I si canviem de parc?

Quan portes 15 anys en un mateix parc tens la impressió que ho has viscut tot. Coneixes moltes de les anècdotes que hi havien passat abans que hi fossis, les que han passat durant aquests anys i segurament coneixes als protagonistes més que ells mateixos. Perquè al final tots acabem sent personatges de nosaltres mateixos. O és que no sabríem treure una caricatura de cadascun dels nostres companys? Doncs segurament nosaltres també acabem sent personatges del nostre parc.

Després de tant temps, un té la temptació de canviar. De buscar altres coses. Tot i això, la realitat és que res és com fa 15 anys. Sovint miro la foto del passadís del 2010, on estàvem tots, on molts ja estan jubilats o han marxat (els que estaven provisionals o els que ja en tenien prou d'un parc com Lleida). I jo ganes de marxar, no en tinc. Però si que és cert que a vegades et planteges de que ja són 15 els anys ocupant la mateixa taquilla del vestidor. Així que ni que sigui per un tema de fer espai, cal buidar-la. Després te n'adones que hi guardes coses inútils, coses que ja no fas anar o simplement un recanvi de guants vells, que ja n'has tingut 6-7 més després. Així que tires un grapat de coses. I tornes a començar un altra cicle.

Els cicles els fas tu, però també els fa la gent del torn. Perquè la gent, per molt que hi estiguis bé, canvia. Uns es jubilen, altres pleguen, altres canvien de parc i altres simplement prefereixen altres torns. En definitiva, la gent va i ve. I no hi ha res que duri tota la vida, ni els bons torns.

Però els bons torns no existeixen. Sempre, ja a Cambrils m'havia cregut que tenia el millor torn, després a Montblanc i a Mollerussa el mateix i des de fa 15 anys estic al millor torn de Lleida. Sempre he estat molt orgullós dels meus torns. I la crua realitat és que sempre he tingut torns ben fotuts. No cal explicar històries per no dormir. Però per sort, tot canvia. Quan és bo passa a dolent i quan és dolent passa a bo. És com la llei fonamental dels parcs de bombers.

Al final, no hi ha ni torns bons ni torns dolents. Són el teu torn, i punt. I com que això és cíclic, després de 15 anys puc pensar, i aquesta és la meva conclusió, que en 15 anys he tingut 4-5 torns D diferents. Uns millors que altres, però sempre han estat els meus torns i els meus companys.

I això és el que et fa llevar cada dia amb les ganes d'anar a treballar. Perquè aquell "marron" de fa 10 anys ja no el tornaràs a tenir, potser en tindràs un altre, però serà amb protagonistes diferents, amb camions diferents, amb persones diferents i també a llocs diferents. No hi ha cap servei igual ni tampoc cap pràctica que es repeteixi de la mateixa manera.

Com bé sabeu, els últims mesos tenim camió nou, tenim alguns equips nous i tenim la resta de vehicles i equips que ja coneixem. Per tant només podem anar endavant. La llitera per portar gent molt pesant, els neoprens de rescat aquàtic o el material de rescat en altura. Tot el material que ens van portar quan la COVID, el ventilador per desfumar i que funciona a bateria, la cortina per evitar el moviment de l'aire als incendis d'interior o mil i una eina que anem incorporant cada poc temps. I sinó, el Sergent que ara vol canviar la manera de sortir amb els camions per anar a incendi d'habitatge. Doncs apa. Res és com era abans de l'estiu.

I si a més tens ganes de liar-te una mica més, sempre pots apuntar-te al carro de la UCM (Punt de Transit) de Lleida, que sembla que ara el volen fer anar (no, no m'ho crec). Perquè som una Regió de feina fuig i la feina vol dir problemes i més feina de gestió i organització. I quan un despatx l'ocupes per a seure fent que res canviï i no per a trobar solucions als canvis que la gent proposa, doncs ho anul·les tot. Per tant les coses que hom pensa es guarden en un calaix, esperant que vinguin temps millors. I tot allò que es fa és més per temes que es gestionen en petit comitè i evitant sempre l'aprovació del qui et dirà que no.

