les coses funcionen. Els protocols i la bona praxis han funcionat. Ara a més dels furgons (i el personal) de Rubí i Tarragona podem sumar-hi aquests dos parcs i excepcionalment un 5è, que ha aparegut del no res, El Prat de Llobregat. Que rodejat de fàbriques i de perills ara també disposarà (si no disposa ja d'una part) d'equipament per a fer intervencions NRBQ amb un mínim de cara i ulls. Evidentment caldrà complementar-los amb la resta de furgons/parcs. Afortunadament s'han pujat al carro. Ara toca cuidar-los, mantenir-los motivats i sobretot que tinguin el suport dels de dalt, que sovint s'adormen o simplement es dediquen a altres coses que els dona més confort, perdent l'empatia amb tot allò que està ressorgint.

Esperem que els GRCR, GROS, GRIT, GREC i altres grups de suport que van naixent i creixent, poc a poc es vagin assentant a l'estructura, no només sobre el paper, sinó també a l'operativa real de les actuacions. I per això necessitem que de sots-inspector en amunt també surtin als serveis i s'impliquin, enlloc de quedar-se escalfant la cadira del despatx. Des dels despatxos com es poden fer bones instruccions operatives? Com diem aquí: "Això ho ha escrit algú des del despatx i no hi plega res", "El paper ho aguanta tot, però els serveis els salvem els bombers". Doncs això, que molt paper i poc coneixement de la realitat.

Ja hem de parlar de Campanya Forestal?

Normalment esperem al maig per posar-nos en Campanya Forestal. A finals de març però, acostumem a tenir els primers "alertants" que ens avisen de totes les fumeroles d'arreu del món mundial. Sense solta ni volta. Sense cap concreció de què ni on crema, però que des del cotxe i amb el mòbil avisen que hi ha un fum. Doncs això, el fum és fum.

I així és com arribat aquest temps anem sortint a hores intempestives, ja sigui a les 7 del matí quan el primer pagès arriba al tros o al capvespre quan l'últim dels alertants plega de treballar... i veuen una fumerola, blanca al mig d'un camp al fons del paisatge mentre contemplen brollar les primeres flors dels fruiters. I no sigui que es cremi alguna cosa, ells avisen. I apa, tot de camions donant voltes fins localitzar aquell pagès que crema les branques de poda o les soques arrencades abans d'iniciar els treballs més durs de la temporada del camp. Tot acaba aquí, però tot comença aquí.

Anem traient la pols dels camions que han estat aturats tots l'hivern (sabeu que és conya), però si que li anem agafant el gustet a passejar-nos pels camins de la comarca, redescobrint algun racó que després acabarem passejant amb la BTT o recordant alguna zona interessant per tornar-hi amb la família. I com deia, poc a poc anar amunt i avall fins que arriba el dia en que si que hi ha un incendi de marges que realment s'ha escapat. I no és cap trucada "buida de contingut", en aquesta especifiquen on és, quin camí agafar i fins i tot de vegades et venen a buscar per trobar un accés amagat.

Us ho he escrit altres cops. Al març tradicionalment s'havien apagat, i també escapat, molts incendis forestals. És (o era) època de vent, de calor i de la Setmana Santa on hi ha el punt de partida de tots aquells "domingueros" que van a fer excursions pel camp. I una cosa porta a una altra. Només cal mirar enrere i tenim tot d'incendis de primavera, sequera i vent. Per sort els últims anys, la primavera ens ha estat favorable i just quan tot començava a fer xup-xup, han caigut algunes gotes que ho han mig aturat tot.

Però nosaltres estem acostumats a treballar al bosc. I per això en incendis com el de Senan, de fa pocs dies, a la Conca de Barberà, hi seguim anant i hi seguim buscant aquells punts calents que podrien ser font d'ignició per una revifada. Si portem tot de quilòmetres anant a buscar les fumeroles perdudes dels alertants, perquè no anirem vint dies seguits a un incendi que vàrem inundar d'aigua? Doncs per això, qualsevol engruna de perill ens fa estar alerta i fem per minimitzar-lo. La jugada ens ha sortit bé els últims anys. Ben pocs incendis se'ns revifen i se'ns fan grans en aquesta època de l'any. No així abans.

Però al final sempre hi haurà aquell incendi que se'ns escaparà. Perquè ens queda molt lluny dels mitjans, perquè coincideix en el temps amb algun altra incendi, perquè la climàtica ens és desfavorable o té una orografia encara pitjor. I per això cal estar especialment atents a aquells espais més complexos, mal comunicats, amb pocs camins i escarpats. I quan abans ens hi posem abans impedim que se'ns faci gran. Això si, els costos de tota aquesta estructura que es mobilitza sembla que ningú ha comptabilitzat. Centenars de litres de gasoil, hores de vol i de personal mobilitzat no deuen ser prou importants com perquè any rere any es segueixi muntant tot aquest tinglado. Després però seguim tenint problemes amb els contractes de manteniment de vehicles, els dels equips d'aire o la "simple" renovació dels cascs dels bombers.

Hi ha costos que ningú posa en dubte, perquè a cap polític li agrada acabar l'estiu amb 10.000Ha cremades, però tampoc amb 5.000. Però si són menys que l'any anterior, sembla que tot ha funcionat. I si ens mirem cap endins, trobem que no tenim prou equips d'aire, que seguim perdent camions per avaria o que qualsevol eina una mica específica trigui mesos a ser substituïda. I és que els contractistes de manteniment i els contractes que els envolten són tot un món a banda. Donaria per un parell d'anys de posts monotemàtics d'unpobrebomber.