volem més info

Portem una mica més d'un any arrossegant incidents de diferent gravetat en els equips d'aire. Alguns han seguit marcant pressió ( i per tant disponibilitat d'aire) quan l'ampolla ja era buida. Altres han donat lectures de manòmetre oscilants (con si hi hagués una obstrucció i no donava suficient cabal d'aire a la demanda del bomber). Fins fa un parell d'anys no hi havia cap altra informació sobre incidents als equips d'aire de bombers. Conclusió? Uix, tenim equips d'aire que no són de fiar. Després ve quan s'engega el rebombori.

Anem a pams. És evident que d'un temps ençà s'han detectat diferents anomalies als equips d'aire. Podríem donar-ho com a certesa provada i irrefutable. A conseqüència dels primers casos es va detectar un excés humitat a l'interior d'algunes ampolles d'aire. Ep, primera alarma seriosa. Per tant la casa es va posar mans a l'obra i va fer revisar totes les ampolles d'aire (unes 5000). Aquí es quan, sense conèixer amb exactitud el nombre d'ampolles amb disfunció, si que se'n van trobar fora de rang. El rang és un valor que donen les cases i també la normativa estatal d'aire embotellat respirable. Però això no vol dir que a partir d'aquí tot sigui una hecatombe, vol dir que algú li va posar un valor a aquest límit i caldria conèixer el perquè. Una cosa és el mal que pugui fer l'aigua/humitat dins el circuit de la maquinària i un altre el mal que podria fer  als pulmons de qui ho respira. De tota manera, a Lleida a l'hivern sovint estem setmanes a més del 90%  d'humitat (i la boira) o tots aquells que fumen amb "vaper" (i omplen els pulmons de vapor mentolat).

El que és innegable és que a partir d'aquesta crisi, la DG s'ha tret la son de les orelles i ha dedicat recursos a buscar solucions i a trobar respostes a les moltes preguntes plantejades. Per tant s'han revisat les ampolles que un cop revisades ja no són les culpables d'aportar aigua a la valvuleria de les espatlleres. El problema el tenim ara, que un cop ha tornat el fred (pre-hivernal) s'han tornat a detectar puntualment incidents de congelació (o això sembla) d'algun equip d'aire.

Novament salten les alarmes als torns. Els comunicats de la DG a la Intranet tornen a ser analitzats i discutits a cada "corrillo" dels parcs. I amb 70 parcs es pot arribar a fer molt soroll. Els correus, els missatges entre delegats de salut, els delegats de personal, sindicats, etc van que volen. A qui hem de matar? Ningú vol cap ensurt, incident i molt menys accident d'un bomber mentre està a l'interior d'algun edifici i es trobi que no té aire per respirar. I vist així, des del punt de vista de la seguretat és un tema greu.

Ara bé. Ningú més ha tingut problemes? Cap altra cos de bombers ha tingut problemes de congelació, de pressió als manoreductors, de cabalímetres, d'humitat o qualsevol altra incident (per molt o poc remarcable)? Doncs a priori ningú diu res. Els fabricants evidentment callen. Cap d'ells dirà que el seu equip pot tenir un problema de disseny... fins que la realitat no demostri el contrari. La resta de cossos són massa petits. Fins i tot Barcelona, que té cinc cops menys de material que nosaltres. Ni Madrid, ni la Comunidad de Madrid, ni ningú fins ara sembla que hagi tingut res. Sembla. Perquè la impressió que dona és que tothom fins ara no ha fet cap seguiment dels problemes amb els equips d'aire. És com si qualsevol problema fos un tema puntual, que segurament era error del bomber i que un cop revisat ningú més se'n recorda. I així l'estadística de problemes ni hi és ni existeix.

I au, el "corralillo" que segueix discutint si els tirem tots a la brossa, si li tornem a xivar al jutge o si seguim criticant tot allò que de costum sempre hem criticat de la casa... o sigui, tot.