Malauradament una Regió no és com un torn (el meu sempre és el millor), quan veus món pots arribar a tenir la certesa que la teva Regió és de les pitjors. I la meva perd per golejada, eh.

Els nostres MAER del sXXI

Avui em toca fer una mena de continuació, ampliació i/o aclariment del post de la setmana passada. Resulta que el vaig escriure durant el divendres, per publicar-lo el dilluns a les 6 com és habitual. Llavors al vespre em va arribar que hi havia un article d'en Quico Sallés que parlava del "cas ITURRI". Com que ja el tenia fet i de l'únic que havia parlat és dels camions nous. Concretament de que cada remesa arriba amb canvis de millora dels "nyaps" trobats a la remesa anterior, que ja portem un grapat de mànegues rebentades per un deficient programació del sistema, (la resposta automàtica al tancament i obertura sobtats de les llances) i també que ens costarà Déu i ajuda trobar recanvis al nou material malmès, doncs no vaig veure gaire relació entre el seu article i el meu (si és que es pot considerar article).

Després arriba el dilluns, dia de màrqueting per a mi. Faig un Tuit on busco alguna frase sucosa per cridar l'atenció dels lectors. I així va ser. En un post on es parla de camions, licitats a ITURRI i amb la descoberta del dia anterior, la temptació va ser molt gran. De fet, ho va ser tant, que també vaig recordar que anys enrere (i parlo del passat) els Mitjans Aeris ja van tenir problemes amb les licitacions. Quins? Ni idea, però allí si que van saltar un parell de "jefassos" de la casa.

Avui, però, i us diré el mateix que alguns ja m'heu escoltat durant la setmana. El fet de trobar el problema a Mitjans Aeris, ha provocat que actualment tinguem una bona rotació de màquines, unes licitacions més ajustades a la realitat, i que com ja no hi ha comissions pel mig, tots els diners van a papar als helicòpter, els personal i les empreses que els exploten. I això repercuteix molt favorablement en la MOLT bona capacitat i resposta aèria de Bombers. Podem dir que els MAER d'abans i els d'ara són la nit i el dia.

Només cal veure els avions i els helicòpters que tenim. Són màquines d'última generació, que fins i tot surten a les revistes especialitzades com pot ser la del prestigiós fabricant (què ha de dir si ho fabrica ell), Bell. Però és cert, tenim helicòpter bestials que fan una funció enorme. Recordeu el començament del meu post de fa dues setmanes, amb el EC135 de color vermell, que correspon al 50.03 amb base a Sabadell.

A banda del 50.03 (EC135) hi ha el 50.04 un Bell 429 preciós. Només comparable al "SHERPA01" d'Andorra, idèntic model, però aquest si amb capacitat de vol nocturn. Entenc que aquí per a fer rescats nocturns no tenim permís o no hem desenvolupat la necessitat, però que és un model que podria arribar a fer-ho.

Rescaten un home amb parapent que havia quedat penjat al congost de Mont-rebei https://t.co/8jKAYyytmp pic.twitter.com/kczc5IneFR

— 324.cat (@324cat) November 14, 2021

De fet, les últimes licitacions d'helicòpters (pel que he anat deduint) busquen una suficient capacitat de transport i de treball prop de paret o condicions desfavorables. Fa pocs dies vàrem poder veure a les xarxes un rescat amb el 50.04 a peu de pantà. Una maniobra que pels foranis ens sembla extraordinària. Segurament aquesta amb l'antic Bell 412 blanc (antecessor del 50.03) no es podia fer, però ara tant el 03 com el 04 la poden realitzar per una qüestió de simetria i disseny.

I no cal oblidar tampoc els 50.01 i 50.02. Dada que jo desconeixia, però que també son EC135. D'una generació anterior, que també tenen alguns dies aquestos, però que per ser helicòpters de propietat, son excel·lents bitxos al cel. Si us fixeu en la posició del "morro" la pala no li sobresurt gaire, per tant es pot quedar molt i molt proper a una paret, evitant jugar amb la perspectiva i l'habilitat del pilot. El que si queda clar, és que els pilots que operen aquestes 4 màquines son molt i molt hàbils. Son els que cada cap de setmana es passen un grapat d'hores volant.

I ara una mica d'història, ja al 1996, quan estava a l'escola de bombers, per la biblioteca hi havia el contracte de compra del BK117, que venia a millorar la resposta dels BO105. Aquests en aquell moment semblaven bones màquines, però el BK ja eren paraules majors, és l'antecessor dels EC135 i el posterior 145. El 145 és el model que fa els vols nocturns del SEM. Els BO eren models amb molta limitació de potència i que els hem vist volar per la casa o pel SEM fins fa una dècada. Vaig arribar a volar amb el BO, quan estava fent pràctiques a l'escola, una molt bona experiència. Posteriorment vaig descobrir que anaven molt mancats de potència pel que se'ls començava a demanar en rescats i trasllats de malalts.

La renovació, aquesta és segurament la gran diferència dels mitjans aeris respecte a l'època anterior. La gran capacitat de canvi (fa poques setmanes es va canviar l'autobús" pel "nan roig" (el bell blanc per l'EC135 vermell) i actualització dels mitjans. Ara els contractes duren un temps definit, fent que l'empresa concessionària hagi d'actualitzar equips, permisos de pilots i efectuar bons manteniments.

Evidentment la gent que hi ha darrera hi ha tingut molt a veure. Segurament es van espantar quan a començament de setmana  la gent va començar a "comparar" el cas ITURRI amb el cas MAER, però aquest últim és un cas de fa molts anys. Ara, la bona gestió (el que es veu, mai posaré la mà al foc per una cosa que no conegui a fons), el canvi de concepte, de filosofia i de possibilitats dels nostres mitjans aeris ha fet que en puguem estar molt orgullosos.

Per cert, si voleu saber-ne més, mireu aquesta pàgina; https://transitaeri.cat/2021/06/11/mitjans-aeris-dels-bombers-de-la-generalitat-de-catalunya/ o seguiu al seu creador per xarxes, que cada dia penja fotos i vídeos dels nostres MAER i també dels del SEM. Allí també es parla d'avions, avionetes i els Air-Tractor de Bombers.

No tot és tant bonic com sembla

Porto setmanes amb la sensació personal que als parcs tot funciona i tot va bé. Segurament el fet de tenir personal nou, ple d'il·lusió i que alhora desconeix les misèries passades, fa que entre tots hi hagi un clima de pau generalitzada. I evidentment coses que ens molesten i incomoden n'hi ha. Però veure que cada mes arriba un camió nou a un parc de bombers proper, que el venen a recollir amb tota la il·lusió del món i que a més ens pregunten mil i una coses sobre les seves novetats i possibilitats respecte al que tenien fins ara, amaga realitats que tots tenim als parcs.

Els camions, com ja s'ha dit un i mil cops, són bones màquines. Plenes de possibilitats i de material. Però com tots sabeu no tot és tant bonic per dins com ho pot ser per fora. Les fotos del Twitter de Bombers són plenes de camions nous i helicòpters llampants. Però no hi surt aquell armari ple de material que es fa malbé de tant que n'hi ha i que en tancar la porta frega fent malbé una part de les espatlleres o amagant que una nansa fa nosa per agafar un equip pesat...

Tot això, pel que sembla es va solucionant poc a poc amb cada remesa nova de camions. El que van portar amb destí a La Seu ja incorporava alguns canvis respecte al que pocs mesos abans ja havia arribat a Lleida que alhora era diferent a la versió inicial del GROS de Cerdanyola. Així que poc a poc s'han anat millorant alguns detalls. Però que això no el fan un bon camió de bombers.

Un bon camió de bombers és aquell que des del primer dia (o ben aviat) ja és la màquina perfecta per a la majoria de nosaltres. I els SCANIA ara per ara no ho són. Ja han canviat el programa informàtic que controla la bomba i el que és a la pantalla. Per una banda simplificant les operacions a fer pel bomber conductor (venim d'un sistema de palanques) des de la pantalla d'un ordinador, i per altra canviant també la regulació d'acció reacció de l'automatisme de la bomba per tal d'adaptar-se al cabal que se li demana des de la llança. Fins ara s'han rebentat massa mànegues d'aigua perquè la bomba (automàtica) regula ella sola la pressió d'impulsió. Un cop tanques o obres l'aigua, en funció de la necessitat de l'incendi el vehicle reacciona massa tard. provocant pujades massa sobtades de pressió, Això sembla que amb l'actualització dels paràmetres del software s'ha millorat.

Acabo de descobrir que hi ha un complement per a re-direcconar l'aire... evidentment no el tenim

Però bé. En només 5 mesos que fa que tenim el camió ja s'han espatllat les llances, rebentat un grapat de mànegues i també diferents avaries dels equips que porta. Les llances són diferents a les que que hem vingut utilitzant fins ara a Can Bombers. Per tant els recanvis són de models que ja portàvem utilitzant fins ara. Els ventilador a bateria, que també se'ns ha espatllat, ningú sap què fer-ne. Si, és un renting, però no hi ha recanvi i a veure quants anys triguen a reparar-lo... i qui diu ventilador, podem parlar de qualsevol equip o material específic que porti com a novetat, perquè Can Bombers no tenen recanvi i segurament el constructor del camió tampoc. Simplement perquè els que té son per a muntar la resta de camions que ha de construir... que deuen ser uns 70 encara.

Això si, si dels 92 camions n'han arribat 20, i ja fem la propaganda que fem, que passarà quan tinguem els 92? Això serà un "sinvivir" de publicitat i propaganda de camions nous. I com us he escrit més amunt. Caldrà obrir els armaris i veure si els 92 realment son iguals, o quins son de cada versió. Una mica com els ATEGO el seu moment. Teníem els ATEGO BRP que tots ens els "estimàvem" un munt o els ATEGO BFP, que amb el dipòsit transversal ens feia pànic la seva reacció als camins estrets i amb peraltes externs.

Doncs apa, que tenim 2 anys de veure fotos i més fotos de camions vermells ben bonics, d'helicòpters nous o semi nous, però que els problemes de manteniment, recanvi i també de millora de les condicions de seguretat dels bombers ni es visualitzen ni es solucionen tant fàcilment. Les imatges i el màrqueting tenen això, són capaces d'enganyar-nos la vista.

La revolució dels novatos

La setmana passada parlava dels bombers que cuinen i que des que tenim gent nova al parc a més de tenir companys nous, noves maneres de viure la guàrdia també canvien els plats que es cuinen. Tot enriqueix i tant!

La veritat és que tenir gent nova obliga a canviar moltes coses. I la novetat sempre és bona, però no tot és igual que abans i sovint cal un període per posar a punt tots els engranatges. De ganes a ningú li falten, és evident, però aquestes mateixes ganes fan que sovint vulguem fer moltes coses quan encara no tenim arrelats els costums. I els costums a bombers també són importants. Una de les coses que sempre explico és que cal tenir mètode, ser metòdic i fer les coses no només de la mateixa manera sinó que a més cal automatitzar-les. Així que no penses, fas les coses de forma inercial.

Una cosa tant senzilla com posar-se el vestit d'intervenció, el casc, la mascareta, el caputxó, engegar l'emissora, els guants, preparar-se l'equip d'aire, etc ho sabem fer tots, que per això hem superat un curs bàsic de bombers i a més saber com funcionen els equips coneixem un grapat de maniobres. Però si tot això ho fas pujant a un camió de bombers (o al parc mentre l'organitza la sortida), amb els nervis de la sortida, interpretant la poca informació que ha arribat al parc i el rebombori de la cotxera/sirena sempre hi ha la possibilitat que et caigui el guant a terra, et trobis alguna cinta de l'espatllera que s'enganxi, algun revol pronunciat que fa el camió, i mil i una coses que poden succeir, i ja la tenim liada.

Per això, no és el moment de pensar. No he de recordar a posar-me el botxí quan ja porti el casc, treure'm els guants perquè no he obert la bossa de la mascareta o no he engegat l'emissora i amb guants és molt complicat. I per tot això gairebé tots hi hem passat. Recordo una pràctica a Reus, quan encara era voluntari (i feia poc que ho era) en que havien posat foc dins la torre de practiques. Mentre tots es vestien i començaven a pujar per l'escala per accedir per una finestra jo encara m'estava posant el casc, obrint l'ampolla d'aire, etc. Quan tots estaven dins, jo encara em posava coses. Va ser el primer i últim cop que em va passar. Aquell dia vaig aprendre que calia mecanitzar.

I així us podria explicar mil i una anècdotes. Perquè la gent nova sap moltes coses, segurament més que els que ja portem anys a la casa, però davant un servei o un problema les reaccions són molt diferents. De vegades, davant un servei senzill (com pot ser un contenidor) se'ns pot acudir d'enviar als més nous amb només un veterà. Aquell dia ho passaràs malament. En un senzill contenidor, et pots trobar que tirar una mànega, posar la llança o posar-se la mascareta de l'equip d'aire siguin tasques eternes. I és per això que nosaltres a tots els serveis sempre combinem els veterans amb els de l'última promoció. Uns tenen l'experiència i els altres l'ímpetu, fent que la resolució del servei s'obtingui de la barreja d'ambdós, un subtil equilibri entre els anys i les ganes d'arribar a tot.

Poc a poc tots ens anem posant a lloc. El joves van agafant el ritme i els bons costums que els més veterans hem anat adaptant de les noves generacions. Tots aprenem de tots. D'aquesta manera el servei i la convivència del torn s'enriqueix. D'aquesta manera els torns i els parcs es van renovant i alhora reciclant. La majoria hem conegut parcs i torns plens de velles costums i alguns mals vicis. Des de fumar, beure en excés, a jeure tot el dia, no fer mai pràctiques o no conèixer com funciona una part del material. Si parlo de fa molts anys. Però en fa 10 tampoc es feien gairebé pràctiques diàries, ni el bon costum del briefing matinal.

Tenir gent nova també propicia que els has d'ensenyar el material dels seus nous camions, els protocols de sortida del parc. Lleida som 9 de mínim i podem sortir amb 3 camions alhora. Així que anem polint maneres de treballar, canviant coses que fins ara funcionaven però que segur que hi trobem una manera de ser més eficient. Incorporem maniobres que els nous ja han vist a l'Escola o que els nous caporals i sergents han vist i comentat amb comandaments d'altres regions.

Tenir gent nova al parc no és només canviar la manera de cuinar, també és tenir en compte qui surt als serveis. No pots fer una sortida només amb els nous ni tampoc deixar-los sols al parc (per si hi ha un nou servei). De tota manera, cal ser curós, ens hem de cuidar els uns als altres. Deixar-te acompanyar, deixar-los aprendre i que poc a poc prenguin confiança als serveis. Alguns dies has de passar davant, altres els has de fer aturar, altres caminarem junts i altres haurem d'agafar paciència els uns dels altres. Tenir gent nova al parc és una oportunitat de créixer. I es creix  molt.

Entre cuiners i helicòpters

Avui em venia de gust parlar-vos de coses d'helicòpters. L'únic que no en sóc cap expert. I millor esperar a tenir-ne un recull una mica més ampli. Tot i això, us he de dir que a partir d'avui el 50.03 deixa de ser un Bell 412 (EC-MKD) per donar lloc a una nova màquina EC135 (OE-XUU). Correspon a la nova licitació que comença l'1 de novembre. Així que a partir d'ara deixareu de veure la bèstia blanca del Bell i podreu admirar aquest fantàstic Eurocòpter vermell procedent dels Alps austríacs on havia operat fins ara. Una molt bona màquina. Desconec per quant temps el tindrem per aquí, però si això de les licitacions és com la del 50.04 que ens permet tenir en servei un altre bitxo meravellós com el Bell 429 (EC-NOT) poden fer-ne tantes com vulguin. En tot cas, si us agrada el tema helicòpters, a més de fer-vos pilots o mecànics (que costa una pasta), podeu seguir al @FlightradarCAT a Twitter, que us encantarà i us tindrà al dia de tots els detalls de l'aviació a Catalunya.

Ara que ja hem trencat el gel d'avui, no podia acabar el cap de setmana de Tot Sants / Halloween sense trencar una llança en favor dels bombers-cuiners (i alguna cuinera) que hi ha als parcs de bombers. Si per una cosa es coneix al bombers és per les seves paelles. I la veritat és que és cert. Un cop em van portar a un lloc fantàstic a menjar paella i vaig acabar reconeixent públicament que tot i que aquella era molt bona la de bombers era millor. I això també em passa amb les galtes. Mai he menjat unes galtes més ben cuinades, i mira que allí on en trobo les demano. Però mai han superat les del Paco. Llàstima que ja s'ha jubilat i a més la COVID va fer que el deixéssim de veure pel parc abans de temps. Així que m'he quedat sense conèixer la recepta exacta. Però a partir d'aquí he recuperat la vella costum de fer mongetes a la paella, acompanyament que m'encanta.

Altres menjars típics de les guàrdies de bombers son les fideuà i l'arròs negre. Encara que l'arròs negre depèn molt de la quantitat de tinta i de si és la de pot o és la natural de la sépia bruta. Al parc també és on he descobert la melsa de les sépies com a condiment perfecte de les paelles i fideuà.

Tenim plats d'hivern que farien l'enveja de molts restaurants (sobretot dels que surten últimament al Joc de Cartes, pel seu baix nivell) com són les llenties estofades 😍 o l'escudella, que aprofitant les dues horetes que tenim entre la pràctica del matí i l'hora de dinar es pot fer un bon xup-xup, I a l'estiu les amanides i plats freds no poden fallar. La típica i senzilla amanida de pasta o el gran descobriment d'aquest últim estiu, el cuscús amb vegetals i una mica amanit amb llimona. També hi ha menú de cap de setmana, on els cargols i la llonganissa no hi poden faltar, per això som el parc més gran de Ponent. Cargols mai en falten en qualsevol guàrdia en dia de festa major.

El que passa és que de tant en tant la gent dels parcs i dels torns canvien. Uns perquè busquen un torn on es sentin més còmodes i altres perquè es jubilen o canvien de parc per apropar-se a casa. Així que incorporem gent nova, gent jove i altres maneres de fer.

La típica truita de tots els sopars del nostre torn poc a poc es va quedant en una opció més a triar durant el briefing culinari del matí. Sardines, orada, fajitas o torrades amb escalivada són ja opcions reals que l'estómac també agraeix abans de l'hora del descans (o no descans) nocturn.

Les guàrdies en un parc com Lleida poden ser divertides, dures, complicades, interessants, pedagògiques, eternes i curtes, però també han de tenir temps per a menjar i fer que el cos reposi i es nodreixi.

I me n'oblidava, en època de panellets sempre hi ha qui ha fet "experiments" a casa, o els ha fet la mare o la tieta. Per Nadal també hi ha qui portarà els torrons que a casa no sabrà com menjar-se. I també hi haurà descobriments com el company que sap fer coques, pastissos o magdalenes. Vaja, que qualsevol dia ens vindran els senyors de les estrelles Michelin a provar les nostres paelles i cargols.