Repartim algunes medalles...

Som un Cos tant descafeïnat, que fins i tot la festa de les medalles (perquè actualment només és això) no es celebra ni durant la mateixa setmana del 8 de març. De fet, des de gairebé sempre aquesta pseudo-festa no interessa a gairebé ningú. Als parcs passa sense pena ni glòria. Als torns sempre és anècdota els qui acaben anant a recollir la seva medalla, i aquest any també. En un dels grups de whats un company pregunta si algú més hi va i no hi ha resposta, i ja porta el missatge penjat una setmana. Curiosament, avui que havia d'escriure el post, he coincidit amb uns amics bombers voluntaris, ells estaven recollint la roba de bomber, per tenir-la a casa preparada i neta per marxar. Uns el divendres i altres ja dissabte ben de matí. I és que aquesta celebració de les medalles, fa més patxoca als voluntaris que als professionals. Quan vaig recollir a Sabadell (ja deu fer 10 anys) la de bronze pels 20 anys i la de plata per un servei, ja vaig copsar com majoritàriament hi havia domini voluntari. Ep, que no és cap critica cap a ells. Simplement que ells hi creuen. I l'any passat a Tremp també anava per allí. A mi em va tocar recollir la dels 25 (també de plata) junt amb el grup que venia de Borges Blanques. Cap problema. Però si que em va quedar la sensació de, si som un cos de 2300 bombers professionals, com és que no som capaços de reunir-nos tots, o la gran majoria, per a celebrar que tenim una feina meravellosa? (I no és ironia)

Fa un parell de setmanes vaig coincidir amb el Marc Ferrer (a veure si avui escric bé el seu cognom) muntant l'exposició dels 40 anys de Bombers. La història del Cos és la que és. Tot de penúries, serveis que han donat resposta a grans desgràcies, millores en funció de tots aquests serveis que han posat al descobert les misèries, la manca de recursos i d'organització. Evidentment el passat sempre és pitjor que l'actualitat. En només 40 anys és fàcil justificar la millora. Només faltaria. Ja he escrit un grapat de cops l'evolució dels camions, també la dels mitjans aeris. A l'exposició també hi ha una evolució amb els vestits d'intervenció i dels cascs. De les velles ampolles de ferro hem passat a les de fibra, no sense haver passat per la crisi de l'aigua dins els mecanismes... curiosament som l'únic cos d'Europa a qui li ha passat. Alguna haurem fet malament. Quina? Espero que algú ho acabi explicant sense embuts.

L'exposició, tot i el seu gran valor històric, no és més que el recull de l'esforç de quatre persones, que amb molta voluntat han arreplegat material vell i en desús de molts racons dels parcs. També del fons del contenidor de Cerdanyola. Perquè a Can Bombers som així. El dia que algú vulgui fer un museu amb cara i ulls, primer haurà d'anar a la casa d'alguns particulars ja jubilats a recollir velles ulleres, cascs negres, llances de pitorro o camises amb el primer escut. Esperem que passi abans que tota aquesta gent es mori, perquè els hereus, majoritàriament ho tiraran al contenidor.

I tornant a la Festa de les medalles. Ja toca canviar el format. Aquell escenari amb els cubs vermells, el pianista, l'himne que ningú coneix, el discurs del conseller de torn explicant que han entrat 1.000 bombers i bomberes nous, que la feminització del cos serà molt bona (que segur que si), que els nous vehicles, evidentment no podrà parlar de parcs nous perquè no n'hi ha ni dels parcs ronyosos que segueixen tant ronyosos com fa 10 anys ni dels barracons de la REC (quina vergonya!!!!)... però i les persones? On som les persones? Només quatre vídeos amb els helicòpters tirant aigua, les carpes del GROS (que omplen molt la pantalla i són molt boniques), forestalillos tirant de motxilla, bombers apagant un arbre ben gran, un concurs d'excarceració, una casa esfondrada i els gossos de la canina. Però on són els vídeos dels bombers obrint les safates immenjables de la porqueria de menjar dels incendis? O aquells serveis en que no tens comandament, perquè simplement no n'hi ha, amb tres o quatre camions i el bomber més antic menjant-se tot el marron? O les converses dels briefings del matí (no cal les d'esmorzar) explicant que tal camió té un suport trencat des de fa algunes setmanes, que no funciona la calefacció, que el vestit d'intervenció que vas deixar per rentar fa 4 guàrdies encara no te l'han portat, i que el mateix dia que arribi voldran recollir el de substitució (encara que no hi siguis)...

Tots els trens paren a l'ISPC jajajajajajajaja

Són petites coses que dia a dia desanimen al bomber. La gent es va cremant. Finalment, qui vol anar a les medalles? Els qui surtin de guàrdia ho hauran de fer a partir de les 7 del matí (encara que vinguis de Lleida o La Seu d'Urgell) per molt que anar a Girona costi una mica més. Si a l'ISPC les classes comencen a les 8 del matí, aquest acte comença més tard. No cal patir, que Catalunya és petita, si no surts de l'àrea Metropolitana.

El Patró, la gent ja l'ha celebrat. Com us deia la setmana passada. Ja hem fet els dinars de parc, els inflables, les proves divertides entre torns, els partits de futbol i alguna que altra esquiada. Ara hem d'anar on? A fer què? a veure els mateixos vídeos de sempre? A esperar el torn a pujar l'escenari? El pianista? La "festa" és la constatació que som un número, un peó més d'aquest engranatge atrotinat que ni té cor ni en vol tenir.

Esperaré una altra ocasió per a saludar al Jordi, l'Enric i al Miquel, perquè la gent de Girona sempre s'ha portat molt bé amb mi.

Un patró fet de persones

Segueixo amb el pensament negatiu de les últimes setmanes (tot i reconèixer que personalment i laboralment estic millor que mai). El problema està en que la casa segueix amb la seva tossuderia habitual, de fer el que els grans tècnics veuen des dels seus despatxos de color blanc immaculat. Sense pensar que tot això cal encabir-ho al dia a dia d'un parc de bombers. És molt fàcil pensar i escriure assegut en una cadira ergonòmica de 5 rodetes. Al parc però, tot són problemes per poder adaptar tots aquests canvis atomitzats i fer-los quadrar a la realitat. Avui, un parc de bombers, ja no és un lloc ple de camions i mànegues que cal revisar cada matí, tot comprovant que els del dia anterior ho han deixat el millor possible després d'alguns serveis. Avui un parc de bombers, especialment durant el matí, és un centre de tràmits i verificacions. 

Ningú revisa si farà temporal, vent o si hi ha perill d'incendi en algun indret de la comarca o de la del cantó. Avui fer una revisió pel matí consisteix en comptar el nombre d'ampolles i el d'espatlleres. Cada dia! Això és el més important de tot. Després ho has d'anotar a la nova aplicació. I amb això ja tens una part dels tràmits fets. Després, et surt un comunicat en que et demana revisar tot el material de rescat urbà. I apa, a treure totes les cordes del furgó i de l'autoescala, que has de buscar i interpretar els codis. Pel camí et trobes alguna mànega del dia anterior per plegar, que poses a lloc entre gestió i gestió. A corre-cuita intentes jugar amb l'autoescala nova. Però ja ha sortit alguna altra història per revisar. Un ERA que cal trobar, perquè magatzem assegura que el tens tu i que fa un mes va caducar, i no has dit res. Quan el més segur sigui que ja no està al parc... O anar a un servei de vegetació al costat del riu, ajuntar-se tres BRP, sense comandament i després de 4 hores, seguir sentint-nos sols. Ningú va preguntar si necessitàvem alguna cosa, si aniria per llarg o que des de l'ordinador de Control ens tenien controlats tot i no disposar de més recursos. Evidentment en un servei així et rebentes totes les INT d'incendi de vegetació.

Comunicats i més comunicats de noves revisions, de prohibicions i de recordatoris de modificacions i actualitzacions del PGBO. Ens passem la guàrdia llegint i revisant. Ja no recordo quan va ser l'última pràctica que vaig fer. Clar que he fet pràctiques. Porto 3 setmanes que només estic amb la nova autoescala. En començo a estar una mica fart. De fet, només l'he utilitzat un cop per a treure el Sant de la Cotxera, el dia del patró. Va ser davant el Conseller, que passava per allí a saludar, mentre estàvem muntant la cotxera per a fer l'esmorzar de Sant Joan de Déu. Oli en un llum, ni vàrem espatllar l'escala ni ens va caure el Sant. Tot un èxit. Ja es va reparar un cop (el sant) i va costar una pasta. L'autoescala, evidentment, s'ha reparat alguns cop més.

I parlant de sants. La setmana passada va ser la festa del Patró de Bombers. Ja sé que en Marc Ferrer us dirà que això ve d'una època d'imposicions espanyolistes, però hores d'ara no tenim res més. I pel que sembla, poc a poc, cada cop més parcs organitzen esmorzars, trobades i jocs lúdics per a fer una mica de grup i crear bon rollo dins el parc. A través de l'amic @codi__vermell, hem pogut veure imatges divertides de jocs a la cotxera, esmorzars i trobades amb molt bon humor. A l'@acrbomberslleida també hem vist competicions de futbol amb la Guàrdia Urbana, el SEM i el CCMM, una tarda d'inflables i xocolatada per a la canalla de tots, regals a tots els jubilats i una placa als recentment jubilats.

Perquè malgrat la poca empatia i humanitat de la DGPEIS, els seus bombers, el seu personal, tots els homes i dones que treballem als parcs de bombers, som gent empàtica, que ens agrada la nostra feina i que ens prenem la vida al parc i la vida al torn com una segona família. De fet, Agrupacions Culturals de Bombers n'hi ha a totes les regions i a la majoria de parcs grans. I el més important és que darrera unes sigles hi ha persones que amb el seu temps lliure i molta voluntat gestiones i participen en esdeveniments importants de les nostres ciutats. Hospitals, Centres infantils, Bancs de Sang i moltes altres associacions d'acompanyament a malalts de càncer o de gent amb manca de recursos acudeixen cada any a les nostres associacions a trobar la nostra solidaritat. Totes les ACR de Bombers deixem el nom de Bombers (i de la DGPEIS) ben alt. Llàstima que massa sovint la nostra direcció s'oblidi a empatitzar amb nosaltres.

No són privilegis són necessitats

Fa pocs dies vaig entrar a l'ATRI a mirar el meu expedient. Recentment he presentat una sol·licitud oficial i la resposta me la deixaran a la carpeta de documents d'aquesta aplicació. Curiós, els Bombers semblava que teníem minimitzat l'ATRI  i ara resulta que ja t'hi pengen les resolucions oficials. Que per cert, en 15 dies m'han contestat. Tot Ok.

Doncs mirant el meu expedient, me n'he adonat que ja porto 30 anys (i uns dies) a l'administració pública. Entre "forestalillo" uns mesos a l'ajuntament de Reus (també de bomber) i després a la Gene, sóc un "veteranaco" d'aquells que quan entres a la casa mires amb cara de sembla impossible que algú porti tant temps aquí, que quan va entrar, jo encara no havia nascut. Com no, tot això provoca que cada cop més sovint, els companys que fa mesos no em veuen, em preguntin quan temps em queda. Reconec que al començament em sorprenia. Últimament ja m'espero la pregunta, però segueixo estant fora de joc. Encara em falta i molt. Ni ho sé ni ho intueixo. De moment estic molt bé com estic.

Realment, per mi, és un moment molt dolç. Sempre tinc coses per les que queixar-me, per les que buscar millorar per a mi i pels meus companys. Els últims anys he anat a l'ISPC a rebre formació com mai abans ho havia fet. Els primers 10 anys de bomber no hi vaig anar. Posteriorment, per motius de conciliació familiar vaig estar molt temps sense anar ni a rebre formació ni a donar-ne. De fet, sempre he estat molt curós en la selecció de cursos. Ja més recentment, i a conseqüència d'una baixa per lesió i posterior operació, vaig anar a fer l'obligatòria d'accidents de trànsit a l'ISPC. I a partir d'aquí s'han encadenat diferents esdeveniments.

I el principal ha estat el GRIT. Fer el primer curs GRIT m'ha canviat la vida bomberil. El primer curs d'alt nivell que he pogut fer des que estic a la casa. Un bon repàs de química, una mica d'explosions, de fuites de gas i vessaments de productes químics, seguit de formació radiològica i incendis en hidrocarburs, transvasament de cisternes i simuladors. Vaja, que vaig xalar com mai. Després ho hem anat repetint periòdicament. Així que l'ISPC ja no és un desconegut per a mi. Tot això ha comportat que m'hagi tornat a animar a donar algunes classes per al bàsic de bombers o la formació obligatòria. Algunes. I és que començar a donar classe a les 8 del matí a l'ISPC no és gens avantatjós per algú que viu a Lleida.

Inicialment sortia a les 6 del matí i més d'un dia havia arribat tocant les 8 a l'aparcament del tir (el més llunyà), així que surto a 3/4 de 6 del matí. Com fins ara agafava vehicle del servei, havia d'anar al parc a recollir-lo. El despertador sonava a les 5 del matí. Això si no havia de recollir, durant el trajecte, a algun altre formador. Plegar a les 3 del migdia vol dir dinar allí i marxar a les 4, o buscar de dinar a casa passades les 6. Això si, mai ets a casa abans de les 6. El vehicle cal tornar-lo amb el dipòsit de combustible ple. El més habitual és ser a casa a les 7 de la tarda. En conseqüència, més de 14h per a donar 6h de formació. A això cal sumar-li que el pati de l'ISPC és una casa de barrets. L'hidrant no treu aigua (si ho fas deixes mig institut sense pressió o buides el dipòsit), t'has de barallar amb el magatzem per un material de pràctiques que sovint no tenen o no poden atendre't. Per tant o trobes el que necessites al contenidor de l'NRBQ o acomiada't de fer la classe de forma reglada. Per sort, sovint em tocava donar la primera hora i mitja de teoria i m'estalviava part del marró de muntar escenaris. I un cop al pati, el terra ple de vidres, soroll de l'autovia i dels motors dels companys que fan excarceració al teu costat. Vaja, que acabes amb un mal de cap de la suma de tots els sorolls. De fet, a l'últim bàsic no vaig fer cap classe a l'ISPC. Millor anar al parc de Zona Franca de Barcelona, a fer les últimes jornades. Com a mínim tens el material preparat i no hi ha xivarri. Amb sort, a 2/4 de 8 del matí encara no hi ha problemes a la Ronda Litoral.

Però tot té un final. Ja no podem agafar vehicle del servei per anar a donar classe a l'ISPC. Comptant les hores que hi dedico, em surt més a compte fer una hora de bomber que una de formador. La de formador l'he de dividir per 2,3, a mi em surt més barata que la de bomber. I ara hi he d'afegir la despesa del cotxe 2 x 160km (ò 175km d'autopista que és millor). Això son 80€ (0,25€/km). Per tant, les dues primeres hores ja les regalo en combustible i manteniment del cotxe. així que 4 hores per a estar 14h fora de casa. En conseqüència el preu real (x 0,28) és gairebé la meitat que la de preu normal de bomber. Només anant a una sola activació M0 al mes ja cobraré més. Amb aquesta resolució, l'ISPC i Bombers perdren bons professionals per a transmetre els seus coneixements a altres bombers. L'ISPC tornarà a ser aquell reducte de bombers que viuen prop de l'escola per a donar classe. No seran els millors, seran només els que tinguin necessitat de diners o els que simplement ho tinguin molt a prop.

Addicionalment tinc la guàrdia de suport GRIT, que alguns la veuen com un privilegi i algo que els molesta. M'encanta fer la guàrdia de suport. El que deixo de guanyar econòmicament (no té cap plus especial) ho guanyo en felicitat i aplicació dels meus coneixements. 9 dies que són incompatibles amb fer hores, guàrdies o qualsevol altra activitat al parc. Però anar a serveis de qualitat no té preu. Però sempre hi ha qui hi veu problemes. Uns es pensen que és un xiringuito i quan demanes algú per a que t'acompanyi com a conductor, per un servei, et posen totes les traves del món. Fa uns dies vaig anar a l'aeroport, a un paquet RAD. Mentre conduïa, anava sol, vaig tenir trucades de com a mínim 10 persones diferents (mans lliures), escoltar l'emissora per com es desenvolupava el servei i en alguna ocasió havia de respondre. Vaig acabar la setmana devent hores del meu horari. Perquè anar a un servei et descompta de la jornada normal. Evidentment el servei el cobres a banda. Únicament cotitza des que surt el cotxe fins que torna, t'hagi agafat on sigui. Trucades, correus i alguna que altra consulta de dades que vaig fer, des de la trucada a la sortida del cotxe, són més de 30 minuts de feina que regales. I encara has d'escoltar segons què.

He acabat la setmana força emprenyat amb moltes coses de la casa. Per sort, tinc uns companys de torn que són una joia, que fan que la vida de torn sigui molt bona. I a això li he de sumar els grans companys d'aventura GRIT que tinc al meu costat. Tot això provoca que podent anar a treballar a peu com faig, tenir un gran torn i uns millors companys d'aventura GRIT amb tota la formació que això em comporta, pugui dir amb orgull que després de 30 anys estic on vull estar i millor que mai.