La solució evidentment és incerta. No tenim tota la informació que caldria. No coneixem la veritat dels fabricants. No coneixem què ha passat a la resta de bombers ni dels de la Península ni dels d'Europa. Ni molt menys de la resta de continents que utilitzen o poden utilitzar les marques amb les treballem a casa nostra. Amb una empresa nord-americana i una d'alemanya podríem tindre un bon ventall d'informació del primer món, però no és així. Així que tocarà tirar d'amics i relacions institucionals per conèixer que fan els nostres veïns i si reporten incidències.

El que queda clara és la conscienciació de tot el personal de can bombers. Mai hi havia hagut un sistema de codi de barres ni d'anotar tot allò que succeeix a cada component d'un equip d'aire. Tampoc havíem tingut l'aire que respirem tant controlat (que no dic que no es pugui arribar a fer millor), ni tampoc s'havien reportat tants incidents, sustos i sustillos dels equips d'aire i per extensió a la resta de material dels camions. En tot cas, ara podem començar a fer-nos un mapa de com tenim la casa a nivell d'equips d'aire. Quins camions porten una marca, quins porten l'altra, quina marca reporta més incidències (fins ara no depèn de la marca), si es concentren a mar o a muntanya i així poc a poc amb les dades s'anirà clarificant millor la situació arreu del nostre territori. I quan sigui possible amb la resta de cossos del nostre entorn.

I durant les últimes setmanes ha aparegut un nou problema. Els latiguillos (fuetons, en català) dels pulmos. Ara s'ha descobert que alguns es poden pinçar. Independentment que siguin curts o llargs. Apa-li, fot-li una altra volta a la rosca. Sembla com el joc dels disbarats. Cada setmana apareix un nou problema i tant o més greu que l'anterior. Potser que ens ho fem mirar (nosaltres no, la DGPEIS i co-responsablement el Departament d'Interior).

I és per això que he volgut donar aquest títol. Volem més info. Per una part perquè ens falten les dades d'altres cossos (que potser no tenen registrades fins ara) i també per alguna info dels "corralillos" que flueix a mena de FakeNews i que, sense menysprear la gravetat de la situació, corre per alguns passadissos, fent-nos desconfiar dels equips que ens posem a l'esquena. Recordem també que gràcies a ells podem salvar d'altres vides, però mai podem perdre la nostra. Esperem que la informació flueixi, que d'una vegada per totes trobem la veritat d'aquesta crisi i finalment puguem donar la volta a aquesta pertorbadora situació.

el cafè per a tots els bombers

Cada parc de bombers és un món, per molt que la casa es capfiqui en que això no ha de ser així. Des de fa alguns anys cap aquí, com ja he escrit molts cops, és com si tot el que es pensa des de les barcelones fos l'única opció vàlida. I no hi ha res més erroni. La REG segueix sent la REG (com diria el Rajoy) i la REL és la REL. I per molt que des d'un despatx insisteixin en que tots ho hem de fet tot igual, per sort això no es compleix. I el dia en que això fos així serà el pitjor dels errors que s'hauran comès en aquesta casa.

Des d'un despatx no es pot arribar ni a intuir la realitat de cada territori. Si des de Catalunya ens veiem tant diferents als d'Aragó i als Lleonesos (per dir dos llocs) imagineu-vos com ha de veure un bomber de Pont de Suert a un de Mora o un de Vall d'Aro. Això mirant parcs mitjans, doncs ara compareu Tremp amb Tarragona o Rubí. Res a veure. Per tant qualsevol intent de que tothom actuï igual va contra natura i qualsevol mena de seny.

No es pot pretendre que la revisió als vehicles que fan a Vilafranca un novembre qualsevol sigui igual que la que fan a La Seu d'Urgell. Simplement perquè a la cotxera hi ha 15 graus de diferència. I per molt que la vulguis imposar a les 7 del matí, a sota zero no es fa i per tant s'espera a que surti el sol i tenir un mínim de llum natural, que tot ajuda. Pretendre tenir tancat el parc de Sabadell i el del Prat de Llobregat, igual com el tenen a Tremp o a Manresa és una autèntica aberració. Uns són molt més urbans i dins un context social totalment oposat als altres dos.

Igual que pretendre que tots els serveis s'executin igual. Llavors, on estan les idees de bomber? Quantes solucions s'han trobat i quantes noves maneres de fer podrem inventar els bombers? Des dels territoris ens  hem hagut d'aguditzar les idees per tenir solucions adaptades a la nostra realitat! Així s'han inventat les maniobres de treball en incendis de coberta. Els parcs de muntanya han buscat com tallar el foc que corre per les teulades, cobertes i estructures de fusta. Aquest és un servei recurrent al Pirineu i ni la casa ni l'escola s'ho han arribat ni a imaginar.

Com comprar 92 camions BRP igualets l'un de l'altra. Com si totes les carreteres i camins fossin idèntics. Com si totes les necessitats dels parcs fossin iguals, que ja heu vist que no ho son. I per portar material repetit a diferents camions, potser queda clar que el plantejament és erroni. Els camions s'han de complementar, no duplicar. D'acord, hi ha pendent la licitació de BUL i BUP nous. I què portaran, el mateix que els BRP amb algunes mànegues menys? Tampoc caldrà comprar FSV, perquè als BRP ja hi ha equips d'excarceració. I un BRP que va a incendi forestal durant dies sense tornar al parc vol dir que tens desenes d'equips d'ús en accidents de trànsit hipotecats al bell mig d'una muntanya cremant.

Ara tornen a modificar el document per al registre de la revisió del matí. Sembla com si el que es fa ara als parcs no serveixi per trobar quan tenen problemes mecànics... com si no féssim suficients "partes" d'averia. Si és que en fem i a grapats! I el problema està en que s'ha de fer una tria per a prioritzar quins son urgents i quins demorables. Però no, algú ha hagut de gastar el seu temps en tornar a canvia el full de registre de la revisió dels matins. I sense tenir en consideració que a tots els parcs hi ha mòbils i tablets que permetrien fer el registre digital i que aquestes dades (kilòmetres, hores de bomba, estat dels nivells de combustible i altres) les tinguessin en temps real. I no només això, qui registra la revisió de la moto-serra, del motor del LUKAS, del màstil, del generador o de qualsevol altra màquina del parc? Doncs ningú. Però cada cop que hi ha un problema (i se'n detecten molts) s'obre la incidència corresponent. Al final, pensarem que ens fan anotar les coses perquè així "treballem" i no ens puguem quedar dins el parc fent petar la xerrada. Doncs no ho fem i la mostra és la quantitat d'averies i tonteries que cada guàrdia reportem.

Això si, que tinguem totes les espatlleres als camions, que les persianes estiguin totes arreglades, que no falli l'aire condicionat a l'estiu, la legionel·la al sistema d'abastiment d'aigua, les empreses de la neteja dels parcs... i una llista inacabable de problemes que hem patit tots aquests anys són problemes secundaris. Sinó ningú demanaria xorrades i exigiria complir-les. Els que us deia, des d'un despatx amb vistes a l'Autònoma es veu el món des d'una realitat que no és la única. Cada parc és diferent, cada ciutat que té un parc de bombers és diferent, cada comarca és diferent. No podem igualar les necessitats dels parcs de costa als d'interior, ni als d'entorn industrial, ni als d'entorn rural, ni als de muntanya, ni als de fret, ni als de riu, ni als de... Hi ha 70 parcs de bombers professionals i 70 parcs de bombers voluntaris. Tots són diferents, tots. Cap d'ells accedeixen al carrer igual. Cap té la porta de sortida al carrer igual. Cap té el mateix entorn de parc. Tenim 140 realitats diferents, tenim 140 necessitats diferents. Els despatxos sovint fan molt de mal, cal sortir a prendre l'aire i a fer molts quilòmetres de cotxe...

Torn D un gran present

Hi ha guàrdies memorables, de les que es queden enganxades a la neurona del cervell durant molt de temps. Normalment són tardes èpiques en que has tingut un parell d'incendis d'habitatge complicats o algun rescat delicat on quan arribats al parc la sensació d'haver salvat el món et fa eufòric. Si, els bombers som així de rarets. Per qualsevol altra, viure una situació així és d'allò més estressant (no vol dir que  per nosaltres no) i posteriorment es passa un grapat de temps de patiment, però a nosaltres aquesta pujada d'adrenalina ens omple de força i si el resultat ha estat bo ens puja la moral. Acabar bé, per nosaltres segur que significa alguna cosa molt diferent al que una persona del carrer voldria... però com nosaltres ja treballem amb fets consumats, el que ens importa és poder resoldre la situació de crisi de la millor forma passible. De vegades és poder obrir una porta d'un cotxe i que la persona pugui ser tractada pels sanitaris, o extingir un incendi totalment desenvolupat, o extingir finalment un incendi forestal, per molts centenars d'hectàrees que s'hagin cremat.

Aquesta sensació que barreja esforç, plaer, suor, tecnificació, equip i cansament físic és el resultat de molta feina prèvia. Feina que ve de la formació i coneixements que cada bomber porta fent al llarg de la seva carrera. Entrenament dels molts cops que ens hem anat trobant per provar i practicar maniobres. Experiència de tots els anys i serveis que acumules amb el temps. I un dels més importants, el grup de treball que ha sabut conformar-se en un gran equip, a base de conèixer-nos, fer equip, parlar, discutir, divagar, fer broma i sobre tot ser feliços junts.

I com tot gran servei que deixa petjada hi ha aquelles grans jornades que queden al memorial del torn i són sovint aquelles trobades fora del parc. Aquest cap de setmana hem fet el sopar del torn. Un torn en que som 14 i al que érem més de 20. Perquè els qui s'han jubilat també són el torn. Després dels dos anys de pandèmia tocava fer un sopar a l'alçada de la situació i dissabte es va fer. En qualsevol grup dinàmic tots hi tenim el nostre rol. El qui aporta la vitalitat, el qui posa el caràcter, qui posa la intendència, qui fa grup a primera hora del matí, qui fa el grup per la tarda (i convoca a jugar a futbol), al qui organitza sopars i els qui proposen fer l'amic invisible per primera vegada. Tots són i tots som importants en un torn on cada peça és necessària.

I si al nostre torn una cosa no té discussió aquesta és la renovació generacional, que sense menysprear als vells components, han aportat frescor, trencar barreres i sobretot canviar rols i millorar l'alegria del grup on cada peça és un valor afegit a l'engranatge que ha de ser un gran equip de treball en que tots en recolzem en tots. En argot casteller, per a que l'enxaneta pugui fer l'aleta cal que tota la resta faci la seva funció. Des del Cap de Colla que aquí és el nostre Sierra19, a cada un dels diferents pisos que augmenten l'altura del castell, que sumant pis a pis, son la base per a que el binomi d'atac siguin l'aixecador i enxaneta del servei. Cada servei és com un castell diferents. Un incendi d'habitatge és com un castell de 9, un accident com un de 8. Si ets capaç de fer-los bé podràs afrontar amb millor seguretat un servei/castell de 10. Potser al principi no sortirà prou bé, però cada cop que t'hi trobis serà millor i sabràs trobar les eines per tornar-lo a afrontar. Evidentment sense recursos no és possible. Millors camions, càmeres tèrmiques, detectors, equips d'excarceració, entrenaments, tàctiques i entrenaments són fonamentals, però sense l'equip no hi ha castell possible.

En aquest moment l'equip del torn D de Lleida s'ha fet gran. Estem preparats pels grans reptes que ens esperen en el futur. I segurament, algun d'aquests bons valors humans deixaran pas a d'altres. Perquè tothom és tant bo que buscarà nous reptes encara millors. Els qui ja han pogut anar al grup Caní, els propers membres del GRAE o d'altres que trobaran poc a poc el seu camí futur. Tots som aquest gran grup, que es renovarà i canviarà però que haurà deixat el llistó molt alt a les futures generacions. Que d'orgullós estic d'estar al torn D de Lleida.