Motivacions

Fa dies que em costa trobar un tema que realment em motivi per tal d'escriure. He escrit molts dels meus post amb l'emoció de crítica (constructiva o no) de moltes de les vivències viscudes com a bomber. Aquest estiu em va començar a envair una sensació que no hi havia temes a tractar, si més no, de manera que em motivés i que realment pogués aportar alguna cosa a ni que sigui a un sol dels que teniu per costum llegir-me.

Sovint alguns companys em demanen d'escriure sobre coses que els hi passen a ells i jo gairebé mai ho he utilitzat. Se'm fa difícil escriure en nom de gent situacions que no he viscut. Altres cops però he aprofitat articles de diari, informacions, o situacions d'especial interès per tenir la meva pròpia opinió i després de fer autoaprenentatge he acabat traient un bon text. És el cas de la trilogia que vaig dedicar a l'accident de Fukushima. Era un tema que m'interessava, que seguia a la premsa i que vaig publicar majoritàriament com a recull de premsa, amb alguna falca meva.

Des del primer dia m'ha preocupat la falta d'inspiració. Jo sóc de ciències! i això d'escriure des del no res sempre m'ha costat. Normalment aquesta inspiració m'arriba sola, dels propis esdeveniments que es generen a la casa, en un servei, en una jornada formativa o qualsevol altra activitat interessant o simplement una circumstància desastrosa. Tot això fa que en poca estona tingui clar el que he de dir i que un cop assegut davant el teclat pugui treure un post amb una certa facilitat que sovint em sorprèn a mi mateix. Les últimes setmanes, tot i haver fet vacances hi havia tot de notícies i comunicats referents a les últimes sorpreses que ens dona la casa... realment ha estat molt fàcil escriure el que en penso. Però no sempre he d'escriure sobre això, el bloc d'un pobre bombers no és un bloc necessàriament que va en contra de la casa. Va en contra d'allò que va malament i a favor, molt a favor, d'allò que es fa be i sobretot d'aquells serveis que serveixen per aprendre coses noves.

Sempre he pensat en quan serà el final d'aquest bloc... intentaré que no sigui per falta d'inspiració, sempre hi ha coses per dir, l'únic que cal és trobar quines. Tenia un parell de dates en ment. Una, que em motivava especialment, ja ha passat i hagués estat com deixar la feina incompleta i jo després de quatre anys i mig vull que aquest bloc hagi servit per alguna cosa més que per que se m'acostin els companys d'altres parcs, a qui no conec, i em diguin que em segueixen. Ep! això em motiva molt.

Tot i això, del que estic més orgullós és d'haver arribat a escriure més de 225 posts (aquest el 226) i que el 200 fos un de molt particular. Va ser després de la meva trobada amb una persona molt especial, i aquesta em va canviar la manera de veure algunes coses. També em va fer obrir els ulls sobre la repercussió dels meus texts, i em va obrir les portes a conèixer la realitat d'altres persones.

Per desgràcia però, des de la meva posició poc puc fer per canviar realment les coses, però és el que realment m'agradaria. Tampoc vull ni puc anar a passejar-me per Bellaterra ni el Carrer Diputació a fer obrir ulls i que aquells que prenen decisions ho facin sabent que aquí baix estem persones, i que la nostra feina és ajudar a la gent.

Aquest any de moment seguiré donant guerra.