dilluns, 13 de gener de 2020

Ja tenim als de pràctiques al parc

Doncs si, semblava que no haguessin d'arribar mai, però ja els tenim aquí. 125 flamants aspirants en pràctiques estan fent guàrdies durant tres mesos per aquí. Of course, no tots a Lleida, aquí n'hi ha 9. I 9 més que vindran. Aquest cop els de Lleida s'ho combinen entre Lleida i Sabadell, així que fan meitat aquí i meitat allà, per tant en un mes vindran els altres 9 que ara fan les barcelones.
Aquests hauran viscut la boira, hauran fet serveis dins Mordor, que és una mena de zona grisa, humida i freda en la que no és fàcil distingir-se les cares els uns als altres. Per sort, el post Nadal ha estat curt i ja hem tingut dos serveis d'accident de camions de bestiar en que els veterinaris han tingut feina amb els porcs, mentre que els bombers n'han tingut amb els rescats dels conductors. N'haureu vist alguna foto per les xarxes...

La gent de pràctiques sempre donen vida als torns i als parcs. Són gent jove, amb ganes d'aprendre, amb la il·lusió d'un nen petit que vol aprendre i gaudeix fent-ho. Amb ells les revisions del material del matí son menys rutinàries, perquè sempre hi ha coses que ells desconeixen dels vehicles i ens pregunten. I a molts de nosaltres ens agrada explicar detalls que coneixem, explicar experiències i fer-los partíceps de les coses que hi ha al parc.
Reconec però, i jo dec ser un cas especial, que de vegades se'm fa pesat repetir pràctiques que fa poc hem fet a nivell de torn i que ara les revisem amb ells. Evidentment que cal fer pràctiques amb ells i si els toquen coses que nosaltres tenim més que "sobades" doncs mala sort per nosaltres, però sóc dels que creu que per molt que repeteixi una cosa senzilla no deixaràs de ser mediocre, i per tant de tant en tant necessites donar una volta a la dificultat i donar un pas endavant en la qualitat de les pràctiques i exercicis.

I aquí és sovint xoco amb el criteri que la casa fa servir a l'hora de programar les pràctiques que periòdicament escull. Evidentment sempre cal començar a partir del nivell baix de la gent, per tal d'anar-los incrementant el coneixement i acostar-los als qui més en saben. Però si sempre donem el nivell baix, fem que la gent que més en sap o s'avorreixi o agafi el paper protagonista com a "docent" durant la pràctica. I una pràctica és un exercici on tots han d'intervindre i tots han de fer el màxim de maniobres possibles per a millorar el que ja saps o simplement practicar coses que fins ara no havies fet mai.
I quan tenim als de pràctiques també passa una mica això. Hi ha a qui li agrada fer de gurú sabelotodo. Alguns arrosseguen als nois cap al seu terreny, altres simplement fem amb el que ens trobem cada guàrdia. Quan em toca la revisió d'un vehicle, si algú s'acosta i pregunta, doncs m'esforço en que aprenguin tot allò que tenim per als serveis més habituals, i a mesura que passen els dies anem completant amb eines més específiques i de vegades "úniques" per a casos molt particulars. A l'hora de conduir no hi ha secrets, cada vehicle es condueix d'una manera diferent, uns més llargs, altres més pesats i finalment l'auto-escala com a vehicle més particular.

De tota manera crec sincerament que hauria d'estar pautat l'accés a la conducció dels vehicles. Primer x hores amb el camió petit (el BUL), després passes a la conducció amb el BRP, després amb el BUP (que el nostre té canvi automàtic Allison ,simplement pel tema de les dimensions, els pesos i la inèrcia amb el canvi automàtic), després ja podríem passar a l'auto-escala (independent del funcionament de l'escala, que hauria de ser des del primer dia), i finalment la cuba, que per mi és el més difícil, però per gustos cadascú té el seu criteri.
Conduir un camió no és només saber posar la marxa quan toca, també és saber frenar, reduir o desaccelerar quan és necessari, també ho és conèixer les seves dimensions. Sovint només ens centrem en posar i treure els diferencials i comprovar que els camions s'enfilen per les parets, però això no és conduir un camió de bombers. Conduir un camió de bombers és saber anar per la ciutat i per la carretera, pendent de moltes coses, de la gent que portes darrera, de l'emissora que sovint no calla, mirant tot el que passa al voltant del vehicle mentre circules, i tenint el cap sempre ala carretera. Per això has de tenir molt clar el que portes sota el cul. De ben segur que no sóc el que millor condueix ni al torn, però saber explicar com, quan i perquè cal fer una maniobra o una altra ho sabem fer la immensa majoria de bombers.
Però com he dit abans, tenir els bombers de pràctiques ens fa recordar els temps en que un dia vàrem començar. La inseguretat de quan vas a posar en marxa una màquina qualsevol. L'emoció d'engegar el motor del camió. Pujar a la torre de pràctiques o a la cistella. Posar-te l'arnés. Revisar i mirar hores i hores els camions i els armaris per a descobrir i entendre aquella cosa que encara no has esbrinat per a què serveix ni tampoc el seu nom...

El gimnàs també puja el seu nivell. I mira que a bombers sempre hi ha hagut gent molt potent, però que amb l'edat tots deixem de competir o ho fem a un altra nivell. I és aquí on es veu que els més joves van a totes. Uns son màquines d'aixecar peses, altres simplement no paren de moure peses amunt i avall, altres han incorporat totes les noves teories d'entrenament i fan combinacions d'exercicis que pocs havíem fet fins ara.
La incorporació dels nous bombers en pràctiques és un revulsiu molt important als torns. Al primer incendi d'habitatge que van estan perduts, ja que nosaltres tenim força mecanitzades les accions que hem de fer, ells en canvi van a remolc. Però a partir del segon incendi, ja els tens al teu costat, intentant aportar idees, donant solucions i fins i tot, et trobes algun que sap més d'electricitat, alguna cosa concreta i t'acaba donant un punt extra de qualitat al servei.

Que per molts anys puguem seguir acollint nous bombers, en pràctiques o de les noves fornades. Però de les noves fornades a Lleida normalment no en veiem, si no és perquè mentre esperen la primera plaça més o menys en propietat tapen els forats estructurals dels parcs principals, com el nostre. Però d'aquí fins que puguin tornar hauran passat més de 15 anys, que és el que costa venir al parc de Lleida. I clar, la il·lusió i la espontaneïtat ja l'hauran perdut pel camí.

Vols rebre els articles per correu? apunta't!