Aquest és l'any on tot queda diluït. Ja gairebé no queden estatuetes de Sant Joan de Déu a les cotxeres dels parcs. Els bombers ja no tenim estampes del patró a la nostra taquilla de roba del parc. Tampoc hi ha cap "no me olvides" amb la medalleta d'aquest o de sant Cristòfol patró dels conductors al camió de bombers...
La pandèmia d'aquest últim any ha provocat que ja no recordem que el 8 de març és el dia en que els bombers celebrem el nostre dia. A Lleida sempre fèiem festa grossa! A més del tradicional dinar amb tots els bombers i les famílies, que últimament fèiem a la cotxera del parc, també dedicàvem la tarda del dissabte a posar inflables per als més petits, alguna actuació de grups infantils, berenar i alguna exhibició de gossos. Durant la setmana fèiem un torneig de futbol sala amb altres cossos d'emergències de la ciutat, l'esmorzar de germanor on venien també els equips que havien jugat el torneig i fèiem el lliurement de premis. La missa, que no era gaire concorreguda, servia per a començar una jornada que ens feia recordar que pertanyem a un grup divers, de joves i de no tant joves, i que alguns ja estan jubilats. Ens retrobem, xerrem, compartim anècdotes que hem escoltat un grapat de vegades, però que sempre agraïm al protagonista que tot i l'edat encara ho pugui compartit amb la resta, també amb els nous.
Els nous, els de les últimes promocions i els de pràctiques, se n'adonen que això és més que una feina. Som una família. I la setmana del Patró és com la setmana de Nadal, en que vas a veure a la tieta, a l'àvia i al cosí que només veus un cop a l'any. Però que no per això els estimes menys, ans al contrari, fas família. I aquest any, els de la pandèmia maleïda ens ho perdrem.
També cal recordar que la "casa" fa temps que ha perdut les ganes en celebrar res. Només pensa en els seus números i les seves normes. Les celebracions de comunitat, on ens retrobàvem els bombers de la promoció cada cop que fèiem algun "aniversari" d'antiguitat, s'han perdut. Ja fa algun temps en que no es donen medalles per les antiguitats dels 20, 25 i 35 anys. Potser no calia, però si que era necessari fer un retrobament dels bombers, que estem repartits per tot Catalunya, per saber de nosaltres, veure si ja tenim canes o ens ha caigut tot el cabell. Sóc el primer en reconèixer que no era una festa que em motivés gaire, però quan vaig viure la "meva" dels 20 anys de bombers, em va emocionar. I des de llavors que sempre he esperat a la següent. Però pel que sembla ja no en viuré cap més. bé, espero equivocar-me.
Aquest any, no farem dinars, no farem berenars per la canalla, ni farem jornada "festiva" als parcs de bombers. Serà una situació de necessitat, però que en el fons la "casa" no ha volgut mai promocionar. S'ha quedat sempre amb la fredor dels que estan tancats en un despatx sense contacte amb els que estem als parcs. Només han buscat, i busquen, la foto del moment. Com quan arriben mitja dotzena de camions i fan la foto pel Twitter, quan hi ha la promoció de Caporals, Sergents i Oficials i només hi pot anar el que fa la foto, també per a Twitter. Ni les dones ni els fills ni ningú. Però no per la pandèmia, sinó perquè a la casa el que li interessa és la foto de la nova "promoció", D'aquesta manera la pandèmia només és l'excusa per a deixar de fer coses en comunitat.
I arribarà el dia en que potser deixarem de ser persones, i aquell dia, en que només serem números, als serveis hi aniran números, sense sentiments, sense cor, ni sense ganes de fer les coses bé. Esperant que vingui el fotògraf de torn, faci la foto i la pengi a Twitter. llavors celebrarem el dia de les Xarxes socials, i no el del Patró de Bombers. Sant Joan de Déu és el nostre patró perquè, segons es diu, va salvar diversos pacients d'un hospital durant un incendi. Doncs això,
visca Sant Joan de Déu
i celebrem-ho.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada