Finalment, després de deixar passar un any des de que vaig veure la versió televisiva del documental "el gran silenci" he trobat l'ocasió per tornar-lo a veure.
Va ser el dia 21 de juliol, aquell dia ni m'ho havia plantejat, però va sortir així. Vaig arribar a casa, amb la dona i el gos. Els nens eren fora per uns dies. I la dona havia de sortir, a un compromís, així que en aquell moment de quietud em va venir de gust veure la versió completa.
Havia estat tot el dia amb el cap revivint aquell dia, pel matí havíem fet un petit recordatori al monument que hi ha al costat del parc i de regió Lleida, després vaig acompanyar a un parell de companys a esmorzar, durant la resta de dia havia seguit alguns recordatoris que altres companys feien al Twiter o al Facebook. Però em faltava alguna cosa. En aquell moment, a casa, sense ningú vaig tenir el moment de pausa i de pau i vaig agafar el DVD que feia algunes setmanes havia rebut d'una persona molt especial i vaig posar la màquina en marxa. Potser feia 2 any que no l'engegava. Vaig posar també el so en directe, sense filtres a l'equip d'àudio. Tot estava a punt. Vaig sopar en 5 minuts i pitjava el Play.
Molta calma. El document porta molta calma. Poc a poc va desgranant els diferents moments que es van succeint quan comença un incendi. El relleu des de Sala central, l'incendi durant la nit, l'anàlisi del mateix durant les primeres hores, l'incendi a l'albada, les feines a fer durant el matí fins que arribés el canvi en la situació meteorològica, explicacions varies de com es veia l'incendi durant tot el matí. Tot un seguit de dades mols desfullades i molt concretes que tornant-les a recol·locar et fan reconstruir a la teva ment com era aquell matí a Horta i des de un grapat de punts de vista diferents. Aquí potser observo una petita divergència en com veuen l'estat de l'incendi dos àrees diferenciades. Per una part hi ha qui veu l'incendi sorprenentment be, molt apagat des del punt de vista de fumeroles i sense fronts actius de foc. Per altra banda hi ha qui veu el perímetre excessivament mal cremat, molt sinuós, patint per poder-lo encerclar, la lentitud en que poden avançar les línies d'aigua... per aquí en algun punt es recorda la situació de la deficient política forestal tant a Catalunya com a la resta de país i possiblement sud d'Europa.
Finalment la descripció de com va anar canviant la situació. Un vent que havia de ser mitjà passava a ser molt fort, unes represes que creixien de forma excessivament ràpida, la evolució erràtica de les represes condicionades pel vent canviant. Aquesta és la part diferencialment més tècnica del reportatge i és la que més aprecio.
Em segueixo quedant amb aquesta part. La deducció de com va anar desenvolupant-se l'incendi i també el rescat de la BRIF de Daroca. Aquí vaig observar una cosa que fa un any no havia vist. En aquell moment em vaig quedar en que era lògic que marxessin, era una situació crítica, no podien seguir el seu model de treball (amb l'helicòpter a disposició), i sense comunicació directa ni amb els mateixos protocols de treball que la resta. I aquí apareix un nou vèrtex... Crec que és en Marc Castellnou qui diu que els protocols de treball son diferents i que aquest és un punt a treballar. Tant en reviure les experiències (bones i dolentes) com en la metodologia bàsica a l'hora d'afrontar moments crítics. Aquesta és una porta oberta a treballar. Aquesta, pràcticament em justifica la totalitat del document. I posteriorment la part més emotiva, el moment de l'atrapament, la recerca dels ferits i també el recompte final des de Sala Central.
De tota manera hi ha molt més. Com he dit hi ha tota una analítica i deducció de la situació. Les diferents visions de la situació segons qui ho explica. El testimoni del Pepe. Les imatges (segurament una sobreimpressió de l'hora ho acabaria d'arrodonir). Fa anys que tinc al cap que cal fer un cronograma gràfic de cada moment, ens ajudaria molt, segur.
A partir d'aquí només podem fer que aprendre. Aprendre dels errors i dels defectes. Segurament son defectes el no saber esperar una línia d'aigua o tenir clara quina és la distància que li podem donar. Sempre aniran a velocitats diferents, però hi haurà moments en que caldrà esperar-la. També ho son l'optimisme i la relaxació en veure que la situació (aparent) és millor de la que ens pensàvem inicialment. Aquell dia la Natura ens va donar una lliçó, ella és qui mana, no nosaltres. La suma de factors a tenir en compte i el seu control evidencien que cal tenir un bon equip i ben estructurat per tal d'assumir totes les funcions i també la delegació i traspàs d'informació als diferents nivells de comandament.
Finalment potser una de les coses més importants i que no ho havia vist fins ara, és la necessitat de posar en comú estratègies i metodologies de treball dels diferents cossos i dels diferents països i no sé fins a quint punt arribar-los a validar. Això però topa amb la manera de treballar actual i la visió que hi ha de l'extinció a les diferents comunitats de l'estat i de les empreses que donen el servei (alguns dels grups d'extinció son empreses). Si costa a nivell d'estat no cal tenir gaire imaginació per deduir les dificultats en establir convenis i models comuns entre paisos siguin o no europeus.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada