Hi ha guàrdies memorables, de les que es queden enganxades a la neurona del cervell durant molt de temps. Normalment són tardes èpiques en que has tingut un parell d'incendis d'habitatge complicats o algun rescat delicat on quan arribats al parc la sensació d'haver salvat el món et fa eufòric. Si, els bombers som així de rarets. Per qualsevol altra, viure una situació així és d'allò més estressant (no vol dir que per nosaltres no) i posteriorment es passa un grapat de temps de patiment, però a nosaltres aquesta pujada d'adrenalina ens omple de força i si el resultat ha estat bo ens puja la moral. Acabar bé, per nosaltres segur que significa alguna cosa molt diferent al que una persona del carrer voldria... però com nosaltres ja treballem amb fets consumats, el que ens importa és poder resoldre la situació de crisi de la millor forma passible. De vegades és poder obrir una porta d'un cotxe i que la persona pugui ser tractada pels sanitaris, o extingir un incendi totalment desenvolupat, o extingir finalment un incendi forestal, per molts centenars d'hectàrees que s'hagin cremat.
Aquesta sensació que barreja esforç, plaer, suor, tecnificació, equip i cansament físic és el resultat de molta feina prèvia. Feina que ve de la formació i coneixements que cada bomber porta fent al llarg de la seva carrera. Entrenament dels molts cops que ens hem anat trobant per provar i practicar maniobres. Experiència de tots els anys i serveis que acumules amb el temps. I un dels més importants, el grup de treball que ha sabut conformar-se en un gran equip, a base de conèixer-nos, fer equip, parlar, discutir, divagar, fer broma i sobre tot ser feliços junts.
I com tot gran servei que deixa petjada hi ha aquelles grans jornades que queden al memorial del torn i són sovint aquelles trobades fora del parc. Aquest cap de setmana hem fet el sopar del torn. Un torn en que som 14 i al que érem més de 20. Perquè els qui s'han jubilat també són el torn. Després dels dos anys de pandèmia tocava fer un sopar a l'alçada de la situació i dissabte es va fer. En qualsevol grup dinàmic tots hi tenim el nostre rol. El qui aporta la vitalitat, el qui posa el caràcter, qui posa la intendència, qui fa grup a primera hora del matí, qui fa el grup per la tarda (i convoca a jugar a futbol), al qui organitza sopars i els qui proposen fer l'amic invisible per primera vegada. Tots són i tots som importants en un torn on cada peça és necessària.
I si al nostre torn una cosa no té discussió aquesta és la renovació generacional, que sense menysprear als vells components, han aportat frescor, trencar barreres i sobretot canviar rols i millorar l'alegria del grup on cada peça és un valor afegit a l'engranatge que ha de ser un gran equip de treball en que tots en recolzem en tots. En argot casteller, per a que l'enxaneta pugui fer l'aleta cal que tota la resta faci la seva funció. Des del Cap de Colla que aquí és el nostre Sierra19, a cada un dels diferents pisos que augmenten l'altura del castell, que sumant pis a pis, son la base per a que el binomi d'atac siguin l'aixecador i enxaneta del servei. Cada servei és com un castell diferents. Un incendi d'habitatge és com un castell de 9, un accident com un de 8. Si ets capaç de fer-los bé podràs afrontar amb millor seguretat un servei/castell de 10. Potser al principi no sortirà prou bé, però cada cop que t'hi trobis serà millor i sabràs trobar les eines per tornar-lo a afrontar. Evidentment sense recursos no és possible. Millors camions, càmeres tèrmiques, detectors, equips d'excarceració, entrenaments, tàctiques i entrenaments són fonamentals, però sense l'equip no hi ha castell possible.
En aquest moment l'equip del torn D de Lleida s'ha fet gran. Estem preparats pels grans reptes que ens esperen en el futur. I segurament, algun d'aquests bons valors humans deixaran pas a d'altres. Perquè tothom és tant bo que buscarà nous reptes encara millors. Els qui ja han pogut anar al grup Caní, els propers membres del GRAE o d'altres que trobaran poc a poc el seu camí futur. Tots som aquest gran grup, que es renovarà i canviarà però que haurà deixat el llistó molt alt a les futures generacions. Que d'orgullós estic d'estar al torn D de Lleida.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada